Una passejada pel Pressupost 2007

He volgut fer l’exercici de comparar el pressupost inicial dels anys 2006 i 2007, per esbrinar quins eren els canvis més remarcables, i ho he fet d’acord amb la classificació orgànica, és a dir, tenint en compte les regidories. S’ha de dir, però, que el pressupost amb què s’inicia l’exercici rep diferents modificacions al llarg de l’any, sobretot a Arenys, fins al punt que poden desvirtuar el programa d’actuació municipal prevista, si és que en tenen d’entrada. Malgrat això hi ha algunes coses a tenir en compte.
He comprovat que l’increment que ha experimentat el pressupost municipal és del 18,32%. Això vol dir que tots els orgànics que estan per sota perdran pes específic i els que estiguin per sobre en guanyaran. Dels primers cal destacar Promoció Econòmica, Participació Ciutadana i Medi Ambient que han disminuït en un 33,53%, un 10,42% i un 0,85%, respectivament. També hi ha Alcaldia, Sanitat, Joventut, Comunicació i Seguretat Ciutadana, que augmenten per sota el 10%. Els increments més importants són per a les regidories d’Urbanisme (un 66,11%), Esports (un 43,97%) i Ensenyament (un 31,58%).
Però no ens enganyem, les estadístiques poden amagar grans realitats, com és el cas de Participació Ciutadana, ja que la disminució del 10,42% representa 1.250 euros de menys. El que passa és que es tracta de la regidoria amb menys pressupost, i representa el 0,07% del pressupost total de despeses. Urbanisme, en canvi, representa el 15,30%, però descobrim una altra cosa i és que l’increment més gran és al capítol d’inversions, que passa de 565.085 a 1.469.562,52 euros, o sigui un increment del 160,06%. Si no tinguéssim en compte les inversions, el seu pressupost s’hauria incrementat en un 7,52%. Llavors miro l’increment del Pressupost sense tenir en compte les inversions, i se situa al 10,44%. També podríem parlar en detall d’Esports i veuríem que hi té molt a veure l’increment de les aportacions per a inversions: camp de gespa artificial, vestidors...
Ja us ho deia que les estadístiques... a més, també cal tenir en compte que les despeses de personal administratiu estan incorporades en partides d’Hisenda i Règim Interior, per la qual cosa no es contempla la seva repercussió a les altres regidories. Si volguéssim fer un estudi de costos caldria imputar la part que els correspon.
Bé!, per ser final d’any tinc la impressió que us he marejat una mica i no sé si haurà estat prou clar. És llavors quan recordo que sempre estic demanant al govern municipal, que les xifres que dóna, les acompanyi amb el Programa de govern per aquell any i d’aquesta manera quedaria molt més clar què es destina a cada cosa; com a mínim la previsió que se’n fa. Sembla, però que demanar això a Arenys és demanar massa, encara que tinc l’esperança que arribarà un dia que podrà ser realitat.

Que tingueu tots un Molt Bon Any!

Saddam Hussein penjat

Avui llegia l’escrit de Tahar Ben Jelloun, a la Vanguardia, que titulava “De Pinochet a Husein: la política sin moral”. Us haig de dir que no sempre estic d’acord amb l’opinió d’aquest escriptor, però avui el tema escollit era fàcil d’entendre’s. Parla de Pinochet a Xile i d’en Duvalier a Haití, però en podia citar algun altre de més proper. S’ha de dir que l’article ha aparegut avui a la premsa escrita i per tant l’autor no coneixia l’execució de Saddam Hussein.

En un moment de l’article parla de la mort de Pinochet i diu: “No es la primera figura política en cometer impunemente crímenes contra la humanidad que abandona este mundo rodeado de su familia, como si se tratara de un buen hombre que hubiera luchado toda su vida por sacar adelante a su familia. La verdad es que muchos dictadores - en todas las épocas y partes del mundo- que han muerto en un lecho de plumas.”
I acaba l’article dient: “Hemos asistido ahora al juicio a Sadam Husein que el propio Estados Unidos ha promovido en Iraq. Si Sadam merece ampliamente ser juzgado por sus numerosos crímenes, ¿por qué Estados Unidos no hizo nada para posibilitar el juicio de su amigo Pinochet? Dos pesos, dos medidas. Una moral de geometría variable. Esta actitud priva de toda credibilidad a la política del país más poderoso del mundo y, sobre todo, da mal ejemplo a quienes le secundan.”
Estic en contra de la pena de mort, i per això no estic content amb l’execució del dictador Saddam Hussein. Considero que hi ha suficients càstigs aplicables sense necessitat de matar a ningú. Crec que avui és un dia trist per als que defensem el dret a la vida i rebutgem la pena de mort.

El Teatre Principal d’Arenys

Ahir ho comentava d’esquitllada al parlar del Ple de dimecres en què es va aprovar, entre altres, l’adjudicació de la gestió del Teatre a la Societat Coral l’Esperança, i que va rebre un llarg aplaudiment per part dels regidors i regidores del Ple i el públic assistent. Avui li dedico el post per, entre altres coses, felicitar l’entitat, a tots els seus socis i de manera especial als que han encapçalat el grup negociador amb l’Ajuntament des del primer dia.
Per als que no sou d’Arenys us diré que el Teatre Principal es va rehabilitar gràcies a l’acord de donació de l’entitat a l’Ajuntament; el compromís d’aquest, i la participació de les entitats supramunicipals, sense les quals Arenys continuaria sense teatre. Després de molts anys d’estar tancat i abandonat, va rebre la visita d’en Jordi Pons i companyia, i varen aconseguir posar-lo en marxa, amb totes les limitacions que vulgueu. Els arenyencs, però, ja ens hi havíem acostumat, quan una inspecció tècnica va aconsellar deixar-lo d’utilitzar. Llavors va ser el moment de prendre la decisió més important de l’entitat i, de retruc, del món cultural arenyenc. Tot això ho podreu llegir més bé al seu web.
Des de la seva inauguració, el juliol de 2005, fins aquest mes de desembre, la gestió del teatre ha anat a càrrec de l’entitat. L’Ajuntament, tard, va iniciar l’expedient de concurs per gestionar el teatre, que ha acabat amb l’adjudicació a l’entitat, després que ningú més es presentés, i que el projecte de la Societat Coral l’Esperança fos, segons varen dir tots els grups municipals, un molt bon projecte.
Amb l’adjudicació del servei, algú podria pensar que el teatre d’Arenys passa del voluntariat al món professional, però no seria ben bé correcte, sobretot per als que coneixem en Jordi Pons, en Joan Iglesias i a tota la gent que està al seu costat. Si bé és cert que la decisió del Ple de dimecres comporta unes obligacions i uns compromisos escrits al plec de clàusules tècniques del concurs d’adjudicació, al mateix temps que li dóna un caràcter formal, no es pot deixar totalment de banda aquell esperit voluntariós, que mou muntanyes si cal, ja que la nostra vila ha de recuperar les ganes i, perquè no, la necessitat d’anar al teatre, i això vol molt d’esforç i “savoir-faire”, i no n’hi ha prou amb obrir les portes.
La tasca de la Societat Coral l’Esperança en aquest primers anys de gestió marcarà el futur del teatre, la música i la dansa, a la nostra vila. Programar no és una tasca fàcil, perquè hi juguen molts factors. Tenim, però, l’exemple d’aquests darrers anys per fer-nos sentir esperançadors, i en ells hi dipositem tota la nostra confiança.

Amics, aneu al teatre, aneu al Principal!

S'aprova inicialment el POUM d'Arenys de Mar

El Ple Municipal d’ahir el vespre va ser dens, com es preveia, però tranquil i afectiu (probablement també efectiu). Per un moment tot feia pensar que govern i oposició eren un de sol, i les petites discrepàncies es manifestaven amb la boca petita, sense ganes de molestar. L’Alcalde va fer un gran elogi de l’actitud i treball dels grups d’ERC i PSC, la qual cosa va provocar la gelosia d’ICV, que també es volia sumar al carro.
M’he adonat, darrerament, que el fet d’escriure sobre Arenys, fa que gent amb qui no tinc relació, em parin per fer-me conèixer els problemes que tenen amb l’administració local, o comentaris sobre com veuen el funcionament d’Arenys. Aquest matí, he anat un moment a la Riera i m’han parat dues persones, en pocs minuts de diferència, per exposar-me el seu pessimisme sobre el funcionament del govern municipal, i també de l’oposició. Se’m queixaven sobretot de la manca d’activitat econòmica, de no haver-se fet res pel Mercat, ni tenir clar el tema dels equipaments públics, i de mica en mica anaven sortint temes. Les dues converses arribaven a les mateixes conclusions. Jo recordava el Ple d’ahir i només se m’acudia pensar que era una llàstima que tanta sintonia entre govern i oposició fos a la baixa, és a dir, per no fer gaire res per endreçar el poble, atendre millor la ciutadania (em comentaven que no rebien resposta d’escrits presentats al Registre Municipal)...
Ahir es va aprovar l’adjudicació, a la Societat Coral l’Esperança, de la gestió del Teatre Principal; es modificava la contractació per a l’Escola Bressol, arran de l’ampliació d’aquest any; s’aprovava la plantilla i la relació de llocs de treball de l’Ajuntament (cal recordar que l’any passat es va crear la plaça de cap de recursos humans, però encara no han tingut temps d’ocupar-la!); s’aprovava inicialment el Pressupost 2007, el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal i el Pla Especial del Port... tot va anar transcorreguent sense massa problemes, sinó a base de felicitacions i autofelicitacions. Tot molt acaramel·lat!
Tot això passava cinc mesos justos abans de les eleccions municipals, on aquests mateixos grups ens diran pestes dels altres i ens faran creure que són els millors per gestionar el nostre poble. Ho he dit mil vegades, i la gent em dóna la raó, Arenys està perdent pistonada en molts aspectes, i res fa preveure que algú ho vulgui i pugui millorar. Com he dit altres vegades (ara penso en els comentaris d’en Marc Soler), tant de bo m’equivoqui, i hi hagi gent capaç de donar-hi la volta. Si el meu pessimisme serveix per engrescar algú, ho donaré per ben pagat.
L’alcalde anunciava l’exposició del POUM aprovat inicialment, perquè el puguem consultar i, si fa el cas, presentar-hi al·legacions. Confio que serà així i que tindrem temps suficient per poder-lo examinar. Es tracta del futur d’Arenys de Mar.

El Ple del mandat

Aquest vespre hi ha convocat el Ple Municipal del mes de desembre on, entre altres temes, destaca l’aprovació inicial del Pressupost 2007; l’aprovació inicial del Pla d’Ordenació Urbanística d’Arenys, i l’aprovació inicial del Pla Especial del Port. Com es pot comprovar, no serà un Ple qualsevol sinó que s’hi concentra molta feina, i es decideix el futur d’Arenys.
Avui l’equip de govern recupera la majoria absoluta, i per això podrà aprovar, sense haver de pactar amb els grups de l’oposició, tant el pressupost com tots els altres punts de l’ordre del dia. Tot i així, segons han vingut manifestant tots els grups municipals, s’ha estat fent un treball de consens, ja sigui perquè durant dos anys no hi havia majoria de govern, o perquè s’ha valorat positivament el fet d’anar més junts en temes com el Pla d’Ordenació Urbanística, i tot fa suposar que les propostes que es presenten al Ple venen força consensuades. Sigui com sigui estarem a l’expectativa de veure qui i com s’aproven aquests punts rellevants per al nostre futur.
El pressupost que s’aprovi serà gestionat per l’actual equip de govern fins al mes de maig. Després caldrà veure si l’equilibri de forces es manté i continua la mateixa coalició governamental, o bé hi ha un canvi de papers. Quant al Pla d’Ordenació Urbanística, la seva transcendència és a mitjà i llarg termini, i és per això que convé que es tracti d’un bon treball, que ens ordeni el municipi de cara el futur, de manera que no hipotequi el creixement necessari, però eviti qualsevol exageració urbanística que pogués posar en perill l’equilibri que fins ara hem anat mantenint.
El títol del post no és exagerat, sobretot si tenim en compte que els treballs d'elaboració del Pla d'Ordenació Urbanística d'Arenys es varen iniciar a l'anterior mandat, i estaven a punt de ser aprovats, però no hi va haver acord entre els tres partits del govern (PSC-ERC-ICV). Han passat tres anys i mig, perquè s'arribés a portar a aprovació el Ple, però entremig hi ha hagut ball de bastons, dimissió de l'exregidor d'Urbanisme, i processos judicials en marxa. Avui es tanca una etapa i en comença una altra, la de l'exposició pública i les seves possibles al·legacions.

Els Pastorets de Mataró

Tal com us comentava en el post anterior, ahir el vespre vàrem assistir a la representació de Els Pastorets, a Mataró, que enguany celebren els seus 90 anys. Precisament va ser el dia de Nadal quan va tenir lloc la primera representació, i per aquest motiu els organitzadors van voler començar-hi el cicle d’enguany.
Avis, fills i néts vàrem anar a la Sala Cabañes – alguns per primera vegada – per gaudir del treball del nombrós ventall de participants, de totes les edats, que actuen a l’obra. Us haig de dir que, tot i la seva durada – unes quatre hores – no se’m va fer llarg, encara que tot fent broma comentàvem que ja coneixíem l’argument.
S’ha de felicitar la Sala Cabañes l’esforç que suposa organitzar la representació de Els Pastorets, i també la de tots els participants que hi figuren. L’escenografia està molt ben aconseguida, i té molt mèrit ara que les noves tecnologies poden fer estralls. La impressió que tenia és que ens trobàvem davant d’una obra d’artesania, on valores molt el resultat obtingut tenint en compte les eines per fer-ho. Tot i així, però, m’imagino que Els Pastorets d’avui, han evolucionat molt i que qui els hagi seguit de fa temps, ens ho podria ben explicar.
També es mereixen una felicitació l’orquestra i el seu director, i els cors que de tant en tant es feien sentir. Hi havia alguna veu molt bonica i ben treballada, com per exemple la de l’arcàngel Gabriel, o la de la mateixa Verge Maria, i tot plegat ens va fer passar una vetllada de Nadal molt plaent, rememorant els temps de la nostra infantesa.

Nadal des de Vic

Avui és Nadal i no tenia previst fer cap escrit, més que tot perquè no seré gaire per casa.
La sort de poder disposar de les noves tecnologies fa que des de la meva Palm i en connexió wifi pugui, com a mínim, desitjar-vos un bon dia de Nadal.
Aquest vespre, després de molts anys, i per primera vegada amb els meus fills, assistiré a la representació tradicional d'aquestes dates, i serà a Mataró, l'any que es commemoren els 90 anys de vida. Ara quedarà pendent la representació de la Passió.

El Cor Infantil de l’EMA s’estrena a Arenys

El Cor Infantil de l’Escola de Música d’Arenys de Mar va fer la seva primera actuació a la vila, acompanyada del Cor l’Aixa, en el concert de Nadal que va tenir lloc ahir la nit, al Convent dels Frares Caputxins.
La setmana passada havíem pogut escoltar per primera vegada al Cor, cantant conjuntament amb el Cor Geriona, a la població veïna de Caldes d’Estrac. Ahir, però, els vàrem escoltar interpretar cinc cançons típiques de diferents països, com a taloners del Cor l’Aixa, que a la segona part ens va interpretar la Missa de Mitjanit, de Marc-Antoine Charpentier.
La intervenció del Cor Infantil va merèixer els aplaudiments del públic assistent. No era un aplaudiment gratuït perquè es tractava dels nostres fills, sinó que vàrem poder apreciar la mà i capacitat directiva d’en Jordi Lluch. Amb només tres mesos d’assaig, el Cor va ser capaç d’interpretar unes cançons ben afinades, a temps i amb veus molt lligades. No es tracta d’un Cor qualsevol, i estic segur que ens donarà moltes sorpreses agradables.
En Jordi Lluch, que també dirigeix el Cor l’Aixa, va fer un bon treball amb la Missa de Mitjanit de Charpentier. Feia temps que no escoltava el Cor l’Aixa i vaig poder comprovar que hi havia moltes veus noves. Vaig trobar les sopranos molt segures, si ho comparava amb altres temps. La corda de tenor és nombrosa i els baixos varen fer un bon treball, tot i que els faltava algun puntal d’altres temps. Per la seva banda, el grup instrumental va tenir un paper destacat i entre tots ens van oferir un bon concert de Nadal.
Demà, a Arenys, hi haurà la interpretació del Poema de Nadal, de Sagarra, a càrrec d’en Joan Pera i Serra, on no podré assistir, però us animo a anar-hi perquè estic segur que valdrà la pena.

Bona nit de Nadal!

El VIA i C's al Calisay, segona part

Ahir us parlava dels actes del VIA i C’s al Calisay. De fet em vaig esplaiar més en la xerrada de C’s, sobretot a nivell d’impressions més que no pas de contingut. Avui llegia a Internet una informació sobre C’s en què es parlava de Barcelona, Tarragona i Arenys de Mar, com exemples de poblacions on es presentarien a les municipals. Això, doncs, en fa creure que el projecte arenyenc de Ciudadanos deu estar bastant avançat.
El VIA, ja fa temps que va donar a entendre que serien opció política a les municipals, sobretot en el moment que ICV s’integra al projecte conjunt, i fins i tot ja sonen els noms del primer i segon de llista. Ahir, però, es tractava de brindar per al futur d’Arenys, i ens convidaven a escriure la carta als Reis. No es pot dir que tinguessin massa poder de convocatòria, encara que es podria explicar una mica per l’hora i temporada en què ens trobem. Tot i així no podem oblidar-nos que la política cada vegada interessa a menys a la gent, i tots plegats en som responsables.
Hi ha un tema del qual darrerament es parla en tertúlies improvisades que m’agradaria referir-m’hi. Que ningú s’equivoqui i es pensi que quant més participativa sigui la seva política més vots aconseguirà a les eleccions. Qui vulgui fer política participativa per aconseguir més vots s’equivoca. Els processos participatius són eines per fer política, en els qual s’hi ha de creure. Es pot defensar molt la participació ciutadana i està fent polítiques desastroses. Ho dic perquè a Arenys alguns partits han endegat processos participatius a l’hora de preparar el programa electoral del mes de maig. És d’agrair que sigui així perquè n’hem d’anar aprenent, però no és garantia de res, i encara menys d’èxit electoral.
El VIA, com a plataforma ciutadana té clara la seva voluntat participativa, oberts a tothom i a totes les idees per construir un Arenys millor. Em consta que els seus membres estan il·lusionats per presentar un model de vila que engresqui a una gran part d’arenyencs, i això és lloable. Voldria creure que el VIA es tracta realment d’un projecte en positiu i amb ganes de col·laborar amb tothom, abans i després de les eleccions municipals, i que els independents que s’hi han trobat no venen rebotats d’enlloc, com algú s’ha encarregat de dir. Hauran d’explicar la seva relació amb ICV perquè tots puguem entendre la diferència respecte a l’opció d’ICV en altres conteses electorals. Perquè el valor afegit del VIA ha de ser la capacitat de canviar la manera de fer política, un fet que no és exclusiu d’ells, però que fins ara els partits polítics no han estat capaços de demostrar que ho podien fer.
Si finalment el VIA i C’s es presenten el mes de maig, ens podem trobar amb dues propostes semblants (si et creus el que uns i altres et diuen), i potser la seva presència pot ser un revulsiu a l’actual panorama polític local, que arrosseguem des de fa un parell o tres de legislatures. Tot sigui a fi de bé!

El VIA i Ciudadanos, al Calisay

Aquesta tarda-vespre la plataforma Veïns Independents d’Arenys de Mar (VIA) i Ciudadanos partido de la Ciudadania han estat al Calisay, i els hem anat a veure i escoltar. De fet els amics del VIA no han parlat sinó que ens han convidat a torrons, neules i cava, i ens han demanat que redactéssim la nostra carta als Reis. Jo no estava massa inspirat i els he promès que ho faria un altre dia i els hi enviaria.
Durant el brindis i les tertúlies improvisades a la Sala Noble del Calisay, ha entrat el diputat Albert Rivera i el militant arenyenc Mauricio Pulido, a parlar amb en Lluís Blanchart i en Vicenç Martí. S’ha de dir que la trobada del VIA era en família, i a més hi érem en Francesc Castell i jo, que alguns recordareu que els nostres noms figuraven en unes enquestes encarregades per no sé qui. Curiós!.
Parlaré del VIA, però deixeu-me que avui em centri més amb Ciudadanos, de qui han vingut els tres diputats del Parlament. Els ha presentat el cap visible arenyenc, en Xurde Rocamundi, acompanyat de Mauricio Pulido, pescador. A la sala Josep M. Arnau hi havia mitja entrada, però s’ha anat omplint a mida que avançava l’acte. A la darrera fila quatre o cinc membres de la JERC, ben vigilats per un parell de policies de paisà (un mosso d’esquadra i un policia urbà). Hi havia més gent de fora que d’Arenys, però de casa n’hi havia amb pedigrí, i també els mitjans d’informació local, amb en Xavi Salbanyà fent fotos a tort i a dret.
En Xurde ha manifestat que eren gent normal, cansats de la política catalana (tot l’acte ha girat al voltant del fet identitari, és per això que jo els volia demanar si l’objectiu de presentar-se a l’Ajuntament d’Arenys, seria el de penjar la bandera espanyola al balcó, parlar en castellà al Ple i d’aquesta manera fer companyia al “Secretario”).
Han parlat tots: en Mauricio ha llegit un escrit que venia a justificar el fet que es plantegin presentar a Arenys; Antonio Robles ha comentat que els partits polítics han canviat el seu discurs, gràcies a la presència de Ciudadanos al Parlament; José Domingo ha criticat els altres partits perquè tot ho basen en mentides, que al final de tan repetir-les acaben semblant veritats. Ha afegit que s’ha volgut fer creure que els catalans no teníem cap vincle amb Espanya, i que s’ha falsejat la història, per acabar dient que “Ara sí toca parlar d’identitats”, la qual cosa ha provocat un fort aplaudiment per part del públic devot.
L’Albert Rivera, el president del partit i cap de llista al Parlament, ha agraït el treball dels militants i simpatitzants i els ha animat a participar en el projecte. Ha explicat una mica la situació del partit, els avenços que van fent per tal de consolidar-se, manifestant que les eleccions municipals seran molt importants per al futur del partit, i avançant que es presentaran només als llocs on hi hagi gent de la seva confiança i amb possibilitats de treure un bon resultat.
Els de la taula han fet el seu discurs, però la gent del públic m’ha fet por. Tot i que s’han comportat amb molta educació, fins i tot quan un parell d’assistents els han provocat, els veia amb ràbia continguda, i amb un cert aire revengista. Allà s’hi trobaven bé: els parlaven en castellà, la seva llengua, i es trobaven a punt per arremangar-se i posar-se a fer allò que calgués.
És per això que crec que és un error provocar-los i voler-los fer creure que estan equivocats i sobretot si se’ls insulta, perquè la torna, per part dels membres de la taula, és fàcil i a més els fa més forts en veure’s atacats. M’han sobrat les dues intervencions, perquè no han ajudat gens a la causa que volien defensar. Perquè les coses no són blanques o negres, ni bones o dolentes. Ciudadanos ha sorgit, en part, perquè les coses no es fan bé. Ciudadanos també demana més transparència i una política més propera a la ciutadania. Molts ciutadans estem descontents amb la manera de fer política i voldríem canviar-ho. Cal però no caure en l’error de la demagògia i el populisme, ja que ningú que vulgui presumir de ser sincer podria negar que el català hauria desaparegut si no s’hagués discriminat en positiu, sense TV3 parlant en català, o sense una política d’immersió lingüística a les escoles. Obviar la debilitat del català és una ignorància o bé una falsedat provocadora.
Ciudadanos crec que falseja la realitat, encara que no podem oblidar que el castellà és molt present a Catalunya, i no tothom balla sardanes, calça espardenyes o porta barretina. Jo seguiré el seu vessant social i humanitari, del qual també n’han parlat, i estaré molt alerta amb el discurs de la llengua, perquè jo sí que vaig tenir prohibit de parlar la meva llengua materna.
A mi, que m’agrada escoltar la gent, m’ha resultat un acte interessant, i ara caldrà veure com continua tot plegat.

El futur del Xifré

Avui ERC ens enviava una segona tramesa de “Prioritats 2007” on, entre altres coses, parlava del fracàs del procés participatiu del Xifré, i insistia en la seva idea inicial de traslladar-hi l’Ajuntament.
Fins ara, em negava a pensar que el procés havia fracassat, amb la idea que l’Ajuntament, amb la regidora de Participació Ciutadana al capdavant, hi continuava treballant, d’acord amb les conclusions que ens varen fer arribar el mes de desembre de 2005.
Una primera conclusió era que “l’Ajuntament realitzaria un estudi sobre l’ús coherent i global dels equipaments disponibles”. També es deia que calia “elaborar un pre-projecte – amb alguna variant – que parteixi de la proposta menys valorada, la de l’alberg, compatible amb una residència per a mitjanes i llargues estades d’estudiants, investigadors, artistes..., compatible amb un menjador social, compatible amb un centre de formació i recerca..., i fins i tot amb una sala d’exposicions. En definitiva, un centre amb atractiu cap a l’exterior”. En total 9 punts de conclusió.
És per això que entenia que l’Ajuntament treballava un pla d’equipaments, i valorava els resultats del procés participatiu en què es demanava als arenyencs quin ús preferien per al Xifré. Un procés pel qual l’Ajuntament va rebre 8.000 euros de subvenció de les administracions supramunicipals.
Si ERC diuen que ha fracassat, deu ser veritat i, per tant, s’hauran llençat 8.000 euros (que sumats als euros destinats al Pla d’Acció Cultural, ja en fan una pila!), i s’haurà perdut una bona oportunitat de convèncer als més incrèduls, que la participació ciutadana és important pel creixement polític i social d’una comunitat. Si resulta certa l’afirmació d’ERC, quedarà demostrada, una vegada més, la incapacitat de governar dels nostres representants municipals.

Patronats municipals, inútils?

Sovint trec el tema dels patronats municipals de l’Ajuntament d’Arenys de Mar, perquè crec que no estan funcionant com caldria, i fins i tot em sembla que seria millor la seva desaparició.
No es tracta de cap contradicció amb el model participatiu que defenso, ja que no qualsevol eina és bona, i encara menys si no s’utilitza correctament. La figura dels patronats va tenir sentit ara fa uns anys, però en aquests moments hi ha sistemes alternatius que poden ser tan o més participatius, i al mateix temps aprofitar recursos.
La idea de parlar dels patronats m’ha sorgit al llegir la notícia de l’aprovació del pressupost del Patronat Municipal de la Ràdio, per al 2006, sense que cap grup municipal hi hagi votat a favor. El pas següent serà la seva discussió al Ple Municipal, i no sé què podrà passar, ja que els únics vots favorables, en el Patronat, han vingut dels representants de la societat civil que no poden votar al Ple. Curiós si més no!
Arenys té un govern amb un fort caràcter presidencialista, on l’Alcalde no ha delegat la presidència dels patronats al regidor de torn, sinó que s’hi ha mantingut com a màxima autoritat. El secretari i l’interventor dels patronats són els mateixos que els de l’Ajuntament, i tampoc han delegat la seva tasca a cap funcionari municipal. Com podeu imaginar, doncs, l’existència dels patronats el que està fent és duplicar reunions per tractar els temes de procediment administratiu barrejats amb temes més conceptuals i de programa que podrien tractar-se en altres figures, com poden ser les comissions sectorials previstes al Reglament de Participació Ciutadana.
El tema és complex i no es pot tractar amb un post diari d’un bloc, però m’agradaria que a partir d’aquí s’obrís un debat, ja que els que surtin elegits per governar els propers quatre anys, caldria que ho analitzessin a fons i trobessin la manera de ser més operatius, pràctics i participatius.

L'incompliment sistemàtic de les promeses

A ningú li ve de nou que es parli d’incompliment de promeses, sobretot quan ens referim a política. A Arenys de Mar ho tenim molt clar, perquè ho hem viscut des de sempre, encara que en aquests moments els nostres governants s’hagin passat de rosca.
M’imagino que ja n’he parlat en alguna altra ocasió, però no és culpa meva sinó de la manca d’iniciativa i sobretot de paraula pels compromisos assumits pels nostres governants. Ja no es tracta de recordar les promeses electorals de CIU en Cultura, l’any 2003; ni del compromís que el regidor de Cultura i l’Alcalde varen assumir en una xerrada sobre cultura, l’any 2004, on hi van assistir com a oients; ni tampoc recordar que ara deu fer uns vint-i-dos mesos que es va iniciar un Pla d’Acció Cultural, que tenia una durada prevista de sis mesos, i que encara no tenim resultats; tampoc cal criticar la manca de programa cultural de la regidoria i del govern en general... tan sols fixem-nos en la poca credibilitat que es mereixen per l’incompliment sistemàtic de les seves promeses.
Podem acceptar que l’actual govern no té programa cultural a mitjà termini, i que es limita a reproduir les festes de sempre, amb alguna novetat que no és capaç d’encaixar al trencaclosques cultural de la nostra vila. El que no es pot acceptar és la mentida, l’oportunisme, el governar per governar, sense criteris i amb moltes contradiccions.
Aquest és el programa de govern, en cultura, que hem hagut de patir durant els quatre anys de la legislatura. El pitjor de tot és que puguin venir quatre anys més d’empobriment cultural.
Es comentava, arran dels casos de corrupció a l’administració municipal per temes d’urbanisme, de passar les competències a la comunitat autònoma o l’estat. Arenys, si tot continua igual, potser seria interessant de traspassar-los les competències en cultura, per veure si d’aquesta manera hi sortim guanyant.

Autodeterminació sí, però per a tothom!

La setmana passada els diaris ens informaven que el Tribunal Suprem havia desestimat el recurs presentat per l’Ajuntament de Caldes d’Estrac, per annexionar terrenys d’Arenys de Mar i també de Sant Vicenç de Montalt, i per tant ratificava la resolució emesa pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l’any 2004.
L’alcalde d’Arenys i tot l’equip de govern estan contents per la decisió presa, i m’imagino que la majoria d’arenyencs pensen el mateix. També els que defensen el dret d’autodeterminació per a Catalunya.
Per què ho dic això? Doncs no sé si ho vaig llegir malament, però sembla ser que els veïns afectats, és a dir, els que habiten en el territori en litigi, preferirien pertànyer a Caldes d’Estrac, ja que hi tindrien els serveis molt més a prop. Una motivació ben lògica i defensable. La qüestió que em faig és si se’ls ha demanat l’opinió. No creieu que es podria plantejar un acte d’autodeterminació, per decidir on volen pertànyer?
Com arenyenc, estic content que l’Hispània o la Torre dels Encantats, per posar dos exemples, continuïn pertanyent a la meva vila, però si vull ser coherent amb els principis que defenso, hauria de defensar el dret d’autodeterminació dels veïns afectats i acceptar el resultat.
Precisament ahir vaig ser a Caldes d’Estrac per escoltar el Cor Geriona Infantil, que dirigeix en Jordi Lluch. Durant el concert, el Cor infantil de l’Escola de Música d’Arenys va col·laborar en dues cançons. El cor d’Arenys ha estat creat aquest mes de setembre, i s’estrenava, al costat d’un gran cor gironí. En Jordi Lluch aconsegueix filigranes amb el seu treball, potenciant la bellesa de les veus dels seus i seves cantaires. No va ser un concert qualsevol, sinó que hi havia qualitat sonora i artística, fent lluir el gust musical del director.
Sortint del concert vàrem poder gaudir de belles raconades del casc antic de Caldes. Quan circules per la carretera Nacional II, no t’imagines que valgui la pena fer-hi una parada. A Caldes la carretera el va ben malmetre, però al voltant de l’església parroquial dóna gust de passejar-hi. A Arenys, amb més potencial, però atacat per l’incivisme, cada vegada és més difícil trobar raconades plaents. Llavors pensava... vols dir que els veïns de vora mar, no preferirien Caldes a Arenys de Mar? De què en treuen de continuar vinculats a Sinera?

Ciudadanos i el VIA ens conviden

Ciudadanos partido de la ciudadania i el VIA, ens conviden divendres 22, al Calisay. Els primers per presentar-nos els tres diputats del Parlament, i presentar-se ells de cara a les eleccions municipals. El VIA (Veïns Independents d’Arenys) ens convida a brindar amb cava per al futur d’Arenys, una altra manera de presentar-se, encara que no és la primera vegada.
Els dos grups, un partit polític i una plataforma ciutadana, tenen coses en comú, a part de convidar-nos a la mateixa hora – les 19h – i al mateix lloc – el Calisay - . Cap dels dos ha manifestat clarament que es vulguin presentar a les properes eleccions municipals, ni tampoc ho han desmentit, més aviat tot fa pensar que volen presentar-s’hi. Per altra banda, les dues formacions es manifesten ciutadans independents, que volen fer canviar la manera de fer política dels partits clàssics del nostre país. Totes dues formacions estan per la participació, per fer més propera l’administració pública als administrats.
Si ens quedéssim aquí, podríem suggerir-los de fer una convocatòria conjunta, i celebrar-ho tots plegats, però hi ha alguna diferència que pot ser molt important: el VIA fa temps que està treballant temes locals, els ha exposat i fa un seguiment de la vida política arenyenca. Està intentant retratar la realitat per analitzar els problemes actuals i trobar-hi solucions. El cas de Ciudadanos és diferent. Encara és hora que es plantegin quina és la política local i què caldria millorar a Arenys. Només tenen après el discurs genèric que els varen passar des de l’organització central. Una mica com passa amb el PP d’Arenys, en què el seu programa electoral és el mateix de tot arreu, amb l’afegit d’una o dues línies autòctones. La diferència estaria en el coneixement de la realitat arenyenca, ja que l’han trepitjat i governat, cosa que Ciudadanos no en tenen ni idea.
M’agradaria assistir als dos actes, però això només serà possible si m’hi estic una estona a cada lloc. M’agradarà veure l’acte de Ciudadanos i comparar-lo amb el primer que varen fer a Arenys, quan encara no s’havien constituït com a partit polític, i per tant no tenien representació parlamentària com ara. La sala Josep M. Arnau es va omplir de bat a bat, amb gent dreta. Uns pocs érem d’Arenys (ens van convidar a alçar la mà). La majoria venien de fora o bé eren claca (entre ells l’impresentable catedràtic de l’Autònoma). Ara ja són alguna cosa, políticament parlant, i potser hi haurà més arenyencs, perquè hauran perdut la por.
Veurem si les dues agrupacions faran candidatura per a les municipals de maig. Jo només els demanaria que ho facin, sempre i quan presentin un projecte sòlid per al futur d’Arenys, i que es quedin fora si només volen fer el numeret i sortir a les estadístiques.

Alarma social, o intranquil·litat innecessària

Aquests dies es parla de tres notícies que intranquil·litzen a molts ciutadans: La reducció a 80 km/h a les autopistes de l’àrea metropolitana; l’augment a tres hores de castellà al cicle d’educació primària; l’expropiació dels pisos buits.
Paral·lelament als comentaris d’aquestes tres notícies hi ha l’expectativa dels partits de l’oposició i els seus simpatitzants, per veure com se’n surt el govern d’entesa. No cal dir que tots desitgen que el govern s’entrebanqui i doni peu a la crítica més ferotge per anar donant ales als opositors i tractar de convèncer que els partits al govern no en saben ni es mereixen ser-hi.
És evident que la tasca de l’oposició és la de vetllar per la bona política del govern i fer notar aquelles decisions equivocades o bé les que poden produir conflicte. Això no hauria de voler dir, necessàriament, estar posant pals a les rodes i confonent la ciutadania, en benefici propi. Queden quatre anys de legislatura, encara que probablement pensin que si l’anterior en va durar tres, per què no pot ser aquesta més curta.
De totes maneres no hi ha dubte que estem davant de tres decisions importants que no es poden prendre a la lleugera. Per una banda considero que la tercera hora de castellà, més que el fet en si, és el que suposa de dependència de Madrid. Als catalans que no seguim al peu de la lletra totes les normatives i competències, se’ns fa veure que tenim plena competència en Educació, però resulta que a l’hora de la veritat, és Madrid qui decideix si dues o tres hores de castellà per setmana, i les de català, ja us espavilareu.
El tema de la reducció de la velocitat a 80 km/h és una mesura impopular i que no té precedents enlloc. No hi ha dubte que cal lluitar contra la contaminació, però no acabo de veure que sigui aquesta la solució. Jo estaria més per vigilar l’estat de molts vehicles, alguns d’ells de transport públic, que deixen anar un fum ben negre, i van tan tranquils. Seria bo també que es potenciés la xarxa de transports públics, aconseguint la reducció del privat.
Per acabar, l’anunci de la possible expropiació de pisos buits és alarmant, perquè hi ha moltes casuístiques. Probablement hi ha habitatges que es mereixerien l’expropiació, però estic convençut que la majoria tenen bones raons per estar buits. Com en tot, caldria analitzar els motius que fan que no s’habitin, i després pensar què es pot fer. El que no és aconsellable és llençar amenaces, de manera genèrica, que creen alarma, no sé si social, però a molts ciutadans, sense haver-hi cap necessitat.

Lluís Llach s'acomiada?

No ho segueixo gens, però tot sovint llegeixo la notícia del comiat de Lluís Llach. Sempre penso que es tracta d’una estratègia per vendre més “bolos” i també enregistraments, i no acabo d’imaginar-me en Llach, jubilat, sense cantar.
No seria la primera vegada que un artista anuncia que es retira, per després tornar a escena. Tothom té dret a canviar d’opinió, sobretot quan no molesta a ningú. Una altra cosa seria que el cantant estigués fent tot aquest muntatge, sabent que hi tornaria més endavant.
Dit això, s’ha de reconèixer la força de Llach. Encara que jo no he estat un gran entusiasta d’ell, li reconec la qualitat de les seves composicions. Em sobren algunes peces, però en recordo algunes de molt interessants. La primera que em ve a la memòria, improvisant, són les “campanades a mort”, i també un muntatge que va programar a València, em sembla que dins dels actes del 9 d’octubre. Crec que no l’ha tornat a interpretar.
A mi no em faria res que hi tornés. Penso que la seva veu, a diferència d’altres, encara és potent i segura. En tot cas, si realment s’acomiada, només puc dir-li “gràcies pel treball de tots aquests anys”.

La història l'escriu el guanyador

Diuen que la història l’escriu el que guanya, i és ben cert que qui perd no té cap possibilitat. La història de la guerra civil i el franquisme, de mica en mica va agafant perspectiva i cada vegada queden menys testimonis directes dels primers anys. Sortosament, però, encara seríem a temps de rescriure les pàgines que la dictadura va falsejar i va ensenyar a les generacions de la postguerra.
La llei de la memòria històrica havia de servir per impedir que la història que perduri al llarg dels segles, sigui la interpretació dels guanyadors, és a dir, dels revolucionaris que es varen apoderar del govern de la República, amb el cop d’estat del general Franco, però tot fa pensar que no serà així. Una vegada més el fals pudor guanyarà a la veritat més crua, i tan sols aconseguirem quatre subvencions més per fer callar les veus que reclamen justícia.
No crec que fóra posicionar-se a l’esquerra el fet d’exigir l’anul·lació dels judicis sumaríssims, com tampoc veuria un encert de qui es manifesta de dretes, defensar-los. Penso que els pensaments dretans i esquerrans es poden posar d’acord per anar en contra d’una dictadura i les seves conseqüències. Més aviat crec que o bé es tracta d’immaduresa política, o s’hi amaga un cert consentiment, dissimulat perquè no queda bé.
Ahir ja escrivia sobre el posicionament dels partits polítics davant la proposta de llei que avui es presentava al Congrés de Diputats. No acabo de veure clara la posició de Convergència i Unió. No sé si saben massa cap on decantar-se. Caldrà seguir-ho de prop. Jo encara confio que Catalunya és diferent del conjunt d’Espanya, també en aquest tema, i vull imaginar-me que una vegada constituïts com a nació, la història la sabríem rescriure com cal, dient qui va fer el mal pas, però, això si, tenint en compte les accions de tots, independentment de si estaven en un bàndol o l’altre.

Recuperar la memòria històrica?

Aquesta setmana resulta distreta quant a notícies, però una de les més destacades és la discussió al Congrés de Diputats, del “Projecte de llei per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels que varen patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura”. Un projecte de llei que té tres fronts: el PSOE que presenta el text; el PP que no en vol sentir a parlar; i IU-ICV-ERC que la consideren insuficient.
No pretenc opinar sobre un text que he llegit molt alt per alt, i que gent molt més preparada que jo han estudiat a fons, però m’agradaria afegir-me a qui critica de fer les coses a mitges. Malauradament, en política s’acostuma a fer-ho tot bastant a mitges tintes, per no fer massa mal a ningú, amb el lògic resultat de no acontentar tampoc a ningú.
Sempre he pensat que el model de transició política que les circumstàncies, i la gent, ens varen conduir a seguir, tenia aquest esperit de no voler ofendre a ningú, sobretot als que havien estat més ofensius. Era com si finalment els oprimits guanyessin la batalla, però fessin com aquell qui res, no fos cas que els opressors se n’adonessin i hi tornessin (de fet ja ho varen intentar).
Pensant en la idoneïtat de presentar aquest projecte de llei, em ve a la memòria una frase que a casa es feia servir molt: “si ho has de fer a desgrat, no cal que ho facis”. Perquè la impressió que em dóna és que el PSOE s’hi ha vist obligat, però hauria preferit no haver-ho de fer, sobretot pel què poden dir la gent del PP, tenint en compte que la dreta espanyola mai ha criticat obertament el franquisme, encara que de manera individual hi puguin haver excepcions.
Probablement, el problema de tot rau en el fet que Espanya no té una dreta sorgida de la democràcia, sinó que es considera hereva del conservadorisme franquista, i els sembla que atacar obertament la dictadura, és atacar les seves arrels. I ja se sap: “qui perd els orígens, perd la identitat”.

La bondat dels pactes

El novembre s’ha acabat i ja tenim un Parlament nou, amb algunes diferències significatives respecte a l’anterior; un nou govern, presidit pel senyor Montilla, i molts temes que cal desencallar o, si més no, accelerar-ne la tramitació.
Els resultats electorals del dia 1 de novembre i el pacte posterior han permès reeditar un model de govern tricolor. Una experiència que s’ha qüestionat, no tan sols des de l’oposició sinó també des de dintre mateix. Els tres partits tenen elements comuns, però també algunes divergències que caldrà seguir amb atenció per veure si són tan fortes com per desestabilitzar l’acció de govern. Durant aquest mes de novembre, també hem pogut observar reaccions poc afortunades encara que podem entendre segons quins sentiments. Quan jugues has d’acceptar les regles i estàs obligat a respectar-les. Voler confondre la gent és negatiu per la salut democràtica de la nostra societat, que depèn en tot moment de la nostra capacitat de pacte i respecte dels compromisos assumits.
Els especialistes en temes polítics ens diuen que les majories absolutes a Catalunya han passat a la història, i que ens hem d’anar acostumant als pactes entre partits, i ho hem de fer tots: electors i elegits. S’ha posat en evidència que el partit guanyador de les darreres eleccions, no ha estat capaç de sumar, ja sigui perquè els resultats de les altres formacions no l’han ajudat, o bé perquè la seva campanya de o tot o res, a l’estil del PP, de “amb mi o contra meu”, no era encertada.
Els pactes obliguen a més transparència i això és bo. El model democràtic no dóna solució a tots els problemes i defectes de les dictadures. En democràcia es pot governar d’esquena als ciutadans, encara que ens pugui semblar estrany. La majoria absoluta, totalment legítima i perseguida per tots els partits polítics, no és bona consellera i, a la llarga, resulta nociva per a l’interès de la ciutadania. No és cert que es pugui fer més feina governant amb majoria absoluta que no pas havent de pactar. El que és cert és que resulta més fàcil, però si aprenem a governar amb consens, encara que no sigui permanent ni total, ens adonarem que s’obtenen bons resultats, i el que encara és millor, s’aconsegueix més complicitat.
Tot això és extrapolable a la política municipal i no podem oblidar-nos que en menys de sis mesos haurem d’anar a votar els nostres representants a l’Ajuntament. Precisament, els resultats electorals d’Arenys ens tenen acostumats, des de fa algunes legislatures, que cap formació política aconsegueix majoria absoluta, i a més hi un ball d’un regidor cap a un cantó o altre, que provoca l’alternança política – això és el que ha passat en les tres darreres legislatures.
La legislatura que estem a punt d’acabar, ha estat molt complexa per Arenys. La majoria assolida per CIU pactant amb el PP, es va estroncar amb la sortida de Lluís Blanchar del govern i quedar-se com a regidor no adscrit. La nova situació obligava a pactar les grans decisions, si no es volia paralitzar tota la maquinària municipal. El pacte ha existit, amb més o menys encert, amb més o menys crítica, però tot fa pensar que les assignatures pendents del Pla General d’Ordenació Urbanística, el Pla Especial del Port, el nomenament del defensor del ciutadà... es podran aprovar, abans d’acabar la legislatura, a no ser que canviïn les coses, ara que Lluís Blanchar ha sortit, possibilitant la recuperació de la majoria absoluta del pacte inicial. El temps jutjarà l’eficàcia del pacte i consens per a grans temes i en som uns quants que pensem que potser haurà servit d’entrenament, en funció dels resultats que s’obtinguin els mes de maig.
Estiguem doncs amatents per veure si és veritat que, en el temps que resta fins al mes de maig, desencallen els temes que comentava més amunt, i rendibilitzen els recursos de què disposem, per treure’ns de sobre aquella impressió de que tots els pobles del voltant estan avançant més que nosaltres. No és qüestió de competència o rivalitat, sinó més aviat de subsistència, perquè si no avancem i procurem donar solucions als problemes de la vila, me la imagino com aquells pobles deserts del Farwest, amb plantes seques voleiant a mercè del vent inhòspit i xiulador.
Alguns dels partits polítics que han manifestat la seva intenció de presentar-se a les eleccions municipals, han iniciat uns programes d’acostament als arenyencs, demanant la nostra opinió sobre temes que ens afecten i que poden ser tractats des de l’Ajuntament. Sense pretendre grans solucions, podem esperar complicitats i em sembla que fóra bo participar-hi, i al mateix temps conèixer de prop els alcaldables i persones que pretenen conformar el Ple Municipal. Perquè, encara que una gran majoria continua decidint el seu vot per la “marca” del partit polític, en les eleccions municipals, les persones que es presenten en una candidatura, decideixen una part dels vots, i si el sistema electoral s’establís en llistes obertes, el seu pes seria encara més important, amb l’avantatge que podríem deixar fora a gent que potser no és la més adequada per representar-nos, ni per capacitat ni per perfil, i sobretot aquelles persones que són incapaces de treballar en equip o de saber pactar els grans projectes que determinen el present i futur del nostre poble dins el marc general de la nació catalana.

Article publicat a la revista l'Ametlla d'Arenys, el desembre de 2006