dissabte, 18 de juliol del 2009

Tothom a casa

No podem dir que arriba la normalitat perquè es fa difícil definir què és la normalitat. Com que estem en temporada d'estiu i de vacances, deixem-ho per "tothom a casa". Perquè si ahir arribàvem nosaltres, avui ho han fet els nostres fills; tots procedents de les illes britàniques encara que de diferent indret.
Avui, mig engripat i amb el cap als núvols he recordat la setmana i tot el que havíem visitat i viscut. No hi ha dubte que de tot n'aprens, només cal voluntat i interès. Si enyorava el silenci i civisme contemplat (estic segur que no tot ni a tot arreu és el mateix), també la pau de quan estàs de vacances, encara que et costi desconnectar.
M'ha cridat l'atenció, no sé ben bé per què, que m'he trobat amb les mateixes notícies de quan vàrem marxar, i també amb la mateixa situació: Hondures, per exemple, encara estan pendents de qui acabarà governant; Iran continua contemplant les manifestacions contra el resultat electoral, que el partit opositor no accepta com a bo; Catalunya continua separada per interessos partidístics, més que no pas motius objectius. Com volen que no ens decantem de la política si ens ho posen en safata?
El més important ara, és reprendre la feina, amb la mateixa il·lusió que abans, o potser més. Haig de solucionar el meu mal de cap, per poder tenir els ulls ben oberts i les idees clares. De moment... hem arribat tots, i això és important, i a més ens ho hem passat bé i ho podem explicar als nostres amics.