Només li queda mobilitzar l'exèrcit

Al Partit Popular ja només li queda mobilitzar l'exèrcit. La seva obsessió per la unitat d'Espanya i la tragèdia de l'amnistia que vol signar el PSOE per aconseguir la investidura no sé on ens pot portar. Han sortit al carrer; han intoxicat el Poder judicial; han intervingut el Senat, on hi tenen majoria; continuen dominant els mitjans de comunicació, i ara ja no els queda res més que l'exèrcit. Ho veu així el senyor Aznar?

La transició espanyola, que no ha deixat de ser un frau, perquè ha mantingut al poder als mateixos de sempre, els hereus del franquisme, ha tingut moments de suspens, com va ser el fallit cop d'estat de l'any 1981. Ara, alguns nostàlgics trobarien suficients motius com per alterar l'ordre constitucional i fer fora, de manera violenta, el govern de l'Estat. 

No fa gaires dies es publicava una entrevista al senyor Tejero, que va entrar violentament al Congrés de Diputats. Ell hi tornaria. El senyor Aznar no para d'aixecar la veu i provocar per alterar la vida dels espanyols, enfrontant-los als catalans, però en certa manera als seus adversaris polítics, els socialistes, que per a ells han esdevingut enemics de la pàtria.

Hem de confiar que, malgrat la situació europea no sigui la millor, aturarà qualsevol intent de rebel·lia militar. No ens trobem a l'hemisferi sud, molt propens a aquests moviments. De totes maneres, la nostra salut democràtica està malferida, i necessitarem molta sort i temps per recuperar-nos.

En aquests moments no m'atreveixo a vaticinar què passarà a finals de mes. Hi haurà pacte d'investidura o no n'hi haurà? El PSOE complirà les seves promeses o passarà el mateix de sempre? Els catalans en sortirem escaldats, com sempre, o aconseguirem alguna cosa positiva? Diuen que tot dependrà del Tribunal Constitucional, que ara té un color més progressista, però jo no em refio del progressisme dels jutges espanyols. N'hem vist de tots colors, i al final rebem els de sempre.

No vull ser pessimista, però les coses no pinten bé. Sembla que les forces polítiques espanyoles treballin perquè els catalans no trobem cap més solució que declarar la nostra independència. L'odi cap a nosaltres és massa gran.

Les nostres tradicions

La Riera es trobava ahir la tarda-vespre col·lapsada de criatures i pares, amb disfresses relacionades amb el Halloween. Poques castanyeres hi vaig saber veure, per no dir cap!

Quan arriba aquesta data sorgeix una vegada més la discussió sobre la pèrdua de les tradicions autòctones superades per la força de les tradicions forasteres, o potser hauríem de dir, vençudes per la força comercial que inunda les xarxes socials. Perquè de fet és el domini del mercat, que troba en el Halloween més que en la Castanyera, tota la força per fer màrqueting i guanyar diners. No consumeixo gaire televisió, però estic segur que poques castanyeres hi surten, cosa que no podem dir de tot el ventall de símbols i personatges del Halloween.

Es fa difícil anar contra corrent quan tens tanta força per vèncer, i al final arribes a la conclusió que potser no val la pena lluitar-hi tant. Les tradicions tenen el seu valor identitari, però el món avança i tampoc ens podem quedar aturats en el passat. Penseu una mica en celebracions actuals, que en diem tradicionals, quants elements no s’hi han introduït que no hi eren quan nosaltres érem xics. 

Al final de tot es tracta d’aconseguir que la gent gaudeixi del temps lliure, de la festa, sobretot tenint en compte que la vida ens ho posa tot molt complicat. A mi m’agrada recordar la meva infantesa i joventut, els costums i maneres de celebrar les festes, com la castanyada. Jo no em disfressaré de cap manera per fer por a ningú, però tampoc em rebal·laré perquè es mantingui una tradició. Sí que em sabrà greu que no siguem capaços d’ensenyar als nostres joves com ho fèiem abans, com ens sentíem arrelats al nostre territori, al nostre país, i els demanaré que, celebrin com ho celebrin, mantinguin l’estima pel país que els ha vist nèixer o acollit.

Increment d'impostos i taxes, però millorem l'eficiència econòmica

A ningú no li agrada que li apugin els preus, però és un fet massa corrent al qual gairebé ens hi han acostumat. Aquests dies toca aprovar les ordenances fiscals dels ajuntaments perquè puguin aplicar-se a partir del dia 1 de gener. I estem observant que són molts els ajuntaments que incrementen els impostos i les taxes municipals, rebent tota mena de crítiques.

Si es vol una administració pública forta que pugui complir la seva obligació de redistribuir els recursos econòmics en benefici dels més desafavorits, s'ha de buscar l'equilibri pressupostari. L'augment espectacular de les despeses i la voluntat de donar més serveis als vilatans obliga a augmentar els ingressos, i aquests venen majoritàriament de les butxaques dels contribuents locals. 

Davant l'increment dels impostos i les taxes municipals s'ha de demanar una gestió acurada de l'economia municipal, procurant no fer despeses innecessàries, ajustant al màxim els pressupostos, però ser generosos en els serveis a oferir als vilatans, sobretot aquells que recauen en les persones que tenen menys ingressos familiars, o que tenen més necessitats fruit de la dependència i la diversitat funcional.

Probablement l'economia del nostre Ajuntament s'hauria d'estudiar detalladament i procurar treure'n el màxim rendiment. Fa molts anys que sentim a dir que arrosseguem uns romanents molt generosos, però tot fa pensar que en traiem molt poc profit. Però a mi em preocupa algunes despeses, que acostumen a ser importants i que es podrien evitar, o si més no reduir, si la gestió municipal fos més eficient. Ens cal millorar els treballs tècnics per a les licitacions dels concursos per externalitzar serveis, diferenciant aquells que bàsicament són despeses de personal, d'aquells que, com les obres de construcció, reverteixen més en materials i beneficis empresarials.

El govern municipal d'Arenys de Mar, amb majoria absoluta, ha tirat endavant unes ordenances fiscals expansives justificades per tal de millorar i ampliar serveis molt necessaris, com són l'assistència domiciliària, el centre obert, o l'increment salarial que, per llei s'ha d'aplicar, però n'hi ha d'altres, també necessaris, que caldria depurar al màxim per veure si es dissenyen correctament o bé hi ha una despesa excessiva per una mala aplicació. Penso en la recollida selectiva de la brossa. Diferenciem els salaris del personal, a respectar segons conveni, de les despeses ocasionades pel sistema de recollida, sense oblidar el cost que provoca una mala recollida i selecció de la brossa.

El nostre Ajuntament té uns reptes importants que caldrà encarar correctament i evitar un malbaratament dels recursos financers municipals, siguin via inversió o despesa corrent. Penso en la nova biblioteca, els habitatges socials, la reforma del mercat municipal, la canalització del rial del Bareu, la construcció d'unes noves pistes d'atletisme i altres equipaments esportius, i l'arranjament de molts carrers i places de la vila, amb l'eliminació de barreres arquitectòniques importants, però també en la repercussió del canvi de funcionament del banc d'aliments, l'ampliació del SAD, o en treballar per eliminar la bretxa digital. El govern té majoria absoluta i pot fer i desfer com millor li sembli, però seria bo pensar en la resta de forces polítiques, i en la participació real de tots els vilatans, a l'hora de planificar la despesa dels propers anys.

El paper de les biblioteques

He llegit l'entrevista a Darren McGarvey, al diari ARA, perquè m'ha cridat l'atenció el seu titular, "Les biblioteques han de ser el refugi per als nanos d'entorns marginats", i en reprodueixo un paràgraf que m'ha semblat interessant, perquè diu moltes coses que sovint molts ignoren.

—  Les biblioteques són dels pocs llocs on no s'espera que et gastis diners, on pots seure tranquil·lament. Les biblioteques són un refugi si has nascut en una comunitat pobra i experimentes molt estrès perquè vius en pisos molt petits, on sents els veïns, sempre hi ha soroll, baralles, conflictes... Però avui hi ha menys usuaris perquè no s'hi ha invertit prou per modernitzar-les, almenys a Escòcia, i moltes ocupen edificis antics i no són llocs atractius. Quan la gent deixa d'utilitzar la biblioteca, els ajuntaments consideren que la gent no les vol. Però és que la gent hi aniria al vespre un cop han acabat de treballar, oi? Doncs estan tancades. I les nostres biblioteques són un reflex del que pensen els polítics sobre la mobilitat social i sobre les classes baixes. Qui entra en una biblioteca és qui està intentant cultivar-se culturalment, econòmicament; per tant, hem de donar suport a les biblioteques. Han de ser aquest lloc de generació de progrés i de fer comunitats.

Sempre he defensat el paper de les bibilioteques, i crec que aquí en aquest meu blog ho he escrit moltes vegades, però això no vol dir que pensi que s'aprofitin suficientment per a la missió que estan destinades a complir. La biblioteca és la porta a la cultura per a tothom, i ha de ser l'escola que desenvolupi la nostra sensibilitat. Una sensibilitat que ens ajudarà a conviure i respectar els altres i les coses que tenim en comú.

Davant dels molts problemes d'incivisme i violència només se'ns acut reclamar més policia i mà dura, però ens oblidem de conrear els valors que ens han de permetre conviure. Les biblioteques han de permetre que molts infants on a casa seva no hi ha ni un sol llibre, on els seus pares no tenen ni temps, ni formació, ni possibilitats de sensibilitzar els seus fills perquè creixin culturalment i com a persones amb il·lusions i projectes de futur, obrin les seves portes i els integrin a aquesta societat que els ha d'estimar i que han de participar per fer-la més justa i solidària.

Fixeu-vos, però en el fragment que us transcric de Darren McGarvey. Les biblioteques tenen l'obligació d'estar obertes més enllà d'un horari restringit, per necessitats pressupostàries, han de ser còmodes, perquè t'hi puguis trobar bé, i treballar per incloure totes aquelles activitats que acullin a totes les persones, tinguin una tradició familiar cultural, o estiguin immerses en un entorn farcit de problemes i dificultats. 

Tant de bo les nostres autoritats locals apostin per una biblioteca oberta a tothom, amb suficients recursos per donar resposta a totes les necessitats culturals i de formació dels nostres vilatans. Que l'esforç econòmic que afrontem no sigui en va, ni representi un simple canvi de local.

Vox i PP, qui és més espanyol?

Sense menystenir el fet, resulta ridícula la competició entre Vox i el PP per veure qui és més espanyol i qui defensa millor els interessos de la gran nació. Avui, segons he llegit, Madrid i Màlaga han estat seu de dues manifestacions en contra de l'amnistia i, per tant, en contra de Pedro Sánchez, a qui consideren un traïdor que vol destruir Espanya.

D'una manera o altra els catalans sempre estem al focus de totes les discussions protagonitzades per la dreta espanyola. Som els grans enemics a qui cal eliminar, que no deixar marxar, perquè no estimem la pàtria i aconseguim fer trontollar la política espanyola. La voluntat de la dreta i també de bona part dels socialistes espanyols, seria canviar el sistema electoral per evitar que uns partits minoritaris condicionin la voluntat de la majoria. Perquè està vist i comprovat que sense Catalunya ni la dreta ni l'esquerra tenen assegurada la victòria. No ens estranyi, doncs, que no arribi el dia en que els grans partits espanyols es posin d'acord per canviar el sistema per repartir-se el govern entre ells, sense haver de donar comptes a ningú més, i encara menys als catalans.

Deia al començament que no ho podem menystenir. Cada moviment, cada proclama, encara que ens sembli fora de lloc, visceral i sense cap lògica democràtica, tot això va calant, i és així com el populisme, l'extrema dreta i l'autoritarisme guanyen terreny als països democràtics, posant en dubte la idoneïtat del sistema democràtic, molt castigat pels exemples de corrupció i la manca de resposta generalitzada a les dificultats econòmiques i socials.

És ridícul veure com el PP té por de Vox, perquè se'ls mengen. No s'adonen que a mesura que es vagin radicalitzant s'aniran acostant a ells, i mai aconseguiran superar-los. Espanya necessita una dreta democràtica, que es tregui de sobre aquests tics autoritaris i excloents, però de moment el PP no està fent els passos per esdevenir aquesta dreta que pugui enfrontar-se, amb possibilitat de victòria, a un PSOE, que a mans de Pedro Sánchez, condicionat per la necessitat d'aconseguir ser investit, escolta el cant de la sirena independentista. Caldrà, però seguir els esdeveniments, i el pacte, si s'arriba a signar, per veure quan temps dura aquesta voluntat negociadora, i quin respecte hi haurà pels compromisos que es puguin assumir.

El canvi d'hora

Aquesta propera matinada es tornarà a canviar l'hora per passar-la a horari d'hivern. Dormirem una hora més, i demà diumenge notarem que el dia se'ns fa fosc més aviat. Un canvi que en ser en diumenge, festiu per a la majoria de la gent, no acaba de fer l'efecte, però que dilluns sí que tindrà més conseqüències. Acabarem de treballar que ja serà fosc, i els matiners tornaran a llevar-se amb la llum del dia. I això fins quan? 

Fa uns anys es va parlar de la voluntat d'acabar amb els canvis d'hora, aplaudit majoritàriament, però tot va quedar suspès, diuen que arran de la pandèmia. Després gairebé ningú no n'ha tornat a parlar. Els canvis, a la Unió Europea es fan molt lentament i aquest n'és un d'ells, sense tenir garantit que s'acabi produint.

Sembla ser que el canvi d'horari no és bo per a la nostra salut. Ens costa acostumar-hi el cos, però també es fa difícil si tens en compte l'hora de sortir el sol i de pondre's, en relació al costum horari dels negocis i esbarjos. Quan s'ha parlat de deixar de canviar l'hora, també ha sortit la discussió de quin horari hauria de ser l'idoni. Recordeu que, en horari d'estiu, el nostre país porta una diferència de dues hores respecte a l'hora del sol, i a l'hivern una. Això fa que per exemple tinguem la mateixa hora que a Noruega, quan allà, molt més a l'est, la claror del sol no té res a veure amb la nostra, hora a hora. I resulta que països que es troben entremig de Noruega i Espanya van a una hora canviada.

No sé si la idea de deixar de canviar l'hora dues vegades l'any es tornarà a reprendre, o bé si ja no se'n parlarà més. El cas és que a Catalunya hi va haver un moviment força actiu a favor d'eliminar el canvi horari, i adaptar-lo d'acord amb el nostre meridià. No tothom ho veia bé, però tenien els seus arguments, encara que, com he dit abans, topaven força amb els costums de la nostra societat, que tanca les portes molt tard, quan a l'hivern ja és negra nit.

Sigui com sigui, demà toca i molt probablement això no canviarà durant uns quants anys. Si no hi ha interessos econòmics i polítics per modificar-ho, ningú gosarà tocar res, sobretot si per fer-ho s'ha de mobilitzar a tanta gent, que ara té altra feina a fer.

Qui confia en les promeses del govern?

No hi ha dia que no llegim algun comentari sobre incompliment de compromisos per part del govern. S'ha convertit en un fet usual i gairebé ho hem normalitzat. Simplement se'n fa menció i es posa al calaix dels records efímers, fins que algú en fa un estudi per refrescar la memòria.

I això ho dic ara que estem en un període de negociacions entre el president del govern espanyol en funcions i els partits independentistes catalans que l'hi han de permetre la investidura. Unes negociacions que hauran d'acabar amb un acord o no, i per tant en un compromís per part de Pedro Sánchez en una colla de reivindicacions, algunes de les quals són històriques.

Si veiem que les promeses se les emporta el vent i se n'acaben complint menys de la meitat, quina credibilitat pot tenir el que prometi Pedro Sánchez per ser investit? Si Catalunya ha vist que, mani qui mani a Madrid, les inversions promeses, que sempre són inferiors a les que tocaria, no s'acaben realitzant, o se'n porten a terme moltes menys de les aprovades, què podem esperar del nou govern espanyol.

És cert que vetar Pedro Sánchez i facilitar que, amb unes noves eleccions, arribi al poder el PP de la mà de Vox, no és cap garantia de millora ni d'esperança. Però tampoc il·lusiona gaire pensar que l'acord que es pugui acabar pactant amb el líder socialista arriba a bon port. Potser, per això, hi ha tants catalans que s'hi giren d'esquena i no segueixen la informació sobre les negociacions, perquè ja saben que tot quedarà en no-res.

L'amnistia, el reconeixement diferencial de Catalunya, la protecció del català, el traspàs de Rodalies, i tantes altres coses que sonen aquests dies, no són d'ara, sinó que arrosseguem de fa molt temps. I tenim prou motius per desconfiar-ne. Si ens centrem en Rodalies, que semblaria una cosa fàcil de traspassar, veiem quina és la posició del govern espanyol, amb la ministra catalana al capdavant: traspàs, en tot cas, de les línies que només circulen dins de la comunitat, és a dir, la insignificança personificada. I com queda resolta la mala gestió que se'n fa des de Madrid? No solucionem res!

És per això el meu escepticisme amb tot el que va sortint a la premsa i les xarxes socials. Tant de bo que m'equivoqui, però sigui quin sigui l'acord final d'investidura, Catalunya continuarà marginada pel govern espanyol de torn.

De Vallgorguina al Corredor

Hem fet una matinal passejant pel parc del Montnegre-Corredor i us haig de dir que m'ha entusiasmat. No puc dir que ho desconeixia, però sí que és cert que la part que hem trepitjat avui feia molts anys que no hi anava, i en concret el camí d'avui no l'havia fet mai. M'ha sorprès agradablement la capacitat de la natura per resistir la brutal sequera amb què ens obsequia el canvi climàtic. Haig d'entendre, jo que no soc cap expert, que la vegetació se les empesca per adaptar-se a les circumstàncies, molt millor que no pas els humans, que ens trobem indefensos al primer obstacle.

El dia ens ha acompanyat perquè el sol es barallava amb els núvols per poder fer acte de presència, i aquests li ho posaven difícil, la qual cosa feia que no patíssim calor, junt amb l'esforç per enfilar-nos al pla del santuari del Corredor. Dubtàvem entre el Montnegre-Corredor i el Montseny, però des d'allà hem vist que els cims del Montseny no aconseguien desfer-se dels núvols que no ens haurien deixat veure més enllà del nas.

Passejar pel territori t'ajuda a estimar-lo i a respectar-lo. Haig de dir que l'he trobat molt net i polit, i això sempre satisfà, sobretot quan, a ciutat, tenim tants problemes d'incivisme i manca de respecte de l'espai públic.

Hi hem trobat quitxalla d'uns tres anys, que hem sabut que venien des de l'Hospitalet de Llobregat. És molt interessant que ja des de petits se'ls porti al mig del bosc a gaudir de la natura i aprendre a estimar-la. Tot allò que fem i practiquem de petits es diposita a dins nostre i tard o d'hora surt a relluir. Ens fa diferents, i això és el que necessita el país.

Matinal a quatre passes de casa per animar-te a suportar les notícies de la guerra, la injustícia i la crueltat. No em castigo per tenir la sort de poder gaudir de la pau i la tranquil·litat que ens brinda la natura, perquè la meva consciència continua treballant, i la meva queixa contra aquells que permeten la violència i la mort de víctimes innocents és constant com la gota malaia.

El dret a defensar-nos

A què dona dret el dret a defensar-nos? Tot s'hi val? El que està fent l'exèrcit israelià és defensar-se? No ho entenc!

Ho vaig escriure el primer dia de l'atac de Hamàs a Israel. Res no justifica els crims perpetrats per Hamàs en territori d'Israel. Dit això, la revenja contra la població civil indefensa, on està escrit que formi part del dret a defensar-se? 

El conflicte entre Palestina i Israel no és simple. Qualsevol opinió al respecte necessita molta reflexió, també contrastar la informació que ens arriba, i sentit comú. Els crims, siguin d'un costat o l'altre no tenen cap justificació ni es poden aplaudir, com alguns fan. Massacrar la població civil és un acte criminal que no pot defensar ningú, i això que critica el senyor Putin, s'ho hauria d'aplicar en el cas d'Ucraïna.

Vivim un temps on les imatges poden ser falses, manipulades intencionadament, però és molt difícil no creure que l'exèrcit d'Israel està destruint la Franja de Gaza, matant tota la seva població, amb l'excusa de derrotar el grup terrorista Hamàs. No és això!

He llegit que el Parlament tenia la intenció d'aprovar una declaració institucional a favor del dret a defensar-se d'Israel. Potser ja ho ha fet (?). Hi estaria d'acord, però no a qualsevol preu. Una cosa és defensar-se i l'altra cosir a trets totes les persones d'un país. No són danys col·laterals, sinó actes criminals intencionats. Quan bombardegen la població de Gaza són conscients que estan matant víctimes innocents. Tan se val que siguin nens, joves, dones o persones grans. Estan segant vides humanes que han tingut la dissort de néixer en un país amb un conflicte permanent i que ara s'ha agreujat per l'atac del passat 7 d'octubre.

Que algú m'expliqui en què consisteix defensar-se perquè pugui entendre les barbaritats que està fent Israel amb la població palestina. No tinc necessitat de posicionar-me en cap bàndol, simplement critico i rebutjo els assassinats que s'estan cometent, amb l'excusa d'una defensa, que seria legítima, si no es tractés d'una matança sense límits.

Occident ha ensenyat les vergonyes. Ni l'ONU, ni la UE, ni els diferents països europeus i nord-americans han demostrat estar a l'alçada de les circumstàncies. És una vergonya que tots hem d'assumir. Estem destruint la poca credibilitat del món occidental.

Facilitar els tràmits

No és un tema nou, però em preocupa i m'agradaria que les administracions públiques, i a poder ser també les empreses privades que donen serveis, facilitessin tota la tramitació que s'origina i que no sempre és prou clara, sobretot per a les persones que es troben més lluny de la informàtica i l'internet.

Fa uns deu dies vaig mantenir una conversa online amb una empresa contractada per la Generalitat de Catalunya per estudiar el web de l'Agència Tributària Catalana, analitzant les dificultats que es troben a l'hora de portar a terme qualsevol gestió, ja sigui de consulta o de tramitació de pagaments. Quan em varen proposar formar part d'un grup de persones, sense cap tipus de formació específica, però amb ganes de millorar els tràmits administratius, em vaig apuntar de seguida. Si la meva col·laboració i opinió podia servir per fer més entenedors els passos a seguir en qualsevol gestió no presencial, em semblava positiu.

L'experiència va ser bona i crec que vaig aportar tot allò que creia millorable per facilitar els tràmits. Acostar el llenguatge administratiu al llenguatge normal de carrer, per fer-ho més entenedor, evitar haver de memoritzar les instruccions i permetre que la seva lectura s'acompanyi dels enllaços pertinents per fer la gestió, o canviar segons quins conceptes, massa genèrics, per altres més comprensius, serien algunes de les meves aportacions.

Em va quedar per treballar els xatbot, que cada vegada és més freqüent a les pàgines web de les administracions i empreses, i que al meu entendre han de millorar. No sempre contemplen totes les respostes als dubtes que se'ns presenten i acabes en un bucle que no porta a cap solució pràctica. Desconeixent el seu xatbot, em vaig comprometre a entrar-hi i analitzar i opinar sobre el mateix, per si considero que és millorable.

Les preguntes freqüents solucionen molts problemes, però sovint penso que serveixen més per facilitar la feina de les empreses que no pas dels seus usuaris i clients. En això s'hi haurà de pensar i intentar ser més resolutius. 

Tot el que puguem millorar serà benvingut, però no ens podem oblidar del tracte presencial que per a moltes persones és l'únic que acaba servint. És per això que m'agradaria que el meu Ajuntament obrís un punt de suport per a les gestions administratives, tant de l'àmbit públic com el privat, on hi pogués anar la gent que té més problemes a l'hora de gestionar els seus tràmits, la majoria dels quals no poden evitar.

Algú confia encara en l'ONU?

L'escrit de Nadia Ghulam que reprodueix el diari ARA, "A l'ONU se li escapa el món de les mans", ajuda a fer una reflexió sobre el món, en general, i d'aquesta institució que hauria de ser la garant de la pau i la justícia social al món. Un compromís de tots els països membres que cada vegada està més en dubte. Confiem en l'ONU?

Les guerres, que no s'aturen, són una demostració clara de la nostra incapacitat de compartir la vida en aquest planeta. Unes guerres que s'eternitzen en uns territoris molt castigats, i que van rebrotant arreu del món en detriment dels més febles i indefensos. 

En parlava l'altre dia quan considerava cínic el president Putin parlant de Palestina mentre el seu exèrcit continua matant civils a Ucraïna. I aquests països que tenen la capacitat de vetar qualsevol resolució, mai permetran la signatura d'acords que defensin els més castigats per l'odi i la venjança.

Resulta frustrant veure com disposem d'institucions que treballen per la pau i la millora del món, en tots els aspectes, i que hi ha l'absència de les principals potències, o bé aquestes poden evitar qualsevol sanció per incompliment dels acords acceptats per la majoria dels països del món. Aquesta frustració és la que posa en dubte l'eficàcia d'institucions com l'ONU. Què està fent per aturar la mortaldat a la Franja de Gaza? Què ha aconseguit en la guerra declarada per Rússia a Ucraïna? Què està fent per aturar la repressió contra les dones a l'Afganistan?

Hi ha evidència de la violació dels drets humans a molts països i l'ONU és incapaç de fer res per evitar-ho. Per què serveix una institució com aquesta si té les mans lligades i no pot resoldre tots els problemes que se succeeixen al món? Què podem esperar del treball, les discussions, les converses i les proclames que es fan a l'ONU?

Quan una institució creiem que no funciona només cal que fem l'anàlisi de què passaria si aquesta no existís. Si arribem a la conclusió que tot seguiria igual, sense resoldre els conflictes que ens dominen, hem de concloure que és molt millor tancar la paradeta i no viure d'il·lusions falses. Voldria pensar que l'ONU és necessària i que ens porta solucions, però cada vegada se'm fa més difícil confiar-hi. Algú em pot convèncer del contrari?

L'extrema dreta treu el nas a l'Argentina

Les eleccions d'avui a l'Argentina segueixen una mica el patró del que s'ha anat veient a molts països, on l'extrema dreta guanya terreny, fins al punt de quedar en primer lloc, gràcies a la desconfiança general a la vella política, als de sempre, del color que siguin, però que no han resolt els principals problemes de la societat, i en moltes ocasions han donat mostres de corrupció.

No he seguit la prèvia de les eleccions, més enllà d'algunes imatges d'un candidat d'extrema dreta embogit i amb moltes ganes de guanyar. Un candidat a qui li fan costat els partits d'extrema dreta de la resta del món, units pel desig comú de fer fora els governants de sempre. I la gent se'ls creu.

La situació econòmica d'Argentina convida l'extrema dreta, pel descontentament general i els problemes que la majoria de la gent pateix. També la corrupció històrica dels antics governants és una falca perquè personatges com Javier Milei puguin arribar al govern de la nació. Uns polítics que no seran la solució per a les classes populars i les més deprimides, però que el seu desengany amb els actuals governants fa que busquin una alternativa, i aquesta ve de la mà de l'engany, el populisme i el llenguatge xavacà.

Segons he pogut llegir tot fa pensar que la victòria serà pel candidat de l'extrema dreta i que el final es decidirà en una segona volta, a mitjans de novembre, entre ell i el que quedi en segon lloc en les votacions d'avui. No sé si serà el mateix que a França, on gràcies a una segona volta es varen estalviar ser governats per l'extrema dreta. Un país més, doncs, que l'extrema dreta arriba molt lluny i no acaba governant pels pèls. 

A Espanya, això encara no ha passat, però a nivell autonòmic ja tenim moltes comunitats governades amb el suport de Vox i, per tant, amb la pressió que exerceixen sobre un Partit Popular feble, amb les mans lligades i acceptant tot allò que probablement no gosarien fer sols, però que poden penjar-li la llufa al seu soci de govern. Només l'experiència d'aquestes comunitats ens pot alliberar de l'entrada de l'extrema dreta al govern de l'Estat. Tot això si tira endavant el pacte d'investidura a favor de Pedro Sánchez, ja que amb unes noves eleccions, el canvi de paradigma podria ser una realitat.

La hipocresia dels nostres polítics

Ho he titulat com a hipocresia, però potser hauria de parlar de covardia, incoherència o falta de rigor, o que actuen per interès, mirant de quedar bé amb qui els ha de donar el vot per continuar vivint de la política. Em fa molta ràbia el que passa a Catalunya amb els correbous i l'actitud dels nostres polítics. Entenc que els amants dels toros estiguin enfadats amb els polítics catalans, que els varen prohibir les corrides, però no s'atreveixen amb els correbous. 

No he votat ni simpatitzat mai amb els partits animalistes, i fins i tot he discrepat en alguns termes, però no faria mai res que pogués ferir un animal. Detesto tots els jocs agressius que es fan amb animals, des de la lluita de galls fins als correbous, sigui quina sigui la modalitat. Soc un gran defensor de les tradicions i considero que aquestes s'han de conservar, sempre i quan respectin les persones i les bèsties. Davant la disjuntiva de decidir-me entre tradició i respecte als bous, ho tinc molt clar. No podem molestar i encara menys fer patir els animals!

Què els passa als nostres polítics? Són uns impresentables! Tenen por de rebre la crítica dels amants i seguidors de la tradició que tortura les bèsties, i no s'atreveixen a votar en contra dels correbous. Aquesta és una mostra més que justifica la desafecció política i la poca simpatia cap als polítics. Quan una persona té una responsabilitat ha d'actuar amb rigor i contundència, deixant de banda si agrada més o menys. Amagar el cap sota l'ala és una demostració de covardia, però permetre que els 30 pobles catalans que gaudeixen fent patir els bous per no posar-se la gent en contra, és una demostració de flaquesa que m'enrabia i produeix fàstic.

Sembla ser que aquesta setmana els parlamentaris catalans s'han de decidir, i molts d'ells tenen mal de ventre i cangueli. Si davant d'un fet tan evident els tremolen les cames, què no els passarà el dia que hagin d'enfrontar-se a l'Estat espanyol per defensar la independència de Catalunya? Ah, això ja no passarà, perquè tenim els polítics que tenim. Només s'entretenen amb allò que no els comporta cap risc. Són uns polítics menors, mediocres i sense cap lideratge que ens pugui treure de l'atzucac que no ens deixa avançar des de fa massa anys.

Els polítics i representants municipals dels pobles i ciutats que gaudeixen amb el sofriment dels bous buscaran qualsevol excusa per pressionar els parlamentaris perquè aparquin una normativa que hauria de ser vigent des de fa molts anys, si més no des del dia que es varen prohibir les curses de braus.

Que ningú sàpiga la veritat!

Aquests dies he seguit les notícies de la guerra entre Gaza i Israel a través de l’agència Al-Jazeera, en llengua anglesa. S’ha de dir que han estat fent una gran cobertura de tot el conflicte, amb imatges i cròniques en viu. Ho he seguit a estones, per temps, però també per l’impacte, que és molt fort. 

Acabo de llegir que el govern israelià vol tallar en sec aquesta informació, si més no prohibint l’accés dels corresponsals al seu país i evitant que puguin transmetre la informació, que segons Israel és esbiaixada i tendenciosa contra els interessos de la seva nació.

Quan seguim la informació a través d’uns canals informatius hem de saber qui són i imaginar-nos els seus interessos ideològics. Feta aquesta consideració pots continuar seguint-los, sobretot si ho contrastes amb altres canals informatius. Al final sempre has de tenir en compte que les notícies passen uns filtres, i a partir d’aquí creure’t allò que consideris creïble.

Que el govern d’Israel vulgui fer callar Al-Jazeera té tot el sentit del món, sobretot quan ets conscient que estàs incomplint tots els tractats internacionals, amb accions immorals i criminals. En una situació així no voldràs que ningú dir res, perquè se n’assabentin el nombre més reduït de persones, i en tot cas que ho sàpiguen per tu, que ja t’encarregaràs de tergiversar-ho perquè t’afavoreixi.

Les notícies falses són arreu i la feinada està en intentar desxifrar què és veritat i què no. Aquest és el motiu pel qual hem de ser molt curosos a l’hora de transmetre informacions que no sabem del cert si són verídiques.

Ens vingui d’on ens vingui la informació de tot el que passa a Gaza, encara que no em puguem tenir la certesa absoluta, sabem que s’està perpetrant un genocidi, amb la complicitat d’Occident, i amb un resultat incert, però que de moment està torturant milers de persones que els és impossible viure amb dignitat, ni gairebé viure.

Pur cinisme

En mig de la indignació per tot el que està passant a Gaza i Israel ens trobem amb un escenari de cinisme descarat que ens acaba d'irritar. Em refereixo a l'actitud i els sermons del president rus, com si no hagués trencat mai cap plat.

Que un personatge nefast com el senyor Putin vulgui donar lliçons d'ètica i respecte als civils castigats per les bombes d'Israel és intolerant i insuportable. Com gosa obrir la boca? Una persona que ha fet matar, i ho continua fent, a milers de persones indefenses sense cap més motivació que les ganes d'eixamplar el seu poder a tota l'antiga URSS, no pot dir tot el que està dient, ni criticar cap altre cap d'estat per uns actes que ell està cometent.

No li falta raó quan assegura que és inadmissible el genocidi i l'atac a víctimes innocents, que no tenen cap possibilitat de defensar-se. El problema no és que s'equivoqui en el seu discurs, sinó que actuant de la mateixa manera, s'atreveixi a criticar Israel.

No tinc paraules per descriure la seva actitud més enllà de titllar-lo de cínic i criminal sense escrúpols. No necessito gaires paràgrafs per expressar la meva repulsa més enèrgica a la seva manera d'actuar i voler amagar les pròpies vergonyes amb uns fets que, és cert, molts condemnem i denunciem des de fa dies.

Sense voler fer comparacions entre les dues batalles que tenen lloc a pocs quilòmetres de distància, hem de recordar que el senyor Putin va decidir envair Ucraïna sense que ningú l'ataqués ni matés indiscriminadament ciutadans del seu país. I amb això no vull justificar la resposta del govern israelià, sinó reforçar la meva desagradable sorpresa pel posicionament de Putin davant la guerra entre Hamàs i Israel, mentre té en marxa la cruel guerra del seu exèrcit contra el poble d'Ucraïna. 

Burlar-se de mig món aprofitant les desgràcies que pateixen uns ciutadans del món, que arrosseguen el dolor des de fa massa anys, és la demostració de la seva maldat que ningú hauria de permetre, però que ens hem d'empassar sense cap possibilitat d'evitar-ho. 

Si els dirigents polítics són incapaços d'evitar actituds com la del senyor Putin, que no s'estranyin de la desafecció política, del rebuig a l'establishment, i del ressorgiment del populisme i l'extrema dreta.

Jutge i part

Cada vegada tinc menys confiança en els jutges i no sabria dir ben bé els motius. Pot ser que sigui culpa meva, que no em convenç tot el que està passant i s’està jutjant, o bé que l’exercici d’administrar justícia s’hagi prostituït. Potser les institucions judicials han donat mostres de deteriorament en l’exercici de la Justícia, o bé que el Procés d’independència ens ha marcat massa, a uns i altres.

Sigui quina sigui la raó d’aquesta meva desconfiança, i que noto en molta altra gent, el cas és que quan llegeixo sentències o decisions judicials, no necessàriament lligades amb els fets del 2017, m’entren molts dubtes i no acabo de veure que la raça humana hagi evolucionat gaire en la línia de saber aplicar objectivament les normes que ens hem procurat, sinó que més aviat hi veig molts interessos personals o del col·lectiu responsable d’administrar justícia, sobretot en detriment de les classes populars o d’aquelles persones amb menys recursos per poder-s’hi rebel·lar amb un mínim de garanties per aconseguir resultats favorables.

M’ha passat llegint sobre causes de violència de gènere, de desnonaments, d’enfrontaments amb grans companyies i poders fàctics. I ja no diguem sobre realitats històriques que arrosseguem des de l’època franquista i que s’han volgut tapar, sempre per protegir els que varen guanyar la revolució del 36 i els grans beneficiats de la victòria.

Puc entendre que objectivar les coses és una tasca difícil, i ho veiem a totes bandes. Em ve a la memòria l’assumpte pendent de les valoracions dels caps dels professionals de l’administració pública, res a veure amb jutges ni justícia, que han quedat aturades per desconfiança. No fos cas que l’amiguisme, l’intercanvi de beneficis, la simpatia i proximitat ideològica acabés primant a l’hora de donar l'opinió favorable.

No és fàcil, però una societat que pretén ser un model de democràcia i justa en drets i respecte a tothom al marge de creences, orígens, cultura o llengua, hauria d’esforçar-se perquè l’exercici de la Justícia i el treball dels jutges i magistrats tingués un grau de confiança suficient en honradesa, imparcialitat i objectivitat, que avui em costa molt de trobar-hi.

Donar veu a la ignorància

Em sorprenen alguns comentaris estranyats davant de segons quines declaracions de personatges que, per la raó que sigui, però no necessàriament per la seva intel·ligència, empatia o sentit comú, s'han fet famosos i potser fins i tot guanyen molts diners. M'imagino que és qüestió de l'èxit, encara que sigui un èxit efímer, però que en un moment donat col·loca una persona al cim fins al punt de ser idolatrat.

Trobaríem un exemple clar en el món de l'esport, sobretot el futbol, i evidentment el masculí. Uns jugadors que encara no han sortit de l'ou i els plouen elogis exagerats de fanàtics i massa de gent il·lusionada per un joc que cada vegada és menys esport i més negoci. Com sempre, no és bo generalitzar i a tot arreu hi ha de tot. Però és cert que podríem fer una bona llista de futbolistes que han tingut, diguem-ne la sort, de triomfar amb la pilota, encara que humanament tinguin molt que desitjar.

I probablement la culpa és nostra. De les persones que segueixen el futbol i necessiten buscar uns ídols que els enlluernen i que adoren. No ha de ser fàcil evitar caure en el parany de sentir-te un Déu tot poderós, capaç de tot, si al teu voltant tot són elogis i catifes vermelles.

No voldria centrar-me només en el món del futbol, com si aquests fossin els dolents i la resta immaculats. Ho trobem en el món de la faràndula, en actors i actrius de cinema, en cantants. Trobar l'equilibri entre el saber fer bé les coses, aquelles que la vida t'ha brindat, i la humilitat de pensar que com a humans tenim els nostres defectes i mancances, i que entre tots ho podem fer bastant tot, sense necessitat de trepitjar ningú, no ha de ser fàcil.

La majoria d'humans, que no tenim un club de fans que ens venerin ni aplaudeixin tot allò que fem, ens pot costar entendre segons quines actituds. Potser els hauríem de compadir, perquè la vida no els ho ha posat senzill, i tenen el perill de caure estrepitosament a la primera ensopegada. I el que no podem fer és sorprendre'ns de segons quines declaracions, perquè haurà volgut dir que hem sobreestimat aquella persona, pel simple fet de ser un crac en el seu ofici o afició, sense valorar el seu fons, tot allò que ha conformat el pòsit que li permet bellugar-se en aquest món cada vegada més competitiu i individualista. Si pensem en la col·lectivitat, potser ens serà més fàcil tot plegat.

Ho podem fer junts

Deixeu-me que us digui d'entrada que no tinc la solució. No sé què hem de fer ni com, ni què és més sincer i honest, i al mateix temps més efectiu. Però sí que veig moviments i actituds que busquen més el ressò mediàtic, el posar-se una medalla, que no pas provocar una reflexió. Suposo que és una mica el que passa quan es convoca la gent a manifestar-se. De motius n'hi ha, tots ells legítims, però em preocupa l'endemà.

Aquests dies, amb tot el que està passant a Gaza i a Israel, són moltes les manifestacions de protesta i ràbia que s'organitzen, perquè la matança de civils és cruel i injustificada, sigui del bàndol que sigui. Probablement hi haurà gent que haurà obert els ulls arran de l'atac de Hamàs, sense tenir gaire present la realitat que es viu a Gaza o a Cisjordània des de fa anys, massa anys! El que està passant aquests dies, però, és molt fort.

Puc entendre la iniciativa de les convocatòries de manifestacions, però em fa por l'ús de les mateixes, i la seva data de caducitat que és totalment efímera. Penso en la situació de Catalunya, res a veure amb Palestina, i com ha derivat la convocatòria de l'onze de setembre després dels anys. No s'ha resolt res, i ens hem barallat entre nosaltres, segurament perquè les persones que havien de fer el pas, que ens havien de donar exemple, que havien de posar en pràctica tot allò que els demanava la gent, no han estat a l'alçada de les circumstàncies, i han sorgit les picabaralles entre els partits polítics per veure qui ho liderava, qui ho estava fent més bé que els altres.

No voldria pensar que una cosa semblant estigui passant a l'hora de convocar els vilatans a manifestar-se contra uns fets condemnables i sense cap tipus de justificació, com és el genocidi i la matança de civils. Competirem també per veure qui ho fa més bé? Qui es capaç de convocar més gent? És això el que pretenem, o bé volem sensibilitzar més la gent, si no ho està prou, davant de fets tan horrorosos com els que estan succeint aquests dies i al llarg dels anys a Gaza i Cisjordània?

No em demaneu la solució, però sí que convindria anar més junts, sense falsos protagonismes, atacant l'arrel del problema i exigint als nostres governants que intercedeixin perquè la justícia, el dret a una vida digna i el respecte a totes les creences, imperi de manera definitiva i sense excuses.

No ens oblidem dels immigrants!

Es fa difícil aquests dies escriure i no parlar del conflicte obert entre israelians i palestins. De fet el conflicte no és d'ara, sinó que s'arrossega de fa una bona colla d'anys, però aquests dies, després de l'atac de Hamàs el dissabte passat i la brutal resposta del govern israelià, s'ha fet més que evident, o si més no, nosaltres en prenem més consciència perquè ho veiem a totes hores del dia.

Es fa difícil no parlar del tema de la guerra oberta i els centenars de morts, però hi ha prou temes que hem de tenir presents i pensar-hi. Temes com la immigració i les morts que també se succeeixen en els intents per arribar a Europa. Avui mateix s'ha intervingut vuit embarcacions amb més de 450 persones a bord. Un fet, la immigració, que no té l'empara legal que caldria.

He escrit moltes vegades en aquest blog que la llei d'estrangeria a Espanya és un peix que es mossega la cua. Els estrangers que aconsegueixen arribar al país, si no són comunitaris o bé rics, no tenen cap possibilitat de viure de manera legal. No poden accedir al treball i en molts municipis els és molt complicat poder-s'hi empadronar i tenir accés a l'educació i a la sanitat.

Ja sé que estem molt preocupats per la negociació de la investidura del nou president del govern espanyol, i no dic que no sigui important. El problema és que quan no és un all és una ceba, i mai trobem el moment de resoldre temes, com la immigració, que es troben deixats de la mà de Déu, pagant-ne les conseqüències els menys afavorits, els més vulnerables, com sempre.

Puc entendre que la dreta espanyola, quan ha estat al govern, no hagi fet res per trobar una solució definitiva a la integració de la immigració, evitant que malvisquin i hagin de treballar en negre o delinquir, per pura subsistència. El que no s'entén és que l'esquerra progressista tampoc hagi mogut un dit per resoldre-ho. On és el progressisme? On és la mirada als més febles?

He aparcat per uns moments la guerra a Gaza, sense deixar de mirar-hi a reüll, pel mal de cor que provoca, per parlar d'un altre tema que no és nou, però com que ningú fa res per solucionar-ho, n'hem d'anar parlant sovint. Sisplau, que algú faci alguna cosa per trobar una resposta a una situació anòmala que no té cap mena de sentit i que fa viure malament a moltes persones. Persones que no han tingut la sort de molts, de poder viure dignament al nostre país de naixement.

Contrastem i no ho difonguem alegrament

Cada vegada és més complicat contrastar les notícies que ens arriben des de diferents punts del món, però també de ben a prop de casa. Malgrat l’experiència que el nostre país té de la premsa escrita, amb una manipulació descarada de les notícies, el desenvolupament tan ràpid de les xarxes socials ha fet que la veracitat de la informació que t’arriba, cada vegada sigui més dubtosa.

Ho estem veient aquests dies amb les notícies que ens informen de la guerra entre Gaza i Israel. S’ha comprovat que algunes de les informacions que s’han donat eren falses. Informacions que poden haver provocat prendre partit a favor o en contra d’alguna de les formacions del conflicte. I tot això gràcies a l’interès d’unes persones o grup polítics que, sense escrúpols, volen decantar la balança cap unes posicions concretes.

No és res nou, sinó que ja fa temps que dura, però cada vegada tot és molt més sofisticat i confús. És per això que tenim l’obligació de contrastar bé tot allò que ens arriba, i sobretot no ajudar a aquesta desinformació tot reproduint notícies i dades que no sabem ni tenim la certesa que siguin certes.

Hi ha una frase molt antiga que diu, si vols mentir, digues el que sents dir. Ara això té més sentit que mai. Siguem curosos amb tot allò que diem, sobretot si no tenim la certesa de la seva veracitat. Catalunya ja fa temps que ha desconfiat de tot el que diu la premsa espanyola perquè ho podem contrastar, perquè ho patim directament. Això mateix no ho poden fer fàcilment la resta d’Espanya, perquè els bombardegen amb falsedats sobre nosaltres. Pensem, doncs, que nosaltres podem ser víctimes del mateix sobre el conflicte entre israelians i palestins i que les xarxes socials estan plenes d’intencions gratuïtes, algunes d’elles amb molta mala fe. Estiguem alerta!