No em negareu que estem ben distrets i amb una bona colla de temes per tractar, tots ells amb molt de suc i de suspens. Si el tema estrella d'aquests dies és la sentència del Tribunal Constitucional, no li queda molt enrere tot el sainet Millet-Montull. Si la notícia esperada avui era la sortida de la presó dels dos principals encausats, aquesta anava acompanyada d'una altra encara més sorprenent: la jutgessa imputava el tinent d'alcalde, el senyor García-Bragado i el gerent de turisme Ramon Massaguer.
L'alcalde Hereu ha manifestat el seu convenciment que tant el tinent d'alcalde com el gerent han actuat correctament i que això es demostrarà. García-Bragado ha manifestat la seva innocència i això és el que nosaltres hem de creure fins que no es demostri el contrari. Perquè resulta que aquestes persones ja tindran penjat en el seu historial l'esmentada acusació i encara que s'arribi a demostrar la innocència, ningú serà capaç d'esborrar la taca.
Les notícies posen al mateix cantó unes persones que han confessat la seva culpa, encara que no tota, i unes altres a qui aparentment varen voler enredar i que potser no varen obrar de la millor manera, però s'ha de demostrar que se'ls pugui culpar de cap frau.
Cal ser curosos a l'hora de condemnar les persones i generalitzar-ho. I els mitjans de comunicació haurien de ser els primers de tenir en compte, encara que malauradament prima més la sensacionalitat de la notícia que no pas la serietat en donar-la.
Però distrets ho estem, i avui en parlaven dos tertulians al programa de televisió Divendres, els senyors Foix i Sanuy, a qui no he pogut seguir perquè havia d'anar a la feina, però que amb humor, bàsicament el del senyor Sanuy, esmentaven diferents personatges dignes de les millors pel·lícules de màfies, corrupcions i fraus.
El cas és, però que les notícies sobre el Palau de la Música i els senyors Millet i Montull, ens acompanyaran i compartiran espai amb les conseqüències de la sentència sobre l'Estatut. Ara el gran repte és encertar el temps que els partits polítics catalans aniran junts per defensar els nostres drets, i la memòria que conservaran de la resolució de la sentència. A casa nostra no tenim massa memòria per a res, i així ens va.
Fent zapping he anat a parar al canal de la CNN que estaven parlant del tema estrella del dia, és a dir, de la sentència del Tribunal Constitucional, i inconscientment he anat a mirar la tendència política dels tertulians. He pogut comprovar que no es tractava de la típica tertúlia televisiva casposa de pensament ultradretà i en relació a Catalunya, d'un fanàtic nacionalisme espanyol. De totes maneres es podia veure que eren espanyols i que no entenien el fet català, però malgrat tot era un discurs que es podia escoltar. Una cosa és no estar d'acord amb una opinió i l'altra haver d'aguantar insults i injúries.
M'ha cridat l'atenció, però, que repetien una i altra vegada que la manifestació prevista per al dia 10 de juliol l'havia convocat el president de la Generalitat, el senyor Montilla, i és clar, considero que si hi ha un conductor de la tertúlia, aquest ha d'estar molt atent a les notícies i rectificar els tertulians quan s'equivoquen. Montilla s'ha fet un tip de desmentir que fos el convocant de la manifestació, encara que pugui participar-hi.
Òmnium Cultural està on li toca estar en totes les ocasions que els catalans necessitem anar junts, i cal que el seu compromís es vegi correspost per nosaltres. Malgrat tot, i ja ho deia ahir, tot i que és bo que Espanya s'adoni de la resposta dels catalans davant la sentència, caldrà planificar bé l'estratègia i no deixar-nos portar només pels sentiments identitaris, sinó que hem de buscar complicitats entre tots els catalans, també d'aquells que encara no veuen necessari un referèndum, una independència o ni tan sols una autonomia, però que els podem convèncer de la necessitat de més autogovern, per sortir-ne tots guanyant.
De moment, manifestem el nostre dret a decidir i tornar a demanar, després de molts anys, que volem l'estatut d'autonomia.
Avui la notícia a comentar és la sentència sobre l'Estatut. Una notícia que anirà agafant forma durant aquestes properes hores atès que és una notícia de darrera hora. Parlarem d'història per analitzar tot el procés seguit fins arribar a la data d'avui; parlarem dels articles esmenats, anul·lats i els respectats; parlarem de les conseqüències per la sentència... però jo m'haig de repetir una vegada més, i el que cal dir és que el poble català ha vist qüestionats els seus drets, al marge de si són catorze o quinze articles els declarats anticonstitucionals.
Em fa por pensar que tot el que havíem imaginat si arribava aquest dia, que sabíem que arribaria, ara siguem incapaços de reaccionar, de fer notar el nostre rebuig a la retallada, de fer-nos sentir. De què serem capaços? abaixarem el cap una vegada més?
És evident que si l'Estatut, tal com va quedar després de passar pel Congrés de diputats, no és totalment constitucional, pot ser que haguem de rebutjar la Constitució, perquè el poble català, que és sobirà, va referendar l'Estatut. Si Espanya ens deixa, podem demanar una reforma de la Constitució que s'adeqüi a la realitat actual i potser l'Estatut encaixaria. Però si no ens deixa, si és tan inamovible, potser ens hauria de deixar marxar pel nostre compte. Si no encaixem en el model d'Espanya que els defensors a ultrança de la Constitució tenen, que no els sàpiga greu que vulguem independitzar-nos d'un estat que no sentim com a nostre.
M'agradaria pensar que el federalisme asimètric encara és possible a Espanya, però ens ho posen molt difícil totes aquelles persones que tenen la visió uniforme de l'estat, que tenen una voluntat centrífuga, que no accepten la diversitat, que es consideren posseïdors de la veritat.
Davant de la sentència podem actuar moguts pels sentiments, però cal tenir el cap serè i les idees clares, no pas per quedar-nos a casa sense dir res, sinó per planificar el nostre futur. El futur de Catalunya dins l'estat espanyol, per arribar un dia, per què no, a votar la independència d'Espanya, però sempre de la mà de totes les persones que viuen i treballen a la nostra nació, al marge de la procedència, cultura, raça i religió. Podem trobar moltes raons per defensar la nostra lluita contra els greuges que Catalunya ha patit i segueix patint, sense haver de treure el tema identitari, que moltes persones no es troben implicades. Hem de mesurar les nostres paraules i els nostres moviments, però actuant amb contundència, responsabilitat i esperit de sacrifici.
Quan t’obliguen a estrènyer el cinturó resulta traumàtic perquè d’alguna manera et fan canviar els hàbits, molts dels quals realitzes de manera inconscient i és només en aquestes situacions de reduccions que te n’adones.
Durant un any ben bo hem estat parlant de crisi i fixant-nos en les persones més fràgils, les famílies que han rebut directament els seus efectes, però en cap moment ens hem fixat en l’economia del nostre país, com si el continent estigués al marge de la realitat que afectava el contingut.
Per pressions de fora, el govern de Madrid s’ha vist obligat a acceptar que l’economia del país no anava bé i que calia prendre mesures dràstiques per millorar la situació. Unes mesures que no agraden ningú i molt menys els que les pateixen directament.
Fins ara parlàvem de famílies que havien caigut en desgràcia, però també de famílies que havien malversat els seus diners, i havien viscut massa alegrement sense pensar en el futur. D’aquestes famílies en teníem compassió, però els carregàvem amb la responsabilitat de no haver fet bé la feina. Ara, però ens trobem que famílies que han estat previsores i no s’han endeutat més del compte, patiran les conseqüències de la disbauxa general, d’aquells que han estirat més el braç que la màniga, dels bancs que no han tingut un no per a ningú, d’un consum desenfrenat com si tots fóssim milionaris. Les persones que han estat previsores no acceptaran de bon grat haver de pagar els plats trencats pels altres.
Quan el país no funciona, alguna part de culpa tenim i tampoc hem de presumir de no haver-nos deixat portar per la bonança. Aquest pensament, si més no, ens pot ajudar per acatar amb menys resistència les normes dictades per sortir de la crisi. Hem d’evitar deixar de ser solidaris, perquè ha de prevaldre la bonhomia i el respecte per als que no han estat encertats, encara que sigui fàcil d’entendre actituds més individualistes.
Permeteu-me una crítica al govern espanyol que, si no ha tirat enrere en la decisió de prendre les mesures que va anunciar que faria, ha actuat amb poc tacte, de manera desproporcionada i, sobretot, fent caure la llosa de les mesures sobre les persones de sempre, les de menys poder adquisitiu i menys recursos.
Si l’objectiu és corregir els excessos, la reducció d’un 5% de mitjana dels sous dels funcionaris no va en aquesta direcció, atès que en època de vaques grasses i forts salaris, els funcionaris varen continuar cobrant el seus sous pràcticament congelats. El excessos s’han de buscar a una altra part, més lligada a les inversions mal planificades, a l’excés d’endeutament, als estudis innecessaris, a la mateixa corrupció, a la bombolla immobiliària... I què podem dir dels pensionistes, que no tenen cap altra font d’ingressos que la seva pensió, la qual no destaca per exuberant. A uns i altres els suposa una reducció dràstica del poder adquisitiu i per tant del consum. Una reducció de la demanda que no és el millor per a la indústria i els serveis, que són els que generen mà d’obra i per tant redueixen la taxa d’atur.
Si en alguna cosa es diferencia un govern d’esquerres d’un de dretes és en la política social, que és la base de la seva filosofia política. I en el control del mercat de l’oferta i la demanda per corregir possibles desviacions, amb una funció redistributiva de la renda, pensant en les classes social menys afavorides. Les mesures contra la crisi que ha presentat inicialment el govern són totes elles contràries a aquesta filosofia, castigant els més vulnerables i, en el moment d’escriure aquest article, només ha deixat entreveure alguna mesura que aniria en la línia de gravar la renda de manera progressiva, no sé si per la pressió rebuda de la societat indignada amb la debilitat del govern.
Governar en època de crisi és molt fotut, siguis de dretes o d’esquerres, però el pitjor que pot passar és que es governi de manera dubitativa, per la desconfiança que genera i la repercussió que té en la recuperació econòmica de la societat. El govern de Madrid ha demostrat moltes mancances en política econòmica, i estem parlant del pal de paller. Ara que s’ha de prendre mesures antisocials, antipàtiques, que no agraden, resulta més difícil si el currículum és dolent, si la desconfiança està generalitzada.
No podem decantar la mirada de la realitat i per això hem d’acceptar mesures correctores per sortir de la crisi i evitar quedar immersos en un bucle, però ho hem de fer pactant amb totes les parts i solidàriament, sense que uns es beneficiïn del cost que pateixen els altres. Cal una bona planificació de la política econòmica a seguir, que aprofiti sinèrgies, sigui sostenible i que rendibilitzi els costos; una política clara i transparent, que ens permeti veure la llum d’aquest túnel que fa temps estem travessant.
Article publicat a l'Ametlla d'Arenys del mes de juny
Sens dubte que cal aclarir si hi ha relació de CIU amb el cas del Palau, i és necessari que els partits polítics exigeixin conèixer la veritat i el possible frau o mal ús del fons econòmic. Passa, però que la gent comença a estar tipa de tant picabaralla. Algú creu que a base de desprestigiar els altres partits polítics, un aixeca el propi i li dóna prestigi, però és un error. La ciutadania posa tots els partits al mateix sac i el mal que es creu fer als altres també es fa a un mateix.
Al nostre municipi també hi ha aquest costum i durant tres setmanes seguides els oients de Ràdio Arenys escolten crítiques al govern municipal, que busquen més desgastar el govern que no pas col·laborar amb esperit constructiu. Aquesta manca de crítica positiva fa que un deixi de seguir l'emissora per no enfadar-se, quan el que caldria seria escoltar què es diu per intentar millorar. Sempre, però hi ha qui et fa arribar els comentaris i constates que el millor que has fet ha estat prescindir-ne i continuar treballant d'acord amb el que creus i amb ganes de construir i servir.
A Barcelona han sortit de les discussions sobre el model de la Diagonal per retornar amb la conveniència o no de fer passar l'AVE per sota la Sagrada Família. Tot plegat es podria tractar més d'una desconfiança vers els tècnics que no pas una discussió política. Com a mínim això hauria de ser la conclusió, si no pensem que els polítics puguin utilitzar aspectes tècnics per polititzar, encara que tampoc seria tan estrany. No cal anar massa lluny que això ha passat a casa.
Al final arribaríem a la conclusió que en política el que val és ser un bon orador, un bon polemista, tenir la pell curtida i a poder ser una mica dura. Sigui com sigui jo em mantindré amb el convenciment que el més important és ser honest, transparent i treballador.
Un magistrat del Tribunal Constitucional que va votar com els altres a favor de la legitimitat de l'actual composició del Tribunal per sentenciar l'Estatut, diu que la pròrroga en la presidència del Tribunal és inconstitucional. O sigui que ara només faltaria que l'esmentat magistrat presentés un recurs al Tribunal Constitucional contra la presidència del Tribunal Constitucional. Enredat oi?
Després de tota la història que arrosseguem des de fa més de quatre anys, només ens faltava aquesta, sortint del magistrat recusat, el senyor Rodríguez-Zapata. Ja no sé si pensar que ens prenen el pèl, que no tenim gent de categoria per clavar un cop de puny a la taula, o que el joc democràtic al nostre país no dóna per a més.
Segons Rodríguez-Zapata la llei orgànica que permet la pròrroga és inconstitucional, però no sé si ho veu ara, ho ja fa temps que ho veu i no havia dit res fins ara. Jo li demanaria que m'expliqués per què la continuïtat dels magistrats a qui els ha caducat el període pel qual varen ser escollits, és constitucional i en canvi no ho és en el cas de la presidenta. Segurament que hi haurà una raó que a mi se m'escapa, però a mi que m'agrada actuar amb sentit comú, se'm fa estrany i ho posaria tot al mateix sac.
El problema que tenim, però no és tant si l'actual Tribunal Constitucional està legitimat per continuar, sinó que va més a fons. El dubte està en si un Tribunal Constitucional pot retallar una llei, com és l'Estatut, que ha estat aprovat pel Congrés de Diputats i referendat pel poble, en aquest cas el català. Que legalment és possible, ja es veu i encara es veurà més, però penso que no és ètic. Si el poder emana del poble, per què no hi pot dir l'última paraula? (que em perdonin els legalistes)
És molt fàcil parlar de les dificultats o els perills quan ha passat una desgràcia. El que cal és fer-ho abans, preveure els possibles problemes i prevenir. En la desgràcia de Castelldefels algú ho va advertir, però no se li va fer cas. Segons he pogut llegir, una regidora va avisar que la manera com havia quedat l'estació de tren podia ser un perill la nit de Sant Joan i els mesos d'estiu. Mig any més tard, desgraciadament, s'ha complert la fatalitat i la nit de Sant Joan ha esdevingut una desgràcia.
Ara s'estudiarà què ha passat i per què ha passat i es buscaran responsabilitats, si n'hi ha. El fet que una regidora hagués manifestat el perill que suposava l'estació, i que hagi succeït el que es temia, no sé si farà que la recerca de responsabilitats sigui més eficaç. La situació provoca un sentiment de ràbia i impotència i et preguntes per què es pot ser tan irresponsable.
A mi em ve al cap una altra situació d'impotència que sento davant de l'actuació d'empreses públiques amb qui no hi tens res a fer, ni el ciutadà de peu ni les administracions de primer nivell, els ajuntaments. Quan et baralles per buscar diners per fer bé les coses i et trobes que una entitat com l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) actua sense pudor ni se li exigeix responsabilitat, et sents poca cosa i amb molta ràbia.
Adif, responsable de la infraestructura viària no només ha de vetllar per tancar les estacions del tren, sinó que també ha de responsabilitzar-se de fer-ho de manera segura i que eviti qualsevol desgràcia com la que hem viscut aquesta nit de Sant Joan. No es pot esperar a que passi la desgràcia per modificar les coses.
Sant Joan, patró dels països catalans, arriba en mig de la crisi amb menys petards que abans, però més potents, o això és el que a mi m'ha semblat. L'arribada de la flama, al Xifré, li ha donat un simbolisme diferent. Tot i que ha estat un canvi motivat per les obres de la Riera, crec que s'hi ha sortit guanyant, i la rebuda a la feixa del Xifré ha estat tot un encert.
Us haig de dir que a mi els petards em sobren, no m'han agradat mai i sempre he tingut por d'alguna desgràcia. Acostumo analitzar i preguntar-me què hi troba la gent tirant petards. Els coets podrien justificar-se pel color, la trajectòria... però un petard només és una explosió. És això l'atractiu? l'explosió?
Els petards no són barats i en època de crisi fan de bon estalviar. Què fa que malgrat tot la gent els compri? Pot semblar una ridiculesa o una excusa de mal pagador, però... què es podria comprar en lloc d'un grapat de petards?
Al Congrés de Diputats potser hauria estat bé el llançament d'alguns petards, no sé si com a càstig per a l'oposició interessada, o bé per espavilar el govern dubtós. He vist just d'esquitllada un resum de les intervencions de Rajoy i Zapatero, i he pensat que el país no es mereix uns polítics així, i m'ha vingut a la memòria el que escrivia fa uns dies sobre la categoria dels polítics actuals.
Enguany hem celebrat la revetlla de Sant Joan a les vigílies de conèixer la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Si no ho he sentit malament, sembla ser que la setmana vinent començaran a discutir article per article i els posaran a votació davant la impossibilitat d'assolir una decisió global majoritària. Aviat, podrem saber com queda l'Estatut o millor dit què en queda després de passar primer pel Congrés de Madrid i després pel Tribunal Constitucional. Potser a partir d'ara els Sant Joan tindran un to més reivindicatiu.
El concert d'aquesta tarda al Teatre Principal era el darrer del curs. L'Escola de Música d'Arenys de Mar (EMA) ens ha brindat una sèrie de concerts repartits durant quinze dies. El fet que el d'avui tingués lloc al teatre li donava un to més solemne i els nois i noies li tenien un cert respecte. El meu fill ho valorava i, encara que no és persona de posar-se molt nerviós, evidenciava aquest respecte.
La idea del concert l'he trobat un encert. La primera part s'interpretava l'obra més coneguda de Edward Grieg, el Pier Gynt. Cada noi o noia interpretava un moviment i s'intercalava la narració del conte. A la segona part el repertori ha estat més variat, des de tangos, valsos o un menuet. El piano, l'estrella de la vetllada.
S'ha de valorar el treball dels nois i evidentment dels seus professors i professores, i els pares, en situacions com aquestes ens sentim orgullosos de la feina feta i dels resultats dels nostres fills.
Són molts anys d'escola de música i avui tens professores que han estat alumnes en els seus inicis. La Blanca, ara col·lega, n'ha estat mestra i és la que aguanta des del primer dia, allà als baixos dels Seràfics. Felicitats!
Resulta curiosa la situació en què ens trobem davant la crisi i les mesures aplicades pel govern de Madrid. Mentre els mandataris d'altres països, avui era Obama, feliciten les decisions preses per Zapatero, a dins, sindicats i oposició només fan que criticar-lo. On trobem l'explicació?
Els sindicats que mantenen l'estructura i filosofia del segle XX, critiquen qualsevol mesura que afecti poc o molt els treballadors. Si es tracta d'estrènyer-nos el cinturó, tots hi hem de participar encara que no ens agradi i ens toquin la butxaca.
L'oposició, concretament el PP, juga el paper de la contra perquè aspira governar i qualsevol excusa és bona per desgastar el partit del govern. L'interessa més veure el govern apurat que no pas les mesures que s'apliquen per fer front la crisi.
Això no vol dir que puguem donar carta blanca al govern perquè faci el que li sembli. L'esperit crític hi ha de ser i també la fiscalització de la seva actuació. Està molt bé que la classe menys afavorida pateixi rebaixes en el seu sou o congelació de la pensió, però s'ha de tenir en compte que hi ha unes persones amb més poder adquisitiu que han de contribuir proporcionalment a la seva situació econòmica. D'alguna manera s'ha de notar que tenim un govern d'esquerres!
La possibilitat que Zapatero ha donat perquè els partits polítics puguin dir la seva de la reforma laboral, caldria que anés acompanyada de la voluntat d'aquests de millorar-la fent aportacions assenyades i amb esperit constructiu.
Zapatero ens ha donat mostres de debilitat i l'hem vist dubtar molt. La pressió dels països europeus i dels EUA l'han fet prendre decisions que no eren fàcils ni populars. Ara ens demana un marge de confiança, que entenc que li podem donar, però cal que mesuri tots els seus passos, perquè no hi ha lloc per més errors i, sobretot, cal que compleixi la seva promesa sobre la progressivitat dels impostos a aplicar. Els funcionaris i els pensionistes tenen memòria i li sabran recordar.
La temporada de festa a l'aire lliure ja ha començat, tant pel que fa a les festes de carrer que inicia el Tossol, com les fires i activitats a La Riera, que començava la setmana passada amb la fira de dibuix i aquesta continua amb la del solstici. És una temporada que Arenys viu intensivament i deixa de tenir la vida cultural entre parets per donar-ho a conèixer a tothom que passeja per la vila.
Sempre he pensat que si Arenys fos tan efectiu en economia com en cultura, no seríem un poble amb pràcticament una sola indústria, sense agricultura, amb una pesca en crisi i amb un comerç molt tocat i poca clientela. Però tot té una explicació i l'hem de saber buscar perquè no podem quedar-nos lamentant i no fent res.
La crisi ens afecta a tots, però quan parteixes de molt avall tens menys marge i ho pateixes més aviat. Entre tots hem de fer l'esforç perquè el comerç de la vila recuperi el nivell que havia tingut fa uns quants anys. És un esforç compartit que ha de comptar amb les idees dels comerciants i la complicitat dels vilatans.
La realitat actual no és la mateixa d'abans i per això la tàctica ha de ser diferent. No es pot competir amb les grans superfícies amb els pocs mitjans del petit comerç, si no s'introdueix l'element qualitatiu, de tracte directe, personalitzat. El Mercat municipal és un espai a remodelar, però també a canviar l'estratègia a l'hora d'atendre la clientela. Ha d'esdevenir un centre important del comerç ciutadà, amb varietat de productes, qualitat i bon preu.
Si Arenys compta amb una gran diversitat d'entitats socioculturals, que mantenen viva l'activitat cultural de la vila, necessitem una organització ferma que coordini l'activitat comercial de la vila, per recuperar el mercat i la vida econòmica, en uns moments que els sectors primer i segon estan en crisi.
Ahir ens assabentàvem de la mort de l'escriptor i premi Nobel portuguès José Saramago, un escriptor que qui menys qui més li ha llegit alguna novel·la. Una persona amb carisma que ha estat ben considerat i les seves idees han traspassat fronteres.
Quan hi ha aquestes defuncions tots ens posem una mica tristos com si aquestes persones no haguessin de morir mai. No són persones que deixaràs de veure al mercat o a la cantonada del carrer o a la plaça, però sí que recordaràs llegint alguna obra seva o parlant-ne amb companys, o simplement repassant la història literària europea. S'entén que el país, en aquest cas Portugal, plori la seva mort i ho manifesti públicament. Avui que sembla que costa més trobar referents a tots els àmbits, la seva desaparició esdevé més traumàtica.
Sense haver llegit gaires obres seves, sí que em va ajudar a entendre Portugal, la ciutat de Lisboa, la seva gent i la seva manera de ser. Portugal ha estat el meu gran desconegut. Haig de confessar que pensava en el Portugal que es va independitzar d'Espanya i l'envejava. Ja sé que fa una mica de riure, encara que no sé si aquest pensament ha estat present en molts independentistes. Pujol, a l'entrevista que varen passar per TV3 aquesta setmana, va dir que Portugal, estratègicament va interessar a anglesos, francesos i holandesos, cosa que no passava amb Catalunya. Això explicaria el diferent resultat d'una i altra nació.
I demà Mataró, a més d'altres poblacions, celebrarà la consulta popular sobre el dret a decidir. Segons m'han comentat persones implicades amb la moguda, Mataró ja hauria recollit un vint per cent del cens, des que va obrir el període de votacions, que ha comptat amb diferents caps de setmana. Veurem si el resultat despunta respecte dels darrers resultats que més aviat han estat minsos.
Avui hem celebrat la confirmació de l'Ignasi, amb la presidència de l'acte, del bisbe de Girona, bisbat on pertany Arenys de Mar. Tot i que hi havia un bon grupet de nois i noies acompanyats per padrins, pares i germans, sens dubte no és el mateix que en la nostra quinta. Els temps han canviat molt, ha plogut molt des de llavors i s'ha passat de ser un ritual normal a una excepcionalitat dins la nostra societat força secularitzada.
Hi he pensat durant la cerimònia, intentant trobar-hi un sentit que casés amb la societat actual, amb la manera de fer d'ara, amb les característiques dels nostres dies, els valors... No és fàcil, perquè la nostra societat ha perdut molts referents i n'ha rebutjat una bona colla, sobretot aquells que es podien considerar dogmàtics, i que marcaven massa el camí a seguir, els deures a complir, les obligacions...
He intentat posar-me a la pell dels joves i les joves que avui rebien el sagrament de la confirmació, per sentir i entendre el que estava passant. Uns joves que no porten a sobre la meva motxilla de molts anys, que s'han trobat un món ben diferent al que jo he viscut, d'allà on vinc. Costa d'imaginar un dia normal d'un d'aquests joves i encaixar-ho amb la celebració d'aquest vespre.
