Em sorprenen alguns comentaris estranyats davant de segons quines declaracions de personatges que, per la raó que sigui, però no necessàriament per la seva intel·ligència, empatia o sentit comú, s'han fet famosos i potser fins i tot guanyen molts diners. M'imagino que és qüestió de l'èxit, encara que sigui un èxit efímer, però que en un moment donat col·loca una persona al cim fins al punt de ser idolatrat.
Trobaríem un exemple clar en el món de l'esport, sobretot el futbol, i evidentment el masculí. Uns jugadors que encara no han sortit de l'ou i els plouen elogis exagerats de fanàtics i massa de gent il·lusionada per un joc que cada vegada és menys esport i més negoci. Com sempre, no és bo generalitzar i a tot arreu hi ha de tot. Però és cert que podríem fer una bona llista de futbolistes que han tingut, diguem-ne la sort, de triomfar amb la pilota, encara que humanament tinguin molt que desitjar.
I probablement la culpa és nostra. De les persones que segueixen el futbol i necessiten buscar uns ídols que els enlluernen i que adoren. No ha de ser fàcil evitar caure en el parany de sentir-te un Déu tot poderós, capaç de tot, si al teu voltant tot són elogis i catifes vermelles.
No voldria centrar-me només en el món del futbol, com si aquests fossin els dolents i la resta immaculats. Ho trobem en el món de la faràndula, en actors i actrius de cinema, en cantants. Trobar l'equilibri entre el saber fer bé les coses, aquelles que la vida t'ha brindat, i la humilitat de pensar que com a humans tenim els nostres defectes i mancances, i que entre tots ho podem fer bastant tot, sense necessitat de trepitjar ningú, no ha de ser fàcil.
La majoria d'humans, que no tenim un club de fans que ens venerin ni aplaudeixin tot allò que fem, ens pot costar entendre segons quines actituds. Potser els hauríem de compadir, perquè la vida no els ho ha posat senzill, i tenen el perill de caure estrepitosament a la primera ensopegada. I el que no podem fer és sorprendre'ns de segons quines declaracions, perquè haurà volgut dir que hem sobreestimat aquella persona, pel simple fet de ser un crac en el seu ofici o afició, sense valorar el seu fons, tot allò que ha conformat el pòsit que li permet bellugar-se en aquest món cada vegada més competitiu i individualista. Si pensem en la col·lectivitat, potser ens serà més fàcil tot plegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada