Per què van abandonar el Ple? Per no haver de votar?

Avui ha tingut lloc la primera sessió parlamentària per escollir el proper president de la Generalitat, i al llarg de dos dies hi intervindran els representants dels diferents grups municipals, per dir... per dir tot allò que ja els hi hem estat escoltant aquests dies.

Sigui per això o per la febre que m'ha acompanyat tot el dia, no ho he seguit, i ara he mirat els diaris digitals què en deien. També les referències als diaris espanyols que cada vegada són més insistents. Em pregunto si sóc jo qui està equivocat, o és el govern espanyol i el món mediàtic espanyol els que no entenen com quant més s'acorrala l'enemic, per violent el fa. Que quan no tens arguments acudeixes a l'insult, les acusacions i amenaces.

És per això que convé que nosaltres no caiguem en la mateixa temptació i siguem més espavilats. Cal que el govern i el Parlament catalans actuïn amb seny, tranquil·litat i planificant cadascuna de les decisions a prendre.

Per cert, no he acabat d'entendre la decisió dels regidors i regidores del PSC i CIU, d'abandonar la sala de plens de l'Ajuntament d'Arenys quan el PP, que forma part del govern, presentava la seva moció sobre les banderes. Potser no he entès la manera que s'explica al web de Ràdio Arenys.

Entenc que el PP vulgui la bandera espanyola al balcó de l'Ajuntament, al marge que la normativa vigent l'empari. Trobo, però que hi ha temes que convé treure en el moment adequat i ara només serveix per crear crispacions. Els regidors i regidores han d'estar a l'altura. Tots, els que presenten la moció i els que abandonen la sala.

Potser el PSC no volia votar la moció perquè per lògica haurien d'estar-hi d'acord, i això no queda bé, si més no a Arenys. I CIU? Què hauria votat? Potser es tracta d'amagar-se, de no donar la cara. Doncs la ciutadania vol que els polítics donin la cara. No els hem votat perquè abandonin la sala de plens, sinó que ens representin i defensin els principis que els defineixen. A veure si algú m'ho explica!

ICV no hi hauria de ser?

Si diumenge ens alegràvem per l'import recollit a la Marató de TV3 per a la investigació de la malaltia del càncer, avui hem conegut la notícia de la recaiguda de l'entrenador del Barça, Tito Vilanova. La notícia s'ha escampat i les mostres de solidaritat i suport han estat moltes i sinceres. Hem de vèncer el càncer i l'actitud del poble català, diumenge passat, ha estat molt lloable i generosa.

No sé si podem estar parlant de generositat amb les actituds de CIU i ERC, i els seus líders, a l'hora de signar el pacte de govern, o hauria estat interessant incorporar-hi algú més, com ara ICV. Ja no dic el PSC perquè Montserrat Tura no hi pinta gaire res.

Fa quatre dies que demanàvem sumar i ara sembla que ens acontentem amb la majoria. El camí que volem emprendre no és fàcil, on hi trobarem molts entrebancs i necessitem ser els més possibles. Ara ICV haurà de decidir si segueix de comparsa o bé en queda al marge fins que els vagin a buscar.

Caldrà intel·ligència i serenitat, que ERC no repeteixi els errors del passat. Els enemics, els contraris a la independència de Catalunya són molts i molt forts, amb Tribunal Constitucional i Constitució al seu favor, i una majoria absoluta del PP a Madrid i un PSOE que tampoc en vol sentir parlar. Tampoc del dret a decidir, que hauríem d'exigir com a societat democràtica.

Convé que no ens afecti massa tot el que sentirem dir des d'Espanya, però tampoc ho podem ignorar. Hem de servir-nos d'estratègies, avançant-nos al govern espanyol i col·legues, però sense fer cap pas en fals.

Renovar-se per no morir. A Arenys es mor?

He arribat tard a casa i no he pogut veure sencer el programa Sense ficció d'aquesta setmana. M'interessava el tema: els mercats, i concretament el model Barcelona. M'interessa el tema perquè crec en els mercats municipals i em fa vergonya veure el mercat d'Arenys. En Marc Soler s'hi va barallar, amb encerts i errors, com tothom, però la barrera era massa alta. Una llàstima!

Només s'aconsegueixen els èxits quan hi ha fe, quan s'hi creu, però a Arenys de Mar la majoria de mercaders no hi creien, ho tenien (suposo que encara ho tenen) com un a més a més. Una segona activitat, un entreteniment...

Els botiguers, i més ara amb la crisi, saben que si no hi posen el coll, el negoci no rutlla, i són ells que han de donar la cara i invertir-hi. Al Mercat semblava com si esperessin que fos l'administració qui els solucionés la vida, i que no els toquessin gaire res. Potser la meva versió és esbiaixada, però crec que més o menys aquí hi havia, hi ha, el problema.

Crec en la vida que dóna el mercat a un barri, a una població. El model no pot ser el de tota la vida, perquè tots hem evolucionat, la societat també i hi ha altres necessitats, però això no vol dir que els mercats no puguin funcionar. N'hi ha proves.

Però a Arenys no només hi ha problemes amb el Mercat municipal, sinó que en general el comerç és precari, i una ciutat o poble sense una vida comercial rica és un poble trist i econòmicament dèbil, fràgil.

Avui comentàvem que en èpoques com l'actual cal més imaginació del compte. Ser creatius i arriscar. Esclar que això és fàcil de dir quan tens un sou i una feina més o menys assegurada. L'administració també ha de jugar aquest paper i ser valenta. A vegades penso que som porucs i volem jugar massa segurs. Això no ens porta enlloc.

M'agradaria que al meu poble hi hagués un mercat dinàmic, que els paradistes creguessin en el mercat i que s'hi guanyessin la vida. Un mercat amb productes naturals, quilòmetre zero crec que en diuen. Ja m'agrada que la placeta de l'Església sigui un punt de trobada, un punt neuràlgic de la vila, però... i el mercat? Pot ser el centre comercial d'Arenys?

Ja tenim presidenta. El notari no hi és

Avui el Parlament català ha escollit presidenta en la persona de Núria De Gispert, que ja ho va ser a la darrera legislatura en què va haver de suportar els insults i fores de to del notari, aquell diputat que va entrar al Parlament perquè acompanyava al mediàtic i ara desaparegut Laporta.

Això dels mediàtics és un problema, i un inconvenient en propostes electorals de llistes obertes. No sempre la persona més coneguda és la millor per optar a dirigir un projecte polític. Més aviat acostuma a passar tot el contrari. Sortosament el poble és intel·ligent, i a la llarga els falsos profetes desapareixen. Núria De Gispert s'estalviarà els exabruptes del notari, però tindrà tres diputats que no li posaran fàcil, veurem excentricitats, però no insults ni menyspreu com d'altres.

Mentre els nostres diputats votaven qui havia de presidir el Parlament, els polítics espanyols continuaven fent declaracions contra qualsevol intent català de celebrar un referèndum. Aznar cada dia està més nerviós i està a punt de perdre els estreps. D'alguna manera, els nostres polítics haurien de ser capaços d'actuar amb total naturalitat i serenitat, perquè és la principal arma contra aquells que no tenen arguments.

Núria De Gispert presidirà el Parlament en una legislatura en què se'ns ha promès una consulta sobre el futur del nostre país. Una consulta que, d'entrada, el govern espanyol no pensa permetre i que pot portar a un acte d'insubmissió.

En situacions crítiques, es valora la capacitat de les persones que les han d'afrontar. Mas, si com s'espera és escollit president de la Generalitat, i Núria De Gispert, la segona autoritat catalana, hauran de mesurar la seva força, la seva capacitat de vèncer tots els obstacles legals i els il·legals.

Avui, amb l'elecció de la presidenta del Parlament català, s'ha col·locat la primera pedra d'una legislatura que farà història. Confiem que ens surti bé i ho puguem celebrar.

Pere Navarro castiga els crítics

Sempre s'ha vist que la millor manera de guanyar és decantar aquells que et critiquen. Se'ns dubte és una mesura gens democràtica, però resulta efectiva. A llarg termini, però, veurem què passa. Un partit en què un cap sense carisma ni gaires qualitats escombra les persones vàlides i s'envolta de mediocres, acostuma a passar factura.

A Elena i Ros, perdedors en el darrer congrés no els ha servit l'estratègia d'entrar a l'executiva. Navarro ha tingut molt present que eren perdedors i problemàtics, i ara ho ha deixat ben clar. També joves amb futur, els ha deixat a la segona fila. Ni Collboni ni Rocio Martínez tindran el reconeixement que es mereixen, a no ser que el dia a dia posi cadascú en el lloc que li correspon. En Pere Navarro a la cuneta.

Iceta, sigui perquè sempre ha estat un clar defensor de la línia espanyolista del PSC, o perquè no saben on col·locar-lo, li donen un paper protagonista, no fos cas que la seva influència provoqués cap trastorn a Navarro. Dels crítics, la línia sobiranista, no se'n canta ni gall ni gallina.

El PP converteix la majoria absoluta en dictadura

El sistema de democràcia parlamentària cau en perill quan hi ha majoria absoluta d'un partit polític. Els nostres dirigents han arribat a la conclusió que amb majoria absoluta poden fer el que volen sense que ningú els pugui aturar. Si a tot això hi sumem la interdependència dels tres poders, legislatiu, judicial i executiu, queda clar que el sistema democràtic no difereix d'una dictadura.

Tot això no és cap anècdota i posa en perill el respecte dels drets humans d'una societat cada vegada més malaltissa. És necessari que hi reflexionem i intentem trobar solucions a una crisi que no només és econòmica, sinó també política i del sistema.

Si l'executiu en un Parlament amb majoria absoluta es dedica a aprovar lleis a tort i dret que limiten la capacitat de gestió de les altres institucions, siguin comunitats autònomes o ajuntaments, ens trobem sense poder de reacció ni defensa dels interessos de la població que no combrega amb el partit en el govern. A més, com que no hi ha cap obligació a complir amb les promeses i programa polític defensat en campanya, ens trobem, com ara, que s'està fent tot al revés del que s'havia dit, amb l'excusa de la realitat.

No pot ser que el govern central bloquegi, per exemple, la capacitat d'ingressos de les autonomies i els obligui a complir amb la limitació del dèficit. No es tracta d'una estratègia econòmica, sinó política d'escanyar els govern autonòmics per augmentar la seva dependència respecte al govern central.

No es pot permetre que l'accés a la Justícia sigui prohibitiu per a les classes populars. impedint que les persones puguin acudir a la Justícia no és la manera de solucionar els problemes que s'arrosseguen des de fa tants anys al món judicial. Aquesta segregació és injusta i immoral, i el ministre hauria de ser jutjat pel Tribunal de Justícia Europeu.

No es poden eliminar drets adquirits amb l'esforç de molts, durant molts anys, com és el cas de l'avortament, per més majoria absoluta que s'hagi aconseguit en unes eleccions. No podem anar enrere perquè uns senyors retrògrads tinguin la paella pel mànec.

Vivim uns moments difícils que no voldria posar en el mateix pla de la dictadura que vam patir, i que la meva generació va viure els seus darrers dies, però sí que cal que ens adonem que són els pitjors moments de l'època democràtica.

Els fets són sagrats, les opinions són lliures

Avui llegia l'escrit de Joaquín Luna, a La Vanguardia, en memòria de Xavier Batalla, el corresponsal d'aquest diari i que va morir ahir, i m'ha cridat l'atenció quan parlava de la serietat, rigor i ponderació dels escrits de difunt corresponsal, a qui li atribuïa la màxima de la premsa anglosaxona "els fets són sagrats, les opinions són lliures".

Hi he pensat un moment i ho he trobat molt encertat. He recordat el que ja he comentat en alguna altra ocasió, que vaig sentir dir a Vicenç Partal que no es pot exigir objectivitat al periodista, però sí honestedat. I això és important. 

Si alguna cosa resulta odiosa és l'engany, la mentida. I al nostre país hi ha periodistes i diaris que menteixen conscientment per interessos de grup. Tot és opinable, però no es pot faltar a la veritat. M'imagino que el codi deontològic ho deu contemplar. El problema és que no sempre es compleix, i és una llàstima.

Darrerament ho hem patit, amb la notícia que va treure el diari El Mundo, acusant Mas i Pujol, amb proves falses. I ho patim amb les mentides del diari La Razón. Perquè no estem parlant d'opinions, que hi podem discrepar, sinó de mentides dissenyades per erosionar i provocar una fractura social.

És cert que ens cal canviar la manera de fer política, també en el món dels sindicats, però no podem deixar de banda la premsa, un poder important que sovint provoca desinformació. És per això que quan diàriament llegeixo La Vanguardia i l'ARA, tinc present en tot moment quin diari estic llegint, la seva ideologia, el perfil dels seus columnistes, i llavors comparo. Si arribo a les mateixes conclusions, constato que el seu tractament és correcte. Es tracta de destriar el gra de la palla, és a dir, la notícia de l'opinió.

I permeteu-me una darrera consideració. Si fóssim capaços de dir sempre la veritat, la nostra opinió seria més ben considerada. Quan dubtes de que l'altre t'estigui dient la veritat, li rebutges, d'entrada, la seva opinió. Llavors el debat perd interès i la desconfiança augmenta.

El Debat Nacional a l'Aula d'Extensió Universitària

Sovint valorem allò que no tenim i ens oblidem de totes aquelles coses que són al nostre abast. L'oferta cultural d'Arenys de Mar és més gran del que ens sembla, però probablement no ho coneixem prou bé. Tenim unes entitats molt dinàmiques, i quan ja és tradició no li donem la importància que es mereixen. Què és el més difícil en aquests moments? aconseguir quòrum als actes programats, i l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran d'Arenys de Mar, en té.

L'Aula no només organitza la conferència setmanal, sinó que paral·lelament programa diferents tallers, xerrades i cursos formatius i divulgatius, que configuren una gran i diversa oferta cultural. Des d'aquí el meu reconeixement als seus impulsors, Mn. Martí i la M. Dolors Paronella, i totes les persones que ho fan possible, en Jaume, la Mercè, l'Antonio...

Aquesta tarda m'he escapat al Calisay per escoltar en Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona. En Joan és una persona que no es pot desaprofitar i el fet que l'Aula el porti a Arenys, mereix la nostra gratitud.

"Debat nacional i debat social", un tema d'actualitat es miri per on es vulgui. No pretenc resumir-lo. En aquestes conferències aconsegueixes reflexionar i encaixar diferents peces del trencaclosques. No l'acabes de muntar del tot. Sempre hi ha unes peces que et fan dubtar, però això mateix és el que t'ajuda a viure. A lluitar contra la injustícia. 

