On va a parar el nostre vot europeu?

Segur que són molts els motius perquè en les eleccions al Parlament europeu hi hagi un percentatge tan alt d'abstenció. No ens acabem de creure les seves competències ni sabem veure-hi els beneficis, els resultats... Els candidats tampoc enamoren massa, que diguem, i potser perquè el vot al partit que nosaltres seleccionem té una aplicació no sempre prou clara en la pràctica.

Votar, per exemple, CIU és dividir el vot entre el Grup del Partit Popular Europeu, on s'hi adscriu Unió, de bracet del PP,  i el Grup Aliança Lliberal i Democràtica, que s'hi apunta CDC. Al mateix temps, compartim vots amb el PNB a qui l'ajudem a que hi entri el seu representant. Votar el PSC és aconseguir com a molt un parell de diputats d'entre una llista de molts socialistes espanyols. El mateix podem dir del PP. Les altres candidatures són més clares, encara que amb pocs efectius i desconeixent força on s'enquadraran en el moment de constituir el Parlament. 

Aquestes incògnites, que potser caldria que els partits ens clarifiquessin, no ajuden massa a que els catalans ens animem a anar a votar, encara que es presentessin plegats.

Si els partits catalans que estan per la consulta, haguessin decidit presentar-se junts, on s'haurien adscrit els diputats escollits? a quin grup parlamentari? si els diputats de CIU es divideixen en dos grups, no hauria passat el mateix amb els diputats d'aquesta llista unitària? Llavors on hi ha la gràcia?

Si resulta complicat entendre el posicionament dels diferents grups parlamentaris a Catalunya i Espanya, sobretot a Espanya, no és estrany que això es compliqui quan parlem del Parlament europeu. 

Si en la política més propera cal un esforç pedagògic i generador de confiança, en el cas de les europees l'esforç ha de ser més gran. Convertir-ho en un cementiri d'elefants, com ha passat massa sovint, com a moneda de canvi o gratificació pels anys dedicats a la política, no ajuda gens a que la ciutadania ens prenguem aquestes eleccions prou seriosament.

L'Esquirol aposta pel nom més popular

Després que en el referèndum celebrat a la població de Santa Maria de Corcó, guanyés l'opció de nomenar-se oficialment l'Esquirol, encara que la participació quedés per sota del 50%, el Ple municipal ha decidit aprovar el canvi de nom.

De fet els veïns d'altres pobles de la comarca utilitzàvem ambdós noms indistintament, encara que és cert que predominava l'Esquirol. A Cantonigròs, que tot i els intents d'independitzar-se, continua com a nucli de l'Esquirol, sempre l'anomenàvem d'aquesta manera, i ens recordàvem d'ells cada vegada que al primer llamp de la tempesta se n'anava la llum. Les vegades que havíem jugat a la 'canasta' amb la llum d'unes espelmes.

No sé què pot representar formalment el canvi de nom per a la població. El nom de Santa Maria de Corcó no desapareixerà de la memòria, encara que retirin els cartells indicadors. Qui no recorda encara la plaça Calvo Sotelo a Barcelona? 

Personalment em sembla bé el canvi, sobretot perquè la majoria que va anar a votar així ho va voler, però també perquè sempre m'ha semblat un nom simpàtic i que en alguna època es tenia com un insult. De totes maneres cal saber que el gentilici dels habitants de Santa Maria de Corcó, és esquirolencs i esquirolenques. És per això que encara dóna més sentit a que el nom oficial sigui finalment el de l'Esquirol.

Continua el "culebró" dels "xiringuitos" a Arenys de Mar

Us asseguro que qui no es distreu és perquè no vol. També us haig de dir que és una distracció penosa i dramàtica que convida a plorar. Els guinguetaires, que volien participar en l'elaboració dels plecs tècnics per a l'adjudicació del nou concurs, ens amenacen amb una nova recollida de signatures. Això és xauxa! I tot això de la mà del seu protector i exregidor de govern, ara a l'oposició.

Arenys de Mar va en camí de ser la riota de tothom per la seva manera d'adjudicar els concursos. Encara que en aquesta ocasió els guinguetaires no queden pas curts. Ells, el que voldrien seria que els hi concedissin per la cara, a dit, i que es deixessin de tants romanços. I si no ho aconsegueixen recolliran signatures.

Hi ha regidors que, per anys que passin a l'Ajuntament, no sabran com funciona l'administració. Ni tenen el sentit del ridícul i en canvi sí molt poca vergonya. Però el que no pot ser és convertir l'Ajuntament en una casa de fireta.

Estem en una època de crisi econòmica, però també, com ja he dit moltes vegades, de crisi política. Ens fan falta bons polítics, també als ajuntaments. Sembla com si no s'ho agafessin prou seriosament, o bé és que no hi ha nivell. Poc més d'un any perquè arribin les eleccions municipals i els partits ja es preparen, alguns celebrant primàries, encara que sense candidats alternatius, i la majoria m'imagino que amb candidat únic. A veure si ens ho posen fàcil i trobem prou incentius com per anar a votar.

10 anys de la perversió en la política

És un mal símptoma que la història ens recordi l'aniversari de la pitjor cara de l'exercici de la política, en lloc de pensar únicament en la tragèdia de moltes famílies espanyoles que varen perdre els seus familiars, víctimes de la pitjor injustícia com és el terrorisme.

És una llàstima que recordant els fets d'avui fa deu anys, ens vingui al cap la pitjor traïció que es pot fer a la democràcia, en persona del llavors president espanyol, el senyor Aznar. Com es pot ser tan insensible i cruel de jugar amb la mort de dues-centes víctimes innocents, per aferrar-se al poder?

El govern espanyol, amb Aznar al capdavant, varen mentir descaradament per amagar la seva irresponsabilitat intentant passar el mort al partit de l'oposició, i a la consciència de moltes persones que treballaven per la pau. El mal que Aznar va provocar a la democràcia espanyola encara no s'ha pogut superar, perquè el seu verí ha continuat injectant-lo a la societat, per alliberar el seu sentiment de culpa.

Aznar i el seu govern haurien de ser recordats com la pesta política del segle XX a Espanya. La utilització de la política i també de la desgràcia de molts espanyols en benefici personal i de partit no hauria d'haver quedat impune, però ja se sap que a Espanya la justícia no és igual per a tothom.

I coincidint amb el desè aniversari dels fets d'Atocha, un rancorós i gens evangelitzador cardenal Rouco Varela se'n va del capdavant d'una Església grisa, preconciliar i enyorada del passat franquista, que va tenir en la persona del Papa Joan Pau II el seu gran avalador. Se'n va quan el nou papa Francesc admet que la Institució està malalta i necessita una cura intensiva i exemplaritzant. Rouco Varela se'n va desautoritzat per Roma, però no per Madrid on el govern és una clara imatge de l'immobilisme predemocràtic espanyol.

Pels segles, dels segles. Amén

Atenció! Ho ha dit el ministre d'Exteriors, el senyor García-Margallo, i jo he començat a tremolar. Com pot ser que tot un president d'un país que vol ser independent, vulgui posar-lo en perill per la seva obsessió en la independència? Quina frivolitat!

És cert que tothom diu el que millor li sembla per guanyar adeptes. Avui Borrell ens explicava a TV3 que els 16 mil milions que ens promet Mas en una Catalunya independent, es converteixen en poc més de 700 milions, i una despesa a cobrir de més de 13 mil milions d'euros. Tot plegat una ruïna.

El senyor García-Margallo no entén que el que demanem es poder decidir. Si ens deixen decidir, llavors que ens expliquin les conseqüències del sí i del no, però el problema que tenim ara no és si volem la independència o no, sinó que volem votar.

Tot plegat fa una mica de riure, però seria bo que regnés la serietat i no frivolitzéssim tant. A la xarxa social es poden llegir moltes ximpleries, deduccions simplistes i molt fanatisme. Això no és bo. Tan ridícul fa el senyor ministre afirmant coses que no són, perquè el futur no el coneix ningú, i menys quan es tracta de política, on tothom tira l'aigua al seu molí, com aquelles persones que només tenen ulls per una decisió massa important com per prendre-se-la a la lleugera.

Hem d'animar tothom a prendre partit, però sense enganyar, ni fer somiar paradisos idíl·lics. En tot cas la primera fita és aconseguir exercir el nostre dret a decidir.

Qui està realment lluitant contra el món?

Rajoy avisa Mas que no es pot lluitar contra el món, però de quin món està parlant i, realment, qui està lluitant-hi en contra? Demanar el dret a decidir no hauria de ser cap lluita, sinó simplement una petició, amb una única resposta: endavant.

L'excusa que el govern espanyol i els contraris a la consulta hi han posat és la de confondre consulta amb independència. Ni els esforços del PSC per explicar que volen la consulta, però no la independència, no han servit per fer-los baixa del burro. Potser el PSC no ha estat prou clar, o bé el PP és més tossut que qualsevol dels burros que haguem conegut.

Demanar poder exercir el dret a decidir no és lluitar contra el món. Precisament és negar aquest dret el que explica i determina que s'està anant en contra del món, si més no del món democràtic en què la sobirania emana del poble i no dels 12 jutges d'un Tribunal Constitucional, per més bons que siguin.

No sé si el president Mas tindrà prou forces per aguantar fins al final, ni si ERC li farà costat davant de qualsevol situació en què es pugui trobar, però el que és cert és que el govern espanyol continuarà desgastant el govern català. 

M'ha agradat molt l'article d'en Toni Soler, avui a l'ARA, diferenciant l'anar a la una tots els partits catalans, del fet de presentar-se en una sola candidatura a les europees del mes de maig. Precisament a la tertúlia d'aquest divendres passat ho vaig comentar. El ventall polític s'ha de mantenir, i no seria lògic que esquerra i dreta formessin una única candidatura, quan és evident que es pensa diferent. Una altra cosa és que en el tema del dret a decidir, es faci camí junts i es defensi el mateix plantejament. És per aquest mateix motiu que posaríem en dubte la solució de les eleccions plebiscitàries, que alguns polítics ja han rebutjat.

Avui Mas ha dit que, digui el que digui Rajoy, el president català convocarà la consulta. Avui, 9 de març, som a vuit mesos del dia anunciat per celebrar la consulta. Continua el compte enrere.

Han convertit la Constitució en l'home del sac

No tinc formació jurídica i per tant la meva opinió és la d'un ciutadà emprenyat perquè un dia es va creure allò de la independència dels tres poders i fins a molt gran no he obert els ulls per adonar-me que tot era una fal·làcia. 

La dictadura democràtica que patim i que alguns n'han dit transició democràtica, es basa en dominar els tres poders, de manera subtil al començament i barroerament en l'actualitat, per fer allò que els rota en contra de la societat civil, i si som catalans, encara més. 

L'arma d'aquest govern d'imposició i anul·lació dels drets adquirits, és la Constitució, que l'han convertit en l'home del sac, que atemoreix les criatures, en aquest cas, els ciutadans espanyols. El tractat que havia de servir per ajudar-nos a sortir de quaranta anys de dictadura franquista, s'ha convertit en una llosa que no ens deixa respirar. No podem moure res perquè tot està lligat i ben lligat.

No és només un problema per a les aspiracions sobiranistes catalanes, sinó també per qualsevol moviment i transformació social de tots els espanyols. Aquest document sagrat en què han convertit la Constitució, esdevé una arma perillosa en mans d'un adversari poderós, que fa i desfà segons més li convé, interpretant-la de la manera que l'afavoreix.

La cirereta d'aquest pastís la trobem en el fet que els defensors de la Constitució som els més crítics a la immobilitat imposada, i qui la defensen a mort són els que hi varen votar en contra i els seus hereus. El món al revés, només per conveniència. Tot plegat és una demostració més de la prostitució de la política al nostre país.

Evadint-me de la mala praxis política

En aquests moments m'agradaria trobar-me al hall del Palau de la Música esperant per entrar a la sala de concerts per escoltar el Monteverdi Choir i el English Baroque Soloists, sota la direcció de Sir John Eliot Gardiner, interpretant Vespro della Beata Vergine, de Claudio Monteverdi, amb motiu del 50è aniversari del Monteverdi Choir.

Com que això no podrà ser m'he pres la llicència d'escoltar l'obra enregistrada. És una passada! Sóc un enamorat d'aquesta obra i sovint l'escolto. A casa tinc una versió amb la participació de l'Escolania de Montserrat, tot i que avui he escoltat una interpretació del mateix cor i director d'aquest vespre al Palau.

M'imagino que els aficionats a la música clàssica coneixeu la peça, i els que no, us convidaria a escoltar-la, sempre i quan tingueu una bona predisposició. No és bo forçar res.

Aquesta hora i mitja de música sublim m'ha fet oblidar la mala llet que arrossegava des d'ahir abans d'anar a dormir. Entenc les persones que no suporten la política. Els entenc des que la política al nostre país ha degenerat de mala manera, i costa tant de trobar polítics honestos, no pas que no robin, sinó honestos en l'esperit de treball, coherència, responsabilitat i seriositat que se'ls ha d'exigir. No suporto que juguin amb nosaltres oblidant-se de les seves obligacions i dedicant-se únicament i bàsicament a satisfer els seus interessos personal i de grup, comprometent el futur del seu poble o nació.

Anem sumant els motius per exclamar d'una vegada que ja n'hi ha prou! Avui recordava una història que em va quedar molt a dins meu quan era petit, sobre el secret de la confessió. El criminal que es confessava i es valia de l'obligatorietat de mantenir el secret de la confessió encara que això condemnés el confessor. I em preguntareu, a què ve això?

No us ha passat mai que disposeu d'informació que us cou a dins, però que no podeu comunicar, sabent que posaria les coses al seu lloc i deixaria en evidència els mentiders i calumniadors? És dur i fins i tot injust, però es tracta d'esperar uns anys per explicar i dir les coses pel seu nom, i empastifar els que ara empastifen. Resistirem, però no deixa de provocar molta ràbia. Sisplau, vosaltres que podeu, obriu els ulls!!!

Encara hi ha qui es pren la independència massa a la lleugera

El que està passant a Crimea, salvant les distàncies, ens hauria de fer reflexionar, sobretot a qui és molt lleuger a l'hora de sentenciar i defensar visceralment posicions d'un signe o un altre. La vida no és tan simple com alguns creuen, ni tot es pot decidir d'un dia per l'altre amb una simple manifestació. Cal caminar amb intel·ligència, però també amb decisió, sense ignorar punts de vista diferents als nostres.

Per què ho dic això? doncs perquè fa un dies que molts independentistes es col·locaven a favor d'Ucraïna, com a país feble davant la poderosa Rússia. Els ucraïnesos eren els bons i el govern rus el malvat i pervers que sembrava la discòrdia a la regió autònoma de Crimea.

Ara, potser algú ja no ho veu de la mateixa manera, o si més no caldria pensar en les persones de Crimea que prefereixen annexionar-se a Rússia abans que continuar com a regió autònoma d'Ucraïna. A qui hem de creure? Al govern rus? al govern ucraïnès? al parlament de Crimea? als habitants de Crimea? oi que no és tan clar?

Desconec la realitat d'ambdós països i per tant sóc incapaç d'opinar sobre què és més convenient, però defenso el dret a decidir i per això haig de creure que la població de Crimea, com la població de Catalunya, té dret a decidir quin vol que sigui el seu futur. No és això la democràcia?

L'enuig que ens pugui provocar el president Putin no pot ser motiu per privar als habitants de Crimea a votar lliurement què vol ser. Potser ens fa més gràcia que siguin ucraïnesos, però si ells no volen, no és més just que puguin expressar-ho a les urnes?

A casa tenim molta feina, tant en la discussió sobre el dret a decidir, com en les retallades de tot tipus, no només econòmiques sinó també socials i de drets humans, alguns d'ells assolits després de molts anys de lluita i que ara uns ministres conservadors radicals ens estan negant. Mirem què passa al món, aprenguem de la història, però treballem a casa i comprometem-nos. No des del sofà, sinó a peu de carrer, a les tertúlies, en el temps de lleure i al treball. Siguem coherents amb el que exigim als polítics i no ens deixem vèncer fàcilment. 

Vivim uns temps molt complicats, no només per la possibilitat de decidir el futur amb o sense Espanya, sinó també per decidir quin model de país volem, socialment i polític. El futur l'hem de construir entre tots. No jutgem a la lleugera. Toquem de peus a terra i siguem seriosos.

No sé si trist per la decisió de Toni Comín

Ahir era Ernest Maragall i avui hem de parlar de Toni Comín. Avui ha fet públic que deixa el PSC i està negociant amb ERC per anar a les seves llistes en les eleccions europees del mes de maig. Em sap greu que Comín hagi hagut de prendre aquesta decisió. El PSC perd un bon diputat i gran polític. 

Se'm fa difícil veure en Toni a ERC, i no crec que ho tingui del tot clar. ERC encara ha de demostrar que és un partit seriós i de govern, i en Toni només pot estar en un partit de govern per treballar molt i bé. Reconec els mèrits de Junqueras, però encara és aviat. També cal pensar que el moment que estem vivint no té res a veure amb el passat recent i és significativament complicat.

La reacció de la cúpula del PSC ha estat força patètica, encara que comprensible. A ningú no agrada perdre socis, sobretot quan són peces importants, treballadors i compromesos. La millor manera de justificar-se davant dels seus, és menysprear l'alternativa i intentar demostrar que els bons són els que es queden.

Comín és una persona amb qui pots estar o no d'acord, però és íntegre i coherent, i ha treballat molt pel nostre país. És per això que penso que el PSC perd un bon militant. No cauré en la estupidesa de dir que només marxen els bons. Al PSC hi ha encara grans polítics, però sí que crec que el camí que ha pres amb l'actual direcció, no els afavoreix ni els permet realitzar-se ni ajudar Catalunya a avançar. Estic convençut que arribarà el dia en què caurà la bena dels ulls. Espero que no sigui massa tard. 

Ara caldrà esperar què decideix Comín. Hem d'esperar que continuï actiu en el món de la política i si finalment decideix entrar a ERC, estic convençut que serà un bon aliat i que ajudarà a estabilitzar un partit que històricament ha fluctuant exageradament.

Ernest Maragall renuncia al federalisme per sumar vots independentistes

La notícia del dia és el fitxatge d'Ernest Maragall per part d'ERC i les reaccions d'altres partits polítics, especialment el PSC. Quan un polític molt significat canvia de partit, sempre provoca reaccions de tots els signes. Si repasséssim la història ens adonaríem que han estat moltes les persones que han canviat de partit polític, encara que només ens recordem del darrer, i per això hi fiquem tanta cullerada.

La decisió d'Ernest Maragall no ens ha de sorprendre en excés, ja que es produeix abans d'una convocatòria d'eleccions i després d'uns mesos d'haver sortit del PSC, i a més, haver-ho fet sorollosament i deixant-los en evidència.

M'imagino que per part d'ERC han vist en aquesta decisió una estratègia que els ha d'afavorir electoralment. Per part meva no hi sé veure gaires avantatges, tret de reduir el nombre de candidats, si és que Maragall tenia intenció de presentar-se. Tampoc hi veig avantatges per al PSC, tal com ha declarat el seu màxim dirigent.

La crítica fàcil ha estat la de col·locar a Europa les velles glòries, com a premi al seu treball a la terra, vull dir en la política de més proximitat. Probablement hi ha militants d'ERC que no ho veuen bé, sobretot aquells que podien tenir alguna opció de figurar més amunt a les llistes. Ja sabem que això va molt perseguit pels polítics que entenen la vida pública com un objectiu personal i no tant com a servei a la comunitat.

També és fàcil que militants de la Nova Esquerra, de Maragall, tampoc ho hagin vist bé. Aquests dies observem aproximacions de militants socialistes a les portes d'ICV, davant la previsible davallada o escapada de militants del PSC. La tria entre ERC i ICV pot ser difícil, o no, en funció de quin sigui l'objectiu primer de cadascú. ERC fa molts anys que va aigualir la E, per enfortir la C. En el cas d'ICV el component d'esquerra continua vigent, encara que no sigui el mateix d'uns quants anys enrere. Maragall ha prioritzat l'objectiu independentista, encara que això li suposi anar de la mà del president Mas.

El govern d'Arenys de Mar ha agafat gust als plecs

Tot fa pensar que a falta de diners el govern municipal de la nostra vila es dedica a fer i refer plecs, i així passa l'estona. Sembla com si li hagués agafat gust a redactar plecs i repetir concursos de tot tipus: guinguetes de la platja, recollida selectiva de la brossa... ja he perdut el compte de quants en porten.

Avui llegia que l'oposició s'afegeix als guinguetaires i reclama la redacció de nous plecs. Si és perquè no els agraden, és una cosa, però si el problema és que els plecs aprovats en sessió de Ple no coincideix amb els plecs publicats al BOPB, això ja són "palabras mayores".

De fet no ho acabo d'entendre i com que només disposo de la versió de l'oposició, haig de suposar que el govern municipal ens aclarirà que això no és així. Seria inversemblant que l'Ajuntament publiqués documents diferents dels aprovats. Per què es faria? per enganyar l'oposició? Això sí que seria una clara demostració de la manca de transparència. Haig de suposar, però, que els regidors i regidores de l'oposició disposen del document de l'expedient d'aprovació al Ple i el poden contrastar amb el text del Butlletí Oficial de la Província.

Tot té un perquè i uns protagonistes, i em dol pensar que els nostres dirigents han perdut els papers. Tinc la impressió que no tenen ni idea de què volen aconseguir, i que només van fent coses per acontentar-nos i aconseguir vots per perpetuar-se. Dic que em dol perquè m'agradaria pensar que els regidors i regidores del meu poble tenen molt clar què volen aconseguir per a tots nosaltres, dedicant moltes hores i esforços sense esperar res a canvi. Em dol perquè m'agradaria pensar-ho, però em costa molt. No ho veig.

Recomano als grups municipals de l'oposició que llegeixin bé els documents que es porten a aprovar al Ple municipal, i ho contrastin amb els documents que es publiquen als butlletins oficials, no sigui que el govern d'Arenys de Mar els vengui gat per llebre.

Arenys de Mar perd més botigues

No cal ser alarmistes, però resulta preocupant el tancament de botigues a Arenys. El comerç d'Arenys no passa pel millor moment, encara que no és d'ara, sinó que ja fa uns quants anys que ho anem observant amb certa preocupació. Diner crida diner, i si no existeix una xarxa comercial atractiva, iniciar un negoci resulta pràcticament impossible.

Passejant per la Riera he vist alguna botiga que anunciava rebaixes per tancament i alguna altra que no calia que ho anunciés. També és cert que hi ha negocis que el dia de la inauguració ja comences el compte enrere perquè no li veus futur.

A Arenys no funciona el mercat municipal i hi ha qui pensa que és obsolet i que no hi ha manera de reanimar-lo, que ara funcionen altres estructures, però a fora tampoc s'anima. És cert que estem en crisi, però bé et trobes arenyencs comprant a altres ciutats i també en pobles més petits. És per això que no podem donar sempre la culpa a la crisi, sinó que hem de buscar totes les possibles causes, que de ben segur n'hi ha més d'una i la responsabilitat queda molt repartida.

Horaris, estocs, tracte personal, assumpció de risc..., serien elements a tenir en compte per part dels botiguers. Segurament el fet de concentrar pràcticament tota l'activitat comercial a la Riera, i que els preus de lloguer siguin tan alts, fa que el cost d'aixecar la persiana cada matí sigui excessiu i difícil de compensar amb el calaix del cap del dia.

Parlar de fer un estudi per millorar l'activitat comercial a la vila seria repetir-nos, i algú ens podria treure del calaix més d'un estudi, amb una mica de pols a sobre. Per fer-ho diferent, jo encarregaria una tasca a l'administració local perquè busqués una sortida a la manca de trams comercials alternatius a la Riera. Amb això no s'arregla tot, sinó que tots plegats hi podem col·laborar. Sap greu veure tancar botigues, i com a vilatans hauríem de pensar en la competència d'altres municipis. 

Les rebaixes del PSC

No sé si parlar de rebaixes o bé de subhasta perquè de fet estaríem parlant de dos postors. El PSC cansat dels crítics sobiranistes opta per subhastar-los i hi ha dos possibles compradors: ERC i ICV. Tots dos amb moltes ganes de sumar, uns per arribar aconseguir ser la primera força del país i els segons per deixar de ser un partit residual i evitar que C's els avanci.

Està força clar que l'opció sobiranista del PSC, la que posseïa l'essència del socialisme català, ha estat derrotada per una direcció totalment submisa al PSOE, que amb l'excusa del federalisme ha claudicat per acontentar el vot espanyolista que manté el partit a Catalunya.

Els que hi hem estat a prop i no ens agrada el to que està agafant, tenim molts dubtes sobre els resultats de les operacions que es puguin realitzar, potser perquè les alternatives no les veiem suficientment clares.

Sempre he defensat la necessitat d'un PSC fort al nostre país i he lamentat decisions poc afortunades dels darrers temps, amb una direcció fràgil, amb una vista posada més a Madrid que en la nostra nació, renunciant a principis que sempre havien defensat. No m'estranya el desencant de moltes famílies socialistes catalanes i la seva desorientació.

L'actual direcció del PSC aconseguirà ampliar les diferències electorals entre l'àrea metropolitana i la resta del país, on el seu paper serà merament testimonial. Tot i així caldrà veure si, fins i tot en el territori que sempre ha estat fort, no rep una patacada en benefici de C's i del propi PP, perquè quan els discursos s'assemblen tant, et pots trobar amb moltes sorpreses.

Seguirem els resultats de les primàries socialistes per a les eleccions municipals de 2015 i com es va definint la composició del partit, per anar especulant sobre els resultats que caldrà esperar, per a un mandat on probablement veurem augmentar el nombre de grups municipals dels diferents consistoris.

Pel govern del PP tot l'any és Carnaval

Diuen que per Carnaval tot s'hi val, i sembla ser que el govern espanyol, ara del PP i abans del PSOE, es varen creure que a Espanya sempre era Carnaval. Sortosament, i a diferència del temps del dictador, ara Europa opina i fins i tot, en alguns casos, dictamina, en contra de decisions governamentals que els ciutadans hem hagut de suportar per indefensió. Oblideu-vos de la figura del Defensor del Pueblo, perquè sempre ha actuat a favor del govern de torn.

Darrerament les pàgines dels diaris només fan que donar notícies de lleis i acords presos pels governs espanyols que són declarats il·legals o contraris al dret de les persones. Fins i tot institucions jurídiques espanyoles, que mai podrem pensar que tinguin cap tipus de biaix esquerranós, també posen en dubte la constitucionalitat de lleis aprovades gràcies a la majoria absoluta del PP, un partit polític que, com ja he dit en altres ocasions, es pensa que té legitimitat per fer tot allò que li plagui, sense límit ni control.

Les reformes de les lleis de l'avortament, la seguretat ciutadana i la d'educació; l'eliminació de la justícia universal, la imposició de les taxes judicials i l'impost sanitari sobre els hidrocarburs, per posar uns exemples, han posat en evidència que el govern espanyol legisla limitant drets i no pas defensant-nos, però a més ho fa malament. Quins recursos tenim per suportar tanta pressió i despotisme?

És molt trist haver de pensar que amb Aznar es funcionava millor. El govern de Rajoy ha aconseguit fer-lo bo i enyorar vells temps. L'única esperança que tenim són els efectes de la gota malaia, i per això la nostra insistència i constància exigint democràcia real i no despotisme que ni tan sols és il·lustrat.

El Parlament és la imatge de l'activitat política de la nació

Ja sé que el tema fàcil d'avui és parlar de la votació al Parlament català, amb 9 vots del PP a favor del dret a decidir. Em serveix, però per reflexionar sobre la feina dels diputats i la imatge que donen, no sempre la millor que caldria esperar-ne. Un error el pot tenir tothom, i per tant es pot entendre el senyor Millo i acceptar que és humà, però no ha estat ell l'únic en equivocar-se, ja que n'hi ha hagut vuit més que han votat sense saber què estaven votant, o bé és que voten el que els marquen sense pensar si és encertat o no.

La meva pregunta seria què els pot passar a aquests diputats o diputades que han votat a favor del dret a decidir? el grup parlamentari del PP els hauria de sancionar? M'imagino que tot acabarà en no-res, sobretot perquè la repercussió del resultat és mínima.

La imatge que tenim de la feina dels diputats és la de les sessions del Parlament, però entenc que precisament no és aquí on es treballa més. Les sessions parlamentàries no deixen de ser unes representacions teatrals, amb públic o sense, amb el guió força estructurat. Una mica el que comentava ahir parlant del debat de l'estat de la nació. 

A les sessions del Parlament cadascú hi va amb la lliçó apresa i la gran majoria s'ha de limitar a prémer el botó que els indica el seu portaveu. Si aquest s'equivoca, passen coses com la d'avui. On representa que els diputats fan feina es en les comissions i les responsabilitats que tenen assumides els diferents diputats de cada partit. Si no fos així, podríem reduir el nombre de diputats i ponderar el seu vot d'acord amb els resultats electorals. Tot i així, el que passa en les sessions parlamentàries té un significat especial i és la imatge que retrata la política del país i val la pena fer-s'hi una mica i no cometre errors que desprestigien el polític.

No he seguit l'estat de la nació

No he seguit el debat de l'estat de la nació, perquè no m'interessa. No m'interessa perquè sempre és el mateix del mateix. No hi ha emoció, però encara menys autocrítica. Ja fa molts anys que vaig descobrir que ningú no feia totes les coses bé, ni tot malament. Els polítics no són cap excepció, però això no ho demostren, sinó que s'obsessionen en defensar que ells sí que ho fan tot bé.

Però no només m'avorreix escoltar sempre el mateix discurs, sinó que ja sé quin serà el resultat. Els partits que no han governat mai, ho critiquen tot perquè governar és molt fàcil. Els partits que ara són a l'oposició, però han governat, no recorden què feien ni què passava quan ells governaven, i els que estan governant, no accepten que s'equivoquen ni recorden què deien quan eren a l'oposició. Això que és tan evident, avorreix i fa que molts no seguim el debat. Ho llegim l'endemà i a vegades només els titulars. No penso que això sigui bo, però és comprensible que passi i ningú no se n'ha d'estranyar.

El que no he acabat d'entendre és el que està passant a Arenys de Mar, i que m'hi he referit aquests darrers dies. Un regidor de l'oposició acudint al Defensor del ciutadà i al Síndic de greuges per un acord del Ple municipal? És aquí on ha d'anar un regidor? Continuo pensant que el regidor del Bloc en aquest mandat ha resultat tota una sorpresa amb les seves decisions. Potser és la manera de fer-ho més atractiu i no tan avorrit. Crec que el diputat Joan Tardà podria acudir al Defensor del Pueblo contra els acords del Congrés de diputats. La llàstima és que el Defensor del Pueblo difícilment li donaria la raó, si és que alguna cosa hi tingués a dir. El defensor què li dirà al regidor?

L'equilibri entre el lleure i el descans

Potser és cosa de civisme, o d'educació, o millor dit de responsabilitat cívica, però el cert és que compaginar l'espai de lleure amb la tranquil·litat dels veïns resulta molt difícil en qualsevol de les nostres poblacions.

Anys enrere demanàvem bancs als nostres carrers i places per poder gaudir d'una estona de descans. Avui el que procures és que no en col·loquin cap a prop de casa teva. Els bancs esdevenen punts de reunió de joves i no tan joves, que molesten per un mal ús de l'espai públic.

Les entrades a equipaments amb molta concurrència han estat sempre conflictives, encara que no hi hagi voluntat de molestar. Si a tot això hi afegeixes el fet que cada vegada som més mal educats, et trobes amb problemes greus, que només saben els que ho pateixen.

També s'arriba a extrems oposats, quan hi ha veïns que els molesta les campanes de l'església, o bé la pudor de les vaques quan van a pasturar. Entre poc i massa. Conviure no és fàcil, i cal una mica d'esforç per part de tothom. Sovint pensem que és l'altre qui ha de canviar les actituds, i no ens adonem que hi ha molt de la nostra part per aconseguir conviure civilitzadament.

Tot això ho he pensat arran de les obres que es fan a la plaça Mare Paula d'Arenys, un espai interessant per als veïns, però que a més d'un li ha provocat enrenou. Trobar l'equilibri no és fàcil. Hem de trobar la manera que aquestes places que trenquen la monotonia dels blocs de pisos, per fer més agradable l'entorn, no siguin la causa dels nostres mals. Compartir lleure amb descans, és el gran objectiu a assolir. L'èxit és sinònim de civilització. Nosaltres encara ens queda molt de camí per fer.

Les concessions dels "xiringuitos" enfronten alcalde i regidor

Sembla ser que el que no s'ha aconseguit estant a govern es vol aconseguir des de l'oposició, o no! Em refereixo a les declaracions que segons el web de Ràdio Arenys va fer l'alcalde al programa El dominical. Àlex Acero, el regidor que ningú ha acabat d'entendre si formava part del govern o simplement dirigia una regidoria, hauria amagat a l'alcalde les queixes dels guinguetaires, i ara, des de l'oposició, els abanderaria en contra el govern municipal. Tot això és el que es desprèn de la ressenya que es fa ressò radioarenys.cat de les paraules del nostre batlle.

Des de fora no s'acaba d'entendre i fa molta mandra pensar que es tracta d'un joc polític a un any de les eleccions municipals. Jo no ho vull creure, pensant que estem parlant d'Arenys. Les reivindicacions dels guinguetaires són lícites i es poden entendre, però també cal posar cadascú en el seu lloc. Serà difícil oblidar la recollida de signatures, en l'anterior mandat, contra el projecte del passeig marítim fins a Canet. Es tractava de fer creure que es defensava un model de platja bo per Arenys, quan el que volien era que continués el caos en benefici del segon negoci. L'objectiu es podia entendre, però les maneres no.

En aquella ocasió, l'actual alcalde era a l'oposició i es va alinear amb els guinguetaires, fent mans i mànigues perquè el projecte no avancés. No sé què hauria passat, però en tot cas, quan l'alcalde parla de la manipulació d'Acero m'entren molts dubtes.

Hi ha actuacions de polítics que només s'expliquen per interessos, personals o de partit, i això és el que podreix la política. Ara es barallen regidor i alcalde defensant els interessos d'un col·lectiu, però només és això, que ja m'està bé, però que es digui i s'entengui. Tot el que es faci en pro de l'activitat comercial i professional serà poc. Arenys cada vegada és més pobre en activitat econòmica i això ho patiran els nostres fills.

Acero tenia molt clar que calia potenciar l'economia, com també ho tenia clar en Marc Soler. Penso que cap dels dos va aconseguir el que es pretenia, i això lluny de ser una crítica als dos regidors, és un plany perquè la nostra vila no surt d'aquest forat que fa uns anys hi va caure. Si no aconseguim resultats, continuarem vivint de l'almoina, i això no porta enlloc.

Un patètic González Pons que ens avergonyeix

El post d'avui l'escric des de Vic, observant com el sol se'n va a la posta reflectint-se al vessant nord del Montseny, ben bé a l'altra banda d'Arenys. I ho faig després de llegir les declaracions de González Pons, que m'ha produït vergonya aliena. Ho he dit moltes vegades i és molt trist que en política hi hagi persones tan ignorants o mal intencionades. Aquesta manera d'obrar de molts polítics espanyols és el que em fa sentir diferent i em provoca sentiments independentistes. Ja s'ho faran!

Els verificadors, una denominació nova en el meu diccionari particular, no deuen entendre res. No és només aquest líder destacat del PP el que els deu sorprendre, sinó també l'Audiència Nacional i per tant l'estat espanyol. Segur que es pensen que som un país endarrerit, de segona o tercera categoria, si més no aquesta és la imatge que projectem.

Que González Pons declari que "els verificadors internacionals treballen per a ETA i no per a Espanya", que "han vingut a mentir" i a "explicar-nos una història que no és la de la derrota dels terroristes", fa pena i vergonya. Com es pot ser tan patètic? A qui vol prendre per babaus i ignorants? Això és indigne d'una persona que cobra diner públic. Això és una clara demostració del poc sentit democràtic de González Pons i del Partit Popular. Això és la demostració de la república bananera que és Espanya.

"La Razón" ha entrat a casa

Algunes famílies espanyoles no entendrien que el fet que us comento sigui prou important com per ocupar un post en el meu blog, però és que a casa meva no hi entra qualsevol cosa i avui, excepcionalment, hi ha entrat La Razón.

El motiu és un treball que ha de fer el meu fill per a l'escola, comparant com donen les notícies diferents mitjans de comunicació. Escollir aquest diari no ha estat difícil i ha quedat demostrat simplement fent-hi una lectura superficial. La tria de l'altre diari podria ser més discutible. En trobaríem algun que seria molt fàcil contrastar la manera d'informar una mateixa notícia. És per això que el meu fill ha escollit un diari que no fos ben bé a l'altra banda, sinó un diari conservador i, en aquesta etapa de reflexió sobre el dret a decidir, poc favorable a fer gaires canvis: La Vanguardia.

El treball l'ha de fer el meu fill i per tant jo no m'hi ficaré, però sí que ho he aprofitat per fer una lectura comparada de les mateixes notícies i, acceptant que actuo influenciat pel concepte que tinc de les persones que estan al voltant del diari La Razón, no hi ha dubte que els diaris més que informar estan influint sobre els lectors.

No pot ser que la notícia dels fets de Ceuta amb la Guardia Civil es puguin explicar de maneres tan diferents, i si la comparació fos entre tres diaris, incorporant l'ARA, la cosa ja no té cap tipus d'explicació des del punt de vista informatiu, però sí polític i interessat.

Vivim en un món on els fets passen només quan en tenim notícia, o sigui que duren quatre dies, en funció de l'interès que desperten al nostre món. I els fets passen segons ens ho expliquen. Els lectors de La Razón ho coneixen d'una manera i els lectors de La Vanguardia o l'ARA, d'una altra.

Jo no hi era a Ceuta i no vaig poder veure si la Guardia Civil disparava pilotes de goma contra els immigrants o simplement les llençava a l'aire. Els periodistes de La Razón, La Vanguardia i l'ARA han vist el vídeo, però ho han vist diferent. Qui té la raó? A qui ens hem de creure? pel nom del diari seria La Razón, però permeteu-me que ho posi en dubte. 

Rosa Díez critica els que pensen com, quinze anys enrere, pensava ella

Rosa Díez, l'any 1999: "Si la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s'hi adaptaria". La líder d'UPyD, aleshores al PSOE, defensava el dret a decidir i reclamava l'acostament de presos d'ETA.

Aquests són els titulars de la notícia que m'ha cridat l'atenció. La notícia de l'ARA que reprodueix una entrevista de La Vanguardia, cita textualment: "Si algun cop la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s'hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d'adaptar-se al que desitgin els ciutadans lliurement, a l'urna".

Això passava quan Rosa Díez militava al PSOE. Tots caminem i evolucionem. Canviar en la manera de pensar no és cap mal, ni es pot titllar d'incoherència, perquè tot el nostre voltant també canvia i no necessàriament hem d'estar tota la vida d'acord amb els mateixos pensaments.

Canviar d'opinió és lícit i en tenim molts exemples. Una altra cosa és esdevenir radical en postures totalment antagòniques amb les que una persona defensava. No sé capaç d'acceptar l'altre que pensa diferent de tu és un signe d'incapacitat democràtica i per tant de poder representar ningú en un Parlament.

Puc entendre que en aquests moments la dirigent de UPyD cregui que la democràcia no s'ha d'adaptar a la voluntat d'un poble, en aquest cas el català, però no puc entendre que s'obsessioni contra Catalunya i els catalans, amenaçant, com ha fet, de suspendre l'autonomia. Aquesta manca de diàleg i de no acceptar que hi ha qui pot pensar diferent, sobretot quan pensa el mateix que tu defensaves fa quinze anys, no té cap sentit ni es pot entendre.

En la mateixa entrevista defensava mesures de reinserció per als membres d'ETA empresonats, i ara rebutja qualsevol mesura de gràcia per als presos. Certament el canvi ideològic de Rosa Díez és impressionant, però li respectem alhora que li demanem que respecti els que pensem diferent d'ella, sobretot quan una gran majoria del poble català i dels seus representants polítics ho defensa de manera pacífica i democràticament. Volem votar. Només això. On és la blasfèmia que esquinça les vestidures?

El govern d'Arenys de Mar actua d'esquena als arenyencs

El govern municipal d'Arenys de Mar ha perdut una ocasió per convèncer-nos que creu en la participació ciutadana. A l'inici d'aquest mandat l'equip de govern va eliminar la regidoria de participació, en la línia del pensament dels que llavors feien coalició. Amb l'entrada al govern dels socialistes, aquesta regidoria es va recuperar, però... de què ha servit?

L'única cosa que s'ha fet ha estat recuperar el procés participatiu en l'elaboració del pressupost d'inversions d'enguany i aquí s'ha acabat tot. A diferència de l'anterior mandat que, amb més o menys encert, es varen organitzar diferents processos en què els veïns van poder opinar i ser escoltats, amb l'actual equip de govern això no ha estat possible.

Una bona ocasió era amb l'elaboració de l'ordenança de civisme. La ciutadania té moltes coses a dir, i és important escoltar-la. No ha estat així, i una vegada més s'ha actuat d'esquena a la població. Queda demostrat que els governants tenen por de permetre que els vilatans puguem opinar, i és una llàstima perquè no estem parlant d'una participació vinculant, sinó simplement que ens deixin dir la nostra, sabent que al final qui té potestat per decidir és qui ha rebut el suport electoral per governar.

És per això que em fa tanta ràbia que molts polítics es posin a la boca tan sovint la paraula participació, quan és evident que no s'hi creu i es tracta simplement de dissimular per donar bona imatge.

La participació no ho soluciona tot, ni molt menys, però sí que facilita que qualsevol vilatà hi pugui dir la seva en les accions importants de govern, i l'ordenança de civisme és clau perquè ens afecta directament a tots.

Em sap greu que la regidora socialista no hagi aprofitat l'ocasió per demostrar que està a favor de la participació i que l'equip de govern hagi permès escapar aquesta bona oportunitat per demostrar la seva voluntat de diàleg amb les persones a qui diuen representar. Estic d'acord amb la crítica de la CUP, i em sap greu que no fos una crítica compartida per altres grups municipals.

Quin fàstic de polítics. Quina immoralitat!

No sé si heu llegit la columna de l'Iu Forn, avui a l'ARA, però jo m'he indignat. Quan va sortir la notícia ja en vaig parlar en aquest blog, i mai més no en vaig saber res. Avui, arran de la notícia de que quatre ministres alemanys dormen en estances dels seus despatxos oficials per estalviar-se l'hotel, ens recorda què passa a Espanya amb els diputats que tenen pis a Madrid i cobren dietes per desplaçaments que no realitzen i nits d'hotel on no pernocten.

Són diputats, però també hi ha a la llista uns quants ministres i el mateix president Rajoy, que viu a la Moncloa. Segons diu l'Iu, la sala penal del Tribunal Suprem va arxivar la querella perquè "els fets denunciats no són constitutius de cap il·lícit penal". Potser no es pot castigar penalment, però és una immoralitat. El president Rajoy queda desautoritzat per abanderar qualsevol lluita contra la corrupció, perquè, cobrant aquestes dietes, està estafant a tots els espanyols, embutxacant-se diners públics no justificats, i amb ell ministres com Montoro o Fernández Díaz que es considera tan catòlic.

I això passa a Espanya on mai ningú no dimiteix tot i haver-hi suficients motius. És per això que em fan fàstic i desacrediten la classe política, on hi ha persones honestes que no s'aprofiten dels seus càrrecs. Si no som capaços de fer fora aquesta colla de corruptes i vividors, el model social i polític espanyol serà sempre una claveguera.

Manos Limpias denuncia els jutges

El Consell General del Poder Judicial tramita la denúncia del sindicat Manos Limpias als 33 jutges que varen signar el manifest a favor del dret a decidir. Confesso que no he seguit massa la trajectòria d'aquest sindicat. A més, ignorava que fos un sindicat. M'hauré de documentar bé, però el que crec que no té discussió és que es tracta d'un col·lectiu que està sempre al costat del PP.

Suposo que en actuacions com aquesta el PP no hi pot entrar i llavors és quan hi convida el 'sindicat' per fer la feina bruta. M'imagino que els jutges signants eren conscients del que signaven i de l'abast de la seva actuació. Políticament ho tenen perdut, però com a mínim que jurídicament tinguin arguments per defensar-ho.

Tot plegat és un capítol més de l'any del Tricentenari, que poc a poc ens acosta al 9 de novembre, amb grans incògnites, sobretot si hi haurà 9 de novembre a recordar en el futur, o els fulls del calendari continuaran caient com sempre.

El sentit del ridícul en política

Tot i que ha sortit en la conversa dels darrers escrits en aquest blog, permeteu-me que insisteixi en el sentit del ridícul. Sé que no ens podem agafar en broma cap de les notícies que apareixen als diaris aquest any del Tricentenari, però a vegades és tot tan ridícul que se t'escapa el riure.

L'actitud del president valencià exigint canviar la definició de valencià, la sentència del TSJC especificant que la immersió en castellà ha de ser del 25%, o el nom de LAPO al català de la Franja, no em direu que no són exemples de la màxima ridiculesa. I n'hi ha més.

La llàstima de tot això és que ho diuen i defensen seriosament i es creuen que tenen la raó. Que els que pensem el contrari ho fem per interès i sense arguments. I no cal que siguin espanyols que no hagin trepitjat la nostra terra. La senyora Camacho, de Blanes, també ho defensa i vol fer-nos creure que s'ho creu.

Per què tanta pèrdua de temps i energies? i en Pere Navarro? he escoltat les darreres afirmacions? jo les puc entendre pensant en la seva submissió a Rubalcaba i el PSOE, però es podrien dissimular una mica.

Per cert, llegint el web de Ràdio Arenys he pensat que ICV i ERC, a l'oposició a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, se'ls complica el darrer any i mig abans de les eleccions, amb la sortida del grup del govern del regidor del Bloc. Hauran de rivalitzar per poder vendre a la població que són més oposició que ell. Se'ls ha acabat la bona vida.

Una nova llei electoral i uns ajuntaments sense competències

Trenta anys sense una llei electoral pròpia és un exemple de la incapacitat dels nostres polítics per pensar en els ciutadans i massa en els seus propis interessos. Aquests dies es parla que pot haver-hi un consens que permeti que el Parlament aprovi per dos terços, una llei electoral catalana. El principal problema que ha impedit fer-ho abans ha estat qui es beneficiava més d'un sistema o un altre. La representativitat i el territori.

