L'obra pública a Arenys és la cançó de l'enfadós

Les notícies arriben a ser avorrides quan es repeteixen cíclicament, sense que s'avanci en res. A Arenys resulta tradicional que es vagin anunciant obres públiques en un termini més o menys curt sense que s'arribin a realitzar mai. Això crea desconfiança i incredulitat entre els veïns.

Si fem una mica de memòria tots recordarem una colla de promeses en inversió pública que han anat apareixent de tant en tant, sense que les haguem vist començar: La canalització del rial del Bareu, el cobriment d'una part de la Riera, la rampa del capdavall de la Riera on hi ha l'ascensor que no funciona, l'ampliació del CAP (aquesta fa temps que no se'n parla), el camí cap a Caldetes, el passeig marítim cap a Canet, l'espigó davant la platja de la Picòrdia, la carretera de circumval·lació d'Arenys, des del giratori del Caprabo, el pas subterrani a la platja, al costat de l'estació del tren...

Me'n deixo més que tots podríem anar-hi afegint, i l'excusa sempre és la mateixa: manca de diners, però passa ara que estem en una crisi financera, i ha passat abans quan el diner encara corria. Perquè hi ha altres raons, una de les quals és la manca d'ambició dels nostres polítics, que s'han entretingut en els petits detalls i s'han oblidat de les grans obres.

Busqueu en el mapa algun poble o ciutat que hagi experimentat millores urbanístiques en els deu darrers anys, jo en tinc un al cap, i analitzeu per què ha succeït. No tothom serveix per governar, ni tothom és eficient en el treball. N'hi ha que hi tenen traça i deu ser que a Arenys no hem estat de sort o bé no ens ho hem merescut. A veure si el maig vinent els partits polítics a Arenys ens presentaran un bon ventall de persones competents i tindrem l'encert d'escollir els millors, al marge del seu color polític.

Els partits polítics van prenent posicions

Avui s'ha sabut que l'Oriol Pujol renuncia a la secretaria general de CDC i al seu escó al Parlament. Feia molt temps, massa, que CDC vivia una situació de provisionalitat a l'espera de com quedava esquitxat Oriol Pujol, judicialment. Sembla ser que el partit no podia esperar més i per això aquesta renúncia.

Això passa el mateix dia que es confirma que abans d'acabar el mes hi haurà un cita entre els presidents Mas i Rajoy. Serà una cita amb llums i taquígrafs, perquè els barons del PP, els presidents autonòmics del partit del govern i totes aquelles persones sensibles amb Catalunya, puguin veure i escoltar que fa i diu Rajoy, perquè no es comprometi en res que els pogués perjudicar.

La posició de la CUP, que va aprovar aquest cap de setmana, de cridar a la resistència, és valenta i també coherent, encara que no es troba en el millor moment. Difícilment una societat, com la catalana, que el fet sobiranista pesa sobretot en la classe mitjana, i que encara té molt a perdre, posarà en perill el seu patrimoni i benestar per defensar una independència que tampoc està massa clara.

Estem esperant a veure quina fitxa mou ERC, que de moment juga molt còmodament i plàcida, sobretot si CIU els necessita per continuar aguantant el tipus. La CUP que no hi té res a perdre, políticament, intentarà anar del bracet dels nous moviments socials i polítics que volen revolucionat el sistema democràtic espanyol i català, que estan del tot obsolets, però qui haurà de tir

ar del carro encara és CIU, perquè el PSC necessita més temps.

Pedro Sánchez té l'encàrrec d'escombrar Rajoy

Començo a escriure sense conèixer quin candidat del PSOE ha guanyat les primàries, encara que si hagués de fer una aposta ho faria a favor de Pedro Sánchez. Per què? doncs perquè Madina ha tingut la mala pensada de posar-se al costat del PSC, i això és cavar-se la tomba. El tercer en discòrdia crec que en cap moment s'ha cregut que tenia cap possibilitat.

El guanyador tindrà una tasca molt complicada: situar el PSOE en el lloc que li correspondria en situació normal. Inicialment el PSC semblava que no es decantava per a cap del dos, però el fet que Madina vingués a Catalunya i hi celebrés el míting final, faria pensar que ell era l'opció preferida.

Tenint en compte el discurs dels diferents candidats, Catalunya no hi perd ni hi guanya en cap d'ells, sobretot amb els dos únics que sembla que poden tenir possibilitats de guanyar. Com sempre, anar contra Catalunya fa guanyar vots a Espanya. 

El seguiment en directe de l'escrutini (75%), que es fa des d'Internet, assenyala que Pedro Sánchez va guanyant. La diferència respecte a Madina és prou gran com per pensar que Sánchez guanyarà les primàries.

Cal esperar que no es tracti d'un Zapatero 2, perquè aniríem servits. Del nou líder caldria esperar que desbanqués Rajoy i els populars del govern espanyol, si més no que el PP perdés la majoria absoluta que té al Congrés de Diputats i que ha provocat aquesta retallada de drets que estem patint.

De què parlaran Rajoy i Mas?

Sembla ser que els presidents Rajoy i Mas es trobaran i dialogaran. No s'han posat d'acord en qui ha demanat la trobada i pretenen posar-se d'acord en les relacions entre Espanya i Catalunya. Ho veieu possible?

Haig de suposar que l'actitud de Wert i de tot el govern espanyol vers Catalunya és una estratègia per si han de negociar. Tu apuges els preus dos dies abans de les rebaixes i llavors presumeixes d'oferir grans rebaixes. El govern espanyol fa el mateix. Ja ho ha fet també amb els impostos.

Avui Rajoy parlava de l'existència d'un problema. M'imagino que, a la seva manera, el problema és Catalunya i no el govern espanyol. Si no pot entendre que Espanya, govern i institucions judicials, s'han esforçat a fer la punyeta a Catalunya, Rajoy no mourà fitxa i culparà Mas del fracàs.

El que no entenc, o si més no em fa vergonya, és l'actitud del PP català. Comprenc que la seva situació no és fàcil. Un partit gran a Espanya i prescindible a Catalunya. Justificar el que fa el seu partit a nivell espanyol és complicat. Cal ser demagog, cec o autista, perquè no és només despistar, sinó que han de defensar-ho, quan no s'aguanta en res.

Començarem les vacances amb el pensament posat en el 9 de novembre, però abans hauran de passar moltes coses, algunes de les quals poden deixar sense efecte la consulta. És per això que haurem d'estar molt a l'aguait, seguint-ho de prop.

Un pas més cap a un estat totalitari

Això és el que es desprèn de les manifestacions del Col·legi d'Advocats de Barcelona. "Un pas enrere pels drets i llibertats de les persones". No he llegit el text de la nova llei i per tant deixo a les mans dels especialistes el judici sobre les conseqüències de la seva aplicació. En tot cas no em ve de nou que un ministre com Jorge Fernández Díaz i un govern com és el del PP pugui retallar més els nostres drets i la nostra llibertat d'actuació. Fins ara no ha fet altra cosa.

Com deia avui en Xavier Roig al diari ARA, un estat català independent no és garantia de millors drets, però en tot cas el que tenim ara no direm que no pot ser pitjor, perquè mai ho podem dir, però si que és difícil trobar-ho pitjor en un estat del món occidental on es enquadrem.

Diuen que la dreta espanyola se situa molt a la dreta respecte altres països veïns. Potser perquè a Espanya no hi ha un partit d'extrema dreta que tregui el nas, i els extremistes estan dins del PP. La prepotència de Rajoy i els seus ministres no pot durar gaires mesos més. La inconsciència de molts ens va portar a caure a les seves mans. Cal esperar que corregim l'error i els donem l'esquena. La llàstima és que l'alternativa no existeix encara. S'ha d'inventar, i els intents són molt volubles i poc atractius.

El que no podem avalar, però és que el delicte quedi impune. Per això cal lleis que regulin els actes incívics i delictius, que castiguin amb eficàcia els que no les compleixin. Sovint s'ha pecat d'excés de garantisme, la qual cosa ha provocat que els delinqüents i incívics reincidissin en el seu mal comportament. Mà dura a qui no respecti les persones ni la societat, però garantia màxima per aquells persones que vulguin manifestar el seu desacord a actuacions i directrius polítiques i de govern.

Les sis hores de retenció per a la identificació comporta un perill, i és l'abús en la seva aplicació sense suficients motius. No hem de témer la policia, ens ha de fer respecte, però sinó una mala aplicació de la normativa pot ocasionar una pèrdua de confiança a l'estat de dret i a la institució que l'ha de garantir.

La intervenció del papa Francesc no ha evitat la guerra

Mentre a casa nostra només es parla del procés sobiranista i de manera especial de la cita entre Rajoy i Mas, que no acabem de saber qui diu la veritat, a l'Orient mitjà continuen els bombardejos i la mort de víctimes innocents. No es tracta de qui té raó, sinó d'evitar l'assassinat de persones que han tingut la desgràcia de viure en un país en conflicte des de fa molts anys.

La incapacitat per aturar la guerra fa que dia rere dia anem sumant morts, i de la boca dels dirigents i responsables dels atacs només en surt odi i ànims de revenja. El papa Francesc va intentar reunir les dues parts per evitar que continuessin lluitant sense diàleg ni resultats. La iniciativa de Francesc estava condemnada al fracàs, un més dels molts que s'han anat succeint al llarg dels anys. 

No és normal que qualsevol fet, per esgarrifós que pugui ser, sigui motiu o excusa per recuperar els atacs i multiplicar exponencialment el nombre de morts. Si bé la mort i la injustícia es troba a diferents indrets del nostre món, hi ha territoris que ho pateixen de manera intensa. 

A les aigües d'aquest mar nostre, on molts hi aneu a banyar-vos i que molts més contemplem diàriament, la mort i el patiment hi és molt present. Síria, Egipte, Líbia, Israel... països banyats pel Mediterrani i castigats per les armes.

Som una colla d'hipòcrites

Arran de la sentència pel setge al Parlament només se m'acut una conclusió: hipòcrites. Tots plegats i no només els partits polítics ens comportem d'una manera interessada, més pensant en què diran que no pas fruit d'una reflexió seriosa dels fets i les seves conseqüències.

Un dels defectes de l'esquerra al llarg dels anys ha estat el fals progressisme que s'ha desenvolupat en segons quins àmbits. ICV, al meu entendre, encara no ha estat capaç de treure's de sobre aquell complex de no ser prou d'esquerres i cau en el populisme o, en aquest cas, en el menysteniment de les institucions.

No estic d'acord amb la sentència i crec just i necessari que el Parlament català la recorri, i en la defensa o crítica a la sentència hem de ser coherents amb les nostres anteriors crítiques. És fàcil donar suport quan queda bé, però és important respectar els altres i també les institucions. 

De la mateixa manera que estic en contra dels "piquets informatius" en les vagues, impedint que les persones que volen treballar no ho puguin fer, tampoc em sembla bé que els manifestants s'abraonin sobre els diputats a l'entrada al Parlament. Una cosa és manifestar-se i l'altra impedir, de mala manera, que els diputats puguin entrar al Parlament.

Però no m'indigna tant l'actitud d'alguns manifestants com l'argumentació de la sentència que, al meu entendre, és una manera de desprestigiar, per part dels magistrats, una institució catalana. Estic convençut i posaria la mà al foc que això mateix, al Congrés de Diputats, no hauria tingut la mateixa sentència. I és per això que no hi estic d'acord i defenso que el Parlament hi presenti recurs.

ERC ja té la número dos de la llista

Treballar a fora del teu municipi té els seus inconvenients, i un d'ells és que no sempre pots gaudir dels actes de la festa major. Aquest any, pitjor que mai, crec que m'hauré d'acontentar amb veure les fotos i llegir les cròniques. De moment ja m'he perdut la cantada de l'himne de Sant Zenon, i demà tot fa pensar que també em passarà el mateix.

La Clara es perd un any més la festa, però l'Ignasi enguany hi col·labora i això m'agrada. Penso que els vilatans han de participar de la festa major i encara més els joves, que han de ser la base i el futur de la festa.

Parlant de joves, avui he llegit a L'Agenda que ERC ja té decidit qui serà la número dos de les seves llistes electorals per a les municipals del maig vinent. Serà la Laia Martín, i crec que és un gran encert.

Tenint en compte que ERC és un partit polític que fluctua permanentment i que tot fa pensar que ara li toca pujar, és important que la Laia pugui entrar al Consistori i encara millor si té possibilitats de formar part del govern municipal. Arenys necessita gent espavilada i treballadora, persones amb iniciativa, amb ganes de treballar i resolutives, i la Laia ho és.

És una llàstima que el sistema electoral sigui de llistes tancades i que a vegades votis uns partits amb algunes de les persones que t'agradaria decantar. Si es canviés el sistema, segurament descartaríem algú, però de ben segur que a la Laia Martín li posaríem la creu.

Juncker aparca Cañete de candidat a comissari europeu

Juncker, el futur president de la Comissió Europea gràcies als vots de populars i socialistes, ha demanat a Rajoy que li doni alternatives a Cañete. Aquesta persona, per a molts impresentable, va deixar el ministeri per aconseguir ser nomenat comissari europeu, i ara no el volen. 

No sabem si les alternatives seran pitjors que l'original i si Cañete acabarà aconseguint el premi perseguit, però en tot cas, per donar més prestigi a la institució europea, valdria la pena que se'l deixés arraconat. No és el millor polític per representar Espanya. No s'ho mereixen.

I avui el senyor Iceta ha lliurat a la premsa la seva pregunta a la seva consulta. Jo crec que hi ha polítics que s'haurien de jubilar perquè encara no han entès res del model de democràcia. Hi ha polítics que es creuen que una vegada els han elegit poden fer tot el que volen durant tota la seva vida. Però el que encara és pitjor és que es creuen que tenen la raó i que tooooots els altres estan equivocats. 

El senyor Iceta que s'ha presentat com el salvador del PSC es podria trobar que l'acabés d'enfonsar. De fet, fins ara, no pot eludir la seva responsabilitat en el retrocés del partit, ja que s'ha fet tot el que ell ha volgut. Ell, ajudat pel senyor Balmón.

Tornant, però, amb el senyor Cañete, sempre he pensat que a la vida tothom recull el que ha sembrat i un fracàs europeu del senyor Cañete (sempre parlo políticament i mai com a persona), seria el que es mereixeria, i a nosaltres ens estalviaria passar més vergonya.

Rajoy espera el nou líder del PSOE per defensar-se dels sobiranistes

Una de les acusacions que es fa des de Catalunya al PSOE és la seva incapacitat per desmarcar-se del PP en qüestió territorial. Per una banda és lògic que el PSOE defensi com el PP la unitat espanyola, però a alguns ens agradaria que els arguments fossin diferents. 

El PSOE ho ha intentat diverses vegades, però hi ha una llosa que pesa molt i aquesta és el suport dels ciutadans espanyols a l'hora de debatre les singularitats dels diferents territoris de l'Estat, digueu-ne autonomies, regions o nacions, per treure-li contingut polític. Davant de l'exaltació d'un fals patriotisme, el partit socialista ha caigut en la trampa i ha desaparegut en l'ombra del PP.

Avui llegia que Mariano Rajoy confiava que el futur líder del PSOE es posaria al seu costat defensant la unitat d'Espanya. Jo crec que Rajoy el que espera és que el nou líder es mulli i combati amb totes les seves forces les aspiracions sobiranistes catalanes. Si m'hagués d'escoltar, o llegir, li diria que no patís, que guanyi qui guanyi el PSOE continuarà al seu costat, amb lluites internes i passos endavant i enrere. El sentiment federal no deixa de ser una il·lusió, un miratge que no va més enllà de les campanyes electorals.

També he llegit les declaracions d'Iceta a l'entrevista que li fa Basas a l'ARA, i cal dir que el nivell és molt més alt que el seu predecessor. Una altra cosa és pensar que el PSC amb ell de líder presencial, ja que fins ara ho ha estat des del darrere de les cortines, pugui canviar en res respecte a l'etapa anterior. Balmon i gent com ell continuen al davant i encara que Iceta li reconegui un error, quan va dir que al PSC no hi cabia tothom, la idea persisteix i si hi volen gent és perquè pensin com ells.

Comencen les vacances i la tardor caurà amb una data assenyalada, el 9-N, que per a molts és una fita, per a d'altres un objectiu i per a molts més una incertesa. Els que pronostiquen el futur estan callats, perquè les seves cartes estan mudes. Ningú s'atreveix a posar la mà al foc per avançar què passarà. Ni el mateix president Mas sap com acabarà tot plegat. És una corda gruixuda que els dos equips estiren cap a casa, que no es trenca ni avança a cap dels dos costats. Si no s'enfanga el terreny no hi haurà relliscades i guanyarà qui tingui més força, espero de la raó, però si plou massa, ningú es trobarà prou segur i el resultat serà una sorpresa.

Iceta no té cap interès en canviar res

Iceta diu que col·laborarà amb Mas si aquest rectifica. Rajoy diu que dialogarà amb Mas si aquest renuncia a la consulta. O sigui que tothom atendrà Mas si fa el que els altres volen que faci. És això normal? No haurien d'asseure's sense condicions i després procurar entendre's? A mi em demostren prepotència i supèrbia, en creure's superiors. Rajoy pot creure-s'ho perquè és el president espanyol, però Iceta? només és un aspirant a liderar un partit que cada vegada té menys representativitat, i que s'hi posa perquè no hi ha ningú més.

No vull ser tan impetuós i dur com Gregorio Morán avui a La Vanguardia, "Entre l'agonia i l'espectacle", però sí que voldria dir que cadascú ha de ser capaç de conèixer les seves limitacions i no caure en el ridícul. Suposo que es tracta de marcar paquet i fer creure als simpatitzants que es té la paella pel mànec, però s'ha de ser molt il·luminat per no adonar-se de la realitat.

No pot ser que tothom posi condicions per asseure's a parlar amb els altres, més enllà de ser receptius, amb ganes d'escoltar i debatre. Qui posa condicions és que de veritat no vol saber res de l'altre. Sempre em ve a la memòria un dels musicals de més èxit a Broadway, "T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré". Passa en les parelles, passa entre els amics, i també passa en la política. Hem de dialogar, sí, però aparqueu les diferències.

Aquest cap de setmana hem vist el naixement d'un nou moviment dins del PSC. El 'Moviment Catalunya", per la qual cosa el PSC es torna a dividir i això no ajuda gens a recuperar el lloc perdut. Iceta podrà col·laborar amb Mas, i ho hauria de fer, però en primer lloc haurà de recompondre el partit i això no serà fàcil. Diu que estén la mà, però va deixar molt clar que no canviaria la línia de la direcció del partit que va provocar la sortida dels crítics i la caiguda de Navarro. Una vegada més, Iceta es contradiu o dóna a entendre que no té cap tipus d'interès en dialogar: col·laborarà si Mas rectifica; estendrà la mà, però no canviarà la línia traçada. No anem bé.

Jordi Martí també plega

Encara que amb més calma les estripades de carnets del PSC es van produint i això no és bo. Potser sí que algú pensarà que millor que els crítics surtin del partit, però jo prefereixo la diversitat a dins, encara que sigui difícil i produeixi maldecaps. Hi ha persones que ho volen tot quadrat, que tothom pensi igual i que tothom faci cas al de dalt sense objeccions. Així és més fàcil de governar, però no s'ajusta a la realitat, perquè la societat és diversa, fins i tot entre les persones que han escollit la mateixa opció política.

Avui ha estat Jordi Martí, l'exportaveu socialista del PSC a l'Ajuntament de Barcelona, qui ha decidit sortir del partit, després d'haver-se enfrontat amb Jaume Collboni, entre altres, en les eleccions primàries a l'alcaldia de Barcelona.

La imatge que dóna Martí amb aquesta sortida és una mica borrosa. Costa una mica d'entendre i dóna la impressió que és arran de no haver aconseguit guanyar les primàries. Desconec si té un pla B, si anirà a Nova Esquerra Catalana, d'Ernest Maragall, o bé deixarà la política.

Tots plegats n'hem d'aprendre i tenir clar que ni només hi ha una veritat, ni aquesta és la nostra. Parlem molt de diàleg, però ens oblidem que a dins dels partits polítics també cal tenir-ho en compte. Les discrepàncies no són necessàriament dolentes, més aviat les considero positives, però s'han de saber portar. Plegar quan es perd em recorda quan jugàvem de petits i no sabíem perdre, llavors dèiem 'plego!'.

L'Estat no vol lluitar contra el frau

El president del Sindicat dels tècnics del Ministeri d'Hisenda declara que l'Estat no té voluntat política de lluitar contra l'atur. Considera que la reforma fiscal del senyor Montoro no soluciona cap dels problemes del sistema tributari, i reclama la rebaixa del llindar que considera delicte el frau fiscal, de 120.000 a 50.000 euros i rebutja la proposta dels inspectors d'Hisenda d'elevar-lo a 600.000 euros.

Seria continuar l'argumentació d'ahir quan intentava fer veure que les lleis, les normes no s'aprovaven pensant en el benestar de la ciutadania en general, sinó en funció d'uns interessos de classe. Ahir vèiem que Rajoy volia reformar la llei electoral, simplement per evitar perdre alcaldies, encara que ho disfressés en una regeneració democràtica. Que no ens vulguin enganyar!

La política econòmica del PP és una política elitista que beneficia les grans fortunes, les grans famílies i la banca. Si no hem experimentat un gran canvi és perquè la política del govern anterior, el govern socialista, tampoc era el que se li esperava. Moltes de les decisions eren criticables des del vesant d'esquerres, amb una política impositiva gens progressista.

Fa molts mesos que llegim pàgines i més pàgines de processos judicials per casos de corrupció que no s'acaben de solucionar mai. No cal que recordi els noms. Al mateix temps, però, van sorgint més casos que acabaran en el mateix sac sense solució, però el que és pitjor, sense sancionar els grans corruptes, les grans fortunes d'aquest país.

Una llei d'involució democràtica

La Llei de la reforma de l'administració local, coneguda per LRSAL, és una mostra més de la involució democràtica que potencia el govern de l'Estat. Involució centralitzadora i sense sentit comú. Només cal analitzar-la per adonar-se que no té futur. Ja no es tracta d'una apreciació interessada, sinó d'evidència. No és només una llei amb un interès polític, sinó que a més és un nyap que no pot funcionar bé i que té els dies comptats.

Espanya es caracteritza per la promulgació de lleis que tenen poc futur i que provoquen contínues reformes sense poder consolidar-ne cap. Només la Constitució. Fixem-nos quantes lleis d'educació s'han aprovat amb els trenta anys de democràcia. Què està passant amb la llei sobre l'avortament, i ara amb l'amenaça d'una reforma de la llei electoral, que només es regeix per interessos de partit i no de sentit democràtic.

La LRSAL buida de competències l'administració local, que és la més propera a la ciutadania i que, ben assistida, hauria de ser la que donés resposta immediata a les necessitats de la població. La nova llei treu competències als ajuntaments i les traspassa a les diputacions, sense valorar la seva capacitat per fer un seguiment acurat del dia a dia a totes les poblacions de la seva demarcació.

Els ajuntaments avui estan mal finançats i, tot i que s'ha vingut reivindicant des del primer dia, la sortida que es dóna amb aquesta llei s'allunya de la reclamació d'aquests anys i abandona els ajuntaments davant dels problemes, sense recursos per fer-hi front.

No sé si el Tribunal Constitucional farà cas als ajuntaments, perquè no hi tinc cap confiança, però coincideixo amb qui pensa que, amb sentit comú, el Tribunal hauria de donar-los la raó i desfer l'embolic on ens porta aquest llei del PP.

Rajoy amenaça amb una regeneració democràtica

Avui Rajoy ens ha amenaçat amb regenerar la democràcia, i quan això ve del PP és un perill. Fins ara no hi ha cap modificació que venint del PP hagi suposat una garantia pels drets assolits per la població. Sí per a una minoria, la que el PP beneficia amb la seva política de dretes i centralista.

Ha parlat de la reducció dels aforaments, però també de la llei electoral municipal, perquè l'alcalde o alcaldessa sigui votada directament pels electors. Tot és discutible, si hi ha bona voluntat, però l'experiència ens demostra que només hi ha interès partidista. Un exemple, per no carregar totes les tintes a Madrid, és la incapacitat per consensuar una llei electoral catalana. No es discuteix la idoneïtat de la llei, sinó els guanys o pèrdues dels diferents partits amb un canvi de la llei.

Penso que la millor manera de regenerar la nostra democràcia seria eliminant corruptes i limitant les possibilitats de caure en la corrupció política, afavorint la transparència i no protegir els culpables, com ha esdevingut tan habitual.

La regeneració democràtica també hauria de passar pel món judicial i, sobretot a l'hora d'escollir els jutges i magistrats a qui se'ls confia tota l'autoritat, capaç fins i tot de tirar per terra les lleis aprovades pels parlaments i referendades per la ciutadania. Si no es treballa en aquest sentit, qualsevol regeneració no serà més que una emblanquinada per amagar la realitat, el veritable problema.

Tot això passa el mateix dia en què Pablo Iglesias ha fet el seu discurs al Parlament Europeu, amb un to força diferent al que ens tenen acostumats els representats polítics dels partits tradicionals. No sé si aquest discurs és un presagi de canvis en la política al nostre país, o serà un clam en el desert.

Voldria pensar que el diàleg encara és possible

L'actitud i comentaris del govern català a totes les decisions preses pel govern espanyol cansen i avorreixen molt, tot i així trobo a faltar la veu del PSC, del futur nou líder, el senyor Miquel Iceta. Per què no comenta res sobre Wert o Gallardón? no m'agrada llegir cada dia les queixes del govern català, però què podem fer? 

Estic d'acord amb la necessitat de diàleg i entenc la insistència d'Iceta, però el diàleg és cosa de dos, i creu Iceta que la culpa només és de Mas? si Mas no manté la idea de convocar la consulta, què ens fa pensar que Rajoy s'asseurà a negociar? El nou rei parla del català i la singularitat de Catalunya, però què està fent el seu govern?

M'agradaria creure que aparcant la consulta ens podríem asseure i canviar el tracte que rep Catalunya d'Espanya, però no puc. Diuen que gat escaldat, d'aigua tèbia fuig. Ni les promeses de Zapatero, i molt pitjor des de l'arribada de Rajoy al govern espanyol, han representat cap tipus de millora per als catalans. Totalment el contrari, els darrers anys hem sofert tot tipus de menyspreu, pèrdua d'autonomia i capacitat de gestió. Ja no és només el finançament, sinó també tot allò que ens caracteritza. L'Estatut es veu retallat constantment amb l'aprovació de lleis que el condicionen i limiten.

Voldria pensar que la tercera via és possible, però no en aquest país. De ben segur que seria la millor opció, però no amb Espanya, on els seus governs successius han demostrat que només ens volen per xuclar-nos els diners, ataquen la nostra llengua i cultura, des de fora, però també des de dins, amb el PPC i C's com a principals protagonistes. D'aquí la meva decepció amb el PSC.

On és la centralitat política?

Duran i Lleida parla d'aglutinar les forces polítiques de centre, de la mateixa manera que hi ha moviments a l'esquerra i a la dreta. M'imagino que quan parla de moviments a l'esquerra es refereix a Podemos, Guanyem..., però quan parla de la dreta, a quins moviments es refereix? Suposo que entén que la dreta és el PP, però es refereix a Ciutadans i UPyD? On són els moviments?

El que se'm fa més difícil és tenir clar què s'entén per centralitat. Segons qui sents et parla de la centralitat del PSC. Duran i Lleida parla de la centralitat de CIU... estem parlant del mateix? Ja sé que avui els límits entre una ideologia i l'altra no són clars, i a més a molts els agrada considerar-se de centre. Això ja ve de l'època de Suárez.

Mentre uns parlen de moviments dels centristes d'altres es mouen a contra-rellotge per evitar ser desbancats. Em refereixo a IU que veu com el moviment Podemos els pot fer ombra i restar-los possibilitats de créixer, aprofitant que el PSOE encara està buscant qui ha de liderar la nova etapa socialista després del desastre final amb Zapatero que Rubalcaba no ha estat capaç de redreçar.

Probablement el més significatiu avui són els moviments que fan trontollar els partits tradicionals que es trobaven molt còmodes alternant èpoques millors i pitjors. Hi ha moltes persones que la política és el seu modus vivendi, i potser no recorden que la finalitat és servir la població que els escull. Això és el que pretenen combatre els nous moviments. El que no està tan clar és que ho aconsegueixin, perquè en política, com en totes les coses, qui vol canvis lluita contra tot i tots, i no és fàcil canviar inèrcies i no caure en el parany on han caigut els precedents. Però digueu-me: on és la centralitat política? És a UDC? o a CIU? o potser a C's? o a UPyD? o bé aquests són de dretes i el PP d'extrema dreta? 

En base a què Iceta reclama l'escó d'Elena

Miquel Iceta i Joan Ignasi Elena treuen a la llum la repetida discussió sobre la propietat dels escons guanyats en unes eleccions. Deixant de banda que els partits catalans han estat incapaços d'aprovar una llei electoral catalana, amb la llei en vigor els ciutadans votem un partit i no unes persones. Això és, si més no, formalment, ja que no tenim l'oportunitat d'escollir els membres que configuren una llista. O tots o cap.

Partint de la base que no votem les persones, quan una d'elles decideix sortir del partit, amb pura lògica hauria de renunciar a l'escó. I dic renunciar perquè la llei atorga els escons a les persones i no als partits. Com que és així, els diputats o regidors es veuen amb dret de retenir l'escó encara que surtin del partit amb qui es varen presentar en les eleccions.

En el cas que ens ocupa, el senyor Elena acusa Iceta que l'actual direcció del partit ha canviat la  posició que tenia durant la campanya electoral, i és per això que entén que potser haurien de ser els altres diputats els que haurien de renunciar a l'escó, i que els ocupessin aquelles persones que continuen pensant de la mateixa manera. És així?

La vida és molt canviant, i els partits polítics, com totes les coses, han de ser capaços d'evolucionar i adaptar-se a la realitat (també la Constitució). Una cosa és, però, adaptar-se a les circumstàncies i l'altra és capgirar les promeses i principis inicials. Ho hem dit del PP que una vegada va obtenir la majoria absoluta va realitzar tot el contrari del que ens havia promès. Això és trampa.

La discussió sobre la propietat dels escons durarà sempre, si més no mentre tinguem l'actual llei electoral i siguem incapaços d'aprovar-ne una altra que s'adapti millor a la nostra realitat. Com en Xavier Roig, miro cap a la Gran Bretanya. Tenim moltes coses a aprendre d'ells.

El Rial del Bareu, una butxaca foradada

Tot fa pensar que les anunciades obres de canalització del rial del Bareu no serviran per evitar riscos de riuades i en canvi es malversaran inútilment diners públics. Si fos un malpensat diria que només es té present les eleccions de l'any vinent, per poder relacionar les obres fetes. Si fos així seria una llàstima que el govern municipal jugués amb el diner públic per fer propaganda i recollir vots.

No he vist el projecte, però sembla ser que encara no està tancat, per la qual cosa és parlar per parlar. M'atreveixo, però a que se'm consideri un alarmista si això ajuda a que es facin més bé les coses, en aquest cas les obres. 

El rial del Bareu s'ha de canalitzar, però s'ha de fer bé. No es poden gastar sis-cents mil euros per fer un pedaç que no soluciona pràcticament res, i que una vegada acabades les obres quedarà igualment pendent la pròpiament dita canalització.

Els veïns estan nerviosos, i ho entenc. Com deia dies enrere, l'experiència d'obra pública a la nostra població és prou dolenta com per no estar intranquil. Una cosa és enllosar malament la coberta i l'altra una canalització mal feta. Si és la pressa per posar-se la medalla, és millor ser prudent i pensar-s'hi dues vegades. Els tècnics municipals ho han de valorar bé i convèncer els polítics que no es pot jugar amb la vida dels altres, ni tampoc amb els diners.

M'agradaria sentir més l'opinió de l'oposició, alguns dels quals varen conèixer de prop els primers projectes i tenen criteri per valorar si el projecte que es pretén dur a terme té sentit o és només de cara la galeria, que després ho patirem tots, sobretot els veïns del Bareu. Aquesta obra no és menor, i caldria deixar de banda la majoria de govern i parlar més de consens de totes els grups municipals, sense deixar d'escoltar els veïns.

Simplement un dia menys pel 9-N

Avui el meu post el podria titular "continua..." perquè és més del mateix. Vull dir que les notícies del dia són la continuació d'ahir i abans d'ahir... Entretant, a casa, esperem que es facin públiques les notes de la selectivitat, per conèixer si l'Ignasi pot optar a la carrera que ha escollit seguir.

Sí que és cert que avui el nou rei ha visitat Catalunya, concretament Girona, però no he pogut escoltar les notícies i en prou feines llegir-les. M'imagino que deu haver fet part del discurs en català, parlant de la convivència i la importància de la nostra cultura i llengua. Potser Felip VI s'ho creu, però valdria la pena que tingués en compte tot el que fa el govern del seu estat en contra de la nostra llengua i cultura, per no parlar de l'asfixia econòmica.

Ahir algú escrivia que Wert i Fernández Díaz eren dos motius per demanar la consulta. I és cert que mentre Anglaterra fa promeses a Escòcia per evitar que votin la secessió, a Espanya es dediquen a fer-nos la vida impossible. Potser això serà el toc de gràcia que necessitàvem per acabar de decantar-nos per la independència. Jo, ho sento pels que no pensen igual, ja ho tinc molt clar. Aquest govern i l'oposició inclosa no em mereixen cap tipus de confiança.

Amb la infanta Cristina crec que s'han barrejat els papers

A mi que m'ho expliquin bé, perquè no ho acabo d'entendre. Quines són les funcions del fiscal anticorrupció? Quina relació té amb els jutges? de qui està a favor? Agrairé que algú m'ho respongui.

Em pensava que el fiscal més aviat accentuava les penes, vull dir que ho feia tot més gros, però observant el que està passant amb la germana petita del rei Felip VI, el fiscal estaria fent funcions de defensa, però amb més força i amb més influència del que podria tenir un advocat defensor.

Que quedi clar que no tinc cap interès especial a que culpin Cristina de res, però en tot cas sí que m'agradaria que el procés seguís el mateix camí que si es tractés de la meva persona. El fiscal anticorrupció també em defensaria tan aferrissadament? 

Es tracta d'un paper equivocat del fiscal o bé del jutge? quin interès hi pot tenir el jutge Castro en imputar la infanta, tot i la insistència del fiscal en desimputar-la? Si és cert que la infanta ha actuat al marge de la llei, conscientment, per què no se la pot jutjar? quin interès hi té el fiscal?

Avui pot passar qualsevol cosa. M'imagino que tothom té clar que a Espanya no hi ha divisió de poders, que s'ho han passat pel forro. Seria ser molt ingenu creure que tots som iguals davant la llei, encara que ens ho digués el pare del rei. Jo entenc que el PP el vulgui aforar en un país que els aforats ens surten pels descosits. Som una monarquia de pissarrí, bananera, i més en veurem florir.

Un president mediocre per a un estat endarrerit i gris

Tot i que ja fa uns quants anys que escric diàriament en el meu blog, hi ha dies que no en tinc ganes simplement perquè les notícies de les quals puc parlar em tenen cansat i fastiguejat. Avui seria un dia d'aquests. Llegint els diaris digitals em venen ganes de vomitar. No pot ser que els polítics espanyols, els que marquen paquet, siguin tan impresentables i nosaltres tan mesells d'aguantar-los. Ho he dit en alguna altra ocasió: situacions com aquestes em fan venir ganes de plegar, de dir que m'esborro, que no comptin més amb mi.

La llàstima és que no es podem esborrar, sinó que hem de continuar essent injuriats, menyspreats i a sobre de ser cornuts ens toca pagar el beure. Les declaracions de Rajoy, tot i que parla ben poc, o les del gran ministre Fernández Díaz, o l'engany del ministre Montoro i la mala baba del senyor Gallardón. Arriba un moment en què no saps qui és pitjor, qui la fa més grossa, qui ens enreda amb més barra. I tot això és culpa de que tenen majoria absoluta. Algú pensa que la perdran? Déu us escolti!

Ens volen fer combregar amb rodes de molí, que ens abaixen els impostos, però ens foten per l'altra banda. D'un lloc o altre han de sortir els diners. Ens modifiquen les lleis que s'havien pogut anar aprovant amb un lleuger toc progressista, i ho fa un ministre que amaga a casa el fill que borratxo va ocasionar un accident i es va escapolir. I el senyor Fernández Díaz, que condecora verges i resa al Valle de los Caidos, continua volent-nos fer por si insistim amb la consulta i la independència. 

El president diu que vol dialogar si no parlem de la consulta. Ens vol deixar parlar de tot menys del que ens interessa. El senyor Rajoy es té per una persona dialogant i només és un frustrat estadista que li fa por prendre decisions i encara més defensar-les en públic. Un president mediocre per a un estat del segle XX.

Els únics petards són els polítics

Som a poques hores de la revetlla de Sant Joan i no sento petards. No sé si estem perdent la tradició o bé és que encara estalviem. Us haig de dir que no recordo haver comprat mai ni un sol petard. No m'han agradat mai, ni hi trobo la gràcia.

Pensava que en aquests moments en què des de casa no se senten petards, els únics petards són els polítics, que no es cansen de recitar-nos els mateixos discursos. Avui és l'Ernest Maragall qui pretén unir les esquerres per desbancar el PSC que no acaba d'encaixar en la societat real. Unir tendències i partits? Que no té memòria aquest senyor? Que no recorda la mala experiència de l'única vegada que es varen unir tres partits? Ell hi era i tot va acabar com el rosari de l'aurora.

Ahir vaig fer memòria a uns polítics propers d'un compromís assumit el disset de maig de 2012. Em parlaven de "en breu", i han passat dos anys. Comptant que els mandats electorals són de quatre anys, vol dir que hi estan dos breus moments i per això no tenen temps a complir les promeses electorals.

El vot europeu a CIU ha anat al PP, C's i UPyD

Finalment els representants electes de CIU compartiran grup europeu amb el PP, en el cas de UDC, i amb C's i UPyD, en el cas de CDC. La insistència de Tremosa per aconseguir que el grup liberal europeu no acceptés els diputats de Ciutadans i UPyD, no ha servit de res i, si es mantenen en el grup liberal, estaran obligats a compartit grup, encara que s'hagin inventat no sé què d'un grup de treball.

Al final tot es redueix a les matemàtiques. El grup liberal volia continuar sent el tercer en nombre de diputats, que finalment no ha estat possible, i no es volia deixar perdre el set diputats que li aportaven els partits espanyols. 

Si es confirma que CDC no deixa el grup liberal, la feina de Tremosa serà externa, però també interna. Si li cal suport en temes de Catalunya, ara ho tindrà molt complicat. Sabem que C's i UPyD ho impediran, i en són més. En el cas del grup popular europeu, el representant d'UDC ja no s'ho proposa. De fet ja sabíem des d'abans de les eleccions quina era la destinació dels vots, i en tot cas qui els ha votat no podrà dir mai que el varen enganyar.

Si hi ha qui s'ha encarregat de criticar el PSC pels seus vots al Congrés de Diputats de Madrid, amb el PSOE, ara veurem què passa amb els vots de CDC i UDC en els seus respectius grups europeus. Esperem que siguin coherents i que no vagin de la mà dels partits que tan critiquen a casa.

Espanya no té credibilitat per a terceres vies

Carme Forcadell, presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana, ha declarat que Espanya no té cap tipus de credibilitat per fer una tercera via amb un mínim de garanties. L'experiència ens ha ensenyat que els pactes a què s'arriba no els compleixen i només serveix per anar dilatant en el temps qualsevol tipus de progrés.

Crec que això és el que més mal ha fet o, segons com es miri, el que més ha contribuït a augmentar el nombre d'independentistes. Són pitjors aquells que fan promeses i pactes, però després no els compleixen, que no pas aquells que et posen més traves des d'un principi. Perdre la confiança d'una persona és la pitjor manera d'aconseguir diàleg, i sense diàleg no s'aconsegueix res de positiu.

El descrèdit de la política i la desafecció de la ciutadania té com a principal causa la manca de confiança per incompliment de promeses. També per la corrupció i el poc esperit de servei dels polítics. 

Que un Estatut retallat i menystingut d'entrada, es vegi contínuament escapçat i buidat de contingut i competències, no afavoreix a que els catalans puguem confiar d'una tercera via en què sempre estarem a expenses del què vol i pensa el més fort, i que ens haurem d'acontentar sempre amb les escorrialles. Si l'ANC i els partits sobiranistes i els que els donen suport volen trencar amb Espanya, ve motivat bàsicament per aquesta desconfiança que Espanya s'ha guanyat a pols.

El govern del PP inicia les campanyes electorals de 2015

No és cert que les campanyes electorals durin uns quinze dies, i això ho podem observar aquests dies, gairebé un any abans de que se celebrin les primeres eleccions de 2015, les municipals. 

El PP, que té majoria absoluta a l'Estat, ha començat la campanya electoral aprovant una reducció dels impostos, en contra de qualsevol dels consells, intern i extern, que ha rebut.

Seguint la tònica del PP, les mesures aprovades deixen en evidència qui en surt beneficiat. El problema de tot plegat és que molts dels seus votants en resulten directament afectats, però no per això els deixaran de votar. 

A l'estratègia del PP l'acompanya el tempo de la crisi, que l'afavoreix de cara a les properes eleccions, sobretot les generals de finals de 2015. I en això els votants tenim molt poca memòria i ens deixem convèncer pels fets més immediats. Si Rajoy va perdre les primeres eleccions generals va ser precisament per la immediatesa de l'engany del govern Aznar, just tres dies abans de la jornada electoral.

El PP construeix, doncs, l'estratègia electoral mentre la gent del PSOE encara discuteixen qui ha de liderar el partit, però el pitjor de tot, encara no saben quines han de ser les línies del partit socialista, perquè, com passa sovint, primer es busca la persona i després el programa. Jo ho faria al revés, semblaria el més lògic, oi?

Per acabar, permeteu-me que us digui que coincideixo amb en Xavier Roig, a l'article d'aquest divendres a l'ARA, quan diu que amb l'excusa de la dimissió de Pere Navarro, els partits polítics catalans aparquen una vegada més els treballs per elaborar la llei electoral, i la possibilitat que un nou sistema acostés els polítics a la ciutadania, un fet que somiem molts, però que temem no poder aconseguir-ho mai.

Elena eclipsat pel rei Felip VI

Els comentaris d'avui els podríem agrupar en dos blocs: la proclamació del nou rei i l'eliminació de "la Roja". Dic això, però fins a mitja tarda no els he pogut llegir, més que escoltar. Amb dos anys hem viscut la renúncia d'una papa i l'abdicació d'un rei, dos fets que no són gens freqüents. El que ens fa falta al nostre país és que hi hagi més renúncies i dimissions de polítics corruptes.

La indumentària militar del rei, el seu discurs, l'absència del pare i la germana a l'acte, o el fet que Artur Mas no aplaudís el discurs, són algunes de les anècdotes i comentaris que s'han pogut llegir a les xarxes socials. Els diaris i mitjans informatius han estat molt respectuosos amb la monarquia, fins i tot a Catalunya, on republicans i independentistes tenen una important presència.

Amb tot això, el protagonisme del PSC ha quedat eclipsat, però no per massa temps. Elena ha reconegut que ha fracassat en el seu intent de canviar el PSC i ha llançat la tovallola davant d'Iceta que, en aquests moments, no té contrincant que li pugui fer ombra.

Em preocupa la situació actual a Espanya en què molesta més una estelada o una bandera republicana que no pas una creu gammada. Es dediquen més esforços a perseguir independentistes que no la ultradreta feixista.

I avui, si alguna persona deu estar dolguda és monsenyor Rouco Varela. Podia haver estat el protagonista de la jornada i l'han deixat a casa. No sé si amb un altre arquebisbe el rei hauria accedit a incorporar-hi l'Església en aquesta entronització, però és evident que Rouco Varela no li hauria fet cap favor.

La bandera republicana ha estat prohibida

Segons sembla, per evitar aldarulls, la policia de Madrid podrà demà prohibir l'accés de persones amb símbols contraris a la monarquia, en els carrers on està previst que hi circuli el nou rei. No m'hi veureu amb una bandera republicana, però trobo absurd que es prohibeixi la seva exhibició. Tornem als temps de les prohibicions. En això el PP és el rei.

Avui la selecció espanyola ha quedat eliminada del campionat mundial del Brasil. No sortiré a fer-ne mofa, però també us haig de dir que no em sap gens de greu i, pensant en segons qui, fins i tot em fa certa gràcia.

Elena ha decidit sortir del PSC. No sé si es mantindrà com a diputat o bé renunciarà a l'escó. L'altra opció era presentar-se com alternativa a Iceta a liderar el partit. M'imagino que ha valorat que no hi tenia res a fer, i no ha volgut continuar de corcó per a la direcció socialista. Penso que ha fet bé.

Amb la renúncia de Pere Navarro els sectors crítics no podien continuar igual. Amb Núria Parlon hi havia la possibilitat de pactar, però amb Iceta la posició és ben clara. És per això que Elena ho ha vist ben clar i no seria gens estrany que Núria Ventura i Marina Geli el seguissin, encara que ara diguin que confien en la refundació del PSC.

La CUP no es fia d'ICV i no s'imagina anar junts amb la proposta d'Ada Colau, a l'ajuntament de Barcelona. Diuen que ICV ha tingut prou oportunitats com per ara pensar que seran l'alternativa de canvi polític i social. Jo penso el mateix. M'agradaria, però, més compromís per part de la CUP. A vegades penso que tenen les idees molt clares, però els falta arremangar-se i posar-s'hi seriosament. A treballar, em refereixo.

Una majoria absoluta que ens ofega

El ministre d'Interior, el català Jorge Fernández Díaz, va acumulant mèrits perquè la seva terra d'acollida el declari persona non grata. Al marge de la seva ineptitud i incapacitat per estar al davant d'un ministeri, la seva obsessió per anar en contra de Catalunya el desacredita i demostra que el PP, sigui català o espanyol, no fa res per a Catalunya. No ens ha defensat mai, i sempre ha estat una pedra a la nostra sabata.

La notícia que publicava l'ARA en la seva portada ho diu tot. Els que no som tan joves recordem perfectament la campanya "volem bisbes catalans". El senyor ministre ha treballat a fons per aconseguir col·locar un bisbe que no fos català i políticament proper al PP. Les majories absolutes comporten aquestes anomalies, que jo anomenaria immoralitats. En aquest cas una immoralitat d'un ministre catòlic. El ministre Fernández Díaz ens recorda temps passats.

El govern de Rajoy ens ha donat suficients proves de com es pot prostituir la democràcia amb majoria absoluta. Recordem diferents accions que no tindrien lloc en una democràcia real. La recentralització, la modificació de les lleis per restringir drets, l'asfíxia econòmica per afavorir els seus, són polítiques que acompanyen la corrupció, els indults dels amics, com ha passat darrerament amb el guàrdia civil fill d'un regidor del PP, o l'encobriment del fill gran del ministre Gallardón, fugint del lloc de l'accident...

La Justícia a Espanya està al servei de la dreta, del PP. Es fa tot el que vol el partit, aprofitant la seva majoria absoluta ara, i abans la incapacitat del PSOE de governar el país. La impotència que sentim la gran majoria, s'agreuja quan no saps veure-hi un final, una alternativa. No és estrany que molts demanem la consulta, i la majoria sigui per poder marxar d'un estat que només ens té per agredir-nos culturalment, econòmicament i socialment.

Trobo a faltar un PSC que em defensi dels atacs diaris del PP. Que denunciï les injustícies que es produeixen dia rere dia. Mai uns corruptes, uns prepotents, uns prevaricadors han pogut anar amb el cap tan alt, segurs que res els passarà. Ens queixem de la transició que no ha fet net. Més ens hem de queixar dels polítics que tenim a Espanya, que aprofiten la majoria absoluta per sotmetre'ns a la seva conveniència. Una mala interpretació del sistema democràtic.

L'alcalde recrimina la CUP que escolti els veïns

Primer de tot cal que tinguem present que ni governar ni estar a l'oposició municipal no és fàcil. Ni tampoc és agraït. Si algú vol viure tranquil en el món de la política, que no es presenti en unes llistes municipals, sinó que intenti presentar-se per al Parlament, si és que pot. L'administració local és apassionant, si t'agrada l'acció i no busques medalles. És una experiència que animaria a viure, pel compromís que assumeixes per al teu poble.

Dit això, toca parlar del cap de setmana i concretament de dues notícies que he llegit al web de Ràdio Arenys. Em refereixo a les declaracions de l'alcalde Fors, en relació a les obres del rial del Bareu, i a l'assemblea de la CUP.

Estanis Fors diu que parlarà amb els veïns quan estigui tot llest. Aquest govern té un tracte molt especial amb els veïns. Fa promeses que no compleix (escoltar l'opinió dels veïns del rial de Sa Clavella) o bé explica els projectes quan els veïns estan farts de protestar i reclamar informació, i s'emprenya quan un grup de l'oposició els escolta (tema Bareu).

Quant a l'assemblea de la CUP, em va saber greu no haver-hi pogut anar. És de lloar l'esforç de parlar amb els veïns quan no és època electoral, però l'experiència tampoc ha estat prou reeixida. La participació tothom se la posa a la boca, però no tothom se la creu. Ho dic per experiència. No és fàcil i cal lluitar-hi i no llançar la tovallola massa aviat. 

La CUP va prometre el regidor de barri. Una idea que semblava interessant. No va tenir complicitat dels altres grups municipals. Alguns partits deien que ja estaven en contacte amb els veïns, però una cosa no treu l'altra. Tant de bo que s'escoltés més els veïns. A tots els veïns i no només els més propers. Al final... res de res. Després de l'estiu tot canviarà. Serà el darrer curs abans de les properes eleccions municipals. Llavors sí que interessa parlar amb els veïns, no tant per escoltar-los, com per demanar-los el vot.

Encara recordo la darrera campanya electoral del 2011. Vaig poder veure partits polítics que es reunien amb entitats i grups de veïns a qui havien ignorat i fins i tot criticat cruelment, durant tot un mandat, però llavors calia fer-se el simpàtic per obtenir vots. Arenys ha perdut quatre anys i molt em temo que el que vingui serà més del mateix.

El PSC no accepta les condicions de Núria Parlon

Finalment sembla ser que l'aparell, el nucli dur del PSC decanta els homes de palla i els titelles i es posa al capdavant del partit. Amb Pere Navarro, Miquel Iceta va fer i desfer sense donar la cara. Ara sembla que s'ha ofert per liderar el partit i d'aquesta manera deixar de dissimular.

Si finalment Iceta surt escollit secretari general del PSC s'haurà acabat la incertesa i els dubtes, i el PSC mostrarà clarament què vol ser, i el desig d'Oriol Junqueras, de veure el PSC defensant el dret a decidir, s'haurà esfumat. 

Ahir escrivia que la Núria Parlon em semblava una bona opció. He pogut llegir que la decisió anava acompanyada d'uns condicionants i, sobretot, poder prendre decisions i no estar sotmesa únicament a la voluntat dels quatre que marquen les passes del PSC. Es veu que no li han acceptat, i només quedaven dues opcions: tornar a escollir un home de palla, que fes el que la direcció li manés, o bé que algú de la direcció del partit es presentés a liderar-lo. Amb Iceta es compliria aquesta segona opció.

Amb Iceta els sectors catalanistes ja poden començar a fer les maletes i aprofitar l'assemblea prevista per a finals de juny, per decidir si es posen d'acord en constituir un nou partit, o bé que cadascú faci el que pugui. Amb Iceta l'esquerra de veritat continuarà amagada i amb la boca tapada. Penso que el PSC s'equivoca i perjudica greument el país. Catalunya necessita un PSC fort i unit, i amb aquesta opció enceta un camí totalment en contra. 

Malgrat tot, encara tinc esperances que no acabi així, i que es trobi una alternativa millor per al partit i per a l'esquerra del nostre país.

Núria Parlon, una bona solució per al PSC

Som molts que volem que el PSC aixequi el cap i ho faci tocant de peus a terra i en contacte directe amb la societat catalana. Aquesta època de crisi política s'ha gestionat malament, i encara que no ho podem atribuir tot a Pere Navarro, si més no li ha faltat encert i molt probablement marge de maniobra.

Penso que els durs de l'aparell socialista català no l'han ajudat gens i més aviat l'han deixat al descobert i sol davant del perill. Ara amb la dimissió de Navarro cal que el PSC reflexioni a fons, encara que amb rapidesa, i no torni a caure en el mateix parany. El PSC ha de renéixer i liderar l'esquerra catalana. Tota l'esquerra catalana: la que té aspiracions independentistes i la que simplement vol més justícia vers Catalunya. Això passa, però, pel dret a decidir i, per tant, aconseguir la consulta del 9 de novembre.

Tot fa pensar que Núria Parlon serà qui substituirà Navarro en la secretaria general del PSC. Si així es concreta, cal esperar d'ella la capacitat de liderar un partit que en aquests moments està molt fraccionat, però que encara hi ha temps de cohesionar. Li caldrà molta mà esquerra i molta ajuda de totes les parts enfrontades. Sobretot, però, li caldrà poder de decisió davant del nucli dur del partit. Núria Parlon ha d'exigir llibertat de moviments a Iceta, Balmon, Corbacho i companyia.

A la nova secretària general del PSC li caldrà acostar-se als sectors crítics, escoltar-los i prendre decisions. Cal ser molt coherent, que és precisament això el que més li ha mancat a Pere Navarro. Després haurà d'analitzar quina ha de ser la seva relació amb el PSOE que, per més important que sigui, no pot posar mai en perill la cohesió catalana. D'això penso que n'hauran après la lliçó.

La inestabilitat política també afecta la selecció de futbol

Mentre Espanya era golejada per Holanda en el primer partit d'aquest mundial de futbol 2014, nosaltres estàvem fent tertúlia com cada mes, en aquesta ocasió una setmana endarrerida. L'actualitat és prou diversa i durant un mes succeeixen tantes novetats que no ens les acabem.

Hem parlat del rei, la seva abdicació i el seu aforament. També hem comentat les dimissions i renúncies de càrrecs polítics al PSOE i el PSC, i el joc típic de Duran i Lleida, per cridar l'atenció. Hem fet un recorregut per la vila i hem repassat les obres públiques realitzades anys enrere i hem coincidit en la poca confiança que ens mereix la proposta d'actuació al rial del Bareu.

Ara he llegit que es vol fer una reunió entre veïns del Bareu i el regidor d'Urbanisme. Penso que és una bona idea i fóra bo que s'escoltés bé la seva opinió i se'ls expliqués clarament què es pretén fer, amb una garantia que no serà un nou nyap.

Pensava que les dimissions dels líders polítics marcaven un canvi de cicle. S'acabava una etapa i en començava una altra, encara que no tenim massa clar quin model seguim i on ens pot portar. Probablement amb la selecció espanyola de futbol pot estar passant el mateix. Després de dos campionats europeus i un mundial, el partit d'avui amb Holanda pot significar el final del triomfalisme i el retorn a la realitat més dura, el passat. Com si tot plegat hagués estat un somni.

Em preocupa el Bareu, em preocupa Arenys

He llegit que uns quants veïns del Bareu es mostren preocupats per les obres de canalització del rial. Jo els entenc, per la història que arrosseguen aquestes obres i per la importància de fer-les bé. Sembla ser que el projecte no té res a veure amb els anteriors i tampoc no preveu engolir tota l'aigua. 

Em preocupa perquè no seria la primera vegada que es redactaria un projecte sense les suficients garanties. Tothom estarà d'acord que la canalització del Bareu és una necessitat i una urgència, i ja fa massa temps, anys, que se'n parla i tot està aturat. No es pot anar, però de pressa i cometre errors que després es paguen. 

A tot això cal afegir-hi l'experiència que tenim a Arenys amb l'obra pública. La canalització de la Riera, la urbanització dels carrers Andreu Guri i de l'Església... No sé si podem dir que no estem de sort o bé que es preparen malament els plecs tècnics, i que no es fa un bon seguiment des dels serveis tècnics municipals.

No sé si els grups municipals han pogut consultar el projecte. Recordo que en el mandat passat hi havia més transparència, i es donava informació a la ciutadania de les obres a construir. Aquest costum s'ha estroncat, tot i la participació del PSC en el govern municipal. Ho hem vist en diferents ocasions, alguna de les quals ja he comentat en aquest espai.

No m'agrada la manera d'actuar d'algunes regidories i la participació no es pot limitar en el procés per a decidir una part del pressupost d'inversions, que precisament avui celebraven una primera reunió, sinó que s'ha de generalitzar en tota l'actuació municipal, sobretot quan els efectes repercuteixen directament als veïns.

Llegint que a Barcelona es vol impulsar un moviment d'esquerres al marge dels partits tradicionals, potser a Arenys convindria fer alguna cosa semblant i trencar la rutina en què s'ha caigut, incapaços de moure res. Continuem tenint els mateixos problemes de quinze anys enrere, agreujats per la crisi financera. Quants anys fa que parlem de revitalitzar el mercat municipal? i de dinamitzar el comerç? o bé dels vivers d'empreses? 

Per què han de passar tants anys per solucionar problemes que arrosseguem de fa tant temps? Què s'ha fet durant tot aquest mandat? No hi ha ni capacitat per adjudicar el servei de recollida de la brossa. I no és per manca de diners! com es troba la xarxa de clavegueram? no s'hi havia estat treballant? 

Pere Navarro també renuncia al càrrec

Dic que Pere Navarro també renuncia al càrrec, perquè precisament ahir en aquest blog parlava de les successives renúncies de càrrecs polítics. Amb el rerefons de l'abdicació del Rei, citava de la dimissió de Rubalcaba al capdavant del PSOE i les renúncies a accedir a la secretaria general del PSOE, de Patxi López, Carmen Chacón i Susana Díaz. Avui, doncs, hi sumem la dimissió de Pere Navarro.

Aquests dies també parlàvem de les declaracions (amenaça) de Duran i Lleida, que han acabat, de moment, en reflexions en veu alta. Per això avui, quan es preveia que Pere Navarro havia convocat la premsa per anunciar la seva dimissió, algú apuntava que no es tractés d'un 'efecte Duran'.

D'entrada s'ha d'agrair la dedicació dels polítics i creure en la seva honradesa. El fet que hi hagi polítics corruptes, que han malmès la imatge de la política del nostre país, no pot deslluir la feina de molts. De totes maneres, això no treu que puguem valorar negativament certes actituds o considerem errònies algunes decisions.

Pere Navarro tenia els dies comptats i crec que la seva decisió ha estat encertada. El problema no és tant la dimissió de Navarro com la seva substitució. Navarro ha estat la cara visible d'un aparell socialista enrocat i amb poques ganes d'adaptar-se a la realitat. Amb poca autocrítica i pocs arguments davant d'uns corrents crítics que també caldria analitzar a fons. Tot i no creure en les estructures dels partits, entenc que hi ha unes regles que no es poden ignorar a la lleugera.

Però si Navarro feia el joc a un aparell compacte que ja li estava bé, tot fa pensar que serà el mateix aparell el qui nomeni el seu substitut. És qüestió de majories, i la majoria, en aquests moments, està de la part de l'aparell. Això farà que potser no s'aturin les baixes amb què havien amenaçat els sectors crítics. Si són minoritaris només tenen dues opcions: convèncer la majoria o acceptar la realitat. Aquesta acceptació passa per continuar treballant des de dins, a l'espera de temps més favorables, o abandonar el vaixell. Ens esperen unes setmanes força interessants.

Es busca voluntari per liderar el PSOE

En hores baixes per al PSOE cada dia hi ha renúncies a optar a la seva secretaria general. A l'anunciada per Rubalcaba s'hi ha anat sumant les de Patxi López, Carmen Chacón i ara Susana Díaz. És com si ningú es volgués complicar la vida o, en algun cas, es reservés per liderar la candidatura a cap del govern espanyol.

He llegit les raons de Susana Díaz a la seva renúncia i les he entès. La presidència del govern andalús és prou significativa i implica suficient dedicació com per rebutjar altres funcions. El PSOE a Andalusia ha resistit, encara que sigui amb el suport d'IU. A Andalusia no ha passat el mateix que a Extremadura on, els que no coneixem tots els entrellats, no entenem que IU donés suport al PP.

Però els catalans vivim les nostres històries i tenim un singular protagonista en la persona de Duran i Lleida. Aconsegueix el que es proposa: sortir a les primeres pàgines dels diaris, sense cap motiu important; només es tracta de fer reflexions en veu alta i després negar-ho tot. I nosaltres hi caiem una vegada rere l'altra. No ens el creiem, però en parlem i li donem protagonisme, que és exactament el que busca.

Però també en Pere Navarro ha badat boca. Insisteix en la necessitat de modificar la Constitució i reconèixer les singularitats de la nació catalana. Ha 'perdonat' els diputats 'díscols' i sembla que vol refer llaços, però alguns pensen que ha fet tard. Sigui com sigui, el més important és sortir als diaris, encara que sigui a la manera Duran i Lleida. Els lectors i opinadors som tan innocents, que continuem fent-los cas. D'això viuen.

Alfred Bosch, l'acaparador de càrrecs

Tot fa pensar que l'Alfred Bosch és la típica persona que es dedica a la política per ocupar una cadira, sigui allà on sigui. El que l'interessa a l'Alfred Bosch és aconseguir la primera cadira de l'Ajuntament de Barcelona, en nom d'ERC, i després ja analitzarà què vol fer i com vol que sigui Barcelona.

Aquestes persones són les que han fet tant de mal a la política, perquè el primer interès ha estat el personal, sense importar-los gaire els altres. On és el projecte de ciutat d'Alfred Bosch? ERC, no és un partit assembleari? no haurien de ser els militants els que decidissin qui ha de ser el futur alcaldable pel seu partit? es pot permetre el luxe de decidir a qui posa de segon, donant per fet que ell anirà el primer?

Sigui qui sigui el cap de llista de la capital, jo no l'hauré de votar, per la qual cosa no em preocupa, però sí. Em molesta aquesta actitud, perquè jo prefereixo saber que la cap de llista d'ERC a la meva vila serà l'Annabel Moreno, que l'ha escollit l'assemblea local. Perquè, oi que sí que l'han escollit? Haig d'entendre que sí.

I entenc que el senyor Amorós estigui enfadat amb l'Alfred Bosch, perquè tenia coll avall que el cap de llista seria ell. Tots donen per fet que l'actual, el senyor Portabella, no vol tornar a presentar-se, o bé que se li ha acabat el temps.

L'entenc també, perquè l'Alfred Bosch té una missió important a Madrid que l'obliga a posar-hi tots els seus sentits, i no li deixa temps a preparar el terreny per aconseguir l'alcaldia de Barcelona. Perquè... té clar com vol que sigui Barcelona? ja ho sé que ho he dit abans, però és que per a mi és molt important que un candidat es faci aquesta pregunta i la sàpiga respondre. Si no tens clar què vols per a la teva ciutat, poble o vila, sisplau no et presentis, i deixa que ho faci un altre, que sí que ho tingui clar.

L'afany de protagonisme de Duran és infinit

Quan es parla de la multitud de persones que no va poder votar la Constitució, per justificar la necessitat que es porti a reformar després de tants anys, hi podríem afegir els pocs catalans que recordin el món polític sense la participació de Duran i Lleida. 

La vida política de Duran és com un dia sense pa. No sé quants anys fa que hi està ficat, amb la virtut de ser sempre protagonista, ja sigui per les declaracions explosives o el seu afany per aconseguir un càrrec dins del govern de Madrid, de la mà del PP o del PSOE, això era el menys important.

Ara, amb el protagonisme dels nous partits i moviments polítics, i la del rei, amb la seva abdicació, Duran havia de sortir a dir-hi la seva, perquè les primeres pàgines dels diaris no el tinguessin arraconat. 

Ha escollit l'amenaça de la seva dimissió, però, com en el compte del pastor i el llop, ningú se'l creu. Sabem que no ho complirà. Dimitir ell? impensable! El que sí té més fonament, coneixent Duran i Lleida, és que volgués presentar-se a les eleccions catalanes per a la presidència de la Generalitat.

UDC, després del fracàs electoral de la Democràcia Cristiana a Espanya, sempre a viscut a remolc de CDC. Uns i altres varen assolir un pacte que els afavoria, encara que les baralles entre els dos partits han estat constants. Sempre s'ha dit que els polítics trepadors, la millor opció que tenien era entrar per la UDC, gràcies al percentatge establert en totes les llistes.

El moment actual a Catalunya no està per trencar aliances, sinó per anar encara més junts, si de veritat es vol aconseguir un resultat positiu en aquest darrer enfrontament amb Espanya. A la llarga, molt probablement seria un trencament positiu, que portaria a la desaparició del partit, en benefici de la pròpia Convergència Democràtica. En els seus orígens, la UDC era sobiranista, però Duran i Lleida s'ha encarregat prou de donar-li el tomb, i no fa estrany que persones com l'actual alcalde de Vic, hagin hagut de sortir per cames. El temps ens ho dirà, però... la dimissió del senyor Duran i Lleida és fa molt difícil de creure.

Podemos es menjarà IU?

Continuen les repercussions dels resultats de les eleccions europees. Unes eleccions que destaquen per la baixa participació, que els partits polítics tradicionals no han trobat la manera d'incentivar la ciutadania. Tot i així, el fet que hagin aparegut nous partits, amb un discurs diferent, que sí han sabut recollir vots de l'abstenció, ha fet trontollar els primers i, fins i tot, s'ha produït dimissions.

IU tenia l'oportunitat d'aprofitar-se de la situació en què es troba el PSOE, però els més crítics consideren que han crescut poc i, a més, s'han vist sorpresos per unes forces que se situen en l'àmbit i el discurs que caldria esperar d'IU.

La discussió en aquests moments es centra en el futur de Podemos. Per alguns es tracta d'uns resultats puntuals que no tindran continuïtat, perquè simplement és fruit d'una rebecaria d'aquells que no estan d'acord amb el sistema polític actual. D'altres pensen que és l'inici d'un moviment d'esquerres que plantaran cara als tradicionals partits polítics d'esquerra, que no han sabut estar a l'alçada que se'ls demanava.

Tenim un parèntesi d'un any per poder comprovar cap on anem (eleccions municipals), i poc més d'un  any per ratificar-ho (eleccions generals).

La censura ha tornat amb el canvi de rei

Fos de més o menys mal gust, el fet de censurar una portada de la revista 'El Jueves' provoca la inquietud a qui ha viscut la censura en la més cruel realitat. Malgrat pensi que les coses es poden dir i dibuixar sense ser barroer, no estic d'acord en la censura, i una revista que té un to i és coneguda per un estil determinat, no pot ser que se la calli.

La decisió de censurar la portada d'aquesta setmana, amb el rei i el príncep de protagonistes, ha provocat alguna sortida de l'editorial de col·laboradors, alguns dels quals hi portaven molts anys. Caldrà veure en què acaba tot plegat, però seria molt trist que el canvi de monarca coincidís amb un canvi d'estil i registre de la històrica revista.

La vida, però, experimenta molts canvis, de manera que actituds d'avui es capgiren amb el pas del temps. Em ve a la memòria Albert Boadella, de qui empraries la frase 'qui l'ha vist i qui el veu'. Si en un moment donat molts criticàrem la censura i sortírem en defensa dels Joglars, ara li demanaríem que callés per la vergonya aliena que ens provoca. Una cosa és canviar la manera de pensar i l'altra mantenir una rancúnia vital que el delata i el perd.

L'arrogància d'Albert Boadella no sé si l'ha fet feliç, però el que tinc clar és que no ha permès que molts catalans li conservéssim l'admiració pel seu art, la seva direcció i creativitat artística, que ens va fer viure moments tan interessants. Tot es va perdre per la seva visceral actitud contrària a tot el que feia olor de catalanisme. 

El futbol, un món d'escàndols

Molts s'esquinçaven les vestidures llegint la notícia de la quantitat d'euros que cobrarien els seleccionats espanyols si guanyen el mundial de futbol d'enguany. Un escàndol que es repeteix cada quatre anys, però que no va sol, sinó que forma part d'un escàndol més gran que és el de tot el món del futbol.

Encara que podem trobar molts exemples en altres camps, és vergonyós que uns professionals del futbol, que cobren una milionada cada temporada, ara se'ls proposi un afegit de 720.000 euros per quedar campions, que és per això que se'ls ha seleccionat.

Una vergonya tenint en compte el moment de crisi econòmica que vivim, on moltes famílies tenen dificultats per menjar cada dia, sense ingressos i dependents de l'ajuda social. Una injustícia que ajudem a sostenir amb el nostre comportament. Tots plegats en som culpables i queda una mica frívol que ara ens escandalitzem.

Resulta molt fàcil culpar de tot als altres i no reconèixer la nostra contribució a la conformació de la societat on vivim i en som partícips. Penso que pagar 720.000 euros a cada jugador, és un error i una immoralitat, però no és l'única. L'espectacle del futbol l'hem catapultat a un nivell insostenible que ho fa grinyolar tot. És una tendència que sembla no tenir aturador, i que cada vegada és més complicat compensar-la.

No tinc xifres i no sé d'on surten els diners de la Federació espanyola de futbol. No sé si rep subvencions ni quin import, però no hi ha dubte que qui hagi decidit l'import del premi als guanyadors s'ha equivocat, també qui ho hagi autoritzat i també nosaltres si no fem res per denunciar-ho.

Les enquestes del digital i la confiança en els polítics

No sé si us fixeu en les enquestes que diaris digitals com La Vanguardia presenten diàriament sobre temes d'actualitat, ni si en alguna ocasió heu decidit opinar. Normalment llegeixo la pregunta i quina és l'opció guanyadora. No m'he aturat mai a conèixer quin ha estat el resultat final.

Avui, a la premsa sortia la notícia de que la línia 9 del metro arribaria a les terminals 1 i 2 de l'aeroport el primer semestre de 2016, connectant-les amb la zona universitària. A la secció d'enquestes de La Vanguardia d'avui mateix, ja es preguntava si crèiem que el metro de Barcelona a l'aeroport s'inauguraria el 2016, i el resultat era d'un 66% que no, davant del 28% que s'ho creien.

L'opinió de dues terceres parts dels enquestats era d'incredulitat, una senyal evident de la poca confiança que es té en l'administració pública. Per què? per experiència? 

Si els partits polítics no són capaços de generar més confiança, es fa molt difícil que la ciutadania s'impliqui en la vida pública. En aquest cas, no sabem els motius pels quals les persones que han respost l'enquesta s'han posicionat majoritàriament pel no, però en tot cas l'exemple en el ritme de les inversions a casa nostra, no és prou engrescador com per llençar les campanes al vol. Costarà guanyar la confiança, i també canviar la manera de fer política, però qui sap si arribarà un dia que ens creurem allò que els polítics ens prometen.

Catifa vermella per a Felip VI

Els diaris d'avui són gairebé un monogràfic sobre la monarquia espanyola, a manera de balanç històric, recuperant els principals moments viscuts i protagonitzats pel rei Juan Carlos I durant els 39 anys de regnat.

Una vegada més, els dos grans partits espanyols es mantenen units defensant l'statu quo que els ha de perpetuar en l'alternança de govern, arraconant les minories. Aquestes es resisteixen a desaparèixer i a tirar la tovallola, amb un esperit més crític i, a vegades, més ajustat a la realitat social del país.

Rubalcaba defensava el seu compromís constitucional tot i manifestar-se republicà, i el PP, que en algunes ocasions havia insinuat un cert rebuig a la monarquia, s'ha erigit com el seu gran defensor, en aquests moments de relleu. La mesa del Congrés ha fixat la data del 18 de juny per proclamar Felip VI rei d'Espanya.

I avui corria el rumor d'un possible referèndum descafeïnat, per diluir l'efecte de la consulta, permetent-la però amb el llamí d'unes promeses que, dissortadament, mai s'han complert. Quantes vegades no ens han enganyat? per què els hauríem de creure en aquesta ocasió?

Entendria que el govern del PP mogués fitxa, perquè s'adona que, malgrat tot, els catalans continuem insistint en voler convocar la consulta, i la millor solució podria passar per organitzar un referèndum que deixés en un segon pla la consulta.

Avui pensava en el príncep Carles d'Anglaterra. No sé què deu pensar quan veu que les diferents monarquies europees executen els relleus generacionals, i ell es queda de príncep hereu, per secula seculorum.

Arriba un Felip tres-cents anys després

El rei Joan Carles I abdica a favor del seu fill, qui serà proclamat rei Felip VI, un nom que els catalans tenim molt present. Avui em deien que hi vàrem entrar amb un Felip i en sortirem amb un altre. És evident que era una expressió molt peculiar en un dia que s'ha llegit de tot, molta sàtira i, amb l'ajuda de les xarxes socials, unes concentracions a favor de la república.

Els fets d'avui demostren una vegada més els efectes de la comunicació. Una notícia en relleva una altra i, a la ment de la població, els fets anteriors ja no existeixen. Algú recorda que fa vuit dies votàvem els nostres eurodiputats? que el PSOE i el PP varen rebre una sotragada? Gairebé ens hem oblidat que el dia 9 de novembre volem celebrar una consulta.

Avui només parlem de l'abdicació del rei, i és natural perquè això no passa cada dia, sobretot tenint en compte que fa 39 anys que regna. Aquesta decisió del rei tindrà alguna repercussió en el moviment sobiranista? pesarà més l'anhel republicà que l'independentista?

No sé què en pensa Navarro. Fa uns mesos que demanava precisament això. Que el rei abdiqués, i tothom va riure. Ara podríem dir que li ha fet cas. Ha esperat el millor moment: després de les eleccions europees, abans no es compliqui més el cas Nóos, i el novembre català.

Demanaria una anàlisi seriosa i reflexiva. Hi ha suficients motius per fer mofa del rei, però no podem oblidar-nos de la història ni del marc social i polític. La llàstima de les institucions i dels sistemes és la dificultat per revisar-les, per actualitzar-les, per avançar. Una mostra la tenim ben clara avui dia: la Constitució. Qui cregui que no es pot revisar té una visió de la realitat social molt específica, uns interessos molt clars i gens favorable a l'esperit democràtic, la representativitat de la ciutadania, la seva participació i l'encaix en la vida ciutadana.

Magistrat del Tribunal Constitucional enxampat en moto begut

Avui han aturat un magistrat del Tribunal Constitucional que s'ha saltat un semàfor, anant en moto, sense casc i a més begut. Aquest fet no seria res de l'altre món, ja que dissortadament n'hi ha uns quants que tenen aquest comportament, si no fos que es tracta d'una persona que decideix per nosaltres. És un membre d'un Tribunal que es passa pel forro el que aprova un Parlament autonòmic, que ratifica el Congrés de Diputats i referenda el poble català. 

És trist que la justícia estigui en mans de dotze persones que poden ser uns ciutadans incívics com ha estat el cas del magistrat Enrique López. Un magistrat que feia temps que el PP volia nomenar, però que li vetava el PSOE. Finalment el PP va aconseguir nomenar-lo. Haurà durat un any, fins que hem pogut veure quina classe de persona era.

Aquest fet, doncs, deixa en entredit les decisions del Tribunal Constitucional. En primer lloc perquè no és un Tribunal independent del Poder Legislatiu, ni l'Executiu, sinó que és el partit amb majoria absoluta qui el configura. En segon lloc, perquè es dóna més valor al que pensen uns quants magistrats que no al que vol el poble sobirà. 

Només per això és lícit criticar el sistema judicial espanyol, i tot el sistema democràtic en general, perquè el poble no esdevé sobirà, sinó que està a les mans d'uns polítics desvergonyits, que fan les lleis a la seva conveniència i ens deixa impotents davant els esdeveniments. 

Si volem ser independents, i ho aconseguim, caldrà que l'organització política i judicial catalana estigui a l'alçada i no consisteixi en un 'cortar y pegar' del model espanyol. Per fer-ho malament no cal tant esforç.