Un Govern i una Església que aguditzen la fractura social

M'imagino que durant el 2014 serà impossible que no hi hagi un dia que no tinguem notícies i anècdotes per comentar al voltant del dret a decidir, la consulta i la pressió espanyola, des de qualsevol instància, per reprimir els nostres drets, la nostra llengua i la nostra cultura.

Si haguéssim continuat submisos com en temps de Jordi Pujol, i a Pasqual Maragall no se li hagués acudit modificar l'Estatut, tot això no passaria. La nostra vida seguiria tranquil·la, sense pena ni glòria. 

Aquelles persones que finalment ens hem adonat que érem innocents i massa refiats, no hauríem traspassat la ratlla de l'independentisme, i ens hauríem acontentat amb un respecte d'Espanya a la nostra llengua i cultura, encara que fos a canvi de subvencionar el malbaratament de recursos d'altres nacionalitats.

Avui es fa difícil simpatitzar amb Espanya, que no vol dir amb els espanyols, sinó amb els seus representants polítics. Fins i tot el PSC, que ha optat per seguir les ordres del PSOE, no pot estar tranquil quan llegeix les sentències dels diferents tribunals judicials en contra del català i la política d'immersió lingüística.

El tema cansa, i això pot ser el gran perill que ens condueixi al fracàs i la involució del nostre estatus propi i diferenciat de la resta d'Espanya. És per això que cal tenir el cap ben fred, però no llançar la tovallola. Cal defensar els nostres drets, cadascú des de la nostra posició i possibilitats. No ho podem deixar tot en mans dels nostres polítics, i els hem de defensar, donar suport i exigir dedicació i coherència.

Espanya no va bé. El govern del PP està destrossant moltes de les coses que amb paciència i esforç la societat civil havia anat construint, a partir de la mort del dictador. Europa avergonyeix el govern espanyol per lleis injustes, però no té prou força per redreçar el camí que el PP està traçant. 

La Unió europea fa aigües quan es tracta de defensar els pobles maltractats pels seus governs. És incapaç de fer res per evitar que el dictador sirià deixi d'assassinar els seus súbdits i destrossar les seves vides i pertinences. Tota una generació de sirians haurà viscut sota les bombes del seu govern. A Espanya encara hi ha supervivents d'una guerra civil injusta, i ha vist com molts dels culpables i els seus hereus, continuen governant políticament o econòmicament un Estat en hores baixes, amb diferencies socials cada vegada més grans. No ho podem callar, i hem de denunciar l'Església espanyola que permeti i doni suport, per interès, a la fractura social del nostre país.

El PP no rebutja la xenofòbia de PxC, sinó que hi competeix

Una vegada més Europa ha d'avisar Espanya que legisla malament, i l'exigeix canviar decrets i lleis injustes. En aquest cas es tracta del decret del govern del PP, de l'any 2012, en que es priva els immigrants sense-papers l'accés a la sanitat pública. Segons informa la comissió del Consell d'Europa que vetlla pels drets socials, aquest decret és contrari a la Carta Social Europea.

Si fóssim un país normal, si el nostre govern fos un govern seriós i democràtic, hauria de reconèixer l'error i disculpar-se. De fet, si fos un govern plenament democràtic, mai no hauria aprovat l'esmentat decret.

El govern català ja se'n va distanciar i ha continuat atenent les persones sense-papers, exigint-los tan sols que s'empadronessin. El sentit comú ha de regnar a l'hora de legislar, però a casa nostra el PP ha demostrat contínuament que de sentit comú no en té gens, i l'exemple que dóna no ajuda gens a millorar la manera de ser dels seus governats.

Ens agradarà més o menys ser a Europa, però queda demostrat que l'anhel per entrar-hi, quan patíem la dictadura franquista, està més que justificat. No haurà resultat tot el positiu que esperàvem, però si continuéssim a dins, ningú no ens assegura que no continuéssim sentint remor de sabres.

Una vegada més, la política del Partit Popular, queda retratada i només per la poca vergonya dels seus dirigents, la cara no els cau. A mi, que no m'hi sento gens vinculat, m'avergonyeixo de ser considerat espanyol, per culpa del govern actual. I que no es confongui ningú, no té res a veure amb la ciutadania espanyola, on hi ha moltes persones que ja les voldríem per veïns. A vegades sembla que juguem a bons i dolents, i això és un error. El problema és el comportament del partit que governa amb majoria absoluta.

Els partits polítics suspenen com a escoles de polítics

Llegia la informació sobre la llei Wert, per a la reforma educativa, i no ho entenc. De fet té una explicació: no me l'he llegit i m'he limitat a seguir els comentaris dels experts i/o afectats. De totes maneres no veig que sigui massa normal que, com diu la notícia de l'ARA, que l'excusa de Wert, l'any 2012, d'elaborar una reforma educativa de manera urgent era que el currículum educatiu havia de basar-se en les competències bàsiques, i en canvi en el primer esborrany del decret de continguts de la Llei no incorporés l'apartat de les competències. O que, una vegada advertit de l'error, només n'incorporessin un parell, sis menys de les actuals.

No pot ser que tinguem uns polítics i assessors tan mediocres. No pot ser que els actuals polítics només actuïn obsessionats per reduir les competències polítiques dels parlaments autonòmics, i contra la llengua i cultura diferent a l'espanyola.

No pot ser que uns polítics amb grans responsabilitats no es presentin en una comissió sectorial del Parlament, una mostra evident de menyspreu a la institució catalana, sense que no passi res. Com volen que la ciutadania pugui confiar en ells i se'ls respecti, si són els primers en faltar el respecte a la ciutadania?

Estem en una època en què molts polítics, periodistes, sindicalistes... dediquen moltes hores per intentar deslegitimar el procés sobiranista català, però pocs es preocupen pel nivell dels nostres polítics. Deixant de banda la corrupció, que ha fet molt mal, la mediocritat dels polítics, sobretot dels que tenen importants responsabilitats, està deixant el sistema democràtic espanyol en un carreró sense sortida. En lloc de transició haurem de parlar d'involució i del perill de perdre molts dels drets recuperats després de quaranta anys de dictadura. 

Qui és tan ingenu de demanar a Sánchez-Camacho que es disculpi?

Ni sensibilitat, ni transparència, ni estimació, sinó interessos econòmics. Espanya no pot perdre la gallina dels ous d'or i ho combat mentint i enfrontant els catalans amb els espanyols. Nosaltres tampoc hem estat encertats. Més aviat hem caigut en el parany dels diferents governs espanyols, però aquests mai s'han comportat de manera honesta. Els ha interessat que la resta dels espanyols ens arribés a odiar.

En un país normal, ningú aprovaria que el ministre d'Hisenda es negués a presentar les balances fiscals, amb l'argument que pot donar ales als sobiranistes. Tothom ho ha entès, però Espanya no és un país normal, i accepta i aplaudeix que el ministre no informi. Fa quatre dies aprovaven la llei de la transparència i a la primera de canvi se la salten. Les lleis a Espanya estan al servei d'uns quants.

La reacció del president extremeny vanagloriant-se dels recursos que aporta a la Universitat mentre Catalunya deu cinc mesos a la Universitat, quan està subvencionat amb un 26% del PIB, no té vergonya. Aquest és el país que ens estima i que diu que tots som iguals. Nosaltres som uns desagraïts, prepotents i interessats. Només volem independitzar-nos per la butxaca. 

Tot això és el que s'ha venut a la resta d'Espanya, des dels governs successius i la premsa casposa. El més trist de tot és, però, que això mateix s'ha dit des de casa nostra, per boca d'Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera, per defensar unes cadires, però mai Catalunya. 

VOX, la solució de la dreta espanyola?

Tal com està el pati, el naixement d'un nou partit polític difícilment provoqui un augment de la participació electoral. Tots estem molt cansats dels partits i ja no ens fiem de ningú. És per això que davant la creació del nou partit polític VOX, la pregunta que ens fem és: a qui traurà vots? 

La baixa del PP de Vidal-Quadras per adjuntar-se, molt probablement a VOX, quants vots s'emportarà? i si finalment opten per unir-se electoralment amb C's, quants vots sumaran? o potser restaran? C's sempre ha presumit d'incloure en les seves llistes gent de dreta i d'esquerra. Amb Vidal-Quadras i tots els membres de VOX, la cosa ja no queda tan clara.

Fins ara, i davant les males arts del PP per governar Espanya, molts pensàvem que seria UPyD qui s'enduria molts votants peperos, ara, amb VOX, pot ser que UPyD no creixi tant i se'ls reparteixi amb VOX.

M'imagino que per a molts simpatitzants del PP, la sortida de Vidal-Quadras els haurà suposat un alleujament. La càrrega d'extrema dreta podria desaparèixer i convertir el Partit Popular en un partit de dreta conservadora, però sense extremismes. Això tampoc solucionaria res en el debat sobre el dret a decidir, perquè ni l'esquerra, representada pel PSOE l'accepta.

No podem subestimar la força de VOX, com a mínim a mitjà termini, si ens fixem en què està passant amb els partits d'extrema dreta europeus. Probablement seria massa aviat per apreciar grans canvis, però veient com està el panorama a Espanya, ningú no ens pot negar que és una opció ben factible.

De moment ja tenim el senyor Alejo Vidal-Quadras fora del PP, el següent pas seria, en el cas que Rajoy es mantingui fort, veure com Mayor Oreja, Aguirre, Aznar... podrien anar passant a cobrir l'espectre de VOX, a no ser que el seu orgull no els permeti sortir del PP.

Ara mirem-ho en perspectiva catalana. Quin futur podria tenir VOX? què passaria amb els militants d'extrema dreta del PPC? preferirien entrar a C's. El futur polític del PSC està en joc, però no serà menys sorprenent el que pugui arribar a passar amb la dreta espanyola. L'aparició de VOX podrà clarificar millor la posició del PP?

Setanta-cinc anys de l'entrada de les forces franquistes a Barcelona

Pocs dies més tard, el dia 1 de febrer de 1939, entraven a Vic. Jo encara trigaria setze anys a néixer, però evidentment en vaig rebre les conseqüències. Vint anys amb Franco governant despòticament, esperant assolir la democràcia. Ara després de gairebé quaranta anys de transició, la base democràtica continua en perill, amb un PP amb majoria absoluta retallant molts dels drets aconseguits amb molt d'esforç.

Avui la premsa ens recordava l'entrada a Barcelona del militars colpistes i la reacció de la gent. El que m'ha cridat més l'atenció ha estat una fotografia amb un bisbe amb la mà alçada a manera feixista.

El poble no vol la guerra i les ànsies per recuperar la pau fa que s'agafi al primer punt de suport que troba. El poble espanyol va haver de patir la dictadura durant quaranta anys. És perillós agafar-se en una barra de ferro calent, per les conseqüències que això comporta.

Aquest cap de setmana les forces vives del PP ens han visitat i han volgut demostrar als seus incondicionals que tenien la mà de ferro i que ningú es podia atrevir a enfrontar-s'hi. Als sobiranistes no els ha espantat ni crec que els faci desistir del seu anhel. L'únic que pot haver servit és per aturar les baixes dels seus votants, cada vegada més engrescats amb C's. Alícia Sánchez-Camacho deu estar satisfeta, perquè és una victòria interna, però difícilment sortirà de la marginalitat en què el seu partit es troba a Catalunya.

Per als malpensats, no vulgueu vincular l'entrada del PP a Barcelona amb l'entrada de les tropes franquistes el 39.

Una societat desigual i mal governada

A mi, els que m'estimen, m'ho demostren, no necessàriament amb regals, sinó amb simpatia, escoltant-me i intentant fer-me fàcil la vida. Jo em puc creure que els espanyols ens estimen als catalans, però el que puc assegurar és que el govern espanyol, al llarg dels temps, no ho ha demostrat en res, sinó més aviat ha fet tot el possible per fer-nos la punyeta. Com diu el ministre Montoro, Catalunya està salvant Espanya, però ni tan sols ens donen les gràcies.

Però avui no vull parlar més del PP i de totes les mesures anticatalanes amb el suport de la senyora Camacho i companyia. Ho deixo per a un altre dia. Avui voldria parlar de la sort que tenim les persones que treballem, que no ens trobem a les cues per trobar feina, no estem pendents del saldo bancari per comprar i satisfer les primeres necessitats.

L'altre dia llegia que el nivell econòmic de les famílies havia recuperat la situació de 2007, amb la gran diferència, que alhora és preocupant, que havia augmentat les diferències entre les famílies. És a dir, tenim més famílies més pobres i famílies que són més riques.

Entenc que la monja Forcades i l'Arcadi denunciïn les desigualtats existents, en un món occidental poc sensible a la pobresa, i entenc que es demani que el nou estat a constituir tingui en compte aquesta realitat i treballi a fons la manera de resoldre aquesta injustícia. Ho dic perquè sovint en aquest bloc he criticat la seva campanya, però no és tant pel contingut, com per anar per lliure dividint la molt fragmentada societat catalana.

Ahir parlava de la campanya "Mataró, ciutat de valors". Voldria creure que servirà perquè arribi a tothom. No només a les persones d'un cert nivell intel·lectual i econòmic, sinó a tots els ciutadans i ciutadanes de Mataró, ja que és des de la persona més insignificant i anònima on podem trobar-hi uns valors que ens facin més persones i més sociables.

Mataró, ciutat de valors

Acabo d'arribar de l'acte oficial de presentació de la campanya "Mataró, ciutat de valors", al Teatre Monumental de la ciutat. Una campanya que vol fer sortir i recordar-nos tots aquells valors que encara conservem, encara que sovint no en som prou conscients. Aquells valors dels ciutadans, de les entitats, de les associacions, dels gremis, del món sindical i mercantil. Aquells valors que ens han guiat i ajudat a construir la nostra societat.

Ha estat un acte on han actuat mataronins, representants actuals d'aquests valors, un dels quals, el compromís, és l'escollit per aquest mes de gener. Presents a la sala o de manera virtual, tots ells han defensat els diferents valors que han fet possible arribar on són.

Professionals i amateurs, amb més o menys encert, però tots ells amb il·lusió i exemplaritat, han anat desgranant els dotze valors de 2014. Potser la part musical, la vocal, ha estat la menys precisa i afortunada, però el conjunt de la vetllada ha emocionat a un públic que ha omplert de gom a gom el Teatre Monumental.

Ara la feina està a les mans de les entitats de Mataró que en el seu dia a dia, treballen per fer seus els valors que fan possible que la ciutat no sigui una simple aglomeració de persones, sinó un espai de convivència i solidaritat.

En aquesta empresa hi participem moltes persones, mataronins i persones que dediquem la nostra vida laboral per fer créixer la ciutat en harmonia, progrés, comoditat i convivència, fins i tot en un moment de crisi generalitzada que afecta d'una manera especial a les persones més vulnerables. A ells també hi hem d'arribar amb la nostra llista de valors, però ho hem de fer de manera que se'ls sentin seus, i els puguin compartir amb nosaltres.

Què en pensen de tot plegat els regidors socialistes d'Arenys de Mar?

Si finalment la direcció actual del PSC decidís expulsar els tres diputats "díscols" i els exconsellers Joaquim Nadal, Montserrat Tura o Antoni Castells, entre d'altres, abandonessin el partit, qui seria qui? L'actual PSC podria, moralment, continuar mantenint el nom o s'hauria de convertir en la delegació catalana del PSOE? No seria més lògic que els dirigents sortints, en el cas hipotètic que volguessin crear un nou partit, conservessin les sigles de PSC?

No estaríem parlant de marques si aquestes no tinguessin tanta importància. Estic convençut que en alguns municipis, sobretot de l'àrea metropolitana barcelonina, guanyarien més vots presentant-se com a PSOE. En altres municipis el dilema per a molts votants seria escollir entre el PP, PSOE i C's, perquè en el fons prediquen el mateix missatge. En la pràctica, sense la petja dels socialistes catalanistes, tampoc són tan diferents.

Ahir un exregidor arenyenc em retuitejava animant els regidors actuals del PSC d'Arenys, a manifestar-se a favor o en contra de la decisió dels tres diputats "díscols". A Mataró ja ho han fet. A mi m'agradaria que ho fessin, perquè sempre és bo conèixer què pensen aquelles persones que es presenten a les eleccions. Ens podríem trobar ben bé que majoritàriament es pronunciessin a favor de l'actual direcció del PSC. De fet és la millor garantia per continuar en política. Una altra cosa és la dificultat de mantenir la coherència i suficient recolzament de la ciutadania.

El gran problema dels socialistes disconformes amb la direcció actual del PSC és trobar una alternativa vàlida i d'acord amb els seus principis. ERC no és el mateix, encara que puguin coincidir en moltes coses. ICV tampoc és l'alternativa que els solucioni el seu futur polític. Probablement molts socialistes que abandonin el PSC s'aniran a casa a veure-les venir, i tancaran la seva etapa política. 

La submissió de Pere Navarro a Rubalcaba li passarà factura

Pere Navarro va decidir, pactar o veure's obligat a pactar amb Rubalcaba la marxa enrere sobre el dret a decidir. Calia fer fora o deixar en evidència els diputats i militants crítics amb l'actual línia de la direcció del partit, perquè Rubalcaba estigués content. Pere Navarro, l'il·lús, es pensa que el PSOE l'ajudarà, i no sap que el PSOE l'única cosa que vol són vots favorables per arribar a ser alguna cosa a Espanya.

Tothom és lliure d'actuar a casa seva, amb les seves coses, com millor li sembli, i per això no sóc ningú per donar lliçons als altres. Em guio per la meva intuïció que, sense voler semblar pretensiós, normalment és encertada.

No sé què passarà, ja que no endevino el futur, però estic convençut que Pere Navarro ha caigut en la trampa del PSOE i d'una bona colla de militants i càrrecs importants del PSC que sempre han trobat a faltar la "E" i els ha sobrat la "C".

El PSC d'avui, si més no a nivell dirigent, no té res a veure amb el PSC que hem vist al llarg de la història. El famós canvi liderat per Pere Navarro va consistir en fer fora els dirigents catalanistes i donar entrada als espanyolistes. Això només ho podia fer un home de palla. Per aquesta actuació s'hi va prestar Pere Navarro, que haurà estat un personatge gris en la història del PSC.

Novament el PP trepitja els drets del poble a qui diuen servir

Senyora Alicia Sánchez-Camacho m'agradaria que m'expliqués en què consisteix el tarannà del seu partit. El considera un partit demòcrata? Està d'acord amb l'atac sistemàtic del seu partit al català, valencià, el menorquí, o el nom que vostè prefereixi anomenar-lo?  Ho considera normal?

Sense entrar a parlar del que estan fent a les illes Balears, o el ridícul d'Aragó a la Franja, el PP ha aconseguit que a València no hi hagi mitjans de comunicació on es parli català o valencià. L'única possibilitat que quedava era Catalunya Ràdio, però avui han clausurat l'estudi que en feia la reemissió.

Vostès no defensen Catalunya ni València, en aquest cas, vostès imposen la seva filosofia que té més semblança en un règim dictatorial que no pas democràtic. Negar l'ús de la llengua pròpia és una aberració. S'estranya que els catalans, una bona majoria, vulguin separar-se d'Espanya, on el PP té un gran poder, per independitzar-se i constituir un nou estat on vostès són residuals?

Em fan pena, ràbia i m'indignen. Vostès només defensen els seus interessos per mantenir-se en el poder i fer i desfer, més aviat desfer, al seu caprici, sense tenir en compte a ningú. Espero que algun dia Europa conegui la realitat de la seva manera de ser i pensar, i veurà que no hi trobaran gaires diferències respecte al règim polític que crèiem haver oblidat.

És que Rajoy pensa en dimitir aviat?

M'ho pregunto perquè sembla ser que "mentre jo (Rajoy) sigui president no hi haurà independència de cap territori", segons ha declarat en l'entrevista que li han fet a Antena 3. Permeteu-me la ironia. Tampoc creu Joan Ignasi Elena que el PSC els expulsi del grup parlamentari, perquè això no ha passat mai. De moment els han suspès cautelarment i apartats de la direcció i del Consell Nacional del partit. També li ha tocat el rebre a Fabián Mohedano, perquè va assistir a un acte d'ERC, i això, segons la direcció socialista són comportaments reprovables.

Al marge de tot el que passa amb el PSC i la consulta, hi ha una assignatura pendent: un nou model de democràcia representativa. La desconfiança amb els polítics és absoluta i preocupant, i no hi ha partit polític que se n'escapi. Els polítics viuen massa d'esquena de la ciutadania.

Però els polítics sorgeixen de la societat, i si la societat està malalta, és fàcil que els polítics també. Avui, per exemple, he sabut que el diputat de C's, Jordi Cañas, està sent investigat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per un suposat frau fiscal. Estem parlant d'un diputat d'un partit que s'ha dedicat a criticar els partits de tota la vida per la corrupció i l'opacitat de la seva actuació.

Una exconsellera d'Extremadura aconsegueix una plaça pública que ella mateixa va convocar. Els sindicats tampoc no se n'escapen: "UGT comprava 10 quaderns i li facturava 7.000 a la Junta" diu El Mundo. I Artur Mas és el més dolent del món, i... tot això ens ho trobem a cada pàgina de diari, o secció de ràdio i televisió. Ningú contrasta res, però el cert és que cada dia hi ha més polítics imputats, que no arriben a entrar mai a la presó, ni retornar els diners robats. Aquest és el món que respirem. Quin serà el futur?

El sector oficial del PSC demana coherència

Hi estic d'acord. La coherència és bàsica en política i a tot arreu. Fa molts anys que els hi estem reclamant, com també ens ho hem d'exigir a nosaltres mateixos. S'ha demostrat que la coherència no existeix en política. Els polítics prometen molt i no compleixen. Exigeixen molt a la ciutadania i són els primers a incomplir. 

En els pagaments del deute, hi ha una mostra ben clara. La ciutadania ha de pagar els impostos a temps, però cobra les factures de l'administració amb retard, amb molt de retard. El manteniment i obligatorietat de complir certs requisits en els equipaments civils, no es practica sempre en els públics. Sabeu que hi ha teatres municipals que no tenen llicència, perquè no compleixen en mesures de seguretat? Això és possible en equipaments privats?

Ser coherent és molt difícil. Ho comprovem cada moment del dia. Hi ha pares que no permeten segons quines actuacions dels seus fills, però ells són els primers a incomplir-ho. Els polítics demanen respecte i són els primers que se n'obliden. Demanen diàleg i es tanquen en banda. 

És per això que considero encertat que el PSC oficial exigeixi coherència als crítics que no han respectat l'acord del Consell Nacional amb més d'un 83% de vots a favor. I jo aprofito per exigir coherència a la direcció del PSC que va prometre que estava a favor del dret a decidir, i que fins i tot va incomplir la consigna del PSOE al Congrés de Diputats i els seus diputats varen ser sancionats.

És allò de qui estigui net de culpa que llanci la primera pedra. Potser el que hauríem de practicar més seria la humilitat i reflexionar les nostres paraules i promeses, i no judicar tant als altres. La coherència és bàsica perquè la societat avanci. És imprescindible per confiar en els altres.