No tinc clar que la llei que sorgeixi del consens comporti cap millora. Estic d'acord que és necessari dotar el país d'una llei més adient a la singularitat del país, però penso que la discussió havia d'anar més enllà dels canvis en les circumscripcions i l'equilibri en un país desequilibrat territorialment, amb una gran concentració al voltant de la capital.

M'agrada el sistema britànic i penso que a Catalunya podria funcionar. Ara que els polítics estan tan desprestigiats, per culpa d'uns quants, seria el millor moment de fer un canvi radical i sacsejar aquest país que té tanta desafecció política. 

No podem cantar victòria, però tinguem o no una nova llei electoral, és important que aconseguim estimular la gent i acostar els polítics a la ciutadania. Avui llegint les declaracions del líder d'UDC, el senyor Duran i Lleida, he pensat que aquest senyor no coneix res de la realitat del dia a dia de la immensa majoria de catalans. La seva vida s'acaba en la política, i això és greu.

No només al senyor Duran i Lleida li passa això, sinó que és a la majoria de parlamentaris i alts càrrecs dels respectius partits. Permeteu que exclogui alcaldes i regidors, que viuen més a prop dels ciutadans, en coneixen els seus problemes i tenen moltes dificultats i poca capacitat i recursos per solucionar-los.

Per tot això no es pot entendre la reforma de la llei de l'administració, on amb l'excusa de recentralitzar el poder polític, es buida de competències i recursos els ajuntaments, i ens pot portar fàcilment en un atzucac, en què hi sortiran perdent els de sempre, els que menys recursos tenen i es troben amb problemes de subsistència. Aquesta és la visió que tenen els alts dirigents i responsables polítics de l'Estat espanyol. D'aquesta manera no podem anar bé de cap manera.

Reaccions antisobiranistes

Aquests darrers dies s'estan veien diferents manifestacions internes contra l'independentisme i els trets diferencials catalans. Ahir llegia la campanya de Convivencia Cívica, a Badalona, per aconseguir que totes les escoles de la ciutat apliquin el dictamen del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, contra la immersió lingüística només en català, marcant que almenys del 25% ha de ser feta en castellà. Avui una trentena de persones s'ha presentat davant de TV3 exigint una retallada a l'estelada, reclamant una TV3 independent, però no independentista i acusant-la d'incitar a l'odi i adoctrinar en la ideologia nacionalista.

Tot això, però, no ens ha de sorprendre. És una qüestió de la física, la força d'un extrem repercuteix en l'altre. L'empenta del moviment independentista provoca una reacció dels nacionalistes espanyols. Qui no ho tingui present s'equivoca. El PP ho sap i per evitar competència espanyolista i centralista, incrementa la seva posició anticatalana, liderada per Alícia Sánchez-Camacho, la líder d'un Partit Popular català que mai defensa els interessos dels catalans, sempre a favor d'Espanya.

Jorge Fernández Díaz amb tretze morts a la consciència

El ministre espanyol de l'Interior no dimitirà perquè a Espanya no dimiteix ningú. No hi ha cap polític que tingui prou sentit de la responsabilitat per acceptar el errors i dimitir. Així anem, i no hi ha res que faci pensar que la cosa canviï.

Ja em disculpareu que insisteixi una vegada més en parlar d'aquest ministre, però crec que l'actuació de la Guàrdia Civil a Ceuta, amb el resultat de tretze morts, és prou greu com perquè se n'exigeixin responsabilitats. Ja sabem, però que només ho exigeix l'oposició, sigui qui sigui, i el partit en el govern sempre troba excuses. A tot això cal afegir que el senyor Jorge Fernández en més d'una ocasió ha exigit dimissions per fets molt menys greus que l'actual.

Des del primer dia vaig dir que el càrrec de ministre li anava gran i que el tenia per amistat i fidelitat a l'actual president, i no pas per mèrits propis ni per capacitat. Els fets, no només els darrers, confirmen una vegada i una altra que les meves paraules no eren errònies. Fins quan?

La pregunta que molts ens fem és fins quan haurem d'aguantar aquest ministre incompetent? Com pot ser que persones inútils per exercir un càrrec públic continuïn al capdavant d'un ministeri només per amistat?

És una vergonya haver d'aguantar quatre anys un Consell de ministres format per persones tan mediocres. És una vergonya pertànyer a un país amb uns dirigents amb un nivell tant baix. Ahir parlava del ridícul del president en la seva visita a Turquia, però avui és més trist, primer i principalment per les morts, però també per les excuses i explicacions del ministre. Li hauria de caure la cara de vergonya i assumir la responsabilitat política i dimitir. Però, tal com deia al començament, en aquest país no dimiteix ningú.

El ridícul de Rajoy

Avui us haig de confessar que m'ha costat trobar el tema del dia per comentar en el meu blog. He arribat molt tard de treballar, just per sopar i començar a escriure i no trobava res que fos prou interessant i, sobretot, que no fos el de sempre. És bo reposar de tant en tant, però...

Ho he trobat! una notícia graciosa però que al mateix temps avergonyeix: "Rajoy es troba ficat en un míting d'Erdogan quan creia que assistia a la inauguració d'una línia de metro". El que no sé és el rèdit que en traurà Erdogan d'incorporar Rajoy en la seva campanya electoral.

És ben bé que el president espanyol no té el sentit del ridícul, i els seus assessors han suspès estrepitosament. No és estrany que tingui amics com en Jorge Fernández, el ministre de l'Interior que no para de fer el ridícul, encara que ara és a costa d'11 morts. Ja no és ridícul, sinó irresponsabilitat i incapacitat política.

El PP no va aconseguir unanimitat a l'hora de votar en secret a favor de la reforma de la llei de l'avortament, encara que guanyés de sobres.

No sé què és pitjor en aquests moments, si tenir un PP, amb un líder tan ridícul, que el PP perdi militants i càrrecs públics en benefici de partits ultradretans, o que el PSOE sigui incapaç de fer-li mal. 

És una llàstima que estiguem sempre esperant la propera campanya electoral per fer fora els que ens governen. Que no tinguem uns polítics que, encara que no pensin com nosaltres, no posin en perill la nostra llibertat, la nostra llengua, la nostra cultura. Que haguem d'estar sempre esperant un canvi amb la il·lusió que serà per a bé.

Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora

Aquesta tarda, en un tanatori desbordat, hem acomiadat en Jordi de la manera que ell hauria volgut i amb les persones que ha estimat i l'han estimat. Els companys de feina, que en molts casos són circumstancials, també li hem volgut dir adéu i explicar-li que ens ha deixat un buit molt difícil d'emplenar.

Durant l'acte de comiat, els amics i familiars l'han ben descrit, davant d'una multitud ben diversa. El que feia únic a en Jordi era la facilitat per travessar qualsevol barrera ideològica, cultural i social. No és estrany doncs que, tot i tenir els perfils polític i sindical ben definits, persones d'altres ideologies i pensaments també l'hagin plorat.

Qui no l'hagi conegut, després de l'acte d'aquesta tarda entendrà que aconsegueix una persona compromesa i dedicada als altres. A vegades et dol que no sigui fins que la persona ens deixa que no sobresurtin aquestes imatges tan evidents d'amistat i complicitat. Ho deia diumenge, el dia que va patir l'infart, que fins i tot els que s'hi havien barallat intensament i durant molt de temps, eren col·legues i amics, amb qui sabia compartir moments alegres. Aquests, ara, també el ploren i reconeixen que malgrat tot, en Jordi es feia estimar.

No diguem de les persones que l'han compartit en la festa, en la disbauxa, però també en el treball per construir una família, en un grup de treball, en una reivindicació i en la defensa dels drets més fonamentals.

Avui, una vegada més, hem alternat somriures i riallades. Amb anècdotes familiars i també dels amics del lleure. La frase repetida del capvespre ha estat: "Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora". El component independentista ha estat present com no podia ser amb en Jordi de protagonista. Segur que si Catalunya esdevé independent, Mataró recordarà en Jordi per la seva empenta, il·lusió i capacitat d'engrescar els altres. Vivia en la utopia, que és el que ens pot fer grans.

Les notícies que arriben del Congrés de diputats no sorprenen

Com tothom es podia imaginar, els resultats de les votacions dels congressistes espanyols han estat els esperats. El PP si una cosa té és que actuen en bloc. Potser els únics conflictes els pateix quan el protagonista és el territori, però al Congrés o al Senat van tots junts, no calen votacions secretes, perquè tenen la lliçó molt ben apresa.

Avui ha quedat demostrat que a Espanya tot es fa a cop de majories absolutes. La incapacitat per dialogar es nota quan aquestes no existeixen. La majoria absoluta, però, no hauria de ser sinònim de despotisme i abús de poder. Caldria fer entendre que el diàleg també és possible, i necessari, en situacions de majoria absoluta. L'opinió de la minoria també compta i no es pot reduir tot a vots a favor i vots en contra.

Hi ha actuacions que són descarades i que ens transporten uns quants anys en el passat. Si ara ens trobem endarrerits respecte a la majoria dels països occidentals, com estarem en un futur amb poques possibilitats de canvis de majoria?

M'agradarà seguir la discussió entre els presidents autonòmics d'Extremadura, la gran beneficiada del sistema polític i econòmic actual, i els presidents murcià, valencià i balear, els tres governats pel PP, però sense treure'n profit. El president extremeny els acusa de dividir Espanya. Aquesta arenga ja la coneixem des de fa temps. Quan reclames justícia t'acusen de confrontar i dividir. L'única actitud que et permeten és la de ser sumís i no obrir boca. Nosaltres, els catalans, hem dit prou. Servirà de res?

