dijous, 11 de març del 2010

L’engany de la sobreprotecció

Fa uns dies ens comentaven que el camí que estàvem agafant no portava bons auguris. De cop ens va entrar la por al cos i al menys a mi em varen aparèixer moments i pensaments d'uns quants anys enrere. Figures repressives, proclames a la llibertat d'expressió, lectures entre línies, prohibicions... la majoria eren oblidades, fins i tot en sentit figuratiu.
No sé si no és hora d'aturar-nos i reflexionar sobre el camí que seguim i analitzar si és un bon camí o bé ens pot portar a perdre. Ens costa descobrir les fites, algunes de les quals han caigut per terra, i al mateix temps s'entreveuen reaccions de caire dictatorial, no massa lluny de casa, a càrrec d'un color polític que és l'alternativa de govern.
Recordeu com sempre valoràvem el fet que el Partit Popular incorporés sentiments radicals de dreta? El Partit Popular s'ha escorat més a la dreta, i a Catalunya s'ha posicionat clarament contra l'autonomia, però a València el moviment és molt més pronunciat, assolint uns nivells que gairebé podem considerar preocupants. No queda massa lluny la senyora Aguirre.
Però si bé tot això constituiria la massa, el fil conductor, al costat hi trobem unes estridències que cada vegada s'adapten millor a la nostra cultura, la nostra societat, amb unes proclames que tots voldríem pensar que ja no existeixen.
Ja no es limita a la política, sinó que cada vegada abasta noves zones, nous sectors, que fan difícil el seu aïllament per tractar-lo específicament. Què està passant en el món mediàtic? Quin és el pensament dominant, per exemple, en el conjunt de canals sorgits amb la implantació de la TDT?
Quin és el color dels programes televisius de lleure i entreteniment? Quins valors conrea?
Al món judicial, què hi predomina? Quina influència té a la vida social, la de cada dia? He parlat del cas Garzón i també de la reacció del Tribunal Suprem davant les declaracions del president del govern de Madrid. Forma part de l'estratègia?
No sóc catastrofista, com tampoc em va semblar que ho fos qui ens va convidar a fer aquestes reflexions, però convé no ser càndid. El perill sempre hi és, encara que els patrons siguin diferents, també les maneres ho poden ser.
És per això que sovint sóc molt crític en vers les persones monotemàtiques, que es deixen influir per les imatges i la teoria de contes de fades, incapaços de mesurar el valor de les coses, de les idees, però sobretot amb el risc d'ignorar la realitat vivent.
Com he arribat a parar al post d'avui? a partir de la censura de fotografies del cas Gürtel. València compta amb personatges públics que exerceixen de pares protectors dels valencians, que decideixen què és bo i què no ho és, i limiten la llibertat d'expressió amb l'excusa de buscar el bé de la comunitat. No permetem que la taca d'oli s'escampi.