A qui li interessa mantenir-se en una Espanya que retorna al franquisme?

No és una pregunta oportunista ni demagògica. És simplement una qüestió que em faig i no hi trobo resposta, o millor dit, només hi trobo una resposta: els nostàlgics del franquisme.

No crec que el PSC, encara que ara sigui més PSOE que PSC, tingui cap interès de llençar tot l'esforç esmerçat durant gairebé quaranta anys per sortir de la dictadura franquista. Ho defensaria on calgués. Una altra cosa és si els passos que estan fent són els més encertats.

Avui, en una tertúlia radiofònica, he sentit que el senyor Toni Bolaño negava que dins del PSC hi hagués militants que ja els estigués bé la situació actual de Catalunya. Aquí no hi estic d'acord. Conec militants socialistes que ja els està bé i no volen canviar res. Mentiria si digués que són majoria, però hi són, com també n'hi ha que defensen el dret a decidir.

El PPC, C's i PxC, per posar tres exemples, sí que es troben a gust amb la situació actual i no fan res per intentar millorar l'encaix de Catalunya a Espanya, i a molts d'ells potser no els faria res tornar a èpoques passades. Jo ja no els demano que defensin el dret a decidir, ni la convocatòria de la consulta, sinó només treballar perquè Espanya ens tracti millor, ni més ni menys del que pugui fer el PP del País Basc, i que lluitin contra la involució democràtica del govern espanyol.

Jo crec sincerament que el PSC sí que vol canviar la situació, i també em vaig creure el seu programa electoral quan defensava el dret a decidir. Tothom té dret a rectificar, però han d'acceptar que si els tres diputats crítics han desatès l'acord majoritari del Consell Nacional del seu partit, no poden negar-nos que el PSC ha traït els seus votants. I no em vinguin amb subterfugis, perquè Madrid no ens donarà res, i només podem exigir. Estem demanant poder votar, no necessàriament la independència.

Voldria recordar a qui no tingui memòria, que molts líders polítics que han lluitat per una societat més justa, han estat considerats rebels, terroristes o anticonstitucionals. És el preu a pagar per aconseguir que les lleis no siguin obstacle per assolir una societat més justa. Que no ens vulguin enredar. Crec que el PSC s'ha equivocat i a mi, personalment, em sap greu.

Per cert, el ministre Wert és un clar exemple de l'Espanya franquista, i qui el manté com a ministre és el president Rajoy. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Ni els Reis d'Orient no són de fiar

Que la monarquia a Espanya es troba en un moment molt delicat, ningú no m'ho podrà negar. Les atzagaiades de Joan Carles I han perjudicat la imatge de la monarquia, encara que no ha desentonat amb el conjunt de la classe dirigent.

Resulta, però que, segons he pogut llegir al diari ARA, ni els reis d'orient donen bon exemple, pel seu pas per la població de Sort. Allà varen aprofitar uns moments de pocs espectadors per atacar un caporal de Mossos d'Esquadra, amb l'arma que tenien més a mà: els caramels

Em consta que quan varen passar per Arenys i també per Vic, el seu comportament va ser exquisit. No sé si a Sort varen patir el mal d'altura i se'ls va anar l'olla, però en tot cas desitjo que la canalla no se n'adonés i tornés a casa amb la il·lusió de despertar-se l'endemà i trobar-se amb la sala que dóna al balcó, plena de regals.

Diuen que els uniformes transformen les persones. Ves a saber si el caporal agredit no tenia conflictes del dia a dia, amb els tres personatges. Si fem memòria trobaríem molts casos en què sota el vestit i una etiqueta, provoca que la persona jugui un altre paper diferent de l'habitual, i que el seu comportament sorprengui veïns i amics.

Desitgem que els tres reis mags solucionin els seus problemes i aconseguim que els reis màgics continuïn circulant per totes les poblacions i ciutats, i trobin la manera de fer més fàcil d'entendre's perquè, al final, qui hi surt perdent és el nen i nena que viuen la màgia de la innocència.

A nivell local, Àlex Acero és la notícia del dia

Avui el Parlament català, amb 87 vots a favor, ha aprovat sol·licitar a Madrid la competència del referèndum. El PP i C's hi han votat en contra, com també 16 dels vint diputats del PSC, els altres 3 que eren al Parlament hi han votat a favor, perquè Àngel Ros, alcalde de Lleida, havia renunciat a l'acta de diputat abans de la sessió plenària.

El resultat era previsible i l'única incògnita era l'actitud dels diputats socialistes, perquè del sector crític finalment no tots han mantingut la discrepància i han votat d'acord amb les exigències de la direcció del PSC. En els propers dies anirem seguint els esdeveniments. Els expulsaran del partit?