Podia entendre el què pensaven els seus pares, padrins o avis, perquè hem mamat una filosofia de la vida que no desentona tant amb un ritual litúrgic com pot ser la confirmació. Però això no és el mateix per als joves protagonistes d'aquesta vetllada.
El senyor bisbe ho ha dit durant el sermó. Ha demanat que no s'acabi tot amb rebre la confirmació. Però jo no sé si ho han entès. Si han comprès que se'ls estava demanant, ni si era justa aquesta petició, si no era demanar massa en uns moments de desorientació per a la mateix església.
Ho veurem, se'n parlarà, podríem fer una porra, però ho deixarem tan sols en suspens. Veurem si aquests joves volen i poden continuar el seu compromís amb l'església. Ah! en algun cas la cerimònia d'avui haurà servit per acostar famílies. Encara que només sigui per una estona de recolliment, ja haurà valgut la pena.
Com a pare implicat, m'hi he sentit còmode. Penso que l'Ignasi ho ha viscut amb normalitat. Hi ha anat convençut, amb el convenciment que pot tenir un noi de catorze anys. La festa ha estat bonica, sense res superflu, natural, senzilla...
Les declaracions de Pujol no poden haver engrescat els independentistes de qui podien esperar més entusiasme cap a la independència. Pujol és intel·ligent i no es deixa portar per sentimentalismes. Això no vol dir que no sigui un gran crític del tracte que Espanya fa a Catalunya. Evidentment que defensa el dret a decidir, encara que no es decanti per la independència.
Hi ha massa sectarisme entre els quatre instigadors de la independència contra les persones que estan per una Espanya federal. Estic d'acord amb Pujol que el model és el canadenc, un federalisme asimètric. Un model que Espanya està a anys llum d'acceptar-lo, però que seria la solució més idònia.
Veurem la reacció dels partits polítics a les paraules de Pujol, especialment Convergència Democràtica de Catalunya, amb Artur Mas al capdavant que ha d'anar trampejant la situació amb aquests rebrots independentistes escenificats en les consultes populars. És molt diferent parlar quan saps que aviat t'hauràs de presentar a una consulta popular, que fer-ho sabent que tens 80 anys i ningú et prendrà res.
També coincideixo en què la democràcia espanyola no estarà en perill, però serà de baixa qualitat. Polítics com Pujol i contemporanis d'ell, no n'hi ha. Els actuals polítics tenen molt que desitjar, el seu nivell és baix i els resultats se'n ressenten. I és una llàstima perquè ara necessitaríem gent capacitada, líders polítics que ensenyessin l'estratègia per avançar com a poble davant les dificultats que ens posen des de l'Espanya nacionalista, l'excloent. No necessitem exaltadors ni somiatruites. Ni catalans d'espardenya i barretina. Necessitem integradors, persones que sàpiguen sumar. Catalans que no s'avergonyeixin dels altres catalans.
Tinc sort i puc estar escrivint aquest post tot escoltant refilar una merla. Ho fa enfilada a l'antena de televisió i sembla estar en diàleg amb una altra merla de més enllà. Viure en un espai urbanitzat comporta descartar senyals i sons del camp, hi ha però ocells que conviuen amb els humans i ens permeten constatar que no tot són murs, portes i finestres.
Avui ha estat un dia fort, d'aquells que veus a venir i t'espanta, i quan ha acabat de passar reconeixes que hi havia motiu per estar alerta. Ha estat un dia de negociacions i això no és fàcil, perquè t'agrada defensar els teus criteris, però vols escoltar l'altra part per valorar què creus que és rellevant i mereix tenir en compte. Has de ser honrat, però al mateix temps decidit a l'hora de prendre una o altra decisió.
Només perquè no es pot pagar amb diners, o en tot cas se n'haurien de pagar molts, que un es posa en aquests assumptes, ratllant la inconsciència, però amb la voluntat de servei, no pas protagonisme. El pitjor que pots aconseguir és ser protagonista, perquè segur que seràs criticat, rarament lloat.
Però el cansament no ve tan sols de la feina feta, sinó que s'acumula de temps, sobretot del darrer temps en què hi ha coses que grinyolen, que costen d'explicar i fins i tot d'entendre un mateix. Cansament perquè aparentment el resultat no acompanya l'esforç dedicat; perquè es fa difícil compartir; perquè es veu lluny el final d'etapes costerudes, que estàs convençut que assoliran l'èxit, però després de molt neguit; perquè voldries que es fes més bé; perquè no estàs d'acord amb actituds del teu company de viatge.
I el dia no l'he acabat amb bones notícies. El pare no es troba massa bé i ha hagut d'anar a l'hospital. Estic pendent de la trucada de la meva germana perquè em digui el resultat de la visita. Saps que a mida que et fas gran, el risc augmenta, però malgrat tot vols creure que encara hi ha corda per anar seguint. Això és el que desitjo i el pensament que vull que m'acompanyi per anar a dormir.
Una de les coses que m'han sorprès en política, encara que no ha estat l'única, és la dificultat de treballar conjuntament govern i oposició. Ara ho estem veient en la reforma laboral. És normal que el govern, sigui qui sigui, reclami a l'oposició que no critiqui tant i faci aportacions. L'oposició per a la seva banda exigeix al govern que presenti la seva proposta per després valorar-la i decidir la seva posició.
El paper dels partits de l'oposició està predissenyat i directament afectat per la galeria. Cap d'ells podrà votar en contra, perquè Brussel·les se'ls tiraria en contra. Han de donar aquell aire de partit seriós que es sacrifica per a bé de la societat, del país.
Per la seva banda, els sindicats també juguen el seu paper, i aquest passa per protestar qualsevol cessió de drets aconseguits pels treballadors, una posició que no sempre és compresa i que desagrada als partits d'esquerra de manera especial quan aquests governen.
La convocatòria de vaga general per al 29 de setembre no s'acaba d'entendre, o com a mínim jo no ho acabo d'entendre. Ara era massa just organitzar-la i l'estiu és sagrat. Només faltaria convocar una vaga en plenes vacances. A més, però, els sindicats tenen la seva part de responsabilitat de no haver arribat a cap acord amb els empresaris. No és just que es doni alegrament la culpa a l'altre.
Si el govern ha decidit tramitar la reforma laboral al Parlament, encara que sigui després d'haver-la aprovat via decret, hem de pensar que els ens polítics i el socials tindran l'ocasió de fer-hi aportacions i millorar-la. Els sindicats haurien de fer un exercici de pedagogia i serietat. Aconseguir aquesta feina seria posar en pràctica el treball conjunt, la implicació de tots en benefici de tots. És tan difícil?
Si hi ha voluntat de negociar vol dir que hi ha ganes de trobar una solució i consens, i si es té aquest esperit significa que un està disposat a cedir una part dels seus plantejaments. Si no és així val més que siguem sincers i comuniquem als altres que no tenim cap tipus d'interès per negociar res.
Davant la necessitat d'aprovar una reforma del mercat laboral que sigui útil a la situació de crisi d'aquests moments, l'òptim seria aconseguir un pacte polític i social, la qual cosa comporta ser capaços de cedir en les aspiracions d'una banda i l'altra, i entendre que tots estem al mateix vaixell i que call remar en el mateix sentit.
El president del govern s'està esforçant per implicar els altres partits a l'hora de consensuar la reforma del mercat laboral, per interès propi i en benefici de tots. Per interès propi perquè les mesures que caldrà aplicar no són gens populars i li comporta un desgast important; en benefici de tots perquè la crisi és estructural i si no es prenen mesures dràstiques i no s'agafen compromisos a llarg termini, la situació del nostre país serà crítica.
Zapatero va anunciar que el dia 16 s'aprovaria la reforma laboral tant si hi havia consens com no, i de moment no n'hi ha. Avui el PSOE ha anunciat que el govern està disposat a tramitar la reforma laboral com a projecte de llei, la qual cosa permetria un paper més important dels partits polítics a l'hora de fer aportacions a la llei. Veurem quina és l'actitud del principal partit de l'oposició, el PP, que fins ara només ha estat pendent de mirar quin paper li convenia fer per tal de quedar bé, fins i tot intercanviant els papers amb l'esquerra, cosa que ha estranyat a la resta de països europeus, sobretot pel no a les mesures econòmiques aprovades sense el seu vot, i que han suposat una retallada important dels sous de funcionaris i personal laboral de l'administració pública. No sé si el fet que el dia 16 coincideixi amb la estrena de la selecció espanyola al mundial de futbol, traurà protagonisme al decret-llei que el govern aprovi, a l'espera del procés parlamentari que sembla ser que tindrà lloc. Confio que, sense caure en el dramatisme, tinguem criteri a l'hora de valorar les notícies.
Trobo interessant que ens aquests darrers dies, quan es parla de sobiranisme i independència es fa amb més intel·ligència de quan s'acostuma a moure's i parlar només pel cor i sense tocar de peus a terra. També hem pogut escoltar consells sobre la necessitat de parlar en positiu i no només a la contra. L'altre dia parlaven de l'error de plantejar un sentiment antiespanyol, encara que puguem llistar un conjunt de greuges.
Dic que trobo interessant perquè se m'ha criticat la posició contrària a un debat identitari, i he defensat des del primer dia d'anar a demanar la independència de la mà de persones que els més sobiranistes, erròniament menystenen, com si hi hagués ciutadans de primera i de segona.
A la xarxa sovint llegim frases que com a mínim a mi em fan mal, per boca de personatges que es creuen els salvadors de la pàtria. Una cosa és defensar amb totes les forces el que una persona creu i l'altra ben diferent és atacar qui no pensa com tu, pel simple fet de pensar diferent.
Els dos documentals que TV3 ha tret aquestes dues setmanes, referits al dret a l'autodeterminació, tot i defensar una posició clara, han estat suficientment explícits en recollir la necessitat de preparar el país per quan sigui el moment, i no precipitar-nos en un objectiu sense les bases solidificades. Una cosa és exigir el dret, al qual mai podem renunciar, i l'altra organitzar el referèndum quan no ens posem d'acord de quin model d'estat volem.
Els documentals referits han afirmat que el projecte sobiranista és econòmicament viable, i això és interessant, l'altra cosa és creure que estem en condicions de convocar el referèndum, quan hi ha molts catalans i catalanes que no tenen gens clara la seva opció, a vegades perquè no hem estat capaços de fer-los veure les millores que ens pot suposar. Tot això, però, amb la màxima cordialitat i respecte, cosa que no sempre ha estat així, i per això a mi sempre en tindran a la banda oposada.
