Destriar el gra de la palla

La diferència entre un mal polític i un mal periodista és que el primer té un examen cada quatre anys que si el suspèn ha de canviar de feina. En el cas del periodista podrà continuar essent un mal periodista tota la seva vida.
Em direu que si no és un bon periodista tampoc tindrà èxit i la seva carrera professional se'n ressentirà. Doncs no! avui dia és possible, i passa sovint, ser un mal periodista i viure com un Maharajà.
Ja ho he comentat altres vegades i tots teniu les imatges i sobretot els comentaris de molts i moltes periodistes que surten per diferents cadenes de televisió i ràdio, a part dels opinadors i conductors de debats, que es barregen entre ells. Malgrat tot, la influència que exerceixen sobre l'opinió fa que et cridi l'atenció la seva manera de parlar dels polítics, deixant-los d'entrada més avall de la sola de la sabata, sense tenir la dignitat d'emmirallar-se abans d'obrir la boca.
La poca credibilitat dels polítics, guanyada una mica a pols, fa que la gent es cregui el que diu un d'aquests periodistes abans que un polític, sense parar-se a mirar qui és un i qui és l'altre. No pretenc canviar els papers ni influir perquè es desconfiï de tots els periodistes, però seria bo que no generalitzéssim i, sense arribar a crucificar ningú, poséssim en dubte aquelles grans afirmacions que beneficien un mateix en contra dels altres.
A casa també en tenim d'aquests, i es creuen els més savis, i fins i tot es pensen que són objectius. Aquests els tindrem sempre, mentre els altres passaran. No fem cap conxorxa, però obrim bé els ulls i, sobretot, exercim la memòria per recordar el passat, i ens adonarem de les vegades que volgudament o per ignorància, han errat, perjudicant aquells que ara es fa difícil reparar el mal.
Oi que us en vénen uns quants al cap, i que a més acostumen a protegir-se entre ells mateixos? Hi són, i que Déu ens els conservi, però despullem-los per veure què amaguen. Sovint palla,molta palla i gens de gra.

De professió manifestant

Tots coneixem la dita "mal de molts..." i encara que no ho vulguem acceptar, la tenim molt present. Segur que trobaríem exemples diaris en què ens hi agafem ben bé. No sé si seria el cas dels nostres desencisos, per no dir emprenyaments amb el govern, fixant-nos amb Itàlia. De fet Itàlia no deixa de sorprendre'ns; si més no les notícies que ens arriben, sobretot parlant de Berlusconi.
Si Aznar titllava l'oposició de pamfletària, no sé què hauria de dir Berlusconi dels seus detractors. Si hi ha un president del nostre món que tingui més sarau per afers personals o per decisions polítiques conflictives, aquest és Berlusconi.
A la manifestació d'avui no sé si tots els convocats sabien per què es feia, perquè Berlusconi n'ha fet tantes..., però l'última és el decret llei electoral sobre una interpretació de la llei electoral vigent en el sentit que dóna per bo el registre d'una llista electoral passada l'hora límit per poder-ho fer, si el portador ja era dins l'edifici. Tot això per validar les seves llistes que es varen lliurar passada l'hora límit. No és la primera vegada, ni serà la darrera que Berlusconi canvia les lleis a la seva conveniència, només per perpetuar-se en el poder i evitar ser jutjat.
Semblaria que no pot ser, però és. La pregunta que també ens fem al nostre país, és si no som capaços de constituir una alternativa política amb cara i ulls que animi els ciutadans a donar-li suport. A la distància ens pensem que els italians són beneits votant un personatge com Berlusconi, després que els n'ha fet tantes, però què pensen de nosaltres?
No pretenc posar en el mateix sac els dos presidents, perquè no tenen res a veure, però l'apatia que originen té els mateixos resultats i no veig la manera d'engrescar-ho. A Espanya, el PP ha agafat molta experiència i ha trobat gust en convocar manifestacions, però on governa, València, Madrid, no fan mèrits perquè hi puguem confiar.

