Una de les pel·lícules que recordo de la meva infantesa és "Murieron con las botas puestas", i ho dic en castellà perquè és tal com la vaig veure. Desconec si després amb la "normalització" del català, s'ha traduït en la nostra llengua. Recordo la pel·lícula i l'associo amb Cantonigròs, a les escoles, al costat del cementiri, on hi anàvem a jugar, i també on hi celebràvem la famosa tómbola. Hi anàvem a veure cinema i també hi vaig arribar a actuar, cantant "les sabates" de Joan Manuel Serrat, o "Juanita Banana" de Luís Aguilé, fent duet amb la meva germana...
Per què he pensat amb la pel·lícula? doncs m'ha vingut al cap mentre pensava amb l'actitud de Montilla davant d'aquestes eleccions. Montilla ha tancat qualsevol possibilitat de pacte, quan totes les enquestes li donen una baixada important de vots, i per tant cap possibilitat de governar en solitari davant les moltes combinacions de coalicions de govern dels altres partits. Ho ha tancat, quan ha afirmat que no reeditaria el tripartit, i també quan ha rebutjat la coalició amb Ciutadans pel Canvi. Montilla es presenta sol i vol demostrar que pot guanyar, sense necessitat d'anar de bracet de ningú.El Setè de cavalleria, amb el seu coronel al capdavant, va sortir a enfrontar-se als indis, malgrat que ningú li podia assegurar la victòria. Varen sortir a defensar el seu honor i van morir tots a la batalla. No sé si Montilla ha pensat amb aquesta pel·lícula, però la impressió que jo tinc és la mateixa. Montilla pot ser el primer president de Catalunya que deixa de governar sense jubilar-se, sinó passant a l'oposició. El gest de Montilla és de valentia, però no sé si assenyat.
Tot el que sabem són estadístiques que també ens fan imaginar que si tothom anés a votar, i no només el 50%, probablement les expectatives de Montilla serien unes altres. La realitat és la que és i una bona part dels nostres ciutadans creuen ben poc en el govern autonòmic. Això fa que els resultats siguin enganyosos i ens creguem que són més les persones que defensen la sobirania del nostre poble. Això es demostra en el dia a dia.
D'aquí a pocs dies sabrem si el gest de Montilla ha estat encertat o no. Si ha estat un acte de valentia o bé una moguda cap al suïcidi col·lectiu. Ara fa quatre anys algú comentava que amb la segona derrota de CIU, el partit es veia abocat a la desaparició. Ara plantejo què pot passar amb el PSC si es demostra que no té prou força ni a dins ni a fora, i quin futur se li espera davant les eleccions municipals, on perilla la principal ciutat del país. Montilla ha volgut anar sol a defensar l'honor del seu partit i veurem si se n'ha fet la pell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada