Ni ètica, ni responsabilitat política, ni vergonya

Com podem confiar en uns polítics que ens estafen i no assumeixen responsabilitat pública? Estarem d'acord que la llei permet que es pacti una sentència per evitar anar a judici, però el que no es pot acceptar és que retornats els diners estafats, no s'assumeixi responsabilitat política i no es dimiteixi. El món pot continuar sense els polítics dimissionaris.

Avui, anant a treballar, sentia per ràdio un tall de veu antic de Josep Antoni Duran i Lleida en què assegurava que no es podria provar un finançament irregular d'UDC, perquè no havia existit, i que si es demostrés ell assumiria la responsabilitat política i dimitiria. Ara que el partit ha admès aquest finançament irregular, dimitirà Duran? No ho farà.

No ho farà perquè a casa nostra no dimiteix ningú. Perquè molts polítics s'aferren a la cadira i no els fa marxar ningú ni res. Per això la ciutadania té el mal concepte dels polítics. Hauríem de sortir tots al carrer a exigir la dimissió dels polítics corruptes i dels polítics responsables d'un frau. De la mateixa manera que és culpable Rajoy, si es confirma que cobra dietes de desplaçament, quan viu a La Moncloa, també és responsable un dirigent d'un partit que ha realitzat un frau amb diner públic.

Personalment no tinc cap interès en que Duran i Lleida dimiteixi, però entenc que ho hauria de fer, per responsabilitat, ètica i higiene democràtica. Aferrar-se al poder amb tot el que ha passat, és fer un mal irreparable al sistema democràtic. Sóc un defensor de la presumpció d'innocència, i m'enfada molt quan, d'entrada, tothom és culpable i en lloc de buscar les proves del delicte, un s'ha d'esforçar per demostrar la seva innocència. Una vegada demostrada la culpabilitat, s'ha d'actuar en conseqüència i assumir la responsabilitat i el càstig.

Mals polítics i poc transparents

No sé qui ho deia l'altre dia, però estic molt d'acord en que la majoria de polítics es pensa que la ciutadania és ignorant, que se li pot dir qualsevol cosa i enganyar-la fàcilment. És cert que el sistema democràtic vigent ens deixa pràcticament indefensos, encara que la lletra digui que la sobirania emana del poble...

Els partits en el govern pensen poc amb qui els ha votat, i tampoc amb les promeses electorals. Per a molts polítics el que els interessa és el poder, i aquest, en aquests moments, s'aconsegueix a través de la convocatòria d'eleccions.

El poder, però, no s'aconsegueix només a les urnes, sinó que prèviament s'ha hagut de lluitar dins els partits polítics, per arribar a dalt, i aquesta lluita acostuma a ser poc elegant. Hi ha qui té l'habilitat de fer-se estimar per aconseguir favors i ascens dins la lluita fratricida. És per això que no són els més bons els que arriben a dalt, sinó els més hipòcrites, en el sentit que diuen allò que saben que els altres volen escoltar. I així anem!

Ja sé que les generalitzacions no són bones, però podem anar estudiant un i altre partit i ens adonarem que no anem tan desencaminats. En aquests moments el PSC probablement és el partit que està patint més aquesta lluita interna, degut, al meu entendre, a la manca d'un lideratge fort, amb les idees clares i transparència. Pere Navarro va ser la proposta de la direcció, una mica tocada, però les bases no ho veuen igual. Naveguen bastant en tot, i la seva dependència del PSOE és descaradament total, encara que algú ho vulgui dissimular.

Rebaixes, retallades i provocacions

Avui començaven les rebaixes, que no és el mateix que les retallades, que ja fa molt temps que varen començar. La crisi, fins i tot perjudica la qualitat del semen. Si anem sumant no sé on anirem a parar. Paral·lelament el ministre de Defensa i el rei es dediquen a comptabilitzar les provocacions a l'exèrcit.

Tenia raó en Manel Cuyàs, a la tertúlia de Catalunya Ràdio, quan demanava de quines provocacions parlaven, i els suggeria que parlessin clar. Si creuen que la voluntat del poble català per decidir el seu futur és més provocació que les paraules de l'eurodiputat del PP, Alejo Vidal-Quadras... o les declaracions d'algunes associacions militars.

Estic d'acord que cal parlar clar. Tots! No és temps de llegir entre línies, sinó de proclamar amb veu alta què volem cadascú de nosaltres. De fet hi ha qui ho ha dit ben clar. El pacte de govern és una manera de dir les coses pel seu nom. Qui no ho vol entendre s'inventa mil excuses, però aquí hi ha uns partits que ho han deixat clar, i en cas de canviar d'idea perdrien la poca credibilitat que tenen els partits polítics.

Però no només els partits del pacte han parlat clar. També el PP i Ciudadanos s'han manifestat en una línia de pensament i actuació ben clara. Caldrà veure qui s'emporta per davant l'altre. Entretant PSC i ICV juguen una mica el paper de la puta i la Ramoneta.

Esperarem a valorar el resultat de la campanya de rebaixes. Les retallades els hauran fet molt mal. Aquesta obsessió malaltissa de reduir el deute, al preu que sigui, ens està deixant sense possibilitats ni tan sols d'anar a les rebaixes. La roba de l'any passat queda prou bé per enguany. Ja en parlarem l'any vinent.

Amb diners els famosos compren la nacionalitat

Putin concedeix la nacionalitat russa a Gerard Depardieu i aquí no passa res. Espanya volia concedir-la a qui es comprés un pis de no sé quants euros. La nacionalitat, com tot, es compra amb diners. Els que no en tenen, els resulta difícil adquirir-la, però qui té diners ho aconsegueix tot.

Desconec tot com ha anat, però per la informació que m'ha arribat, Depardieu estava tip de pagar tants impostos i ha decidit marxar de França. El president rus ha vist l'oportunitat de fer-se veure i li ha regalat la nacionalitat. Personalment estic en contra dels dos protagonistes. Si Depardieu ha de pagar tants impostos és perquè té molts duros. Ja ho voldrien molts haver de pagar-ne tants! Putin, per la seva part, és un oportunista que fa un tracte de favor a un ric i conegut, que no faria amb un desconegut. A mi les diferències no em van.

Què s'hauria de fer? Ho desconec, però m'imagino que França pot trobar la manera de reduir ingressos a l'artista, o augmentar impostos a les seves creacions o intervencions. Potser això no és possible, però en tot cas una desconsideració i deixar-lo de banda, sí que es podria fer i, si mai ha rebut alguna condecoració de l'estat francès, se li hauria de retirar. Una persona que renega del seu país, no es mereix cap condecoració ni premi. A mi, per exemple, Espanya m'hauria de retirar totes les medalles rebudes. El problema és que no tinc la posició de Depardieu perquè Putin o Hugo Chávez em concedeixin la seva nacionalitat, que per altra banda rebutjaria. La meva és la catalana i hem de lluitar perquè se'ns reconegui.

Quin rei ha vingut a veure'ns?

No sé si és perquè aquests dos darrers dies he estat una mica fora d'òrbita, ja no sé si avui el Rei Joan Carles I ha vingut per Arenys, o bé són els reis d'Orient els que han vingut, i l'espanyol només ha sortit per la televisió.

No he pogut sortir de casa, i espero que demà ja pugui començar a fer vida "normal". Potser no la mateixa. El cas és que m'he perdut l'arribada dels reis mags. La Clara que acaba d'arribar de Mataró me'n fa cinc cèntims (com que està acostumada amb els de Vic... no hi ha color!).

Si mai teniu l'ocasió d'anar a Vic la nit de Reis, val la pena que ho aprofiteu. Veureu que és una cavalcada impressionant, amb molta participació i una escenografia i vestimenta impactant. Els meus fills ho varen viure de petits i en guarden un molt bon record. Jo, de gran, encara ho destaco.

Però Joan Carles I no ens ha vingut a portar regals. El rei espanyol ha pres partit clarament i s'oposa al dret a decidir. Jo podria entendre que no desitgés la sortida de Catalunya d'Espanya, però no puc entendre que no admeti el dret a decidir. No estem en una democràcia? Esclar que el següent pas seria votar si volem continuar com a monarquia o desitgem ser una república. Llavors estaria protegint-se. Quant menys pugui decidir el poble, millor, no fos cas que...

Penso que el rei espanyol està molt mal assessorat. Actua políticament i això el perd. Està condicionat per la voluntat dels dos partits polítics majoritaris espanyols i fa que no pugui tenir una visió d'estat. En algun moment algú insinuava que el rei podria continuar essent rei dels catalans, després de la independència. Ara ningú podrà veure-ho creïble.

Me'n vaig a dormir i demà miraré què m'han passat els reis. Jo penso que m'he portat bé.

La rebaixa de sous i el frau en les dietes

En política tothom parla de transparència, però amaguen tot allò que poden. És aquesta actitud la que fa que les persones hagin deixat de confiar en els polítics. Quan a més es tracta de frau amb repercussió econòmica, sobretot ara que hi ha tanta gent a l'atur, la cosa resulta imperdonable.

