Ho deia avui el president Pujol al programa Divendres: "No hi pot haver independència mentre el cambrer de Puigcerdà contesti en castellà al negre que li parla en català". El problema no és de fora, sinó de dins. Està molt bé que ens il·lusionem quan veiem més d'una estelada juntes, però el camí no es fa els caps de setmana de festa pel Maresme, sinó el dia a dia des de la feina, la família, amb els amics...
He seguit una mica per alt l'entrevista al president, però suficientment per reconèixer que té molta raó. Suposo que els més independentistes, o si més no aquells que ho expliciten més, no els agradarà escoltar unes reflexions realistes i que parteixen de la idea que la independència és molt difícil, tot i que no hi podem renunciar.
L'exemple del cambrer de Puigcerdà és el que passa quan critiquem les decisions dels polítics i no ens fixem en allò que acabem de fer. Que no procurem posar el nostre gra de sorra des d'allà on ens trobem i en allò que fem. Està molt bé exigir que els diputats declarin la independència de la nostra nació, sense pensar què representa i què creus que passarà després.
Tal com anem, viurem més o menys anys, però al final estarem si fa o no fa en la mateixa situació. Somiant que un dia potser serem independents, però... la vida haurà passat i no sé si podrem donar comptes del que haurem fet.
Tenim la mania de pensar que el món és tot allò que veiem, i no ens adonem que el món és molt més. El nostre cercle el tenim molt vist i conegut, però no tot s'acaba aquí. Arribem a pensar que allò en què creiem és allò que convé a tothom, sense tenir present que als altres els pot semblar una altra cosa. Senzill, no? doncs si s'entén tan bé, per què anem pel món fent el ridícul?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada