dijous, 2 de novembre del 2006

Ciudadanos partido de la ciudadania

Avui és d’aquells dies que una cosa porta l’altra i no tens temps de pensar en res. Justament avui que es podia parlar de resultats electorals i d’estratègies post electorals. No n’he pogut seguir cap, però m’imagino que passi el que passi a ningú agafarà per sorpresa. L’experiència del 2003, per alguna cosa haurà servit.
He escoltat, però, alguns comentaris que m’han servit per crear-me opinió. Un dels temes més recurrents és l’entrada de Ciutadans partit de la ciutadania. En part perquè ha estat una gran sorpresa; penso “la gran sorpresa”, no tan sols per als membres dels altres partits i electors, sinó també per a la mateixa empresa. Encara que lluitaven per entrar, no m’imagino que s’ho arribessin a creure. Potser si ho haguessin tingut tan clar, el cap de llista no hauria estat el que ha sigut, i d’altres personatges haurien ocupat els primers llocs de la llista.
A més de la sorpresa, també s’han comentat les primers declaracions del seu cap de llista i els altres dos futurs diputats. Hi ha qui diu que intentaran desestabilitzar el Parlament; d’altres si aniran de bracet del PP; de si només parlaran en castellà, per tocar els... N’hi ha que, com jo, pensem que aquests tres senyors representen a una part de catalans, ens agradi més o menys, però la realitat és la que és. A tots ens agrada tenir la casa neta i endreçada, però no sempre li tenim. Hi ha qui hi té humitats; problemes de veïnatge; de sorolls; de claror... Voldríem presentar-la només amb les virtuts, però té inconvenients, i no els podem amagar, si més no per massa temps.
Quan sortia d’una xerrada més o menys nacionalista, m’adonava que m’havien estat parlant d’una realitat que jo no distingia. En canvi, quan vaig assistir, a Arenys, a la xerrada de Ciutadans partit de la ciutadania, em vaig adonar que hi havia molta demagògia en la intervenció dels ponents, i molta ràbia continguda entre els assistents. Per aquesta gent, amb raó o sense, s’havia estat fent política a les seves esquenes. La seva reacció era donar un cop de puny a la taula, i això ha estat possible gràcies a transgressors que no volen ser transgredits, com l’Albert Boadella; gràcies a polítics que es resisteixen a plegar, després de molts anys mirant el món per un forat, i oblidant-se del poble que els ha escollit; gràcies a persones que fa molt temps que varen baixar del tren, si és que mai hi havien pujat; gràcies al desencant de la política, per part dels joves i no tan joves.
Potser a partir del mes de maig, als Plens d’Arenys de Mar, no només parlarà el castellà el “Secretario” sinó que hi haurà algun regidor que també l’utilitzarà.