La CUP es prepara per a un govern municipal de participació

Si una cosa sabem certa és que el diumenge 24 de maig hi haurà eleccions municipals. Què passarà abans o després ja no ho podem dir, i cada vegada resulta més difícil de preveure. El govern espanyol es serveix de la Fiscalia General per posar-ho tot molt difícil o molt fàcil, segons com es miri.

Conviurem amb les preparatives per conformar programes i candidatures municipals amb la incertesa de si s'avancen les eleccions a Catalunya o bé el president Mas vol acabar la legislatura i convocar-les després de les estatals.

A Arenys ja s'han organitzat diferents actes relacionats amb les eleccions municipals del maig vinent, cadascú de la manera que li va més bé i ho considera, amb la característica gairebé comú de parlar de la participació.

No ens deixem enganyar, però per aquesta paraula i valorem-la a fons. És molt fàcil dir que volem que la gent participi i molt diferent donar les eines perquè aquesta participació sigui real i no només una propaganda electoralista. L'experiència ens ha de servir per posar a cadascú en el seu lloc.

Algú creu que el govern municipal actual és fidel a la participació? Vull recordar que en l'inici d'aquest mandat es va suprimir la regidoria de participació, la qual es va recuperar amb l'entrada en el govern del grup municipal socialista. Què s'ha fet fins ara?

El procés participatiu per decidir què es fa amb una part del pressupost d'inversions, que ja es va fer en el mandat anterior, és l'única cosa que ens ha ofert el govern municipal actual. Participar no és només això. Participar no és només convocar una Audiència Pública anual. Participar vol dir molt més.

Però que ningú s'enganyi. Què han fet els grups municipals de l'oposició? criticar l'únic acte de participació d'aquest mandat que ha seguit els mateixos paràmetres que quan ells eren en el govern? És molt fàcil desautoritzar el govern, quan no es tenen responsabilitats, però cal ser coherent i honest en la crítica.

Tot fa pensar que el proper mes de maig tindrem poques possibilitats d'escollir forces polítiques que es creguin de veritat la participació. El poble català ha demostrat que està al costat del govern de la Generalitat quan ha convingut. Estic convençut que això també pot passar a Arenys, i per ara l'únic grup municipal que ha demostrat que es creu la participació i que vol treballar-la perquè sigui efectiva és la CUP. Veurem si d'aquí al mes de maig algú més s'ho planteja seriosament.

Rajoy aconsegueix sacsejar el mapa polític català

Una enquesta que sortia avui sobre resultats electorals al Parlament de Catalunya donava la victòria pels pèls a CIU, tot i perdre gairebé 20 diputats, seguit d'ERC, sense que la suma d'aquests dos partits polítics aconsegueixi la majoria absoluta. La tercera força política era Podemos, empatats amb C's que gairebé doblava el nombre de diputats. El PP i el PSC perdien gairebé la meitat dels vots i també en perdia ICV. La CUP era qui creix més percentualment, encara que es queda en la darrera posició.

Si la intenció final del president querellat és convocar anticipadament les eleccions, la majoria absoluta caldria buscar-la amb l'ajut de la CUP, però amb la incògnita de què votarien els diputats d'Unió. És per això que per als sobiranistes no està tant clar, sobretot per la incorporació al Parlament català de Podemos i la crescuda de C's que compensa la baixada del PP.

El Partit Popular català fa temps que ha signat la seva renúncia a cap tipus de rellevància en la política catalana, en part gràcies als seus amics espanyols, amb Rajoy al capdavant, però també a la inutilitat del discurs d'Alícia Sánchez-Camacho. El nacionalisme espanyol, però continua present per la crescuda de C's que es beneficia de l'ambigüitat d'un PSC que no acaba de trobar quin és el seu paper, i a la incapacitat que ha demostrat darrerament el PP per governar el país sense l'ajuda dels jutges i magistrats.

Les dades de l'enquesta no són cap sorpresa, potser la sorpresa la tindrem el dia que anem a votar. En totes les tertúlies polítiques es dóna per fet que Podemos entrarà amb força, encara que ningú sap què faran. La seva empenta és fruit de la frustració de la gent i la incapacitat de PP i PSOE de governar per i amb la gent. El problema pot ser quan estiguin a dins i no ens puguin oferir res d'interessant.

La querella del PP no fa més que agreujar la situació política d'Espanya. El PP juga amb foc i no ho sap. No s'adonen que hi ha molta gent emprenyada i amb ganes de marxar i no són capaços d'entendre que cada vegada és més difícil tirar enrere. Els partits de l'ambigüitat, el PSC, i els que volen acontentar tothom, ICV, reben el mateix càstig que els que s'han proposat esclafar-nos, atacant la llengua, la cultura, les finances... No es tan difícil adonar-se'n.

Les contínues escissions del PSC

Ahir parlava d'embogiment de certs polítics de la dreta espanyola i en posava alguns exemples, però de gent pertorbada no només n'hi ha a la dreta, l'esquerra no se n'escapa pas. El PSOE té un diputat etern, però que acaba d'anunciar la seva jubilació, que no queda pas curt. Es tracta del senyor Guerra que, si fos prou honest, hauria de reflexionar sobre la seva evolució política. Segur que no es reconeixeria.

La diferència respecte als personatges d'ahir és que el senyor Guerra i uns quants barons del seu partit han seguit sempre en la mateixa línia i, com a mínim, no se'ls pot acusar d'incoherents o d'haver canviat d'armilla.

El senyor Guerra continua orgullós d'haver retallat l'Estatut que ens havia promès respectar el president Zapatero. Una retallada que encara va quedar curta, perquè el Tribunal Constitucional va fer la resta. El senyor Guerra avui criticava al president Montilla per haver declarat que en cas de querella es posaria al costat del president Mas. 

La querella ha arribat i espero que el PSC no es faci enrere ni desautoritzi el president o senador Montilla, encara que Guerra els amenaci amb constituir el PSOE a Catalunya al marge del PSC. Si això passés no sé quants partits socialistes tindríem.

Cal que Castells, Geli, Tura i Nadal, entre altres, creïn un nou partit socialista? definitivament hem de descartar el PSC d'Iceta com a partit socialista català? què farà Ignasi Elena? un nou partit? és ben cert que als catalans, en política, ens agrada fraccionar-nos. És qüestió de protagonisme i no voler cedir en res.

Veurem néixer nous partits d'esquerra i d'altres que volien sumar tampoc ho aconsegueixen. Em refereixo a UPyD i C's que han trencat les negociacions per anar junts a les eleccions. Qüestió de protagonisme també? 

La dreta espanyola embogeix

Avui tot esmorzant algú comentava que darrerament hi ha un seguit de personatges de la dreta espanyola que sembla haver embogit. El seu radicalisme i sectarisme és tan profund i rabiós que no ho poden aguantar. La manca d'arguments i la impotència per no disposar d'un marc feixista com quaranta anys enrere fa que els surtin els ulls enfora i diguin bestieses.

Podríem posar molts exemples, però els més significatius serien Alejo Vidal-Quadras, Rosa Díez, Albert Boadella... o mitjans de comunicació com l'ABC, La Razón... N'hi ha d'altres que tenen una aparença més tranquil·la, però que també les deixen anar, i donen a entendre que tenen problemes d'incontinència verbal. D'aquests estaríem parlant del ministre Jorge Fernández, el senyor Carlos Floriano, o algun altre ministre.

Un tercer grup serien aquells que tenen un alt poder de decisió i que van amb el disc ratllat. És evident que entre aquests hi ha el president del govern espanyol, la seva vicepresidenta, que només saben parlar de la Constitució, com si es tractés de l'home del sac.

Tots comporten perill i tots ajuden a que la crisi política espanyola vagi pujant de to, sense que ningú trobi la manera d'aturar-ho, no pas perquè no hi hagi possibilitats, sinó perquè no es volen prendre decisions encertades, no es vol dialogar. En lloc de respostes polítiques han judicialitzat la qüestió i resulta inviable qualsevol intent de posar-hi remei.

I la millor defensa dels catalans és la tranquil·litat, la fermesa i la unitat. Si som capaços de continuar junts amb les idees clares i sense caure en el parany de la violència, com sembla que voldria el ministre de l'Interior, el govern espanyol haurà de canviar d'estratègia o finalment perdrà tots els papers. És trist, però aquest és el resultat de la posició quixotesca del govern espanyol i l'amagar el cap sota l'ala del president Rajoy. Segur que es penedeix d'haver originat i liderat la campanya de recollida de signatures en contra de l'Estatut d'Autonomia. Ara, però ja és tard i ha d'assumir la seva responsabilitat que, en aquest cas, va ser una irresponsabilitat.

La separació de poders és un tema de debat constant

Darrerament tothom parla del mateix. Ens lamentem que a Espanya fa temps que la separació de poders és una il·lusió. Allò que algú ens havia venut com a clau del sistema democràtic ja fa anys que va desaparèixer, però potser mai cap govern havia estat tant descarat a l'hora de difuminar aquesta separació com el PP d'aquesta legislatura.

La pressió del Partit Popular a la Fiscalia General és una vergonya per a l'Estat espanyol. La rebel·lió dels fiscals catalans ha estat una sorpresa i ha deixat en evidència la mala praxis del partit que governa i els seus socis catalans. No estem valorant l'oportunitat de la querella, sinó la manera que el poder polític ha utilitzat per pressionar el poder judicial, negant-li l'autonomia a l'hora de prendre la decisió.

Algú deia aquests dies que la política espanyola passa pel seu pitjor moment des de l'inici de la transició. El cert és que portem molts anys de rebombori, la crisi econòmica ens ha empobrit, però la crisi política ens està deixant encara pitjor. La corrupció és present des de fa massa temps i hi ha implicades massa persones i la desconfiança s'ha apoderat de nosaltres. Quin futur ens espera? qui ens traurà d'aquest clot?

Si el poder judicial està contaminat i a mercè de l'executiu, on hem de recórrer per clamar justícia? si el PP ha judicialitzat la política valent-se del seus amics els magistrats, negant el diàleg i imposant la seva veritat, què podem fer que no sigui rebel·lar-nos?

Fa uns anys dubtàvem de la separació dels poders a Espanya, ara en tenim la total evidència. Només podem fer mèrits perquè a Europa i al món s'adonin de qui està governant a Espanya i de quina manera ho fa. No és estrany que apareguin moviments com Podemos, perquè per un lloc o altre hem d'explotar, amb el perill que, seguint la llei del pèndol, ens aboquem a l'altra costat, sense cap tipus de fre.

A qui interessa la visita de Rajoy a Catalunya?

El problema de Rajoy en les seves visites a Catalunya és que només el van a veure els quatre militants i simpatitzants del PP català. El fet que a Catalunya sigui un partit residual, menor, no fa possible que les seves arengues siguin multitudinàries. Per això no val la pena tant d'esforç i ho podria continuar fent darrere una pantalla de plasma.

Ara diu que vindrà a Catalunya a explicar-se millor, però ja ens avisen que el seu discurs no canviarà res, simplement utilitzarà altres paraules. És per això que el que ens pugui venir a dir no ens interessa gens i s'ho podria estalviar. Rajoy està acabat i durarà el que allargui la legislatura, i això ho sap.

Patètic tot el que està passant amb el PP i el fiscal general, que no troben la manera de presentar la querella. Tots sabem que poden imposar allò que vulguin, però fins i tot en això no estan de sort, no ho poden dissimular: la seva actuació sempre és a base d'imposicions i de valer-se de la majoria absoluta. Després s'afarten de proclamar que estan oberts al diàleg, però tenen els conceptes equivocats, per al PP diàleg és monòleg. Estan disposat a escoltar tothom amb una única condició, i és que parlin d'allò que el president vol, i demanin allò que el president està disposat a donar. Aquest és el diàleg del PP i del senyor Rajoy.

Sumant corrupció, incompetència i trets dictatorials, obtenim el sistema polític espanyol, i llavors es lamenten que arribin veus crítiques com les de Podemos, i que a més la gent se'ls cregui. Al PP i al PSOE se'ls està acabant el viure de la rifeta. Ja hi ha qui busca amistats dins de Podemos, simplement per continuar vivint de la política, encara que no es tinguin capacitats ni ganes de treballar. El futur d'Espanya no és gens clar, mantinguin o no Catalunya subjectada.

Les misèries d'un ministre inútil

En declaracions a l'ABC el ministre Jorge Fernández diu que "hi ha risc que la frustració independentista degeneri en violència". Aquest impresentable ministre fa molt temps que està intentant forçar la violència a casa nostra. No en va tenir prou amb la mort dels immigrants de l'estret que fa el que pot per incitar-nos. El senyor Fernández Díaz no s'adona que d'aquesta manera no ho aconseguirà.

Per altra banda, si algú s'hauria de sentir frustrat seria ell, però és tan inútil que ni s'adona del ridícul permanent en què es troba. Encara pensa que és titular del ministeri per mèrits propis, i això el fa pensar que té raó en les seves afirmacions. L'única cosa que el salva és que la majoria de ministres són tan mediocres com ell, i el seu president no dóna tampoc la talla.

Puc entendre que la situació en què es troba el seu partit no és la millor possible. La seva majoria absoluta els haurà provocat perdre les següents eleccions. No han estat capaços de valdre's d'aquesta majoria per consolidar-se en el poder, perquè han confós els termes. El seu despotisme els ha perdut i els ciutadans, que no tenen clara cap alternativa, sí que coincideixen en afirmar que amb el PP no es pot continuar.

De tot plegat el més trist és que no avancem. Fa anys que estem estancats i ni el PSOE ni el PP han estat capaços de situar el país en el lloc adient per no haver d'estar tot el dia patint per veure què passarà. La corrupció i el fet de posar com a primer objectiu el conservar els càrrecs polítics, ha fet obrir els ulls dels espanyols, de molts espanyols que els varen votar.

Actualment la gran preocupació de la militància del PP és el futur dels seus llocs de treball. Una punxada del PP en ajuntaments, comunitats autònomes i el mateix govern de l'Estat, significa la pèrdua del molts càrrecs i el problema de col·locar a tots aquells militants que han estat tan servicials. Això ja va passar amb el PSOE i es repeteix una vegada i una altra en un país bicèfal des del primer dia de la transició. L'únic consol que li pot quedar al ministre de l'Interior és que se li acosta l'hora de la jubilació. La història no en podrà dir res de bo d'aquest ministre, que haurà passat per la vida sense pena ni glòria.

Qui té por de Podemos?

Som moltes les persones que el fenomen Podemos ens fa por, però els motius són ben diversos i fins i tot contraposats. Hi ha qui té por de Podemos perquè els fa la competència i els pot fer perdre les eleccions. El PP i el PSOE saben que amb l'entrada de Podemos ells se'n van avall. El PP sap que perdrà la majoria absoluta i el PSOE que no serà ell qui li farà perdre.

A Catalunya també fa por a uns quants partits. ICV, per mèrits propis, ha d'anar a la baixa i és per això que intenta fer-s'hi amic per mirar de treure'n alguna cosa. Els partits sobiranistes ja no poden mirar només a una banda, la dels unionistes, sinó que també han d'estar alerta pel que pugui fer la gent de Podemos.

La ciutadania, els que hem d'anar a votar i decidir a qui li confiem el futur del país, ens trobem amb una panorama totalment diferent i amb moltes preguntes. Ens sembla molt bé que algú entri amb força atacant l'immobilisme dels partits tradicionals, que s'han limitat a repartir-se el liderat sense canviar res important. Ho veiem bé, però també ens fa por, perquè estem escarmentats. Tenim por que tot el que diu Pablo Iglesias ho porti a la pràctica, que sigui honest i tingui capacitat per fer-ho. Però encara ens fa més por que tota la gent que a tot Espanya s'apunti al carro de Podemos, tingui la capacitat per canviar el sistema polític que ens prediquen i siguin persones suficientment qualificades per liderar el nostre ajuntament, nació i estat.

Tothom té el dret a que hi confiem d'entrada, però avui que les xarxes socials són tan transparents i xafarderes, veiem coses que no són clares i actituds que gens engrescadores. Suposo que qui més qui menys ha buscat per Internet, Facebook o Twitter per saber com és el que sona com a cap de llista de tal o qual partit, i estic segur que hi haurà qui coincidirà amb mi que a Arenys de Mar pinten bastos.

El discurs de Pablo Iglesias és trencador en una societat adormida i avorrida per tanta mediocritat, corrupció i estancament econòmic i social. El moment és l'ideal, però hem d'estar molt atents que amb tanta polseguera no ens hi fem mal. No creieu que a Arenys ja tenim un ventall prou ampli? Podem canviar l'equilibri de forces sense necessitat de buscar-ne una de nova.

La dreta espanyola indigna els conservadors europeus

La credibilitat d'Espanya també trontolla per culpa dels representants polítics que tenim a Brussel·les. Els nostres polítics europeus demostren als ulls de la resta de països el seu poc nivell polític i democràtic. La dreta espanyola està tan acostumada a governar a cop de decrets que no saben que aquest estil no s'usa arreu. En democràcia, encara que es disposi de majoria absoluta, la clau de l'èxit i de la qualitat democràtica és el diàleg i el consens.

A Espanya fa molts anys que estem acostumats als cops de bastó, però aquesta pràctica no funciona a altres països, sobretot si es vol anar amb el cap alt. Aquesta vegada ha estat la representant d'UPyD amb el suport de C's i el PP, però no és ni la primera vegada ni serà la darrera que faran el ridícul, però, i el que és encara pitjor, ni se n'adonen. 

Si algun polític europeu n'havia dubtat, ara es podran adonar de quin perfil de partits conservadors hi ha a Espanya, i potser entendran per què aquests són encara minoritaris a Catalunya. Dic encara perquè no sé el que pot passar a la llarga. Ja sabem que qui va amb un coix al cap d'un any és coix i mig.

No és estrany tampoc que periòdics internacionals demanin a Rajoy que canviï el guió i permeti que els catalans votin. Si a més té tan clar que els independentistes són minoria, de què té por? permetent la consulta ho resoldria i els independentistes s'haurien d'empassar les seves ànsies sobiranistes. Fàcil, oi?

Fins i tot la Fiscalia té dificultats per fer el joc al PP i al seu president. Rajoy volia un càstig exemplar per fer callar els corrents més feixistes del seu partit i li costa més del que es pensava. Rajoy se'n farà el càrrec, però algú haurà de liderar aquests espanyols que ni han transitat ni en tenen ganes. Ja veieu que Martín Villa té molt clar que va obrar bé. Mai ningú l'ha qüestionat judicialment, i això ha passat perquè han continuat governant sempre els mateixos.

Miopia, excés d'orgull o impotència, quina és l'afecció de Rajoy?

Darrerament estem tan acostumats a la iniciativa del president Mas a cada cop de porta de Madrid, que de les converses que manté amb el conjunt de partits polítics sobiranistes i el PSC no n'esperem gaires resultats i sí en canvi una nova proposta del president que fins ara s'ha seguit fidelment. El per què de tot això només s'explica per l'astúcia del president en assimilar i liderar el que la gran majoria de catalans inquiets li ha comunicat.

Per altra banda, no hi ha dia que no llegeixis un articulista que ens parli de la transformació sobiranista de Mas. Tothom dóna per fet que Mas va caure del cavall l'onze de setembre de 2012 i que des de llavors, tot i les contrarietats que ha patit, no ha deixat de caminar cap al dret a decidir i amb una opció independentista que ningú s'esperava, fins i tot posada en dubte pels partits sobiranistes catalans.

La premsa es feia ressò avui de l'enfrontament entre el fiscal general i els fiscals catalans, per considerar que l'enfoc que es donava a la querella del fiscal general no s'aguantava per enlloc. Diuen que el senyor Torres Dulce s'ha enfadat amb Alícia Sánchez-Camacho perquè es va avançar en anunciar el detall de la querella, i ha corregut a desmentir la intervenció del PP, contràriament al que han fet els fiscals catalans, que manifestaven que s'han sentit pressionats.

L'evidència és que el PP està desorientat i té dificultats per defensar una mateixa línia d'actuació. No tothom està content amb l'actitud de Rajoy, probablement perquè encara el troben massa tou, ni tampoc amb la manca de reacció de Fiscalia, a qui li haurien recriminat que no hagués ordenat requisar les urnes. Si això és millor o pitjor per al PP, ho sabrem a no trigar.

L'actitud de Mas ha desarmat el govern de Madrid que encara no ha tingut temps de reaccionar amb el cap, sinó que s'ha limitat a fer declaracions de menyspreu i treure ferro a la gran reacció sobiranista de diumenge. Es tracta de la reacció de la impotència quan t'adones que t'han guanyat. Espero llegir els comentaris sobre la premsa i institucions estrangeres, que demanen a Rajoy que reconsideri la seva actitud. Veurem si guanya el quixotisme de Rajoy o la sensatesa del món mundial.

José Montilla reclama solucions polítiques per a Catalunya i Espanya

Els opinadors i la ciutadania en general som, en moltes ocasions, poc imparcials a l'hora de jutjar i criticar comportaments polítics. Ens deixem portar massa per les nostres simpaties i ens costa reconèixer-ho. Darrerament en el nostre país es fa difícil no caure en l'error de dividir-nos en dos bàndols sense valorar els matisos que algunes persones intenten aportar. Bons i dolents és un joc de canalla, però que adaptem els adults. És el sí o el no, sense acceptar alternatives.

He llegit el 'comunicat' del president José Montilla, criticant la resposta de Rajoy a la manifestació del 9N, rebutjant les querelles i la seva incapacitat per donar una resposta política al desencaix de Catalunya a Espanya. No és la primera vegada que Montilla es queixa de la desafecció dels catalans per una mala política espanyola. No ha tingut mai cap resposta i probablement és per això que ens trobem on som.

Al final de l'escrit el president Montilla, malgrat reconèixer diferències de criteri, es posa a disposició del seu president davant d'una eventual querella que li pugui presentar la Fiscalia. Montilla, que reconeix l'èxit del 9N, no pot entendre la posició del president espanyol més enllà d'una concessió al sector més radical de la dreta espanyola.

El posicionament del PP i C's, menystenint els resultats de la jornada del 9N simplement perquè no els convé, els fa caure en el ridícul, però al mateix temps els deslegitima com a polítics demòcrates. La ràbia de Rivera, Rosa Díaz o Sánchez-Camacho, pel que va passar diumenge, no els permet acceptar els fets i ho disfressen amb interpretacions enganyoses que només aconsegueixen enredar-se ells sols, i que al mateix temps els fa perdre la confiança de la ciutadania. Valorar els èxits de l'adversari és una forma d'empatia cap a la ciutadania i, a la llarga, una manera d'aconseguir seguidors i suport electoral. Els polítics s'obliden que els votants són més intel·ligents del que creuen o voldrien. Al final la vida col·loca a cadascú on li escau.

La gran notícia del dia és que Rajoy parlarà demà

De la manera que ens té acostumats el president del govern espanyol, el fet que s'anunciï una compareixença de Rajoy resulta tota una sorpresa. És de suposar que no es permetrà fer preguntes a la premsa, no fos cas que el posessin en evidència, encara que mai no es pot dir res fins que no t'hi trobes i de més verdes en maduren.

Sóc conscient de la meva subjectivitat a l'hora d'opinar i descriure tot el que ha passat darrerament, sobretot des de diumenge, però això no treu que puguem parlar d'una crisi política important dins del PP, per culpa d'ells mateixos. El seu gran orgull els pot portar al desastre. Tots ens equivoquem, però sobretot quan no acceptem arguments i ens movem per instints i passions desenfrenades. 

Seguirem amb atenció què passa amb la Fiscalia, quina és la base jurídica per a la querella que, sembla ser, presentaran a Mas i un parell o tres de consellers.  

Ramon Tremosa en un twit parla de la possibilitat que Mas no pugui presentar-se més a les eleccions si finalment és inhabilitat. La ceguesa del govern espanyol i de tot el Partit Popular és tan gran que no s'adonen que continuen encenent els ànims i augmentant el nombre de persones que reaccionen en contra i, per tant, obtenint més independentistes. Encara es pensen que desarmat el president Mas els catalans quedarem indefensos. Per cert, us recomano que llegiu l'article de Xavier Sala i Martín, avui a l'ARA.

Demà escoltarem les paraules de Rajoy i en farem la corresponent valoració. Parlarà, això sí, després que es conegui l'abast de la querella de la Fiscalia. De moment tot el que han dit els diferents polítics del PP no són res més que atacs i crits d'impotència, perquè mai s'haurien imaginat que Mas els provoqués d'aquesta manera, d'acord amb el mandat i suport de més de dos milions de catalans.

Sense arguments polítics, Rajoy es val de la Fiscalia

Aquest vespre, tornant de la feina, he vist la notícia de la querella que està preparant la Fiscalia sobre els possibles delictes comesos ahir diumenge 9N. Sembla ser que hi ha prou base per querellar-se i que hi surti esquitxada molta gent, sobretot els responsables dels centres educatius on es va celebrar la... l'activitat participativa amb més de dos milions tres-centes mil persones.

De fet no hauria de ser cap sorpresa. Qui sigui que havia d'actuar ahir per evitar que més de dos milions de ciutadans introduïssin una papereta dins una urna de cartró, no ho va fer, i d'això n'estan molt enfadats la gent de C's i UPyD. Ja no sé si estic parlant de política o bé de conflictes judicials.

Ahir a les 8h del matí no tothom tenia clar que pogués entrar a l'Institut de la vila per fer un 'simulacre' de votació, però ho vàrem fer, i a la nit la vicepresidenta del govern català va llegir els resultats i la participació a la festa.

Tots esperàvem una reacció del govern de l'Estat, però s'ha fet esperar. No es va atrevir a enfrontar-se a la societat civil i ho farà ara judicialment. No dic que no hi tingui dret, i fins i tot podem pensar que és la reacció més coherent. Si el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit la proposta participativa de diumenge i va suspendre totes les actuacions relacionades, és de sentit comú que ara en demani responsabilitats. Si el govern espanyol s'ha negat a tractar el problema políticament, i ho ha derivat als tribunals, és lògic que siguin aquests els que resolguin el cas i en dictin sentència.

El que no sé ben bé si tot això encara ens acosta més al trencament entre Catalunya i Espanya, o bé ho embolica. De ben segur que hi haurà gent que entendrà que aquesta dinàmica ens afavoreix, als catalans, però entenc que no és bo continuar embolicant la truita.

No voldria que les persones que, voluntàriament, varen col·laborar en la festa d'aquest diumenge ara tinguessin problemes amb la Justícia. És amb el que ens va amenaçar el ministre de Justícia, en un discurs penós i fastigós. Segurament sabia el que s'estava coent. 

Estem distrets i el futur és incert. No sabem què passarà a curt termini, però molts creuen que el camí del no retorn ja fa dies que es va iniciar i que com a molt es poden trobar romegueres, però cap tipus d'aturador.

Catalunya planta cara a la intransigència

Si una cosa teníem clara era la valoració que faria Rajoy, el PP i C's, fos quina fos la participació dels catalans aquest 9 de novembre. Frases com "això no és ni una consulta ni res", o bé "els efectes d'aquesta acció participativa seran nuls" no calia esperar a sentir-les perquè eren d'una evidència espaterrant. Però tant ells com nosaltres sabem que no és cert.

Començo a escriure aquest post a les 19h, una hora abans de que es tanquin els col·legis electorals, o com se'ls hagi de nomenar. És per això que no conec el percentatge de participació i molt menys el resultat, però estic d'acord amb els que diuen que hem guanyat. Siguin quins siguin els resultats finals.

Per primera vegada hem desobeït, deixant inútils tots els intents per prohibir-ho. Els partits polítics UPyD i C's han fet el ridícul més trepidant, i Rajoy i el PP català s'han de mossegar la llengua i només tenen el recurs d'amenaçar i menystenir el procés.

Si abans del dia d'avui el discurs repetit mil vegades era "el dia 9N no es votarà", ara que ja ho hem fet, el discurs serà "tot això és una comèdia que no servirà per a res". Nosaltres, però sabem que el dia d'avui tindrà els seus efectes i molts voldríem que fos la convocatòria d'un referèndum amb totes les garanties democràtiques. 

Suggereixo que a partir d'ara les eleccions a Arenys de Mar es realitzin en un únic equipament, de manera que ens hi retrobem tots i ho celebrem amb la mateixa il·lusió i interès d'avui. Potser no cal que sigui allà dalt l'Institut, però un bon lloc seria el Calisay.

Cal agrair a tots els voluntaris que han facilitat que la jornada d'avui hagi estat possible. També els partits polítics del bloc sobiranista, fins i tot ICV, i al president de la Generalitat que, al marge de les nostres simpaties polítiques, ningú no li pot negar el coratge i lideratge de tot el procés. No s'ha acabat res, haurem de continuar treballant junts, però el 9N ja el tenim al sac.

Demà 9 de novembre de 2014 caurà el nostre mur

Demà es commemora el vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Era el dia 9 de novembre de 1989 quan, per sorpresa de molts, s'anunciava l'obertura del pas entre les dues parts en què s'havia dividit la ciutat de Berlín. Un mur que va representar la manca de llibertat, durant molts anys, d'una part de la població alemanya que, de cop i volta, varen perdre el contacte amb amics i parents de l'altra banda de la ciutat. Aquest atac als drets de les persones ha continuat en altres parts del món, i continuen havent-hi murs que són la vergonya de la nostra societat.

A casa nostra aquest 9 de novembre també passarà a la història per haver pogut exercir, si és que no ens ho impedeixen a darrera hora, el nostre dret a expressar quin país volem per a nosaltres i els nostres fills, després de tants anys d'estar sotmesos als dictats d'uns governs intolerants i irrespectuosos cap a la nostra llengua i cultura. 

Per vergonya d'Espanya, el govern i totes les institucions judicials s'han posat en el mateix bàndol de la repressió, la prohibició i la denúncia i amenaces per a qui pretengui actuar lliurement, exercint el seu dret a participar i a expressar-se.

Espanya està donant un exemple greu d'intolerància i manca de llibertats, que només pot ser contestada amb la manifestació pacífica i festiva de tots els catalans que reclamem dignitat als nostres responsables polítics i a les institucions que es serveixen per tapar-nos la boca.

Desitjo que Europa i el món sencer s'adoni de la poca qualitat democràtica dels nostres dirigents polítics i no es posin mai més al seu costat, per no ser còmplices d'aquest atac furibund a la democràcia. No és pot parlar d'Estat de dret, ni lleis, ni constitucions, si tot plegat s'utilitza per reprimir la llibertat dels ciutadans. Estic convençut que el dia 9 de novembre de 2014 es recordarà com el dia en què els catalans varen fer caure el mur de l'arrogància, de la manipulació de la justícia per part de poders polítics corruptes i de la privació dels drets fonamentals de les persones d'aquest país.

Si el poble vol els governs corruptes s'ensorren

Actuant pacíficament però amb contundència, el poble unit no troba murs que se li resisteixin. És el seny, l'actuació serena i els arguments pensats i clars el que aconsegueix franquejar totes les traves i dificultats. És per això que la ciutadania catalana ha demostrat a tort i a dret que res mesquí pot resistir l'esforç per assolir una veritable democràcia, on els drets fonamentals de les persones són respectats. No és el terror el que destrueix les muralles, sinó la raó de les paraules. 

Avui llegia que s'ha practicat una vintena de detencions per enaltir el terrorisme per Interent, i jo em pregunto: què en treuen de manifestar aquestes ofenses contra les víctimes del terrorisme? en canvi, què passa quan defenses les víctimes de la prepotència, quan defenses els teus drets com a individu lliure?

Ningú s'adona del ridícul del discurs del PP o C's, presentant tot tipus de recursos per evitar que el poble català expressi lliurament quin futur vol per al seu país? Sàpiguen que, passi el que passi i acabi com acabi, la història els condemnarà per la seva miopia i actitud antidemocràtica.

Avui he vist d'esquitllada les reflexions de la vicepresidenta espanyola, lamentant-se de l'actitud del president català, i de bon primer m'ha fet gràcia, però de seguida s'ha convertit en vergonya i llàstima. Quina pena tenir uns polítics com els actuals en el govern d'Espanya. Aquesta obsessió per la Constitució i per acusar-nos d'il·legals, sense adonar-se que la història ens ensenya que els canvis són sempre trencadors, la qual cosa ha permès que no ens trobem en l'Edat mitjana, com ens acusen de voler retrocedir, ni en l'època franquista on molts d'ells i elles voldrien retornar.

Si alguna persona o col·lectiu farà el ridícul aquest diumenge, aquests seran els que continuïn entestats en prohibir que puguem participar en aquesta festa de la democràcia. Per cert, no només Jordi Savall ha renunciat al Premio Nacional, sinó que també la fotògrafa Colita ho ha fet. No han estat els primers. També ho va fer l'any 1993 Albert Boadella, per exemple, encara que en aquests moments l'acceptaria, perquè amb l'actual govern del PP són com 'cul i merda'.

El regenerador democràtic Monago no predica amb l'exemple

No hi ha dia que no obris el diari i no et trobis amb la notícia d'una nova estafa d'un càrrec electe. Després jo vinga a demanar que no posem tots els polítics en el mateix sac. Ho continuo pensant, però cada vegada se'm creu menys gent i fins i tot em vénen ganes de dubtar-ne.

He vist que el president d'Extremadura, aquell polític que ens estima tant els catalans i que viu gràcies, en bona part, a nosaltres, el senyor José Antonio Monago, del PP i president gràcies als vots d'IU (que cadascú en faci la lectura que vulgui). Aquest polític, doncs, es veu que s'ha dedicat a fer viatges a les illes Canàries amb càrrec al pressupost del Senat. No en té prou amb el que cobra de tot arreu, sinó que a més li surten les vacances gratuïtes.

Sembla ser, perquè tot és presumptament, que en un any i mig va fer 32 viatges a Canàries, és a dir, que si hi anava de cap de setmana, de 78 caps de setmana, 32 els va passar a Canàries, de franc. I aquest senyor és un dels dirigents populars que reclama la regeneració democràtica!!! quina credibilitat pot tenir?

Això va passar els anys 2009 i 2010 quan era senador, i segons el seu gabinet de comunicació, en aquella època el senador viatjava molt sovint fent tasques parlamentàries. Què carai passava a les illes Canàries que hi hagués d'anar tantes vegades?

Vergonya és el que no té aquest senyor, ni el seu grup polític, ni el partit d'IU que el va avalar com a president d'Extremadura i ha permès que continués al capdavant del govern regional, abaixant impostos, perquè els ingressos ja li vénen d'altres territoris de l'Estat. Uns territoris que critica perquè els considera insolidaris. És el món al revés. És una poca-soltada, i per això volem marxar-ne.

El bufó que desprèn odi

Llegint les declaracions d'Albert Boadella em fa pensar que tants anys fent de bufó se li ha anat l'olla.  Ha estat un personatge original, especial, únic. Li ha agradat anar sempre contra corrent, destacar en les notícies, ser protagonista, però sobretot polèmic. 

Els que tenim ja una edat recordem molt bé tota la campanya per la llibertat d'expressió, l'obra 'la torna'... els partits democràtics varen signar un document a favor de la llibertat d'expressió com a dret fonamental de la persona. 

A vegades pensant en Boadella em ve a la memòria aquelles manifestacions i em sembla impossible que ens moguéssim per la mateixa persona. Sens dubte el personatge ha fet un canvi molt gran. La seva obsessió per atacar les institucions catalanes l'ha embogit fins arribar a dir el que està dient aquests dies. No pot suportar que els catalans puguin qüestionar la prepotència del govern i institucions espanyoles. De ser una víctima del franquisme s'ha convertit en un col·laborador del govern més radicalment conservador d'Espanya.

Boadella continuarà fent de bufó, encara que se li escapa l'odi per entremig de les dents, però la seva credibilitat ja fa temps que la va perdre. Molt abans d'ensenyar-nos el cul.

A Espanya es banalitza el nazisme i la democràcia

Des de fa temps que des de posicions espanyolistes se'ns ha titllat de nazis pel simple fet de defensar la nostra nació i el dret a decidir dels catalans, i han sorgit veus crítiques amb aquesta banalització del nazisme, una crítica des de Catalunya, però també des d'Europa. Imagineu-vos quin grau de cinisme quan se'ns compara amb els nazis mentre els nostres adversaris compten amb grups que utilitzen signes feixistes i irrompen violentament en actes democràtics i de debat.

També a Espanya es banalitza la democràcia quan es considera un valor democràtic el fet de no permetre el vot. Aquesta tergiversació dels conceptes no és més que la mostra palpable que estem vivint un temps confús, encoratjat per un govern espanyol autoritari i prepotent, incapaç de dialogar i judialitzant la política, en un sistema sense independència del poder judicial, clarament sotmès a la voluntat del poder executiu. 

Un govern del PP que des de fa anys es dedica a reduir els drets dels ciutadans, beneficiant una minoria protegida des del temps del dictador, però que malgrat els seus esforços no pot evitar que es descobreixin els molt corruptes que prostitueixen la política espanyola. Un Tribunal Constitucional que des de fa molts anys ha vist perdre tota la seva credibilitat, i que darrerament ha assolit límits insospitats. 

Només confio que la imatge que aquest Tribunal i el mateix executiu espanyol estan donant, faci estralls a Europa i a tot el món, i descobreixin qui és el seu perfil i què es pot esperar d'ells en una Europa en hores baixes que no pot confiar en sistemes tan poc democràtics.

Quan parlem de democràcia no estem pensant en el mateix. La democràcia que entén el govern espanyol o partits com UPyD o C's, no té el mateix sentit que l'accepció de democràcia reconeguda universalment. 

ICV, a la desesperada, busca un soci per no fer el ridícul

No és estrany que les enquestes donin per fet que ICV baixarà, no ja tant per l'entrada de Podem, com per la seva indefinició sistemàtica i progressivament accentuada. El gag de Polònia on la imatge d'Herrera era difusa és la millor explicació de qui és i què està fent darrerament.

Si bé l'experiència política de govern d'ICV no estat mai brillant, d'alguna manera havia passat dissimulada. Ara, però es veu quina és la realitat d'ICV i la gran distància que els separa del PSUC. I ho dic de mala gana, doncs prefereixo criticar altres partits que no pas els ecosocialistes. El discurs d'Herrera, però no permet grans floretes i sentencia el partit a continuar davallant.

No és estrany, doncs, que llegim que ICV busca pactar amb Podem o amb el Procés Constituent, que és la seva marca sobiranista i transparent. Tampoc resulta estrany veure que les CUP no vulguin saber res d'ICV, i això s'agraeix i els fa guanyar punts entre la població catalana més sobiranista, i al mateix temps antisistema, entenent com a sistema l'entramat que els partits majoritaris han construït i que no saben com sortir-se'n.

Aquesta setmana no es pot parlar massa de partits ni coalicions perquè el tema estrella és el 9N, però fins i tot parlant d'aquest procés participatiu, Herrera clava l'estucada al partit. Em sap greu per als amics sobiranistes que encara circulen en l'òrbita d'ICV. Herrera els ha deixat en una situació complicada, que em fa pensar, salvant les distàncies, amb els crítics del PSC.

L'esquerra catalana passa per uns moments prou complicats. ERC, que al meu entendre té poc d'esquerra, s'enfila per la seva aposta per la independència, i cada vegada li posen més fàcil la victòria. Caldrà analitzar si els sobiranistes d'ICV es decanten per ERC o bé per les CUP. David Fernàndez, al Parlament català, ha jugat un paper molt decidit i transparent, que no ocasiona cap dubte. Hi estàs d'acord o totalment en contra, però mai t'enganya. Aquesta pràctica convindria que fos seguida per més partits polítics, si de veritat volen que la ciutadania continuï confiant en ells.