C's qüestiona l'AVE del PP i PSOE

Mentre a Arenys es van presentant les candidatures (hi ha feina amb 10!) a nivell nacional continuen arribant notícies d'Unió Democràtica i Podemos, aquests per la dimissió del número 3, Juan Carlos Monedero. 

Unió té pendent celebrar una assemblea el 14 de juny per decidir la seva posició en el procés sobiranista, però a tot això s'hi ha afegit Construïm, on també hi ha hagut alguna baixa, com és el cas de Francesc Torralba.

A València fan dimitir el president de la Diputació, un altre polític del PP a qui s'acusa de corrupció. No sé si al final se'ls acabaran els candidats per anar a les llistes.

He llegit l'entrevista de La Vanguardia a Víctor Manuel i Ana Belén i m'ha cridat l'atenció la resposta sobre el seu posicionament davant les properes eleccions. La darrera vegada que ho varen fer per Zapatero, després se'ls va posar cara de babaus, segons han dit.

I és així, perquè avui els posicionaments dels partits polítics estan en funció de què diuen els altres i de com poden agradar més als possibles votants. Avui, per exemple, hem pogut veure el canvi d'opinió del PSOE sobre l'AVE degut a les declaracions que ha fet C's al respecte. Fins ara el PP i el PSOE defensaven continuar llençant diners en el seu afany de construir l'AVE radial al marge dels resultats. En el moment que C's ho posa en dubte, el PSOE corre a matisar la seva posició.

Aquesta hipocresia dels grans partits espanyols només podrà solucionar-se amb l'arribada d'altres partits que els restin suports i, per tant, majories que tant mal ens han fet. Podemos s'ha desinflat, C's encara no. Espero que aguantin fins a les generals.

La Vanguardia cada vegada menys plural

Avui s'acomiada José Antich del diari del qual en va ser director, substituït per Màrius Carol. Fins ara ha estat escrivint des de París l'article que avui acaba amb "Això és tot, amics. Fins aviat".

Des de l'arribada de Màrius Carol a la direcció del diari hem pogut observar un retrocés en la seva pluralitat. La Vanguardia et permetia llegir articles de periodistes ben distants ideològicament, i les notícies no tenien un perfil tan marcat contra el fet català i el moviment sobiranista, al qual no calia apuntar-s'hi, però sí tractar més objectivament.

És cert que una cosa és la direcció d'un diari i l'altra l'empresa que el sustenta. L'objectiu, m'imagino, és poder casar les dues parts, de manera que la direcció pugui treballar amb certa llibertat. Potser en temps del director José Antich, el comte de Godó no estava tranquil, i ha estat ara amb el fitxatge de Carol que veu complertes les seves il·lusions.

A Màrius Carol sempre l'havia vist com aquella persona de dretes que es vol fer simpàtic a les esquerres, sense acabar-ho d'aconseguir del tot. Ara, amb la seva responsabilitat de director del diari, no pot fer el joc que li ha agradat tant, i és quan se li veu realment el llautó.

S'ha de dir que durant uns quants anys n'he estat subscriptor, compartint-ho, els darrers anys amb l'ARA. En la darrera renovació de la subscripció em vaig donar de baixa del diari en paper, perquè cada vegada em resultava més carregós llegir-lo sencer. M'imagino que el primer pas és aquest i el següent donar-se de baixa del diari digital.

No és només la ideologia que es manifesta més que mai, i la reducció de periodistes interessants (encara en queden que m'agrada llegir-los), sinó que fins i tot la secció central "Viure" també ha perdut molt d'interès. Les cròniques i notícies del territori català perden interès, a no ser que siguis un amant de l'estil "Caso".

És una llàstima que el diari més llegit a casa nostra, amb una edició en la nostra llengua, estigui perdent interès per part d'una gent que, sense combregar amb la ideologia de l'empresa editora, trobava interessant diferents seccions, sobretot la informació internacional. No em resigno a tenir paciència i veure millorar el diari. Li dono una segona oportunitat.

El moviment Podemos pot haver assolit ja el seu sostre

La sortida de Juan Carlos Monedero de la direcció de Podemos és una primera bufetada al projecte que ens varen vendre que ho havia de resoldre tot. Ens ho posaven molt fàcil: es tractava de fer fora tothom i posar-s'hi ells, perquè ells no eren casta. Ara, però, Monedero diu que Podemos s'està convertint en casta, està fent el mateix que criticaven dels altres.

Rivera diu que Podemos estan nerviosos perquè les enquestes estan canviant i ja no els donen els bons resultats del començament. Varen sortir massa aviat?

En un post, ja fa uns mesos, deia que era una bona idea no deixar presentar a les municipals la marca Podemos, perquè tothom s'hi apuntaria, sense cap garantia de qualitat. Això està passant, encara que amb noms més o menys diferents, però tots busquen l'efecte Podemos a les Europees.

Si poséssim de costat les diferents candidatures a l'entorn de Podemos als diferents municipis catalans, segur que hi trobaríem grans diferències, però em temo que amb un fet comú, gairebé en totes elles: desconeixement de la realitat municipal i promeses irrealitzables.

Penso que els municipis on la llista de Podemos, s'anomeni com es vulgui, obtingui suficient suport per governar, tindran greus problemes de gestió i a curt termini estaran aplicant les mateixes eines que els governs actuals, però amb menys experiència i capacitat de gestió.

Es coneix la lletra de la LRSAL? Es té suficient coneixement de la insuficiència financera de l'administració local? A mesura que s'acosti la data de les eleccions municipals escoltarem moltes promeses sense cap base econòmica realista. És cert que es pot canviar la manera com es gestionen molts ajuntaments sense necessitat de millorar el finançament, però llavors hi ha uns límits que ningú accepta, sobretot qui juga amb discursos populistes.

Monedero ha marxat perquè no veu bé el camí que segueix Podemos, però no oblidem els seus problemes de coherència personal i política. Pablo Iglésias li ha acceptat la dimissió. Serà tot plegat una excusa per treure del mig un líder qüestionat des del principi?

Les baralles entre CDC i UDC no són només locals

Les picabaralles que hem pogut observar en diferents municipis catalans entre Convergència Democràtica i Unió Democràtica són un reflex del que està passant entre les dues formacions federades a nivell nacional. No és res de nou, encara que periòdicament té alts i baixos. En aquests moments ens trobem a la part alta i, per alguns, a prop del desenllaç irreversible.

Es tracta d'una crisi entre partits o bé de lideratges? Si Jordi Pujol hagués optat per Duran i Lleida com a successor dins de CIU, estaria passant el mateix? Són les ànsies de poder de Duran les causants d'aquest enfrontament?

Per què Duran ha creat Construïm? És un possible refugi per quan es descompongui Unió? Com serà la reacció de la gent d'Unió quan s'hagin de pronunciar sobre la independència? Actuaran de la mateixa manera, en bloc? Serà Construïm l'alternativa unionista de Duran i els seu afins?

Podem especular sobre el futur de CIU i de cadascun dels dos partits federats i ens podem equivocar molt, perquè en política hi ha poca racionalitat i moltes sorpreses. Malauradament encara hi ha massa polítics que busquen aprofitaments particulars abans que servir els ciutadans. Això fa que s'especuli molt i es fabriquin moltes històries per no caure en desgràcia.

A Arenys de Mar no només hi ha enfrontaments entre CDC i UDC, sinó que també dintre de cada partit tenen els seus problemes de convivència. Dues candidatures encapçalades per dos militants d'UDC amb membres de CDC a cada llista, són un exemple de l'esbojarrada situació política d'aquests dies. Què passarà?

Paral·lelament hem llegit que l'esquerra social s'està intentant reinventar. Una vegada el PSC ha vist sortir els socialistes més sobiranistes, aquests estant treballant la complicitat amb ERC i una part d'ICV, per aconseguir reforçar l'alternativa a un govern no progressista de CIU. El trajecte serà llarg, però pot ser que estiguem en la bona direcció. Entretant, tot fa pensar que l'efecte Podemos tindrà un recorregut curt. La base és força inconsistent i això en política es paga.

Senyor Iceta, així no aconseguiran la regeneració democràtica

Avui s'ha escampat la notícia que ja vaig comentar en el post d'ahir sobre les llistes fantasmes. Han sortit els líders del PP i PSC a justificar una pràctica legal, però èticament vergonyosa i signe de la decadència dels grans partits polítics.

A Catalunya estàvem acostumats a veure llistes fantasmes en el PP, i sempre, com ara, l'excusa era el victimisme. El fet que ara també ho faci el PSC ens ha vingut de nou. Potser ja ho hauria fet en alguna ocasió en algun poble, però no de la manera descarada d'aquesta vegada.

El senyor Iceta està quedant retratat i no té cap legitimitat per parlar de regeneració democràtica. Estic molt d'acord amb els comentaris crítics a aquesta decisió i sobretot que es consideri un insult a la democràcia i d'una manera especial als electors d'aquests municipis que han vist com un partit polític, que caldria suposar seriós, els ha col·locat un candidat a alcalde que no coneixen de res. No dèiem que a les eleccions municipals es votava les persones? Quines persones, si no sabem qui són?

Amb pràctiques com aquestes potser obtindran més subvenció i algun diputat o conseller comarcal de més, però el que sí que obtindran és un descrèdit i un allunyament de la ciutadania que no vol ser enganyada, que encara confia en la democràcia i que ja està molt farta de tanta mediocritat, promeses incomplertes, corrupció i males arts. Si volem millorar el país, hem de donar el primer pas, i això ho confiàvem en els polítics.

El PSC s'apunta a les llistes fantasmes

Diuen que el PSC s'ha afegit al carro del PP en la seva pràctica habitual de confeccionar llistes fantasmes en les eleccions municipals (parlen d'un centenar de municipis). Fins ara havíem vist com les llistes del PP de petits municipis perduts a la muntanya o al pla de Lleida estaven formats per persones de la capital o zona d'influència. Eren municipis on no hi havia candidats, però convenia presentar-se a les eleccions per sumar vots, i d'aquesta manera beneficiar-se de la subvenció i del repartiment de consellers als consells comarcals i diputats a les diputacions.

Aquest pràctica legal, però poc ètica, ja no és una exclusiva del PP, sinó que el PSC també l'ha posat en pràctica, per evitar una davallada encara més dramàtica en el nombre de candidatures. No n'ha tingut prou en amagar la marca, que en molts casos ni l'ensenyen, sinó que ha corregut a confeccionar llistes en pobles sense candidats.

És molt trist comprovar com en alguna població hi ha llistes que obtenen menys vots que el nombre de persones de la llista, o fins i tot on ningú els vota. Serà molt legal i s'entendrà molt bé la intencionalitat del partit polític que ho practica, però des del punt de vista ètic és una vergonya i penso que els ha de fer mal. Qui pot confiar en un partit que utilitza aquesta estratègia? Ens prenem seriosament les eleccions municipals? Quina manca de respecte!

Sens dubte que hi trobaríem altres pràctiques criticables a l'hora de confeccionar les llistes, però la que comento, al meu entendre, supera els límits de la tolerància. Ara que s'està elaborant una llei electoral catalana (portem més de 30 anys sense), potser seria bo tenir-ho en compte i evitar aquests excessos. Potser no cal residir en el mateix municipi, però com a mínim s'ha de conèixer, treballar-hi i viure-hi a prop. Jo preferiria que la residència al municipi fos una condició indispensable, sobretot pel cap de llista, però si això és demanar massa, com a mínim evitar els extrems d'avui que avergonyeixen al més tranquil.

Continuarem mirant-nos el melic davant de tantes morts?

No podem mantenir-nos sords ni cecs al que està passant al Nepal ni tampoc, molt més a prop, al Mediterrani. Els drames que estan vivint els habitants del Nepal i també els ciutadans del continent africà que intenten arribar a Europa, no poden passar desapercebuts. Està molt bé que ens preocupem del futur polític dels nostres pobles i país; que estiguem preocupats pel que pugui passar a Catalunya abans i després del 27-S, però no podem oblidar els països que estan sofrint per la quantitat de morts que es produeixen.

El cas del Nepal és un fet puntual que malauradament ha ocorregut en altres països, on les construccions no aguanten els terratrèmols i centenars de persones moren sota les runes. Quan això passa ens lamentem de la desgràcia i ens solidaritzem amb els familiars de les víctimes i supervivents. Els estats acostumen a oferir ajuda per salvar vides i a vegades per a la reconstrucció de les ciutats. Què fem amb el cas del Mediterrani?

Si en el cas del Nepal podem tranquil·litzar la nostra consciència, en el cas de les morts al Mediterrani no és possible. Què fem des d'Europa per evitar la mort de qui pretén arribar a Europa? Ens limitem a lamentar la mort i recollir supervivents i cadàvers? No hi podem fer alguna cosa més?

En les catàstrofes naturals ens en sortim fàcilment, però en les guerres i les seves conseqüències ja no és el mateix. Són en aquestes situacions quan es demostra l'eficàcia d'una institució governamental. Quines solucions aprova el Parlament Europeu?

Les solucions no són fàcils, però és necessari treballar per reduir el nombre de víctimes i procurar arribar al fons de la qüestió. És fàcil dir que la solució passa perquè no hi hagi aspirants a travessar el Mediterrani, però us pot sonar molt fals. De moment, mentre no puguem evitar que persones del continent africà vulguin arribar a Europa, la prioritat passa per salvar vides, avançar-nos a la tragèdia, fent prevenció.

Estarem pendents de les resolucions de Brussel·les, però molt ens temem que no haguem de tornar a avergonyir-nos de ser europeus.

Els ajuntaments esperen nou govern i nou finançament

En les diferents eleccions d'enguany hem de demanar als nous partits polítics un canvi en el tracte a l'administració local, ni el PP ni el PSOE, quan han tingut l'oportunitat, no han fet res per millorar el finançament dels ajuntaments. Més aviat, si algun canvi s'ha produït ha estat de restricció. El mal tracte no ha vingut només des de Madrid, sinó que els governs de la Generalitat tampoc hi han ajudat.

Recordo haver escrit en alguna ocasió que amb el tripartit a la Generalitat, amb la seva experiència municipal, podia esperar-se algun canvi, però no va ser així. Ara C's o Podemos poden ser protagonistes, i impulsors d'aquest canvi que des dels ajuntaments es reclama.

Podem estar parlant d'eleccions municipals com a primàries de les plebiscitàries, però el que interessa és poder conformar governs municipals forts que siguin capaços de pressionar les institucions supramunicipals perquè els millorin les condicions amb què han de fer front els problemes de cada dia.

Perquè la proximitat a les persones no és poca cosa. Són els regidors i els alcaldes, i el Ple municipal, els que detecten els problemes que preocupen la població i són el principal objectiu de la seva gestió. La política municipal no és una política de manual perfecte, perquè cada dia hi ha una variant a tenir en compte. Tot allò que es planifica pot variar d'un dia per l'altre. El polític que només ha actuat en un Parlament o Congrés de Diputats no pot imaginar-se què representa exercir la política municipal. 

En els ajuntaments es pica molta pedra i per això no és just que estiguin tan mal finançats. La Llei  de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local (LRSAL) pretén endreçar els ajuntaments i evitar un mal ús dels recursos, però d'entrada ja no s'està complint, perquè podem discutir qui ha de tenir la competència de cadascuna de les polítiques i àmbits de treball, però el que no es pot discutir és el just finançament per desenvolupar les competències pròpies i les delegades.

Demano als partits polítics que no tenen experiència de govern municipal, que estudiïn a fons la situació dels ajuntaments, les possibilitats d'actuar-hi, i es preparin per lluitar per millorar-ne el seu finançament.

El PSC i Societat Civil Catalana

La sortida del corrent sobiranista ha permès que ara el PSC no hagi de continuar dissimulant i es pronunciï decididament com pensa i què pretén. Érem molts els que ho demanàvem, encara que una bona colla hauríem preferit una altra determinació i haver evitat la renúncia a la defensa de la singularitat catalana, a la defensa dels nostres interessos com a poble sobirà. 

Ahir vàrem poder veure com polítics de relleu del PSC, tals com Joan Rangel, compartien espai amb els dirigents de Societat Civil Catalana, per celebrar l'aniversari de la seva creació. Definitivament el PSC s'ha alineat amb el PP i Ciutadans en el seu enfrontament amb els partits sobiranistes. Es troba bé amb Societat Civil Catalana que va néixer per desafiar l'Assemblea Nacional Catalana. 

La postura del PSC ja no es tracta d'una estratègia, perquè diguin el que diguin no em puc creure que no estiguin convençuts que encara no han tocat fons, sinó que s'hi troben bé i a diferència de tots aquests anys en què somiaven poder alliberar-se de la càrrega catalanista, ara respiren tranquils en la seva defensa de la unió d'Espanya. La seva defensa del federalisme sí que es tractava d'una estratègia, per desmarcar-se dels sobiranistes, sense arribar a l'altre extrem, on realment volien ser i hi acabaran anant. 

Descartat el PSC ara és el torn d'ICV. En aquest cas em decantaria per l'estratègia. Entenc que Joan Herrera s'adonés que la seva formació política tenia els dies comptats si no movia fitxa. L'aparició de Podemos semblava que els podia arraconar definitivament i han optat per renunciar al fet nacional i apuntar-se al discurs populista, sense adonar-se que varen ser en el govern i no foren capaços de canviar res. El futur d'ICV es troba en el món municipal, de manera residual i pactant amb qui els necessiti i els pugui donar ales per no desaparèixer definitivament.

Si bé és cert que ICV no s'ha acostat a Societat Civil Catalana, o això és el que a mi em sembla, sí que s'ha desmarcat de l'ANC i dels partits sobiranistes. La seva proposta és, com sempre, ambigua, a l'espera de què passa i on s'apunten. Podemos, per una banda, i la CUP, per l'altra, els fan avui prescindibles.

És temps de discursos populistes i mentides

Et fas gran i cada vegada et resulta més difícil aguantar segons quins discursos, sobretot quan saps que o bé pretenen enganyar-te o són ells uns il·lusos que no saben on es fiquen. Ara, a les portes d'una campanya electoral, és quan surten a prometre allò que no podran complir i a criticar allò que desconeixen, i ho fan pretenent enredar qui ho desconeix.

El discurs d'algunes formacions polítiques denunciant pocs recursos i esforços cap a les persones i famílies més necessitades, no sempre és honest. Si bé és cert que mai seran suficients els recursos destinats a combatre la pobresa i les desigualtats, no tenen raó quan parlen de pocs esforços i dedicació dels professionals de l'administració.

Seria bo que tothom tingués l'oportunitat de conviure durant una jornada amb un treballador social de qualsevol ajuntament governat per qualsevol de les forces polítiques del nostre país. S'emportaria moltes sorpreses i, si hagués estat un crític desinformat, de ben segur que callaria o bé canviaria el seu discurs.

A cap polític assenyat, i als ajuntaments n'hi ha molts, li agrada veure patir la seva població. Ningú vol que les famílies de la seva vila tinguin greus dificultats per alimentar-se i aixoplugar-se en algun lloc. I els tècnics que han d'atendre situacions d'alt risc d'exclusió social i subsistència, els resulta difícil no emportar-se a casa el dolor i patiment dels seus usuaris.

És per això que criticar a la lleugera la feina que fa l'administració local, la més propera i la de menys recursos, resulta un atac a la dignitat de les persones que treballen dia rere dia per aconseguir donar la mà a les persones que no tenen on agafar-se. 

Són indignes i reprovables els missatges i mítings d'algunes forces polítiques que, ignorant la realitat dels ajuntaments, les lleis i competències assignades, volen fer creure que són els redemptors i salvadors de la vila o ciutat. Per tot això recomano molta prudència a l'hora de votar, i no creure's aquells que et prometen grans solucions sense grans programes i realisme. Estic convençut que els electors no són rucs i que saben veure qui els manipula i qui de veritat vol entrar per treballar de valent durant els quatre anys de mandat. Sort i encert!

Les majories absolutes, un obstacle per a la transparència

L'experiència que tenim de les majories absolutes és força negativa. El mal ús dels partits polítics fa que no siguin desitjables. El PP, en aquesta legislatura, ha arribat a extrems inimaginables, convertint el nostre sistema polític en una aberració de la democràcia.

Ho hem estat patint durant tots aquests anys, no només els catalans, sinó tot l'Estat espanyol. El PP s'ha dedicat a promulgar lleis sense cap tipus de consens, la seva connivència amb el poder judicial ha arribat a límits impensables i, realment, contraris als principis més elementals de la democràcia.

Darrerament es parla molt de la transparència aplicada al sistema polític i les seves institucions, però a vegades ho confonem en xafarderia. No dic que no sigui important conèixer els noms dels defraudadors, però més important és tenir la confiança que els nostres polítics els tenen identificats i que hi posen ordre, fent pagar allò que els pertoca. El problema és que no hi confiem.

La transparència també s'ha d'aplicar donant la cara a instàncies, per exemple, del Parlament o el Congrés de Diputats. Valer-se de la majoria absoluta per no donar la cara i no haver de respondre les preguntes de l'oposició, no és precisament un bon exemple de transparència.

El govern del senyor Rajoy va aprovar una llei de transparència, però és el primer d'incomplir-la, a no ser que s'entengui que els transparents han de ser els altres, els que no poden bloquejar res perquè no disposen de majoria absoluta.

Només desitjo veure els resultats de les properes eleccions generals, per constatar que no hi ha cap partit polític que obtingui la majoria absoluta. És cert que a vegades hi ha pactes entre dos o més partits polítics que també els utilitzen per amagar-se mútuament les vergonyes. Contra això és molt difícil lluitar-hi, però sempre és més fàcil que es trenquin que no pas en situació de majoria absoluta.

El disc ratllat de Rajoy i Wert a un mes de les municipals

Mentre es confirma que seran 10 les candidatures que es presentaran a les eleccions municipals a Arenys de Mar, les notícies del dia vénen encapçalades per la commoció per l'assassinat del professor de l'institut Joan Fuster de Barcelona i les dificultats del PP per defugir qualsevol responsabilitat del cas Rato. Sense justificar ningú, quina diferència en l'actitud del PP entre els casos Pujol i Rato!

Però n'hi ha un parell més que són una desgraciada rutina espanyola: Rajoy continua desaparegut a l'hora de prendre decisions i Wert no para en el seu intent de desestabilitzar la pau i harmonia catalana, ara al món de l'ensenyament.

Ahir feia broma amb la imatge de l'actual alcalde d'Arenys, a les paperetes de la seva nova formació, tal com farà Ada Colau a Barcelona, però hi ha una reflexió important a fer que de ben segur no s'escapa a qualsevol persona que cregui en la democràcia, la participació, i molt menys als defensors del model assembleari.

Que una força política posi tot l'accent en una persona és un clar símptoma d'autoritarisme i baixa qualitat democràtica. Algú em pot explicar quin paper juga ICV a la candidatura de Barcelona? Entenc perfectament que la CUP se'n desmarqués. Si en formés part, estic segur que no hi figuraria la imatge de l'Ada.

La imatge de l'Estanis a les paperetes de Junts x Arenys

Si en alguna ocasió heu estat en una taula electoral rebent els vots dels electors, segur que us haureu trobat en el cas que una persona ha demanat poder votar Felipe González, en unes eleccions municipals, o en Jordi Pujol, en unes generals. Això ha passat i passa perquè moltes persones es fixen més en el líder que no pas en el partit, sobretot quan aquest líder té carisma i és reconegut.

L'exemple anterior seria el cas en que el nom de partit polític és menys significatiu que el seu líder, però tot i així ens volen fer creure que en unes eleccions municipals el que pesa més són les persones. Segur que en el vostre municipi hi ha caps de llista que molta gent desconeix i que els votarà per la marca del partit que tenen al darrere.

A Barcelona la candidatura "Barcelona en Comú" ha decidit dibuixar a les paperetes la imatge de l'Ada Colau, no fos cas que per desconeixement del nom de la candidatura es perdessin els vots. Això mateix va fer Podemos, aprofitant la influència mediàtica del seu líder Pablo Iglesias. Qui hauria votat la marca Podemos? calia que es fixessin en la cara d'aquella persona que dia rere dia es trobaven a la tele.

Ada Colau, que quan va deixar la direcció de la PAH va comunicar que no es ficaria a la política activa, sap molt bé que la seva cara val molt més que el nom escollit i tots els grups adherits, fins i tot ICV, que si no s'hi apuntava corria el gran risc de quedar a fora.

Jo trobo que Junts x Arenys haurien de fer el mateix. Aprofitant que l'Estanis té el do dels encantadors de serps, la seva imatge a les paperetes l'ajudaria a orientar el vot de moltes persones que encara el situen a CIU. Per cert, avui, al diari El Punt Avui, el posaven a la llista de polítics que no continuaran en el proper mandat. Se'ls hauria d'avisar de l'error.

Amb el pare, un plujós diumenge de primavera

Avui, dia plujós a Vic, he compartit el dia amb el pare, a qui cada vegada li pesen més els noranta-quatre anys. Assegut és tot un home, també menjant, però els seus moviments són exageradament lents i amb molta por de caure.

Parlem de la família i se sent molt feliç amb el seu besnét, en Guerau, de sis mesos d'edat, noranta-quatre anys de diferència. També comentem el partit del Barça; el pare no se'n perd cap, encara que els seus ulls no l'ajuden gens. Ja fa uns anys que vàrem llançar la tovallola. I de política. Acostuma a sintonitzar moltes hores el 3/24 i això el fa estar al dia de l'actualitat, encara que tingui alguna confusió, sobretot en aquells temes que li poden semblar impossibles.

Avui, quan em comentava que estava acabant els torrons, afegia que li agradaria poder veure el canvi a Catalunya, però trobava que cada vegada ho anaven allargant més. Ell n'hauria tingut prou amb el 9-N. Per què cal demostrar res més?

Aquest període de la història, on s'ha destapat tants casos de corrupció, d'apropiació indeguda de diners, no és comprensible per a una persona que mai ningú li ha regalat res. Una persona que als catorze anys treballava a fora de casa, que la guerra li esclatà als setze anys i que en va fer cinc de servei militar. Una persona que, començant de zero, va formar una família i va fer possible el nostre pas per la universitat. Ell pràcticament no va anar a escola ni va anar de vacances fins gairebé l'època de la jubilació, molt més enllà dels seixanta-cinc anys.

Hem compartit el dia en un petit apartament, amb el Matagalls a la finestra i la pluja que esquitxava els vidres, dificultant la sortida diària per estirar les cames.

Zapatero demana que millorem l’autogovern amb l’Estatut retallat

Zapatero ha tornat, però no s'adona que no té cap tipus de credibilitat i encara menys per prometre'ns res o donar-nos lliçons de res. Zapatero té la barra de demanar als sobiranistes que mirin cap a l'Estatut que ens varen retallar primer i buidar de contingut després, gràcies al PSOE i al Tribunal Constitucional, respectivament. 

Si polítics com Zapatero tinguessin una mica de vergonya, es quedarien a casa i no intervindrien en cap tipus de campanya política, i molt menys en campanyes electorals. No s'adonen que encara perjudiquen els seus?

Han vingut els dos, l'actual i l'ex, i tots dos pretenen convèncer-nos que fem bondat i comptem amb ells perquè ens solucionin els suposats problemes amb l'encaix a Espanya. El problema, però no són ells, sinó els catalans que s'ho creuen.

Però no són només els votants socialistes, sinó també els que encara votaran Joan Herrera. També ell creu que amb Espanya es pot pactar res que ens pugui beneficiar. És trist el paper que fem tots plegats, i probablement arribarem a la conclusió que no ens mereixem res millor del que tenim.

Les declaracions amb trampa de Duran i Lleida

Arran de les paraules de Duran i Lleida, que avui comenta la premsa, voldria dir que no em resultaria gens estrany que Duran sortís d'Unió Democràtica i es quedés en el nou partit polític que s'ha inventat, Construïm.

Sempre he pensat que els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya li ho agrairien. Si aixequessin el cap i s'haguessin de pronunciar, segur que es posarien en el costat dels sobiranistes, a l'altra banda d'en Duran. 

Avui Duran deia que mai sortiria d'Unió Democràtica, mentre conservés la seva personalitat i especificitat, o sigui, mentre ell marqués el ritme i direcció del partit. Segons com vagin les coses d'aquí al mes de juny, potser la seva sortida del partit serà més ràpida del que ens puguem imaginar.

Duran i Lleida continua fent el doble joc. No s'acaba de definir perquè no vol perdre. Ell s'apunta sempre a cavall guanyador, i és per això que quan la cosa no està prou clara, es mostra dubitatiu a l'espera de que es concreti.

Duran ha delegat a Espadaler el pes de la campanya de les eleccions municipals. Aquesta és una delegació amb trampa. Espadaler mai li dirà que no, i d'aquesta manera s'estalvia que davant d'un possible fracàs de la federació de CIU li carreguin el mort i la responsabilitat. Duran i Lleida mai ha assumit cap responsabilitat dels fracassos; sempre ha tingut un boc expiatori, i en Ramon Espadaler és la persona ideal.

La història continua i veurem si al final ens dóna la raó, o bé ens sorprèn. Temps al temps.

Quina és la situació de la gent gran d'Arenys de Mar

El treball que es fa des de la regidoria de Benestar Social d'Arenys de Mar, des de fa anys, és molt important. Hi ha un equip de bons professionals que treballen amb els mínims recursos que disposa l'administració, però abocant-hi tot el seu coneixement, esforç i dedicació.

La seva feina només l'entén qui la veu de prop. En situació de crisi com la que arrosseguem des de fa set o vuit anys, dificulta molt més el seu treball, per l'augment de casos a atendre i les dificultats per trobar recursos. Els problemes que detecten no són circumstancials, sinó que cada vegada arrosseguen a més persones per a més temps. La sortida de la crisi, per a algunes famílies, és gairebé una quimera.

Avui llegia la notícia del diagnòstic que es vol fer de la situació de la gent gran a la nostra vila. Heu de pensar que no us podeu imaginar quina és la realitat. Sovint, quan ens parlen de situacions extremes de moltes famílies, ens imaginem ciutats de l'àrea metropolitana, nuclis de població estigmatitzats des de fa anys, però no imaginem que això pugui estar passant a la nostra vila, al mateix carrer de casa nostra.

La notícia recorda la creació de la figura del voluntari de carrer. Altres poblacions parlen de projecte radars... es tracta de la col·laboració de veïns i veïnes perquè ajudin a detectar situacions extremes de famílies o persones grans que viuen soles. Situacions que l'administració no pot descobrir, però que si n'és informada, pot treballar i resoldre les necessitats més bàsiques.

En l'època dels nostres pares o avis, el coneixement veïnal facilitava saber qui s'ho estava passant malament i qui necessitava l'ajuda dels veïns. Avui dia vivim molt independentment, gairebé sense conèixer el nostre veí més proper. És per això que cal conscienciar tothom de la necessitat de vetllar pels nostres veïns, aquells que tenen una situació més alta de risc, per poder reaccionar a temps abans no sigui massa tard. Des d'aquí la meva felicitació a tot l'equip de Benestar Social d'Arenys de Mar.

El trist serial del partit dels normals, el PP

No sé si es pot caure més baix, però el que sí puc dir és que no es pot ser més pocavergonya. El president del govern espanyol, que té la barra de proclamar que el seu és el partit de les persones normals. És Rato una persona normal? Són persones normals les que blanquegen diner?

Si rebobinéssim el temps de les declaracions comprovaríem com s'elogiava polítics del PP ara imputats o fins i tot presos. Això explica per què no ens creiem ara tot el que Rajoy ens pugui dir. I ens diu que la gent normal els vota. Doncs m'apunto al grup dels anormals.

