La bondat dels impostos

Ja que aquests dies es parla d'impostos, tornem-hi, més que tot amb la idea d'evitar fer afirmacions a la lleugera i sobretot demagògia. No es tracta tant de discutir la necessitat de crear impostos, sinó de la seva naturalesa, de la seva implantació, si bé és cert que la posició dels partits que anomenem de dretes és poc favorable a l'increment d'impostos, bàsicament perquè es tracta d'una política que tendeix a enfortir el sector públic. Les esquerres, que defensen l'intervencionisme de l'estat per compensar diferències socials entre les classes altes i les populars, veuen en la creació d'impostos la manera de regular-ho, sobretot si l'impost és progressiu, en el sentit de gravar més les rendes altes.
Avui dia, però, les posicions dels partits no són tan clares ni definides i, tal com deia en aquest mateix blog no fa pas gaires dies, les forces polítiques majoritàries es situen en el centre, on es juga bastant amb les mateixes eines.
El conseller Huguet parlava d'incrementar l'IVA i també els impostos del tabac i alcohol. Sigui l'IVA genèric o el del tabac i l'alcohol, estem parlant d'impostos que no tenen res a veure amb el poder adquisitiu dels ciutadans, són els impostos indirectes que afecten a tothom per igual. En el cas del tabac i l'alcohol l'efecte directe és sobre els seus consumidors i indirectament les persones que participen en la seva indústria i comerç.
Quan ICV parla d'impostos progressius, no està parlant dels impostos indirectes, sinó que pensa en els directes, com l'IRPF, i a més li suma el component progressiu, és a dir, que grava més a qui més renda té.
Per analitzar la bondat dels impostos ens cal tenir en compte què graven, de quina manera i a qui graven. Si som favorables a reduir les diferències socials i econòmiques, no hi ha dubte que defensarem els impostos directes d'aplicació progressiva, i defensarem la mesura com a política intervencionista de l'Estat. Si defensem el sector privat com a protagonista del desenvolupament econòmic, defensarem la reducció dels impostos a les empreses i al capital.
Però tot això per parlar dels impostos com a font d'ingressos estatals per fer front l'augment de la despesa, però la política econòmica no s'acaba aquí, i precisament aquí comencen els dubtes i la poca confiança amb el govern.

Treballar en grup, ordenadament

Li preguntava al seu pare perquè calia guardar el secret quan de fet ja no era secret perquè tothom ho sabia. "no és el mateix que ho sàpiguen per tu", li contestava el pare, però en Joan no ho entenia massa, de fet s'havia ficat en un entorn que no era ben bé el seu, però ho feia per uns objectius que hi creia, i pels quals lluitava des del primer dia.
L'antic amo ho portava bastant ell sol, i això feia que les instruccions fossin clares i que tot rutllés de manera coordinada. Quan ho va deixar no quedava ben clar qui ho portaria i semblava que l'opció més clara era mancomunar la feina, repartint responsabilitats. Això podia portar molts beneficis, però també entrebancs i un xic de desordre. Això últim era el que estava passant.
En Joan insistia perquè considerava que no podia ser tan dolent explicar una cosa que la gent ja evidenciava, més que tot per fer obrir els ulls a qui encara no ho veia clar, no fos cas que li carreguessin a ell totes les culpes. Segons el seu pare, però, encara era massa aviat i no calia córrer.
Quan veus aquests casos t'adones que les relacions humanes són difícils, tant a nivell familiar, laboral o del lleure, i em vénen ganes d'engegar-ho tot a rodar, si no fos que encara creus en la feina que fas i que de totes les relacions humanes, de totes les persones amb qui et relaciones, sempre n'aprens. Amb aquesta il·lusió defenses el treball en grup, la força d'anar junts, i ho prediques encara que a vegades et sembli que és el desert.

L'impost, recurs i demagògia

La discussió sobre la idoneïtat d'apujar els impostos no es pot fer a la lleugera i encara menys demagògicament. És evident que parlar d'impostos espanta i més si ens "amenacen" en apujar-los, perquè a ningú agrada que li redueixin els ingressos, sobretot quan t'anuncien que els salaris no s'apujaran o bé ho faran molt lleugerament.
El primer que va fer comentaris sobre l'increment dels impostos va ser el ministre José Blanco, i va rebre tota mena de crítiques. Ell parlava d'impostos progressius i això encara esverava més. Ho vaig comentar en un post i em sorprenia que el mateix ministre es vingués a disculpar per haver dit en veu alta i sense consensuar amb el govern, la progressivitat dels impostos.
Si ho traslladem a l'administració local, i aprofitant que estem en període de confecció de les ordenances fiscals per a l'exercici de 2010, el debat el centraríem sobre la conveniència o no d'apujar els impostos, bàsicament l'Impost de béns immobles (IBI) el que antigament es coneixia com el cadastre. És cert que si incrementem els impostos reduirem el poder adquisitiu dels vilatans, en un moment que la crisi ha fet estralls i que no convé reduir el consum. Però si no s'incrementen els impostos, cal reduir dràsticament la despesa i això no és fàcil, perquè un gran percentatge de la despesa està consolidada i per tant deixa els polítics amb les mans lligades.
L'Estat pot augmentar el dèficit, cosa que els ajuntaments ho tenim del tot controlat. De totes maneres hi ha remeis que només aconsegueixen retardar els problemes, però no resoldre'ls, i en això han d'estar alertes les administracions públiques.
Els ciutadans difícilment trobaran bé l'increment dels impostos, però no acceptaran més improvisacions, com ens té acostumats el govern espanyol, ara bé, tampoc l'oposició pot jugar amb la demagògia, comptant que no tenen responsabilitat de govern. Cal que facin memòria de quan eren govern.
Sigui amb impostos progressius o no, cal que el govern faci front a les necessitats d'una part important de la població, els de renda més baixa, que estan esperant resultats de mesures molt populars, però que fins ara no han acabat de funcionar del tot.

Un partit agònic

Estic mirant el partit del Barça i el meu fill em renya perquè només faig que dir que a l'equip li falta l'Eto'o i que el suec no juga bé, que no hi va a les jugades. Jo no dic que no sigui bo, perquè si no ho fos no l'haurien contractat, però no sé si és el jugador que li convenia al Barça. No trobeu que falta algú que animi el joc? l'Eto'o potser?
Ah! també juga el que serà el nou jugador del Barça, un d'un nom tot estrany que no em feu escriure, però que no se'l veu massa. En Guardiola diu que és el central, crec, que li falta al Barça. Jo li he preguntat a l'Ignasi si sabia a qui li trauria la titularitat, però no ho sabem. I aquest nou jugador és bo? està nerviós?
Com podeu veure no hi entenc massa, per no dir gens, però quan jo opino sobre un jugador o un altre no ho puc fer per la seva qualitat futbolística, perquè no en sé, sinó més aviat pel paper psicològic, el poder d'engrescar els companys, de trencar amb l'avorriment del partit. Perquè sempre he pensat que jugar bé quan tot surt rodó i estàs guanyant, ho sap fer molta gent, però fer-ho quan les coses no surten, la pilota no entra i els adversaris es fan forts al darrera, té molt mèrit i no tothom ho aconsegueix fer.
No esperaré a saber el resultat del partit, però avui m'he avorrit molt. I ara, amb l'afegit, es fa massa llarg. Confio que guanyi el Barça, perquè el seu adversari fins ara no ha fet mèrits, en tot cas ha aconseguit que el Barça no fos capaç, fins ara, d'entrar la pilota a la porteria.

La mort de Joaquín Ruíz-Giménez

El meu blog no es vol especialitzar en homenatjar personatges que ens deixen, encara que no podria deixar de fer-ho quan és el cas de persones com Joaquín Ruíz-Giménez, avui, o en Ted Kennedy ahir.
Ruíz-Giménez era un dels pocs polítics de govern de l'època franquista amb qui podíem dipositar la nostra confiança per entrar al món de la democràcia i les llibertats; una persona transparent i honorable, que sempre va defensar les seves creences i els valors; una persona i un polític respectat per tothom, i admirat per qui pensava com ell, però també per aquells que tenien una opció política diferent.
Em va saber molt greu quan el partit socialdemòcrata que ell impulsava a Espanya, no va reeixir, a diferència de Catalunya que varen obtenir representació parlamentària. L'opció socialdemòcrata era la millor per a la dreta espanyola, i estic segur que el futur hauria estat molt diferent.
Ruiz-Giménez va ser el primer "defensor del pueblo" espanyol i, al meu entendre, reunia les característiques i valors ideals per a un bon defensor del poble. No tenia res a veure amb l'actual, que descaradament defensa una posició política, però no la necessària imparcialitat que aquesta figura ha de tenir. Només caldria mirar l'hemeroteca i comparar les actuacions d'ambdós defensors, per adonar-nos que l'actual no li arriba ni a les soles de la sabata.
Tant de bo que els polítics actuals, al marge de la seva ideologia i opció política, volguessin emmirallar-se en la figura, carisme i qualitats de Ruíz-Giménez. Ara que estem patint una crisi de bons polítics i de confiança de la ciutadania, seria molt oportú poder comptar amb polítics de la talla de Joaquín Ruíz-Giménez, a qui l'hi hem d'agrair el seu exemple i el seu treball constant per la defensa dels drets humans i socials. Descansi en pau.

La mort de Teddy

Acabo d'assabentar-me de la mort del senador nord-americà Eduard Kennedy; una mort que no ens ha vingut de nou perquè coneixíem sobradament la malaltia terminal que patia. Parlar de la família Kennedy és, per a la gent de la meva generació, recordar tot un període de temps de vida política intensa, de defensa dels drets humans, d'enveja sana, si voleu, dels que patíem per una banda una dictadura pura i dura, però també la persecució de la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres llibertats.
L'assassinat del president John F. Kennedy va commocionar el món, però l'assassinat del seu germà, el senador Robert Kennedy, va col·locar la família Kennedy al centre de totes les tertúlies polítiques, però també socials. El drama dels Kennedy ha estat present molts anys després dels successos i d'alguna manera va marcar les persones que somiàvem amb la democràcia i les llibertats polítiques, però que ens trasbalsaven les morts dels Kennedy o de Martin Luther King.
Ted Kennedy era el successor polític dels seus germans assassinats i també un pou de sorpreses. Personalment em va semblar una persona que tenia molt difícil mantenir-se al nivell dels seus germans que, al marge del fet luctuós del seu assassinat, tenien un protagonisme polític important.
Problemes d'addicció i també familiars el varen desplaçar dels primers llocs de la societat política nord-americana, i per a molts va desaparèixer de la nostra memòria. Han passat els anys i en Ted ha estat notícia per la malaltia que ha acabat amb la seva vida.
Ha estat així realment? Ho ha estat per a persones que en un moment determinat vàrem desviar la nostra atenció per centrar-la a Europa, i en tot cas limitant-nos a seguir la vida dels successius presidents nord-americans, però no tant dels senadors.
Va ser en la lluita interna del partit demòcrata per determinar el candidat a presidir els Estats Units d'Amèrica, que vaig retrobar-me amb el senador Kennedy. El seu suport a Obama i les mostres de gratitud d'aquest al seu suport, però també al record de totes les lluites promogudes pel senador, m'han fet veure un altre Kennedy que probablement havia mal interpretat. La història s'encarregarà de seleccionar la informació que perdurarà en el temps.

Crida a la unitat

Ens passem la vida demanant unitat als polítics de casa nostra i quan un d'ells s'hi posa seriosament, els altres no s'ho creuen... Cinisme?
No sé si estaríem parlant de proposta cínica o bé de ceguesa descomunal, però la sortida que va tenir ahir la presidenta del Partit Popular català, no sé com entendre-la. Resulta que el PP demana a la resta de partits que s'actuï de manera unitària davant l'esperada sentència del Tribunal Constitucional, una sentència provocada en gran part per ells mateixos, en presentar un recurs contra l'Estatut. O sigui que el PP que va contra l'opció majoritària de la població a qui diuen servir, espera que el Tribunal Constitucional els doni la raó, i a més que tota la resta de partits els vagi a la banda. Sarcasme?
Actuant d'aquesta manera difícilment recuperaran la confiança de la ciutadania. Jo estic d'acord en la demanda del PP, perquè sempre hauríem d'haver anat tots d'acord per defensar els nostres drets, però no ens podem quedar en el discurs, sinó que cal demostrar-ho amb fets, i el Partit Popular fa molts anys que va prendre el camí de la defensa de qualsevol actitud i posicionament contrari al dret a l'autodeterminació i del sobiranisme dels pobles (no és l'únic) El PP juga amb l'arma de la desestabilització per interessos de partit, i amb ells difícilment s'hi podrà anar de costat, com a mínim a l'hora de defensar els drets del poble català.

Respecte a la diversitat

Aquest vespre he pogut comprovar una vegada més la importància de respectar la diversitat si volem construir una societat sana i amb futur. La uniformitat és cosa del passat, certament més còmode i tranquil, però sense futur, o bé amb futur totalment diferent.

Qui no s'adapti a la diversitat no té futur i romandrà com una nosa al propi desenvolupament de la societat, i això a casa nostra encara no s'entén suficientment, però de mica en mica hi haurem d'anar entrant.

Aquest vespre també he pogut constatar que a la nostra societat, d'arrels cristianes, es viu molt còmodament la pràctica religiosa, els que són practicants evidentment, i que hi ha altres religions que exigeixen molt més compromís.

Acabem de començar el mes del Ramadà, 29 dies per escoltar els 30 capítols del Corà, i suportant una llarga jornada en dejuni. Un esforç afegit quan es juga a camp contrari, però afrontat amb estoïcisme i convenciment.

Aquest vespre, doncs, he renovat el meu respecte a unes persones que poden ser el nostre testimoni d'esforç i sacrifici, molt necessaris per anar cremant etapes.

Grècia un país en estat d'emergència

Una de les situacions dramàtiques del dia són els incendis que estan patint a Grècia i que en aquests moments tenen un gran front a només quinze quilòmetres de la capital. Malauradament la notícia ja no ens sorprèn perquè es fa present cada any en una part o altra del món, i també a casa nostra. Grècia va patir uns greus incendis ara fa dos estius, i tot fa pensar que els d'enguany no queden enrere.
Espanya, Portugal i Grècia, són els grans perjudicats d'Europa, amb una climatologia que ajuda la propagació dels incendis, i amb una massa forestal poc preparada per resistir-se al foc. Encara recordo molts indrets del Collsacabra de la meva infància amb pastura o sembrats, i que en aquests moments s'han convertit en bosc, a vegades massa brut i propici a encendre's amb facilitat.
A casa nostra potser no serà el pitjor any dels incendis, quant a superfície cremada, però la mort de quatre joves bombers a l'Horta de Sant Joan ha posat una nota negativa que serà recordada durant molt temps.
Ara a Grècia hi ha moltes famílies que ho estan passant molt malament, perquè han perdut algun familiar o amic, perquè han perdut la casa i les seves propietats, perquè se'ls ha cremat la font dels seus ingressos, de la seva subsistència. Avui Grècia necessita el suport de tots els estats veïns i totes les persones que poden ajudar a controlar el foc esbojarrat que amenaça la seva vida. Nosaltres, que no podem fer res per aturar la línia de foc, els encoratgem a superar aquest tràngol i els enviem el nostre condol i mostra d'amistat, amb els millors desitjos perquè es posi fi a tant de dolor i sofriment.

Música barroca a Lourdes

Aquesta nit, a les 10h, hi ha programat un interessant concert de música barroca, a càrrec d'un duet de clavicèmbal i flauta de bec. Els instrumentistes són molt coneguts a casa nostra. La Mireia Ruiz, arenyenca lligada a l'Escola de Música de la nostra vila, i des de fa uns quants anys, protagonista de diferents concerts amb el clavicèmbal. En Joan Vives, mataroní, però molt present a Arenys de Mar on dirigeix un curs o taller musical des de fa una pila d'anys. La resta de la biografia la podeu trobar al web municipal.
La música barroca no arriba amb tanta facilitat com pot ser la música de l'època clàssica, però els qui els agrada es converteixen en veritables entusiastes i seguidors. El concert d'avui, amb peces poc conegudes pel gran públic, pot resultar tota una filigrana malgrat l'espai del concert no sigui el més adient per a la instrumentació. El clavicèmbal és molt sensible als canvis de temperatura i la humitat, i a l'aire lliure és tot un repte. La Mireia l'haurà d'anar afinant al llarg del concert.
Estic convençut que les persones que assistiran al concert, en gaudiran i sabran reconèixer el treball que des de fa molts anys, tant la Mireia com en Joan, desenvolupen per a delit dels amants de la música.
Permeteu-me que us engresqui a assistir-hi. Serà avui a les 10 de la nit a la Gruta de Lurdes.

Participant en la política

Avui hem clos el cicle dels Vespres digitals d'enguany, que han girat al voltant de la idea de "Fent xarxa". Aquesta tarda-vespre i sota el títol "participant en la política" hem pogut escoltar l'alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, com ens parlava de la seva experiència al món d'Internet i específicament dels blogs i el Facebook, i ha anat més enllà tot interrogant-se sobre l'existència del polític 2.0, i si ell mateix es podia considerar un polític 2.0
Us recomano que visiteu el web d'arenys.cat, perquè s'han encarregat d'enregistrar tot el cicle i suposo que demà o demà passat ja hi haurà l'enregistrament de la tertúlia d'aquesta tarda. És per això que no cal que us en doni massa detalls, que segur que em deixaria alguna aportació interessant.
Permeteu-me, però, que parli d'una primera reflexió que us pot passar per alt, però que la gent que érem allà, majoritàriament persones que en un moment o altre hem passat per la política o encara hi som, hem entès perfectament. La persones que entrem en política no ho fem per beneficiar-nos de res, ni assegurar el nostre futur, ni viure a l'esquena de ningú. El mal que ens fa a tots, a tota la societat, el fet que hi hagi uns quants corruptes, és molt gran i posa en perill la credibilitat de la classe política i de tot el sistema democràtic.
Això no vol dir que la societat no hagi d'estar alerta i fer el seguiment oportú de l'actuació dels governants, però una altra cosa és desconfiar sistemàticament i arribar a creure's que el voluntarisme i l'esperit de servei són incompatibles amb la política. I la millor manera d'esbrinar-ho és acostant-nos als polítics, aprofitant aquells que ens demanen que hi participem.
És molt fàcil desconfiar i mal dir dels polítics, però al mateix temps rebutjar l'oportunitat de participar. Ja sé que moltes vegades els mateixos polítics provoquem situacions inversemblants. Precisament ara em ve a la memòria que no fa massa setmanes un representant d'un partit de l'oposició va fer unes declaracions a la Ràdio municipal, que si fos cert, ho hauria de denunciar, però no només no s'ha presentat cap denúncia, sinó que ni tan sols es va preguntar al govern, en el torn de precs i preguntes del Ple que es va celebrar una setmana més tard.
Però som prou intel·ligents com per no deixar-nos convèncer per errors polítics, ni fer-ho servir d'excusa, i acceptar participar i conèixer a fons la gestió pública, el que implica a tothom.
Me n'he anat del tema central d'avui, però insisteixo que el que l'alcalde de Mataró ha dit a la xerrada, ho podreu veure i escoltar a arenys.cat
Per cert, tot el que diu l'alcalde en el seu blog i al Facebook, ho pensa i escriu ell i no hi ha ningú que li faci la feina. Hi ha la creença que els blogs dels polítics són escrits per "negres". M'imagino que n'hi ha que no escriuen ni una ratlla, però l'alcalde de Mataró ens ha assegurat que aquest no és el seu cas.

Progressisme i rectificant

A vegades hi ha declaracions als diaris que em sorprenen i jo que em pensava que ja res no em podia sorprendre (no és cert; sortosament encara puc sorprendre'm).
Em refereixo al senyor Blanco, ministre de Foment, quan diu que si convé caldrà apujar els impostos a la gent que guanya més diners. Jo em creia que el PSOE era un partit d'esquerres, progressista, que lluitava contra les desigualtats per a, com a mínim, reduir-les. Ara resulta que aplicar uns impostos progressius en funció de la renda, pot arribar a ser una disposició a tenir en compte que, segons el ministre, la gent entendria.
El problema de tot plegat potser és que en el fons l'espai polític dels diferents partits polítics és el mateix, i per això hi ha tantes baralles per ser els primers i poder governar. Les diferències de discurs, en l'àmbit social, potser no són tantes i per això s'han de barallar per altres temes, a vegades superficials i només d'imatge.
I parlant d'imatge, no penso que el president Zapatero n'estigui donant una de massa bona. Si l'altre dia parlava de la poca confiança que despertava a l'hora de prendre decisions, avui podria continuar el discurs referint-me a les declaracions del president en el sentit de reconsiderar l'abast de la subvenció dels 420 mensuals. Estic d'acord que rectificar és de savis, però penso que no se n'ha d'abusar, i el PSOE ho fa molt sovint, potser massa sovint, i em repeteixo si dic que tot això crea desafecció i molta desconfiança

Immaduresa i simplicitat

Les persones quedem retratades pel que diem, però sobretot pel que fem, i en això podeu trobar exemples per tots costats i per tant no cal que us en digui cap, però avui n'he trobat un a Internet i m'ha sabut greu perquè és un jove que aprecio, però que al mateix temps penso que va equivocat.
És important estar segur del camí que emprenem, però això no treu que de tant en tant ens aturem a estudiar si ens hem desviat o bé continuem ben orientats, perquè la supèrbia ens pot jugar una mala passada. És cert que amb els errors se n'aprèn, però a vegades hi ha errors que fan mal i que valdria més no cometre'ls. I m'ha sabut greu perquè ha quedat en evidència i les coses que surten per Internet les arriba a veure molta gent.
Si l'altre dia parlava de fanatisme i obsessió, avui parlaria més aviat d'immaduresa o simplicitat. Les idees poden ser revolucionàries, però no podem encetar una revolució cada dia. Quan escrivim ens podem engrescar, però cal tocar de peus a terra. Si em doneu a triar, amagaria la relliscada de diumenge i em quedaria amb el personatge d'avui, perquè en el seu discurs hi ha elements que es poden aprofitar, perquè hi ha intel·ligència, i perquè el fanatisme i l'obsessió no porten enlloc; perquè en la simplicitat o immaduresa no hi ha mala fe, cosa que en el fanatisme fàcilment hi pots trobar odi.

420 euros

Aquest dies és matèria de conversa i notícia als diaris tot un conjunt d'acusacions entre PP i PSOE arran de la denúncia dels primers de ser espiats pels segons. Si no es tractés d'una estratègia política, a hores d'ara haurien d'estar parlant d'altres temes a l'espera del que pogués dir la Justícia, però podríem dir que el resultat és el que menys els interessa, sinó que l'objectiu és omplir pàgines i pàgines de diaris amb insults i desprestigiant el contrari, amb la qual cosa no fan cap favor a la política en general ni a les persones que honestament es dediquen a la política, que són la majoria.
De totes maneres hi ha una decisió del govern estatal que ha despertat força rebuig. Em refereixo als 420 euros mensuals per a les persones a qui se'ls hi acabi la prestació de l'atur. Atenció, però, que cal fixar-se amb la lletra menuda per no emportar-se una desil·lusió, com ja ha passat a força gent.
Sembla ser que només hi tindran dret aquelles persones a qui se'ls acabi la prestació de l'atur a partir d'aquest mes d'agost i que la família no tingui ingressos superiors al 75% del salari mínim (SMI). Això durant sis mesos, amb la possibilitat de pròrrogues si el nivell d'atur es manté per sobre del 17%. Però això no s'ha explicat bé, i ha provocat molts disgustos.
El govern del PSOE és especialista en explicar-se malament i una decisió com aquesta, que ja d'entrada es pot discutir si és la millor mesura possible, només falta que es digui malament. El gran problema d'avui és el nivell d'atur i per tant la reducció d'ingressos familiars, que s'agreuja quan afecta a la parella i sobretot quan la prestació s'acaba. Però què passa amb els aturats a qui se'ls va acabar la prestació el mes passat? És el mateix per als aturats amb més o menys fills? per als que són propietaris o llogaters de l'habitatge?
És lògic que l'oposició digui que ells ho farien més bé. Això ha passat i passarà sempre; el problema és que sempre ens quedem amb la frase que ho farien millor, però aquesta millora no la veiem mai.
Podem anar tapant forats, amb més o menys gràcia, però cal tocar de peus a terra i aplicar polítiques econòmiques globals, i procurar que les nostres empreses siguin diversificades i en camps que aporten valor afegit.
Quant a l'ajuda social, aquesta és necessària, i els ajuntaments en tenen o en tenim el cul pelat, però necessitem més aportacions econòmiques de l'Estat, perquè la lluita contra l'exclusió social es fa des del costat de la gent, coneixent la realitat i sortint de la generalització simple, aplicant els mateixos criteris, però tenint en compte la diversitat.

La coixinera

No sé si ha estat la calor d'aquests dies o bé que costa d'engrescar-nos, però a la Jordina, de La Coixinera, li ha resultat complicat fer que la gent s'animés a dansar. Em deia poc abans d'acabar l'actuació que havia estat una sessió infantil, ja que aquests han estat gairebé els únics que s'han llençat.
Era la primera vegada que assistia a una actuació del grup de música tradicional, però en Jordi, amb qui compartim espai de treball a Mataró, ja m'ho va anunciar fa temps, i avui ho tenia anotat a la meva agenda, no pas per ballar, perquè no en tinc ni idea, sinó per escoltar la seva música.
Després de molts dies que amb prou feines havia tocat el cotxe, avui hem fet una sortida a l'Empordà. Hem anat a Cadaqués, on, o bé no hi havíem estat o feia molts anys. L'arribada ha estat angoixant, d'allò de girar cua i deixar-ho per un altre dia. Ahir dubtàvem de si era una bona idea el fet d'anar-hi amb la calor d'aquests dies, però el fet que avui fos dia de festa a Arenys, ens ha decidit arribar-nos-hi.
Cua per arribar-hi, però ha valgut la pena. Cadaqués, tot i la gentada que hi havia, es mereix una visita, i de ben segur que hi tornarem. Els que s'havien de banyar ho han fet i els que havíem de passejar pel casc antic també. Us haig de dir que el retaule barroc és molt bonic, però jo em quedo amb el nostre. També és cert que no l'hem pogut observar massa bé, perquè l'accés era tancat i ho veies a través del vidre del cancell. La propera vegada que hi anem, ens el mirarem millor. Abans de marxar hem fet un petit recorregut fins a Portlligat, tot pensant que hi tornarem.
A la plaça de l'Església de la nostra vila tot estava a punt per a l'actuació de La Coixinera, pràcticament el darrer acte de Sant Roc, encara que a Arenys hi ha festa tot el juliol i l'agost, i per això no us estranyeu que continueu observant actes a l'agenda d'aquests dies.
Si no els heu escoltat us recomano que ho feu quan en tingueu ocasió, el company Jordi, l'he vist molt atrafegat amb la viola de roda, de fet, quan s'ha acabat el concert, m'ha dit que es desafina fàcilment, per la mateixa calor dels focus, i per això l'ha d'estar afinant durant tot el concert. Ah! i li he dit que poden millorar en l'uniforme. El concert ha estat entretingut i en general la gent n'ha sortit satisfeta.

Sant Roc gloriós!

Un any més els arenyencs celebrem la diada de Sant Roc, recordant el vot de vila que fa que macips i macipes es passegin per la població tot ruixant els vilatans i vilatanes, com a símbol de l'allunyament de la pesta que va envair la vila.
Les tradicions són la base de la consciència històrica de poble que diferencia i fa pinya. El gran repte sempre està en la capacitat d'incorporar els nouvinguts, siguin dels pobles veïns o d'altres països. Quan la tradició té un component religiós, encara ho fa més difícil, sobretot dins l'entorn d'altres cultures religioses.
Seria interessant trobar la manera d'implicar els i les joves que han vingut de fora, o fins i tot aquells que ja han nascut a casa nostra, però de famílies arribades de lluny. Aquest esforç per aconseguir-ho ha de ser compartit, tant per les persones que ho hem vist i celebrat des de petits, com de les que s'ho han trobat quan han arribat a Arenys.
En un dia assolellat i calorós, els nostres macips i macipes han trepitjat tots els carrers i places de la vila, i aquesta tarda es trobaran amb les autoritats municipals per acompanyar-les fins a la parròquia, a l'ofici en honor de Sant Roc. Com podeu veure, tot un entrelligat civil i religiós que evidencia que la nostra societat té unes arrels clarament cristianes.
I després d'ofici, la Dansa d'Arenys, enguany en una edició especial, amb motiu del 60è aniversari i la participació de dansaires de diferents èpoques. Tant de bo que la festa sigui de tots i per a tothom, perquè d'aquesta manera farem possible la seva continuïtat i la integració de tota la ciutadania arenyenca.

Fanatisme, obsessió i discurs malaltís

El perill del fanatisme i de la irracionalitat es fa palès en la notícia del discurs del divendres del cap espiritual d'un grup radical pro Al Qaeda, Abelatif Musa. La reacció de Hamas és un punt d'esperança en un entorn massa castigat durant massa anys.
Els que no tenim prou coneixement sobre el paper dels imams en les comunitats islàmiques, ens queda sempre el dubte del seu poder i influència sobre la comunitat que guien, i per això esdeveniments com el de divendres a Gaza, fan témer el pitjor.
La nostra societat, d'arrels cristianes, està lluny de possibles símils, tot i que té la seva història i hi ha episodis que ens avergonyeixen, però, salvant les distàncies, el nostre país compta amb alguns messies falsos que fan més mal que bé. Tenim persones obsessionades que viuen en un estat d'il·luminació estrany que els fa desbarrar i confondre la gent.
Internet ha facilitat que persones que pateixen aquesta dolença es puguin expressar diàriament sense que s'adonin que el seu discurs no varia, talment com un disc rallat. Malgrat tot, però, sempre cal confiar en la intel·ligència de les persones perquè s'arribin a adonar que tot allò només és fruit d'una visió malaltissa i unidireccional de la vida, social i política.
Recordo la meva infància a Cantonigròs, i els viatges que fèiem en carro, amb el burro de Cal Pastor que conduïa el senyor Màrio. L'ase portava els aclucalls que l'impedien veure el costats. Hi ha persones que em fa l'efecte que també circulen amb una visió només frontal, sense poder adonar-se que hi ha altres elements al costat, prou a prop i interessants que caldria tenir en compte. El fanatisme no és exclusiu de la religió, sinó que en política té un bon cultiu.

Al costat de la Maribel i família

Avui hem rebut la notícia de la mort del senyor Illescas, pare de la Maribel, regidora d'Igualtat, Civisme i Gent gran de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. La mort sempre és dolorosa per a l'entorn més immediat, encara que sigui una mort anunciada i que existeixi el convenciment que no hi ha cap altra sortida.
Feia tres anys que el pare de la Maribel lluitava contra el càncer que finalment li ha produït la mort, i ho feia amb l'esperança de poder vèncer, una esperança que l'ha permès viure tot aquest temps amb optimisme i ganes de viure.
Avui, doncs, és un dia de dolor per a la Maribel i la seva família, i també per aquelles persones que els estimem i treballem junts. Tot el que podem dir no els allibera de la pena, però el nostre suport és la millor manera de demostrar-los que no estan sols i que poden comptar amb nosaltres per reprendre el camí, que continua.
Hem anat al tanatori a manifestar el nostre condol, a la vídua i a la Maribel i tots els seus familiars i amics, i hem aprofitat, amb el pare, per fer un altre tomb per la vila. Hem repetit visita a l'horta de Can Quintana, però aquesta vegada hem travessat tot el parc i hem arribat fins a l'Institut. D'allà hem baixat fins a la plaça de la sardana i el parc de Lourdes, i directes a la Riera, hem acabat la passejada pujant pel Rial de Sa Clavella. Una tarda més, doncs, passejant per camins i carrers de la nostra vila.

Pujada al Maltemps

Aprofitant que els grans partits continuen fent el ridícul i accentuant el rebuig de la ciutadania respecte la cosa pública, continuaré narrant les sortides de les tardes d'aquest mes d'agost, en companyia del meu pare, un vigatà de 88 anys.
Abans, però, una referència a la tasca d'informatització de l'arxiu municipal que, us ho haig de confessar, em satisfà especialment per la repercussió que tindrà, encara que no es tracti de cap actuació de fàcil apreciació per part de la ciutadania d'Arenys. He parlat un moment amb les persones que estan entrant les dades i m'han comentat que després de la tasca més feixuga de classificar tota aquella documentació que estava fora de les capses, més o menys endreçades, ja estant complimentant les fitxes. El que porten de setmana ja n'han entrat unes 800, i ja són a l'any 1957 (els expedients més antics són del 1953).
L'objectiu d'aquesta tarda era pujar la muntanya del Maltemps. Hem esperat a sortir a què no fes tanta calor, però avui ha estat un dia calorós i, tot i sortir a 2/4 de 7, hem suat la cansalada. Abans de sortir he telefonat a l'Aurora, per assegurar que hi era i l'hi he anunciat la visita.
Rial Sa Clavella avall, hem arribat a la Riera. Per evitar estona de sol hem seguit pel carrer Ample fins a trobar la carretera N-II sota el Maltemps. Hem arribat a l'alçada del restaurant Montmar i he recordat les celebracions que la nostra família hi ha realitzat: el nostre casament i el bateig dels dos meus fills, com a destacats. També he pensat amb en Manel Pou i la Montse, quan hi estaven al capdavant.
El Passeig Catalunya és de difícil transició i requereix una actuació urbanística important, encara que la pujada de Montmar la supera perquè no té cap respecte als vianants. Una vegada arribats a la plaça del Maltemps hem pogut constatar la calor que feia i el desnivell que havíem superat. La passejada, fent volta, fins a casa de l'Aurora ha estat plaent, amb la mirada dirigida al mar.
Sempre és agradable parlar amb l'Aurora i ho hem fet a la terrassa, amb una vista fantàstica, envejable. Hi estàvem molt bé i a poc a poc el sol s'ha fet fonedís darrera els tres turons. Era hora de tornar a casa abans no fos massa fosc.
La tornada l'hem fet pel carrer Josep Maria Palomer i Alsina. Allà he recordat algunes visites a la família Majó Vivó. Llavors el camí no estava asfaltat i no existia el giratori del començament, al carrer Pau Costa, l'inici del nou Bareu.
Hem pogut veure torres interessants, gespes molt ben cuidades, però continuo pensant que no hi ha res com viure al bell mig del poble.

Compartint la tarda amb la gent gran

Aquesta tarda hem assistit a la festa que tradicionalment s'organitza a l'Asil Torrent, gràcies a la participació de voluntaris de Calella i la col·laboració de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. Una tarda acompanyant la gent gran.
Mentre ha durat la interpretació dels diferents actuants, tant musicals, de dansa o narratius, em fixava amb els nostres avis i no podia evitar d'entrar a la seva ment i imaginar el que estaven pensant. Em preguntava si gaudien de l'espectacle, si ho concebien com un entreteniment que ens inventàvem... pensava en la seva història, en la seva capacitat de valorar la qualitat dels intèrprets.
A vegades tractem les persones grans com si fossin criatures. De fet diem que ens tornem criatures, però en tot cas pot ser per la dependència, però no pel trajecte recorregut, per l'experiència assolida. És per això que no ens podem confondre, com tampoc podem tractar la canalla com si fossin tontos. Oi que ho sembla a vegades?
Les persones grans em mereixen molt respecte i puc entendre que hi hagi civilitzacions que els venerin. La nostra societat és molt dura respecte a la gent gran; com si ens fessin nosa o ens burléssim de les seves dificultats per adaptar-se als nous temps i per mantenir els cinc sentits tot i els anys acumulats.
Compartir espai i temps amb la gent gran ens sensibilitza i precisament la sensibilitat és el que acostuma a faltar a la nostra societat.