La fidelitat té un preu

També podia haver dit que la fidelitat té premi, però en el fons qui pot fer concessions no sempre actua lliurement i li toca cedir davant de persones que li han estat fidels, que han donat la cara i caminat junts, malgrat que no tinguin les qualitats mínimes necessàries per a l'encàrrec que se'ls ofereix.

En el món dels partits polítics s'ha vist sempre que hi ha les persones que valen i les que es fan valer. Potser alguns reuneixen les dues qualitats, però acostuma a passar que uns van per un cantó i els altres per l'altre. Els "trepes" són a tot arreu, i això és el que frena a moltes persones a l'hora de comprometre's amb un grup.

L'alternança política ofereix exemples evidents. Quan un partit polític arriba al poder necessita distribuir tasques de responsabilitat i no sempre es regeix per capacitats, sinó més aviat per amiguismes i pagar el deute. Aquest fet, tan freqüent entre els partits, provoca en moltes ocasions que tinguem polítics mediocres davant de càrrecs de responsabilitat massa important pels seus mèrits i aptituds.

Ara estem davant d'un cas clar d'alternança política, amb el nomenament del candidat socialista com a president de la Generalitat. Ara és l'hora de decidir els noms dels consellers i conselleres, dels càrrecs de confiança i de tot aquell aparell que ha de sostenir la presidència i el govern, sobretot tenint en compte que no es disposa de majoria absoluta al Parlament.

També és l'hora de veure si els pactes polítics per aconseguir la presidència, porten implícits uns compromisos de respectar llocs de treball a l'administració pública, a tot un conjunt de persones fidels al partit que abandona el poder. Malauradament, el fet de mantenir la cadira a l'administració acostuma a pesar més que no pas la voluntat política d'un canvi, tant de política com de governants.

Aquests dies, doncs, anirem veient quins són els afortunats que aconsegueixen un lloc de responsabilitat política, els seus mèrits per obtenir-los i la fidelitat vers el president, que en última instància és qui decideix els noms, encara que no sempre amb la llibertat que se li suposa. Com deia al començament, la fidelitat té un preu, i aquest s'ha de pagar, encara que potser no acaba de convèncer ni agradar.