Aprofitant un desplaçament en cotxe, d'una hora de durada, l'hem feta petar tot parlant de la crisi i les mesures per sortir-ne, i també del posicionament dels diferents protagonistes. El company de viatge, amb molt coneixement d'altres països europeus, intentava entendre el perquè de l'actitud de la població en general del nostre país. No pretenia fer una crítica alegrement ja que se sentia molt integrat i plaent entre nosaltres, però es planyia de la poca productivitat del nostre treball, per exemple, o bé criticava la falta d'una dreta més liberal i sense tantes rèmores del passat.
Hem parlat del sindicats, de la necessitat de la seva existència, però críticament pel posicionament que adopten sovint. Penso que l'enfrontament sindicats-patronal no sempre té lloc en un clima constructiu, sinó que a vegades ratlla la histèria o es converteix en una pel·lícula de bons contra dolents. Em deia que al seu país l'acomiadament era molt barat, però l'estat acompanyava les persones sense feina que rebien un bon subsidi i se'ls formava per aconseguir una nova feina.
Em deia que la sensació que donava el nostre país no era de crisi, ni feia suposar que hi hagués tants problemes econòmics a les famílies. Però la realitat és diferent i, malauradament, pel meu compromís amb la vila d'Arenys veig situacions crítiques en què no saps ben bé què dir.
Parlàvem dels preus de les cases que havien de baixar molt encara si es volia aconseguir un mercat, ja que el poder adquisitiu no permet adquirir pisos als preus que encara estan. Em comentava que, a la seva manera d'entendre, era escandalosa la pèrdua de poder adquisitiu dels espanyols i ho comparava amb els països del nord d'Europa on l'increment dels preus dels productes havia anat acompanyat de l'augment dels salaris.
Ha estat una hora curta, i la tornada també. Allà he pogut veure el meu pare que no estava tan eixerit com de costum. El pare enguany complirà els 90 anys, i es troba bé de salut, però amb aquesta edat qualsevol incident pot esdevenir fatal. Esperem que demà es trobi millor.
La decisió del govern a l'hora d'escriure la reforma laboral serà determinant, i només podem esperar que estigui encertat. El consens no ha estat possible, i contra això poca cosa es pot fer. Cal però prendre decisions sense que tremoli el pols. Governar és decidir i a vegades la por a perdre amics fa dubtar massa i es perden oportunitats. Ara és hora de ser valent i no dubtar gens. És tot un repte per a un president i un govern que ha pecat massa de prendre mesures sense estudiar-ne abans les conseqüències. Ara no es pot badar.
Fa una bona colla d'anys una empresa va promoure una urbanització als afores de Tavertet, cap al castell, sobre el pantà de Sau, enredant tothom, alcalde inclòs. A casa ens varen expropiar a preu zero, una part de l'hort que teníem perquè s'havia de fer un carrer nou, per sota del nostre que és el carrer de baix. Tot era per poder tirar endavant la urbanització. El pobre alcalde, un bon amic de la família i un home bo, va pagar els plats trencats i el llavors governador civil de Barcelona, el senyor Martín Villa, el va destituir (encara no havia arribat la democràcia al nostre país).
Cada cap de setmana, l'empresa organitzava un autocar que sortia de la plaça de l'estació de tren de Vic, per portar possibles compradors de parcel·les de la futura urbanització. Als meus pares, propietaris d'una casa al poble també els varen anar a trobar i, recordo, que ens varen acompanyar fins a la futura urbanització i ens varen ensenyar una parcel·la.
Un bon dia el meu pare va trobar-se un conegut de Vic i li va parlar de la parcel·la. A ell el varen engrescar a comprar-ne una i l'enredaren dient que el pare, un senyor de Vic i propietari a Tavertet, n'havia comprat una, la qual cosa era una garantia.
Si aneu alguna hora per Tavertet, que jo us aconsello, i teniu ganes de caminar cap al castell, passareu pels terrenys del que havia de ser aquesta famosa urbanització, on no hi arribava ni llum, ni aigua, però que una bona colla de ciutadans varen quedar-ne escaldats.
Tot això m'ha vingut al cap quan pensava en el fitxatge que un partit polític municipal ha fet d'una persona que d'entrada no té cap pinta de congeniar amb la filosofia d'aquest partit. Pensant en les raons del fitxatge, l'única explicació passa per aconseguir vots d'un col·lectiu inicialment contrari al partit, però que el nou fitxatge els pugui arrossegar.
De fet en unes municipals, les persones acostumen a importar més que no pas l'etiqueta del partit i això és el que pot haver pensat aquest partit polític a què m'he referit, encara que pugui semblar molt estrany i desperti una mica el morbo del temps que aquesta persona podrà estar combregant amb els principis bàsics del partit a qui deurà compromís.
Segur que tots sabem de casos com aquest, tot i que jo el trobo una mica exagerat. Fins i tot jo serviria d'exemple a l'haver-me presentat en la llista d'un partit que no en sóc militant, però que només puc estar-ne agraït. A Arenys, l'any vinent veurem coses interessants. Valdrà la pena!
