dissabte, 13 de juny del 2009

Renéixer per evitar el suïcidi

He llegit l'escrit de Gregorio Morán, avui a La Vanguardia, "El suicidio de la izquierda catalana", i haig de confessar que ha estat com llegir el que tens en el pensament, però que no saps com expressar. Evidentment això passa perquè ell es un bon escriptor i jo no.
Us recomano la seva lectura, al marge que combregueu o no amb ell i amb el que allà diu, com a element de reflexió i, per a qui li correspongui, de rectificació d'allò que no estem fent bé. Ja no recordo on ho deia o escrivia, un dia d'aquests, però insisteixo en la necessitat que els partits polítics apliquin i defensin la política que els configura i defineix. Malauradament cada vegada més s'exerceix la política per continuar en el càrrec, en el govern, i menys pensant en els interessos de qui es vol defensar i servir. "quedar bé" és el lema a seguir, costi el que costi, encara que es trenqui la coherència i els propis principis.
Sempre he lloat el paper que històricament ha desenvolupat el PSC a casa nostra, sobretot en el moment en què es podia haver creat un partit socialista espanyol desmarcat de l'esperit socialista català. Un paper de sacrifici, perquè a nivell personal hauria estat molt més senzill defensar una posició radicalment catalana i d'esquerres, però això hauria portat a que l'opció catalana fos essencialment una opció de dreta, amb un testimoniatge residual d'una esquerra incapaç de fer sentir la seva veu, i encara menys d'aplicar el seu programa. Ara, però, després dels anys i sobretot a partir del moment que el PSC es fa gran i aconsegueix el govern de la Generalitat, amb la seva aliança amb ERC i ICV, i que coincideix en el temps amb un govern del PSOE a Espanya, els ciutadans i simpatitzants esperen alguna cosa més dels seus actuals dirigents, i se'ls exigeix un cert grau de rebel·lia que podria encapçalar perfectament el conseller Castells.
Zapatero ha esdevingut aigua de marduix, incapaç de presentar un programa valent, consistent i planificat, i en canvi es perd en la improvisació i en voler acontentar tothom, quan el que aconsegueix és tot el contrari. Amb els seus constants incompliments de la paraula, com ens té acostumats, i la pluja desbocada d'idees a batzegades, fa que hagi perdut la confiança d'una bona part de la població, i sobretot de les files socialistes i pensament d'esquerra.
No es tracta de donar ales al senyor Rajoy i el seu partit, perquè no els volem governant quan des de l'oposició ja ens perjudiquen, sinó que es tracta de fer una revolució interna perquè posi en evidència la capacitat del PSC dins la família socialista espanyola i també europea. Es tracta que ens creguem de veritat el missatge socialista i les aspiracions catalanes de ser un referent a Espanya i Europa, plenament solidaris, però sense ser víctimes de més espoli i humiliació.
No es tracta de trencar res, si més no per voluntat pròpia, sinó de fer veure amb fets i no només paraules, que ja n'estem tips i que la cosa no pot durar més.
L'escrit a què faig referència al principi parla del suïcidi de l'esquerra catalana i jo hi afegit el suïcidi del partit socialista com a garantia per al futur de la nostra nació catalana; la resta és testimonial i en tot cas serveix per sumar, encara que a vegades puguis donar la raó al refrany que hem après de petits, "val més anar sol que mal acompanyat".