El Consistori arenyenc i la paritat

El Consistori arenyenc, estarà format per 12 regidors i 5 regidores. Com es pot comprovar, l'obligada paritat a l'hora de fer les llistes, no ha donat els seus fruits. El fet que molts partits hagin apostat per posar al capdavant a homes, i haver entrat sis candidatures, les regidores han quedat en clar desavantatge. Vol dir que s'ha de canviar el sistema?

Els dos partits que només comptaran amb un representant, compleixen la paritat 1/1, gràcies a que el PP l'encapçalava una dona, l'únic cas de les set opcions. Tot i així, el VIA es presentava, però, amb tres homes als tres primers llocs.

També presentaven tres homes als tres primers llocs, el C's, però en aquest cas no té repercussió perquè no han obtingut representació, i ERC, que en aquest cas seran els tres regidors del Consistori.

El PSC, que situava en el tercer lloc a una dona, ha aconseguit una paritat 3/1, per sota de la paritat de les llistes. CIU ha aconseguit 6 llocs, dos dels quals són regidores, per la qual cosa la paritat resultant ha estat de 4/2, també per sota de les llistes electorals. Qui ho ha fet més bé ha estat ICV, que en els tres primers llocs hi col·locava un home i dues dones. El resultat ha estat d'empat 1/1.

Seria bo aplicar aquest exercici a la resta de poblacions, i calcular quina haurà estat la paritat resultant. Després podrem tornar a discutir si és bo o no exigir paritat entre sexes, i comprovar si aquest fet té efectes sobre el rendiment dels consistoris.

De les cinc regidores entrants, n'hi ha dues que ja hi eren en aquest mandat que s'acaba (CIU i PP), i totes dues amb responsabilitat de govern. Les altres tres (CIU, PSC i ICV), entren en aquest nou mandat, sense que en aquests moments se sàpiga si serà amb responsabilitat de govern o a l'oposició. La resposta la tindrem desprésdel pacte.

Les negociacions del pacte

Aquests dies no es parla de res més (i jo sembla que tampoc). Tret de les poblacions on la majoria està assegurada, a la resta són dies de negociacions per aconseguir arribar a un acord per governar els ajuntaments. Diumenge la nit, algú sospirava content pensant que la campanya electoral s’havia acabat, però no recordava que un cop es tenen els resultats, aquests s’han de traduir en pactes, per la qual cosa les eleccions continuen ocupant bona part de les converses.

Avui m’ho deien uns veïns, reunits espontàniament al davant de casa seva: “estem comentant qui serà el nou alcalde”. I és que els resultats d’Arenys fan inviable la continuïtat del pacte de govern, a l’haver perdut CIU dos regidors. Això no treu que es pugui governar en minoria, si la resta de partits no es posen d’acord.
Amb prou feines he pogut seguir les notícies, però si no ho entès malament, Portabella es planteja la possibilitat de mantenir-se a l’oposició, i per tant no renovar el tripartit a l’Ajuntament de Barcelona. A Vic hi ha hagut crisi a ERC, al perdre dos dels quatre regidors, i haver entrat la CUP amb dos regidors. De la mateixa manera que en d’altres poblacions, s’acusa la direcció d’ERC de seguidisme al PSC, la qual cosa els fa perdre credibilitat, credibilitat independentista.
M’imagino que es poden fer moltes lectures i treure moltes conclusions, i encara és més cert que les repercussions dels pactes són importants, sobretot quan els resultats no acompanyen. Malgrat tot, a mi m’agrada més parlar des de l’àmbit a què es fa referència, és a dir, parlar en clau local, ara que hem votat les municipals. Les negociacions que pots fer en una població o altra, entre les mateixes forces polítiques, poden ser com la nit i el dia. És per això que dono més importància estar parlant d’en Joan, en Josep o en Rafel, que no pas del PSC, CIU, ICV... serà perquè no milito i ho veig de diferent manera?
La decisió que prengui ERC, a Barcelona, no passarà desapercebuda i segur que a l’Hereu no li deu fer massa gràcia, però s’ha d’entendre que els partits minoritaris (ERC o ICV en el cas de Barcelona) no han de ser les crosses dels més forts (a cada municipi s’intercanvien posicions uns i altres partits). Ser fidel és una garantia de governabilitat, però no es pot fer a cap preu, i haig d’entendre que alguns partits se’n comencen a adonar (només els petits, o també els més grans?).
Veurem com acaba tot plegat, si es tracta d’una reflexió seriosa o més aviat d’una maniobra per obtenir més poder. Confiem que els electors i ciutadans en surtin ben parats.