Avui llegia a la premsa que l'associació Democràcia Real Ya ha presentat una querella al Tribunal Suprem, contra 63 diputats que cobren dietes tot i tenir casa a Madrid. Un d'ells no és ni més ni menys que el propi president del govern, Mariano Rajoy.

Si el president del govern ens estafa, quina confiança ens mereix? Què vol anar a predicar si és un estafador? Si ens roba els nostres diners? Sembla ser que del govern no és ell sol, també hi ha alguns ministres, entre ells el català, el senyor Jorge Fernández Díaz.

Aquest és un dels grans problemes. Si no podem confiar amb els que ens governen, si s'aprofiten dels seus càrrecs polítics per forrar-se, què en podem esperar? Aquests dies parlen precisament de rebaixar els sous dels polítics, però en cap moment parlen de les dietes, complements i compatibilitat de més d'un i de dos sous. Que sigui el que és legal. Si es poden sumar dos i tres sous, que els sumin, però que ho diguin. El que no poden fer, però, és enganyar i cobrar el que no els correspon.

Jo sempre he defensat bons sous per als polítics. Si són sous de misèria comporta que els bons es quedin a la privada i no es fiquin en política, o bé que els polítics que busquen guanyar diners caiguin en la trampa de la corrupció. No cal donar exemples.

Si es confirma que aquests 63 polítics estan cobrant dietes que no els correspon, el primer que haurien de fer és dimitir. Demanar això al nostre país és una utopia. Ens confirmaríem que renunciessin al sobresou o simplement se'ls deixés de pagar, però a partir d'ara tot el que puguin dir o demanar estarà fora de qualsevol credibilitat. Qui t'ha enganyat una vegada, ningú no t'assegura que no hi torni.

Una nit diferent

Avui, com aquell qui res, he pensat: on podria anar a passar el dia? Aquesta setmana faig vacances i encara que vaig llegint els correus de la feina, em fixo només amb els més importants, els més urgents. Però es tractava de decidir el pla del dia, o dels propers dies, que mai se sap.

En Martí m'ha proposat de baixar a Barcelona a veure la Teknon, una clínica interessant, fins i tot arquitectònicament. Ens ha semblat una bona idea, i hem agafat el cotxe i... Cap a Barcelona hi falta gent!

La veritat és que hi hem trobat persones molt amables, la majoria d'elles parlant en castellà, però t'entenien. Ens hi hem trobat bé. M'han atès perfectament, amb alguna punxada, però sense mala intenció, fins al punt que li he dit a la M. Àngels que em feia gràcia quedar-m'hi a dormir, i experimentar demà les mateixes sensacions d'avui.

Dit i fet! m'han proporcionat una habitació ben àmplia, amb bany complet incorporat, televisió i connexió wifi. Desconec el nombre d'estrelles, però de tant en tant entrava una persona per demanar-me si necessitava alguna cosa, una beguda, o el que fes falta.

Amb tot això podia complir amb la meva obligació diària d'escriure el post per aquest blog. No podré veure els meus fills, que tot sigui dit, no els he comentat que em quedava fins que ja ho tenia decidit. Espero que m'ho perdonin. Tampoc veuré en Fígaro ni en Papageno, però ja els ho explicaré. Avui ha estat un dia dur per a en Fígaro. Espero que ho entengui.

I ja em teniu escrivint el post des del llit, amb en Kílian Jornet que va pujant muntanyes. Que no m'esperi, que només de veure'l ja em canso. Un altre dia us acabaré d'explicar la meva experiència,  però penso que és força recomanable. Bona nit!

Les campanades i el raïm, una tradició televisiva

Com cada cap d'any, a casa vàrem seguir les dotze campanades per televisió, tot intentant engolir els dotze grans de raïm. Ho vam fer a través de "la nostra", no pas perquè es presentés més interessant que a d'altres cadenes, sinó perquè és el canal que acostumem a sintonitzar, i sobretot per la llengua. Se'm faria estrany seguir-ho en castellà. La presentació anava a càrrec del mataroní Espartac Peran i l'actriu Mercè Martínez.

La retransmissió va ser tan dolenta com us pugueu imaginar, segur que en consonància amb el que estava passant a les altres cadenes. Atenció amb els quarts, no comencem a menjar el raïm abans d'hora... Hem de reconèixer que tenim alguna tradició que fa una mica de pena, però nosaltres fidels any rere any no ens cansem de seguir les campanades.

Avui llegia que en una cadena privada espanyola, a la presentadora de les campanades se li va descosir el vestit i, com que no podien parar les campanes, mentre el presentador li aguantava el vestit, la cosidora va haver de sortir en pantalla per cosir-li el vestit. No sé si va ser gaire penós, però sí com a mínim original i mai vist.

Com que no sóc supersticiós, no penso que aquests entrebancs ni aquesta cursileria posin en perill el futur del nostre país, i l'any vinent es tornaran a programar les campanades i les seguirem amb la mateixa devoció de sempre.

L'any ha acabat de manera relaxada, si més no a nivell polític, però tots sabem que després de reis els polítics es posaran les piles i la premsa també canviarà el xip. El 2013 és important en primer lloc per veure si som capaços d'equilibrar el pressupost sense haver de perdre més serveis essencials, i per altra banda si el nostre govern encarrila el procés cap al dret a decidir.

Tot un any per endavant

Una de les coses que m'agrada d'aquest canvi d'any és haver deixat fora un dos. La xifra del dos no m'ha agradat mai d'escriure-la. El dos no em surt bé i ara estarem uns quants anys que només tindrem un dos. Tot això que hi hem guanyat. El tres és molt més senyor i et permet recrear-t'hi més.

Una altra característica del canvi d'any és que no viurem cap més dia amb les dues xifres iguals. El 12/12/12 ha estat l'últim d'aquest segle, i al següent no tinc pas l'esperança d'arribar-hi.

Les vacances tenen això. Si no surts, perquè cada vegada és més costós, et pots dedicar a observar allò que normalment no mires, però com que no hi ha ningú que et doni pressa...

L'altre tema és pensar en com enfocaràs els nous reptes de la feina, passat festes. La veritat és que enguany no és un any qualsevol i val la pena pensar bé com plantejar-ho. L'any 2013 serà un altre any de pocs recursos i moltes necessitats a cobrir. Això comporta un plus de creativitat, imaginació i eficiència. Amb poc hem de fer molt, i aquí és on cal agrair la crisi, perquè ens espavila i ens ensenya que no és bo malgastar diners, com acostuma a passar en èpoques de bonança.

El més complicat serà trencar amb la rutina. Acostuma a passar a molta gent, i jo no ho entenc massa, que s'acomoda amb la rutina diària. Jo sempre he lluitat perquè cada dia sigui diferent de l'anterior, i haig de dir que funciona. Et sents més útil i es fa molt més agradable el treball. Tot i així estic segur que serà en aquest trencament on m'hi hauré de barallar més, i la millor arma és un bon plantejament alternatiu. Que s'entengui com ha de funcionar a partir d'ara, i sense fer cap lleig a com ha vingut funcionant fins ara, donar-li aquell toc diferencial que pretén uns altres objectius. Si aquests són clars, l'èxit és més assequible, sinó es pot convertir amb un camp de batalla sense res clar a cap dels dos bàndols. Queden sis dies per pensar-hi.

Que tingueu una bona entrada d'any!

La mort del doctor Moisès Broggi, amb 104 anys, no és simplement la mort d'una persona que ha viscut per sobre de l'esperança de vida, ni tan sols la mort d'una persona que es va significar políticament en els darrers anys de la seva vida, sinó la d'una persona amb una llarga vida de servei als altres, per la seva professió, actitud i coherència.

El seu currículum i historial és llarg, no només pels anys viscuts, sinó també per la densitat, la riquesa de la seva vida, que és un referent a tenir en compte. Són les persones com el doctor Broggi les que fan créixer el nostre país i fan que tots n'estiguem orgullosos. Què no pagaríem perquè comptéssim amb polítics d'aquesta categoria? N'hi ha?

Algú dirà que tot i viure tants anys, no haurà pogut veure el resultat de la consulta, ni tan sols saber si hi haurà consulta. El meu pare, que té 92 anys, em deia que ell tampoc no hi seria a temps, però jo l'he animat dient-li que ni els seus nets no ho podran veure si no passa algun miracle.

Però avui és dia de propòsits per al nou any i segur que tots en tenim una colla. Com a poble que anhela la sobirania caldria exigir-nos més compromís i complicitat. La gran resposta del dia 11 de setembre ens va enlluernar i deixar de veure que encara hem de convèncer molta gent, i ens cal anar units. Deixar de banda algunes desavinences i procurar prendre tot allò que ens uneix, allò que tenim de comú.

Jo em disposaré a menjar el raïm pensant en tot allò que he aconseguit gràcies als que m'acompanyen i estimen, i em proposaré retornar-los el mateix amb escreix durant el 2013. Pensem que de tot, el més valuós és la família. Tot el que fem per a ella, ens revertirà en beneficis. Que tingueu una molt bona entrada d'any!

Atenció demà amb l'home dels nassos

Hi ha tradicions i tradicions, i n'hi ha que es conserven i d'altres que desapareixen o si més no perden força. Penso per exemple en el dia dels sants innocents i en l'home dels nassos. No els vull donar més importància de la que tenen, però sí que quan érem petits sempre ho comentàvem i les bromes del dia 28 eren molt innocents. Els diaris s'hi varen apuntar, i em sembla que ja s'ha deixat de fer.

Demà sortiré a veure l'home dels nassos i estic segur que me'l trobaré, però quan ho expliqui a casa no els farà cap gràcia. Els temps canvien i ara entenem el que ens explicaven els nostres pares. Ells varen viure uns canvis espectaculars, res a veure amb els que viurem nosaltres, si més no tan dràstics.

És cert que si el govern de Mas aconseguís organitzar la consulta, la situació que viuríem seria històrica, però els canvis organitzatius no tenen res a veure amb els canvis tecnològics que es varen succeir al llarg del segle XX. Per avenços que es pugui fer en Internet i comunicacions, mai representaran el salt que va suposar el telèfon, o la televisió. Els nostres fills tenen més facilitats que nosaltres en segons quines tècniques, però la diferència entre nosaltres i els nostres pares va ser espectacular.

Demà dilluns, darrer dia de l'any, serà una jornada de transició al nou any. L'any en què s'ha de construir tot el procés per a la consulta sobiranista, però també un any amb una pressió econòmica molt crítica. Serà un any on es podrà veure la capacitat dels nostres polítics de fer-nos avançar com a poble, però també la nostra capacitat com a poble de ser més assenyats que arrauxats.

Un dia tranquil d'hivern sense pensar en política

Avui ha estat un dia tranquil, d'aquells típics d'hivern que et dediques a planificar l'estiu. Amb alguna cosa ens hem d'entretenir i el millor és planificant viatges, vacances, sortides... a vegades et sembla com si ja t'hi trobessis.

També ha estat un dia per desconnectar de la política. Portem massa dies parlant del mateix i és bo fer un parèntesi. Ja hi ha qui no pot desconnectar-se. No siguem tots. Si no ens ho proposem, arribarà un dia que no sabrem parlar de res més que de política.

He llegit la notícia de la mort de la noia que va ser violada en un autobús, a la Índia. Aquestes notícies et fan adonar que la humanitat és més salvatge i animal del que ens pensem. La ràbia que t'entra perquè la víctima hi perd la vida, al marge de la tortura, i els culpables no tens la certesa de que paguin pel que han fet. Una vegada més la maldat se'n surt amb la seva i la bondat queda a remolc de l'aplicació de la justícia, que no sempre és l'esperada.

Em resisteixo a parlar del que està fent l'actual ministre de justícia, només penso amb les dificultats perquè qui fa bé la feina no es trobi amb entrebancs i qui fa el viu es trobi amb dificultats. Que no estiguem configurant un país que prima els espavilats que se salten les regles i perjudica els qui respecten les obligacions.

No podem contribuir en aquesta injustícia. Amb el tracte que tenim amb els fills, hem d'ensenyar-los com han d'actuar i no acostumar-los a saltar-se les normes. Seria més fàcil dir-los que mantinguin el pas ferm i no mirin qui va de cara, que no pas dir-los que han d'aprendre a mirar qui ve i a qui cal cedir el pas. Encara que et sembli que vas de mesell, és bo ensenyar allò que és correcte. Això si volem crear una societat justa i digne. Si només mirem els nostres interessos, no anirem bé.

El gran dilema està en fer allò que creiem just, encara que sapiguem que n'hi ha d'altres que se'n surten millor anant pel dret. El dilema està entre ser coherent o no, entre creure en la societat, en la justícia, en les persones, o bé fer cas de l'expressió maricon l'últim!

Mas i Rajoy volen parlar de coses diferents

Aquests dies només sents a Rajoy dient que vol parlar amb en Mas. Hi vol dialogar, però només d'aquelles coses que són dialogables, o sigui, d'allò que ell vol i no del que vol Mas. Ara Mas, una vegada ha tancat el govern, també diu que vol parlar amb en Rajoy, però de la consulta, que com cal suposar no forma part de les coses dialogables segons Rajoy. Això vol dir que si s'arriben a trobar no sé pas què pot passar. Cadascú parlarà de coses diferents i no arribaran enlloc.

Jo sempre havia pensat que calia parlar de tot. Sobretot escoltar l'altre i després opinar, però sense tancar-se a res. Una altra cosa és el cas que en fas d'allò que no t'interessa, però no voler parlar d'alguna cosa... més aviat són poques ganes de dialogar, perquè tampoc t'obliga a res.

No sigui que si Mas comença a parlar de la consulta i si Rajoy no li gira la cara, llavors aquests catalans, que són la tinya, diran que Rajoy no-sé-què, que no té voluntat de diàleg... Esclar que tancar la porta com l'altra vegada no va anar massa bé. A Rajoy li va costar molt convèncer els seus que ell no li havia tancat la porta als morros a Mas. És que aquest Mas n'ha après molt!

Ara tenim l'independentista com a conseller de Presidència (i afers estrangers, però d'amagat). Un conseller que no ha demostrat mà esquerra, sinó que sempre ha tirat pel boc gros. Si l'Homs ha de fer de comercial, no sé si farem gaires amics. No sé si farem gaires vendes. Ja està bé que sigui algú convençut, però... la diplomàcia també es valora i aquest osonenc no és que en tingui massa.

En Puig li han tret la porra, però ara no sé com se les haurà amb els aturats! Potser serà la manera que aquests segueixin els cursos i aconseguim que treballin per a la comunitat. D'energia en té! i l'economia submergida? i aquells tallers plens de xinesos? a veure si tenim un problema diplomàtic amb la Xina!

El problema l'han traspassat a l'altre osonenc, l'Espadaler. Com a conseller de Medi Ambient s'ho passava molt bé, però ara amb mossos, bombers i forestals, potser se li haurà girat feina. A veure què en dirà en Vila d'Abadal. Estarem entretinguts, i de reüll mirarem si els dos presidents dialoguen.

Cares noves al govern del dret a decidir

Avui és dia de fotografies i currículums.Tothom pendent dels nous consellers i els grups de l'oposició amb la metralleta a punt per criticar-ho. Això abans que puguin demostrar res. Ja se sap, són els clixés de la política. Sembla que si no es critica cada dia no es fa oposició. Hi haurà suficients motius per posar en dubte decisions del nou govern, sobretot si fan el que els toca: prendre decisions.

Cal suposar que la pluja de noms de segona fila no serà la mateixa d'ara fa dos anys, i que es conservaran moltes de les persones que varen assumir responsabilitats en les diferents conselleries, si més no on no hi ha canvi de titular. És a dir que es podran posar a fer feina sense massa entrebancs.

Reconec que m'he perdut tots els actes institucionals, també el discurs del rei que, sembla ser, és una gran ofensa, si més no que el nostre president no s'aturés a escoltar-lo. M'imagino que els súbdits de peu tenim més disculpes.

Llegia a la premsa algun articulista contrari a la proclamació de la independència catalana que parlava de canvi d'actituds del govern espanyol. Com si s'adonessin que estaven fent el ridícul. També que Rajoy està disposat a dialogar el que faci falta. El que no sé si això vol dir que es pot arribar a qualsevol tipus d'acord o bé només és possible si els de sempre ens rendim i deixem d'aspirar als nostres drets. El diàleg està molt bé, però el que no pot ser és que sempre ens porti al mateix lloc, que no hi hagi possibilitat que es canviïn els papers. Llavors no estem parlant de diàleg, sinó de monòleg, i amb això no anem enlloc.

Si els sindicats fan nosa... prohibits!

Si al senyor Ignacio González, president de la Comunitat de Madrid, li molesten les vagues, que les prohibeixin. És així com actua el PP, oi? Es tracta d'anar eliminant drets a la ciutadania que de fet en té massa i per això anem com anem.

Per al PP aquests anys de transició han estat anys de disbauxa i ja és hora de posar-hi serietat, i per això tenim el ministre Gallardón que tot ho soluciona de la mateixa manera. Ningú fins ara havia aconseguit posar en un mateix bàndol jutges, advocats i fiscalia. El ministre Gallardón és un crac i se li haurà de reconèixer. Faltarà veure si el Tribunal Constitucional veu bé l'impediment al dret a la justícia per a les classes més pobres. Del Tribunal se'n pot esperar qualsevol cosa, sobretot amb un poder legislatiu que només té pressa per retallar drets, no només econòmics.

Doncs ara li toca als sindicats. Tots veiem que s'han de posar al dia i deixar de viure al segle XX, però la gent del PP simplement els trauria del mapa. Com pot ser que hi hagi una institució que se li resisteixi? Ja en tenen prou amb les excentricitats catalanes, com per haver d'aguantar uns obrers que només pensen en ells i no en el bé de tots. Perquè el PP ho té clar: les retallades són perquè tot el país vagi bé, i no només la classe treballadora. La incongruència està en les mesures que prenen, que només van dirigides a classe baixa i mitjana, però en cap moment es toquen els que remenen els diners. La història es repeteix.

Demà coneixerem els integrants del nou govern català, a qui des d'ara els desitjo sort i encert. La tasca que tenen per davant, si de veritat la volen fer bé, no és fàcil, i caldrà l'ajuda de tots, també de Pere Navarro que, cada dia surt al diari, no fos cas que la gent s'oblidés d'ell. Quan no es tenen les idees clares, la millor tàctica és fer el borinot perquè sembli que s'està fent alguna cosa. Confio que no passin gaires mesos abans del seu relleu al capdavant del PSC. Seria una llàstima que l'enfonsés encara més.

Rouco Varela, l'arquebisbe del nacionalcatolicisme

Si algú es pensava que amb trenta anys de transició hauríem arribat a parar molt lluny, estava ben equivocat. És cert que han passat trenta anys, però han estat trenta anys de giragonses sense gaires passes endavant. El resultat ha fet que, en alguns temes, no som gaire més lluny d'on érem al començament.

L'Església més conservadora i preconciliar ha vist com recuperava el poder de la mà d'una dreta espanyola nostàlgica del franquisme. Aquesta combinació tan perfecte ha permès que personatges com Rouco Varela sigui el màxim representant a l'Espanya casposa del PP, i pugui opinar de la manera que ho fa, sobre política, sense importar-li si es fica on no el demanen.

Rouco Varela practica una desconsideració total i menyspreu a les autoritats religioses catalanes, i com qualsevol dictador, es posa per sobre de tothom. Només li falta agafar les armes i iniciar l'atac.

Rouco Varela, un fatxa que va equivocar la carrera, però que ha vist com la jerarquia eclesiàstica catòlica, en plena crisi de valors i principis, li permet un rol que el manté viu, atacant tot allò que no és del seu agrat. Un arquebisbe a qui li importa poc les penúries de la gent, causades per una política conservadora que només protegeix els rics, i en canvi es distreu exigint que els nois i noies siguin escolaritzades en castellà, com a gran valor del cristianisme.

Senyor, d'aquests falsos profetes, egoistes i defensors del poder i del diner, sisplau allibereu-nos-en. Tota la fe que un poble pot professar vers un Déu just i bo, se'n pot anar en orris per culpa de personatges com Rouco Varela qui no em mereix cap mena de respecte ni consideració. 

Un Nadal entremig de molta violència

No n'hi ha un pam de net! Amb aquesta expressió acabàvem molts comentaris, i avui et ve al cap quan acabes de llegir la premsa. Hi ha, però, alguns països que intento passar de llarg. Síria amb el seu president sanguinari em deixa rabiós, sense poder entendre l'home, la incapacitat de lluitar contra la injustícia. ¿Rússia i la Xina, que han vetat la intervenció bèl.lica, poden tenir la consciència tranquil·la, veient les imatges horroroses dels atacs de l'exèrcit d'Assad?

M'imagino què pensarem i direm d'aquí uns anys, quan analitzem els fets luctuosos i criminals de Síria. Com titllarem el paper d'institucions com l'ONU o la UE. Ens lamentarem d'haver permès tantes morts, només per defensar la poltrona d'un rei que ha perdut tots els valors, en permetre que els seus ciutadans morin esclafats pel seu exèrcit.

Avui 24 de desembre havia de parlar de Pau, d'Amor... Però no podem tancar els ulls a tanta injustícia. Podem parlar de la presa de possessió d'Arthur Mas, com a nou president de la Generalitat de Catalunya, però recordant què està passant a uns quants quilòmetres més a l'est, a mans d'un sanguinari que resisteix gràcies a dues dictadures mundials: Rússia i la Xina, i la impotència de la resta del món.

El pessebre, les nadales, la missa del gall ens conviden a celebrar el naixement de Jesús. Tot això en un any de crisi, en què moltes famílies han perdut la feina, i a d'altres se'ls ha reduït el sou. Tot plegat en un món ple d'injustícia, amb morts fent cua per comprar el pa, víctimes de violència sexual, sense que l'estat hi faci res per evitar-ho, i a casa nostra tot a punt per a una col·lisió. On és la Pau?

Malgrat tot, permeteu-me que us desitgi una santa nit de Nadal, que ens il·lumini per deixar enrere tanta injustícia. Que tingueu tots un bon Nadal.

La inutilitat es castiga amb la dimissió, senyor ministre

No és la primera vegada que en aquest blog parlo del ministre català, el senyor Jorge Fernández Díaz, i és cert que no el deixo gaire ben parat. En definitiva és un ministre inútil, és a dir, no útil. Des del primer dia es va veure que el càrrec li anava gros, però en aquest país no es concedeixen els càrrecs pels mèrits i qualitats del personatge, sinó per l'amistat i fidelitat. Tu sempre m'has donat suport, doncs encara que siguis un totxo, aquí tens el càrrec.

