La manipulació de les paraules

En temps d'eleccions és perillós parlar de manipulacions, però dissortadament és un període massa temptat al seu exercici. De totes maneres la idea m'ha vingut a partir de les manifestacions que aquests dies es programen contra les retallades. Em sembla que ja vaig dir que el clima que ens havia preparat l'actual govern català no era el més propici per sortir de la crisi, la qual cosa no vol pas dir que no em cregui que hi ha problemes reals de finançament i de tresoreria, però és en situacions així quan s'ha de ser molt caut, prudent, saber enfocar bé el tema i donar la sensació que saps on vols anar a parar i com ho vols fer. No em val que una vegada encès el foc, ens diguin que no n'hi ha per tant i que encara s'ho estan estudiant.

Però torno al tema de les manifestacions i el relaciono amb el títol del text, la manipulació de les paraules, i podríem afegir de la gent. Deia que la idea m'ha vingut arran de les manifestacions, perquè he recordat com aviat farà quatre anys vam patir un reguitzell de protestes molt ben canalitzades, però entenc que ben poc raonades, davant la decisió de l'equip de govern municipal de convertir els patronats municipals en consells municipals de participació.

Vàrem intentar fer entendre que el que preteníem era simplificar la mecànica administrativa, suprimint una figura que no s'havia adequat a la normativa vigent, per alleugerir els processos sense pretendre amagar res. A qui li va interessar fer demagògia li ho vàrem posar molt fàcil, pel desconeixement de la majoria de la gent i la presumpció de delinqüents que tenen els polítics.

Han passat quatre anys i no s'ha perdut res, ni patrimoni ni activitat ni transparència. La supressió dels patronats fins i tot ens va permetre amortitzar una plaça de funcionari i, per tant, reduir costos.

Què vull dir amb això? Recordar el passat? No. Vull fer constar que davant de qualsevol mesura presa pels nostres governants, del nivell que sigui, s'ha d'estudiar bé per no ficar la pota. A mi em preocupa les retallades, i és bo que les persones enteses (penso amb el senyor Vilardell, assessor del president Mas) posin un toc d'atenció i obliguin a reflexionar els impulsors de qualsevol mesura, però no és bo que els partits polítics juguin amb la gent per interessos partidistes. Siguem cauts, donem un marge de maniobra al govern, amb tota la nostra col·laboració i esperit crític constructiu, i després actuem.

La Independència haurà d'esperar

Haig de dir que ERC m'ha decebut amb el seu vot favorable a la tramitació parlamentària de la llei d'independència, ja que sempre els he considerat seriosos, malgrat alguna sortida de to. De SI ja es pot esperar, doncs és la seva obsessió i únic objectiu, però a ERC cal exigir-li més rigorositat. No es pot començar la casa per la teulada i quan es tenen responsabilitats polítiques no es pot jugar amb el futur de la societat.

Penso que la intervenció més clara i intel·ligent ha estat la del representant d'ICV, Jaume Bosch que ha defensat el dret a l'autodeterminació, "sempre que hi hagi la constatació que la majoria social és prou àmplia i sòlida com per plantejar un procés d'aquestes característiques sense risc de ruptura social".

Hi he insistit més d'una vegada i la seva importància permet que em reiteri. La pau social és bàsica per a una bona convivència i no podem jugar-nos el futur de tots per una obsessió d'uns quants. En temes de sobirania la societat civil hi té molt a fer, i la classe política ens hi pot ajudar, ens hi haurà d'ajudar, però si deixem que siguin els polítics els que liderin els moviments reivindicatius, ens estarem equivocant. Les lleis hi són per complir-les i en tot cas cal aconseguir la necessitat de canviar-les, i això no es fa amb atzagaiades.

Avui, a l'acampada davant del Parlament s'hi ha presentat en Jimmy Jump i la Maria Lapiedra, en topless, i ha deixat en evidència als participants a la manifestació, que esperaven l'inici del debat de les esmenes a la llei d'independència, la qual cosa ha comportat un to friki afegit.

Són els polítics que ens calen?

No crec que el paper que ha jugat el subgrup parlamentari amb l'assentada davant el Parlament, sigui la millor manera d'avançar cap a la independència. Tothom és lliure de fer el que cregui millor per defensar les seves idees, sempre respectant els altres, però actuacions com aquesta més aviat provoquen enuig i rebuig. I el que ens cal ara és sumar i no pas dividir.

L'anècdota no sempre fa mal, si som capaços d'entendre que és això, una anècdota, però la feina l'ha de fer l'altra gent, la que creu en la necessitat d'arribar a més persones perquè siguem més els que defensem els nostres ideals, els nostres objectius. L'enfrontament no és bo, si més no és arriscat i pot portar moltes decepcions.

Els diputats han volgut donar la nota. No ha estat la primera ni serà l'última. Tothom deixarà que vagin experimentant, fins i tot molestant, la qual cosa no és del tot negatiu. També se li pot veure la part positiva. Però el treball per aconseguir que la independència no sigui una quimera, estarà en mans de la majoria del Parlament, i el partit o partits que han estat cridats a jugar aquest paper, convé que en siguin conscients i no s'adormin.

Però l'actitud dels parlamentaris del SI no ha estat l'única que ha merescut pàgines de diaris, sinó que hi ha altres polítics que també han donat la nota. Em refereixo al líder d'Unió Democràtica desvetllant el vot de la vicepresidenta del Govern. I sobretot la manera que ha utilitzat per justificar-se. Jo encara no he entès què pretén amb això. Fer veure que domina qualsevol moviment d'UDC? que ningú li porta la contrària? De fet Duran està fent molts esforços per caure bé a Madrid. En tota la seva carrera política se l'ha acusat de voler tenir un paper rellevant al govern de Madrid. No sé què hi ha de veritat, però és evident que ha deixat molt clar que no està per la independència, i això no agrada als sobiranistes del seu soci. 

I també Ferrussola hi ha dit la seva. S'ha jugat la mà dreta que la vicepresidenta havia votat Si a la consulta. Duran li ha recordat que ell no menteix. Encara que a l'ex primera dama se li pot perdonar. Ara veurem com continua el seu marit, que ja animava a Mas a convocar una consulta sobre el Pacte Fiscal. Aquesta legislatura, amb tants galls podem estar ben distrets (penso amb el conseller Boi Ruiz i les retallades sanitàries, la consellera Rigau i la sisena hora, l'uniforme...). Ben distrets.

Per què ha estat un èxit?

És bo sentir-se eufòric si no es perd la capacitat de raonar les coses. En èpoques en què tot ens va en contra, resulta gratificant trobar quelcom amable i que ens animi un mica. Això seria la lectura positiva de la campanya Barcelona decideix, que ha provocat una participació d'un quart de milió de barcelonins, que sumats amb la resta de poblacions, arriba a la xifra de gairebé 900.000 participants, la majoria amb el vot favorable a la independència.

Està molt bé i s'ha de felicitar totes les persones que ho han fet possible, sense oblidar-nos de quin és el sentit real de tot plegat, i intentar fer-ne una lectura gens idealista de què ens espera a partir d'ara. Quan llegim la premsa espanyola observem que els seus titulars coincideixen en afirmar que la campanya ha estat un fracàs. I tenen tota la raó, des del seu punt de vista. Ells només miren les xifres i és cert que aconseguir que et voti només un 20% és un fracàs. Què hi trobem nosaltres per considerar que estat un èxit?

Mobilitzar les persones avui dia és una feina impossible. Les persones que hem assumit algun tipus de responsabilitat i obligacions a tercers, ho constatem cada vegada que aixequem un dit. Aconseguir-ho sense l'ajut de l'administració pública, encara és més difícil. Lluitar contra corrent de molts poders fàctics, encara ho acaba de complicar més.

Per tot això només podem dir que ha estat un èxit. Un èxit relatiu perquè podia haver anat millor, però també molt pitjor. Però no ens podem equivocar amb la continuació, amb el futur proper. La campanya ha estat un parèntesi que tindrà les seves repercussions, però ara ens toca obrir els ulls, adonar-nos que encara som molt pocs els que pensem que la independència és possible, i per tant tenim la tasca d'animar els que encara no ho veuen clar, que són molts!, no ho oblidem.

Si volem convèncer no podem forçar, ni tampoc adormir-nos. Hem d'anar a tocar la fibra, i aquesta és l'economia. Hem de demostrar que som capaços de sortir-nos de la crisi malgrat els inconvenients que patim, entre ells l'expoli fiscal, i hem d'explicar bé com ho faríem si tinguéssim les mans lliures, però res de fantasies, tocant de peus a terra.

Penso que és un error portar al Parlament la votació sobre la independència. Tot allò de positiu que podem treure de la campanya iniciada a Arenys de Munt, se'n pot anar en orris per una visió simplista i poc racional d'un partit, o coalició, minúscula del nostre Parlament.

L'honorabilitat no dóna vots

És una llàstima perquè alguna cosa haurem fet malament quan ser honrat i treballador no és mèrit suficient per accedir a un càrrec polític, sinó tot el contrari. Tenim uns bons exemples a Balears, València... tots els coneixem, també els italians en la figura del seu primer ministre.

I no cal anar massa lluny ni carregar les culpes a un sol partit polític. Malauradament a tots els partits polítics hi ha de tot, en alguns més que en altres, sobretot en aquells que hi ha possibilitat de tocar el poder. Estar a l'oposició no és el somni de ningú, i menys d'aquells que només busquen manar i gaudir de privilegis.

No tots els polítics, o persones que es dediquen a la política són així. No us ho cregueu. També hi ha gent honrada, però aquests fan poc soroll. Són els que treballen dia rere dia sense que se'ls noti ni ho aprofitin per aparentar, però a la llarga donen resultats. No els cal anar-se anunciant i fent-se propers a la gent quan hi ha alguna cosa a rebre. Vots per exemple. Ells són sempre tan propers o menys al marge dels esdeveniments.

Preocupa, però que entre la classe política hi hagi qui es mou per interessos personals i dels seus. Persones que juguen brut i que s'embutxaquen els diners dels altres. I el pitjor de tot és que ho fan amb el consentiment dels ciutadans més innocents. Demaneu-los als habitants de Lampedusa si no és Berlusconi el seu salvador i ídol. No els pregunteu per les seves actuacions fraudulentes. Ell sap com vendre'ls-hi. Els té bocabadats.

Creieu que el senyor Camps pot perdre les eleccions perquè estigui acusat de no sé quantes corrupcions? i la seva gent? intenteu, en tot cas, esbrinar perquè personatges com aquests són capaços d'acaparar tanta atenció, tantes acusacions, i tants vots favorables al mateix temps. Només ens queda el consol que això no passa a casa nostra, o si? que els fet llunyans no ens ensombreixin la visual curta i estiguem pecant del mateix a casa nostra.

Als EUA també retallen

Aquestes darreres hores moltes persones hem estat amb les orelles atentes per saber què passava als EUA entre republicans i demòcrates. Una falta d'acord podia provocar la paralització del govern americà i posar en perill el sou de molts funcionaris.

Obama no s'ho està passant bé, i el fet d'estar en minoria al Congrés, està força lligat de mans i peus. A més, els republicans ja estan pensant en les eleccions de 2012, i es volen fer notar. El pacte que ha evitat la paralització del govern, ha estat una retallada de 37.800 milions de dòlars en les despeses del Pressupost que s'ha d'aprovar aquesta setmana.

Estem de retallades, però en aquest cas ha esta l'oposició (per entendre'ns) qui les ha forçat, i ho feia amb segones intencions, perquè el president demòcrata no pogués tirar endavant lleis que els republicans consideren perjudicials per als EUA.

Al nostre país les retallades poden fer mal, si afecten els pilars del sistema. Avui el diari ARA publicava unes declaracions de metges de renom que no veien clar les retallades si aquestes afectaven el nivell de la salut pública. La dificultat està en encertar quina és la despesa inútil, i quina la que no es pot tocar si no volem que les conseqüències siguin negatives. Probablement no podrem mantenir el nivell de resposta actual de la sanitat pública, però no es tracta de perdre tot el que hem guanyat fins ara. Veurem també com acaba la sisena hora.

Saül Gordillo rellevat de l'ACN

L'Agència Catalana de Notícies perd el seu director i impulsor Saül Gordillo. Aquest migdia li han comunicat el seu cessament, després de quatre anys intensos per posar l'ACN al nivell que li correspon i que no tenia. Com no podia ser d'una altra manera, Gordillo ha acceptat la decisió amb molta professionalitat, sense amagar el seu disgust, perquè Saül Gordillo ha tingut una relació amb l'ACN com de pare a fill. Se l'ha estimat i l'ha fet gran.

Ningú podrà negar la seva transparència a l'hora de mostrar la seva ideologia política, la qual cosa no priva de fer un periodisme professional i vàlid, i sap greu pensar que hagin pogut ser precisament motius polítics els que l'hagin apartat de la direcció, una vegada assumit el canvi polític al front de la Generalitat de Catalunya.

Tot plegat té la seva lògica i es mou per les regles del joc, però és igualment lícit demostrar sentiments d'enuig quan un bon professional no se'l mira per la seva feina, sinó per la seva afiliació o tendència política. És cert que no passa el mateix que anys enrere, i que avui et pots trobar persones al capdavant de projectes en mans de colors polítics diferents, però encara hem d'avançar molt perquè l'afiliació o simpatia política no esdevingui la primera causa decisòria per atorgar o treu responsabilitats d'àmbit professional.

Segurament les persones que no formem part de cap partit polític, se'ns fa més fàcil entendre que no tot depèn del carnet de militant, i que hi ha més coses més enllà dels partits. Hauríem de ser capaços de valorar trajectòries i objectius finals, i permetre que els tècnics utilitzin els camins que considerin més idonis. Marcar massa la traça, empobreix, perquè anul·la espontaneïtat i les idees fresques, i ens encasella en mòduls prefixats i sense marge de maniobra.

Des d'aquest meu racó internauta aprofito per felicitar l'amic Saül, agrair-li la feina feta al capdavant de l'ACN, i desitjar-li sort en la seva vida professional.

El PSC als ulls de tots

Japó continua espantat pels terratrèmols successius, avui un de 7.4 graus; joves trastocats cometent homicidis inexplicables, com el de Rio de Janeiro, i les picabaralles entre el govern de Madrid i el català, pel compliment dels pactes assumits.

Zapatero tancarà el seu cicle de 8 anys sense haver aconseguit una política econòmica clara. No és excusa la crisi que hem patit, perquè no li estem demanant èxits, sinó solucions, determinacions, poder veure clar el futur que ens espera. La seva ministra d'Economia actua com si estigués fent mitja amb les veïnes d'escala, i llegint l'Hola. No desprèn cap tipus de confiança. El seu pols de força amb el govern català pot provocar un trencament que algú es pugui penedir.

Zapatero ha malmès qualsevol mostra d'afecte i comprensió que pogués quedar a casa nostra i ha enfonsat encara més la seva reputació com a polític creïble, honest i eficient. Ha donat armes al PP per fer campanya electoral a favor de Catalunya, encara que no ens ho empassem.

El govern català ha de mantenir-se ferm i defensar els nostres drets fins a les darreres conseqüències, i el PSC, si vol continuar existint com a força política significativa, ha de donar suport al govern català, a casa i a Madrid. Ningú es prendrà seriosament l'actuació del PSC si no fa una aposta clara pel nostre país, i no s'enfronta amb els seus col·legues del PSOE. Una postura diferent només pot forçar un canvi de nom i incorporar la "E" d'Espanya.

I a la situació de crisi s'hi ha afegit l'anècdota dels eurodiputats, mostrant la seva cara més negre i interessada davant d'una comunitat sotmesa amb mesures restrictives. No recorden la rebaixa del 5% del sou dels funcionaris? o del 19,5% de taxa d'atur? Amb polítics com la majoria dels eurodiputats, no és estranya la desafecció. En tot cas és estrany que la població no es reveli amb energia. Som massa passius. Encara ho hem de passar pitjor perquè ens mobilitzem i plantem cara a la injustícia que la classe política (no tota) es mostri tan insolidària. 

És curiós com els polítics més criticats són els alcaldes i regidors municipals, quan els seus sous són normals, i en canvi diputats catalans, espanyols o europeus, visquin tan tranquils i tan ben remunerats. La vida, a vegades, no és justa.

El nostre amic Rajoy

El líder del PP espanyol, el senyor Rajoy, acaba de demanar a Zapatero que pagui a Catalunya el fons de competitivitat que li deu, i compleixi amb la llei. CIU i el PSC també hi estan d'acord, de manera que Zapatero es queda sol amb el seu posicionament.

Què ha passat perquè Rajoy surti en la nostra defensa? És que li ha caigut la bena dels ulls i s'ha adonat que els catalans estem maltractats per la resta d'Espanya? o és simplement perquè s'acosten eleccions? Alícia Sánchez-Camacho ja ho va manifestar fa uns dies i ara s'hi ha afegit el seu cap.

Però avui Rajoy estava esplèndid, perquè fins i tot s'ha avingut a parlar del pacte fiscal que el president Mas ha dit que presentarà al govern espanyol després de les eleccions generals de l'any vinent. Ja se sap que les eleccions condicionen molt i tot el que es diu en campanya, o precampanya com som ara, perden valor quan arriba la calma. Tot això ajudat per la poca memòria històrica que tenim tots plegats.

Aniria bé que retinguéssim les paraules de Rajoy, per si acaba guanyant les eleccions de 2012, i jo també tindré en compte les protestes del PSC contra l'actitud del PSOE, o les de CIU de Mataró contra les retallades a l'Hospital de la ciutat. La ciutadania vol el compromís dels polítics per sobre dels interessos de partit. Una bona culpa de la desafecció política és la vida dels partits a l'esquena dels ciutadans.

Posicionament del PSC

El PSC avisa que no donarà suport als pressupostos perquè el govern ha suprimit l'impost sobre successions. Parlem-ne. Quan heu vist que un partit de l'oposició doni suport als pressupostos? jo no ho recordo. Tampoc a l'Ajuntament d'Arenys, ni ara ni abans. Llavors l'excusa de la supressió de l'impost de successions és això, una excusa. Què representa en valors absoluts? 102 milions d'euros? Quants ens en falten? uns quants més, oi?

Per altra banda, reduir els impostos directes és una política de dretes, oi? apujar els indirectes, perjudica les persones amb menys recursos. De què em queixava fa pocs mesos? què s'ha estat fent des de governs socialistes? Qui va apujar l'IVA?

La gran por dels partits que fins ara han estat governant és si, amb l'excusa de les retallades, es perdrà l'essència de l'estat del benestar. Que no s'aprofiti una situació de crisi per canviar el sistema. Privatitzar-ho tot i treure valor a la cosa pública. Com es pot negar el suport als pressupostos si encara no els han vist? Potser perquè tot fa pensar que no seran defensables? 

Tornaríem a parlar de coherència, com en moltes altres ocasions. Si ara tenim un enfrontament amb el govern espanyol, quin ha de ser el paper del PSC? posar-se al costat del seu soci de partit? sumar esforços amb el govern català, per reivindicar allò que se'ns deu?

Només si donem sentit al nostre posicionament, serem creïbles. No s'hi val a fer trampes. No posem excuses. Si som valents en segons quins posicionaments, no ho engeguem a fregar en d'altres.

Marques o candidats?

L'encara president del govern espanyol ha anunciat que vindrà a Catalunya a fer campanya per al PSC a les eleccions municipals. La notícia no sé si és bona ni per a qui. La marca PSC o PSOE no està passant pels millors moments i és hora potser de valorar les persones, sobretot en eleccions municipals, en què la gent coneix millor els candidats.

Tot i així, sempre he pensat que la gran majoria de la gent vota el partit, i sinó no s'entendria que sovint, quan se'ls demana, desconeixen els seus protagonistes. És una minoria la que es fixa en les persones i és capaç de canviar de vot en funció dels seus candidats i no de la marca.

Si mirem els nostres pobles, segur que hi tindrem alguna cosa a dir. Quants electors votaran el PSC i quants ho faran pel seu cap de llista? i així amb tots els altres partits polítics. A casa nostra s'han confeccionat unes llistes que es presten a fer moltes anàlisis i reflexions.

CIU presenta un candidat nou, amb vuit anys de regidor, quatre a govern i quatre a l'oposició, i ho fa amb un equip de gent jove i sense cap tipus d'experiència política. Una llista que té l'avantatge que són persones amb coneixement de diferents matèries, però l'inconvenient que no saben res de l'administració pública. Caldrà observar què pesa més.

El PSC repeteix candidat, amb l'experiència d'haver estat alcalde, amb un número dos que també té el cul pelat en política i coneix l'administració local, i va arribar a ser alcalde durant dos anys, els dos llocs següents són actuals regidores i porten a l'esquena aquests anys d'experiència. L'inconvenient, quan s'ha governat, són les etiquetes que es porten a l'esquena.

ERC presenta un nou cap de llista, amb experiència a l'ajuntament, quatre anys a l'oposició i quatre governant. Els dos primers anys sense massa protagonisme, i amb la sortida de l'antic cap de llista, dos anys amb responsabilitat que els electors hauran de valorar, amb una número dos que li pot fer ombra. Els avantatges són l'experiència demostrada, que es poden convertir en inconvenients.

ICV ha canviat l'ordre i ha incorporat gent nova. Probablement és una de les llistes més pensades, encara que no sempre això se sap apreciar. La cap de llista i la número dos han treballat i qui les ha seguit de prop sap com ho han fet. De la mateixa manera que abans, l'experiència de govern els pot portar avantatges i inconvenients.

El PP canvia totalment el panorama i és una important incògnita. Fins a les darreres eleccions municipals, tothom deia que el PP a la nostra vila tenia un sostre que jugava entre 1 i 2 representants. Ens parlaven de militants que no ensenyaven la cara, però eren fidels en el vot. Ara tot pot canviar.

El VIA es presenta en coalició amb el SI, representat per un ex jove socialista, i Reagrupament amb un fidel seguidor de l'ex conseller Carretero. L'experiència electoral d'ara fa quatre anys no ens serveix de model. El panorama també ha canviat i la incògnita està servida.

Finalment tenim a la CUP, que entra al joc electoral d'Arenys amb moltes ganes. El seu cap de llista és un bon actiu i en tot cas li manca experiència a l'administració. Planifiquen bé la campanya i demostren la seva vinculació amb els actes culturals i socials de la vila. Els avantatges de la llista és la novetat i la incorporació de persones que probablement donaven l'esquena a les eleccions. L'inconvenient podria ser l'haver de disputar uns mateixos vots amb dues o tres altres candidatures, i un tarannà molt diferent a la manera de fer de l'administració pública.

Penso que les eleccions a Arenys de Mar, poden resultar molt interessants. Tant de bo que els candidats escollits siguin capaços de trampejar les dificultats econòmiques que presidiran el nou mandat.

Cent anys de la mort de la beata Carme Sallés

Ahir vàrem anar a Vic per participar a la festa de commemoració dels cent anys de la mort de la beata Carme Sallés i Barangueras, fundadora de les concepcionistes missioneres de l'ensenyament, comunitat que gestiona el col·legi La Presentació, de la nostra vila. 

Per aquesta ocasió es varen reunir germanes de les diferents escoles de l'estat i d'altres països. Es tracta d'una congregació molt escampada arreu, i que Arenys de Mar ja ho va poder experimentar en una trobada que es va fer fa pocs anys. La congregació de la "madre" Carme Sallés és la propietària del col·legi La Presentació, i també d'un col·legi a Barcelona, els dos únics col·legis a Catalunya.

Carme Sallés va néixer a Vic i fou batejada a la catedral, on va tenir lloc la missa de recordatori dels cent anys.

Carme Sallés va ser nomenada vigatana il·lustre i el seu retrat figura a la "Sala de la Columna" de l'Ajuntament de Vic, essent la primera dona que va obtenir aquest reconeixement, una sala farcida de retrats de vigatans que, com Balmes, han fet història. 

Des d'aquest dissabte, la catedral de Vic compta amb una placa commemorativa del bateig de Carme Sallés, una dona nascuda a mitjans del segle XIX.

Desconec què els va semblar la ciutat de Vic a totes les persones que s'hi varen acostar per celebrar el centenari, però la veritat és que la ciutat estava plena a vessar. El mercat dels dissabtes reuneix gent de tot arreu i el comerç assoleix un nivell important malgrat la crisi que estem patint. A la plaça major et costa avançar i també al carrer estret i el passeig. Cada vegada que hi vaig em sembla que hi trobo més parades. La ciutat de Vic té un historial comercial que l'acredita i que amb el temps s'ha consolidat.

Diuen que el món és un mocador i en la relació Vic-Arenys hi he trobat diferents exemples, no sóc l'unic vigatà casat amb una arenyenca, hi ha arenyencs vivint a Vic, i l'escola de la meva família, a Arenys, té com a mare fundadora una vigatana. Curiositats de la vida.

Un president inconsistent navegant en el dubte

La notícia del dia ha sortit de la boca del president del govern espanyol. Zapatero no es tornarà a presentar el 2012. L'any vinent, un nou ex a la llista de la nòmina. L'any vinent, un nou assessor d'una multinacional, o no! Precisament Zapatero no ha brillat massa en el camp de les prediccions, ni tan sols davant l'evidència. La seva nota no pot ser massa alta, i el seu currículum no incorporarà gaires mèrits.

La notícia no ens ha sorprès, encara que podia haver estat al revés. Si s'anunciava avui havia de ser per notificar que no es tornaria a presentar, sinó ens hauria deixat més temps amb el dubte. Ara vindran totes les reaccions, de persones afins i dels adversaris. Alícia Sánchez-Camacho ja li ha demanat la dimissió i la convocatòria anticipada d'eleccions. Una exigència, per altra banda ben raonable, tenint en compte les estadístiques que afavoreixen Rajoy com a nou president del govern espanyol. Zapatero, però, ha de donar temps a que el PSOE trobi el millor substitut per encarar les eleccions amb un mínim de garanties. Si no és per guanyar, si més no per no fer el ridícul i evitar la majoria absoluta del PP.

Penso que Zapatero passarà a la història sense pena ni glòria. El seu mandat s'ha caracteritzat pel dubte constant, les promeses no complertes i el suspens en matèria econòmica. Fent un símil del futbol, Zapatero ha fet moltes faltes per culpa d'arribar tard a la pilota. Tothom se li ha avançat, i només ha triomfat en els períodes en què el PP ha fracassat o ho ha fet pitjor. Els seus mèrits són més aviat el fruit dels demèrits del seu adversari.

Entenc al president Mas que faci càlculs a un any vista, per la desconfiança que li mereix qualsevol tracte amb l'actual govern i, sobretot, amb el seu president. Les eleccions de 2012 seran importants per a Mas, però no ho sé si ho seran tant per a Catalunya. La política pactista cada vegada ens ha portat més desenganys. Arriba el moment que cal cops de timó. Un timó de veritat i no el que té penjat el senyor Mas al seu despatx.

Acomiadarem el president Zapatero, probablement agraint-li que hagués vençut les primàries amb el senyor Bono, i hagués endarrerit vuit anys l'entrada al govern del senyor Rajoy. Tret d'això poca cosa més ens quedarà al costat positiu de la memòria. Han estat vuit anys de promeses que ens han fastiguejat.

Independència de joguina

Ahir el president Pujol, i avui el president Mas han manifestat que havien participat a la consulta per a la independència, i a més que hi havien votat favorablement. Resulta, però que a l'hora de la veritat, a l'hora de planificar la política a seguir, la independència no hi figura. Parlen de pacte fiscal, però saben que avui dia la independència és encara una quimera.

Entenc perfectament el president Pujol defensant la independència com a única sortida davant el posicionament d'Espanya, renunciant a la seva visió i defensa autonòmica de tota la seva carrera política, encara que és conscient de les dificultats per aconseguir-la. Certament, qui ho vegi fàcil, no és prou conscient de la realitat. Que això no vol dir que no sigui possible. L'esperança no es pot perdre mai, per difícil que pugui semblar el recorregut a fer.

Però llavors on som? resulta que votem si a la independència, però no convocaríem un referèndum, suposant que se'ns permetés... Quin valor tenen els resultats de la consulta sobiranista? no ens estem enganyant nosaltres mateixos? o a què juguem?

Sabeu a què ho comparo? al Monopoly (el Palé, que en dèiem a Cantonigròs). Ens dedicàvem a visitar carrers, cases i hotels, invertíem construint i ens arriscàvem a perdre-ho. A vegades les partides duraven més d'un dia... al final hi havia un guanyador, endreçàvem el joc i miràvem a fora, a través dels vidres, i no hi havia ni la calle Alcalà, ni la calle Recoletos, sinó el carrer Major i el camí Ral.

El dia 10 d'abril s'hauran acabat les consultes que s'iniciaren a Arenys de Munt ja fa molt. Coneixerem les xifres de participació i el resultat de la consulta, i ens ho guardarem a casa fins a la propera jugada. Tots i totes contentes perquè haurà guanyat allò que volíem, encara que no ho posarem a la pràctica perquè... la realitat és tota una altra cosa.

De la mateixa manera, d'aquí a poques setmanes tindrem l'oportunitat de votar nous ajuntaments, amb un assortit ufanós de llistes independentistes, les quals, si arriben a sumar prou vots per governar, s'hauran d'endreçar els anhels independentistes a la butxaca, i posar-se a gestionar l'ajuntament i fer créixer el poble. De tant en tant, en algun Ple municipal podran entrar alguna moció reclamant la independència o alguna cosa semblant, declarant el municipi de tal o tal altra manera, nosaltres ja ho hem fet, i la història no passarà més enllà.

Que tot això meu no sembli una agressió al dret a la independència - jo hi crec - sinó una pluja d'humilitat i, sobretot, de realisme.

Retallades amunt i avall

Estic seguint de reguitzell la tertúlia de TV3 sobre les retallades, i sento molts tòpics. Ha intervingut un noi força repel·lent... va de savi. Tots entenem d'economia i som capaços de donar lliçons. Això no vol dir que no s'hagi d'escoltar els altres, perquè en poden sortir idees, però no es pot sentenciar.

Personalment veig amb preocupació la política del nou govern. Potser és més pel que diuen que no pas pel que fan. Però s'està creant un clima de desànim que no sé si és bo per aixecar l'economia. Segur que estem més malament del que ens pensàvem. Probablement és cert que l'anterior govern va estirar més el braç que la mànega, però hi ha uns puntals de la nostra societat que no poden trontollar. No podem renunciar d'un dia per l'altre a elements bàsics d'educació o sanitat. Si cal renunciar necessitem alternatives, hem de veure el fons del túnel o sinó, ens l'han d'il·luminar.

Posar la por al cos per possibles acomiadaments, no estimula. Calia que algú ens obrís els ulls, perquè no ens havíem acabat de creure que estàvem en crisi, però ara ja ho tenim força assumit i el que cal és donar pistes de cap a on hem d'anar. 

El que sap més greu és que entretant els partits polítics estan més pendents d'emmirallar-se i a cops de colze sobresortir dels altres, i poc en unir esforços per superar més aviat la situació de crisi. 

El debat ha anat continuant, i només m'he parat a escoltar en Germà Bel, que amb poques paraules ha escenificat el panorama. Més impostos en temps de crisi? menys serveis per manca d'ingressos? a què renunciem? Creieu que aquells comentaris que fèiem sobre la sanitat als EUA?

