dimecres, 30 de juny del 2010

Més sobre el cas Palau

No em negareu que estem ben distrets i amb una bona colla de temes per tractar, tots ells amb molt de suc i de suspens. Si el tema estrella d'aquests dies és la sentència del Tribunal Constitucional, no li queda molt enrere tot el sainet Millet-Montull. Si la notícia esperada avui era la sortida de la presó dels dos principals encausats, aquesta anava acompanyada d'una altra encara més sorprenent: la jutgessa imputava el tinent d'alcalde, el senyor García-Bragado i el gerent de turisme Ramon Massaguer.
L'alcalde Hereu ha manifestat el seu convenciment que tant el tinent d'alcalde com el gerent han actuat correctament i que això es demostrarà. García-Bragado ha manifestat la seva innocència i això és el que nosaltres hem de creure fins que no es demostri el contrari. Perquè resulta que aquestes persones ja tindran penjat en el seu historial l'esmentada acusació i encara que s'arribi a demostrar la innocència, ningú serà capaç d'esborrar la taca.
Les notícies posen al mateix cantó unes persones que han confessat la seva culpa, encara que no tota, i unes altres a qui aparentment varen voler enredar i que potser no varen obrar de la millor manera, però s'ha de demostrar que se'ls pugui culpar de cap frau.
Cal ser curosos a l'hora de condemnar les persones i generalitzar-ho. I els mitjans de comunicació haurien de ser els primers de tenir en compte, encara que malauradament prima més la sensacionalitat de la notícia que no pas la serietat en donar-la.
Però distrets ho estem, i avui en parlaven dos tertulians al programa de televisió Divendres, els senyors Foix i Sanuy, a qui no he pogut seguir perquè havia d'anar a la feina, però que amb humor, bàsicament el del senyor Sanuy, esmentaven diferents personatges dignes de les millors pel·lícules de màfies, corrupcions i fraus.
El cas és, però que les notícies sobre el Palau de la Música i els senyors Millet i Montull, ens acompanyaran i compartiran espai amb les conseqüències de la sentència sobre l'Estatut. Ara el gran repte és encertar el temps que els partits polítics catalans aniran junts per defensar els nostres drets, i la memòria que conservaran de la resolució de la sentència. A casa nostra no tenim massa memòria per a res, i així ens va.