En Joan Subirats no dóna solucions. No resol els problemes que tenim, ni pot prescriure cap medicament. Et fa reflexionar. No veus la llum al final del túnel, però t'adones del traç.

Sabeu què passa? que podríem muntar-ho prou bé i un per l'altre es compliquem l'existència. Podem canviar la manera de fer política, d'elegir els nostres representants, però... ho volen el nostres polítics? contra què lluitem? Polítics, sindicats, mercats... qui domina a qui?

Xerrada interessant, aportacions dels participants valuoses. Una bona tarda amb l'Aula.

Per què és tan dolent el govern de Rajoy?

I un dia més ens preguntem: Per què és tan dolent el govern espanyol, amb el president pitjor valorat? Com es pot ser tan fals i enganyar la ciutadania amb tanta barra?

El ministre Gallardón aconseguirà que ens caigui simpàtic el Poder Judicial, tot i el mal que ens ha fet a Catalunya. Se n'adona Zapatero i el PSOE com es fa quan es governa? Igual o pitjor, però aconseguint els objectius, que no són d'altres que defensar els interessos dels seus.

El dret a la justícia universal se'l carrega el senyor Gallardón, mentre nosaltres estem atents a les envestides del ministre Wert. Els pensionistes, a qui la senyora Camacho els espantava durant la campanya electoral catalana, han vist com el PP els ha girat l'esquena. Això fins a les properes eleccions.

Aquest tracte insultant dels actuals governants és deplorable i es mereixerien tot el menyspreu de la ciutadania. Diu Gallardón que els jutges, magistrats i advocats es revolten perquè han perdut la paga extra. Potser sí que el ministre només pensa en els diners. Ell té la vida assegurada. Som més els que ens hem quedat sense paga de Nadal, amb la reducció salarial de l'època Zapatero, i amb una pèrdua del poder adquisitiu que ja no controlem, però malgrat això, no ens queixem de la paga, sinó d'haver d'aguantar uns polítics incompetents, alguns fins i tot corruptes, que ens enganyen i només defensen els interessos dels més ben situats, tambéva per al govern Zapatero.

Amb qui podem confiar? Hem de permetre que només pugui accedir a la Justícia qui té diners? No hi diu res el PSOE i aquells partits que es consideren d'esquerres?

Cal defensar el model de política lingüística a l'escola, però no ens oblidem d'atacar tot intent de donar privilegis als rics, i que per recórrer a la Justícia ens haguem d'hipotecar o resignar-nos a no dir res i carregar-nos amb totes les culpes. Si volem un món just hem de lluitar, si volem un estat just, hem de fer fora els governants ineptes.

Un nou estat més just i solidari

Estem malbaratant massa energia per culpa d'uns incendiaris, però no podem oblidar que necessitem guardar forces per enfrontar-nos a més atacs que ens vindran. En la nostra història hi predomina massa el color dels perdedors, i això engresca els enemics i ens desanima davant de qualsevol atac. Convé treure'ns de sobre aquesta sensació de que tot ens és desfavorable, i procurar d'entendre que la unió fa la força.

També hem de ser prou intel·ligents per no deixar-nos confondre de manera que ens distreguin fàcilment, i oblidem que estem en crisi i no s'hi val a badar. La Unió Europea acaba de rebre el Nobel de la pau, perquè ha aturat les guerres que han fet història, però és incapaç d'aturar moltes morts i víctimes de la pobresa extrema.

Necessitem construir un estat, al marge d'Espanya, però no un estat qualsevol. Cal recuperar la justícia social, un país cohesionat on a tothom li respectin els drets més elementals. De què ens serviria la independència si construíssim un país injust, amb unes institucions poc democràtiques, i amb una població empobrida i sense il·lusió. Tot això s'ha de preparar i no acontentar-nos només amb una data per a la consulta. Si el futur no es veu clar, de poc servirà organitzar el referèndum.

Qui sigui més espavilat serà qui s'ho emportarà al cove. Ara és una bona ocasió que si deixem perdre, difícilment ho tornarem a viure.

Som una nació amb llengua i cultura pròpia

I Som Escola en català. Aquest vespre a moltes places dels nostres pobles i ciutats hi ha hagut concentracions de ciutadans, alumnes, mestres i pares de l'escola catalana que rebutgen el menyspreu i l'insult del ministre Wert i de tot el govern espanyol, jugant en tot moment a provocar-nos, tot atacant la nostra llengua.

Només de ments insanes es poden esperar comportaments com el del ministre Wert, que deu estar satisfet de ser el causant de tantes mobilitzacions. Vivim en un país de misèria, governats per uns miserables que no ens deixen escapar. Cal que siguem molt ferms i donem tot el nostre suport al govern català i els partits polítics que treballen per la nostra dignitat com a poble. Però al mateix temps hem d'exigir-los que siguin valents i no defalleixin i, sobretot, que no ens enganyin.

És molt trist que per culpa d'uns impresentables governants espanyols, tan sovint haguem de sortir al carrer per reclamar els nostres drets, per exigir que ens respectin el que és nostre. Podríem entendre'ns si realment ens estimessin, però cada vegada hi ha més catalans, de diferents procedències i maneres de pensar, que s'adonen que Espanya només ens deixa com a opció, sortir-ne el més aviat possible, per treballar tots plegats amb il·lusió per refer-nos de la crisi i construir un país millor. Ara toca defensar l'escola i la llengua dels nostres fills, però al darrere de tot plegat hi ha la defensa d'un estat català independent.

ERC s'adona de la realitat del país

No és el mateix tenir responsabilitat de govern que estar a l'oposició. Això, que sembla tan evident, sovint els partits polítics ho ignoren, fins i tot aquells que han tingut experiència de govern. És per això que a vegades m'indigno quan veig comportaments poc ètics de grups que els toca estar a l'oposició. No s'hi val posar el partit i els seus interessos per davant de l'interès de la nació.

En les converses que estan mantenint els dos partits guanyadors a les darreres eleccions, suposo que els representants d'ERC obriran els ulls i s'adonaran que les retallades no sempre són per caprici, fins i tot diré que a ningú li agrada retallar, a no ser que sigui un sàdic, un revengista o un polític totalitari. D'aquests en tenim exemples vivents.

Seria bo que ERC exercís de partit d'esquerres (jo tinc els meus dubtes i en Joan Herrera més), de manera que les retallades agafessin un to més progressista i es dirigeixin cap a les classes més beneficiades i amb més poder adquisitiu. Si més no això és el que els hi demanaria ICV. Segur, però, que s'adonaran que el marge de maniobra del govern català és ben petit, i que no és qüestió de barallar-se per aquest tema, sinó que el que cal és explicar-ho clar i transparent, perquè ningú jugui amb populisme barat, un parany on sovint cauen dirigents d'ICV.

No em sembla malament que ERC es negui a entrar en el govern, sempre i quan actuï de manera lleial i col·labori amb el govern de CIU davant les dificultats en què es trobarà, no només pel tema sobiranista, sinó també per les dificultats econòmiques per tirar el país endavant.

Fa molt de temps que predico la necessitat de caminar junts. Crec que aquest camí el podem fer junts tot incorporant el PSC i ICV, del PP i C's ja no me'n fio. La importància d'anar junts és per evitar una fractura de la societat que, fos quin fos el resultat, en patiríem les conseqüències. És per això que probablement no cal córrer massa, la qual cosa no vol dir que no s'hagi de respondre amb contundència qualsevol atac que puguem rebre del govern espanyol, com l'actual per part del ministre Wert. És bo que planegem bé l'estratègia i procurem implicar-hi el màxim nombre de persones possible. Després ja tindrem temps de matisar, però no exloem gent d'entrada.

L'exemple del bisbe Casaldàliga alimenta la nostra fe

En èpoques en què tot trontolla i que no saps on apuntalar-te, l'existència de persones com el bisbe Casaldàliga ens fa forts i valents per enfrontar-nos a qualsevol amenaça i entrebanc. Una persona que ho ha donat tot per als altres és la millor referència de la bondat i amistat de qui té fe en Jesús. Davant les dificultats hi col·loca la fe i no hi ha enemic que el pugui vèncer.

La notícia que el bisbe Casaldàliga ha hagut de desplaçar-se a viure a més de mil quilòmetres de la seva residència, per les amenaces de mort rebudes, ens fa reflexionar i adonar-nos que sovint ens queixem per simplismes, i no ens fixem que el món està ple d'injustícies.

Casaldàliga ha defensat els humils, i això l'ha condemnat davant la "justícia" dels rics. Amèrica viu en l'extrem les diferències entre rics i pobres. Al món occidental les hem disfressat una mica més i ens costa més adonar-nos-en, però no vol dir que no hi siguin. Per això ens queixem tant de la nostra jerarquia eclesiàstica perquè no defensa els humils, com predica el missatge de Jesús, sinó que està a favor del poder, un poder corromput i que no treballa per als més humils.

Casaldàliga no està ben vist per Roma ni per la Conferència Episcopal Espanyola, com tampoc veuen bé al bisbe Godayol. Són persones que han predicat amb l'exemple el missatge de Jesús, i això fa mal a qui actua enganyat i enganyant els altres. Fa mal a la cúpula eclesial que s'ha posat al costat dels poderosos, dels que poden decidir, dels que viuen bé, i prediquen allò que ni creuen ni practiquen: l'amor als pobres.

Són entitats com Creu Roja o Càritas, les que apleguen persones que substitueixen capellans, bisbes i cardenals, posant en pràctica allò que aquests prediquen a missa d'onze, però que se n'obliden amb l'aneu-vos-en en pau.

És una llàstima que els fruits de les actituds i treball de persones com el bisbe Casaldàliga triguin tant a veure's, que  requereixin tants sacrificis i dolor, i en canvi sigui tan usual i senzill d'observar la injustícia dels homes i dels pobles. Penseu per un moment quants pobles viuen en aquests moments sota l'amenaça de la guerra, de la fam i la pèrdua dels drets més elementals, i mirem què es fa des del Vaticà, des dels governs dels nostres països, i des de casa nostra. Què fem perquè el sofriment sigui menor i la injustícia desaparegui per sempre. Gràcies Casaldàliga pel teu testimoni de fe!

Ajudem Duran

És trist quan una persona perd la memòria fins a l'extrem d'ignorar allò que acaba d'afirmar fa quatre dies. És encara més trist i perillós quan aquesta persona té influència en el futur d'un poble. El president Mas té a Duran com una crossa, però a vegades tens la sensació que fa més nosa que servei. El senyor Duran té el problema que diu les coses i llavors ens vol fer creure que ens ho hem inventat.

Aquesta vegada ha passat en la sessió que UDC va celebrar per valorar els resultats de les darreres eleccions autonòmiques. Duran va animar els seus militants a construir ponts de diàleg amb el PP, i no donar tanta importància al fet sobiranista. Precisament això era el que, al seu entendre, els havia fet perdre vots. No podia ser, segons Duran, que el seu partit anés a remolc de les idees sobiranistes que havien impregnat en CDC.

Jo diria que, més aviat, tret d'Arenys de Mar, els militants d'UDC han representat una certa càrrega per a CDC. Arenys, com en moltes altres coses, és diferent, i aquí els militants de CDC varen votar un candidat d'UDC, per a l'alcaldia, mentre que els militants d'UDC apostaven pel candidat convergent, però ja dic que és una excepció. El cas de Vic és que CDC no tenia una candidat prou vàlid per enfrontar-se a Unió.

Sigui com sigui, en un moment que necessitem anar més units que mai (hem amenaçat Madrid i la seva ferida ens la volen fer pagar cara), no és bo que els partits catalans flaquegin ni s'enfrontin entre ells. Si algun líder fluixeja, és bo que l'aparquem i continuem la nostra estratègia, que no pot ser altra que desobeir tot allò que vingui d'Espanya i que ens faci mal.

Vila d'Abadal, alcalde de Vic, ha decidit sortir del partit, i amb ell uns quants militants més. No crec que sigui el millor. Sovint la feina s'ha de fer des de dins i, encara que no és fàcil, es poden aconseguir millor els objectius que, en aquest cas, tracten de recuperar l'esperit dels primers anys d'Unió Democràtica de Catalunya i els seus fundadors. Duran, en aquest cas, ha de ser un parèntesi, malauradament massa llarg, d'un projecte clarament sobiranista de la dreta catalana.

Si no volem arraconar Duran, l'hem d'ajudar perquè retorni al camí que no hauria d'haver abandonat.

La Constitució és com la caca. No es toca

Això escrivia la Laia, l'amiga de l'Empar Moliner, al ministre Wert. De fet, quan va convenir als dos partits majoritaris espanyols, bé es va modificar. Fa 34 anys que uns quants espanyols varen votar favorablement la Constitució. Aznar demanava l'abstenció i uns quants diputats del PP hi varen votar en contra.

Fa temps que es demana la seva reforma, però els que podrien tocar-la diuen que ja està bé, que no cal modificar res. Si us haig de ser franc, crec que no cal tocar res, perquè encara hi sortirem perjudicats. Mira què va passar amb el nou Estatut!

Una bona part de catalans no volen saber res de la Constitució espanyola, i és normal que la festa d'avui només es visqui en clau de festa laboral. Veient la fotografia de l'Alícia Sànchez-Camacho, la Llanos de Luna i dues guàrdies civils, rient... puc entendre que no és la meva festa.

Rajoy ho ha dit ben clar. La Constitució, tal com està, encara serveix. Als catalans, no. Però ara ja no cal, perquè tenim molt clar què és el que volem. Els catalans exigim el respecte al dret a decidir, i si majoritàriament decidim marxar, que ens deixin les portes obertes. No tenim por d'anar sols, en tot cas qui té por és el govern espanyol i la majoria dels seus ciutadans. Ara és massa tard. Si tant ens estimen, ens ho havien d'haver demostrat abans, i si no ens volen bé, no ens poden retenir.

El frau i la corrupció de la premsa

El senyor Wert ha acaparat tot el protagonisme i es fa difícil trobar altres notícies de què parlar. Més que tot per no cansar-nos de tant parlar sobre el mateix. El que ha aconseguit el senyor Wert no sé si era el que pretenia. Potser Rajoy li ha demanat que ens distregui perquè no ens fixem tant en ell i en els problemes econòmics.

El més trist de tot plegat és observar les reaccions dels peperos catalans. No els hi posen fàcil, però han de seguir el corrent i fer com aquell que... No n'hi ha per tant!

Avui els catalans estaven pendents d'en Messi, que havia de ser el gran protagonista. Tothom esperava que aconseguís batre el rècord de gols realitzats en un any natural. Ningú es podia imaginar que sortiria del camp en llitera. Nerviosos pel seu estat físic. Es perdrà els propers partits? Perdrà l'oportunitat de superar el nombre de gols de l'alemany Müller? Posarà en perill la bona ratxa del Barça i el seu liderat a la lliga? Dependre d'un sol jugador pot portar al desastre.

Però hi ha un parell de notícies que són destacables, fruit de l'atac del govern espanyol. Per una banda es replantegen acords de CIU amb el PP a la Diputació de Barcelona o en algun ajuntament, i per l'altra es parla de la possibilitat que ERC acabi entrant al govern de la Generalitat.

A mi deixeu-me que parli d'una altra notícia. De fet no surt com a notícia, però penso que per la seva transcendència caldria que ocupés les primeres pàgines dels diaris: llegir un diari pot provocar greus lesions cerebrals.

La intoxicació que produeix bona part de la premsa actual, és un greu perill per a la nostra salut psíquica. Allò que havíem escoltat del codi deontològic és una il·lusió, un miratge. Potser havia tingut sentit en algun temps, però no pas ara. No es tracta de politització de la premsa, sinó simplement de corrupció. D'engany a la ciutadania, de frau a qui vol rebre informació veraç.

No és qüestió de les columnes d'opinió, ni de les editorials, sinó de les pàgines d'informació que s'han convertit en pàgines de desinformació. És trist, i de la mateixa manera que els paquets de tabac avisen que poden ser perjudicials per a la salut, aviat els diaris avisaran que poden afectar greument la nostra intel·ligència.

Que les mossegades de Wert no ens confonguin

Què es pot esperar de qui proclama que vol espanyolitzar els nens catalans? Quina confiança ens proporciona? Jo no sé si la consellera catalana havia d'esperar el final de la reunió, o bé tenia motius per marxar abans i deixar-los plantats. Sempre he cregut que cal guardar les formes i, en tot cas, és amb els arguments, les lleis i tot el que faci falta, que ens hem de manifestar per defensar els nostres drets.

M'imagino que deu ser difícil aguantar un paio com Wert, cínic i amb ràbia i ganes per enfonsar-nos. Sabem que fan tot el que poden per esclafar-nos. Ho deia ahir. Malgrat tot, els polítics han de donar la cara i utilitzar les institucions i els mecanismes per defensar els principis. El poble, si ho fan bé i són transparents, sempre el tindran al costat. Amb més o menys il·lusió, amb més o menys ganes, amb més o menys entusiasme.

Avui he llegit la primera part de l'article que ha escrit Joaquim Nadal a l'Ara, i haig de dir que coincideixo força en ell. De fet, és la veu del socialista del PSC que no es veu prou representat pels actuals dirigents. És, però un clam al desert, perquè l'actual PSC no ha entès que, si no canvia d'estratègia, només pot créixer barallant-se amb C's i PP, perquè el seu actual discurs no és tan diferent.

Nadal demana que el PSC lluiti per ser el soci que faciliti la investidura de Mas, i no permeti que aquest joc el faci ERC. De fet, si ERC decideix reforçar la lletra E, pot arribar a fer-li molt mal al PSC. L'actitud xulesca de Pere Navarro no crec que l'afavoreixi massa, ni tampoc al seu partit. Com bé diu Nadal, el PSC, amb vuit escons menys, ha perdut molt més que CIU, amb dotze de menys. L'excusa que el PSC no guanyava les eleccions autonòmiques perquè la participació era més baixa, aquesta vegada, diu Nadal, no serveix, perquè ha estat al nivell de les generals, i a més han obtingut el pitjor resultat.

Una mica d'humilitat tots plegats, i reflexionar a fons què s'ha fet malament, quina part de la culpa és pròpia, i preparar una estratègia que sigui més eficaç, però sempre tenint present que estan al servei del poble que els vota, i que no utilitzin el càrrec per embutxacar-se diners o beneficis personals o familiars.

El govern espanyol declara la guerra a Catalunya

Tot fa pensar que finalment el govern espanyol ha decidit declarar la guerra a Catalunya i no ens deixa cap més opció que agafar les nostres armes i enfrontar-nos a l'enemic, aquell que pretén aniquilar-nos. El ministre d'Interconomia ha avançat que el seu govern farà que el català s'arrossegui per terra a Espanya. No sé si volen que ens independitzem d'una vegada, o bé que definitivament ens posen el peu al coll, i ens esclafen.

No vols caldo? Tres tasses!

Avui estava emprenyat veien les imatges de qui va ser president de la CEOE, el senyor Gerardo Díaz Ferrán, condemnat per blanqueig de diner. Aquell senyor que ens donava consells i ens deia que havíem de treballar més i cobrar menys.

El nostre país no surt d'un nyap que ja n'entra en un altre. És que tothom és corrupte? És que no hi ha ningú decent? I per acabar-ho d'adobar, surt el ministre impresentable i ens diu que ja podem oblidar-nos del català. No es carrega la immersió lingüística en català, sinó que senzillament diu que el català no serveix per a res. Que si volem fer classes de català, allà nosaltres perquè serà una pèrdua de temps.

Segons sembla, el català tindrà el mateix valor, a Catalunya, que l'àrab, el xinès, l'amazigh... Què podem pensar del govern del PP? Què pretenen? Que els més pacífics ens violentem?

Només podem demanar la insubmissió a tota llei espanyola fins aconseguir la independència. Hem de ser intel·ligents, però valents i decidits. Espanya no es mereix que ens agenollem davant les seves mesures injustes, dictatorials i fatxendes. Ara, més que mai, tenim prou motius per marxar d'aquesta gent que truca de matinada. Senyors del PSC, encara estimen Espanya? Senyor Duran i Lleida, encara vol apropar-se al PP? No hauria de ser Vila d'Abadal qui marxés d'UDC, sinó que haurien de fer fora Duran i Lleida.

Tot té un límit, o una línia vermella, com es diu ara, i aquesta vegada l'han superat. Espero reaccions intel·ligents, però fermes. Si el govern català defalleix, anirem al desastre. Quin serà el posicionament d'ICV? Continuarà sense mullar-se o prendrà partit? Senyor Herrera, potser que fem alguna cosa, no?

El pecat dels socialistes

L'altre dia, una bona colla de dirigents socialistes, entre ells Carmen Chacón, però no Rubalcaba, reconeixien que durant els anys de govern del PSOE la seva política no havia estat la que calia esperar d'un govern d'esquerres i progressista.

La història es repeteix i ens adonem que amb un govern socialista a Espanya queda pendent una política clara en defensa de la classe treballadora, de la gent amb menys recursos i també la redacció d'aquelles lleis que respecten els drets humans que la dreta s'estalvia. Quan governa la dreta, però, no s'està de punyetes i aplica la seva política, encara que durant la campanya electoral hagin predicat que no ho farien. Sabeu per què ho dic, oi?

No és estranya ni sorprenent la davallada socialista, tant a nivell d'Espanya com de Catalunya, i al marge del fet sobiranista, el PSC caldria que reflexionés a fons perquè s'adoni que si la seva política no es diferencia de la dreta, tan se val que ens quedem amb l'original. El mateix que li ha passat a Mas, en el tema sobiranista, respecte a ERC. Les còpies no són mai prou bones.

Al PSC li toca jugar a l'oposició en un moment en què el debat sobiranista té un cert relleu, sense oblidar-nos de la situació econòmica, per la qual cosa té prou marge de maniobra. Convé que no es descuidi ni menystingui ICV, que és el seu principal contrincant. ICV en aquests moments juga el paper de la puta i la Ramoneta, marejant la perdiu en el camp sobiranista, però predicant que són els que lideren la política d'esquerres.

De fet ens trobem en un moment, si més no curiós, en què CIU se les veu amb ERC, mentre ICV mira de reüll a ERC, i per sobre de les espatlles al PSC. I aquests s'entretenen en un debat intern sobre el camí que han d'agafar per tornar a la cursa. I UDC? Serà el següent en discòrdia?

Ningú pot deixar de fixar-se en els altres, però per sobre de tot, convé que cadascú agafi el seu personatge, el perfeccioni i el comenci a interpretar. Necessitem una política d'esquerres potent i a primera línia. El PSC pot jugar un paper important, però no s'hi val a badar!

Mas n'ha perdut més de dotze i potser també la partida

Alguns pensàvem que Duran no li havia posat fàcil a Mas durant la campanya electoral, però probablement no ens imaginàvem que encara seria pitjor després del 25N. Fa massa temps que Duran i Lleida lluita per ser alguna cosa més que el segon de CIU. Des que es va esvair el seu somni de substituir Jordi Pujol, ha lluitat per ocupar un lloc important a Madrid, i d'aquí tots els comentaris sobre les seves ganes de ser ministre. Per això tant simpatia amb el PP.

Duran i Lleida ha dirigit un partit amb molta història, però sempre al costat del germà gran, qui li ha solucionat els problemes, però tampoc li ha permès fer tot allò que volia. Es diu, es comenta que si vols créixer ràpid en política t'has d'apuntar a UDC, per allò de la quota...

Que li demanin, però a l'alcalde de Vic com les gasta el senyor Duran. Vila d'Abadal no pensa el mateix que Duran i segur que no li estranya gens com es comporta. Què passarà a partir d'ara? aconseguirà que Mas es tiri enrere en la seva "dèria" sobiranista? o provocarà el trencament de CIU? S'ha de reconèixer que Duran, a diferència de Mas, no ha canviat el que sempre ha pensat sobre la sobirania de Catalunya. Som nosaltres que ens ho vàrem pensar.

Us adoneu del panorama? per una banda tenim el Duran que frena fins no sabem on, a Mas, i per l'altra hi tenim en Joan Herrera que pressiona Junqueras perquè no investeixi Mas. En sabem els catalans, oi? ja m'imagino els tips de riure dels espanyols, amb tot el panorama. Creieu que anirem a parar a cap lloc?

Ha arribat l'hora d'anunciar al milió i mig de manifestants que tot allò s'ha esfumat? Que hem estat uns il·lusos i ens ho hem empassat alegrament?

Els catalans ens ho hem de fer mirar!