Pacte, per què i en virtut de què

Tothom parla de pactes i per tant no seré gens original. Ja ho comentava ahir en aquest mateix blog, però avui voldria insistir en el significat del pacte, en la voluntat de pactar, i en el compromís que genera el pacte. No us diré res de nou, però a vegades convé donar-hi voltes, perquè acabes descobrint evidències que sovint se t’escapen.
Tots acceptem la necessitat d’un pacte quan no hi ha cap força que assoleix la majoria absoluta. No ho veiem tant clar quan existeix aquesta majoria absoluta. Per què en un cas trobem natural el pacte i no tant en el segon cas? En què consisteix el pacte? En un estira i arronsa? En un jo et donaré això a canvi d’allò?
Pressuposem que totes les candidatures porten sota el braç un programa, amb uns objectius a assolir, i una línia a seguir. (Hi ha opcions que no ho tenen, i després no surten, o bé d’altres que el seu programa és anar a remolc del germà gran). El pacte entre dues o més forces polítiques passa per convergir tant com es pugui, perquè ningú hagi de fer grans renúncies. Les entén aquestes renúncies el votant? No sempre. Fins on s’ha de renunciar per continuar fidel als votants? Què és més important pe a la vila, mantenir les promeses, o adaptar-les al pacte?
Hi ha un altre fil de discussió que ens porta a valorar la validesa o no dels pactes contra la força més votada, però jo, almenys avui, no hi vull entrar. El pacte en sí, o l’acció de pactar és prou compromesa com per analitzar-la a fons. És un pacte entre partits o entre persones de partits? Es pacten ideologies, sistemes de treball, objectius... o què es pacta? Potser un simple repartiment de carteres?
Ahir deia que a Arenys calia un pacte, ja que cap força política havia assolit la majoria de 9 regidors. Ni el CIUPPC, que ja és tradicional, i que l’havia obtingut en aquest mandat. Si mirem les diferents possibilitats de pacte, què analitzarem? Els programes electorals? L’aritmètica? Les persones amb qui pactar? Quan haurem pactat, tindrem clar que el programa a desenvolupar no serà el del propi partit sinó el del pacte? Ho tindrem clar fins als darrers dies del mandat, a les vigílies de les següents eleccions?
A l’Arenys dels darrers 12 anys només hi ha hagut un pacte: el del tripartit. Els altres dos mandats el que hi ha hagut ha estat una figura matemàtica: la suma. Aquesta suma ara no dóna, i per això cal el pacte del qual parlava ahir. Serà un pacte a 9? a 10? a 13? a 14? a 15? a 17? Si el pacte és un compromís, i els partits s’han compromès amb els seus votants, és tot plegat compatible? Hi haurà pactes més respectuosos amb el compromís electoral dels partits?
L’experiència dels anys 1999-2003 hauria de servir per valorar la conveniència o no de materialitzar el mateix pacte, i si s’és favorable, analitzar el perquè no va acabar de funcionar. Pesava massa el partit? Si us heu fixat, quan s’acosten les eleccions els components del pacte acostumen a distanciar-se, per poder captar els propis electors, evidenciar diferències que s’han hagut de dissimular durant quatre anys. Però és que tots som iguals? Tots els components d’una mateixa llista són iguals? No és cert que el pacte comença dins el propi partit? Si és així, familiaritzem-nos amb el pacte, i posem per sobre de tot, l’interès dels vilatans.

A Arenys cal un pacte de govern

Amb els resultats d’ahir diumenge, Arenys de Mar necessita un pacte per governar. Cal un pacte fort, coherent i que duri més d’un mandat. Un pacte fort per animar els abstencionistes a tornar a votar l’any 2011. Un pacte fort per deixar enrere el desgovern i la ineficàcia. Un pacte fort entre persones capaces de capgirar la vida política de la nostra vila, i retornar al camí d’on mai n’havíem d’haver marxat.
El més important per als vilatans serà que el pacte el facin les persones per sobre dels partits. Els electors ens han demostrat que ja n’estan farts de partits polítics, i el que volen i necessiten són persones capaces de governar, de servir als arenyencs i arenyenques, d’avançar plegats, amb més transparència i participació.
El millor pacte és evident, no cal ser massa llest, i la gent l’està demanant directament o indirecta. Només cal fixar-se en les intervencions a arenyautes, llegir els diferents blogs, participar en les converses... fa massa temps que la majoria d’arenyencs demanaven el canvi, es queixaven dels regidors i alcalde, i els resultats electorals han estat evidents.
No ha servit de res tot el joc brut dels darrers dies, de les darreres hores; ni l’entrevista radiofònica a la regidora Asénsio, el dia de reflexió; ni la recerca i captura d’avis i àvies residents; ni el repartiment de pastissos del regidor pastisser. El gran esforç per contrarestar la davallada temuda, no ha evitat la pèrdua de dos regidors.
Haurem de valorar més a fons el fenomen de l’abstenció, de la davallada de vots de gairebé tots els partits, però ara és hora de confeccionar el pacte que ha d’afavorir tots els ciutadans i ciutadanes, hagin o no votat, ho hagin fet pels partits guanyadors o perdedors. Ara és l’hora d’analitzar quines persones, de les 17 que representaran el Consistori arenyenc, hauran de liderar aquest canvi somniat per molts i que avui pot ser realitat.
No és el moment de protagonisme, ni de mirar la conveniència particular o partidista. És el moment de valorar la conveniència per a la nostra vila, d’escollir les millors opcions per governar amb eficàcia, i només així podrem presentar-nos davant els electors, amb la cara alta, tot demanant més participació electoral.
Si ens perd l’interès personal, les ànsies de poder o de reconeixement, no farem cap favor a la democràcia i abans de quatre anys, els arenyencs ens demanaran responsabilitats, per haver caigut en el mateix error.
La responsabilitat de les 17 persones que el dia 16 serem nomenats regidors, passem a governar o a l’oposició, és molt alta. Cadascun dels vots que hem recollit són un compromís amb la ciutadania, i no podem defraudar-los. Qui no ho tingui clar s’ha equivocat, i encara és a temps de sortir-se’n. El futur d’Arenys i dels seus habitants no és cap broma, i no s’hi pot jugar.

Abstenció

Encara no són les vuit del vespre i per tant no conec els resultats. El que coneixem és el baix percentatge de participació i això no és bo.
Tots tenim una part de responsabilitat, però el govern CIU+PP és el principal culpable. Qui surti guanyador, haurà de governar amb aquesta premissa. Caldrà que sàpiga recuperar la il.lusió dels arenyencs.

Reflexió

Després de quinze dies de campanya electoral, avui hem seguit fidelment la jornada de reflexió. Una jornada en què no es pot fer campanya electoral, sinó que s’ha de fer mutis i esperar que els electors es preparin per anar demà a votar. Això és el que realment volem els que ens presentem en una o altra candidatura.
M’imagino que tindrem molt temps per valorar com hem fet cadascú de nosaltres la campanya electoral. No hi ha dubte que els resultats seran claus a l’hora de treure’n conclusions, però avui ja hi ha una sèrie d’elements que em vénen al cap, i que d’alguna manera ja hi he anat donant voltes aquests dies. Em refereixo a la despesa d’hores, diners, paper i altres materials que entre tots hem arribat a fer. La pregunta és evident: no hi hauria un altre sistema de fer-ho?
Com en tot, sempre hi ha allò de... jo ja ho faria, però els altres..., no deixa de ser una excusa de mal pagador, i potser seria hora que tots plegats ho analitzéssim i arribéssim a un pacte de vila (més enllà pot ser més difícil).
D’entrada hem de partir de la idea que tothom juga net. En aquest punt probablement ja ens hi encallaríem. Arribat el moment d’assegurar que tothom obra correctament, es tractaria de no tan sols repartir-se els fanals de la Riera (alguna banderola hi hauria de ser, perquè es notés una mica), sinó també fer els actes conjunts, aportant la documentació pròpia per repartir-la als vilatans i vilatanes. Es podrien tractar els temes sectorialment i acabar la campanya amb un acte unitari, a repartir el cost, amb la intervenció dels i les alcaldables, i l’espectacle comú. (menys despesa i agrupament de més vilatans).
Utòpic? Potser si. Possible? També. Desitjable? Jo crec que si.
Arenys, des de fa temps, no compta amb un partit amb majoria absoluta, i per tant s’ha de pactar entre varis partits (alguns pactes són més fàcils que altres). Si per governar s’ha de pactar, no seria més fàcil pactar la campanya?
Aquí queda, perquè hi anem pensant, i demà que cadascú faci el que responsablement cregui que ha de fer. Jo ho tinc clar. Bona nit.

Últim dia de campanya

Avui qualsevol intervenció a arenyautes es pot titllar d'electoralista, sobretot si ve d'una persona que es presenta a les eleccions, i encara més quan es fa en mig de tantes intervencions, amb rèpliques i contra rèpliques.
Els que m'heu seguit des de l'inici d'aquest mandat, no us vindrà de nou que critiqui l'actual govern, i no és perquè em presento, sinó que em presento perquè no podia continuar quiet davant de la ineficàcia i el sectarisme. Em presento per canviar la manera de fer política, i com jo n'hi ha molts més que potser no havien previst mai la possibilitat d'entrar en la política activa, però que d'alguna manera ens hi hem vist arrossegats.
Aquests dies hem llegit sobre les places de l'escola bressol, sobre el nou manifest de la Plataforma Naps 2006, i també sobre la festa'l grogui. Jo no us en parlaré perquè no conec els detalls, però fins i tot en la possibilitat que no es tractés d'una responsabilitat de l'equip de govern, els culpables d'haver arribat a aquesta situació són els regidors i regidores del govern, amb l'alcalde al capdavant.
Perquè no hi ha cap polític ni govern que pugui garantir l'èxit de les converses i negociacions, però si no es dialoga, si només es parla amb la gent que et diuen que si, difícilment es pot aconseguir harmonia ni bons resultats, difícilment es poden evitar situacions com les d'avui.
Una part de les culpes se les endú el regidor de Cultura, però no ens ve de nou. El regidor ha estat incapaç de seguir ni planificar cap programa cultural, ni tampoc ha presidit els actes de cert compromís. Ha estat un mandat sense delegacions, tot el poder en una sola mà, com en els vells temps. El pitjor de tot és que aquesta continua essent la seva proposta per als propers quatre anys.
Hem viscut una campanya força ensopida, amb més grups que mai, però amb unes propostes força semblants. Es tracta de canviar la manera de governar, una proposta que també planteja CIU, però amb els mateixos protagonistes.
Com a vilatà que he optat per presentar-me a les eleccions, demano compromís i acció a totes aquelles persones que consideren que el canvi és necessari. Com a membre de la candidatura del PSC, demano el vot per al nostre grup, que integra persones de totes les edats i experiències, gent treballadora i humil, i gent emprenedora, persones que varen conèixer les misèries de la guerra i joves que des de sempre han viscut la idea socialista, gent que ha arribat de fora i arenyencs de tota la vida, amb referents i maneres distintes de veure la vida, però amb les mateixes ganes de fer d’Arenys un poble de referència, com es mereix, tal com el passat ens demostra.
Ens presentem per fer avançar el nostre poble, amb el concurs de tots, de totes les persones que vulguin servir amb il.lusió i empenta una vila que ha viscut adormida.

Permeteu-me que us demani la vostra confiança, i també el vostre vot.

Bona diada electoral!

Nervis, hi ha molts nervis

Sí, és cert, hi ha molts nervis. Es detecten, es veuen, es noten. Quan hi ha nervis no es fan bé les coses. Hi ha comunicats amunt i avall. Es vol deixar tot impecable, tot immaculat, però hi ha taques que no s’esborren, l’única solució és llançar la peça i agafar-ne una de nova, i si pot ser diferent millor.
Això és el que passa. Per més que es vulgui dissimular, el típpex es nota. Sobretot quan la guixada fa temps que es va fer i s’ha esperat massa temps a netejar-la. Hauria estat millor tatxar i rectificar l’error, perquè som humans i no ens n’hem d’amagar.
Avui m’han explicat que el govern ha demanat disculpes al Consell Parroquial, per l’ús de la imatge de Mossèn Martí (ahir en parlava al blog). No sé si és cert, però és igual, CIU sempre ha fet el mateix: deixar-la anar i després demanar disculpes. L’important és que la fotografia hi apareix, i les disculpes no tenen la mateix dimensió que la imatge.
Què podem esperar d’un equip com aquest? Si tinguéssim la seguretat que treballaran durant quatre anys al ritme d’aquests darrers dos mesos, fins i tot a meitat de ritme, podríem estar contents, però l’experiència ens demostra que això no passaria, sinó que caldria esperar el febrer o març de 2011.
Avui ha estat un dia dur. Es nota que s’acaba la campanya i aviat sortirem de dubtes. Després serà més fàcil fer-ne una valoració. Ara estem immersos en el ritme que se’ns imposa, però estic content perquè la rivalitat no ens ha perdut. Ho estem vivint amb il·lusió, encara que hi hagi qui l’agradaria fastiguejar-nos, i com una gota malaia es repeteix missatge si missatge també. És allò de la biga a l’ull propi, i la palla a la de l’altre.

Esperant la carta amagada

Em direu mal pensat, però l’experiència és un grau. Estem acabant la campanya electoral i una mica atens per veure quina se’n pesca el partit en el govern, ara que pot aprofitar la seva situació de governant.

Si recordeu l’any 2003, CIU, llavors a l’oposició, va repartir un escrit de l’actual alcaldable d’Arenys 2000, a Arenys de Munt, que no deixava ben parats els seus excompanys d’ERC. Era evidentment una “rabieta” en forma de venjança. Va ser una bustiada amb nocturnitat i traïdoria, a les vigílies de les votacions. És per això que ara estem esperant la carta amagada que utilitzaran per compensar el desequilibri per la mala gestió d’aquests quatre anys.
Avui algú em deia que ja l’havien utilitzat, i es referia a una carta de l’Ajuntament, enviada a tots els pares de l’escola Maragall, explicant tot el què han fet i tenen previst de fer, per contrarestar les opinions de l’AMPA, que estan escarmentats de les promeses de CIU+PP.
El govern de CIU+PP s’ha passat els darrers dos mesos maquillant tot allò que s’havia fet malbé de tant aturat que estava. Han arreglat el tram de carrer de Santa Llúcia, després de quatre anys d’insistència; han convocat reunions que els components ja es pensaven que no existien; han arranjat accessos a urbanitzacions, per mirar d’ensarronar els seus habitants; han plantat tota mena de plantes, encara que no fossin les idònies, perquè semblessin molt sostenibles i ecològics... de ben segur que us vénen a la memòria més accions que no havíeu vist durant els quatre anys.
No voldria caure en la mateixa misèria, i això em fa patir més del que us penseu. No m’agrada veure com s’utilitza la gent en benefici propi. Actuar d’aquesta manera no té lògica per aquells que fem el pas, per desencallar tot allò que l’actual govern ha paralitzat, per incapacitat o per fer la punyeta. No m’ha agradat com utilitzen la imatge de Mossèn Martí, per interès electoralista. Estic segur que a en Martí no li agradaria saber-ho, però tampoc els hi diria res, per ètica i elegància, cosa que no podríem dir d’ells.
No m’agrada el joc brut i no hi vull caure. Treballaré per convèncer la gent que podem canviar la manera de fer política, i que ho podem justificar amb el nostre testimoni. No m’agrada la manera de remenar les clavegueres, la nocturnitat, la traïdoria. Vull un altre govern, i crec que tota la població el desitja, fins i tot aquells que estan disposats a donar-los una nova oportunitat. Jo, però, hi desconfio, i per això defenso la proposta de la gent del PSC, que garantitzarà el canvi que tos esperem, amb la col·laboració dels grups que s’hi apuntin. Vull un alcalde proper, servicial, atent i generós, també amb els que no pensen com ell. Necessito un alcalde sincer que confiï en la gent, també en els de la seva llista. Que sàpiga delegar, discutir i acceptar les opinions dels altres. Necessito, evidentment, un altre alcalde.

Un dia de reflexió anticipat

Avui que hem acomiadat en Manel Calvo, ha estat un parèntesi en el treball diari d’aquesta campanya electoral. Personalment no he tingut ganes de demanar el vot, ni d’exposar el programa que defensem i amb el que crec, ni cap altra de les accions que hem anat duent a terme.

També ha servit per reflexionar sobre la feina feta, i analitzar cada moviment, cada paraula, cada acció, i trobar-hi sentit. Avui ha estat un dia de reflexió avançat, no pas per decidir el vot sinó per valorar el que hem estat fent, i el que volem acabar de fer.
He intentat llegir el diari, ometent tota la informació electoral. Ha estat difícil, perquè de manera directa o més dissimulada, bona part de les pàgines parlen del mateix. Parlen de promeses, algunes d’elles prou sentides, però també hi ha declaracions que m’espanten. No sé si us hi heu fixat, però, en aquesta campanya hi ha hagut moments que s’ha fregat el racisme, ja sigui situant la violència com a resultat de la immigració, o bé defensant un mínim de deu anys per poder accedir a un pis protegit.
També a Arenys, en el primer debat de precampanya, vaig poder escoltar algunes afirmacions que em feien mal a les orelles. La gent “fina” no acostuma a desbarrar grollerament, però al seu lloc utilitza frases que tenen un tall molt fi. Aquestes a mi em preocupen més que les altres.
Pensant, pensant he aterrat a Arenys, i he valorat la feina feta per totes les formacions que aspiren a governar la vila. Penso que la situació actual d’Arenys ha fet prendre més seriosament la campanya cap al govern. Ara fa quatre anys hi va haver algun grup que, al meu entendre, anaven massa refiats, i no s’ho varen prendre a la valenta. Qui ho va fer, va obtenir rèdit. Ara, l’experiència ha comptat i hi ha qui no vol perdre pistonada.
Demà, continuarem la feina començada, i procurarem convèncer els electors que cal un canvi a Arenys, i que aquest canvi el volem liderar nosaltres, el grup del PSC.

En Manel Calvo ens ha deixat

Avui és un dia trist per Arenys; per a les persones que han compartit espai i temps amb en Manel Calvo; per als regidors i regidores que s’han assegut al seu costat, com aliats o rivals, però tots i totes amb les ganes de servir Arenys.
Amb en Manel hi podies estar d’acord o en contra, però una cosa tothom li reconeixia, que era un “pencaire”, i a més ho feia amb vocació i interès.
Tot i que no ens vàrem tractar massa, ni tampoc pensàvem de la mateixa manera, amb en Manel vam coincidir en més d’una ocasió. Recordo que tots dos vàrem fer milícies, i vam coincidir a l’acadèmia de cavalleria de Valladolid. Allà els catalans ens trobàvem sovint, i un cap de setmana, vam compartir viatge de Barcelona a Valladolid. Un viatge accidentat perquè el cotxe es va avariar, i vam continuar en taxi.
Bastant després el vaig trobar en reunions per temes de Padró d’Habitants i Cens Electoral. En Manel venia en representació de Sant Vicenç, si no m’equivoco, i jo de Mataró. En aquest cas coincidíem molt a l’hora de qüestionar les instruccions que el delegat de l’IME, a Barcelona, ens dictava. Després d’una anys a Vic, a la tornada, en Manel era regidor a l’oposició, i quan CIU va recuperar el govern, en Manel es va posar al capdavant de la regidoria d’Hisenda, i va dedicar moltes hores del seu temps. Recordo les presentacions acurades de les audiències del pressupost, que li reconeixia encara que jo pensés que no n’hi havia prou.
Aquestes morts costen de pair. En Manel era massa jove per marxar. Ahir em comentaven que als cinquanta anys és un bon moment per a les persones, perquè s’hi barreja experiència i vitalitat per continuar treballant. Només la fe pot aturar la ràbia que està a punt de sortir, i superar la impotència que pateixes, per una mort com la d’en Manel.
Des d’aquest modest racó internauta, reto homenatge a en Manel Calvo, i acompanyo en el dolor, a la seva família, amics i a tots els arenyencs i arenyenques.

Debat de sis alcaldables i mig a Arenys de Mar

Aquest migdia, com ja va essent tradicional, Ràdio Arenys ha programat el debat en directe dels alcaldables d’Arenys. Recordem que els debats es varen iniciar el dia 4 de maig, organitzat pel Grup de Debat i Tertúlia d’Arenys; aquesta setmana hi va haver el debat de Televisió de Mataró, i avui era el torn de Ràdio Arenys.

La sala Josep M. Arnau no s’ha omplert del tot, però el fet de donar-se per ràdio, segur que l’ha seguit molta gent. Entre els assistents s’hi veia moltes persones que, com jo, van a les diferents llistes de la vila, i per tant amb la intenció de vot decidida.
Una de les diferències entre els tres debats és la composició de la taula (avui a peu dret). Si el primer dia hi varen assistir tots els alcaldables i l’alcaldable, en el debat de televisió es va excusar el candidat de C’s, i pel VIA hi va assistir el número 2. Avui, s’ha tornat a excusar el candidat de C’s i l’ha substituït el número 2. Hi ha gent que fa córrer que els de C’s tenen problemes interns, com els de Barcelona, i algú ho atribueix al mal paper que va fer el seu candidat, al debat del dia 4 de maig.
Si bé Maurício Pulido té més discurs que el seu número 1, tampoc ha fet un gran paper, sobretot per la manca de contingut o projecte de la seva candidatura, i del partit en general. Jo us diré que el cap de llista del PSC ho ha fet molt bé, però em direu que no té cap valor, pel fet que jo sigui el segon de la llista, per la qual cosa no insistiré.
Crec que ha estat un debat lent i poc interessant, on tothom sabia que hi tenia molt a perdre i molt poc a guanyar. M’he fixat en qui llegia i qui seguia les pautes, i ha quedat molt evident que el candidat d’ICV havia preparat un molt bon discurs, que ha llegit amb precisió de to, de ritme i de temps. M’imagino que la periodista Isabel Roig, que és la número 2, hi deu tenir molt a veure.
Sempre hi ha males llengües que hi veuen més enllà dels ulls, i aquesta vegada han fet córrer que la pregunta de la sala, sobre joventut, estava pactada, com també escrita la seva resposta. Jo simplement he pensat que havia estat una bona pregunta, que donava joc al candidat.
Crec que el clima ha estat bo; s’han evitat crispacions, i com deia més amunt, tothom ha jugat de manera conservadora per no perdre posicions. Les intervencions de l’alcalde han estat molt discretes i insistint en dos temes: el consens que hi ha hagut en aquest mandat, amb ERC i PSC, i en el respecte a la llista més votada, per nomenar l’alcalde, un discurs molt practicat a CIU, que sempre li toca la lletja.
Felicito a Ràdio Arenys, i a tots els responsables del debat, a qui no puc atribuir cap defecte de ritme o interès, tenint en compte el nombre de candidats que tenim.

Més sobre les residències i les eleccions

Ahir, amb la PDA, improvisava una reflexió sobre el dia de les eleccions, concretament sobre la pràctica, per part d’un partit, amb l’excusa de la caritat cristiana, d’anar a buscar els avis de les residències, perquè els votin.
No estem parlant d’una simple anècdota sinó d’un abús de confiança, per part d’unes persones que només busquen el profit personal, sota l’aparença de la caritat i obra bona. Només cal veure qui hi va, i com hi van.
Trobaria un encert que voluntaris, siguin d’un partit o un altre, es brindessin a acostar els avis i àvies als col·legis electorals, sempre i quan els lliuressin les paperetes de les set llistes que es presenten a Arenys. No considero gens ètic que només arribin amb una sola papereta, sempre la mateixa. És denunciable? S’ha de posar en coneixement de la Junta Electoral?
No pot ser que any rere any el mateix partit s’aprofiti de les persones que necessiten ajuda, per sumar una colla de vots. Aquest partit, i els altres que puguin haver jugat de la mateixa manera, s’haurien d’adonar que estan incomplint un dels principis més elementals de qualsevol societat, com és la llibertat de vot de les persones.
Hi ha, però, unes persones que haurien de ser la clau per evitar aquesta pràctica. Em refereixo als directors i directores de les residències. Entenc que els avis i àvies que surten a votar, amb el concurs dels suposats voluntaris, haurien de manifestar la seva voluntat i, per què no, el parentiu o autorització de la família. Potser no s’evitaria del tot, perquè els rapinyaires d’un dia es buscarien maneres diferents per aconseguir el seu objectiu, però com a mínim no hi hauria la complicitat del responsable del centre.
En una campanya electoral els candidats procuren convèncer que tenen el millor programa i que la seva llista la integra la millor gent per fer-lo possible. Es pot ser més o menys persuasiu, i tenir més o menys èxit. La pràctica que detallo en aquest escrit, hauria de ser rebutjada per tothom, començant per aquelles persones que ho dissimulen amb bones paraules i falsa caritat.
No he anomenat cap partit, però estic convençut que poca gent dubtarà de qui em refereixo.

Organitzar la recollida d'avis

Avui, mentre la fèiem petar amb uns amics, m'han preguntat: ja heu organitzat la recollida d'avis perquè us votin el diumenge?
Jo, que no els entenia, els hi he dit que no sabia a què es referien. L'acompanyament dels avis i àvies de les residències, fins a les meses electorals, m'han explicat. Allò que sempre fa tal partit, han afegit.
Jo els he dit que teníem l'àvia d'una candidata nostra que l'aniríem a buscar, i també una militant, una mica gran, que viu al Pla dels frares. No home no! han exclamat. No volem pas dir això. Es tracta que el matí de diumenge, un regidor o regidora passi per les residències a repartir sobres de votació del vostre partit. Després cal que alguna persona vostra, que no vagi a les llistes, passi amb un cotxe gran i el vagi omplint d'avis. No sabies que això, a Arenys sempre ho ha fet el partit tal?
He hagut de confessar que no; que jo em pensava que això no passava, i els he fet una pregunta: Ja ho saben les monges o els directors o directores de les residències? La pregunta ha quedat a l'aire.

El dia 27 decidirem el futur d'Arenys

A finals de mes tindrem l’oportunitat d’escollir les persones que volem que dirigeixin la nostra vila. Es tracta d’una ocasió que no podem desaprofitar, perquè ens incumbeix a totes i tots. Deixar de participar és delegar a les altres persones la responsabilitat que tots tenim en el funcionament d’aquesta societat que ens ha tocat viure o que hem volgut compartir.
Permeteu-me que us faci una reflexió a l’hora de decantar el vot. En unes eleccions municipals estem escollint unes persones, que coneixem més o menys, i que han decidit posar-se al servei de la col·lectivitat per gestionar l’administració pública, la que tenim més propera, la que ha de vetllar per tots nosaltres.
És mentida negar ideologies en les persones que es presenten, ja sigui en partits consolidats, com a militants o independents, o ho facin en llistes d’independents. La nostra vida, la nostra actuació es mou per uns paràmetres, uns valors, uns ideals, que ens diferencia dels altres. Negar això és faltar a la veritat. Malgrat tot, en un Ajuntament, la gestió és molt important, i una bona part d’aquesta existeix al marge de les ideologies.
Necessitem uns governants que s’hi dediquin, que tinguin capacitat per afrontar els molts problemes en què es trobaran, que aportin idees clares i programes útils, i que ens mereixin la nostra confiança. M’agradaria poder comptar amb un sistema electoral de llistes obertes, on poder determinar les persones que vull, al marge del partit o llista per la qual es presenten. Això, però, no ho tenim, i hem de decidir-nos per ‘packs’.
Arenys presenta set opcions diferents, totes elles respectables, i amb matisos diferents. Hi ha persones a qui heu pogut valorar la seva actuació pública, perquè fa temps que són a l’Ajuntament, amb responsabilitat de govern, i també amb el seu treball a l’oposició, les dues alternatives que se’t presenten, i on es pot fer feina de veritat. D’altres és la primera vegada que entren en unes llistes, però probablement els coneixem per altres activitats que realitzen a Arenys.
El cor ens pot fer decidir per uns colors, per uns discursos que trobem més afins, per unes referències més enllà de la nostra població o de la nació catalana, però és bo que el nostre cap es concentri amb els noms i cognoms de les persones que opten a governar, i del seu treball a dins i fora de l’Ajuntament.
El nostre sistema democràtic només dóna dret a decidir cada quatre anys. Si ens equivoquem, no ho podem solucionar fins al cap de quatre anys, massa temps perdut. Som responsables dels nostres actes i de les nostres decisions.
El dia 27 de maig, tenim l’ocasió de decidir el millor govern per Arenys de Mar. No ens equivoquem, perquè ho haurem de patir durant quatre anys.

Article publicat a Arenys Vida Parroquial, aquest mes de maig

Per què volem governar a Arenys?

No volem protagonisme, ni ens fa falta cap reconeixement personal, simplement volem posar ordre al caos a què ens ha portat el govern de CIU + PP. No podem mantenir-nos passius davant de tanta inoperància, tanta incapacitat per governar, ni podem permetre que la nostra vila quedi arraconada, sense esperança de futur.
No tenim cap necessitat de complicar-nos la vida, podríem quedar-nos a casa i procurar per nosaltres mateixos, però hi ha massa problemes a la vila, com per quedar-nos mirant-los, sense fer res.
L’altre dia m’ho deia un vilatà, parlant de la cursa electoral: “l’actual govern no us ho podia posar més fàcil”. És cert, perquè tot i les presses d’aquests dos darrers mesos per fer veure que han treballat per Arenys, el seu pas per l’Ajuntament ha estat pobre i ple de crispacions, prepotència i ineficiència.
Mai com en aquestes eleccions hi havia hagut tanta gent de diferents grups polítics o independents, entossudits per canviar la manera de fer política, d’uns governants que no han donat la talla, que han estat insensibles als precs i demandes de la ciutadania, i que han augmentat els problemes de la gestió municipal.
Necessiten que vingui el president, perquè embadaleixi els militants històrics, els seguidors fidels, que a punt han estat de tirar la tovallola, i retirar-los la confiança dipositada en ells, l’any 2003. Han hagut d’empescar-se totes les estratègies hagudes i per haver, per minimitzar els efectes d’una mala gestió de quatre anys; quatre anys perduts per Arenys i la seva economia, la seva vida associativa, la seva joventut, la seva vellesa.
No és estrany que ens trobem tantes persones intentant fer obrir els ulls a una comunitat que han adormit a base de no fer res per motivar-la, de no fer res per mantenir viva la nostra vila, de no fer res per créixer i no perdre el ritme que sí han mantingut les poblacions veïnes.
Hem intentat, des de la militància ciutadana, provocar els nostres governants perquè sortissin d’aquest insomni, d’aquesta paràlisi permanent, però no han sabut reaccionar. No han estat capaços de realitzar n’hi un deu per cent de les seves promeses electorals, ni han estat capaços d’afrontar els problemes ni les situacions sobrevingudes. És per això que molts hem fet el pas de presentar-nos per fer la feina, des de dins, per demostrar que una altra manera de fer política és possible, amb el concurs de tota la ciutadania.

Atenció amb les promeses

Sobretot de qui ja t’ha enredat una vegada. Perquè és ben cert que les persones no tenim massa assumida la tasca d’avaluar els resultats. Això passa a la vida personal, i sovint a l’empresarial, i encara més en l’activitat pública. És un repte, un esglaó més que cal superar, i no acabem de fer el pas.
I en política tot això encara és pitjor. Una prova en són les promeses electorals que es fan cada quatre anys. Al final, quan és l’hora de justificar la feina feta, ens oblidem de què ens havien promès i només ens ensenyen les quatre coses, normalment maquillatges, que han fet.
Aquesta campanya municipal, potser perquè m’hi fixo més, penso que ha estat descarat tot el que ha fet el govern de CIU amb la complicitat del PP. De fet el PP, que no va prometre res, és el que surt més ben parat. CIU però, s’ha dedicat a emblanquinar la vila treballant els dos darrers mesos, inaugurant qualsevol cosa per fer-nos oblidar que han estat més de tres anys inoperants, estancats i bloquejant qualsevol iniciativa per avançar.
He rellegit el programa de CIU, de l’any 2003? No es tracta de mirar les diferències entre promeses i realitats, sinó de saber-hi veure les coincidències. Són mínimes. Això si, el seu programa feia patxoca, però ha quedat en res.

No us ho relacionaré pas tot, perquè seria massa llarg; només alguna petita mostra:

Reactivar la Comissió de Comerç, Consum i Turisme (ho han fet a finals de mandat); promoure les rondes de la N-II i fer treure l’antiga B-511; aplicar gradualment el projecte Batlle/Roig d’urbanització de la Riera; potenciar el transport públic com element imprescindible...; adequació de les oficines municipals per a una correcta atenció al ciutadà; millora de l’atenció al ciutadà, amb un punt d’atenció i finestreta única; creació d’un tribut nou per als habitatges buits; determinació del cost real de cada servei; foment de la col·laboració amb altres municipis per optimitzar recursos; redactar un pla director de parcs públics; millorar la prestació de serveis de l’Ajuntament agilitant els tràmits administratius... (les llicències d’obres triguen un any); renovació progressiva de la xarxa de clavegueram (sense comentaris); crear una coordinadora d’entitats i associacions de voluntaris; potenciar el lloguer d’habitacions en pisos on visqui gent gran...; desenvolupar el pla general de barreres arquitectòniques per complir la normativa i fer un Arenys accessible amb vista al 2006, data límit fixada; impuls a la utilització d’energies renovables; potenciar el Consell Escolar i dotar-lo de mecanismes per poder fer una tasca millor (informeu-vos-en); documentar i catalogar el fons d’arqueologia local i de nàutica; redactar un pla especial d’equipaments culturals de la vila (fa temps que ens el prometen); promoure un pla estratègic de turisme cultural; el Patronat Municipal de Cultura; museu de la pesca; escola de mar; un aquàrium... i no continuo.

Estic esperant llegir el nou programa electoral, per veure si prometen les mateixes coses que no han complert durant aquests quatre anys. Amb tota la modèstia, jo sóc diferent i si no compleixo una promesa n’explico les causes, i si no ho justifiquen, no tinc altre remei que retirar-me. Només així podrem recuperar la confiança als càrrecs polítics. Només així aconseguirem que la ciutadania s’interessi pels temes públics, pels temes de la col·lectivitat. Només així avançarem com a poble. Qui avisa no és traïdor.

Tarda cultural a Sinera

Ahir diumenge vaig anar cronometrat: campanya política, però també cultura, que si no ens alimentem, defalliríem. Arenys tenia una bona oferta cultural, allò que tant agrada als polítics i que els deixa satisfets i contents, tot pensant que no cal fer res més. És un enguany, que no treu, però, que n’aprofitem el que puguem.