Però avui la notícia en l'àmbit local és la renúncia a la cartera de Promoció Econòmica del regidor de Promoció Econòmica. No he dit regidor de govern, perquè encara no m'ha quedat clar si formava part del govern municipal, o simplement tenia la delegació de la regidoria.

Confesso que desconec la feina feta pel regidor durant aquests dos anys i mig de mandat, perquè no ho he seguit prou, però coneixent l'Àlex Acero estic convençut que s'hi ha deixat la pell. No és bo que una persona voluntariosa renunciï a continuar pels motius que ha exposat: discrepàncies amb el funcionament intern de l'Ajuntament.

Com en tot, és des de dins que coneixes com funciona tot i per tant és molt arriscat criticar actuacions quan no tens ni idea de les dificultats en què es troba la persona a qui critiques. Vull dir que des de l'oposició, quan no has estat mai regidor de govern, és molt fàcil criticar. Quan has passat per l'experiència de govern i tornes a l'oposició, l'actitud hauria de ser diferent. El problema és que llavors es fa una crítica intencionada, simplement per interès partidista o personal. 

L'Àlex ha experimentat què vol dir estar a l'oposició i ara governant, i per tant ha pogut entendre moltes coses que abans segurament desconeixia i podia mal interpretar. 

No sé si la decisió presa per l'Àlex Acero és irreversible, però en tot cas espero que des de govern o oposició, continuï treballant per Arenys de Mar.

L'ètica dels polítics en qüestió

Els dubtes d'alguns diputats socialistes davant la votació de demà al Parlament català, posa a debat l'ètica dels polítics. De ben segur que la reflexió personal ens hauria de fer preguntar si el nostre comportament habitual és ètic o no, però en el cas dels càrrecs públics la qüestió agafa més força.

No sempre l'ús de la paraula ètica, o bé la interpretació i concepte que se'n té no és coincident. D'altres vegades és errònia, o una excusa per aconseguir allò que desitgem. Què vull dir? Avui Pere Navarro definia la renúncia a l'acta de diputat de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, com un acte ètic. Amb aquest gest demostrava que no estava d'acord amb la decisió de la cúpula dirigent del seu partit polític, però acceptava la majoria, i abans de votar en contra dels seus ideals, ha abandonat el càrrec.

Els diaris informen que Xavier Sabaté votarà negativament, tot i que fins avui tenia els seus dubtes i defensava una posició única d'abstenció. A mi em sobtava, pel concepte que tinc d'ell, i és per això que no em sorprèn la seva decisió. Quant a Elena, Geli i Ventura, sembla ser que optaran pel sí, la qual cosa, si es compleix l'amenaça de Pere Navarro, serien expulsats del partit.

Com ja he dit en altres ocasions, penso que el PSC s'equivoca. Demanar a Madrid l'autorització per celebrar la consulta, no és el mateix que votar la independència. Aquest argument és una excusa. Jo només hi veig dos motius possibles: evitar formar part del grup de defensors de la consulta, perquè tothom sap que Madrid no ho concedirà, i creuen que és una ridiculesa, o bé la temença que si hi ha consulta, el resultat pugui ser favorable a la independència, i el PSC no la vol.

El PP ja ha dit que no permetrà la consulta, però també ha dit que no està a favor d'una reforma de la Constitució. Llavors, si demanar la consulta és una ridiculesa, també ho és demanar la reforma de la Constitució. Qui fa més el ridícul? Qui és que ha canviat el que va prometre? al meu entendre és el PSC, i a mi em sap greu.

Crispació i mobilització ciutadana contra la crisi i la corrupció política

La classe política, en general, només defensa la mobilització ciutadana en les jornades electorals. Per a molts polítics la seva vida, el seu futur, depèn de la capacitat de mobilitzar ciutadans favorables a votar-los per a quatre anys. Alguns polítics, una vegada assolit l'escó, es limiten a obeir les ordres de la direcció del partit, al marge de les seves creences i valors. El següent objectiu serà aconseguir suficients vots per gaudir de quatre anys més de la vida pública retribuïda.

Ja sé que dibuixo un panorama molt negatiu i generalitzo massa, però, malauradament, el panorama polític actual segueix força aquesta dinàmica. Deixem de banda l'anàlisi de la disciplina de vot dins dels partits polítics i fixem-nos en què està passant als carrers dels nostres pobles i ciutats.

La crisi econòmica és un factor clau per a la desesperació de moltes persones, que provoca situacions extremes en les capes més desafavorides. A tot això, però, cal afegir el mal exemple de molts polítics amb qui hem dipositat la nostra confiança per dirigir el país. A part de la corrupció, que és un fenomen massa corrent darrerament, observem una incapacitat extrema de molts polítics per governar, amb coherència i eficàcia. Un mal ús de la majoria absoluta condemna la democràcia a una autocràcia. En democràcia no es pot fer tot el que un vol, encara que tingui majoria absoluta al Parlament o al Ple municipal.

Darrerament estem observant mobilitzacions crispades, amb enfrontaments violents, que no ajuden gens a la convivència. Quan les persones tenen poc a perdre, fàcilment surten al carrer a defensar els drets constitucionals al treball i a l'habitatge. No sempre les reivindicacions són encertades, també n'hi ha d'errònies, però en un clima de crispació i empobriment general de la població, la pedagogia és molt complicada. Es tracta d'aplicar-la abans que es desfermi la tempesta, i en això la classe política hi té molt a aprendre.

El Papa bateja una filla d'una parella casada pel civil

M'imagino que més d'un cardenal es devia posar les mans al cap i lamentar no haver-s'ho pensat dues vegades abans de votar el cardenal Bergoglio. Batejar una filla del mal, d'una parella sense casar-se per l'Església. 

No només monsenyor Rouco Varela s'escandalitza, sinó que de ben segur que n'hi ha uns quants més que no s'ho acaben de creure, i fins i tot hi haurà molts agnòstics que han quedat descol·locats i que poden aprendre molt del Papa Francesc. Els polítics, per exemple, podrien seguir el seu exemple i no dogmatitzar tot el dia. 

Algú li pot demanar al ministre Gallardón què en pensa del Papa? L'Església, ja ho deia l'altre dia, no defensarà mai l'avortament, però amb el tarannà de l'actual Papa, de ben segur que les decisions i actitud del ministre no serien les mateixes.

Tot és qüestió de no estar tot el dia prohibint i castigant els que no segueixen la doctrina de l'Església, sinó argumentar i defensar les pròpies creences sense imposar-les. No hi estem acostumats.

La colla de Gallardón decideixen per nosaltres. Com que tenen majoria absoluta, podem fer tot allò que volen, i els seus amics jutges no hi posen cap trava. 

La culpa del desmanec d'aquest post la té en Pepe Rubianes. Escriure el post i escoltar-lo a la tele, no és gens fàcil. Bona nit.

Pere Navarro se'n fot del president per dissimular la seva incompetència

Molt em temo que la història parlarà de Pere Navarro com un dels artífexs de la destrucció del PSC a Catalunya. Aquest xicot que passava desapercebut a l'alcaldia de la seva ciutat, va voler arribar a dalt i va tenir el suport necessari perquè li permetessin estimbar-se. De moment ja ha tornat Iceta, no fos cas que la malaltia fos irrecuperable.

Diuen que la millor defensa és un bon atac, i aquesta és una pràctica no només esportiva sinó que s'utilitza molt en la política. Pere Navarro que ha fracassat des del primer dia, que no sap on és ni a qui fer content, perdent vots i militants, només té una obsessió: atacar el president Mas i amb ell a tots els centenars de milers de catalans que reclamen el dret a decidir, la consulta.

Pere Navarro es va fer el valent a Madrid votant diferent del PSOE, per primera vegada a la història, i deixant en situació compromesa a la diputada Chacón. Al Parlament català també va voler demostrar al PSOE que el PSC era autònom i que votava allò en què creia, encara que els seus amics del PSOE no hi estiguessin d'acord. Al final tot això no ha servit de res. Per què?

Perquè ha renunciat al dret a decidir, que tant havia defensat, simplement perquè el PSOE no ho vol, i ho argumenta que a canvi té l'acord de Granada que és la solució per a Catalunya. Vosaltres què creieu, que Navarro és beneit o ens pren per ximples a tots nosaltres?

El famós acord de Granada és una entabanada que no es creuen ni ells. El federalisme que jo sempre havia vist com una bona solució, només ens ho creiem a Catalunya i ningú més, la qual cosa fa que els que ja no ens mamem el dit, haguem deixat de lluitar per aconseguir-ho. Amb Espanya no és possible dialogar, que mai es posarà en el mateix nivell i sempre farà valdre tot el seu poder polític i jurídic.

Qui és qui fa més el ridícul?

Puc pensar que el nostre president no ha fet bé les coses, i que la famosa carta es podia haver enviat d'una millor manera, però penso que s'havia d'enviar. Malgrat tot, no tinc cap dubte en pensar i dir que si algun polític català està fent més el ridícul és el senyor Pere Navarro, que està portant el partit socialista a la ruïna, i un país sense un partit socialista fort, és al meu entendre, un país amb poc futur. El problema, però, no serà de la dreta catalana, sinó de l'esquerra que no ha estat a l'alçada de les circumstàncies i ha malbaratat tot l'esforç i història dels socialistes d'aquest país.