El diner no ho és tot

Després de la derrota del Madrid a la Champions, la visió que es té de l'equip és completament diferent de la que es tenia un parell de dies abans, just després de la victòria davant el Sevilla. Per què? És que l'equip era diferent un dia de l'altre?
Tinc la impressió d'estar escrivint el mateix text per segona vegada, i probablement sigui així. Resulta difícil, però ser original després de més de 1.600 escrits. El cas és que m'ha semblat oportú analitzar-ho arran dels comentaris que es poden llegir als diaris esportius i també en els d'informació general. A part de l'entrenador, a qui poca gent l'ha defensat, els símbols madridistes, com són Raúl o Guti, passen a ser criticats i descartats del projecte. Un projecte basat en el talonari.
La màgia del futbol fa possible que equips amb un pressupost petit puguin plantar cara als grans. El pitjor que podria passar seria que els resultats fossin exactament proporcionals a les inversions realitzades en els equips. No hi ha dubte que sense recursos es fa difícil mantenir una trajectòria exitosa, però no és menys cert que el diner no ho fa tot, i que esdeveniments com el d'Alcorcón i molts d'altres de semblants, mantenen l'interès per la competició.
No pensem que el Madrid és únic i que la resta de clubs defensin altres models. En tot cas no ho aconsegueixen, encara que la seva idea seria una mica la mateixa. Ara li ha tocat al Madrid, i al seu president, que ha ensopegat dues vegades amb la mateixa pedra.
Fa pocs dies contemplàvem l'excés d'orgull del president barcelonista, que ha arribat a creure`s salvador de la política i home imprescindible per solucionar tots els mals. L'orgull és un gran enemic a qui hem de vèncer si no volem acabar derrotats, víctimes de la nostra pròpia supèrbia.
L'altre element a tenir en compte és la idea de conjunt, massa sovint desbancada per l'individualisme, la suma d'identitats incapaces de treballar conjuntament. I el futbol és un esport d'equip, i en el món de l'esport, però també en general, els equips no són una simple suma d'individus més o menys importants, sinó el fruit del treball compartit. Les habilitats individuals no són suficients i hem d'aprendre a compartir, a cedir protagonisme en benefici del grup.
Al marge del que puguem sentir uns o altres, d'acord amb les nostres simpaties, és important que valorem el sentit d'equip, la humilitat per sobre de l'orgull, i la capacitat d'aprendre dels errors. S'ha de dir que la meva simpatia per l'Athlètic, m'ajuda a analitzar molt més fredament la influència del diner en el món del futbol. Es tracta d'un equip a la mesura humana (parodiant una publicitat de la meva ciutat natal). És un equip humil, però molt digne, però de cap manera perfecte.

L’engany de la sobreprotecció

Fa uns dies ens comentaven que el camí que estàvem agafant no portava bons auguris. De cop ens va entrar la por al cos i al menys a mi em varen aparèixer moments i pensaments d'uns quants anys enrere. Figures repressives, proclames a la llibertat d'expressió, lectures entre línies, prohibicions... la majoria eren oblidades, fins i tot en sentit figuratiu.
No sé si no és hora d'aturar-nos i reflexionar sobre el camí que seguim i analitzar si és un bon camí o bé ens pot portar a perdre. Ens costa descobrir les fites, algunes de les quals han caigut per terra, i al mateix temps s'entreveuen reaccions de caire dictatorial, no massa lluny de casa, a càrrec d'un color polític que és l'alternativa de govern.
Recordeu com sempre valoràvem el fet que el Partit Popular incorporés sentiments radicals de dreta? El Partit Popular s'ha escorat més a la dreta, i a Catalunya s'ha posicionat clarament contra l'autonomia, però a València el moviment és molt més pronunciat, assolint uns nivells que gairebé podem considerar preocupants. No queda massa lluny la senyora Aguirre.
Però si bé tot això constituiria la massa, el fil conductor, al costat hi trobem unes estridències que cada vegada s'adapten millor a la nostra cultura, la nostra societat, amb unes proclames que tots voldríem pensar que ja no existeixen.
Ja no es limita a la política, sinó que cada vegada abasta noves zones, nous sectors, que fan difícil el seu aïllament per tractar-lo específicament. Què està passant en el món mediàtic? Quin és el pensament dominant, per exemple, en el conjunt de canals sorgits amb la implantació de la TDT?
Quin és el color dels programes televisius de lleure i entreteniment? Quins valors conrea?
Al món judicial, què hi predomina? Quina influència té a la vida social, la de cada dia? He parlat del cas Garzón i també de la reacció del Tribunal Suprem davant les declaracions del president del govern de Madrid. Forma part de l'estratègia?
No sóc catastrofista, com tampoc em va semblar que ho fos qui ens va convidar a fer aquestes reflexions, però convé no ser càndid. El perill sempre hi és, encara que els patrons siguin diferents, també les maneres ho poden ser.
És per això que sovint sóc molt crític en vers les persones monotemàtiques, que es deixen influir per les imatges i la teoria de contes de fades, incapaços de mesurar el valor de les coses, de les idees, però sobretot amb el risc d'ignorar la realitat vivent.
Com he arribat a parar al post d'avui? a partir de la censura de fotografies del cas Gürtel. València compta amb personatges públics que exerceixen de pares protectors dels valencians, que decideixen què és bo i què no ho és, i limiten la llibertat d'expressió amb l'excusa de buscar el bé de la comunitat. No permetem que la taca d'oli s'escampi.

El govern s'ha equivocat

Ho he dit de diferents maneres i des de fa dies, i avui aprofito la notícia que acabo de llegir a La Vanguardia digital per afegir arguments a la meva opinió, que no cal dir, és una simple opinió.
El govern es va equivocar tirant endavant la llei de les vegueries, a corre-cuita i al final de la legislatura, però sobretot perquè ho ha fet sense tenir en compte el territori, i a més, ens diuen els entesos, amb uns elements que probablement la facin inconstitucional.
Si una cosa hem d'evitar és la d'afegir més desenganys i desil·lusió entre la població, sobretot entre la ciutadania que creu en el fet català i que aspira assolir el reconeixement d'estat independent. Si no som capaços de sumar, tot el que aconseguirem serà tirar-nos els trastos uns contra els altres i no avançar. Si no tenim en compte les persones a qui afecta una llei, el que obtindrem serà un rebuig i enfrontaments innecessaris.
No confonguem les coses ni vulguem salvar els mobles amb definicions ni sentimentalismes. No serem més catalans si només busquem recuperar conceptes o models i no som capaços d'entendre el present i la realitat social i política. Creieu que el conseller Ausàs podrà cantar victòria si tan sols aconsegueix canviar el nom de província per vegueria, i li queden a la bossa les altres tres, sense poder-les usar i a sobre amb unes quantes comarques emprenyades? Calia accelerar el ritme sabent que no es podria aplicar en aquesta legislatura i havent escoltat veus crítiques a la divisió proposada?
Una llei que al primer obstacle el passava de puntetes. Em refereixo al nom de la capital, fins i tot a la vegueria que inclou Tarragona. Ni la Vall d'Aran, ni el Penedès, ni Lleida veuen bé la divisió proposada, per no parlar d'altres contrades on en algun moment o altre han manifestat disconformitats, com pot ser l'Alt Ter, en què es trenca els lligams que existeixen entre Osona, el Ripollès i la Cerdanya.
La decisió presa pel govern, tot i l'informe en contra que sembla ser va elaborar la conselleria d'Interior i Relacions Institucionals, ha estat un nyap més, fruit de la inconsciència i la manca de rigor a l'hora de prendre decisions.

El gandul

Avui us podria continuar explicant les trifulgues després de la nevada, i la crítica a la improvisació, o bé el toc d'atenció del Poder Judicial, concretament el Tribunal Suprem, que no vol que li passi el mateix que al Tribunal Constitucional, que tothom s'hi atreveix, fins i tot el president del govern espanyol.
Us parlaré, però del gandul o gandula; no discriminem. Aquella persona que només busca com fer-ho per treballar el mínim possible. Una actitud que posem d'exemple als nostres fills perquè no segueixin els passos, dient-los que la vida els castiga, que no els porta enlloc, però que t'adones que no sempre és així. T'adones que hi ha ganduls que arriben lluny; que ho dissimulen molt bé; que aconsegueixen èxits. Segur que en coneixeu algun d'aquests. Als fills no els hi dius, perquè prefereixes que es quedin amb el tòpic.
A part de conèixer algú que respondria a aquest patró, probablement heu tingut l'ocasió de treballar-hi junts, de patir-lo. Oi que és dur? Si a més té la gràcia d'enredar tothom, arribes a sentir ràbia, però el pitjor de tot és que et titllin de gandul com ell, encara que no t'hi consideris.
Em ve a la memòria els treballs de grup que fèiem a l'escola. Sempre hi havia aquell company o companya a qui acabaves perdonant la vida perquè et sortia millor prescindir d'ell que haver-lo d'aguantar, encara que al final li donaves la nota. Reconec que jo era d'aquells que preferia fer tota la feina, encara que la signéssim tots, i no haver de patir per si el treball s'acabava a temps o no.
Doncs, de ganduls... encara n'hi ha, i no es queden pas a casa, sinó que t'hi entrebanques i comparteixes èxits i fracassos. L'experiència o l'edat no m'han servit per passar d'ells, sinó que continuo patint i emprenyant-me.

Neu, picabaralles i errors que es paguen

La notícia d'avui és la neu i totes les conseqüències que comporta una nevada extraordinària a qualsevol lloc del planeta, encara que a algú li pugui semblar que només passa a casa nostra. Ho dic perquè al Telenotícies s'ha vist un conductor que es queixava perquè no havien pres més mesures, si sabien què passaria. La pregunta que li hauria volgut fer és, què caram feia ell amb el cotxe quan havien anunciat que nevaria per sobre del normal. Es tracta de donar sempre la culpa als altres, sense adonar-se que potser havia d'haver cancel·lat el viatge o, si havia de fer-lo forçosament, pensar que li podia passar això.
A Arenys hem vist caure flocs de neu, però no ha arribat a quedar-se. És per això que no podrem parlar de la nevada del 2010, com si que recordem la del 62 i jo també la del 84. A d'altres contrades, com hem pogut veure per televisió, sí que podran parlar d'aquesta nevada perquè ho ha fet a llocs on no és habitual, i amb certa intensitat. L'hivern haurà estat fred, i a mi m'agrada, sobretot quan penso que els darrers estius han estat molt xafogosos.
Però com que a Madrid feia sol, els polítics no s'han distret i han pogut continuar les picabaralles entre els dos partits majoritaris, també amb Garzón com a protagonista. El president del govern l'ha defensat pel seu posicionament contra ETA, i Rajoy, com que no podia dir que no en aquest assumpte, ha citat el jutge Velasco, desacreditat pel president Chávez. De fet, no li sap tan greu el que li puguin dir al jutge, com que el president veneçolà titlli d'extrema dreta el Partit Popular, si no a tots els seus membres, sí a una part d'ells.
Ahir us parlava de la tertúlia sobre Garzón i la memòria històrica. Convé anar seguint amb què queda tot l'afer Garzón. Vull dir com acaben les tres querelles que ha rebut el jutge, i digueu-me després si no hi ha una lectura política. Ho dic perquè avui la portaveu del Consell General del Poder Judicial s'ha queixat de que el president Zapatero polititzava el poder judicial, intentant influir en les seves decisions. Esclafim a riure o fem veure que no ho hem entès?
Fa massa temps que la independència del Poder Judicial respecte als altres tres poders, tuf, i ara no pot venir ningú escandalitzant-se perquè algú ho posi en dubte. Es pot dir més fort, però no més clar. I tots en tenim la culpa.
I deixeu-me que acabi insistint que l'apujada de dos punts de l'IVA és un error, i una mostra més que el PSOE no exerceix de partit d'esquerres, com a mínim quan està al govern.

El delicte permanent

Divendres vàrem trobar-nos el Grup de Debat i Tertúlia per parlar de Garzón i de la Memòria Històrica, tal com us ho anunciava en el post del mateix divendres, moments abans de començar la tertúlia.
La veritat és que ens ho vàrem passar molt bé, no precisament perquè el tema ens brindés optimisme, sinó més aviat el contrari, però quan estàs bé amb la gent amb qui comparteixes diàleg i pensaments, i a més aprens d'ells, no pots demanar res més.
Parlar de Garzón i de la Memòria Històrica és parlar de política, transició i de temes mal resolts. Quan una cosa fa mal és perquè no està curada, i les ferides no es curen soles, sinó que s'hi ha de posar remei. A la transició se'ns va vendre la bondat del perdó, i això ho hem mamat fins al punt de creure'ns que era la millor solució per a tothom. Han passat gairebé quaranta anys des de la mort del dictador, i hi ha famílies que encara no saben què va ser del seu pare, avi... A aquestes famílies se'ls ha demanat que s'oblidessin dels seus avantpassats, mentre que franquistes sense pietat ocupen llocs polítics i empresarials, i els riem les gràcies.
I no s'hi val culpar la dreta, perquè l'esquerra no ha fet res per evitar-ho. La llei de la memòria històrica és una burla a les víctimes de la revolució militar i la dictadura. Mentre Argentina han estat capaços de recuperar forces per buscar la veritat i jutjar els culpables, nosaltres hem santificat la llei d'amnistia i ens hem quedat tan amples.
Parlar de Garzón no és fàcil. Ho deia en una meva intervenció a la tertúlia, i també ho comentava en el post de divendres, que el jutge desprèn rebuig i atracció al mateix temps, una contradicció que potser caldria buscar-la en la seva manera de ser. De fet hi ha moltes coses del món judicial que desconeixem i que poden explicar més coses del que ens pensem.
El que tenen de bo les tertúlies és que no marxes mai amb totes les respostes, sinó que t'emportes més interrogants, i aquí rau l'interès de la nostra vida. Si ho convertíssim tot en matèria tan simple, seria tot irreal: els humans som complexes.
De conclusions, moltes, però el que cal demanar és més compromís i no acontentar-nos amb la passivitat actual, sobretot pensant que el que ve després pot ser molt pitjor.
Per cert, no us he parlat del "delicte permanent". Es tracta d'un concepte jurídic que tiraria per terra qualsevol idea de prescripció del delicte. El delicte es va iniciar fa anys, però perdura. Segur que en sentirem a parlar i potser obrirà les portes a la solució definitiva, que no passa per res més que per fer justícia, perdonant, però no oblidant.