L'avortament i la jurisdicció universal han fet un pas enrere. Caldrà molts anys per recuperar la situació actual, i mai podrem assolir el nivell de la resta de països del nostre entorn. Espanya està condemnada a viure de la manera més rància possible.

El PSC no convocarà primàries per a l'alcaldable d'Arenys de Mar

He llegit al web de Ràdio Arenys que el senyor Ramon Vinyes no considera aplicable les primàries per a municipis com el d'Arenys de Mar. I jo em pregunto per què? perquè seria un fracàs com les d'aquest cap de setmana (un 9% a Catalunya)? perquè ja està decidit? perquè no creuen en el sistema? perquè no es fien del que puguin dir els militants? perquè tenen pocs militants?

Ja sap senyor Vinyes que sempre l'he considerat el millor alcaldable, però no acabo de veure el motiu del per què no es poden organitzar primàries a Arenys de Mar. Suposo que si m'ho explica, ho entendré, però ara tinc els meus dubtes.

No sé si la premsa i el mateix PSC ha reflexionat sobre la participació en les primàries per escollir el cap de llista del PSC a les eleccions europees. La meva opinió és que ha estat un fracàs. Un èxit per a l'aparell del partit, perquè han col·locat el candidat que volien, que no és el que ha guanyat a l'urna d'Arenys de Mar.

Un 9% és un xifra ridícula i obliga a replantejar moltes coses. Potser és per això que el senyor Vinyes no ho veu factible en unes municipals. De fet, una condició obligada és que hi hagi més d'un candidat, i probablement a Arenys no hi seria, o sí?

Algú podrà justificar el per què de tan poca participació, però penso que només ho justifica el total desinterès de la majoria, fins i tot de la mateixa base dels partits, en aquest cas el PSC, per escollir els candidats. Passaria el mateix si canviéssim el sistema electoral? si votéssim les persones i no tant els partits?

El PSC s'ho ha de fer mirar, perquè l'enemic o, per dir-ho més suaument, l'adversari el té a dins, i el resultat pot ser d'escàndol. Una vegada més haig de dir que Pere Navarro passarà a la història, com l'artífex de la desfeta del partit socialista a Catalunya, de la mà d'un PSOE en hores molt baixes, incapaç d'aprofitar la mala imatge que té en aquests moments el PP.

En Jordi Canal ens ha deixat

Avui és un dia molt trist. Ningú es podia imaginar el que acabaria passant. En Jordi, el nostre company de feina, amb qui hem compartit tants anys la tasca diària de fer funcionar una part de l'administració, ha mort víctima d'un infart.

És molt dolorós pensar que ja no el tindrem més amb nosaltres, i que ha marxat tan de sobte, que no l'hem pogut acomiadar. La vida es manifesta injusta quan s'emporta persones vitals que encara tenien molta feina per fer.

Se'm fa molt difícil expressar tot el que sento. Amb en Jordi hem discutit i rigut alhora. En Jordi era únic i per tot allà on ha passat ha deixat empremta. No era del tot fàcil treballar amb ell, perquè era una mica dispers, o almenys això era el que semblava. La seva taula era un aparent desordre, però que tenia controlada fins al darrer paper. Jo me'n refiava molt d'en Jordi.

En Jordi procurava per la seva gent, defensant-los on calgués, donant la cara amb l'aparença d'aquell que no s'immuta, però ho vivia intensament i més d'una vegada l'havíem advertit que no podia agafar-s'ho a la tremenda. 

Avui tots plorem la mort d'en Jordi Canal. Seran molts els mataronins que sentiran la seva mort, perquè ha participat en moltíssimes entitats, sobretot culturals, de Mataró. En Jordi mai passava desapercebut tant si es tractava de fer gresca com d'enfrontar-se amb els problemes que es presentaven. 

La mort d'en Jordi em recorda la mort de la Pilar, la meva companya de feina a qui encara enyoro i ploro la seva mort. És molt dur, per nosaltres i sobretot per la seva família, que han perdut un gran pare i un gran marit.

Josep Anglada és destituït com a president de PxC

Parlar del que passa a casa dels altres és sempre un risc, perquè la informació que tens no saps fins a quin punt és certa ni quin interessos hi ha al darrere. És per això que cal ser curós i si més no acceptar que tot allò que dius són opinions a partir de la informació que has rebut, amb risc d'equivocar-te.

Per què ho dic tot això? doncs perquè llegint la notícia de la destitució del senyor Anglada de la presidència del partit que va fundar, et vénen moltes coses al cap i no saps què hi ha de cert. D'entrada haig de dir que no m'ha sorprès la notícia. No és la primera vegada que li passa una cosa semblant. Sí que m'estranya que digui que sospita que tot plegat és una maniobra per espanyolitzar més el partit. Em sorprèn pel seu passat polític a Fuerza Nueva i que fins ara no he vist cap detall que em fes pensar que tenia cap tipus d'interès per defensar Catalunya. 

PxC des del principi s'ha manifestat com un partit espanyolista, encara que la seva prioritat sigui "primer els de casa". Aquesta casa no ha estat mai Catalunya, sinó Espanya. De què li vindria, si no, el seu interès per obrir delegacions a Espanya?

Si és cert que el motiu d'apartar-lo de la direcció del partit és per espanyolitzar més el seu discurs polític, no sé on arribaran ni on situarem C's i UPyD. Desconec la interioritat del partit i sempre l'he valorat a través del coneixement que tinc de l'Anglada, un vigatà que ens ha avergonyit a molts i de qui mai hem pogut confiar.

Ara, doncs, caldrà veure cap on camina el partit amb la nova direcció. Un partit que només té incidència en l'àmbit local en què, com és sabut, el perfil de les persones de cada municipi acostuma a ser determinant, per sobre de la marca o motlle del partit.

Tot això ha passat el mateix dia que el PSC escollia el protegit de la cúpula directiva com a cap de llista per a les eleccions europees. La candidata que ha perdut denuncia irregularitats. És enveja, un no saber perdre, o bé realment la maquinària de la direcció del PSC exerceix tant de control? El mateix dia, també, que la infanta Cristina ha declarat com a imputada en el cas Nóos.

Primàries europees del PSC a Arenys de Mar

Aquest dissabte Arenys de Mar tindrà una urna on els militants socialistes i simpatitzants podran escollir el seu candidat per formar part de les llistes del PSOE a les eleccions europees del mes de maig. Les primàries estan de moda i el PSC ha pujat al carro per portar-les a terme a tots els nivells.

No us negaré que les primàries no siguin un pas endavant al canvi i transformació que necessiten els partits polítics i la seva manera de funcionar, però sense voler menystenir-les, és un pas molt petit i gairebé insignificant, si tenim en compte tot el que hauria de canviar el sistema electoral del nostre país.

Ha quedat demostrat que els partits polítics espanyols, i per tant també els catalans, han provocat molta desconfiança. Per una banda la corrupció de molts polítics amb càrrecs importants al corresponent partit, i també per la manera com s'escala dins l'engranatge dels partits, per assolir llocs de decisió en la direcció dels partits polítics.

Un dels principals inconvenients o problemes és que no són les persones més preparades i intel·ligents les que ocupen els primers llocs, sinó les que saben adaptar-se millor a la lluita, a vegades fratricida dins dels partits, trepitjant a qui faci falta per aconseguir arribar a dalt.

El sistema electoral espanyol i català passa per revolucionar la rutina actual i acostar de veritat els polítics a la societat a qui han de representar. La transparència i la honradesa han de ser reals i la representativitat s'ha poder palpar i no només imaginar.

Penso que hem de fer un pas de gegant en el canvi de cromos, però el problema és que els menys interessats són els actuals dirigents dels partits polítics, que ja són a dalt i no els interessa canviar-ho. La ciutadania no és ignorant i coneix què passa realment dins dels partits, i per això la credibilitat és tan baixa.

No es tracta tant de confeccionar llistes obertes com de buscar el sistema perquè el ciutadà es senti representat per la persona a qui vota. Hi ha prou exemples per posar en pràctica, que donen bons resultats. Ara ens concentrem en el dret a decidir, però no podem oblidar la manera d'elegir els nostres representants.

Massa energia perduda per defensar els nostres drets

Dediquem massa temps i persones per combatre els atacs a la llengua i a la sobirania catalana. És una llàstima que sigui així i que no puguem dedicar el nostre temps i recursos per millorar la nostra societat, sobretot ara que encara estem immersos en la greu crisi econòmica. Les notícies avorreixen i atorguen una qualificació molt baixa a la política, i això no és bo.

Fins i tot els ministres espanyols, el senyor Margallo entre ells, perden massa hores en contrarestar l'impuls sobiranista català. Tot això sense capacitat de diàleg. Una política de veure qui és més fort, qui aguanta més el tipus, i també d'amagar el cap sota l'ala, una pràctica habitual del nostre intel·ligent president espanyol.

M'agradaria pensar que la mobilització de molts catalans per aconseguir el dret a decidir, sigui positiva, ens aporti coneixement, sensibilitat i capacitat de diàleg. Que no ens creiem que som millors que els altres, un fet que a vegades ens ha traït i ha ajudat a que els espanyols ens critiquin amb ràbia, encara que el pes se l'emporti la premsa espanyola i els polítics espanyols, que venen una imatge falsa de la realitat.

Avui llegia l'article de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia "Súmate trenca tòpics", i hi estic molt d'acord. Sense donar-los més importància de la que tenen, sí que és important reflexionar-hi al respecte. Tant per part dels partits unionistes, que consideren dels seus als catalans castellanoparlants, com per part dels catalans més puristes que ratllen actituds xenòfobes.

El col·lectiu Súmate dóna una lliçó a aquells catalans que defensaven que en una Catalunya independent, el català fos l'única llengua oficial. Només per sentit comú ja no es podia defensar, però Súmate ho corrobora. 

Enrenou amb les campanes d'Arenys de Mar

Tothom té dret a defensar allò que consideri defensable, però alhora ha d'acceptar que se'l pugui criticar. Quan opines o encara més, quan denuncies, has d'estar preparat perquè algú actuï en sentit contrari.

Segons ens han comentat, hi ha qui està lluitant perquè les campanes de Santa Maria no sonin tant, no sé si fins i tot vol que no sonin. La reacció ha estat immediata: recollida de signatures en defensa de les campanes. Jo he signat.

Crec que tots plegats ens hem passat de la ratlla. No aguantem res, protestem a la primera de canvi i fins i tot exigim. Esclar que si en aquest país la voluntat d'una família pot més que la de la resta de les famílies d'una escola, tots podem pretendre tenir més drets que ningú més.

Se'm fa difícil que a algú li pugui molestar el so de les campanes, i encara més si, com diuen, es tracta d'una persona que viu prou lluny del campanar. Tot i així podem admetre que li molesti el so i que es dirigeixi a tots els defensors possibles perquè l'ajudin a fer apagar el so. A mi em molesta el soroll de les motos que circulen a més velocitat del compte pel rial, i no se m'acudirà demanar al defensor del poble ni al Síndic que m'ajudin a prohibir la seva circulació.

És important el sentit comú i analitzar les raons per defensar alguna cosa, valorar l'abast dels efectes i entendre que vivim en una societat on estem condemnats a conviure. Tot això no treu, però, que no siguem crítics i contribuïm a millorar la convivència, que denunciem allò que no es fa bé, però amb arguments clars. Deixo per a un altre dia parlar dels arbres i les seves arrels, i les llambordes de Sa Clavella.

Intercanvi de carteres a Arenys de Mar

No es tracta que els arenyencs ens intercanviem carteres, sinó que és a dins de l'Ajuntament que se les intercanvien, ara en motiu de la dimissió del regidor Àlex Acero com a regidor de govern. Ramon Vinyes, que va ser alcalde de la vila en el mandat 2007-11, i que va començar aquest mandat a l'oposició, en aquests moments va sumant responsabilitats, alliberant altres regidors i el propi alcalde.

L'oposició s'ho mira i veu com augmenta el grup, ara en són quatre, quatre que vol dir sis. Veurem en què canvia tot, sobretot en les declaracions a Ràdio Arenys i les aportacions al Ple. Sempre en llocs públics on es diu allò que políticament interessa, que no necessàriament és allò que es pensa o es practica. Durant aquest mandat he escoltat afirmacions completament contràries al que es pensava en el mandat anterior, i això només ho saps quan has estat a dins, i els ho has sentit a dir.

El més trist de tot plegat és que passin governs i no s'avanci en pràcticament res. Tot i el poc marge de maniobra dels ajuntaments, sobretot els petits i amb pocs ingressos, no hi ha capacitat per planificar a llarg termini, i això fa que només es vagin tapant forats.

I la culpa no és de l'administració, sinó de qui administra. A l'oposició tot es veu molt clar, però quan s'assumeixen responsabilitats ja no és el mateix. Donar la culpa als altres és molt còmode i hi estem massa acostumats.

Per cert, i disculpeu la meva ignorància, què s'ha fet fins ara en noves tecnologies durant aquest mandat? i en aquest any i mig que falta, què es farà? Ho dic, a propòsit del canvi de regidor. I en comerç, sembla ser que han millorat les relacions amb els venedors de plaça. Els arenyencs n'hem tret res d'aquesta millora? tenim un mercat municipal millor? hi ha més parades i més hores obertes? o potser continua sent un mercat de tercera regional? i en tot cas la culpa no la vulgueu buscar només en la persona del regidor. Potser que reconeguem la nostra part de culpa. Sense esforç no s'aconsegueix res. Ningú regala res.

"La nostra", en vaga, perd protagonisme

No estic massa al cas dels motius de la vaga dels treballadors de la Corporació Catalana de Radio i Televisió, però me'ls puc imaginar i, al marge de la raó que puguin tenir, sortosament la vaga encara és un dret dels treballadors. Dic 'encara' perquè amb el govern del PP no hi ha cap dret que pugui estar segur.

El que és cert és que la vaga de TV3 ha permès als de casa adonar-nos que existeixen altres televisions, que només cal clicar un número de canal diferent. En tot cas la gran diferència és la llengua emprada, en què el castellà no tan sols s'utilitza més del 25%, sinó que arriba al 100%, però ja se sap que hi ha principis que no s'apliquen de la mateixa manera a les diferents parts, i això que ens estimen tant!

Hem pogut veure bons professionals i adonar-nos que potser quan et concentres en un canal i uns professionals, no els exigeixes el que caldria. El Telenotícies ha estat des de sempre bandera de la programació del canal català, però darrerament el llistó dels seus presentadors, i sobretot presentadores, ha baixat força. I sembla ser que la programació dels matins, que no puc veure, les seves presentadores tampoc destaquen per la seva qualitat periodística.

L'altre dia, una companya de la feina em comentava que els telenotícies de BTV li agradaven molt més que els de TV3. Des de casa no podem sintonitzar aquest canal barceloní, i per tant no ho puc comprovar.

Sigui com sigui, desitjo que els problemes que afecten els treballadors de la Corporació es puguin resoldre el més aviat possible. En primer lloc per als mateixos treballadors i en segon lloc pel país, que mai podrem agrair suficientment l'important paper que ha dut a terme TV3 en defensa i la difusió de la nostra llengua. La llengua que el govern espanyol no té cap interès protegir.

Entrevista al president

Ni les dites de tota la vida no s'aguanten. Avui, dia de la candelera, no ha plogut, per la qual cosa continuaria l'hivern amb fred viu "si la candelera plora, l'hivern és fora, si la candelera riu, el fred és viu". Doncs de fred viu, res de res i, segons ens diuen els meteoròlegs, vénen dies de temperatures altes, si més no per un mes de febrer.

Tot canvia menys la política espanyola que sembla viure vint anys enrere. Si més no la manera de governar ens retorna al passat, i pel que fa a Catalunya intenten ofegar-nos cada vegada més. 

Tot i que la Roser m'ha dit que La Vanguardia ni mirar-la, jo continuo amb la meva de contrastar diaris, sense caure en el masoquisme de comprar El Mundo o La Razón, perquè haig de vigilar la meva salut física, però també mental. Aquest contrast de què parlo el faig entre l'ARA i La Vanguardia.

I avui he llegit la entrevista que el nou director de La Vanguardia li feia al president de la Generalitat. La sensació que n'he tret és la d'una certa moderació per part del president quant a la seva intencionalitat sobiranista, reforçant la idea de defensar el dret a decidir, per després anar a negociar a Madrid. 

Probablement molts independentistes hauran llegit l'entrevista o el resum que d'altres diaris en puguin fer, amb un cert desencís, però crec que és bo que no ens deixem enlluernar i vulguem tocar de peus a terra. La llàstima que el PSC no estigui per la labor de fer el mateix, és a dir, reclamar el dret a decidir, que defensava durant la campanya electoral, per després anar a Madrid, en el seu cas, a defensar un model federal per al futur d'Espanya.

Segur que les paraules del president tindran repercussió a la premsa i en els debats de tot tipus en els propers dies, però jo les he entès perfectament, encara que a vegades t'agradaria deixar-te portar per l'eufòria, els sentiments i la utopia.

"Tropas franquistas ocupan Vic". Un atac a la democràcia

Aquests dies que estem recordant els 75 anys del final de la guerra, que no de les morts ni assassinats, ja que aquests van continuar fins gairebé quaranta anys més tard, em va agradar un tuit que ara no recordo qui el va fer, en què recordava al PP l'atac a l'estat de dret per tropes franquistes, quan el PP s'està queixant d'ETA que va prendre les armes contra la democràcia.

Amb això no justifico les accions i assassinats d'ETA, de cap de les maneres. Un assassinat, el faci qui el faci, és una acció injustificable, punible i abominable. Simplement ho poso damunt la taula perquè la lectura que fem de les coses, i sobretot de la hist

òria, sempre és interessada. Diuen que la història l'escriuen els guanyadors, i quan es tracta d'una victòria inquisidora encara més.

Sotmetre la ciutadania al pes de les lleis, no és sempre un sinònim de respecte ni de bona praxis democràtica. Si les lleis no es poguessin canviar, el món no avançaria, i encara la dona no podria votar, o les reunions d'un grup de ciutadans serien il·legals. Les lleis serveixen per posar ordre i ajudar a la convivència, però han de tenir la flexibilitat per adaptar-se als canvis al llarg del temps. Només un estat dictatorial defensa amb les dents unes lleis contra la població. Unes lleis que només tenen el discurs de la prohibició.

Les tropes franquistes varen ocupar la meva ciutat natal el dia 1 de febrer de 1939, i aquesta setmana el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha ocupat les aules de les escoles, menystenint el Parlament escollit democràticament pel poble de Catalunya. Han passat 75 anys, però hi ha actituds que no han canviat massa. Ens hem de mobilitzar per frenar l'atac als nostres drets com a persones lliures i sobiranes.