Avui s'han referit al darrer discurs televisat del president alemany on manifesta que els alemanys estan obligats a sentir-se solidaris amb els països europeus més castigats per la pandèmia. Un discurs emotiu que avui ens ve de nou, sobretot tenint en compte els discursos que acostumem a escoltar.
L'individualisme que predomina a la societat occidental ve acompanyada per un fort nacionalisme excloent, no només per part dels partits de la ultradreta, sinó força comuns en la resta de partits polítics. Un nacionalisme que ens fa tancar barreres i pensar només en nosaltres. Un nacionalisme que molt critiquem, sense tenir en compte el nostre.
És cert que davant de crisis humanitàries ens manifestem més solidaris i disposats a col·laborar i ajudar els altres, i això s'ha fet evident aquests dies, però no treu que en el fons es mantingui un esperit individualista que mantenim en suspensió a l'espera de resoldre els conflictes més evidents. L'experiència viscuda no ens acostuma a servir per millorar, sinó que passat un temps tornem a caure en els mateixos errors, en la mateixa manera de ser i actuar.
El conflicte sorgit a nivell europeu entre els països del nord i del sud, és una mostra evident de la diferent manera d'entendre la vida en societat. Uns i altres defensem la nostra posició i som molt poc autocrítics. Hauríem de practicar més l'exercici de posar-nos en la pell de l'altre i preguntar-nos quina seria la nostra resposta. No costa tant d'entendre que els països del nord no es fiïn dels del sud i per això siguin reticents a crear eurobons. No poden acceptar que el nivell d'ingressos fruit de la taxa d'impostos que pateixen sigui tan superior al nostre, i per això l'endeutament.
Entenc les paraules del president alemany, però també la malfiança del nord, quan no som capaços de demostrar el nostre compromís per evitar l'excés d'endeutament i una bona gestió econòmica per part dels nostres dirigents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada