VIII Convenció a Pineda

Aquest dissabte ha tingut lloc a Pineda de Mar la VIII Convenció de Ciutadan pel canvi. El lema "Nous temps, nous canvis", portava implícita la deliberació sobre el contingut del document de bases, que ha de servir per determinar el futur de la plataforma.
Al document hi figura la proposta de renovació i els seus objectius, les activitats a dur a terme, i tres qüestions que s'han debatut a la tarda: la presència institucional, el marc jurídic, i la nova imatge de CpC.
Les conclusions han estat que CpC no renuncia a ser present a les institucions, sense que sigui, però, una prioritat, però sí que animarà als seus socis a que puguin participar a les llistes de partits amb qui hi hagi afinitat política. La forma jurídica és l'associació. Per altra banda, no s'ha considerat necessari canviar el nom, i en tot cas s'ha deixat per als propers sis mesos, l'aprovació dels nous estatuts i d'una nova imatge, que reforci la idea "pel canvi".
La Convenció ha comptat amb la presència del president Maragall i representants polítics d'ERC i ICV, i també de sindicats.

Cap de setmana musical

Dos concerts aquest divendres i dos més entre dissabte i diumenge han convertit la prèvia de la festa de Sant Zenon en un cap de setmana musical.
Aquesta tarda hem pogut tornar a escoltar al Cor infantil de l'Escola de Música i al Cor de noies, tots dos dirigits per en Jordi Lluch.
Al vespre, la música celta a càrrec de la Robert Gordon's Orquestra, d'Escòcia.
Demà tindrem ocasió d'escoltar el Cor l'Aixa i la Coral Regina, de Manlleu.
Per acabar el cap de setmana podem assistir al concert homenatge del qui fou president de la Societat Coral l'Esperança,en Julià Rebollo..
Quatre concerts diferents a quatre escenaris distints. N'hi ha per triar i remenar. Afineu les oïdes!

Poc a poc i bona lletra

No sé si es diu ara, però abans era una frase molt usual. Probablement la gent no acostumava a córrer ni atabalar-se tant com ara, i qui sortia de la norma se l’advertia dels perills de la pressa.
“las cosas de palacio van despacio” també és una frase repetida i tothom ho dóna com un fet: l’administració és lenta, però ho és perquè és complexa o bé perquè és feixuga? El matís de la resposta és important, perquè si la raó és la complexitat, té bones solucions, però si la raó és per ser feixuga, el canvi ha de ser molt més dràstic i valent.
Es diu que en els canvis de mandat, quan entren els nous i noves regidores, els treballadors de l’administració pública es distreuen observant les seves reaccions, i l’evolució que experimenten amb poc temps.
L’administració pública és la gran desconeguda, però al mateix temps la gran criticada. Per què? Probablement per la raó de ser molt desconeguda, i per tant poc entesa. Els processos administratius són complexes, però no necessàriament feixucs, i aquí rau el problema central.
El món polític és molt divers i els seus components ben diferents. N’hi ha que no poden acostumar-se al funcionament administratiu; n’hi ha d’altres que ho intenten, però queden absorbits, i per tant desbordats; n’hi ha que s’adapten fàcilment i se n’aprofiten, o bé queden igualment absorbits, i n’hi ha que aconsegueixen el control de la nau i fins i tot la saben dirigir cap a l’objectiu.
El coneixement de l’administració pública és important, i d’aquest se’n deriven totes les conseqüències, però és important no oblidar que un cop aconseguit el control, cal recordar que l’objectiu no és simplement arribar-hi, sinó que es tracta d’arribar-hi amb tots els vilatans i vilatanes, i fer-ho de la millor manera possible. El món de l’administració pública no és fàcil, però és clau per al futur de la nostra societat.

Mataró i Arenys de Mar són notícia

Ho avançava ahir, entre línies, finalment han estat vint-i-tres poblacions, amb un total de vint-i-quatre projectes seleccionats a la quarta convocatòria de l’anomenada Llei de Barris.
Mataró presentava un ambiciós projecte urbanístic i social, per als barris de Rocafonda i El Palau. Uns barris que necessiten rehabilitar-se per evitar-ne la degradació, i millorar les condicions de vida dels seus habitants. L’import global del projecte està valorat en 13,8 milions d’euros, i la subvenció de la Generalitat és del 50%, és a dir, 6,9 milions.
Arenys de Mar va presentar el projecte de rehabilitació del barri de Sant Elm, als voltants del mític cementiri de Sinera. El cost previst és de 3,2 milions, i la subvenció de la Generalitat serà d’1,6 milions d’euros.
Tindrem temps de parlar-ne, perquè es tracta d’una actuació important, amb una aportació municipal considerable, si tenim en compte els límits pressupostaris del nostre Ajuntament, i l’escassa capacitat d’endeutament.
L’aposta del govern municipal anterior ha donat bons resultats, i tots els arenyencs n’hem d’estar satisfets i agraïts. Haurà estat l’anterior govern, al presentar la proposta de projecte, i ho serà l’actual govern, si aconsegueix mantenir l’equilibri pressupostari i territorial, a l’hora d’invertir en el projecte, els grans protagonistes de la notícia, però n’hi ha d’altres: els veïns, que amb la seva tenacitat han aconseguit que l’administració pública hagi respost amb una actuació transcendental per al futur del barri de Sant Elm.
Deixeu-me que anomeni una persona que a tots ens ve al cap, i de qui li coneixem la seva persuasió a l’hora de demanar actuacions per al barri de Sant Elm: la Pepi. Ella avui ha de sentir-se molt feliç, perquè la seva contribució ha estat important. La Pepi, forma ja part del grup de personatges rellevants de la nostra vila.

Se'm tanquen els ulls

Ha estat un dia feixuc, però ha valgut la pena. Ha arribat la nit i he fet un recorregut mental i m'he adonat que ha estat un dia de reunions intenses i interessants que marquen l'inici d'una nova temporada, d'un cicle nou.
No he tingut temps d'assabentar-me de què ha passat pel món, ni tan sols a Arenys. Suposo que demà en parlaran els diaris. Serà qüestió de llegir-los. És important estar al corrent del que passa al nostre voltant, sobretot si pretenem jugar un paper.
Demà pot ser un dia important per Mataró, per Arenys... ho serà per a vint poblacions catalanes. Bona nit.

El bisbe Godayol

Ahir diumenge me’n parlaven, i la veritat és que no en sabia res. Coneixia que era de Mataró i que havia tornar del Perú. La versió que em varen donar del seu retorn – de font totalment de fiar – coincideix força amb el que he pogut llegir per la xarxa, però també és cert que hi ha versions contradictòries, que neguen que el fessin fora de Perú.
Sembla ser que la seva manera d’exercir les funcions de bisbe, cada vegada agradaven menys al conjunt de bisbes de Perú, i que vàrem aprofitar la seva petició de canvi de bisbat, per substituir-lo i no donar-li cap altre destinació. Diríem que el varen deixar a l’atur, i sense subsidi.
Tornaríem a parlar de la teologia de l’alliberament, i les seva mala imatge des de la cúria romana. A casa nostra podríem parlar del Fòrum Joan Alsina, i dels seus detractors, normalment capellans joves, molt més conservadors i fidels a Roma, que el que ho són o ho eren els de la meva generació.

Estimat Martí

Com és tradició, a la diada de Sant Joan, avui hem dinat amb en Martí i en Pepe. En Pepe el tenim més a prop, i el podem saludar fàcilment. De fet, sembla que treballa més ara que abans de jubilar-se, o com a mínim igual. Sort en tenen d’en Pepe, però ell ja sabia que acabaria així, i ho ha acceptat.
En Martí, des que el varen convidar a marxar, no el veiem massa, i és per això que avui era una bona oportunitat per fer-la petar, i parlar dels vells temes de sempre, aquells que tant a ell com a nosaltres ens agraden: comunitat catòlica i política.
En Martí si no hagués escollit la seva vocació, segur que hauria estat un bon polític. Molt millor que la majoria dels que exerceixen la política. Parlar amb ell resulta interessant, perquè sempre fa aportacions, però a més t’escolta i es recorda del que un dia vares dir o fer.
Enguany hi havia novetats polítiques, ja que hi érem dos regidors recent nomenats. Això donava peu a parlar més a fons de política, sobretot local. Els punts de vista eren prou diferents, com per aconseguir una interessant tertúlia. Ideologies diferents, situacions diferents, poblacions diferents... en Martí no queda curt políticament parlant. La política en sentit ampli la trobes arreu, també a dins l’Església.
El camí de tornada se m’ha fet molt curt. Això passa quan estàs bé en algun lloc o amb alguna persona. Voldries que no s’acabés mai, que trigués una mica més. També està bé en petites dosis, i a ser possible, sovint. En Martí és molt intel·ligent, i això és perillós per segons qui, sobretot per aquells que ostenten càrrecs, però amb poca intel·ligència. En Martí el varen convidar a marxar, perquè no veiés com funciona després d’ell. Això, però, en Martí no ho diria mai.

Les infermeres i els pediatres

Hi ha polèmica per la manca de metges especialitzats en pediatria i les solucions que es proposen. Temes com aquests són aquells que tothom en parla sense necessitat d’entendre-hi. Això també passa amb el futbol o fins i tot amb l’economia del país.
Davant la manca de pediatres molts pares i mares ens hem preocupat per saber com ho faríem si els nostres fills necessitaven del seu servei. A Arenys s’han recollit signatures sol·licitant pediatres que visitin al Centre d’Assistència Primària. La Generalitat n’és conscient i segur que està mirant de trobar-hi solucions.
En tertúlies improvisades i amb presència de metges, m’han justificat el fet que metges de família, o de medecina general, substitueixin a pediatres, atès que la seva formació els ho permet. El pediatre vindria a ser el metge de família per als menors, la qual cosa fa que el altres metges puguin conèixer els mals dels nostres fills, encara que no hi estiguin especialitzats.
Tot això no vol pas dir que deixi de banda l’especialitat de pediatria, i que vingui a defensar la seva supressió, però podria ser que alguna autoritat en medecina pogués pensar que la idea no està tan desencaminada.
I les infermeres? Les infermeres no són les secretàries dels metges. No són les que ajuden als doctors en medicina. Les infermeres tenen el seu propi rol dins el món de la medicina, i a casa nostra reben una formació més que digna. Les infermeres, i també infermers, surten molt ben preparades i no és estrany veure-les marxar a Anglaterra a treballar, on són molt ben considerades i millor pagades que aquí.
Les infermeres les hem vist al CAP, lliurant receptes i ajuden als metges. Tot això ha canviat i ara dediquen el seu temps a les actuacions per a les quals han estat formades, i en tot cas són els administratius que realitzen activitats administratives.
Les infermeres als hospitals no es limiten a ‘molestar’ els ingressats durant tota la nit, sinó que tenen un paper important en el tractament dels pacients. Canviar la nostra percepció del rol de les infermeres no és fàcil, però és important. Que les infermeres poden substituir els pediatres? No en tinc ni idea, però no m’estranyaria. Que els pares portem els nostres fills a les primeres dècimes de febre? És cert. Que ho fem quan ens va bé d’anar-hi? També és cert. Llavors... per què tanta crítica?

Fira del Solstici d'Estiu, 25 anys

La Fira del Solstici d’Estiu compleix 25 anys, i els seus organitzadors n’han d’estar orgullosos, atesa la bona acollida que any rere any rep per part dels firaires i també dels visitants.
Trobareu diferents informacions a Internet, ja sigui a Ràdio Arenys, Vilaweb, la web municipal o de la mateixa associació. Aquí ho dedico a reconèixer el treball que els seus organitzadors realitzen durant una bona part de l’any, per aconseguir tres dies de fira, amb varietat de productes, ben escollits, tant a nivell qualitatiu com de diversitat.
No dic res de nou si parlo de la necessitat que hi hagi persones disposades a posar-se al davant de les coses. Són persones que es fan imprescindibles per l’interès i dedicació esmerçada. És important que rebin tot el suport possible, tant de l’administració com de la pròpia ciutadania.
La capacitat de liderar projectes acostuma a venir de naixement, però una persona també pot aconseguir-la a base d’esforç i voluntat. Sempre he admirat les persones que estan implicades a mil llocs, i em preocupen aquelles altres que no mouen el cul de la cadira.
Arenys de Mar compta amb una quantitat estimable de persones compromeses, i això s’ha de treballar, amb agraïment i reconeixement. A l’administració local no li cal inventar grans coses, sinó donar suport a les iniciatives dels vilatans, i en tot cas afegir tot allò que hi pugui mancar, i sigui de l’interès general.
Sant Joan és la festa dels països catalans, la festa que ens recorda la nostra identitat, la festa de la flama que ens il·lumina i ens ajuda a avançar davant les adversitats. Sense voler ser irreverent, penso en la Pentacosta, i la seva il·lustració amb les llengües de foc sobre el cap dels apòstols. La flama del Canigó ens obre les portes del nostre sentiment nacional català.

Educació per a la ciutadania

De manera cíclica, però força sovint, surten les picabaralles entre el govern espanyol i la conferència episcopal. No cal que us faci memòria de tot el que ha passat en menys d’un any, i de ben segur esteu assabentats de l’última revifalla.
Em permetreu que no prengui posició en un costat o l’altra, perquè no conec el text de l’assignatura que ha programat el govern, i no sé si és moral o immoral. Deixant de banda qui té raó en la polèmica, hi ha un aspecte que vull remarcar i és la necessitat que té la societat d’avui dia, en educar per a la ciutadania.
La impressió que tinc és que cada vegada ens costa més comportar-nos com a persones socials. Hi veig molt individualisme i poc interès per als altres. Procurem satisfer les nostres necessitats, tenir un bon rebost, i viure la vida, i ens preocupa poc si la gent del nostre entorn s’ho passa bé o no, o bé si el bé públic es respecte i es valora.
L’educació per a la ciutadania l’ha de fer la família, però també l’escola, i les associacions responsables, i l’Estat. Cadascú ho ha de fer dins el seu àmbit, amb els mitjans que té i les pròpies capacitats. Si els pares ho deleguem a l’escola, o a l’administració pública, ens estarem equivocant.
No podem tampoc criticar lleugerament el paper dels educadors i mestres, perquè a l’hora de corresponsabilitzar-nos de l’educació dels nostres fills, els deixem a l’estacada, i a sobre els responsabilitzem dels errors o omissions.
Repeteixo que no puc opinar sobre la matèria de la polèmica assignatura, i per tant tampoc puc valorar la idoneïtat de la mateixa. Potser és cert que s’ha elaborat per compensar la patacada de l’assignatura de religió. Si fos així, i a més el contingut no fos prou interessant, es tractaria d’un greu error. Veurem en què acaba tot plegat.

Càrrecs de confiança i professionalitat

D’aquest tema se’n poden escriure llibres sencers, i aquesta no és la meva intenció, però m’agradaria llançar quatre idees, aprofitant que vull agrair públicament el treball d’una persona que, després de quatre anys, deixa sobtadament la feina.

L’altra dia parlava de les misèries de la política, i avui més que misèries hauria de dir-ne servituds. Em refereixo als càrrecs de confiança que treballen a l’administració pública. Jo en vaig ser durant set anys, i per tant puc parlar-ne amb coneixement de causa.
Els càrrecs de confiança són criticats per polítics, treballadors i ciutadania. La seva funció i raó de ser no sempre s’ha explicat prou bé. També cal dir que no totes les persones que ocupen un càrrec de confiança es poden posar al mateix sac. I aquí és on vull anar a parar. La confiança ha d’anar lligada a la professionalitat, sense una qualitat o l’altra, la cosa no funciona i no té raó de ser.
El polític que entra en una administració per un temps indeterminat (tot depèn dels resultats electorals, i sovint també de les simpaties dins d’un partit polític), es troba amb una maquinària en marxa, dirigida per unes persones que fa més o menys temps que hi són, i que amb tota seguretat hi continuaran sent després que ell marxi. El polític no entén necessàriament de tot, i és bo confiar en els professionals (quant més gran sigui l’administració, més professionals hi podrà haver). És el moment en què s’acostuma nomenar aquestes persones de la seva confiança i coneixedors del tema. Vol dir que hi ha desconfiança vers els funcionaris i laborals?...
A vegades es cau en l’error de col·locar a càrrecs de confiança, per raó d’amistat o contraprestació de serveis rebuts. Són aquests casos els que fan mala propaganda al col·lectiu de càrrecs de confiança. N’hi ha, però, que són bons professionals, i fins i tot que posen la professionalitat per davant de la simpatia política. Jo vaig ser càrrec de confiança d’un govern municipal d’ideologia política diferent a la meva, i tots ho sabíem, però allà el que valia era la meva aportació professional.
He dit que el tema era extens, i no tan sols no l’he acotat sinó que a més he obert nous camps, nous interrogants i noves maneres d’entendre els conceptes de professionalitat i confiança.
Voldria, per acabar, agrair la tasca que la Raquel Begines ha desenvolupat durant quatre anys, com a cap de premsa de l’Ajuntament d’Arenys de Mar. Considero que ha estat una bona professional, que a més ha dispensat un tracte excel·lent, amb un interès especial per donar resposta a totes les peticions que se li han fet. La Raquel va ser nomenada cap de premsa, per la confiança de l’equip de govern de CIU i PP. Ara, amb el canvi de govern, la Raquel ha hagut de deixar la feina i serà rellevada per una altra persona, de la confiança del nou govern, però això no treu que continuï pensant que ha estat un bona professional i que on vagi de ben segur que hi sortiran guanyant. Aquesta és una de les servituds de la política, que penso que es podrien reduir si es guardessin els càrrecs de confiança per a nivells de comandament, i es comptés amb bons professionals que es guanyen el lloc de treball per mèrits propis.
Gràcies Raquel, per la feina feta.

Indefens davant el defensor del poble

N’he parlat en alguna altra ocasió, però avui hi torno, a partir de les declaracions del conseller d’Economia, Antoni Castells, sobre la decisió del defensor de no presentar recurs contra l’estatut andalús, quan sí que ho va fer contra el català.
No vull pas dir que es tractés que ara presentés recurs, sinó que no ho havia de fer contra el català. No hi ha dubte que amb defensors com el senyor Enrique Múgica, ja no ens calen enemics.
Si volem que la gent cregui en institucions com la del defensor del poble, el síndic de greuges, o bé el defensor del vilatà, cal que les persones que ostenten el càrrec siguin les adequades, i que inspirin confiança.
Diuen que el president Aznar va quedar molt tocat després d’haver patit un atemptat terrorista del qual, sortosament, en va sortir il·lès. Moltes persones varen creure que l’atemptat va fer que el president Aznar actués totalment subjecte a la seva experiència.
En el cas del senyor Múgica, hi ha qui diu que la mort del seu germà, assassinat per ETA, també el va afectar molt i que potser això no li permet ser prou objectiu en la presa de decisions com a defensor.
Sigui quina sigui la raó, considero que el senyor Múgica fa política partidista i que no reuneix les condicions mínimes ni idònies per exercir de defensor del poble, ja que no sabem a quin poble està defensant o encara millor dit, a quin poble està atacant. Sens dubte que els catalans ho tenim magre, i això no és bo per nosaltres, però tampoc ho serà per a la resta de l’Estat.
Com ja vaig dir l’altra vegada, jo no faré cap passa per acudir al defensor del poble, seria com un suïcidi, i encara tinc esperança com a fidel servidor del meu poble.

La llista més votada a l'oposició

El diari El Punt, de diumenge, publicava una anàlisi de la composició dels consistoris, el dia anterior, i es fixava, entre altres coses, en les llistes més votades de cada municipi, i la sort que havien corregut després dels pactes.
Com sabeu, a totes les eleccions sempre es parla del mateix i es discuteix si és legal, ètic o correcte, digueu-ho com vulgueu, el fet que la llista més votada no pugui formar govern. Els maleïts pactes que permeten que els més votats no puguin governar!
Segons el diari, cent onze alcaldables catalans, que varen ser la llista més votada, s’hauran de conformar a estar a l’oposició – entre les poblacions hi ha Arenys. No és estrany doncs, que l’exalcalde d’Arenys ho mencionés més d’un cop en el seu discurs del passat dissabte, com també ho havia fet a Ràdio Arenys.
El mateix diari afegeix que el partit polític més afectat pels pactes contra les llistes més votades és ERC, que s’hi ha trobat a 37 municipis, i després el PSC, que li ha passat a 36 poblacions. A CIU, els hi ha passat en 23 ocasions, Arenys de Mar inclòs.
Estic convençut que allà on CIU ha pactat, deixant fora la llista més votada, ho hauran trobat la cosa més normal, i ho sabran justificar. El mateix que poden dir ERC, PSC i ICV d’Arenys. La conclusió és clara oi? Qui protesta és perquè vol, i els arguments es poden buscar a qualsevol lloc. En tot cas, si no ho tenim clar, convindria canviar el sistema electoral, i impedir que això pogués passar. La pregunta que ens faríem seria si el fet de deixar fora de joc els partits polítics petits, és bo i correcte.
Per altra banda, el diari també parla de la paritat resultant (70 a 30 favorable als homes, però només un 11% dels municipis tindran alcaldessa). A Arenys ja s’ha vist: tot i que les set candidatures complien escrupolosament la paritat, el resultat ha estat 13 – 4, molt lluny de la paritat que hauria d’haver estat de 10 – 7.

L'endemà de la presa de possessió

És diumenge, però hi ha massa feina com per no dedicar una part del dia per treballar-hi. Ens hem trobat per planificar la feina dels primers dies. Cal analitzar a fons la situació actual, i mirar de quina manera podem entrar a treballar per tirar endavant el nostre projecte. Un projecte consensuat amb les altres dues forces polítiques.
Passejant per Arenys he rebut moltes felicitacions i també molts ànims. Haig de reconèixer que les paraules que m’han dirigit m’han fet sentir molt més responsable del que podia semblar. La gent confia en tu i això t’obliga a no defraudar-los. Aquesta pressió interessant dels veïns i vilatans, ha de servir per mantenir-nos fidels a les nostres promeses.
També he pogut escoltar comentaris sobre la manera d’encaixar la derrota, i m’he assabentat d’uns fets desagradables després del Ple de composició del nou Consistori. Em costa creure que hi pugi haver persones amb càrrecs i responsabilitat, que puguin desqualificar-se totes soles. És una evidència més de que calia un canvi i ara hem de demostrar que nosaltres som els portadors d’aquest canvi.
He observat com em giraven la cara per evitar haver-me de saludar. Vull creure que és una reacció en calent, però que en el temps canviarà. Les impressions que em fan, però, no les podré oblidar fàcilment.
Vaig poder llegir unes declaracions d’una persona que s’acomiadava del Consistori, i parlava de les misèries de la política, les quals també havia pogut viure. Jo hauria de dir que en els primers moments d’entrar en política activa a l’Ajuntament, ja he pogut viure aquests moments de misèria, que no puc generalitzar, ja que regidors com en Burcet, l’Estanis o en Zenon Tomàs, han demostrat estar a l’alçada de les circumstàncies.
A l’Ajuntament serem disset regidors i regidores, i m’agradaria pensar que anirem a la una per treballar per a la nostra vila, cadascú des de la seva responsabilitat i possibilitats, però amb la mateixa voluntat política. Seria bo de pensar que aquestes misèries que he viscut, han estat només una anècdota sense continuïtat.

Alcalde Ramon Vinyes

Els socialistes arenyencs i tota la població desencantada amb el govern de l’anterior mandat (CIU+PP), es troba exultant tot celebrant la proclamació de Ramon Vinyes com a nou alcalde d’Arenys de Mar.

Les paraules del nou alcalde han estat molt ben rebudes, després de la intervenció de l’alcalde sortint, que ha pronunciat un discurs enverinat, ple d’odi i també d’inexactituds. Una manera de crear polèmica i intentar ennegrir un dia que havia de ser de joia per a molts arenyencs i arenyenques.
Com a nou regidor de la Corporació, he escoltat amatent totes les intervencions, a les quals he correspost amb aplaudiments. Com a ciutadà arenyenc, em costava d’entendre que una persona que ha estat al servei del poble, pogués dir el que estava dient. No s’hi val a retreure una i mil vegades que la llista més votada és la que ha de governar, quan se sap que això no és cap regla i que avui mateix, a Sant Celoni, el partit socialista, que havia estat la llista més votada, quedava fora del govern, gràcies als pactes de CIU.
He escoltat el discurs de Rosa Zaragoza, i només li puc reprotxar els qualificatius vers l’alcalde, de persona tolerant i dialogant. Precisament la manca de diàleg i la nul·la tolerància han estat els factors que més hauran incidit en la derrota de CIU, en la pèrdua de confiança dels arenyencs.
El discurs de l’exalcalde Rubirola ha estat en la línia del seu tarannà al capdavant del govern municipal. L’ha perdut la supèrbia i l’ha enfonsat la seva incapacitat d’acceptar les regles del joc democràtic.
Diuen que dos no es barallen si un no vol, i això és el que ha passat al Ple Municipal d’aquest matí. Les paraules plenes de rancúnia de Rubirola, han estat contestades amb la mà estesa i el desig de col·laboració de l’alcalde Vinyes, perquè Vinyes serà l’alcalde de tot el poble, sense cap tipus d’exclusió.
Aprofito l’avinentesa per felicitar els regidors i regidores dels tres partits del govern; també a la resta de la Corporació, i a tots i totes les arenyenques i arenyencs, a qui convido a participar en el govern d’Arenys, dels propers quatre anys.

