M'he assegut a la butaca amb l'ordinador a la falda i l'spotify connectat, per reflexionar. Demà haig d'anar a votar i haig de pensar molt bé a qui dono el meu vot. He baixat el Rèquiem de Mozart, no pas perquè cregui que les votacions de demà es mereixin un a missa de difunts, sinó perquè es tracta d'una obra interessant del compositor més universal. I em poso a reflexionar...
Procuro oblidar-me de les dades estadístiques que hem pogut llegir aquests dies i que feien una projecció dels escons del Parlament que correspondrien a cada partit polític català. No tinc en compte si els fan a dins o a fora de l'arc parlamentari, sinó que em quedo amb la seva imatge i el que m'atrau de cadascun d'ells.
Començo pels partits no nacionalistes, o si més no no nacionalistes catalans. C's no m'agrada perquè ha fet de la llengua el seu únic cavall de batalla. Els molesta que el català sigui protegit del que podria acabar essent la seva pèrdua i enterrament. La discriminació en positiu del català la considero útil i imprescindible. Per això sol ja no es mereixen el meu vot.El PP ha fet una campanya potent, si ho comparem amb altres vegades, i ha accentuat molt més el seu caràcter de partit espanyolista. De fet han estat coherents amb tot el seguit de recursos presentats contra els drets de Catalunya expressats en el seu estatut. També ha lluitat per atraure vots que podrien anar a parar a C's. El seu pensament està lluny del meu... el meu vot no pot anar cap aquest partit polític.
El PSC ha donat la cara i el seu líder, l'actual president de la Generalitat, ha renunciat públicament a repetir la fórmula del tripartit, per la qual cosa es planta sol a guanyar les eleccions si vol continuar a dins el govern. La seva submissió al PSOE li ha fet perdre alguns enters, i la lluita interna entre catalanistes i el corrent del PSOE, sembla haver afavorit els segons, deixant en suspens el toc catalanista que fins ara servia per convèncer a certs simpatitzants i militants. La col·locació de la Montserrat Tura al segon lloc no serà suficient per mantenir-los fidels. Aquest enfoc em provoca més dubtes del compte a l'hora d'emetre un vot favorable.
ICV continua com sempre ocupant una posició de minories que durant set anys l'ha permès estar governant, però que amb la decisió presa per Montilla, tot fa pensar que passaran a ocupar un lloc a l'oposició parlamentària. L'experiència que hem viscut amb els seus consellers no ha estat la més favorable per engrescar-nos a votar-los, i si bé no deuen haver estat un obstacle per al govern, sí que l'han perjudicat.
CIU va de germà gran, victoriós en les dues darreres consultes, encara que el pacte parlamentari de l'opció d'esquerra l'ha deixat a l'oposició. Ara confien en la dita "a la tercera va la vençuda". CIU s'ha volgut desmarcar de falses promeses d'ERC i no ha fet fàstics d'un possible pacte amb el PP, sobretot pensant que d'aquí a dos anys hi ha eleccions estatals i el PP pot recuperar el govern d'Espanya. És un gran defensor de la nació catalana, però ho vol treballar des de dins l'estat espanyol, sense provocar cap trencament hipotètic. La seva política de dretes posa en perill l'obra social engegada pel govern actual i fins i tot la societat del benestar, i això són punts negatius a l'hora d'engrescar-me a votar-los.
ERC, com a partit que ha estat governant durant aquests anys, defensa un procés cap a la independència més civilitzat que altres partits, tocant més de peus a terra. El seu discurs més radical que el manifestat per CIU, engresca poc tenint en compte que hi ha partits contrincants que són encara més radicals i llaminers. L'experiència de govern no ha estat fantàstica, comprometent a vegades l'obra de govern. La lluita interna ha deixat algun cadàver i el seu futur queda una mica incert. El fet que es cregui tant que és la clau del pacte final de govern, el fa menys atractiu perquè dóna la impressió que es ven sempre al millor postor.
Reagrupament ha sorgit d'una de les moltes escissions d'ERC, de la mà d'un exconseller, Joan Carretero, que va demostrar ben bé quin peu calça. Una persona incapaç de negociar res, ja que no accepta el diàleg i molt menys que pugui estar equivocat. La seva opció no és una opció de bon govern per Catalunya.
Finalment, i no perquè no n'hi hagi més, comento el partit que s'ha inventat Joan Laporta i que ha engrescat a prou gent, si més no a la xarxa internauta. De la seva força política només se sap que vol la independència, però no ens diu quina política defensa, de dretes o d'esquerres, quins camins seguiria Catalunya si assolís la independència. Dipositar el vot a aquesta opció política és una temeritat.
He arribat al final i partint de la base que no sóc partidari del vot en blanc ni el nul, i que sóc un fidel votant, sigui quina sigui l'elecció que es tracti, podeu imaginar quin és el meu dilema. La reflexió ha de ser més profunda i per això m'he passat al Magnificat in D Major de Bach, que em porta vells i bells records, quan el vaig cantar sota la direcció de Michel Corboz, a Autun (France). Em perdonareu que no segueixi escrivint perquè la reflexió no m'ho permet... que reflexioneu també vosaltres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada