Us haig de confessar que la paraula patriotisme o patriota em fa una mica d’angúnia. Em sembla molt bé que la gent s’estimi el seu país, o fins i tot diria que ho trobo necessari per a la nostra salut. És bo sentir-te arrelat a un territori, formar part d’una cultura, amb unes tradicions, un passat que recordes amb orgull. Sempre he pensat que la gent desarrelada té moltes dificultats per socialitzar i trobar-se còmode i contenta on li ha tocat viure i això no és bo per a la societat en general. És quan necessiten de nosaltres per aprendre a estimar el país d’acollida sense renegar de les seves arrels.
Però una cosa és estimar la terra i la seva gent, i l’altra pensar que som els millors i que els altres no hi tenen cabuda. Ja sé que ser patriota i acollidor és totalment compatible, però estem massa acostumats a veure un patriotisme excloent, i aquí hi ha el problema.
Els catalans, que hem rebut de totes bandes pel fet de defensar una llengua i una cultura en un país sense estat, dependents d’un estat centralista i excloent, sense necessitat d’estar pensant en el període dictatorial, hem caigut en la trampa d’exagerar el sentit de pàtria, a vegades posant-nos al nivell dels que no ens volen. No ens volen diferents, però ens volen a dins, encara que només sigui pel sistema de finançament implantat, amb una aportació important i un retorn ridícul.
L’altre dia, al programa de Catalunya Música Tots els matins del món, demanaven música que els suggerís la paraula pàtria, i vaig pensar en tot això. Es podia interpretar en el bon sentit, però alguna cosa em feia sentir incòmode. Jo em quedo amb estimació al país i la seva gent i passo una mica de puntetes amb això del patriotisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada