Les primàries del PSC encara porten cua

Tot i que el reconeixement del PSC de les males praxis en les primàries de Barcelona és lloable, ens queda el dubte de què hauria passat si no hagués estat tan evident i escampat per les xarxes socials. Ara és fàcil carregar-nos el PSC per l'actitud tan barroera i gens dissimulada, amb l'excusa d'incitar el vot, però la majoria, per no dir tots, dels partits polítics no haurien de tenir massa tranquil·la la consciència. Costa molt poc d'acusar els altres, amagant les pròpies misèries.

Avui s'especulava que no hi haurà segona volta per no veure més reduïda encara la participació, sobretot tenint en compte que les dues opcions són del mateix bàndol. L'opció final m'imagino que serà col·locar d'alcaldable Collboni, donant un bon lloc a la llista a la senyora Andrés. Personalment trobo que, en cas de pacte, hauria de ser Carmen Andrés, a qui no tinc el gust de conèixer, qui encapçalés la candidatura a l'alcaldia de Barcelona pel PSC.

Andrés, la menys mediàtica, ha engrescat els barcelonins amb qui ha treballat durant uns anys des del govern municipal. Collboni és el "noi maco" de Pere Navarro i té l'ajuda dels mitjans de comunicació. Probablement tingui més capacitat de lideratge Collboni que no pas Andrés, però és per allò del treball de cada dia amb mil dificultats a combatre per avançar molt a poc a poc en l'assoliment dels objectius de l'administració local, la gran deixada de la mà de Déu.

No té res a veure l'entorn en què treballa un diputat del Parlament o el Congrés, respecte al que es troba el polític de l'administració local. El regidor o regidora surt als diaris només per les notícies negatives, i mai se li valora suficientment la seva tasca i els petits èxits. Només per això ja es mereixeria la regidora poder encapçalar la llista del seu partit.

Però en els partits polítics passa el mateixa que en la societat en general. La imatge és molt important, perquè el que es pretén és impressionar i això només s'aconsegueix a base de rostres guanyadors, simpàtics i mediàtics. En aquest aspecte segur que Collboni li dóna mil voltes, i al final el que persegueix el PSC és aconseguir recuperar l'alcaldia que, entretant, l'alcalde Trias gestiona molt còmodament malgrat les circumstàncies. 

Pere Navarro guanya la batalla també a Barcelona

No sé qui s'estranya de les cues de pakistanesos per votar en les primàries del PSC a Barcelona. ¿Qui no ha vist voluntaris anant a buscar avis a les residències per portar-los a votar lliurant-els-hi el sobre amb la papereta a dins? si el que compta és l'escrutini, per què ens hem de fixar amb qui vota què? Una vegada que poden votar, per què no els hi han de facilitar?

M'agradaria que l'anècdota servís perquè els que defensen que l'única participació ciutadana és la votació de cada quatre anys, s'adonessin que no és exactament així i que fins i tot en això pot entrar el dubte, el recel.

L'article d'avui d'en Toni Soler a l'Ara, sortia en defensa dels militants, perquè no quedessin arraconats i només es comptés amb ells per ensobrar. Estic d'acord que hem de comptar amb els partits polítics per avançar en democràcia, però penso que hi ha molta feina a fer per democratitzar els mateixos partits polítics. 

Les primàries del PSC, que tenien l'objectiu d'escollir el seu candidat a l'alcaldia de Barcelona, estan ben pensades. És bo que no només puguin votar els militants, encara que és curiós que hi votin moltes més persones externes al partit. Una explicació seria que els partits tampoc tenen tants militants, i l'altra que hi havia persones interessades en condicionar el resultat, aprofitant la situació interna del PSC.

Sigui com sigui, el resultat està en la línia de la majoria del PSC actual i, a diferència d'altres vegades, el PSC barceloní no es desmarca del global. La postura radical i antagònica amb la direcció del partit que ha mostrat Jordi Martí no s'ha vist compensada amb una resposta ciutadana a favor seu. Segurament els votants pakistanesos, a qui se'ls ha lliurat la papereta i l'euro, no anaven en la seva direcció. Com en tots els llocs, sempre n'hi ha de més espavilats.

ERC té gelosia del PSC

Una prova de que no tenim cultura del pacte i per tant els nostres partits polítics no saben actuar sense majories absolutes, seria la gelosia que se li ha despertat a ERC quan ha vist que el govern de CIU estava arribant a acords amb el PSC per tirar endavant el macrocomplex de Barcelona World.

Haurien de ser capaços d'entendre que en la política dels pactes unes vegades guanyes i en d'altres perds. Unes vegades aconsegueixes arribar al final i en altres ocasions les negociacions es trenquen i no s'arriba a acords, i també que cada cosa val pel què val.

Aquí sembla que si dónes suport al govern de torn, aquest no pot negociar res amb ningú més sense que se'l consideri un traïdor i forci trencar les cartes. Precisament els governs de minories tenen aquestes característiques que els fa ballar amb qui més s'hi assembla per a cada presa de decisió. Un lligam constant i absolut amb una força política determinada faria que qui realment estaria governant seria aquest força que, en definitiva, actua de suport.

M'agradaria, i ja ho vaig dir l'altre dia, que l'acord de CIU amb el PSC també arribés amb la llei electoral catalana, ambdós partits haurien de demostrar la seva capacitat d'arribar a acords, a base de cops de cintura, i consensuar la primera llei electoral pròpia, els dos partits que estan cridats a ser els referents de la política catalana del futur.

XI Jornades Científiques al Tecnocampus de Mataró

Aquesta tarda hem assistit a les XI Jornades Científiques de Mataró, amb la participació d'alumnes de les escoles i instituts de Mataró i el Col·legi La Presentació, d'Arenys de Mar, com a escola convidada. Ha estat una tarda interessant en què els diferents alumnes ens han exposat el seu treball de recerca de segon de batxillerat. 

Us haig de dir que hi ha hagut treballs interessantíssims i alguns d'ells originals. El que presentava l'Ignasi creava expectació, més que tot perquè el títol era desconegut per a la majoria de les persones assistents: "L'obsolescència programada".

Hi hem estat unes cinc hores, i us haig de dir que no s'han fet gens pesades. Era bo d'escoltar la teoria dels diferents treballs i els tipus de pràctiques realitzades en cadascun d'ells. He pensat que no tenia res a veure a quan nosaltres estudiàvem. És bo que sigui diferent, i estic segur que encara hi ha molt a millorar, però l'experiència de realitzar el treball i avui exposar-lo davant de persones desconegudes, ha valgut la pena, i els nois i noies així ho han copsat. 

Cal felicitar tots els professors que hi han col·laborat. Uns professors que sovint només enquadrem entre les quatre parets de l'escola, però que realitzen moltes tasques fora d'hora que cal tenir present i valorar-ho com cal. No cal dir que les persones més properes són en Martí i l'Andreu, tots dos professors de La Presentació i protagonistes d'aquestes jornades.

M'agrada poder escriure un apunt en positiu, sortint de la inèrcia en què polítics i governs ens obliguen a comentar dia sí, dia també. Avui a Mataró ha estat una tarda de cultura a través d'uns joves que arriben a la majoria d'edat, a les portes de la Universitat.

El CGPJ considera abusiva la nova llei de seguretat ciutadana

La consulta catalana i el dret a decidir no és l'únic tema conflictiu a l'Espanya del PP, sinó que els problemes s'acumulen, bàsicament per la incompetència del govern espanyol i el seu afany per recentralitzar i retallar drets a la ciutadania. Avui coneixíem la notícia que el CGPJ aprovava per unanimitat l'informe que qüestiona la nova llei de seguretat ciutadana. 

Fins i tot els estaments judicials que no destaquen per la seva autonomia política, esbiaixats a la dreta que governa, estan en contra de les lleis aprovades per un govern amb majoria absoluta, que ho fa d'esquena a la ciutadania que els va votar.

Una vegada més el ministre inepte d'Interior ha d'admetre una actuació irregular de la policia, en aquest cas en els aldarulls del final de la manifestació de dissabte passat a Madrid. Aquesta actuació reprovable se suma a la bufetada que rep del Consell General del Poder Judicial, que critica durament el text i considera inconstitucionals diferents articles, entre els quals hi ha el que permet la detenció d'una persona per negar-se a identificar-se davant la policia.

La llei de seguretat ciutadana representa una marxa enrere en el respecte de drets elementals de les persones, que només podia ser impulsat per una força amb reminiscències feixistes. El PP s'està lluent i deixant en evidència aquelles persones que el posaven en el mateix sac del PSOE. Dissortadament moltes persones hauran hagut de patir-ho per entendre a qui donaven tot el poder per fer i desfer sense cap tipus de garantia democràtica. 

El ministre d'Interior no dimitirà ni serà cessat, tot i les reiterades proves de la seva incompetència, per la simple raó que qui el va col·locar és tan o més irresponsable que ell. La política de girar la mirada al costat contrari és el pitjor error que es pot cometre i la més gran irresponsabilitat d'un president de govern.

La degradació dels nostres habitatges augmenta el risc dels incendis

La mort dels 4 nens al Vendrell en l'incendi de casa seva, no només ens produeix un gran dolor, sinó que al mateix temps accentua totes les nostres preocupacions per la fragilitat en què viuen moltes famílies a la majoria de pobles i ciutats del nostre país.

Precisament avui he assistit a una xerrada en què ens parlaven de la prevenció com la clau per evitar moltes desgràcies. Segur, però, que podem arribar a la conclusió que els nostres habitatges no sempre estan prou preparats per evitar incendis, ni nosaltres prou previsors per descartar-los.

Quan les condicions econòmiques són tan precàries tot es va degradant. El manteniment dels nostres aparells i les mesures de seguretat es redueixen i el risc d'incendi augmenta. Quan el problema és poder menjar i disposar d'un lloc on viure-hi decentment, tota la resta és superflu, a vegades fins i tot inabastable. 

A tots ens ve a la memòria alguna desgràcia en un habitatge de la nostra ciutat i com ens lamentem de les conseqüències. És important que reflexionem si estem treballant per millorar la situació dels blocs de pisos i cases del nostre poble perquè deixin d'esdevenir bombes a punt d'esclatar. 

L'administració s'enfronta amb la dificultat d'incidir en la propietat privada, però no es pot arronsar d'espatlles ni despreocupar-se'n perquè les conseqüències són per a tota la societat, i normalment afecten els menys afavorits.

La seguretat dels nostres edificis és complexa i depèn de molts paràmetres, però el cert és que en aquests moments estem en una situació preocupant que cal afrontar i trobar solucions, sinó definitives, sí com a mínim que redueixin el perill de provocar més desgràcies.

No reconeixem el Tribunal Constitucional ni les seves sentències

No podem reconèixer aquest Tribunal obsessionat amb Catalunya. No el podem reconèixer perquè dicta sentències polítiques i no pas judicials. No el reconeixem perquè està en mans de dotze persones que mai acceptaran reconèixer els nostres drets, i sota aquesta premissa no hi ha cap decisió que sigui justa.

Hauríem d'estar contínuament recorrent els membres del Tribunal Constitucional, perquè la seva elecció és totalment política, la qual cosa fa que deixi d'existir la necessària independència dels tres poders. Tots són una mateixa cosa, en mans de dos partits centralistes, un pitjor que l'altre, però tots dos irrespectuosos amb el dret a decidir dels catalans.

És per tot això que no puc entendre el posicionament del PSC, cosa que no puc dir del PP català, que sempre ha actuat en contra dels interessos de Catalunya, o de C's que precisament va néixer per intentar contrarestar la força dels sobiranistes.

Avui el Tribunal Constitucional ha tombat la declaració de sobirania del Parlament català, i estic totalment d'acord amb l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb, quan diu: "Quan un país, una comunitat humana, es declara 'subjecte polític i jurídic sobirà' implícitament diu que no reconeix cap sobirania superior a la pròpia. 'Sobirà' és un terme indiscutible, unívoc, gens ambigu en dret internacional. I és evident que si el parlament no reconeix l'existència d'una sobirania superior a la pròpia no reconeixerà una sentència emanada d'una sobirania diferent, en aquest cas de l'espanyola".

Sobirania no és sinònim d'independència, però és cert que el Tribunal Constitucional i el govern espanyol ens aboquen a una única opció possible, malgrat poguéssim creure que altres sistemes eren possibles.

El PSC pot quedar en fora de joc

Si es confirma la notícia que avançava avui Anna Simó, d'ERC, sobre l'acord per a la primera llei electoral catalana al marge del PSC i PP, portaria al PSC a fer una reflexió profunda de què està fent per a la política d'aquest país.

El PSC ha treballat durant molt temps la possibilitat de redactar i aprovar una llei electoral catalana i seria molt penós que al final s'aprovés amb el seu vot en contra. Ho seria perquè es tracta d'una llei molt important per al futur polític del nostre país, i perquè és una llei que necessita un mínim de 90 vots, la qual cosa els posaria en el grup minoritari del Parlament.

No m'ho puc creure i em sap molt greu el punt on hem arribat, amb uns dirigents tan desencertats i allunyats de la realitat del carrer. Els caldrà tornar a fotre's de morros a la paret per adonar-se que van pel camí equivocat. O potser ni així!

Avui tothom parla del primer president de la democràcia espanyola després del dictador Franco, i com passa amb les morts, ara tot són lloances al difunt i s'utilitza de manera partidista com si tots fóssim hereus del seu tarannà i mestratge, però no és cert. Adolfo Suárez va viure políticament en un moment transcendental i amb encerts i errors va conduir al país a un punt que molts nostàlgics del franquisme no es podien imaginar.

És totalment cert que Suárez es va fer un fart de dialogar i aquesta va ser la base del seu discurs i del seu èxit, que ningú o ben pocs varen saber apreciar fins ara quan ha mort. És per això que resulta repugnant sentir-ne parlar al president Rajoy, qui és incapaç de dialogar, que és totalment opac i només se salva gràcies a la majoria absoluta d'un partit que actua de manera unànime i aglomerada per defensar els seus interessos personals i de classe. A diferència de Suárez, Rajoy passarà com el pitjor president espanyol de tota la història, que ha col·locat Espanya al segle XIX i a la cua de tots els estats europeus.

Salvant les distàncies i gràcies a que Navarro no té cap poder, podríem fer un cert paral·lelisme amb Rajoy. Si més no en que haurà estat el pitjor dirigent de tota la història del PSC, i a molts ens sap greu i voldríem que això canviés, i és una llàstima que el partit hagi de perdre més pistonades per aconseguir fer-lo fora i canviar la cúpula dirigent.

Tinc molt interès en què el país disposi d'una llei electoral pròpia, però voldria que aquesta llei no fos més del mateix, sinó que tingués en compte la nostra realitat i l'experiència d'aquests anys, per tal que sigui possible un millor acostament entre el ciutadà i el polític. És per això que em sabrà greu que el PSC n'hagi quedat al marge, i la culpa només serà del propi PSC. No s'hi val a trobar excuses per a tot. Ja no ens mamem el dit.

Recuperant Telemann un diumenge a la tarda

No sé si a vosaltres també us passa, però m'agrada insistir en aquelles peces que desconec o fa temps que no he escoltat, i estic uns dies repetint-les una vegada i una altra fins que les tinc ben memoritzades. Cada vegada m'agraden més i en gaudeixo.

En aquest cas es tracta de la Passió segons Sant Mateu, de Georg Philipp Telemann, una peça que em varen fer descobrir l'any 1980 a Kassel (Alemanya), una família que ens va acollir a casa seva durant una gira musical. Em varen regalar el disc de vinil de la família. Anys més tard em vaig comprar el CD.

Telemann probablement ha passat molt desapercebut per les persones que no s'han especialitzat en la música clàssica o no en són uns consumidors habituals, però té unes obres molt interessants i agradables d'escoltar. En el cas d'aquesta passió segons sant Mateu us aconsello que l'escolteu, i us recomano que feu com ara jo, és a dir, escoltar-la unes quantes vegades seguides. Ja veureu com us encantarà.

No crec que el fet que avui la torni a escoltar sigui el presagi de la derrota del Barça al camp del Madrid, en el partit de futbol que començarà d'aquí a una hora. Escoltar les passions, sigui aquesta o les més conegudes de Bach (avui han interpretat la de sant Joan a l'Atlàntida de Vic), no és motiu de tristesa, sinó de joia. La música ben escrita, i aquesta ho és, et reconforta.

Aprofito aquest moment per recordar la persona de Lluís Tort, que ahir va morir als 88 anys. El seu currículum és dens i és una d'aquelles persones que ha deixat petjada per on ha viscut, treballat i lluitat. El meu sentit condol a la seva família.

Al PP se li veu la cua

Recordo la representació dels pastorets i l'escena en què el dimoni, disfressat de pastor, s'apareix a en Lluquet i en Rovelló perquè l'informin de què està passant. El dimoni amagant les banyes i la cua perquè no el descobreixin, però és no difícil.

Tot això em ve a la memòria llegint les declaracions que es van succeint per part de polítics del PP, encara que no només d'aquest partit. El Partit Popular ha participat del joc democràtic per no quedar a fora, però a vegades demostra que li ve gros, que no ho viu fàcilment, i se li descobreix el seu passat i la bena dictatorial i gens democràtica.

Amb això no vull dir ni penso que tots els seus polítics i militants actuïn de la mateixa manera, però sí que és cert que el PP fa de recer de molts polítics impresentables. L'absència a Espanya d'una extrema dreta explica que aquest interval el cobreixi el mateix Partit Popular.

Avui el rebuig unànime és per les declaracions del portaveu del PP al Congrés de diputats, el senyor Alfonso Alonso, que no és la primera vegada que evacua frases impròpies d'un dirigent polític. Potser per això il·lustra aquesta franja poc dialogant i força prepotent del partit.

L'experiència que vivim en aquests moments dóna peu a moltes excentricitats i és quan es demostra qui és dialogant i té esperit democràtic i es creu de veritat la importància de l'opinió dels altres i col·loca en el lloc que li correspon la consulta democràtica per validar el que pensa la majoria de la ciutadania.

Podem pensar d'una manera o altra, però el que no podem fer és acusar qui pensa diferent de nosaltres que no té dret a expressar la seva opinió, si ho fa de manera pacífica, ni posar en el mateix sac la violència de les armes i la convocatòria d'una consulta democràtica. Les lleis hi són per acatar-les, però també per reformar-les. L'immobilisme no és bo per a ningú.

Actituds irresponsables al Consistori d'Arenys de Mar

Resulta vergonyós tot el que està passant a l'ajuntament d'Arenys de Mar al voltant dels processos de licitació de serveis públics externalitzats, sobretot en el cas dels 'xiringuitos', però no només. Al meu entendre hi podria haver responsabilitat per ambdues bandes, oposició i govern, que haurien permès o, fins i tot, utilitzat els guinguetaires interessats en concursar-hi, per donar una imatge de desgovern que pot ratllar la il·legalitat.

On s'és vist que els possibles concursants puguin conèixer els plecs administratius i tècnics abans d'aprovar-se al Ple Municipal? Si això és cert l'ajuntament d'Arenys de Mar té un greu problema. Saben els regidors què és la lleialtat institucional? ¿Saben que amb segons quines actituds poden pervertir els processos administratius desprenent una certa olor a corrupció?

Quins interessos hi ha al darrera de tot plegat, al marge dels interessos dels guinguetaires que volen participar en el concurs? ¿que no saben que en aquest procés no s'hi juguen cap propietat, perquè no hi tenen més drets dels que puguin tenir-hi privats que fins ara no ha disposat del 'xiringuito'?

Penso que l'error es troba precisament en creure's que els fins ara guinguetaires hi tenen uns drets adquirits, i això no va d'aquesta manera. Resulta que llavors és molt fàcil acusar els polítics de corruptes, però no s'adonen que estan demanant i exigint uns drets que no els corresponen.

Si algun regidor del Consistori ha facilitat la informació abans d'hora ha comès una irregularitat que l'hauria de portar a dimitir. No seria la primera vegada que una informació confidencial es trasllada al carrer irresponsablement. Això ja hauria passat en el mandat anterior i el regidor/a en qüestió no n'hauria après. És el que hi trobo a faltar: lleialtat institucional.

L'ANC diana dels atacs espanyolistes

L'ANC ha esdevingut aquestes darreres hores el punt de mira dels atacs espanyolistes en contra de les aspiracions sobiranistes d'una bona part del poble català. Els atacs i la pressió que li puguin fer des d'Espanya la faran gran i resistent. Si el brot de partits polítics com el SI i el propi moviment sobiranista han fet néixer i créixer partits polítics com C's, també els atacs que la premsa espanyola pugui fer a l'ANC la reforçarà.

He llegit que ja arriben a vint-i-cinc mil socis, mil inscrits aquests dies arran de les amenaces d'il·legalitzar-la. El pitjor de tot, però, han estat les declaracions del president del Tribunal Constitucional que ha aprofitat el primer discurs de la seva agenda per prendre partit públicament en contra de la demanda d'una consulta i no pas de la independència.

L'estil Rajoy de no treballar per resoldre els conflictes, sinó esperar que els adversaris es cansin i tot caigui pel seu propi pes, no està funcionant en el cas de la consulta catalana, i després del fracàs en l'atribució personal del president, ara busquen nous protagonistes. Potser sí que hauran entès que el president no està sol, sinó que hi ha molta part de la societat civil i partits polítics, el PSC inclòs, que reclamen poder exercir el seu dret a opinar en una consulta legal i autoritzada.

No podem perdre el nord i l'ANC ha de continuar amb el mateix estil i intensitat, i la ciutadania de carrer hem de donar suport a qualsevol moviment pacífic que reivindiqui els drets de la persona lliure i sobirana. Caure en el parany que ha preparat la premsa casposa espanyola ens podria comportar molts problemes. Cal anar junts, sense fer cap pas en fals, i escoltat tothom: els que defensen la consulta i els que no, els que volen un estat independent, federal, autonòmic o centralista. De tothom es pot aprendre, però per sobre de tot: el dret a decidir.

L'engany de l'atenció al client d'ENDESA

Karina se unió a la conversación
Karina: Hola, ¿en qué puedo ayudarte?
Karina: Buenas tardes, Xavier.
Xavier: Bona tarda,
Xavier: necessitaria que em canviéssiu les dades del titular d'un contracte de llum
Karina: El contracte està al teu nom i vols sol·licitar el canvi de titularitat?
Xavier: es tracta del contracte 40219xxxx que el seu titular és Jaume Febrer i ho teniu malament
Karina: Ets el titular o es una altra persona?
Xavier: és el meu pare. Jo tinc accés a x contractes, però aquest contracte no surt a online perquè hi falta el NIF que surt incorrecte, i el nom ha de ser en català, tal com té al DNI "Jaume"
Xavier: el seu NIF és 3xxxxxxxy
Karina: En aquest cas, el titular haurà de trucar al telèfon gratuït que apareix a la factura perquè li puguin corregir les dades.
Xavier: el meu pare té 93 anys 
Xavier: si mires els altres x contractes veuràs que hi sóc jo com a tercer autoritzat.
Karina: Xavier, des d'aquest canal només podem comprovar que estàs autoritzat en els contractes que apareixen.
Xavier: 82xxxxxxxxx - 400xxxxxxxx - ...
Karina: Has de sol·licitar la correcció trucant per telèfon o en una oficina presencial amb un document signat pel teu pare indicant que estàs autoritzat.
Xavier: el problema és que teniu malament el NIF. Us ho vaig dir fa temps i m'ho vàreu canviar. Ara heu canviat el comptador i heu tornat a posar les dades malament.
Xavier: Ho he provat de totes maneres i no me'n surto. Penso que no doneu un bon servei de consulta. Els correus em contesteu amb una adreça que llavors no us puc respondre. Per telèfon gratuït 800... em varen dir que ho havia de fer online, ara tu em dius que ho haig de fer per telèfon. Us heu de posar d'acord i donar més bon servei.
Karina: D'acord, Xavier. Però la correcció del NIF no la podem gestionar des d'aquest canal d'atenció.
Karina: Si truques per telèfon o si vas a una oficina presencial, podran gestionar la correcció.
Xavier: Ahir vaig fer el XAT amb l'Annabel i em faltava dir el número de contracte. Ara us dono el número de contracte i tampoc m'ho podeu solucionar. 
Xavier: M'hauries de dir com em puc queixar perquè estic perdent moltes hores per errors vostres.
Xavier: jo no puc anar a una oficina presencial perquè hauré de demanar festa a la feina per un error que és vostre, ja que el DNI ja el vàreu canviar i ara l'heu tornat a escriure malament.
Xavier: no potser que cada cosa s'hagi de fer des d'un canal diferent. Això no és un bon servei.
Karina: Per aquesta modificació que sol·licites és necessari realitzar una gravació o signar conforme les dades són correctes.
Karina: Per aquest motiu, has de fer-ho pels canals que t'he comunicat.
Xavier: el meu número de telèfon és el 6xxxxxx. Que em truqui la persona que ho pot resoldre
Karina: Xavier, em reitero, has de trucar al telèfon gratuït 800.760.909 o dirigir-te a una oficina presencial.
Karina: Ho lamento, però no podem sol·licitar que et truquin.
Karina: No disposem d'aquesta opció.
Xavier: Tornaré a telefonar al 800... i espero que aquesta vegada m'ho solucionin i no hagi de tornar a xatejar
Karina: Perfecte, Xavier.
Karina: ¿Tens cap altre dubte?
Xavier: el meu dubte és si Endesa és una empresa seriosa o no, però això no m'ho podràs solucionar tu. Gràcies.
Karina: Gràcies a tu, Xavier. En finalitzar el xat podràs accedir a una enquesta de satisfacció. Per favor ajuda'ns a millorar contestant aquestes breus preguntes. Per a qualsevol consulta que tinguis no dubtis a contactar de nou amb nosaltres. Bona tarda.

Després de dues telefonades al telèfon gratuït 800.760.909, i saber que m'atenia la Mònica, no he pogut solucionar el problema. Algú em pot ajudar!!!

Quin ministre tan inútil i roí!

És molt tard, però encara que sigui breument, permeteu-me que torni a criticar l'inútil del ministre d'Interior. Quina vergonya! i no em refereixo al que ha passat a Melilla, tot i que va sumant en el currículum del ministre, sinó a les declaracions sobre la destitució del fill de Tejero. Ho ha dit molt clarament: no l'ha destituït per celebrar l'intent de cop d'estat del seu pare, sinó per haver organitzat una paellada sense permís.

És vergonyós i en un país normal aquest ministre hauria dimitit o el president del govern l'hauria cessat, però a Espanya això no passa i és per això que tenim tants inútils en el govern de l'Estat. No és estrany que anem tan malament i, encara que no és garantia de res, tampoc estranya que molts vulguem sortir d'aquest desastre nacional.

Tenim un ministre d'Interior que no controla res. És una calamitat de ministre, un inútil que no serveix ni tan sols com a president d'escala. Quants més desastres haurem de veure i patir fins que no plegui? No hi ha manera de fotre'l fora d'una vegada?

Sincerament, i ho he dit moltes vegades, tot i que ho preveia no em podia imaginar que fos tan, però tan inútil. Sabíem que Rajoy el va nomenar ministre per amistat, per haver-lo ajudat cegament des del primer moment, però no per les seves qualitats. El que no ens pensàvem és que fos un zero a l'esquerra i que tingués la barra de continuar al capdavant del ministeri i no reconèixer que és incapaç de controlar-lo. Ni en temps de Franco hi ha hagut ministres tan sinistres i impotents. Quantes vegades hauré de tornar-ne a parlar? l'hem d'aguantar fins al final de la legislatura? Sisplau, marxem!!!

Rouco per la unitat d'Espanya

Hi ha vegades que certes notícies no saps si arribar-te-les a creure. Estic parlant de l'extens article del diari ARA sobre les pressions del cardenal Rouco Varela perquè el Vaticà condemnés les aspiracions sobiranistes de Catalunya i afectés la sagrada unitat d'Espanya.

No és pas que desconfiï del diari, sinó que pugui ser cert que un cardenal estigui tan obsessionat per un tema terrenal. És cert que el cardenal ens ha donat prou motius d'obsessionar-se amb tot, però hi ha temes que els puc entendre. Que defensi amb totes les seves forces la família tradicional i lluiti contra l'avortament o el matrimoni gai, és comprensible, però caure en la baixesa d'internacionalitzar la seva dèria per la unitat de l'Estat, només ho puc relacionar amb el seu passat franquista, però és voler utilitzar el fet religiós, la màxima institució de l'Església, per una causa política.

La cara del cardenal és patètica i està en consonància amb la del ministre d'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, que a tants ens fa caure la cara de vergonya, allò que tant li falta.

L'ús de les subvencions públiques per afavorir els nostres amics

Arran de la notícia de l'exagerat increment de la subvenció a la FAES quan el PP governava amb CIU la Diputació de Barcelona, crec que seria bo reflexionar sobre les subvencions en general, i sobretot les subvencions a organitzacions dels partits polítics.

No podem oblidar que les subvencions són aportacions econòmiques de diner públic. És per això que els partits polítics que governen, amb majoria o sense, no poden fer un ús interessat d'aquest diner que és de tots i cal ser molt transparent per poder valorar si les ajudes econòmiques estan prou justificades i si tothom hi té accés o bé hi ha qui ho té més fàcil.

El nostre país té una llarga tradició en afavorir amb diner públic els amics. Primer de manera il·legal i després amb una mala praxis de les convocatòries de subvencions. Amb la il·legal només es pot actuar judicialment i, per més que s'hi treballa, hi ha qui se n'escapa. Quant a les subvencions caldria treballar a dues bandes. En primer lloc amb pedagogia, fent entendre que les subvencions han de ser ajudes a activitats d'interès públic, però que s'han d'acompanyar de l'esforç i recursos dels que les porten a terme, i en segon lloc ser transparents i no utilitzar les subvencions com a reclam per aconseguir el vot.

Hi ha moltes entitats que només viuen de les subvencions, quan la seva activitat és totalment prescindible. No es tracta d'activitats d'interès públic que l'administració no pot dur a terme, sinó activitats de lleure i distracció, que són molt lloables, però que requereix que els organitzadors hi posin de la seva part. Al nostre país hem acostumat les entitats a viure de la subvenció, sense la qual no són capaces de fer res. Aquestes entitats són sobreres. No m'estic referint a entitats com Càritas o Creu Roja, per posar dos exemples, que sí són necessàries a la nostra societat.

Per altra banda, els partits polítics amb responsabilitat de govern, acostumen a gratificar les associacions que saben que en podran treure un rèdit electoral. Aquí hi són tots els partits, i ho fan de la manera més descarada possible. Mentre aquesta sigui la base de les convocatòries de subvencions, el nostre país no anirà bé.

En el cas de la FAES i altres entitats similars d'altres partits polítics, es tracta d'entitats que adoctrinen per uns interessos de partit i classe, per la qual cosa no considero una bona idea que se'ls subvencioni. Penso que seria molt més honest deixar-les de banda i que realitzessin l'activitat amb el seu esforç i aportacions, sense utilitzar diner públic. M'agradaria que la gent de partit ho veiés de la mateixa manera.

I quan fou mort el combregaren

Recordeu que fa mesos parlàvem de la devaluació fiscal? doncs, ara sembla que algú pensa que potser seria bo aplicar-ho al país. No hi ha dubte que els nostres governants actuen sempre tard i a vegades quan ja no hi ha possibilitat de recuperar-se.

Molts economistes que criticaven la política econòmica del govern espanyol, davant la crisi, i no només del govern espanyol, demanaven una apujada de l'IVA al mateix temps que es reduïssin els costos de les empreses, per aconseguir llocs de treball i ser més competitives en l'exportació. El govern va apujar l'IVA, però no va reduir costos, amb la qual cosa va perjudicar el poder adquisitiu dels consumidors i no va generar llocs de treball. Ara en parlen.

No puc entendre que hi hagi plantejaments que són tan evidents, que no vol dir fàcils d'aplicar, i que no s'afrontin per aconseguir millorar la situació econòmica d'un país. Europa ha evidenciat que la seva capacitat de reacció és molt dolenta i a més massa lenta. No és estrany, doncs, que hi hagi qui vulgui sortir-ne. Ja veurem els resultats electorals del mes de maig.

En aquestes eleccions europees caldrà observar el pes que tenen els partits proeuropeus, i si són capaços de convèncer els seus ciutadans. En moments de crisi, quan falta la capacitat de resposta, la tendència és a tancar-se i guanya la insolidaritat. És per això que ciutadans de països amb millor situació econòmica, demanin de sortir de la Unió Europea, a qui acusen de protegir els països més pobres en detriment dels més rics.

El discurs de partits europeus contraris a la Unió, acostuma a ser despectiu vers els altres països, i els culpa de tots els mals. No s'adonen que els països rics també necessiten els més pobres, que són els consumidors dels seus productes. És per això que Espanya necessita una bona política econòmica, per competir en el mercat exterior, i la devaluació fiscal és una bona arma per aconseguir beneficis. A veure si encara hi serem a temps.

On va a parar el nostre vot europeu?

Segur que són molts els motius perquè en les eleccions al Parlament europeu hi hagi un percentatge tan alt d'abstenció. No ens acabem de creure les seves competències ni sabem veure-hi els beneficis, els resultats... Els candidats tampoc enamoren massa, que diguem, i potser perquè el vot al partit que nosaltres seleccionem té una aplicació no sempre prou clara en la pràctica.

Votar, per exemple, CIU és dividir el vot entre el Grup del Partit Popular Europeu, on s'hi adscriu Unió, de bracet del PP,  i el Grup Aliança Lliberal i Democràtica, que s'hi apunta CDC. Al mateix temps, compartim vots amb el PNB a qui l'ajudem a que hi entri el seu representant. Votar el PSC és aconseguir com a molt un parell de diputats d'entre una llista de molts socialistes espanyols. El mateix podem dir del PP. Les altres candidatures són més clares, encara que amb pocs efectius i desconeixent força on s'enquadraran en el moment de constituir el Parlament. 

Aquestes incògnites, que potser caldria que els partits ens clarifiquessin, no ajuden massa a que els catalans ens animem a anar a votar, encara que es presentessin plegats.

Si els partits catalans que estan per la consulta, haguessin decidit presentar-se junts, on s'haurien adscrit els diputats escollits? a quin grup parlamentari? si els diputats de CIU es divideixen en dos grups, no hauria passat el mateix amb els diputats d'aquesta llista unitària? Llavors on hi ha la gràcia?

Si resulta complicat entendre el posicionament dels diferents grups parlamentaris a Catalunya i Espanya, sobretot a Espanya, no és estrany que això es compliqui quan parlem del Parlament europeu. 

Si en la política més propera cal un esforç pedagògic i generador de confiança, en el cas de les europees l'esforç ha de ser més gran. Convertir-ho en un cementiri d'elefants, com ha passat massa sovint, com a moneda de canvi o gratificació pels anys dedicats a la política, no ajuda gens a que la ciutadania ens prenguem aquestes eleccions prou seriosament.

L'Esquirol aposta pel nom més popular

Després que en el referèndum celebrat a la població de Santa Maria de Corcó, guanyés l'opció de nomenar-se oficialment l'Esquirol, encara que la participació quedés per sota del 50%, el Ple municipal ha decidit aprovar el canvi de nom.

De fet els veïns d'altres pobles de la comarca utilitzàvem ambdós noms indistintament, encara que és cert que predominava l'Esquirol. A Cantonigròs, que tot i els intents d'independitzar-se, continua com a nucli de l'Esquirol, sempre l'anomenàvem d'aquesta manera, i ens recordàvem d'ells cada vegada que al primer llamp de la tempesta se n'anava la llum. Les vegades que havíem jugat a la 'canasta' amb la llum d'unes espelmes.

No sé què pot representar formalment el canvi de nom per a la població. El nom de Santa Maria de Corcó no desapareixerà de la memòria, encara que retirin els cartells indicadors. Qui no recorda encara la plaça Calvo Sotelo a Barcelona? 

Personalment em sembla bé el canvi, sobretot perquè la majoria que va anar a votar així ho va voler, però també perquè sempre m'ha semblat un nom simpàtic i que en alguna època es tenia com un insult. De totes maneres cal saber que el gentilici dels habitants de Santa Maria de Corcó, és esquirolencs i esquirolenques. És per això que encara dóna més sentit a que el nom oficial sigui finalment el de l'Esquirol.

Continua el "culebró" dels "xiringuitos" a Arenys de Mar

Us asseguro que qui no es distreu és perquè no vol. També us haig de dir que és una distracció penosa i dramàtica que convida a plorar. Els guinguetaires, que volien participar en l'elaboració dels plecs tècnics per a l'adjudicació del nou concurs, ens amenacen amb una nova recollida de signatures. Això és xauxa! I tot això de la mà del seu protector i exregidor de govern, ara a l'oposició.

Arenys de Mar va en camí de ser la riota de tothom per la seva manera d'adjudicar els concursos. Encara que en aquesta ocasió els guinguetaires no queden pas curts. Ells, el que voldrien seria que els hi concedissin per la cara, a dit, i que es deixessin de tants romanços. I si no ho aconsegueixen recolliran signatures.

Hi ha regidors que, per anys que passin a l'Ajuntament, no sabran com funciona l'administració. Ni tenen el sentit del ridícul i en canvi sí molt poca vergonya. Però el que no pot ser és convertir l'Ajuntament en una casa de fireta.

Estem en una època de crisi econòmica, però també, com ja he dit moltes vegades, de crisi política. Ens fan falta bons polítics, també als ajuntaments. Sembla com si no s'ho agafessin prou seriosament, o bé és que no hi ha nivell. Poc més d'un any perquè arribin les eleccions municipals i els partits ja es preparen, alguns celebrant primàries, encara que sense candidats alternatius, i la majoria m'imagino que amb candidat únic. A veure si ens ho posen fàcil i trobem prou incentius com per anar a votar.