dimarts, 3 de juliol del 2012

Una bandera que em provoca frisança

En la línia de l'article d'avui, de la Pilar Rahola a La Vanguardia, haig de confessar que quan veig una bandera espanyola, la primera reacció és fer una ganyota. Es tracta d'una reacció espontània, gens premeditada. En tot cas després ja reflexiono i prenc consciència del que està passant. No es tracta de res personal en contra de qui l'estima i respecta. El problema és que la nostra generació va viure molts anys sota la dictadura franquista, i tot allò que ens ho recorda, ens provoca més d'un mareig. 
Els símbols que ens varen imposar ens han marcat i això no s'oblida. No dic res de la generació que va patir la revolta militar. Sortosament vaig néixer més tard. Davant el Portugal-Espanya o l'Itàlia-Espanya, jo sempre he volgut que guanyes Espanya, i no per això m'he sentit menys nacionalista català, menys independentista. Perquè hi ha qui confon els termes, la gimnàstica amb la magnèsia. Potser per això no em plau gens els senyor Tena, ni els seus col·laboradors. A mi m'agrada el respecte i no crec que ensorrant-ne uns ens aixecarem millor ni més aviat. 
Però el fet que preferís un equip als altres, no m'alliberava del malestar en veure onejar la bandera, sobretot si al mig hi havia la gallina o el toro. No cal dir que les manifestacions del tipus plaça d'Espanya de Barcelona, amb algun regidor de Plataforma per Catalunya camuflat, ja em provocaven fins a l'extrem d'engegar tothom a rodar. Entre parèntesi, el tracte que reben les provocacions de l'extrema dreta no és el mateix que el que reben organitzacions tipus Bildu. Això ho sap el ministre Jorge Fernández? 
Després en Xavi, que tothom considera la clau de l'èxit de la selecció, va sortir amb la senyera i, esclar... no va agradar a tothom, ni d'uns ni dels altres. Perquè això de barrejar les banderes... Al final de tot plegat arribem al mateix lloc de sempre. Ens preocupem molt dels símbols i ens despreocupem del contingut, del que interessa. Així van passant els anys.