De vacances

Avui ha arribat el pare per passar uns dies amb nosaltres. Intentarem fer una caminada diària, tal com hem anat fent els darrers anys, encara que els anys pesen (ja va per als 91) i no es pot abusar gaire. De totes maneres, parats no hi estarem, doncs l'exercici sempre és bo, i no es tracta d'estar tot el dia a casa d'una cadira a una altra.

Per començar la tanda, aquesta tarda hem anat fins al port. La veritat és que és un lloc molt quiet i que t'hi pots moure còmodament, t'adones que Arenys té vida marinera, encara que molts hi visquem força d'esquena. Tenim un port de lleure i esport, però també tenim un port pesquer, i tenim un port manufacturer. No tots els pobles mariners ho poden dir. Ja en traiem prou profit? Segur que l'actual govern municipal, que vol jugar fort la carta del turisme i l'economia, hi posarà tots els esforços per fer-lo rendir.

Les barques estaven totes a punt per sortir demà dilluns a feinejar. Desconec totalment el món pesquer. Hem consta que és un treball dur, que t'obliga a sortir a primera hora del matí, a barallar-te amb les inclemències del temps, l'estat de la mar, i molt pendent de trobar peix. Arribes tarda enllà i la feina encara no s'ha acabat. A terra endins la pagesia no ho té pas més fàcil. El temps també és una variable que condiciona la feina i que pot arruïnar-la per una pedregada o un fart de ploure, o simplement per manca de pluja. L'altre dia, parlava amb uns matrimonis que viuen i treballen a pagès, i ens deien que havien deixat les vaques. Avui dia és molt dur. Tot això dóna per un debat monogràfic.

Demà començo les vacances, més curtes del que havia previst, però que, tot i no moure'm d'Arenys, confio aprofitar-les i que pugui desconnectar de la feina, que ja costarà. Deixeu-me que tingui un moment de record per a les víctimes de Síria, i les de la banya d'Àfrica. Ells no faran vacances.

Ajuntament en fallida per irresponsabilitat

Caldria veure els comptes i conèixer bé la realitat financera de l'ajuntament de Moià, però, d'entrada, amb les dades informatives que tenim, tot fa pensar que aquí hi ha alguna cosa més que una situació de crisi generalitzada. La primera cosa que s'acudeix pensar és en una molt mala gestió pública a l'Ajuntament. Una responsabilitat política de l'alcalde de l'anterior mandat, però també una responsabilitat de l'Interventor que, tècnicament havia d'haver evitat uns números com els que han sortit a la premsa.
Un ajuntament amb un pressupost de 7 milions d'euros no pot acumular un deute de 25 milions. Això no es produeix d'un dia per l'altre, ni d'un exercici per l'altre. Això és un deute acumulat per una gestió imprudent amb responsabilitats per a qui ho consenteix.
Tampoc entenc les manifestacions de l'actual alcalde, quan diu que la solució per Moià és la creació de la comarca del Moianès, que li permetria mancomunar serveis. Mancomunar serveis és una gran solució a la qual han de tendir els ajuntaments, però no cal crear noves comarques perquè això sigui una realitat. Amb això no vull posar-me en contra de la creació del Moianès, llargament reivindicada, però és evident que no cal buscar excuses per no començar ja a parlar amb els ajuntaments del voltant, sigui quina sigui la comarca on pertanyen.
Al que vull referir-me amb tot això, és que no convé confondre la gent amb les paraules. A Moià tot fa pensar que hi ha hagut uns ajuntaments imprudents i irresponsables (el deute acumulat no es fa en quatre anys), que en tot cas s'ha agreujat per la crisi existent, però que aquesta no ha estat l'única causa. De l'ajuntament de Moià caldria buscar responsabilitats, tant a nivell polític com tècnic. I al nou alcalde dir-li que s'encomani a la Generalitat i a qui faci falta, i que no esperi a la creació de cap comarca nova per començar a mancomunar serveis.

Xafardejant per Internet

Aquests dies, per la raó que sigui, m'he mirat i llegit fòrums d'Internet que es creen a partir de notícies, normalment sensacionalistes o si més no polèmiques, i al final em pregunto per què? M'ho pregunto perquè d'alguna manera m'indigno, ja que sota l'anonimat s'atreveixen a insultar, i no criticar, qualsevol persona o idea diferent a la que un creu. Aquesta manca de respecte no és res més que ignorància o sentiment de debilitat o subestima. Davant la incapacitat de raonar, s'insulta.

De totes maneres, també haig de dir que, entremig, hi trobes alguna aportació que t'agrada, no tant perquè hi estiguis d'acord, sinó perquè s'hi veu una anàlisi i raonament que seria el que caldria trobar en totes les crítiques i aportacions a escrits d'Internet, o notícies.

No sé si aquests petits exemples de riquesa dialèctica i raonament, són suficients per amagar el disgust que em creen la majoria de les aportacions, ni si val la pena continuar temptant la sort, fins que ja no pugui més. Haig d'admirar als blocaires que s'arrisquen a rebre qualsevol estirabot del més poca-solta, i que fins i tot intenten fer-los reflexionar i entrar en el diàleg. Jo, tal com ja ho vaig comentar al seu dia, des del moment que vaig decidir entrar en política, em va caure un xàfec d'insults que em varen realment cansar. Vaig pensar que al no tenir l'aixopluc de cap partit polític, era diana per a tothom i cap militant podia posar-se a la meva pell. 

Si no fas res, com a molt et poden dir gandul, però si fas... o bé si t'expresses... ets l'esca del pecat. Malgrat tot, continuaré cercant bons discursos a Internet, interessants raonaments i exposició d'idees, per poder anar creixent i aprendre, i no caure en el parany de només mirar-te el melic. Visca la diversitat.

Doblar en català és una despesa inútil

El 46% dels catalans opta per pel·lícules doblades al castellà. Només un 18% les escull en català. Al mateix temps, el 64% del públic prefereix la versió doblada a l'original. Es tracta, doncs, de doblar en castellà i reduir despeses. Fer-ho en català és malgastar el diner públic. Aquesta conclusió és evident i de ben segur que trobaríem partits polítics catalans que la defensarien. 

Deixeu-me que sigui políticament incorrecte. Si ho hagués de decidir, subtitularia totes les pel·lícules, en català, respectant la versió original. D'aquesta manera assistint al cinema, aprendríem català, pels subtítols i les altres llengües de la versió original. No em decantaria pel que pensa la majoria, sinó que pensaria en la vessant pedagògica. Sembla una mica demagògic, oi? Ah! i perquè no sembli que arracono l'espanyol, les pel·lícules espanyoles no les subtitularia.

Amb tot això què vull dir? doncs que no sempre és la millor opció la que més vots té. A la majoria de països europeus, ni es plantegen la possibilitat de doblar les pel·lícules estrangeres. Ningú no els ho demanat, i han après l'anglès, només veient pel·lícules americanes. A Espanya hi ha molts exemples que ens diferencien de la resta de països civilitzats. Tot ens ve del lema famós durant el franquisme "Spain is different". 

Ja sé que imposar és dur, potser hauríem de trobar la manera de... fent pedagogia animar la gent a optar per les versions originals, subtitulades. Els grups assemblearis, m'imagino que ho han de practicar sovint. Perquè sinó es poden trobar que els socis votin sense saber què voten, desconeixent a fons el tema. Esclar que a vegades també se'n poden servir. Jo, amb el tema de les pel·lícules, tiro l'aigua al meu molí, però... em sembla que és bo.

Fam

Aquests dies ja ens ho ensenyen per televisió, però estem massa atents amb les notícies que ens vénen des de Noruega, com per fixar-nos en Somàlia i en l'anomenada banya d'Àfrica. Estem preocupats per la vuitantena de morts assassinats per un boig que es mereix la màxima pena possible, però no podem oblidar-nos de les víctimes de la fam i la injustícia al continent africà.
Gana, misèria i dolor escampat en una terra seca que no té vida ni futur. Nosaltres ens queixem perquè la pluja obliga a suspendre festes majors, i allà ploren i pateixen una sequedat mortífera. La incongruència de l'ésser humà. La injustícia fruit del mal repartiment. La riquesa negada a multitud de persones abocades a la misèria i a la mort.
Hem de forçar l'activitat prioritària de l'ONU per resoldre o si més no, reduir el sofriment d'unes persones que han tingut la mala sort de néixer en uns països secs i amb un futur fosc, sense esperança ni il·lusió. La burocràcia no pot alentir els treballs d'ajuda als famolencs, i ha de prevaldre el dret a la vida d'unes persones que no són responsables de les penes que pateixen.
Tinc els meus dubtes sobre la intervenció de forces armades a lluites internes de països. Penso en el cas de Líbia, però... s'ha pensat en la guerra de Somàlia? no caldria també intervenir per fer més fàcil la vida dels seus habitants? No tenen prou dolor amb la fam que pateixen, que a més s'hi hagi d'afegir el sofriment per la guerra? Si a Líbia es va decidir actuar, per què no es pensa en aquests països africans? és que la seva vida té menys valor? Repeteixo que tinc els meus dubtes sobre les intervencions estrangeres, però... hem de permetre tan dolor? tantes morts? què podem fer per alleugerir el seu sofriment?

Ja són a casa

Han passat quatre setmanes, volant, i ja tornem a ser quatre a casa. D'entrada, l'experiència sembla que ha estat positiva i, a part de l'aprenentatge de la llengua, les vivències seran recordades durant temps. Tot el que vivim, forma part del pòsit que esdevé tan important per al futur i que ens configura tal com som. Allò que vivim i com ho vivim.

El pare, l'avi en aquest cas, estava content de poder rebre els seus nets. Probablement no s'ha fet la idea de la distància, sobretot en el cas de l'Ignasi, però volia ser allà per donar-los la benvinguda. Amb ell hem celebrat el dia de sant Jaume, encara que un dia endarrerit.

I hem arribat a Arenys amb una bona pluja, que haurà deslluït la festa major de Mataró. Aquest estiu no acaba de posar-s'hi, i potser quan voldrà, el dia serà massa curt perquè li puguem agrair. L'Ignasi ens comentava que Seattle, on sempre hi plou, durant els dies que hi ha estat, ben poca pluja ha trobat. És com si ens l'haguéssim quedat aquí per fastiguejar els xiringuitos i terrasses. Ara que tenim la Riera endreçada!

Avui a casa és festa grossa, perquè hi tornem a ser tots, amb noves experiències per explicar, i contents d'haver pogut tornar, sense cap incidència.

L'ARA retrata un Monzó menor

Ahir al diari ARA es va publicar una entrevista a Quim Monzó. Se'm va acudir llegir-la, tot i que la frase destacada pel diari era: "Fa quinze anys que no convido ningú a sopar a casa". Jo em creia que malgrat aquest detall, hi trobaria alguna cosa interessant al llarg de l'entrevista. La veritat és que em vaig avergonyir, no tant pel que deia en Quim Monzó, com perquè el diari, una vegada realitzada l'entrevista, havia gosat publicar-la. El més assenyat hauria estat deixar-la en un calaix, o llençar-la simplement.

L'entrevista no té cap tipus d'interès, i per les respostes que dóna l'autor literari, se'l pot considerar de maleducat. Reconec que Monzó no ha estat mai sant de la meva devoció, cosa que no tothom diu, normalment per por a quedar malament. Ja se sap que en tots els camps, hi ha uns personatges que si t'hi manifestes en contra, la gent et mira malament, com fent-los llàstima. Després de l'entrevista publicada per l'ARA, la meva opinió al respecte s'ha reforçat, i ja no em miro de la mateixa manera el diari on hi estic subscrit.

Està bé que a l'estiu es relaxi tot una miqueta i es vulgui simular allò d'estar de vacances... i no ser tan seriosos... però la dignitat no es pot perdre mai, ni la de l'escriptor ni la del diari, i si em permeteu, ni la de l'entrevistador, en aquest cas, el director de l'ARA.

Seria bo que el senyor Monzó es rellegís l'entrevista i s'adonés que no es pot anar per la vida amb aquests aires prepotents, en què només veuen defectes als altres. Potser es creu molt superdotat. Probablement la seva obra literària tindrà qualitats, però és molt trist que sigui tan barroer i es pugui aprofitar tan poc la qualitat humana.

El futur de Ridao a ERC

Fa uns dies vaig llegir uns comentaris de Joan Ferran, el de la crosta nacionalista, referits a Joan Ridao. Ferran defensava Ridao en un moment que tot feia pensar que quedava fora de joc en la renovada ERC. La primera cosa que vaig pensar va ser que no era ningú per discutir l'encert o no de les decisions d'un altre partit, i a més, amb el seu historial, també pensava que no estava fent cap favor al polític d'ERC.

Jo hauria escrit la meva opinió al respecte, amb la tranquil·litat que la meva opinió no té cap transcendència. No ho vaig fer, però he anat seguint tot el procés i, concretament, el paper que li deixaven jugar de cara a les noves eleccions internes del partit. Ridao ha manifestat des del primer dia, la seva voluntat de tornar a presentar-se com a diputat a Madrid.

Avui, després de llegir l'article de Toni Soler a l'ARA, m'han entrat ganes de dir-hi la meva, des del meu blog, convençut que no molestaran a ningú.

Tot i que la meva informació al respecte és molt superficial, sempre he pensat que Ridao era un bon polític. El tinc com a un persona coherent, un fet no molt corrent en política, i seriós en els plantejaments. Soler deia que Maragall el volia com a conseller. Jo no ho sabia, però penso que hauria estat un bon conseller, al meu entendre, millor que d'altres consellers i conselleres que ERC va aportar als dos governs del tripartit.

Desconec com acabarà el tema, però jo veuria bé que Ridao fos el candidat d'ERC al Congrés de Madrid, encara que no sigui la meva opció política. ERC segur que decidirà el millor per al seu partit, i anirà bé que sigui així, després dels últims resultats.

L’integrisme darrere el crim

Ahir em referia als atemptats de Noruega, sense massa informació i culpant a moviments integristes islàmics. Avui, sense que encara no es tingui tota la informació, tot fa pensar que el culpable o culpables, serien integristes cristians, membres de la ultradreta noruega. Com podem veure, però, ens estem movent entre grups que utilitzen la religió com excusa per matar, lluny del que caldria esperar.

Sense voler fer comparacions ni semblances, voldria recordar el meu rebuig a actituds fonamentalistes de l'església catòlica espanyola. El meu concepte religiós és molt distant del que pugui predicar monsenyor Rouco Varela, perquè de les seves paraules només es desprèn, al meu entendre, odi vers actituds que no combreguen amb la seva manera de pensar, quan Jesús és amor.

Déu me'n guardi de posar al mateix banc el criminal noruec i els pastors ultraconservadors catòlics, però sí que m'agradaria fer notar del perill que comporta segons quin tipus de discurs, i la interpretació que en poden fer ments malaltes com la del criminal noruec.

A ningú li sorprèn comentaris sobre el canvi d'actitud de col·lectius musulmans, amb l'arribada d'un nou imam. La barreja entre comportament social i creença religiosa, esdevé a vegades el motiu de disturbis i incomprensions. El que es pot dir des de dalt la trona, o en una emissora de ràdio amiga, o bé al capdavant d'una manifestació, amb la mitra, pot provocar actuacions gens recomanables, i la responsabilitat és gran.

Ràbia, impotència i dolor

El doble atemptat de Noruega, amb un balanç de víctimes encara per conèixer, és la desgraciada notícia d'avui. Víctimes innocents, de la mà de salvatges criminals que no tenen lloc a la nostra societat. No els volem, perquè els maleïm per l'odi que conreen i que ens volen inculcar.

És massa dur per poder entendre res. No considero que tinguem cap bena als ulls, per malament que els occidentals puguem estar fent les coses. No hi ha res que justifiqui aquestes accions indiscriminades. En tot cas no ho poden pagar justos per pecadors.

Són enemics d'occident, però també de molts musulmans que han vingut a viure amb nosaltres i que no combreguen amb aquests mètodes violents de defensar no sé què. Els fan més mal que bé, perquè ajuden que els autòctons col·loquem a tots al mateix sac.

Tinc ràbia i m'haig de reprimir, perquè és un sentiment que no fa bé a ningú. La impotència de no saber com es pot resoldre una situació com la que estem vivint. Sabeu què em passa? que me'n ric de les nostres aspiracions independentistes davant de successos com els d'avui. I amb això no vull treure importància als nostres somnis. Però la barbàrie dels criminals, em pot, i m'exaspera. Haig de fer molts esforços per no veure el mal on no toca, ni que sigui per proximitat.

Persones del segle XX

L'escrit de Sebastià Alzamora, a l'ARA, sobre Carles Sentís, és dur, probablement massa dur quan es tracta de referir-se a una persona que acaba de morir, a l'edat de 99 anys. Entenc l'articulista i no diu res que es pugui rebatre'l, en tot cas es pot discutir si calia expressar-ho d'aquesta manera.
Carles Sentís no és la primera persona que amb la seva mort ens entra el dubte a l'hora de fer un reconeixement a la seva trajectòria. Em ve al cap Juan Antonio Samaranch, un altre personatge que no va deixar ningú indiferent. Un fet que no és necessàriament negatiu, però que desperta polèmica i debat.

En ambdós casos el franquisme els va marcar i es fa difícil fer-ne una abstracció. El seu col·laboracionisme no els fa neutres, i això no es perdona fàcilment. Són unes víctimes o protagonistes d'una transició que no ha estat natural ni païda per la massa crítica de la nostra societat, i que ha comportat i comporta molts problemes per a l'estabilitat política dels nostres dies.

Pensar en personatges que han triomfat en el món professional, malgrat o gràcies al sistema polític dictatorial, comporta massa pressió per fer-ne un judici objectiu i precís, i caus fàcilment en la crítica global. Sembla com si, per a una majoria progressista, només es puguin salvar les persones que han patit el franquisme. Probablement hauríem de diferenciar els que van potenciar un règim dictatorial, d'aquells que hi varen passar de puntetes, traient-ne el rèdit que van poder, per sobreviure. Potser aquí hi hauria diferències entre els dos personatges abans esmentats.

És també el dubte que tens quan vius una situació injusta. Has de ser bel·ligerant, per principis, o és lícit tractar de no enfrontar-t'hi? Tenim l'obligació de ser herois? Hi ha moltes famílies que no han vist bé els quaranta anys de franquisme, sense que es mobilitzessin per combatre'l, a qui no podem tatxar de col·laboracionistes. No sé si m'he explicat prou clarament.

Camp lliure a la delinqüència

La notícia del dia seria la dimissió del president de la Generalitat valenciana, el senyor Francisco Camps. Ja no recordo els anys que fa que el senyor Camps és notícia, pràcticament diària. I això també li deu cansar, sobretot quan les coses li van malament. Penso que seria bo no insistir més sobre el tema i deixar que la justícia faci la seva feina, i agrair el gest del president, en un país que pràcticament no dimiteix ningú. Em direu que no tenia cap més opció, però jo penso que casos pitjors s'han vist i el protagonista no ha plegat.

Però jo volia parlar d'una altra notícia, que no és tan espectacular, però sí diària. Cada dia detenen molts incívics i presumptes delinqüents, i els tornen deixar anar. Això és motiu de molts comentaris i molta incomprensió. Per què? Com pot ser que quatre dones robin diàriament a no sé quantes persones, i no els passi res? Com pot ser que al metro de Barcelona hi hagi 150 atracaments diaris, i als delinqüents no els passi res? Què és el que falla?

Si les lleis vigents no permeten actuar amb més contundència, canviem-les. Si no apliquem bé les lleis, rectifiquem. No pot ser que estiguem promocionant un món on només viuen bé els cara-dures, els incívics i els delinqüents. Estem educant els nostres fills a respectar els altres, a comportar-se, a competir justament i amb principis, i resulta que el que estem fent és convertir-los en perdedors i víctimes. Això no pot ser.

I si els que vénen de fora s'apunten al carro de l'incivisme i la delinqüència, mà dura. No hi pot haver dubtes davant la injustícia, perquè el mal comportament d'uns és un acte d'injustícia vers els altres. Si no ens hi posem tots a solucionar-ho, el resultat pot ser molt negatiu. Cada vegada hi ha més famílies desestructurades i més persones a l'atur. Perilla la cohesió social, i això és responsabilitat de tots. Cadascú des del seu entorn i possibilitats.

En un dia en què tothom parlarà d'en Carles Sentís i d'en Francisco Camps, jo em quedo amb la delinqüència diària i les víctimes domèstiques que no tenen cap confiança en la justícia, perquè ningú fa res per solucionar el problema.

L'Administració única

Sempre s'ha parlat d'equilibri entre partits a l'hora de defensar diferents organismes públics. La Diputació, en mans del PSC, era el contragovern a la Generalitat, en mans de CIU. Els consells comarcals, la majoria convergents, eren la contra als ajuntaments grans, la majoria socialista. Ho podíem creure o no, però es donava com un fet.

Arran de les darreres dues eleccions, al Parlament i als ajuntaments, tot plegat ha experimentat un canvi important que com a mínim caldrà reformular les teories equilibristes. Amb la recuperació, per part de CIU, del govern de la Generalitat, i la seva victòria a municipis on sempre havia governat el PSC, i a les quatre diputacions, sobretot a la de Barcelona, ens trobem amb un mapa uniforme, amb molt poques excepcions.

Ara podem parlar de les vegueries, si convenen o no, o de la nova administració metropolitana, que substitueix la Corporació Metropolitana de Barcelona, que es va convertir en les entitats de Medi Ambient, Transports i la Mancomunitat de Municipis. Però, segons sembla, en aquest darrer cas, estaríem parlant d'una entesa entre CIU i PSC per arribar a la cohabitació.

Particularment penso que el problema no està tant en distribuir organismes en el territori, com en entendre l'administració com a única, i a partir d'aquí facilitar la gestió i els resultats. A mi se me'n fot que eliminin les diputacions i creïn les vegueries, si el que es pretén aconseguir és una racionalització de l'administració. Tot el que ha estat de positiu de les Diputacions, per als municipis, no es pot deixar perdre, i en tot cas si les tanquem, les actuacions les ha de continuar liderant algú.

Sóc un gran defensor de les diputacions, la qual cosa no treu que calgui reformular algunes actuacions i competències, però han estat de gran ajuda per a municipis petits i mitjans, a nivell d'assessorament tècnic i polític. Amb el canvi polític només podem desitjar que tècnicament continuïn ser vàlids per als ajuntaments, al marge del color polític de cadascun d'ells.

Si ens hi fixem bé, al final acabes parlant de partits polítics i del pes que aquests tenen en els resultats en la gestió pública. No podem oblidar que hi ha un component tècnic important, que cal madurar i formar, i del qual ens n'haurem de refiar. Busquem entre tots l'eficiència i la simplificació de les coses, i deixem-nos de mirar tant qui guanya amb tals o quals canvis. L'administrat vol tenir un sol interlocutor públic, i això passa per una administració única.

Passejada d'estiu anormalment fresc

Ja sé que no és bo que a aquestes alçades de juliol faci aquest temps tan núvol, perquè perjudica les persones que viuen del negoci dels xiringuitos i terrasses a la Riera, però si m'ho miro de manera egoista, jo estic al cel. Res de calor, ni excés de sol. Pluja tot sovint... 

Avui he fet el que hauria de fer cada dia, però em fa mandra. Amb la M. Àngels hem anat fins a Canet, per la tercera, a pas ferm. Com que el dia acompanyava, no ha estat gens pesat i en tot cas serà demà quan ho notaré. La falta d'exercici emmandreix i rovella els genolls i totes les articulacions. A veure si sóc capaç de repetir-ho, i si no és diàriament, que sigui sovint.

La Dolors, l'altre dia ens comentava que cada dia dedicava una hora a caminar, i ho feia sola. Era la seva hora. Ho entenc i penso que és interessant. Tothom dedica una hora diària a pensar i reflexionar? La Dolors ha trobat la manera, i de passada fa exercici. Potser si tots dediquéssim una hora diària a pensar sobre què hem fet i que tenim previst fer, la vida aniria d'una altra manera. No us sembla que improvisem massa? cometem errors per no respondre de la manera idònia en el moment adequat.

Demà hi ha una nova reunió bilateral Estat-Generalitat. Creieu que hi aniran amb les idees clares? i amb ganes d'avançar? (un moment, que canvio el canal de televisió, que ara comença aquella sèrie de dues dones no sé què, que no s'aguanta!) No us sembla que serà una reunió per marejar la perdiu? El govern de l'estat té cap interès a traspassar cap competència en aquests moments?

Voldria equivocar-me, però penso el mateix que el senyor Duran. És un gat vell i no s'il·lusiona fàcilment. El govern del senyor Zapatero ens ha enredat massa sovint i, com en Pere amb el llop, ni tan sols reaccionem. 

Sabeu que entenc la gent que passa de la política? en lloc de tancar-te a l'ajuntament fins al vespre, pots anar a caminar observant el mar... per què ens hem de preocupar pels altres? això deu ser el que passa oi? ...en el fons, podem suavitzar i moderar les formes, però... un no canvia tan fàcilment.

Avui fa 75 anys del "alzamiento nacional". Els pares ho varen viure, i varen patir les conseqüències. És bo recordar-ho. Després de tants anys, encara no hem trencat les cartes.

Un present cada vegada més curt

No sé si us hi heu fixat, però darrerament conjuguem el temps amb certa freqüència. Quan la nostra vida és una rutina acostumem a viure en present, un present que ens agradaria allargar en el temps. És quan trontollem, o bé nosaltres o el nostre entorn, que les referències amb altres temps són més freqüents. Del passat volem excusar-nos per no estar-ho fent prou bé, o per convèncer-nos per què hem arribat fins on som, i el futur ens l'organitzem a la nostra conveniència, però amb una total incertesa. Perquè el futur ens l'hem d'imaginar i ningú ens en pot demanar explicacions, cosa que no passa amb el passat. Fins i tot el present ens brinda més excuses.

El diari ARA es refereix al temps en dos moments, que m'ha fet reflexionar sobre aquesta conjugació. El primer moment el trobem en un acudit, que surt cada diumenge i que no voldria molestar ningú, però l'he trobat graciós. És a minoriabsoluta, pàgina 20. En Ridao li diu a en Puigcercós "No sé Puigcercós, segur que és bona idea tenir un historiador de president?" i aquest li respon "Home, Ridao, pensa que a ERC ens convé més parlar del passat que del present".

L'altre moment que destaco, es troba en l'article d'en Josep Ramoneda "la bona vida", on afirma que "vivim en un present continu, no hi ha passat -que fa nosa- ni futur -que és obscur-; vivim en un present en moviment permanent." I continua amb unes paraules del sociòleg alemany Hartmunt Rosa: "el present és l'espai de temps en què l'horitzó de l'experiència i l'horitzó de l'expectativa coincideixen. Aquest espai cada vegada és més curt". Segons això, si el present, que és on ens sentim més còmodes, és més curt, cada vegada ens ho passem pitjor.

Trobaríem més referències al temps, a l'exemplar de l'ARA d'aquest diumenge, sobretot les pàgines que recorden els 75 anys de l'aixecament revolucionari dels militars espanyols, però amb els dos temes que he esmentat, ja podem reflexionar una estona.

La Núria s'ha casat

Avui ha estat un dia molt emotiu. Són d'aquells dies que recordes perquè són especials. Aquest migdia la Núria, la meva fillola, s'ha casat amb l'Agustí. Ho han fet a Tavèrnoles rodejats d'un grapat d'amics i amigues. No ha estat un casament qualsevol, sinó que tot estava preparat, els textos, les cançons, les sorpreses... Tot tenia sentit, i una raó de ser. Érem uns dos-cents, i tothom tenia el seu paper. Es tractava de completar el trencaclosques, molt ben dirigit per l'Alba,

M'he emocionat en veure la Núria tan feliç, en companyia de tanta gent que l'estima, i en veure l'avi, el pare, que també s'emocionava. En Pratso ha recordat unes paraules que acostuma a dir el pare, respecte a la mare, i això m'ha acabat de desfer.

El pare, l'avi de la núvia, ha quedat descansat. Feia temps que esperava aquest casament i, als seus 90 anys, ha pogut participar-hi. No he pogut endevinar si ha entès cadascun dels moviments, doncs no estaven en la línia clàssica, per no dir rutinària. El que he notat, però és que estava feliç i s'emocionava de veure la seva neta gran tan contenta i satisfeta. Estic segur que en algun moment de la cerimònia ha pensat amb la mare, i com li hauria agradat de ser present al casament.

Hem marxat de la festa, quan encara hi havia moltes activitats a la llista d'espera. El dia ens ha acompanyat i l'espai escollit ha estat ideal. Els desitjo molta felicitat, i que sàpiguen guardar bé el gran tresor: la gran quantitat d'amics i amigues que els estima. Felicitats!!!

L'alcalde de Girona i els manifestants de CCOO

Em sembla molt bé que el senyor Joan Carles Gallego, amb qui, per cert, vàrem coincidir a la facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona, defensi el sindicat CCOO, davant les paraules de l'alcalde de Girona, després d'haver estat agredit per uns manifestants que protestaven contra les retallades de Salut. Ja em crec que CCOO no pretén agredir ningú, però si organitzen una activitat al carrer, s'han de responsabilitzar del comportament de la gent convocada.

Perquè és molt fàcil animar tothom a sortir al carrer i no assumir responsabilitats pel que pugui passar. Ja està bé de tanta inconsciència!!! El màxim responsable de CCOO a Catalunya, ha de saber que esvalotar el galliner comporta un risc i l'ha d'assumir. 

Vaig dir-ho en motiu de la convocatòria dels indignats a protestar contra els parlamentaris que havien d'aprovar els pressupostos. Quan una entitat organitza un acte a la via pública, a part del permís corresponent, se li demana una assegurança pel que pugui passar als convocats, però també als vianants que es puguin creuar. Doncs a unes persones que no demanen permís, com a mínim han de procurar una assegurança, i si no la tenen, assumir ells la responsabilitat.

Ahir em comentaven que els alemanys disposen d'una assegurança que es fa càrrec d'un possible accident domèstic, com pot ser el vessament d'un got de cervesa a sobre d'un altre. Potser, si això és així, és portar-ho a un extrem, però el que no es pot permetre és que la gent actuï i no assumeixi la responsabilitat dels seus actes.

Per tant, segur que CCOO no volia agredir l'alcalde de Girona, però unes persones que estaven convocades a la manifestació, ho varen fer. Qui és el responsable? No, si al final resultarà que el responsable és el senyor alcalde, per haver participat a l'acte que CCOO va intentar boicotejar.

Ajuntaments en fallida

No hi ha dia que no ens despertem amb la notícia per la ràdio d'un nou ajuntament que té un calaix ple de factures per pagar, i que no sap com fer-s'ho. Aquesta situació és negativa per duplicat. En primer lloc perquè significa que hi ha molts proveïdors que estan pendents de cobrar d'un ajuntament o altre, amb el risc d'haver de tancar el negoci. En segon lloc és preocupant perquè el fet que siguin uns quants els ajuntaments afectats, pot donar ales als responsables polítics de consolar-se amb el mal de molts.

Cal tenir en compte que, malgrat que la situació econòmica és greu, no tots els ajuntaments es troben en situació de fallida i impagament. La majoria dels ajuntaments han fet bé la feina, amb més o menys dificultats, i els seus proveïdors hauran cobrat les factures, encara que sigui amb algun retard.

La responsabilitat dels polítics és gran, i no s'hi val a jugar-se els diners dels altres, per imprudència i, normalment, per electoralisme. Queda molt bé presentar grans projectes i obres realitzades, amagant que estan pendents de pagar. Hi ha ajuntaments que els seus polítics han estat uns irresponsables, potser mal assessorats pels tècnics de l'àrea econòmica, que ara haurien de donar la cara i respondre pel seu mal actuar. Els polítics haurien de cobrar més, i defensar la seva responsabilitat o assumir la irresponsabilitat a títol personal.
Aquest matí la Dolors em preguntava què passava amb els ajuntaments en què no hi ha hagut canvi polític. És ben cert que els casos que s'han conegut d'ajuntaments amb anomalies financeres, han estat ajuntaments on hi ha hagut un canvi de colors. La resposta a la Dolors no és altra que continuar amagant fins que es pugui, el mal fer de molts anys de gestió pública irresponsable.

Estic content d'haver estat governant en un ajuntament sanejat, el qual s'ha deixat amb els números clars i sense disgustos per a ningú. En tot cas el mal s'arrossega de molts més anys, per actuacions mal fetes i mal aconsellades, que han ocasionat un deute, que deixa la caixa molt buida. El bon fer dels governs dels darrers mandats, de diferent color polític, i un interventor previsor i seriós, ha fet possible que el nostre municipi no hagi de sortir a la llista dels morosos i a punt de fer fallida.

Muriel Casals s'equivoca

Òmnium Cultural té i ha tingut un gran prestigi, avalat per la seva acció en pro de la societat catalana, a través de la nostra cultura, com a eix vertebrador. Ha estat un símbol actiu de la societat civil del nostre país, model per a moltes entitats que conformen l'entramat cívic i social de Catalunya. D'alguna manera ha estat el referent a qui moltes persones hem observat i donat suport, sobretot en moments difícils per a la nostra nació.

L'any passat, el 10 de juliol, es va significar en la defensa de la nació catalana i del dret a decidir. La seva presència al capdavant de la manifestació, i la seva activitat en la preparació de la mateixa, va afavorir que el resultat fos un èxit de participació i esperança. Enguany, Muriel Casals defensava la seva absència a l'acte commemoratiu de l'aniversari del 10 de juliol, amb unes paraules assenyades, com acostuma i agrada al poble català.

Les manifestacions de la presidenta d'Òmnium Cultural en pro d'una insubmissió fiscal, però, ha estat un error, no sé si d'ingenuïtat o immaduresa. No es pot deixar perdre tota l'autoritat i prestigi amb unes declaracions poc raonades, sobretot per la impossibilitat de reeixir. En situacions com aquesta, em recordo de les paraules del Rei que visita el petit príncep: si vols ser obeït, ordena allò que saps que passarà, allò que és factible.

Estic completament d'acord amb les paraules de Toni Soler, a l'ARA, quan diu: "La lluita contra l'espoli fiscal l'ha d'encapçalar la Generalitat; els contribuents no podem ser carn de canó davant d'una Hisenda espanyola que té mitjans de sobres per avortar i castigar qualsevol rebel·lió fiscal." I acaba dient: "Si cal que algú es planti, que ho faci el Govern".

La societat civil ha donat prou signes de lleialtat i defensa del dret a decidir la nostra independència. No se'ns pot exigir més que als nostres representants polítics, les nostres institucions. El 10 de juliol de 2010 vàrem sortir al carrer, protestant la sentència del Tribunal Constitucional que, una vegada més, reduïa els nostres drets com a poble sobirà. Perquè si la sobirania emana del poble, amb la resolució del Tribunal Constitucional es va demostrar que això és fals, i que el nostre poble no és sobirà, sinó que viu subjecte a unes lleis que no són nostres, que no ens creiem ni volem respectar.

El testimoni l'han d'agafar des de les nostres institucions, i ja estarem amatents per donar el suport que calgui, però no ens demanin que ens llancem al buit, sense cap tipus d'esperança.

L'oposició observa, però no entrebanca

Estar a l'oposició o ser crític amb qui governa no vol dir carregar-se tot el que fa l'altre, esforçant-se per trobar arguments i, inevitablement, caient en el ridícul. Això que sembla que la gent de partit ho hauria de dominar, sobretot quan porten molts anys a l'oposició i han passat pel govern, resulta que no tenen memòria i una vegada i l'altra cauen en el mateix error.

Ahir parlava de les reaccions dels tres partits que fins l'any passat varen governar al nostre país, a les paraules del conseller Mena sobre l'atur. Que a en Manel Capdevila li han dit que un conseller no pot dir aquestes paraules... jo tampoc hi veig el problema. Les coses s'han de dir pel seu nom, i si és evident que la immensa majoria de persones que hi ha a l'atur, només podran reincorporar-se al món laboral si es reciclen i aprenen una altra feina, per què s'ha de dir una altra cosa?

Senyors, ens hem de posar a treballar, cadascú des de la seva responsabilitat, perquè hi hagi retorn. Ens hem de reciclar i per això cal anar tots junts, en l'educació i formació dels futurs treballadors i dels que han quedat sense feina. Potenciar emprenedors, dedicar recursos a la formació tècnica i mental dels futurs treballadors. I és important que no somiem truites, i ens adonem que com abans de la crisi, difícilment estarem, i que si no movem fitxa, no ens en sortirem. 

De què en treu el senyor Iceta de criticar les paraules del conseller? potser perquè necessita treure pit, ara que fa mans i mànigues per liderar el PSC? El conseller va dir molt clar, al començament de la legislatura, que reduiria la taxa d'atur. Es tracta de comprovar que realment la seva política va en aquesta direcció, i si es desvia, és bo que se li recordi, però no s'hi val a criticar per criticar. És per aquestes actituds que la gent es decanta de la política i té un pèssim concepte dels polítics. Observarem els canvis en la formació professional, perquè sigui cert que s'està treballant per recuperar força de treball, però no posarem pals a les rodes. O això és el que pretén l'oposició?