Com tot un senyor

A casa ho havia sentit a dir, per referir-se a actituds dignes de tenir en compte o recordar. Actituds positives davant les adversitats, i fins i tot les injustícies. Això m’hauria agradat poder-ho sentir aquests dies, després del pacte d’entesa dels partits d’esquerra, però tot fa pensar que no serà així.
Li deia a la Isabel que m’havia pres l’article d’avui, perquè quan he llegit les paraules de la Montse, he pensat que calia comentar-ho. Tot i que la Isabel ho diu molt clar i senzill, voldria fer una reflexió perquè em serveixi per a mi mateix. No voldria caure en el parany de no saber apreciar ni tenir en compte l’opinió dels altres, i arribar a creure’m que només jo tinc raó.
Sembla ser que l’alcalde en funcions ha aprofitat Ràdio Arenys per desprestigiar els partits que han pactat un nou govern municipal, i indirectament als més de tres mils electors que els han donat la confiança.
No volia parlar de l’oferta que la seva coalició va presentar a ERC per poder-se mantenir en el poder. No volia dir què em semblava el fet que els donessin l’alcaldia, les regidories que volguessin i, el que és més fort, la priorització del seu programa. La pregunta que em faig, i que també es fa la Isabel, és quina consideració té dels seus gairebé dos mil votants.
A la vida privada, la pública i a tot arreu, s’ha de poder anar amb el cap ben alt, i acceptar les circumstàncies, encara que no s’hi estigui d’acord. La credibilitat i el respecte s’han de guanyar sense necessitat de desprestigiar els altres. Entenc que és difícil acceptar segons quines situacions, i sinó que li demanin a en Santi Fontbona o en Joaquim Ponsarnau, en relació el 2003. Tots dos varen perdre l’opció de mantenir el pacte de govern, i ho varen acceptar tristos, però com tot uns senyors.

Hem signat el pacte de progrés

Mai millor dit, avui els alcaldables del PSC, ERC i ICV, han signat el pacte de govern per aquest mandat. Un pacte que significarà progrés per a la nostra vila després de viure un dels episodis més grisos de la seva història.
Aquesta tarda, a la sala d’actes de la Biblioteca P. Pare Fidel Fita, ha tingut lloc la signatura de l’acord de govern de les tres forces polítiques, que va arribar després d’interessants trobades programàtiques.
La rumorologia més o menys intencionada podrà dir que el pacte ja estava fet d’entrada, o bé que tal o tal altra força política s’ha venut a no sé quina altra. El cert és que el pacte estava cantat vist en perspectiva, perquè les coincidències programàtiques són moltes, però ha estat un pacte treballat, a consciència, i amb un clar objectiu: treure Arenys de l’atzucac on s’havia entrat. I això només ho podien fer gent nova, gent que no ha estat governant durant el mandat que s’acaba.
Demà passat, dissabte, a les 12 del migdia, hi ha convocat el Ple especial de constitució de la Corporació municipal. Avui, però, ha estat la formalització del que serà el proper govern local, i els simpatitzants que han assistit a l’acte, han manifestat la seva il·lusió i satisfacció per haver assolit l’acord de tres forces diferents, però amb moltes afinitats, personals i polítiques.
Imagineu per uns moments, als integrants dels tres grups amb competències delegades de govern: la Isabel Roig o l’Oriol Ferran, amb el seu currículum professional i social; en Marc Soler, en Jordi Pera o en Quim Ponsarnau, amb l’experiència que acumulen en el món de l’empresa privada o en la pública; i en Tomàs Salazar, en Ramon Vinyes, que ja ha demostrat la seva capacitat de governar, o la Lorena Estrada, la més jove de la colla, però amb experiència política i ganes de donar-ho tot per aquests quatre anys de govern.
Podeu ben bé imaginar-vos la il·lusió que em fa, i el respecte que em mereix l’oportunitat de compartir responsabilitat de govern amb aquestes vuit grans persones, sense oblidar-me dels altres que, sense formar part de l’equip, seran membres de la Corporació i també treballaran per fer d’Arenys la gran vila que tots volem, i dels vilatans i vilatanes, els grans beneficiaris del canvi.
Dissabte comença un nou mandat, i ben aviat es podran veure els primers fruits.

S'entreveu l'alba després d'una nit gairebé eterna

Ahir les assemblees locals del PSC, ERC i ICV ratificaven l’acord a què havien arribat les persones encarregades de configurar un pacte de govern per als propers quatre anys. De manera contundent, cadascuna de les persones assistents a les respectives assemblees donaven el suport i vot favorable al pacte d’esquerres per Arenys de Mar.
Han estat quatre anys grisos, amb males cares, dimissions i gens de diàleg. Els regidors i regidores a l’oposició han aguantat estoicament la inoperància d’un govern mancat d’il·lusió i amb una capacitat nul·la per conduir la vila cap a bon port. Arenys ha caminat enrere i s’ha vist avançar per la resta de poblacions que sovint hem menystingut.
El repte del nou govern és gran, ja que cal partir de zero quan això no hauria calgut. Haurem de resoldre tots els problemes que els nostres antecessors han creat i conreat, paral·lelament a l’esforç per posar al dia el rellotge del progrés, de la cultura, del benestar, del patrimoni, de la convivència.
Durant la campanya electoral em deien que ho teníem molt fàcil, perquè no s’havia fet res. Penso que no serà cert, ja que no podem només fer el que no s’ha fet, sinó que alhora hem d’avançar molt més en tots els aspectes.
El pacte de govern assolit parteix d’una base important de regidors i regidores preparades per governar, però el que és més important és que compta amb el suport de molts militants i simpatitzants, il·lusionats amb el nostre repte, i també amb una bona part de la població que ens hagi o no votat, vol un canvi en la manera de fer política; està farta de picabaralles, males cares, insults...
Volíem un alcalde dialogant, i el tindrem; volíem un equip de govern efectiu i eficient, i el tindrem; volíem una ciutadania participativa i implicada, i la tindrem. Arenys es transformarà gràcies al canvi, i en sortirà afavorida tota la població, al marge de les seves opcions polítiques, religioses i culturals. Arenys serà la vila de les persones. Comptem amb tots vosaltres!

Comença un mandat amb moltes preguntes per respondre

Dissabte comença un nou mandat amb un conjunt de preguntes que, hores d’ara, no han obtingut resposta. Preguntes que ens hem anat fent durant quatre anys i que caldrà donar resposta ben aviat.
Què passarà amb el Xifré? Però també amb altres equipaments, com l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, el convent de les Clarisses, l’antic escorxador, la Torre dels Encantats... alguns de propietat municipal, d’altres com opció de compra.
Què hi ha del Centre de Dia? El Geriàtric? l’ampliació del CAP?, o bé: tindrem transport públic? Es cobrirà la part pendent de La Riera? Quan es traslladarà la C-61 (antiga B-511)? Quan s’iniciaran les obres de l’Escola Sinera? I l’Escola Bressol?
Es nomenarà finalment el defensor/a de la ciutadania? I la plaça de cap de Recursos Humans? Tornarem a tenir el servei de Protecció Civil? I les lloses de la Riera? Quan s’arranjaran els carrers d’Arenys?
N’hi ha més: quan s’implantarà la recollida selectiva de la brossa? Es faran les paus amb els joves implicats en la nit de naps de 2006? Aconseguiran els joves un espai que no tingui les limitacions del Calisay?
Coneixerem el famós Pla d’Acció Cultural, encarregat per CIU+PP? Sabrem el motiu o motius perquè no es va fer públic el seu resultat? Quin model de ràdio tindrem per dinamitzar-la millor?
Es trobarà solucions per a cadascuna de les urbanitzacions del municipi? S’aconseguirà una connexió decent entre els dos Arenys, a l’alçada de Vallvidrera? I moltes més... però n’hi ha una de molt important: recuperarem el diàleg?
Tot això no és inventat, tot això forma part d’una realitat que s’ha tingut encallada durant quatre anys, i que el dia 27 de maig que va quedar en evidència. S’inicia un nou mandat que ha de resultar l’altra cara de la moneda. La continuïtat no té sentit perquè cal recuperar la il·lusió, el compromís, l’eficàcia i l’eficiència. Ara cal encomanar aquesta il·lusió i demanar-ne la participació. Qui governi, que ho tingui en compte!

En funcions

Podria fer un acudit fàcil i dir que finalment hem aconseguit un govern que funcioni, ja que tothom parla de l’alcalde i els regidors i regidores, en funcions. Tothom és lliure de pensar el que vulgui, però si em permeteu, us diré que aquests dies d’incertesa sobre quin govern sortirà a Arenys de Mar, després de les notícies periodístiques en un sentit o altre, m’he trobat molta gent que només espera que es faci alguna cosa; que ja estan cansats de veure que no es mou res.
Fins i tot les persones que no et tenen tanta confiança, et diuen que sigui qui sigui, que es posi a treballar, que prou falta hi fa. És cert; hi ha molta feina a fer i també moltes ganes per fer-la. Es tracta, doncs, d’esperar el tret de sortida i posar-s’hi.
Diuen que cal il·lusió, sobretot després del pas pel desert. Us asseguro que n’he vist, i si és el que em penso, no en faltarà, però no ho podrem mirar des de l’altra banda de la barrera, caldrà arremangar-se i aportar el gra de sorra necessari perquè els projectes siguin una realitat.
Són quatre anys de compromís, des d’una posició o una altra; governant o construint una bona oposició. Són quatre anys de compromís per Arenys. Ho veig!