Ni resposta ni sensibilitat

Diferents columnistes parlen del paper que juga Europa amb les revoltes del nord d'Àfrica i més concretament a Líbia on es pot acabar amb una guerra civil. No és cap novetat la crítica que es fa per la manca de decisions de la Unió Europea davant de diferents situacions en què es reclama una reacció clara i contundent. Ens trobem sempre amb una manca de lideratge i sobretot, el que és més greu, amb una manca de continguts. És talment una carcassa que ens agrupa, però sense cap tipus d'iniciativa.

Juan-José López Burniol escrivia a La Vanguardia que Europa té les mans netes de tant rentar-se-les com Pilat. En aquest cas és perillós perquè tots hem vist com els nostres governants, del color que fos, es posaven a favor de dictadors com Gaddafi, per tal de rebre favors a canvi. Amb l'excusa de protegir-nos d'Al-qaeda, hem permès que el poble libi hagi sofert durant quaranta anys una dictadura agressiva.

Davant de situacions conflictives ens comencem a mirar els uns als altres, dissimulant i procurant no prendre cap iniciativa de la que ens puguem penedir, però el que fem és deixar d'ajudar i per tant ja hem pres una decisió, normalment la pitjor.

Avui, les notícies que arriben de Líbia són els atacs i contraatacs de les forces fidels a Gaddafi i els rebels, lluitant a les ciutats claus, a l'espera de poder entrar a la capital Trípoli. Les forces americanes estratègicament col·locades a pocs quilòmetres de la capital, difícilment actuaran i només intenten fer pressió al dictador, que per altra part és coneixedor del risc que els EUA patirien si decidissin actuar contra ell. 

L'actualitat a Líbia té el risc de caure en la rutina i, per a molts de nosaltres, desaparèixer de la memòria, com en tants i tants casos ens hem trobat. Deixar de pensar en Líbia, però, no alliberarà els seus ciutadans dels atacs, les morts i el sofriment, però ja no serà portada del Telenotícies ni dels diaris dels nostres països.

Sis i amb il·lusió

Els processos electorals són un fre a l'activitat pública de l'administració, la qual cosa no vol pas dir que s'hagin d'eliminar, però sí que convé tenir-ho en compte i en la mesura del que sigui possible, controlar que el fre no sigui massa dràstic. Perquè la vida continua i les necessitats de govern també. Probablement és l'actitud i predisposició, i potser també el temps que es dedica a preparar tot el procés electoral, el que frena la dinàmica pròpia de la gestió administrativa.

La fluctuació política i les expectatives del canvi actuen de manera contrària al que probablement seria desitjable, i és que els mandats electorals fossin un xic més llargs. Sense que pugui semblar una exageració, els anys electorals són anys a mig gas, de manera que cada quatre anys, n'hi ha tres d'aprofitables i un d'escapçat, tant si hi ha canvi de color polític com no.

Quatre anys no són suficients per a l'execució i assentament dels projectes que es volen portar a terme, la qual cosa fa que sovint s'accelerin els processos i llavors surtin els bunyols. La proposta que jo faria seria l'establiment de mandats de 6 anys, per la qual cosa en tindríem cinc de sencers, que donaria més marge per als grans projectes i reformes.

No hi ha dubte que mirat des de l'oposició, sis anys poden semblar massa temps d'estar fiscalitzant l'obra de govern, sense poder intervenir directament. Potser llavors seria el moment de canviar de tàctica i permetre que l'oposició tingui més protagonisme. Això, però és molt fàcil de dir i molt difícil de portar a terme.

Arenys té una gran experiència en els canvis de govern, i no sé si això continuarà d'aquesta manera. Tot i així seria bo que aquesta experiència es fes notar i s'aprofités per no caure en el mateix error cada quatre anys. Aspirar a tenir un govern de majoria absoluta, és avui dia a la nostra població un somni, la qual cosa ens hauria de predisposar al pacte, sense que aquest suposi dolor ni renúncies que perjudiquin l'obra de govern.

Vull pensar que les persones que decideixen presentar-se a les eleccions municipals, ho viuen amb il·lusió. Si no fos així seria força traumàtic per a la persona i perillós per als vilatans. Partint de la base que tenim il·lusió, no seré jo qui els desanimi, però sí que convé tocar de peus a terra i com a mínim, si no es té el coneixement, venir amb moltes ganes d'aprendre què és l'administració pública i com funciona, per després intentar millorar-la.

L'administració és com la parella que estimes tal com és i no com voldries que fos. Això no treu que amb predisposició i enginy, aconsegueixis un bon funcionament de parella, i en puguis treure bons resultats. No pensem que amb quatre dies ho canviarem tot, sobretot si desconeixem el sistema, però no ens aturem al primer obstacle, perquè quatre anys passen volant. I un possible obstacle és la crítica que reps, a no ser que ho sàpigues convertir en una oportunitat.

Parèntesi en família

Avui la família s'ha multiplicat. En Jack ha tingut visita de dos dels seus nebots, a qui pensa ensenyar-los una mica el nostre país. Girona, Barcelona, Sitges... Hem sopat com ha de ser un dijous gras, amb botifarra i truita, i coca de llardons. La llengua de conversa, l'anglès, que d'aquesta manera anem millorant i familiaritzant-nos-hi.

Pensava en quan era petit que m'agradava anar a casa dels meus cosins, que eren dotze germans, i en festes familiars, sempre s'improvisaven cantades i hi havia gresca i rialles. No és que a casa avui hagi estat el mateix, però havent sopat, la sala d'estar feia goig amb tanta colla. Tot plegat haurà estat una bona experiència.

En el fons ha estat una mica l'experiència d'assaborir el dia a dia, que probablement és el que m'ha faltat durant aquests darrers quatre anys. Això és el que m'ha fet reflexionar i pensar si valia la pena continuar d'aquesta manera. La vida, però és un continu de renúncies. Sempre que et decantes per a una opció, en descartes unes quantes més. La gràcia està en encertar la tria, que no és pas fàcil. El dilema és quan has d'escollir entre la família i el servei públic, o entre família i lleure, o entre família i la teva pròpia persona... Hi ha un problema de conciliació i al final decideixes...

Després de molts dies, no hem parlat ni de Líbia o Tunísia, ni tampoc de les retallades a Educació i Sanitat. Ha estat un parèntesi interessant, perquè no és que te n'oblidis, sinó que evites obsessionar-te sobre temes que poc hi pots fer. El problema seria que no en parlessis mai, ni t'interessés, perquè perdríem el component social que tots hem de tenir, perquè vivim en societat i no individualment.

Ara, miraré què ha fet el Madrid, si hi ha cap novetat a Líbia, i si ha passat res d'excepcional a destacar. Demà serà un altre dia.

L’ase del cops i la incompetència

Amb l'excusa de portar el cotxe a la revisió anual, que és Setmana blanca i que feia dies que no vèiem el pare, m'he agafat el dia lliure, encara que no hagi desconnectat, perquè sempre passen coses i l'internet i els correus electrònics et mantenen viu i al dia.

També he pogut llegir la premsa i escoltar la ràdio. Precisament als voltants de les 9h, en una tertúlia radiofònica estaven parlant de les diferents mesures que el govern espanyol ha proposat per reduir el consum energètic i les compensacions. Canviar les bombetes... qui ho fa i qui ho pagarà? rebaixar el preu dels bitllets de tren per incentivar el seu ús i reduir els viatges en cotxe... qui deixarà d'ingressar?

El govern del senyor Zapatero continua improvisant i carregant el mort als altres. Estic d'acord amb el portaveu del govern català quan diu que ens conviden a cafè, però ens passen la factura. Els diners que es deixin d'ingressar en la venda de bitllets de tren, són de la Generalitat i no se la pensa compensar. Perfecte! i la inversió per canviar les bombetes de baix consum, qui l'haurà de fer seran els ajuntaments. Gràcies.

Senyors, tenim un govern de l'estat que fa pena i ràbia al mateix temps. Ni per l'actitud (penso en la vicepresidenta Salgado), ni per les idees de bomber, es mereixen governar Espanya. A mi em fa molta por que el PP recuperi el govern, però no veig la manera perquè no sigui així. Tornarà a passar que el canvi de govern no serà pels mèrits del guanyador, sinó pels demèrits del perdedor.

De tornada, també he estat escoltant la ràdio. En aquest cas em queixo de la capacitat de l'entrevistadora. No qualsevol persona pot entrevistar a tothom. L'entrevistat, el senyor Rodolfo Martín Villa (aquell que va destituir l'alcalde de Tavertet) ha respost el que li ha plagut i les rèpliques han quedat ofegades. Ja havien preparat bé les preguntes, però la entrevistadora ha estat incapaç de plantejar una contrarèplica clarificadora. Fet i mirat, els catalans som uns insolidaris. Així de clar, i no se li ha sabut dir que després d'exercir la nostra solidaritat, ens quedem més fotuts que els seus beneficiaris. I això s'ha de dir.

En resum, els catalans som els que ens emportem la pitjor part, i els ajuntaments som l'ase dels cops. Encara no sé com hi ha tanta gent que es vol presentar a les eleccions. Bona fe o Santa innocència!

La independència al post 2.000

Avui escric el post número 2.000 d'aquest blog. Dia rere dia vaig comentant aquells temes d'actualitat o pensaments que em vénen pel cap, que agraden a algú i també disgusten, però és llei de vida. Quan dius el que penses et pots crear enemics, encara que aquest no sigui el meu objectiu.

Tenia mig pensat el tema que il·lustraria en una efemèrides com haver arribat als 2.000, però el senyor Laporta s'ha creuat pel mig i m'ha desviat l'atenció.

Algú s'ha estranyat que tres mesos després de les eleccions el SI estigui en perill de trencar-se. No sé com acabarà, però a mi en tot cas m'ha estranyat que hagi durat tant. Perquè no es pot començar una casa per la teulada. En una olla de grills és molt difícil fer silenci. Amb tres galls resulta molt complicat mantenir amb tranquil·litat i bona feina un galliner. Em fa mandra mirar quan ho vaig escriure, però recordo haver comentat que es tractava d'un partit al voltant d'una persona. Ara els senyors Uriel i López Tena poden dir el que vulguin del senyor Laporta, però sense ell, sense el nom que comportava ser expresident del Barça, ambdós estarien fora del Parlament.

El senyor Laporta volia liderar un projecte dins el Parlament, i en no ser possible ara pretenia ser l'alcalde de Barcelona. El que predica ara, no està gens descabellat. Precisament això és el que havien d'haver fet en les eleccions al Parlament. Però llavors l'ànsia de protagonisme no els ho va permetre.

Aquests senyors són els que ens han de portar la independència de Catalunya? quina por!

Laporta demana presentar-se amb ERC, que té un projecte de ciutat i està més o menys en la mateixa òrbita. No descuidem que gestionar un poble, o una ciutat, té les seves peculiaritats i no hi encaixa massa tot el tema independentista. Algú no ho sap. I em pregunto... aconseguirà el senyor Laporta concórre a les municipals amb ERC, a la ciutat de Barcelona? I a Arenys de Mar?

Al nostre municipi també hi ha la intenció de presentar les dues candidatures: ERC i SI, però sembla ser que cadascú pel seu compte. Seria possible veure també aquí una candidatura unitària ERC-SI? els senyors Jordi Pera i Àlex Acero de bracet? em costa de veure-ho, però de més verdes en maduren.

Mentre les persones i els partits polítics posin per sobre de tot, el protagonisme personal, ho tenim molt complicat. Continuo pensant que cal fer un esforç important per confeccionar bons equips, que els vilatans puguin escollir per la vàlua dels components de les llistes. Algú ja ens ha ensenyat les cartes. D'altres encara no. A veure si som capaços d'animar gent vàlida per formar part del consistori arenyenc!

Turcs a Alemanya

Més d'una vegada quan defensem l'aprenentatge del català per part dels immigrants a casa nostra, posem l'exemple de què fan els immigrants a Anglaterra o Alemanya, sinó aprendre l'anglès i l'alemany, per poder trobar feina i integrar-se en aquells països. Avui, però m'ha cridat l'atenció la notícia sobre les declaracions del primer ministre turc, de visita a Düsseldorf, en què animava els immigrants turcs a aprendre abans el turc que l'alemany i denunciava que obligar-los a aprendre l'alemany va en contra de la llei internacional.

M'imagino que l'actuació d'Erdogan ha estat una provocació per l'oposició que el govern alemany practica sobre l'entrada de Turquia a la Unió Europea. Si no és això ja no sé què creure'm. De fet els darrers moviments al nord d'Àfrica ha fet trontollar molts esquemes. Els àrabs han gosat alçar-se contra uns quants dictadors que els han tingut esclavitzats durant molts anys. Fins ara semblava que les atzagaiades dels seus presidents eren seguides i ben vistes pels seus súbdits, sense que en cap moment es posessin en dubte. És ben cert que veiem el que ens deixen veure, i de cop ens obren els ulls i no entenem res.

La por a una entrada massiva d'immigrants procedents del nord del continent africà, ha fet que Occident acceptés l'amistat d'uns dictadors que han fet el que han volgut i quan han volgut. L'olla s'ha trencat i ningú ens dóna cap tipus de garantia sobre les conseqüències cap als nostres països. El futur dels ciutadans revoltats també és incert. Líbia, amb 42 anys de dictadura i sense una oposició estructurada ni tans sols definida, ho té magre per avançar l'endemà de la caiguda del dictador.

Erdogan s'equivoca, perquè els turcs emigrats han d'aprendre alemany, perquè és l'idioma del seu nou país d'acollida, perquè s'han de poder relacionar amb els seus conciutadans. Encara no parlo d'integració, simplement de relació. Tot això sense renegar de la seva cultura, la seva llengua, la seva història. Erdogan hauria de preocupar-se que els turcs emigrats a Alemanya tinguin tots els seus drets reconeguts, que no siguin ciutadans de segona, i deixar-se de collonades sobre l'idioma. Una persona que viu amb reconeixement, respecta l'altre i no renuncia els seus orígens.

La Vanguardia en català

Avui La Vanguardia ha fet pública la notícia que aquests dies ja corria sobre la propera edició del diari en català, a partir del mes de maig. Es tracta d'una molt bona notícia que contribueix en la normalització del català al nostre país. Amb la iniciativa de La Vanguardia ja seran quatre els diaris de gran abast que s'editaran en català, cobrint un gran ventall ideològic, de manera que la nostra llengua no serà patrimoni només d'una manera de pensar, sinó que es convertirà en l'eina de transmissió de la informació que es recull a casa nostra, al marge de la seva ideologia.

La llengua deixarà de ser l'excusa per llegir un o altre diari, sinó que tots ho podrem fer en català, d'acord amb les nostres preferències periodístiques, ideològiques o professionals. Aquest fet, però també provocarà més competència a diaris com l'Avui, que fins fa poc era l'únic que s'expressava en català i potser s'havia refiat massa d'aquest fet i poc de millorar periodísticament. 

En un temps que rebem prou patacades de tot arreu, posant en perill la nostra identitat lingüística, cultural, econòmica i social, una notícia com aquesta no ha de passar desapercebuda ni tinguda com a menor, sinó que tot contribueix a normalitzar el nostre estat i no estem en condicions d'ignorar res ni ningú.

A casa, des de l'aparició del diari ARA, són dos els periòdics que entren diàriament, i vulguis o no sempre fas la comparació i la corresponent valoració. La professionalitat i experiència de molts col·laboradors de La Vanguardia t'enganxa i no la vols perdre, tot i la frescor i proximitat dels joves col·laboradors del diari ARA. La complementarietat informativa i d'opinió, deixarà de ser-ho lingüísticament. Tot i que sóc un gran defensor de les versions originals, entenc que La Vanguardia, en català, tindrà tant o més sentit que ho ha tingut en castellà.

La importància de l'equip

Necessitem gent il·lusionada, amb ganes de fer feina, per al municipi i no per a satisfer els propis interessos. No ens calen persones sectàries ni opaques. Volem transparència, serietat i honestedat. És bo seguir els moviments de qui ens vol governar, i ens fa por l'engany que alguns poden provocar, per desconeixement de molts.

Hem de tenir els ulls ben oberts i no empassar-nos tot el que ens volen fer creure. De fet, l'experiència no enganya i ja podem tenir una certa impressió, però hi ha coses que no se saben, que s'han amagat i dissimulat, i això pot portar a confondre i decidir-nos per a qui no ens convé. 

Ens trobarem amb qui pretén fer allò que no ha estat capaç de fer ni deixar fer. Amb paraules amables voldran dibuixar efectes sorprenents. Ens faran creure que confien en les persones quan el que busquen és el seu èxit personal. Són persones que sense aplaudiments no són feliços. Necessiten reconeixement per tirar endavant i creure's que són alguna cosa important.

També veurem projectes confusos, experiments amb gasosa, moltes paraules i promeses sense fonament, sense coneixement de què és l'administració pública, tot i que els hi hem intentat explicar. Probablement el missatge serà tan evident que no mourà passions ni vots.

D'altres apostaran per una renovació que s'esperava ja a l'anterior mandat, per tractar de recuperar el que varen perdre. Una llista amb persones competents i amb il·lusió pot contrastar la inexperiència i desconeixement de l'administració pública, però no sense una dosi important de comprensió i paciència.

Hi haurà qui podia haver fet més, però no ho ha tingut fàcil, que no ha anat acompanyat de qui li podia posar fàcil el camí, que s'ha cregut allò de la transparència i col·laboració de tots, però ho hagut de defensar a mort sense aconseguir-ho bé del tot. Persones il·lusionades, amb experiència i compromís de treball, de dedicar-hi tot el temps possible i més.

És cert que cal competència, sobretot si l'equip tècnic té alguns lapsus, però és molt important la seriositat, la honestedat i el compromís amb tots els veïns, siguin amics o adversaris.

Estanis Fors, alcaldable per CIU

Avui hem conegut el darrer cap de llista a les eleccions municipals a Arenys de Mar, i junt amb ell algunes de les persones que l'acompanyaran. La notícia era esperada perquè es tracta de la llista més votada en els darrers mandats, i per tant una de les persones amb possibilitats d'esdevenir alcalde de la vila. Avui hem sabut que Estanis Fors serà l'alcaldable per CIU el proper 22 de maig. Els militants de Convergència i Unió han decidit que fos l'Estanis i no l'Agustí Massuet qui encapçalés la llista, per un ajustat marge de 3 vots sobre un total de 66 participants.

Els contrincants de l'Estanis hauran d'anar molt ben preparats, doncs és una persona que no ha parat fins aconseguir arribar a les portes de poder ser escollit alcalde de la seva vila. Li ve de lluny, i n'estava ben convençut. Hem estat de costat en els plens, i no és una persona que estigui callada. Sempre ha de fer comentaris, la majoria graciosos, de satisfacció per ser regidor i fent el compte enrere des del començament del mandat.

Em permetrà, però l'amic Estanis que continuï pensant que el millor alcalde per Arenys, ara per ara és en Ramon Vinyes, i seria una sort per a la vila que continués en el càrrec, i en tot cas ajornar quatre anys més el seu nomenament. Això, però serà decisió dels vilatans i vilatanes que tindran un bon ventall d'opcions, i espero i desitjo de bons equips per fer front al repte de dirigir el futur del municipi. Ho sabrem d'aquí a tres mesos.

Exercir la política amb serietat i responsabilitat

Els luctuosos fets d’Arizona a primers de gener, en què es va atemptar contra la vida d’una congressista demòcrata i varen morir sis persones, haurien de servir per reflexionar sobre què diem i com ho fem, en el nostre dia a dia, sobretot aquelles persones que per la seva situació o pràctica habitual, els seus actes i opinions tenen un cert ressò a la vida en societat.

No sabem si l’agressivitat en la retòrica política dels EUA va ser la causa de l’incident, però ben bé ho podria ser, i amb la sola sospita ja en tenim prou per estar a l’aguait. La facilitat per disposar d’una arma i la poca consciència o malaltia d’uns quants, fa que de tant en tant tinguem notícies com la que comento, que commocionen tota la societat.

A casa nostra, sortosament, no arribem als extrems dels EUA, però ningú ens assegura que en un futur puguem patir els mateixos efectes i haguem de lamentar no haver procurat prevenir el risc.

Tal com vivim la política i les relacions socials en general, no és la millor manera d’afrontar els problemes i aconseguir trobar la solució. No és només en campanya electoral que la rivalitat entre els partits polítics assoleix graus de violència dialèctica que no són bons per a la salut democràtica del nostre país. Superar els límits del respecte i la presumpció d’innocència de l’adversari és una mala pràctica; confondre l’adversari polític amb un enemic és una equivocació; defensar les teves idees amb agressivitat i males arts, no condueix a la victòria, sinó al descrèdit i a la desafecció política de la ciutadania.

La rivalitat i la competitivitat són bones per depurar i millorar els resultats, però no ho podem confondre amb l’insult ni el menyspreu. Presentar propostes de millora, criticar els altres amb arguments, és la millor manera d’engrescar la ciutadania a prendre partit i ser actius. Les baralles barroeres no animen ningú a dedicar part de la seva vida a l’interès de la col·lectivitat.

El nostre país ha viscut recentment un relleu en la gestió política marcat per la cordialitat, que el fa gran. Tot això ajuda que les perspectives de millora del funcionament de l’administració autonòmica sobrepassin els límits de la divisió partidista del mapa català. Actuar en positiu sempre comporta beneficis, és més agraït per a les persones i anima a participar la gent.

Catalunya té alguns reptes importants que haurà d’afrontar amb intel·ligència i la màxima col·laboració possible. La crisi té efectes perversos sobre molts ciutadans que no han vist millorar la seva situació econòmica. Les ajudes i orientacions de l’administració es fan necessàries i s’hi ha de dedicar molts esforços i recursos. L’equilibri en les relacions amb Espanya coixeja des de fa anys, i amb l’estira i arronsa del moviment independentista, ha fet que les esquerdes ressaltessin una mica més. És necessari defensar tot allò que ha funcionat fins ara, com la política d’immersió lingüística, exigir els traspassos de competències que marca el nostre Estatut, i lluitar per aconseguir una autonomia financera que s’ajusti amb el nostre esforç fiscal.

Les primers paraules del nou president de la Generalitat han desanimat les persones més exaltades que demanaven la independència, i ha preocupat aquells partits que sempre han lluitat per posar fre a les aspiracions autonòmiques del nostre país. La seriositat en la presa de decisions serà el que ens pugui salvar de l’enrenou en què hem viscut darrerament, conscients que existeix l’estat de dret i que no tot s’hi val.

És hora de corregir els errors comesos fins ara i criticats des de l’oposició. Ningú no entendria que es continués amb la mateixa tònica en contraposició del que ha suposat una crítica constant. La retallada del nombre de conselleries, que ja és una realitat, amb la retallada del nombre de càrrecs de confiança i la millora de l’eficàcia dels recursos humans i materials, ha de ser una constant i principal objectiu del nou govern de la Generalitat.

L’esquerra, que fins ara ha estat al govern, ha de saber fer el paper d’oposició, fiscalitzant l’acció de govern sense posar pals a les rodes. Només amb un esperit constructiu podrà col·laborar en el creixement de la nostra nació i la sortida de la crisi. També servirà per agafar confiança de les pròpies forces i recuperar el prestigi que en aquests darrers mesos havia perdut.

Per part nostra hem de donar un marge de confiança al nou president i el seu govern, perquè tots plegats necessitem millorar la situació del país. Amb picabaralles inútils no es va enlloc, i ara més que mai cal unir esforços per redreçar la situació econòmica, sense que això signifiqui renunciar als seus ideals polítics.

La responsabilitat política per part de qui ostenta un càrrec públic és molt gran i esdevé la plataforma visible que pot conduir al caos la societat que s’hi emmiralla. També els partits de l’oposició són corresponsables de l’actitud de la societat, si no utilitzen els mecanismes consensuats i les actituds idònies per procurar un estat democràtic, just i equitatiu. El contingut és molt important, però les maneres també influeixen a l’hora de donar exemple a la ciutadania. Amb agressivitat no es va enlloc, sinó que cal esforç, dedicació i entrega, amb arguments i donant exemple, esdevenint responsables de la feina de cada dia, seriosament, sense enganys. Això és el que fa grans les persones i el que a la llarga queda de la feina feta i el temps esmerçat.

Article publicat aquest mes de febrer a l'Ametlla d'Arenys

Un boig acorralat és perillós

No hi ha dubtes que la notícia d'avui continua essent la situació de Líbia. El dictador ha embogit i ordena atacar totes les ciutats que se li resisteixen, assassinant els militars que es neguen a causar una catàstrofe. És un desastre que hagi de morir tanta gent per un home, i que la resta de mortals no siguem capaços de fer res per evitar-ho.

Les relacions internacionals sempre han estat condicionades als interessos dels respectius països, i és per això que les fronteres siguin tan perjudicials per a la desaparició de figures detestables com en aquests moments és Gaddafi. Això ens hauria de fer pensar quan donem suport a més fragmentacions, tot i que res és tan simple com per generalitzar.

Les darreres notícies que arriben de Líbia fan pensar que el dictador té les de perdre, però no sabem a quin preu. De moment ja és més elevat del que podríem acceptar, però encara no s'ha acabat. Davant d'aquesta situació ja no saps què és millor o pitjor, però sens dubte que la contractació de mercenaris d'altres països per anar en contra de la teva població, és d'un extrem incalculable. Gaddafi ha embogit, però la seva família, els seus fills, es valen d'ell per mantenir-se al poder, i no faran res per frenar el seu pare, perquè saben que és l'única sortida al seu benestar.

Si el fenomen nascut a Tunísia s'ha propagat a Egipte i Líbia, amb una criminalitat in crescendo, no puc imaginar-me què li pot passar al proper estat que li toqui per torn. Serà Bahrein, Iemen, Algèria, Marroc? Hauran après dels exemples que els han precedit?

Avui he aparcat l'article de Rosa Degàs al diari ARA, sobre la ideologia que s'amaga darrera les retallades del nou govern català, o de la derrota del PSC al Parlament, quan intentava salvar l'impost de successions, o la ministra Chacón, que no descarta presentar-se com a relleu de Zapatero, i que diu sentir-se cada vegada menys nacionalista, o del 23F del que avui es commemorava el seu 30è aniversari... molts temes que han cedit protagonisme al desastre que pateix Líbia, en mans d'un boig.

Nou cicle, nou PSC?

Al col·legi d'Advocats de Barcelona ha tingut lloc aquest vespre una trobada socialista organitzada per Nou Cicle, un col·lectiu dins el PSC que lidera Raimon Obiols. Pel que he pogut llegir, es tractava d'exposar les idees que un petit grup de socialistes d'aquest col·lectiu té, per al futur del PSC i més concretament de l'esquerra plural. 

Demanen una renovació a fons de la direcció del PSC, a partir d'unes primàries on hi puguin participar militants, simpatitzants i la societat en general, per elegir les persones que han de constituir una esquerra potent, per anar plegats a les eleccions de 2014. Segons Nou Cicle no es tracta d'una tercera versió del Tripartit, sinó una esquerra unitària construïda des de la base.

La moguda d'avui forma part del conjunt de moviments que es produeixen dins el PSC després del desastre de les eleccions al Parlament català. De ben segur que podríem editar un llibre voluminós, amb totes les idees que han anat sortint, a títol individual en algun cas o bé de manera col·lectiva com ha estat avui.

De tot plegat la conclusió més clara és que calen canvis en el PSC, i que aquests canvis han de venir de la mà de nous dirigents. És discutible si el PSC s'ha de distanciar del PSOE, si li cal un grup propi al Congrés de Madrid, o si s'ha d'anar més enllà i formar una unitat de l'esquerra a Catalunya per fer front a CIU, com avui s'ha demanat. Penso que tot plegat s'ha de madurar força i que el temps hi ha d'ajudar. No cal buscar estratègies partidistes per fer fora a ningú, sinó reflexionar bé sobre quin model de país volem, quines relacions volen mantenir amb els nostres veïns, i començar a pensar com ho podem aconseguir. Si ho tenim clar, les persones ja es faran seu el projecte. Ara sembla que estiguin tots pendents de qui els ha de conduir i els importi poc on volen anar a parar. D'entrada tenim una feina important, i és la de controlar que les retallades no afectin seriosament les polítiques socials.

Genocidi a Líbia

Segons es desprèn de les notícies que en aquests moments estan arribant des de Líbia, les forces aèries estan disparant indiscriminadament contra els manifestants, i es compten per centenars els morts provocats pel dictador Gaddafi. Ha calgut aquesta màxima violència perquè els governs de tot el món hagin condemnat l'ús de la violència contra els manifestants i la societat civil.

La hipocresia es fa evident sempre que passen esdeveniments com els actuals de Líbia, i això és el que et genera aquella impotència i ràbia contra el poder corrupte de molts països, i la poca solidaritat de la resta envers els ciutadans oprimits.

He pogut veure les declaracions del fill de Gaddafi, que amb gran prepotència ha amenaçat tothom que pensi diferent a ells. Cada país és diferent i les conseqüències i actituds dels seus dictadors també. Allò que a Tunísia va funcionar amb relativa facilitat, Egipte va oferir més resistència, i ara Líbia està demostrant que 42 anys de dictadura no es mantenen així com així.

Els que vàrem viure anys de franquisme, observem aquests moviments amb una certa sensació de culpabilitat, per haver permès que el dictador morís al llit i no destituït pels quaranta anys de dictadura opressora. És evident que ningú hauria desitjat una situació com la d'aquests dies a Líbia, però et queda aquell regust... precisament aquests dies en què es commemoren els 30 anys d'uns fets que ens podien haver retornat a la dictadura.

Desitjo que la situació a Líbia recuperi la calma, ara sense Gaddafi, i que els seus ciutadans puguin establir un espai democràtic.

Necessitem gent preparada i honesta

Els i les alcaldables han de confeccionar unes llistes amb gent preparada i amb ganes de treballar per a la població que els ha d'escollir. Les picabaralles que hi pugui haver per tal de figurar a les llistes i en el millor lloc possible, poden anar en detriment de la confecció de la millor llista per afrontar els reptes de gestionar l'administració local.

Ens calen persones amb experiència de gestió, treballadores incansables i que tinguin la virtut de saber compartir. No necessitem paraules amables si al darrera no hi ha voluntat de servei. Aquells que han demostrat que no hi posen tot el que poden per tirar endavant el projecte de ciutat, haurien de deixar pas als que tenen ganes d'esforçar-s'hi i no hi van per quedar bé.

El pitjor que pot passar quan estàs treballant amb altres persones, és que perdin el temps emmirallant-se i s'oblidin de gestionar bé la seva parcel·la. O també aquells que només van a la seva i s'obliden que la feina s'ha de fer entre tots i no només la nostra parcel·la.

Conegudes les persones que encapçalaran les llistes, ara estarem atents a veure amb qui pensen governar el nostre municipi. Comprovarem si es tracta d'amiguismes o favors partidistes, o si realment es nodreixen de persones de vàlua contrastada i amb esperit de sacrifici.

Malgrat que en un poble es coneix gairebé tothom, sempre hi ha sorpreses, ja sigui per la capacitat d'alguns de dissimular els propis defectes, o per la nostra deixadesa a l'hora de ser més crítics. Després d'uns anys de govern, però, ja no hi pot haver res que ho amagui, i tots som responsables de la nostra decisió. Ja no hi valen excuses. Hem d'escollir els millors, perquè el nostre poble camini endavant.

Ramon Vinyes, alcalde d'Arenys

Aquesta tarda ha tingut lloc la presentació de l'alcaldable pel PSC a les properes eleccions municipals, en Ramon Vinyes, alcalde durant aquests quatre anys de crisi i dificultats. A l'acte, que ha tingut lloc al Museu de puntes, hi ha assistit el president de la Diputació de Barcelona, el senyor Antoni Fogué, que ha pres la paraula, la diputada al Parlament de Catalunya, la senyora Consol Prados i l'alcalde de Pineda de Mar i diputat, el senyor Xavier Amor.

Ha estat un acte emotiu, de reconeixement de la feina feta durant aquests quatre anys, però sobretot de presentació de l'alcaldable per als quatre propers anys, que continuaran essent de crisi i problemes financers. Precisament per això, un alcalde que ho ha patit fins ara és la millor opció per continuar al capdavant de l'alcaldia del nostre municipi, pel seu rigor, lluita i constància davant de qualsevol de les dificultats en què ens hem trobat.

Tot i que encara no estan proclamades les candidatures, coneixem quins seran els seus caps de llista, i no hi ha dubte que el millor alcaldable és en Ramon Vinyes. L'experiència d'aquests anys ens ha demostrat que no hi havia alternativa possible dins l'Ajuntament. Ningú com ell ha sabut afrontar tots els problemes i situacions delicades, deixant de banda els colors i la marca per la qual es va presentar a les eleccions, cosa que no tothom pot dir. Ha actuat com a veritable alcalde, assumint tasques de regidors o regidores que per la raó que sigui, han dubtat de què calia fer, rebent el suport i l'ajuda en tot moment. Actuant també com a regidor d'Hisenda, amb l'autoritat necessària, no sempre ben vista, però obligada ateses les circumstàncies actuals.

Ramon Vinyes té experiència de molts anys de regidor, i ara d'alcalde, però també com a treballador de l'administració local, la qual cosa li dóna un valor afegit a tenir en compte al moment de decidir qui ha de ser l'alcalde de la vila. No podem passar quatre anys d'improvisacions quan tenim la possibilitat d'utilitzar l'experiència i coneixement de l'alcalde actual. A en Ramon Vinyes mai li podrem retreure no haver posat prou interès i dedicació en solucionar els problemes diaris, cosa que encara ens han de demostrar altres persones.

Avui al Museu Frederic Marès de la punta hem vist la persona que millor pot representar-nos al capdavant de l'alcaldia d'Arenys de Mar.

TV3 al País Valencià

L'apagada de TV3 al País Valencià, per la pressió de la Generalitat valenciana, ha estat motiu de multitud d'apunts per Internet, la majoria contràries a les sancions imposades als responsables d'Acció Cultural del País Valencià, encara que també n'hi hagut de favorables.

Ningú pot posar en dubte la potestat del govern valencià de fer clausurar unes emissions que no són legalitzades, i s'ha de respectar la seva decisió. Una altra cosa és que entenguem que la seva actuació té una finalitat clara de trencament entre Catalunya i País Valencià, que la dreta valenciana defensa des de sempre.

Al marge de la legalitat i de l'objectiu perseguit pel govern valencià, ningú em podrà discutir que no sigui una bajanada, en ple segle XXI, fer mans i mànigues per evitar l'emissió d'un canal de televisió, a no ser que estiguéssim parlant d'un país totalitari com Corea del Nord. Els valencians han pogut seguir en directe tots els detalls de la revolució dels egipcis, a la plaça Tahrir, però no poden veure què passa a la plaça Catalunya de Barcelona.

Algú pot pensar que l'acció del govern del Partit Popular valencià té lloc per protegir la salut ideològica dels valencians? És TV3 realment un problema per als valencians, del qual les autoritats han de prevenir? De què tenen por?

Podria entendre la por del senyor Camps en la defensa de la llengua valenciana, per la influència del català, ell que té molt clar que es tracta de dues llengües diferents, però llavors la coherència el portaria a cancel·lar les emissions de TVE i les emissores privades, perquè el castellà encara els afectaria més. Ja és curiós la seva defensa de la llengua quan pràcticament sempre empra el castellà.

La història no donarà la raó a qui ara nega TV3 als seus ciutadans, sinó que recordarà aquest període de temps com un episodi gris, amb governants grisos, que tothom voldrà oblidar el més aviat possible. Entretant, però caldrà denunciar els fets i donar suport els valencians que volen exercir el seu dret a sintonitzar una emissora germana, que val el que val, però que ningú hauria de privar-los.

És prepotència?

Ahir pensava que, salvant les distàncies, Francisco Camps és el Berlusconi espanyol. No comparo els fets que inculpen un i altre polític, sinó l'actitud davant les acusacions. Si veus el president italià i l'escoltes, arribes a pensar que és víctima de gent malèvola que el vol enfonsar. No li fa cap tipus de vergonya les acusacions que rep, i més aviat sembla com si li agradés. Camps ha estat capaç de declarar que era la persona amb més suport de tota la història de les democràcies occidentals. Camps arrossega acusacions de tot tipus des de fa molt temps, però sembla com si les acusacions li donessin forces i les utilitzés per encarar-se als adversaris.

Amb situacions com les descrites t'adones que el sistema democràtic no és garantia de res, sinó que sota el seu paraigües s'hi aixopluguen actituds fatxes i autoritàries. A més l'oposició es veu incapaç de constituir-se com alternativa de govern. Els socialistes valencians fa anys que estan fora d'òrbita, com també li passa a l'oposició a la coalició del govern italià.

No cal que digui que la sensació que experimento és de rebuig i d'impotència alhora, i em desagrada que personatges com els referits puguin existir i triomfar en política, i potser no hem buscat suficientment els mecanismes que filtressin per evitar situacions com les de València o Itàlia.

Confiar en les persones

Una de les virtuts que resulta més complicat de mantenir és el de la coherència. Al llarg de la vida el teu món és canviant i tu no ets una excepció. Rectificar és de savis i, amb el temps, t'adones que hi ha actituds que has de millorar i qui sap si arribes a fer un canvi total. Però això no és ser incoherent, perquè la progressió és també una virtut. La incoherència és quan dius una cosa i en fas una altra, quan critiques uns fets que tu també fas.

En campanya electoral s'exageren tots els moviments i s'acaba actuant d'una manera diferent a la resta del temps. Hem d'acceptar el joc, perquè els partits polítics fan mans i mànigues per arribar al màxim públic possible, i donar-se conèixer i explicar i prometre el seu programa. Els polítics anant al mercat a saludar els venedors, o repartint roses la diada de Sant Jordi. Tot això ens pot fer riure, però no ens ha de sorprendre ni preocupar.

És important, però que si t'agrada presentar als vilatans el teu projecte, recollir opinions i debatre-ho, aquest compromís no s'esfumi una vegada acabades les eleccions. No és ètic, estar quatre anys criticant l'opinió dels vilatans, faltant el seu respecte, ofenent-los, si no a ells, als que creuen amb ells, i quan arriba la campanya electoral, dedicar-los temps i fer veure que no és el seu vot el que persegueixes, sinó la seva opinió.

A mi em fa mal i em costa passar-ho de llarg. Em molesta quan algú menysté algun col·lectiu amb la frase "tampoc ens voten", o posant en dubte la seva capacitat de generar opinió. Hi ha polítics que es creuen superiors als altres, i això és el que fa mal a la política. Aquesta hipocresia i menyspreu em regira l'estómac, i em fa perdre les ganes de seguir en política.

Una cosa és defensar amb tota la teva força i arguments, allò que creus i una altra és pensar que els altres no tenen dret a opinar, perquè són inferiors, però quan es tracta de cercar vots, enganyar-los com si comptessis amb ells. Qui sigui frare, que prengui candela.

Deslliureu-vos dels falsos profetes

Si ahir us advertia sobre els encantadors de serpents, avui posaria èmfasi en aquells falsos profetes que anuncien miracles, per ignorància o mala fe. Aquells que només veuen desastres a casa dels altres i falten a la veritat per poder col·locar-se en una bona posició. D'aquests en veureu sempre, però de manera cíclica es reprodueixen i els trobes a cada cantonada.

Avui repassant la premsa escrita en paper i a Internet, he pogut llegir una entrevista que m'ha deixat astorat. No vull pas dir que encara pensi que els nens vénen de Paris en una cigonya, però hi ha moltes actituds que encara em vénen de nou, em sorprenen i fins i tot la cara se'm posa vermella.

Ja sé que la majoria de la gent que llegeix un article, en aquest cas una entrevista, desconeix la veritat i per tant es creu el que està llegint, però fins i tot pensant en els pocs que saben de què va, s`ha de tenir molta cara per mentir i tergiversar les coses. Una cosa és discrepar dels altres i una altra, ben diferent, mentir i falsejar la realitat.

No és la primera vegada que m'hi trobo, i també ha passat en viva veu. Normalment és la pròpia ignorància el que li fa dir segons què, i jo hi afegiria la supèrbia que no li permet saber escoltar i raonar les coses. És complicat posar-te al lloc de l'altre, però com a mínim has de ser conscient d'aquesta dificultat, i de la possibilitat que estiguis equivocat, que no ho vegis prou bé, per inexperiència, per desconeixement.

M'agradaria pensar que a casa nostra no n'hi ha gaires més com el protagonista del dia, i que la seva influència és poca; que hi ha més persones obertes i que saben escoltar i que ho fan abans d'obrir la boca, i més quan el que es pretén és tirar per terra les idees de l'altre, la seva actuació, els seus criteris. La ignorància és molt atrevida.

Desconfieu dels encantadors de serpents

Diuen que la família te la trobes, però en canvi els amics els esculls. Això fa que els problemes familiars siguin més delicats i els trencaments, traumàtics. Amb els amics, sempre et queda l'opció de decantar-te'n i anar a la recerca d'altres amb qui sigui més fàcil la convivència. Però què passa a la feina? a la feina és una mica com la família, perquè no és tan senzill deixar-la per buscar-ne una altra, sobretot ara que estem en crisi. I en les organitzacions, en les activitats del temps lliure...? aquí cadascú hi diria la seva, ja que no sempre resulta fàcil deixar una activitat per culpa d'una desavinença amb els companys.

Després d'uns anys de treballar més o menys plegats, si alguna cosa em sap greu i em rebenta, és la manca de sinceritat, la mentida expressa, la hipocresia, allò de quedar bé al davant, però clavant-te el ganivet a l'esquena. D'aquests personatges en tenim més a prop del que ens pensem. Quan em trobo amb una situació com aquesta l'únic que em ve a la ment és fàstic i rebutj. A més, si us hi heu fixat, l'engany dura cinc minuts. De seguida ho descobreixes, perquè el mentider compulsiu no té memòria. No recorda què ha dit fa una estona i es descobreix ell mateix.

El pitjor que pot tenir qualsevol tipus d'organització, és un líder mentider i cregut, i normalment ve associat el qualificatiu de gandul. Un líder que és aparença i que necessita dels altres perquè li facin la feina, mentre pel darrere els carrega amb totes les culpes. Si teniu experiència amb associacions i entitats del lleure, potser us hi heu trobat, i probablement aquests personatges s'han presentat a les eleccions per a la presidència de l'entitat, amb grans paraules i promeses, però tot és buit de contingut, tot és pur engany. Si no us hi heu trobat, millor per vosaltres, perquè us asseguro que al cap d'uns quants anys de patir-ho, ja no pots més. No us equivoqueu! desconfieu dels encantadors de serpents, perquè al darrere només hi ha fum.