Schumann i Chopin al Principal

Acabem d'arribar del concert de l'Eulàlia Solé al Teatre Principal. Tal com era previst ha estat un èxit, també d'assistència. La interpretació excel·lent. El repertori escollit, Schumann i Chopin, ha estat encertat, enguany que es commemora els dos-cents anys del naixement d'ambdós compositors.
Si em permeteu us parlaré de dues coses a millorar: la puntualitat a l'hora de començar el concert, i la mitja part massa llarga. Tot això ha fet que el concert semblés més llarg del compte, però les persones que hem assistit al concert ens ha passat volant i els nostres aplaudiments han convidat la pianista a interpretar tres bisos.
Tot això ha passat amb el Teatre ple de gom a gom, una visió que no és molt habitual, però que avui l'ocasió s'ho mereixia i no ens ha decebut. Eulàlia Solé té molt gust musical i sensibilitat, i es reflecteix en la seva interpretació. Les escenes d'infants, de Schumann és una bona peça per gaudir de l'estil romàntic, i s'intensifica amb l'altra peça, les escenes del bosc.
Chopin, és l'excel·lència pianística, però no tothom li sap treure el rendiment com ho fa Eulàlia Solé. No és estrany que la seva agenda estigui tan plena, i el seu art figuri en els cicles de concert del nostre país.
Avui hem tornat a casa contents i satisfets, perquè la idea de programar l'Eulàlia Solé dins el cicle que organitza cada any l'Aula d'Extensió Universitària, ha estat ben rebuda i sobretot, perquè el concert ha satisfet totes les expectatives.

Garzón i la memòria històrica

Aquest vespre el Grup de Debat i Tertúlia d'Arenys de Mar ens trobarem per parlar del jutge Garzón. Una persona transcendent a la vida política, judicial i social del nostre país i més enllà de les nostres fronteres. Una persona que no deixa indiferent a ningú, i que fins i tot provoca rebuig i atracció al mateix temps, una contradicció difícil d'explicar i encara més justificar.

Parlarem de la memòria històrica, dels efectes i provocacions que ha ocasionat el fet que el jutge Garzón hagi treballat un tema tabú, i les conseqüències que pot portar l'estira i arronsa entre defensors i detractors del seu treball.

No en parlarem de qualsevol manera, sinó que ho farem de la mà d'una de les persones que més coneix el tema i el protagonista. Ho farem, doncs, de manera qualificada i rebutjant qualsevol especulació subjectiva per part nostra. Potser canviarem l'opinió que tenim del jutge Garzón, o si més no adquirirem més arguments per posicionar-nos, en un punt i tema que és fàcil deixar-se emportar per la nostàlgia, la ràbia reprimida o l'esperit de venjança.

Avui compartirem tertúlia amb el nostre amic i convilatà, l'Antonio Doñate, una persona que tampoc ha deixat indiferent qui l'ha conegut i tractat. Un professional seriós, respectat i respectable amb qui ens agrada compartir el temps, per aprendre i conèixer una mica més el misteriós món judicial i, en el cas d'avui, tot l'entramat que se'n deriva, perquè és viu.

El Mediterrani

Aquest vespre llegia la notícia de la inauguració de la nova seu de "la Unió pel Mediterrani" (UpM), una institució amb l'objectiu de fomentar la cooperació entre els països del Mediterrani, una institució que asseurà palestins, àrabs i israelians a la mateixa taula, una institució amb seu a Barcelona. Es tracta d'un projecte que desvia la mirada que tenim posada a Europa, per reconèixer uns altres veïns que tenim un xic descuidats.
Hi haurà qui pensarà que no estem per experiments, però jo, sense conèixer el projecte, crec que no estem en condicions de rebutjar cap actuació que tingui per objectiu la cooperació entre països d'una mateixa zona, amb trets, reptes i interrogants comuns.
En plena dictadura decadent somiàvem que Europa ens obrís les portes, com a remei per als nostres mals. L'Europa d'avui, probablement la real, no té res a veure amb l'Europa somiada, probablement la irreal. L'Europa que hem construït continua essent un trencaclosques sense tancar, i ens han obert una finestra que desprèn una aroma i brillantor molt més càlida.
La realitat és complexa i per això no podem simplificar-la ni apostar a una sola jugada. El Mediterrani no ens ha decepcionat, sinó que ens ha unit moltes vegades, i els catalans ens en sentim orgullosos.
És cert que desconfiem de tot i tothom, però no ens podem quedar tancats a casa ni esperar que siguin els altres que facin el primer pas. Confiem en la bondat del projecte, sense esperar grans solucions, però aconseguint cooperació, interès i, si és possible, resultats.

No proposis allò que no pots complir

La reunió d'aquesta tarda pot haver estat la definitiva abans de tancar una feina de més de dos anys. No n'estic del tot segur, perquè sempre hi ha aquell detall que surt a darrera hora, però considero que anat prou bé, i que les dues parts negociadores n'hem sortit satisfets.
Han estat tres les reunions d'avui, dues de les quals formen part de processos llargs en què cal seguir pacientment sense voler resoldre-ho amb quatre dies, encara que les ganes hi són, però conscients que no es fa cap pas en fals, amb avenços irreversibles que beneficien a tots.
I al vespre quan he arribat a casa he volgut seguir les notícies referents al pacte o pactes contra la crisi. Es tracta d'unir esforços per facilitar la remuntada, però el problema és que els partits polítics estan massa acostumats a treballar per a la galeria, i això vol dir no avançar i desanimar qui espera solucions per sortir del pou.
Permeteu-me que titlli de demagògica i populista la proposta de CIU de reduir a 30 dies el marge perquè l'administració pagui les factures als seus proveïdors. Sembla estrany que un partit amb experiència de govern pugui llançar aquestes propostes, a no ser que la seva intenció sigui simplement quedar bé davant la ciutadania, sabedors, a més, de la impossibilitat d'aconseguir l'objectiu.
La tramitació administrativa és lenta, no pas per la millor o pitjor eficiència dels funcionaris, sinó perquè ha de seguir un protocol que permeti ser fiscalitzada i evitar un mal ús del diner públic. És cert que la velocitat del diner pot ajudar a reactivar l'economia, però forçar la màquina quan se sap que no serà possible, l'únic que aconsegueix és avivar la sensació de fracàs. Continuo pensant que evitar l'increment en dos punts de l'IVA seria millor remei. Una proposta que també fa CIU, però que el govern espanyol no comparteix. No tirem encara la tovallola.

Concert al Principal

He estat buscant una notícia amable per canviar de melodia, però us haig de dir que no l'he sabut trobar. Hi ha dies que és més difícil que d'altres, i avui probablement sigui dels pitjors, encara que les males notícies ens varen arribar de Xile aquest cap de setmana.
És per això que m'agradaria parlar del concert de piano que organitza l'Aula d'Extensió Universitària per a la gent gran, d'Arenys, aquest dissabte 6 de març al Teatre Principal. Perquè no sempre tens l'oportunitat de sortir a quatre passes de casa per escoltar una gran artista. Aquest dissabte els arenyencs tindrem l'ocasió d'escoltar en directe una gran pianista, l'Eulàlia Solé, que interpretarà peces de Robert Schumann i de Frèderic Chopin. En concret escoltarem les escenes d'infants (op. 15) i les escenes del bosc (op. 82) de Schumann, i 24 preludis (op. 28) de Chopin.
A plena temporada de concerts aquest seria un plat fort que no podríem desestimar. Ara, quan el fred, i la pluja d'enguany, encara no han decidit deixar-nos i que hi ha qui espera poder esquiar a finals de mes, el concert ens ha de servir per recordar que el nostre país té molt bons músics i l'Eulàlia Solé n'és un exemple evident i contrastat. Fins dissabte!

Mesures contra la crisi

La ministra Elena Salgado ha presentat el document amb les mesures que es vol consensuar amb els partits de l'oposició, per fer front a la crisi i començar a repuntar. No s'hi val a criticar-ho tot d'entrada sense analitzar-ho, pel simple fet de que ho ha dit una o altra persona, un o altre partit. De totes maneres hi ha una proposta que em fa una mica de por, i és la creació de 350.000 llocs de treball a la construcció.
Fa uns dies dèiem que el gran problema d'Espanya, amb l'atur, era que la recuperació d'un lloc de treball no podia passar per tornar a treballar a la construcció, perquè havia estat precisament l'abús en la construcció un dels factors que afeblien l'economia espanyola i que provocava l'increment tan exagerat de l'atur.
Tornar a la construcció és la mesura més fàcil, perquè estalvia formació i, en molts casos, aquesta tampoc seria factible. Aconseguir reduir l'atur canviant de sector productiu no és fàcil, sobretot quan el país no hi està preparat. És per això que s'entén que la ministra, quan parla de recuperar aquests 350.000 llocs de treball per a la construcció, incorpori el matís dels "annexes", referint-se a la rehabilitació dels habitatges i a la millora de l'eficiència energètica dels edificis.
Salgado parla de reduir al 8%, durant dos anys, el percentatge de l'IVA, com avantatge fiscal, i és aquí on em pregunto per què l'amenaça d'apujar dos punts l'IVA, si a la primera mesura econòmica li aplica una reducció? No és contradictori?
Ja sé que ho vaig dir fa molt poc, però insisteixo que l'augment de l'IVA és un error, perquè necessitem que les famílies tinguin recursos per consumir, abans que reduir el dèficit públic. Si volem que es produeixi la gent, ha de tenir diners per gastar. Tant de bo que en les converses que han de mantenir tots els partits polítics, s'aconsegueixi fer obrir els ulls al govern i rectificar abans d'aplicar la mesura. Estarem atents als esdeveniments.