El diari El País ha tret la notícia sobre certs moviments de la policia espanyola per redactar i fer córrer rumors falsos amb proves falses contra polítics sobiranistes catalans, amb la finalitat de crear mal rotllo i que la gent desconfiï d'ells. Una manera barroera de frenar la voluntat sobiranista de Catalunya encapçalada per aquests polítics que cal fer caure com sigui.

No sé què hi ha de cert i m'agradaria pensar que es tracta d'un fals rumor. El problema és que El País no és un diari de la categoria de El Mundo o La Razón, per anomenar-ne dos dels que més empastifen la professió periodística. Durant la campanya electoral passada vam tenir l'oportunitat de veure com corrompen el periodisme uns mal anomenats periodistes. És per això que ja m'ho puc creure tot.

Si la informació que dóna El País és certa, el ministre n'hauria d'estar assabentat i no permetre que els fets continuïn produint-se, però tot fa pensar que no en sap res, per la qual cosa hauria de dimitir, o que ja li va bé, que seria un altre motiu per dimitir. Ja se sap que al nostre país les dimissions costen més que un part, i així el ministre de l'Interior continuarà en el càrrec sense resoldre res, com és típic en ell. Potser ara que el seu germà petit deixa la Diputació de Barcelona, li podria donar algun tipus de suport o assessorament, més que tot perquè pugui deixar de fer el ridícul.

La cultura en mans dels partits polítics

Com podem anar bé quan tot ho posem en mans dels partits polítics! Els partits que aconsegueixen la majoria absoluta tenen llicència per fer qualsevol cosa. Se'ls considera aptes per decidir sobre tot, sigui de l'àmbit que sigui i es construeixen les lleis a la seva manera perquè els deixi fer de tot. Riem-nos de la Itàlia de Berlusconi, o de la Veneçuela de Chavez, a Espanya tant el PP com el PSOE no s'han quedat curts.

El Ministeri de Cultura subvenciona les fundacions dels partits polítics amb una milionada de diners fins i tot ara que només parlem de retallades. La FAES, la més afavorida, té com un dels ideòlegs l'actual ministre de cultura, el senyor Wert. Amb això queda tot dit.

L'experiència ens ha demostrat que la majoria de partits en el govern, han suspès en cultura. Amb això no vull dir que siguin uns incultes, sinó que per la pròpia dinàmica de la cultura, amb un component rupturista important, grinyola amb qualsevol dels programes de partit, i si no és així, és perquè al mig hi ha un responsable de cultura que desentona amb la resta de l'equip.

Si és delicat tot el tema de les subvencions, que massa sovint són contraprestacions econòmiques de favors prestats o a realitzar (vots?), en el cas que ens ocupa la cosa queda molt més clara. Quin benefici té per a la cultura espanyola la tasca ideològica que realitza la FAES? Ho paguem tots, i per tant d'alguna manera o altra tots ens hauríem de veure beneficiats.

En aquest país hi ha moltes coses a canviar, i una d'elles, prou important, són els partits polítics, el seu finançament, el seu rol a la política i el control que algú haurà de fer per evitar comportaments il.legals i la corrupció. Entretant la FAES i altres fundacions polítiques viuran a costa nostra, dictant allò que hem de fer, perquè ells en saben molt.

Nadal a Arenys

La tradició marca el Nadal a Arenys de Mar. El pessebre, el tió i el poema de Nadal tornen a ser presents aquests dies, i això és important perquè per més que la nostra societat evolucioni, per més notícies que ens envoltin, per més problemes econòmics que estiguem patint, no podem oblidar tot allò que forma part de la nostra cultura, de la nostra tradició. Ignorar el passat és una manera d'empobrir el present.

La febre em continua tancant a casa i impedint de ser més present a l'activitat de la vila. Avui, quan em dirigia al CAP, observava uns carrers foscos amb llum molt tènue. Tot això barrejat amb el meu estat de salut em provocava una certa melangia. Entenc que les persones acostumades a viure a grans ciutats els sigui difícil la vida en petits pobles on, fora de la xarxa comercial, a la que es fa fosc es converteixen en carrers una mica tristos.

És quan has de pensar que a l'altra banda de les portes hi una família amb inquietuds i algun mal de cap que quan es faci clar tothom sortirà a la feina, l'escola, i el cap de setmana es concentraran al Calisay o a la placeta de l'Església per celebrar la festa de Nadal.

Us heu fixat que s'envien més felicitacions que abans, per email. Es tracta d'aprofitar les noves tecnologies per reforçar les nostres tradicions.