Estic d'acord amb una idea que ha sortit, que també l'ha dit en Germà Bel, que en una època com l'actual en què no es poden donar subvencions, caldria facilitar les coses, simplificar els tràmits administratius, fer-ho fàcil. Segur que l'enginy s'afina quan hi ha dificultats. És bo doncs que aprofitem les actuals circumstàncies per treure'n profit. Alliçonament, experiència...

ETA a Vic

Avui tenia clar que volia veure el documental de l'Albert Om sobre l'atemptat a la caserna de la guàrdia civil de Vic, ara fa vint anys. En aquell temps jo vivia a Arenys, des del 83, encara que dos anys després hi vaig tornar per passar-hi set anys, fins al 2000.

Jo no vaig viure la tragèdia, però el fet que hagués passat a la meva ciutat no em va deixar indiferent. No tenia amics entre les víctimes, però sí entre els ciutadans que varen viure directament el drama provocat per ETA. És cert, tal com es diu al documental, que la gent va deixar de parlar-ne. A mi, després, quan hi vaig anar a treballar, no me'n varen dir res. Cada dia passava per davant del solar on hi havia hagut la caserna, però no explicava res.

El reportatge no dóna resposta a la pregunta estrella: per què no s'ha fet cap homenatge fins vint anys després? i potser és el millor, perquè qualsevol resposta seria postissa, ni crec que les persones de Vic vulguin conèixer, acceptar. 

M'ha dolgut com ha quedat l'alcalde Codina en aquest documental, i ha estat una llàstima que no hagi aparegut. No crec que se'l pugui culpar de la fredor respecte als fets. La gent de Vic va actuar de manera espontània, abocant-se primer per salvar vides, i acompanyant les víctimes i els seus familiars en l'enterrament, i passant pàgina després com si allò no hagués succeït mai.

El treball de l'Albert Om és interessant i els comentaris i reflexions dels protagonistes, ajuden a entendre, que no respondre, la realitat dels fets i de la ciutat que els va patir. Jo si recordo com era la caserna, però no els motius pels quals hi vaig anar una vegada. La institució no era ben vista, però tothom es va commoure per la tragèdia, amb nou innocents morts.

Ser, fer i ajudar a fer

Amb un ensurt a última hora, hem marxat cap a Mataró. Venia d'una reunió de l'Ajuntament, tot parlant pel mòbil de com havia anat el matí, que en Pep m'ha cridat perquè li donés el número de telèfon dels bombers. S'estava cremant una casa al Rial, a l'alçada de casa. No he tingut temps de reaccionar que ja ha arribat la policia i poc després els camions dels bombers. Era dues portes més avall de casa. 

La mobilització ha estat espectacular i també efectiva. Tothom, policia i bombers, tenien molt clar com havien d'actuar per apagar l'incendi, la cuina dels veïns de la planta baixa. Ha estat un ensurt, només això, però ha esverat tot el veïnat.

Hem marxat amb temps perquè no volíem arribar tard si ens costava aparcar. Teníem un llotja reservada. No sempre tens l'oportunitat de veure el teu fill, germà o cunyat, assumir el repte de guanyar unes eleccions per ser-ne l'alcalde. 

La Sala Cabañes s'ha anat emplenant de mica en mica, amb mataronins (res a veure amb el nou partit de Mataró), que esperaven la visita del President de la Generalitat i del candidat de CIU, en Joan Mora, i evidentment, els seus parlaments.

La posada en escena estava molt estudiada i penso que ha funcionat. No era cap "americanada" com ara s'estila, sinó que girava a l'entorn del protagonista de la nit, sense serpentines ni globus. La paraula ha tingut prou força per dominar la vetllada i, malgrat la durada i la incomoditat de les cadires, el discurs ha mantingut el llistó de l'atenció, fet que no és fàcil.

S'ha referit molt a la família. De fet en el llibre que s'ha presentat aquesta nit "Ciutadà Mora", la família hi té un bon paper. Això fa que el candidat es trobi proper i sensible, lluny del tòpic dels polítics freds i calculadors. En Joan és apassionat amb allò que creu, però li agrada racionalitzar-ho. Cada cosa té un sentit i, per això, cada frase del discurs té una finalitat, una raó de ser.

Ho hem acabat amb pastes i cava, i l'Estanis, que també era a l'acte, m'ha demanat sortir al meu post. No podem oblidar que ell també és candidat, i ha de fer campanya. Encara que el canvi que reclamen els mataronins, després de 32 anys de govern d'un mateix color, no és comparable amb el que passa a Arenys, que l'alternança segueix una periodicitat constant.

En Joan ha volgut encomanar la seva il·lusió i convenciment de guanyar l'alcaldia, a tots els assistents a la Sala Cabañes, i els ha recordat que eren ells qui el farien alcalde. En aquest cas la família en quedem al marge. Ha estat un bon discurs. Prou clar a l'hora de reivindicar el canvi en la manera de fer política, i coneixedor de les dificultats econòmiques que també passa l'administració pública. "Ser, fer i ajudar a fer", seria el resum dels objectius de la seva política municipal.

Vols transoceànics

Entremig de les notícies de signe negatiu és bo trobar-ne alguna que ens animi i ens faci pensar que no tot està perdut, i és més, cal treballar perquè el ritme de creixement del nostre país no afluixi. La notícia a tenir en compte és la inauguració, aquesta setmana, de vols directes a Sao Paulo i Miami. El vol a Sao Paulo és la primera connexió directa que es fa des de Barcelona al Brasil. Aconseguir que els vols transoceànics des de Barcelona siguin directes, és un bon pas per a l'economia del nostre país. En aquest objectiu cal que tots anem plegats, polítics de totes les ideologies, empresaris i sindicats.

És important potenciar aquests missatges per sobre d'aquells més simples que ho basen únicament en la identitat nacional, que no es pot deixar de banda, però els falta contingut. No podem pensar que la pèrdua de la posició econòmica i social de Catalunya respecte a altres comunitats espanyoles, es deu únicament a l'espoli fiscal, sinó que també hi hem de trobar la nostra part de culpa, i al conformisme de molts, a diferència del que passava amb generacions anteriors.

Convé que lluitem per aconseguir ser decisius en la gestió dels aeroports, i ser atractius internacionalment, perquè Barcelona, la nostra capital, jugui un bon paper mundial.

Un corrupte a l'Europarlament

Les notícies de Líbia i del Japó s'emporten tota l'atenció als mitjans de comunicació, però n'hi ha més i només cal fullejar els diaris o, en el meu cas, navegar per Internet, per trobar una notícia que considero important, malauradament poc edificant.

El diari britànic The Sunday Times ha fet públic un enregistrament en què un eurodiputat del Partit Popular, navarrès, negocia amb un fals lobi, la modificació d'una llei per afavorir els seus interessos, a canvi d'un lloc de treball amb una remuneració de 100.000 euros anuals.

Sembla ser que no és l'únic eurodiputat enganxat, ja que d'altres han estat suspesos com a representants comunitaris, però el personatge navarrès, el senyor Zalba, ha sortit a la defensiva amb l'excusa que no va acabar cobrant res. 

La pregunta que em faig i plantejo és si cal haver cobrat per ser culpable de mal ús de la posició que ostenta, per modificar les lleis a aprovar, beneficiant uns grups interessats. A mi, que he rebut una formació religiosa, m'han explicat que es pot pecar simplement de pensament. En aquest cas no és un simple pensament, sinó que hi ha tota la intencionalitat, ja que la llei es va acabar aprovant amb la modificació proposada, i només va faltar el detall del cobrament, que no depenia del fraudulent eurodiputat, sinó dels periodistes disfressats per deixar en evidència la debilitat d'alguns polítics.

Aquestes actituds són les que fan mal a la política i porten a que la gent ho generalitzi a tota la classe política. Segur que hi ha casos que desconeixem on el polític temptat no accepta el tracte, però per un que n'hi hagi que cau en la trampa, n'hi ha prou per fer trontollar el sistema. 

Penso que l'eurodiputat hauria de ser expulsat del Parlament Europeu, per donar exemple i rebre el càstig per la seva mala praxis. No sé en què acabarà, però convé netejar la política de polítics corruptes o corruptibles.

La Vanguardia a Arenys

Arenys de Mar ha estat l'etapa d'avui del recorregut de la Vanguardia presentant la propera edició en català. Enric Sierra, periodista local i responsable de la web de la Vanguardia, ha estat el culpable que el diari decidís passar per la nostra vila a presentar-nos la nova edició del diari amb la nostra llengua.

Tal com ja comentava en aquest bloc fa uns dies, Catalunya disposarà d'un nou diari en català, de manera que poc a poc anem normalitzant la situació de la llengua al país. Si bé fa uns anys que celebràvem la recuperació del català al món periodístic, amb l'aparició del diari AVUI, i que no les teníem totes si el diari podria subsistir amb el predomini de la llengua castellana, en aquests moments són quatre els diaris amb edició catalana, i a partir del mes de maig s'hi afegirà La Vanguardia.

A casa som subscriptors de La Vanguardia, i també del diari ARA. El fet que fos en castellà m'ha suposat sempre una mica un destorb, però la qualitat dels articulistes i l'abast de les notícies del món han fet que la Vanguardia sigui imprescindible entre nosaltres. 

Ramon Solsona ens deia que a casa seva eren de La Vanguardia. De petit s'estranyava que pogués existir un altre diari, com El Correo Catalán, que llegien uns seus veïns. En el meu cas, el pare sempre havia llegit El Correo Catalán, i La Vanguardia era el diari dels meus cosins. 

Quan vaig començar a comprar el diari em vaig decantar pel Diari de Barcelona, que va passar una etapa molt interessant. Una etapa que es va acabar per convertir-se en un diari de pensament totalment contrari al meu. Amb l'aparició del diari AVUI vaig intentar acostumar-m'hi. Pesava molt el fet de ser en català, però no m'acabava de fer el pes. Hi trobava a faltar molta informació que d'altres diaris treien. Va ser així com vaig arribar a La Vanguardia, i ara amb l'aparició del diari ARA, he volgut intentar de llegir un diari en català que em satisfés. En el procés d'anàlisi, ha sorgit la notícia de l'aparició de l'edició en català de La Vanguardia. Ara serà l'hora de prendre la decisió definitiva, perquè el temps és limitat i des d'Internet també hi dedico estones.

Sigui com sigui, l'aparició de l'edició en català de La Vanguardia és una gran notícia per als catalans i estic convençut que no serà cap mal negoci per l'empresa. Felicitats!