Contrastem abans d’obrir boca

Es tractava que fos un parèntesi en la inèrcia sistemàtica i gairebé frenètica del dia a dia, i certament ho ha estat. Una altra cosa és valorar si rendeix el que necessites o millors dit, si és el remei o teràpia a seguir quan tens l'oportunitat. De fet, però, sumant dissabte i diumenge no conclouríem que hagi estat un cap de setmana tranquil.
Avui, però fins i tot he tingut problemes de connexió a Internet i tampoc he sintonitzat cap Telenotícies. Això vol dir que amb prou feines m'he assabentat de l'evolució de la desgràcia de Xile, ni m'he recordat que avui vuitanta pobles més votaven per a la independència. Sortosament ha arribat la connexió i he fet una llegida ràpida que ara miraré d'ampliar.
He anat a parar a l'Avui, a la secció de Lluís Montserrat "Good morning Madrid", que parla d'un vídeo on deixa els catalans força malament. Però no m'he fixat en el text, ni he escoltat què deia el vídeo, però en canvi he llegit l'opinió número 21 del fòrum, que signava l'autor de les paraules que Lluís Montserrat reproduïa en el seu escrit, en José García Domínguez, i deia: Los lectores del diario "Avui" que deseen conocer la versión no cortada, sesgada y manipulada de mi intervención en esa tertulia televisiva, pueden acceder a la grabación íntegra en la web de Libertad Digital Televisión, dentro de la sección correspondiente a "La noche de César".
Desconec la veritat i no tinc ganes d'arribar a descobrir-la, però és interessant que no podem prejutjar sense contrastar totes les parts implicades. No és tan difícil, però no s'acostuma. Ho deixo aquí.

Comportament incívic

Aquest migdia venia el segon classificat del grup i tot feia pensar que la bona ratxa del nostre equip podia quedar estroncada. Però els nostres vailets davant les dificultats s'envalenteixen i els millors partits els han fet davant dels bons equips.
Ha estat un partit interessant, però desagradable per culpa dels pares dels nois de l'equip visitant, el Susannenc. Ha estat inútil intentar dialogar amb una mare que cada cop que obria la boca només escopia porqueria. No tenia cap mena d'escrúpol de deixar anar paraulotes davant del seu fill i dels seus companys i no acceptava que estigués fent res dolent i encara menys reprovable.
L'entrenador tampoc hi ajudava i el seu comportament facilitava que els nois de Santa Susanna també malparlessin i no acceptessin que el partit no el dominaven, tal com estan acostumats. Si bé és cert que ens han expulsat primer un jugador, per provocar un penal, han estat ells qui amb un comportament indigne han vist com un noi era expulsat per fer falta al marge del que s'estava jugant.
És una llàstima que els pares tinguin una actitud com alguna mare de Santa Susanna, perquè no podem esperar comportaments cívics si l'exemple que es dóna als fills és tan incívic i groller.
Per cert, finalment el resultat ha estat favorable a l'Arenys, per 5 a 4.

Treballar en equip

Si vols fer pinya hi has de posar de la teva banda. Les coses no es fan soles ni tampoc pots esperar que tothom et vingui a buscar. Ho dic perquè avui he tingut la sensació de treballar en equip, una cosa que no sento sempre i que tant reclamem.
L'altre dia em varen comentar que hi havia qui es queixava precisament d'això, de no sentir-se membre d'un grup, sinó més aviat figura d'un trencaclosques sense muntar. Avui no hi era i per tant no ha pogut experimentar el mateix que jo, però tampoc tinc la certesa que els altres que eren amb mi experimentessin la mateixa sensació que jo.
Qui em conegui una mica entendrà que no m'agradi el senyor Laporta o el senyor Carretero, per posar dos exemples. No m'agraden perquè no crec amb els salvadors de la pàtria que es creuen autosuficients per resoldre tots els nostres mals. Entenc que hi hagi líders i fins i tot defenso que existeixin en una organització, però els líders que jo defenso no són del tipus dels dos exemples esmentats, sinó que es tracta de persones que confien amb un equip de treball, de persones amb ganes de posar tot el seu esforç per tirar endavant un projecte. Persones que saben que només amb la col·laboració dels altres es pot aconseguir els objectius fixats.
Jo no seré mai un líder, perquè no és el meu desig ni tinc la capacitat per ser-ho, però sempre estaré al costat de qui tingui ganes de treballar amb i per a les persones, dient les coses pel seu nom, amb sinceritat i sense falsos interessos, i sobretot amb humilitat. L'orgull és un obstacle per a les relacions humanes, per assolir confiança i treballar en equip.

