diumenge, 13 d’agost del 2006

Martí i Pepe, adéu-siau

Aquest estiu en Martí i en Pepe s’acomiaden com a rector i vicari d’Arenys de Mar, els ha arribat l’edat de jubilar-se, deu anys més tard del que acostuma a ser en la majoria de professions. Confio, però, poder continuar compartint moments de diàleg i amistat, a més o menys distància.
Quan en Martí i en Pepe varen ser ordenats, la figura del capellà a casa nostra no tenia res a veure amb la imatge d’avui dia, no tant perquè la seva tasca hagi variat gaire, ni els valors a predicar o la paraula de l’evangeli siguin diferents, sinó perquè la nostra societat ha canviat i ja no conreem els mateixos valors, alguns dels quals s’estan perdent. En aquell temps el capellà no passava desapercebut, era considerat una autoritat i exercia de mestre, conseller i referent.
El nostre país havia patit una guerra civil i l’Església, com a institució, es mostrava molt agraïda als impulsors de la revolució del 36, tenint molt present les salvatjades sofertes per molts capellans i monges, però també havia transcorregut suficient temps com perquè la base de l’Església s’hagués conscienciat que el poder autoritari no era la millor manera de governar un país i que existien massa contradiccions amb la paraula de l’evangeli.
En Martí i en Pepe varen viure els temps que s’obrien les portes de les esglésies i locals religiosos per donar entrada a moviments antifranquistes que reclamaven un sistema democràtic per al nostre país. Varen viure el Concili Vaticà II com un punt d’inflexió a una trajectòria massa conservadora i poc amiga de la classe social menys afavorida, donant suport a una figura del capellà molt més enèrgica contra la injustícia social, les diferències de classe i la guerra.
Han passat anys i la situació ha canviat. L’Església ha donat marxa enrere i ha decebut molts capellans, alguns dels quals varen desertar, i bona part de la comunitat de base. La nostra societat també ha canviat, bona part de la població viu de manera acomodada, i força allunyada de la reivindicació constant de la justícia social.
A l’Amèrica Llatina va sorgir el moviment de la Teologia de l’Alliberament, molt castigat per la jerarquia eclesiàstica de Roma, i a casa nostra també han aparegut moviments crítics a l’actual postura jeràrquica, en un dels quals, el Fòrum Alsina, hi han participat activament en Martí i en Pepe, per la qual cosa han rebut reprimendes del seu cap jeràrquic, el bisbe de Girona.
En Martí i en Pepe varen optar per servir la paraula de l’evangeli tot i els problemes que la situació de l’actual jerarquia eclesiàstica i la seva manera d’entendre el missatge de Jesús, els ha comportat. La nova generació de capellans és molt més conservadora, més dogmàtica i en certa manera distant a la població, no sé si per protegir-se o per comoditat.
A la generació dels nostres mossens Martí i Pepe, els ha estat difícil exercir el seu ministeri, i també molt poc agraït. S’han trobat sovint entre espasa i paret. Incompresos per bona part de la societat, cada vegada menys receptiva a la paraula de l’Evangeli i també desautoritzats per uns nous bisbes catalans, que han deixat fora de joc aquella visió progressista i de mans obertes cap a la comunitat, per donar pas a una posició més alarmista, catastrofista i dogmàtica.
Avui dia la tasca d’un capellà com en Martí i en Pepe és ingrata. Ho és perquè continuen essent els referents de l’Església que tothom identifica i a qui carreguem totes les culpes. L’Església no té el caràcter d’anys enrere ni el pes en les decisions de les persones, però en el fons del fons, les persones hi acostumen a trobar un lloc on recolzar-s’hi. El fet religiós i el pes de l’Església encara és real a la nostra societat laica. I són també els capellans com en Martí i en Pepe els que reben la pressió dels seus superiors jeràrquics, que els culpen de desorientar els cristians i fer-los perdre la Fe.
En Martí i en Pepe són humans i és per això que a vegades s’han equivocat, i una equivocació d’una persona pública, com ells són, no té el mateix ressò ni impacte que les nostres. Però els seus errors han estat motiu de crítica severa i els seus encerts han passat d’incògnita.
Tota la meva vida a Arenys ha coincidit amb en Martí i en Pepe a la Parròquia, i ara se’m farà estrany. Tot i que no hem compartit molts moments, han estat estones de diàleg i opinió plenes de passió que m’han ajudat en el meu dia a dia.
En el comiat d’en Martí i en Pepe, hi haurà qui escriurà molt millor que jo mateix, i també qui ho aprofitarà per recriminar actituds i actuacions, que probablement havien d’haver evitat, però ningú podrà ignorar el seu amor i dedicació a una vila que els va acollir ara fa molts anys, per desenvolupar-hi una tasca que ara cedeixen al seu substitut.
Gràcies Martí i Pepe, per la vostra feina.
Article publicat a l'edició d'agost 2006, de l'Ametlla d'Arenys.
(la fotografia és de Xavier Salbanyà)

1 comentari:

Dessmond ha dit...

No sé si hi haurà qui escriurà un millor escrit que el seu.
Però aquest és molt bo, fet amb gran sensibilitat i prou interessant per algu que no és d'Arenys, com jo mateix.
M'ha agradat molt tot el que dieu del context on en Martí i en Pepe han hagut de moure's. Trobo que teniu molta raó.