dimarts, 20 de març del 2012

Als catalans ens falta, si més no, picardia

Al meu fill, que juga al futbol, sempre li dic que els falta picardia, que no té res a veure amb jugar brut i destraler, sinó de manera intel·ligent i oportunista. Quan es troben al davant un equip groller, tenen totes les de perdre, tant si continuen fent el seu joc, com si pretenen posar-se al nivell de l'adversari. No en saben, i llavors és quan els penalitzen.
La picardia, ben emprada, és una virtut que si no es té es troba a faltar. La picardia i l'estratègia fan bona companyia i ajuden a triomfar en la vida. I jo tinc la mania que als catalans ens falta picardia, i fins i tot errem en l'estratègia.
No fa massa que vaig escriure sobre la representació de la retirada de la bandera espanyola del balcó de l'ajuntament de Sant Pol. La convocatòria i la corresponent resposta donava un aire patriòtic que els autoconvencia de la força de l'independentisme. El resultat va ser que la bandera espanyola, que no estava penjada, ara ja hi sigui, i fins i tot ha animat la delegada del govern a exigir a tots els ajuntaments que no ho fan, que pengin l'espanyola als balcons consistorials.
Ja sé que tot plegat és una criaturada, o no! Perquè si nosaltres donem tanta importància a la senyera, també ells li donen a la bandera espanyola. És qüestió d'acció i reacció. Creieu que els convocants han demostrat tenir picardia? i l'estratègia ha estat l'adequada?
Les grans píndoles independentistes que va repartir SI durant la campanya electoral al Parlament de Catalunya,  quin resultat varen aportar? ¿no penseu que va enfortir la posició contrària? Varen entrar al Parlament, però no em feu recordar com han acabat. Si Laporta no hagués estat expresident del Barça, no haurien quedat al carrer?
Una bona estratègia podria ser agrupar totes les forces independentistes, per sumar, i demostrar que allò que es va veure pels carrers de Barcelona el famós 10 de juliol, es tradueix en diputats al Parlament. Però no, perquè el protagonisme, l'ego és massa fort entre els candidats a salvar el país. I si em queixo que eren tants partits (la paraula ja ho diu "partits" en mil trossos), ara encara hi podríem afegir la CUP, i qui sap qui més.
Els catalans ja no fem por a Madrid, perquè saben que som dèbils, individualistes i temorencs. Bordem molt, però no mosseguem. Ens falla l'astúcia, la picardia i qui sap si també la intel·ligència, però el que no hem de perdre és la dignitat.