Rato es defensa, però tot fa pensar que no hi ha aigua clara al seu darrere. De fet, hi estem tan acostumats que ja res no ens sorprèn. Tenim un serial darrere un altre, on hi participen diferents partits polítics. A casa nostra encara no ho sabem tot de CIU i d'Andalusia no sembla que ens arribin bones notícies del PSOE. Quant al PP trobem fets punibles i persones imputades a València i a Madrid. El PPC cau en el ridícul més estrepitós cada vegada que la senyora Sánchez-Camacho obre la boca.

Entretant Montoro ens avisa que legalitzarà el conèixer els deutors a Hisenda i també les persones que es varen acollir a l'amnistia fiscal. Suposo que forma part de la política de transparència. Sabeu què us dic? això de la transparència està molt bé, però m'ensumo que hi ha trampa. Vosaltres creieu que ens ensenyaran tots els draps bruts? Si la majoria són d'ells! No m'ho acabo de creure.

Hi ha qui es prepara engrescant i el PP insultant

Tocaria parlar del ministre paranoic, però m'hi resistia perquè em molesta donar-li tant protagonisme en el meu bloc, encara que sigui per criticar la seva reincident actitud de menyspreu cap a nosaltres, només per despitar i que no ens fixem en la corrupció del PP i la incapacitat del president del govern espanyol d'evitar el descrèdit de la seva formació política. Sens dubte que Jorge Fernández Díaz s'hauria d'avergonyir de les seves paraules i manipulació de la realitat catalana.

Avui l'ABC presentava a primera pàgina una fotografia de la visita d'una cinquantena d'imams al Parlament de Catalunya l'any 2012. Només faltava trucar la fotografia i col·locar-los una estelada a cadascun d'ells. No us recorda les declaracions d'Acebes i Aznar en vigília de les eleccions generals de 2004? Llavors tot era ETA, ara tot és culpa del moviment sobiranista. Sempre és culpa dels altres. Impotència?

A Arenys es van coneixent els noms dels integrants a les diferents llistes electorals. Tenim 170 candidats per a 17 llocs, deu candidats per a cada regidor o regidora en joc. Màxima emoció entre els candidats a electes, però n'hi haurà tanta entre els electors?

Aquests propers dies, des del Grup de Debat i Tertúlia formularem unes preguntes a les diferents formacions perquè ens ajudin a conèixer què podem esperar de cadascuna d'elles si aconsegueixen alguna parcel·la de poder. Confiem que seran prou generosos i, sobretot, que tindran propostes prou engrescadores i realistes per animar-nos a votar el dia 24 de maig.

"Veneçuela, en estat crític", al dossier Planeta de l'ARA

Ahir em referia al dossier dels dissabtes del diari ARA, sense entrar a parlar del tema tractat aquest darrer cap de setmana, cosa que vull fer avui. El dossier Planeta d'aquesta setmana es preguntava "Què en queda del chavisme?".

Us haig de confessar que mentre el llegia pensava en la Teresa Forcades i em preguntava què hi havia anat a trobar a Veneçuela, però sobretot em preocupava com havia pogut ser enganyada tan descaradament. Potser una manca de visió de futur? Si fos així hauríem de témer sobre les seves prediccions per al nostre país.

Crec que el treball de l'ARA sobre Veneçuela és correcte i no li veig cap intencionalitat, ni política ni social. Penso que les notícies que ens arriben d'allà són prou evidents que aquella no és la manera de fer política, encara que sigui per sortir d'unes situacions de desigualtats infames.

No vull caure en la simplicitat de parlar de Podemos i posar-los al mateix calaix. Desconec quina ha estat la responsabilitat dels membres de Podemos que hi varen anar, ni tan sols si es tractava d'una estratègia política o simplement financera. El cas és que la situació de la població veneçolana, tal com ens la presenta l'ARA, no és gens agradable i mereix tot tipus de reflexions.

Pressuposant problemes internacionals i ingerències, no es pot governar un país a base de disposicions autoritàries i ofegant l'oposició, ja sigui política o mediàtica. Esclar que a casa nostra l'exemple del PP no és gaire gratificant, ni modèlic. Tenim uns ministres del PP nefastos i d'una perillositat extrema per a la democràcia del país.

Probablement amb la pèrdua de Chávez, Veneçuela ha rebut una gran sotragada davant la incapacitat manifesta de Maduro de continuar la seva política. Es tracta, però, només de carisma? Ha pres Maduro decisions que hagin provocat una situació caòtica difícilment esmenable?

Us aconsello la lectura del dossier Planeta perquè, de la mateixa manera que en el cas de l'Islam, de l'altra setmana, t'aporta informació, criteris i relat, que t'ajuden a fer-te una idea d'allò que a vegades només llegim entre titulars.