L'Impost sobre el valor afegit

A la moció que CIU va presentar, ara fa uns mesos, al Ple municipal d'Arenys demanant que el govern de l'Estat no apugés dos punts l'Impost sobre valor afegit (IVA), hi vaig votar a favor, perquè considero que no és una bona opció en un moment de crisi, en què es necessita mantenir el poder adquisitiu de les persones. També perquè no és un impost progressista ni d'esquerres, ja que afecta a tothom de la mateixa manera, en lloc de potenciar els impostos que graven més a qui més té.
No sé si el PP, que defensa que no es toqui el percentatge de l'IVA, tindrà prou força i poder de convicció perquè el govern es tiri enrere i no apliqui l'increment anunciat. Dos punts d'IVA provoca un increment de preus, mentre que els sous s'han estancat. Si volem que les persones consumeixin per evitar reduir la producció, incrementar dos punts l'IVA reduirà automàticament la capacitat de consum i provocarà una reducció de l'activitat econòmica.
Malgrat que els defensors de l'increment de l'IVA diguessin que els ajuntaments reben un percentatge dels ingressos de l'Estat, per la qual cosa també es beneficien dels dos punts d'IVA, els ajuntaments paguen IVA en tota la seva despesa corrent i inversions, i no el poden deduir. Jo demano, com ho feia la moció esmentada, que els ajuntaments quedin exempts d'aquest impost, i, si volen, que el seu estalvi repercuteixi en la contractació de persones en atur.
Trobo a faltar una política econòmica clara i coherent, capaç de fer front a l'actual crisi. Una vegada més els partits polítics es troben per consensuar, en aquest cas una política econòmica que ens tregui de la crisi en què ens trobem, però res fa preveure aquest "desitjat" consens i més aviat tens la impressió que busquen protagonisme, i en definitiva vots.
L'augment de dos punts d'IVA no és una bona solució, i encara menys una proposta atrevida per un govern que es fa dir d'esquerres. Desitjo que entre tots tinguin les idees ben clares i no ens provoquin més problemes dels que tenim. Avui hi ha moltes persones que tenen problemes d'alimentació i habitatge, i al davant, per trobar solucions, només hi som els ajuntaments. Tant de bo els nostres diputats i el govern sencer obrin els ulls i s'adonin de quina és la sortida a la crisi. No ens fa por les mesures dràstiques, sinó les equivocades, i fins ara la nostra confiança amb el govern és molt minsa.

Participació fraudulenta

Avui després del Ple s'ha iniciat un debat improvisat al qual m'he incorporat quan me n'anava cap a casa per poder veure el meu fill que ha complert els catorze anys. No hi he estat massa estona, però suficient per afirmar que no estava d'acord amb mantenir el fòrum obert i anònim de la pàgina web de la Ràdio municipal.
Els interlocutors no hi estaven d'acord i entenc que és per una mala comprensió del concepte de la participació i del dret a opinar de les persones. No confonguem llibertat d'expressió amb llibertat per dir el que em rota contra qui em dóna la gana, sense necessitat d'argumentar o justificar-ho, gràcies a amagar la meva identitat.
Les coses s'han de poder dir tal com són o més aviat com les veiem, però hem de ser responsables del que diem, sobretot si ens dediquem a insultar o a fer afirmacions falses, o sense base ni contrast identificat o identificable. Tot això és i ha de ser possible donant la cara i no amagant-nos. És molt fàcil dir el nom del porc si els altres no saben que he estat jo.
Penso que és important facilitar que les persones es puguin expressar i que ho pugui veure quanta més gent millor, però en un fòrum on es desbarra alegrement sense cap tipus de rigor, i no parlo de rigor científic, sinó de sinceritat i serietat, no val la pena perdre-hi ni cinc minuts, perquè no t'aportarà res més que rebuig i ganes de girar pàgina. Si el fòrum es programa en una empresa o organisme públic, estem estafant a tothom, perquè el cost és un cost que paguem tots i els responsables n'han de passar comptes. Jo ho veig així, i sempre ho defensaré.

Només depèn de tu

Qui oli remena, els dits se n'unta. Si no vols pols, no vagis a l'era. Qui juga amb foc, es crema. I podríem continuar, pensant amb el què ha passat a Televisió espanyola a l'hora de decidir el nom del seu representant al Festival d'Eurovisió.
Quan vivia amb els pares, ja fa uns quants anys, acostumàvem a veure el festival. Era un altre temps, amb un sol canal de televisió i per tant molt poc per escollir, i s'hi presentaven cantants, més o menys bons, però cantants.
Ja fa uns anys que vaig deixar de seguir-lo, i no tinc cap ganes de perdre-hi ni cinc minuts, però m'ha cridat l'atenció la notícia, a La Vanguardia, parlant de l'emissió del programa que havia de servir per escollir el representant de RTVE. Sembla ser que un dels candidats es va comportar de manera obscena, fins al punt que RTVE s'ha hagut de disculpar.
No m'interessa saber què va passar, ni qui era el noi que ho va fer, però és important recordar que els amics te'ls tries i que anant amb gent desagradable pots convertir la teva vida en desgraciada. Avui no es valora qui canta millor, sinó qui té més barra. Sembla que l'obscè, el malparlat, el groller... té més requesta que no pas qui es comporta amb respecte i educació.
No vull pensar que pel fet que el programa fos el més vist, el nostre país estigui ple de mal educats, però segurament ens ho hauríem de fer mirar, perquè si agrada veure com gent barroera i sense sensibilitat fa el dropo a la televisió, és que ens falla alguna cosa. Cadascú sabrà què és. Pel que sigui, a mi que no em busquin entre l'audiència. Seguiré ignorant què fan a la majoria de programes televisius. Em considero massa sensible com per aguantar segons què. Allà vosaltres si hi trobeu gust. Ens veurem a l'entreacte.