Vaig anar al Principal, per veure l’obra de David Mamet, “els boscos”. Es tractava del muntatge que ha dirigit Julio Manrique, i que interpreten Cristina Genebat i Marc Rodríguez. Recordava el Mamet del “Búfal americà”, i em feia gràcia recuperar l’autor.
A la sortida coincidíem força en que es tractava d’un treball interpretatiu bo. Jo destacaria la Cristina en el paper de la Ruth, sense desmerèixer el seu company d’escena. El contingut de l’obra el trobàvem massa previsible. Un mateix tema que anem trobant en diferents obres d’autors americans, que ja no ens sorprenen. No puc dir que vaig perdre el temps, però no em vaig sortir massa content.
Quedava mitja hora per anar a l’església per escoltar l’Orquestra Simfònica Diaula, dirigida per Alfons Reverter. El programa es dividia en dues parts diferents. En primer lloc varen interpretar la setena simfonia de Beethoven, i Mourceau de concert, per a trompa i orquestra, de Saint-Saëns. La segona part vàrem poder escoltar la suite Chicago, de J. Kander i V. López; la suite El violinista a la teulada, de J. Bock i F. Rapley, i la suite Duke Ellington, de D. Ellington i C. Custer.
Parlo de dues parts encara que el concert va ser seguit, però hi havia dues característiques que les diferenciaven: l’estil i la interpretació. L’estil és evident, la interpretació perquè el resultat va ser molt diferent també. La simfonia de Beethoven va patir problemes d’afinació, tempo i força interpretativa. L’obra de Saint-Saëns la desconeixia, però estic segur que podia sonar molt millor. Les tres suites, en canvi, les varen interpretar amb moltes ganes i això el públic ho va notar i agrair.
És bo que Arenys de Mar pugui veure actuar formacions tan nombroses d’instrumentistes, i això cal agrair-ho a la gent de l’Escola de Música. És bo el repte de crear una orquestra com la de Diaula, i els hem de felicitar. La interpretació podia ser millor, encara que tampoc la nostra estimada església té la millor sonoritat possible. El públic, la majoria pares i mares dels intèrprets, va obsequiar amb llargs aplaudiments, i el director va rebre una orquídia per obsequi. Al sortir, algú encara tenia temps per anar a veure la pel·lícula de Lluís Danés, de la qual us en parlava el dissabte.

Conversant amb els veïns

Aquests dies de campanya tots fem l’exercici de conversar amb els veïns. Una pràctica electoral que em fa reflexionar seriosament. M’imagino que tots pensem que això no només ho hem de fer cada quatre anys, però que al final passa succeint. És per això que quan he anat al Pla dels frares o bé a Sant Elm, tenia molt present que a mi no em passaria, i que si queia en el mateix error, no tindria justificació.
Parlar amb els veïns és necessari si creiem en una veritable democràcia, on els elegits es converteixen en els representants de tots els electors, els hagin votat o no. No podem fer demagògia i s’ha de ser responsable. Si pretenem no defraudar la gent, si volem que la classe política no estigui tan desprestigiada, hem d’actuar responsablement, i hem de dialogar sempre i sovint amb tothom.
No podem pretendre realitzar cap pràctica participativa si no som capaços d’acostar-nos a la gent per conèixer els seus problemes col·lectius. Ja podem anar demanant que vinguin a participar, si no som capaços d’escoltar-los i saber què cal solucionar i millorar. Des del despatx de l’alcaldia no es soluciona res, si abans no s’ha trepitjat el terreny i s’ha dialogat amb els veïns.
En dos dies he conegut veïns preocupats per la neteja, el civisme, l’estat dels seus immobles, del seu entorn, de les mancances de serveis, dels problemes de mobilitat de la gent gran... De totes les converses n’he après, i això no es paga amb diners. Aquest aprenentatge és el que fa fortes les persones que pretenen governar un poble, i els encara a afrontar els veritables reptes del govern.
No vull que mai ningú em pugui dir que només hi he anat per demanar el vot. Seria la prova definitiva que no sóc capaç de posar en pràctica l’altra manera de fer política, seria el motiu per abandonar i reconèixer el fracàs. Molts han passat per aquesta etapa i continuen fent el mateix. A mi que mai ningú em pugui retreure un joc electoralista en la meva manera de pensar i obrar políticament. M’hi comprometo públicament.

Lluís Danés convenç

Ahir divendres vaig assistir a la projecció de la pel·lícula “Llach, la revolta permanent”, dins el VII Cicle de Cinema Solidari i Social, que organitza Arenys Solidari, sempre amb molt d’èxit. Vull començar el meu escrit agraint la tasca que aquesta entitat està duent a terme, i concretament per l’organització d’aquests cicles que ultrapassen el valor cinèfil, per aportar, de manera contundent, un contingut que no deixa indiferent a ningú.
Vàrem tenir la sort de poder comptar amb el director de la pel·lícula, l’arenyenc Lluís Danés, que va comunicar l’emoció que tenia de poder presentar aquesta pel·lícula al local on va pujar a l’escenari per primera vegada, i haver pogut llegir a la pantalla, el seu nom i cognom.
La introducció a la pel·lícula, però, va tenir un component important de crítica i exigència, aprofitant la coincidència de la campanya electoral, perquè els polítics que surtin escollits, arrisquin en cultura. No es tracta d’una frase qualsevol, sinó que val la pena reflexionar-hi. No us sembla que a Arenys fa massa temps que la cultura ha esdevingut un ritual monòton i amb prou feines il·lusió? En Lluís pensava en ell mateix, però també en altres arenyencs i arenyenques que s’han hagut de buscar la vida fora la població, perquè a casa nostra la cultura és sinònim de festa. Jo també demano que els candidats hi reflexionin, i que tots plegats aconseguim canviar la dinàmica. En aquests moments el que es fa a Arenys està tot inventat.
La pel·lícula, per aquelles persones que l’any 1976 ja érem crescudets, ens evocava records inesborrables de protesta, lluita i corredisses. Al veure fileres de cotxes de policia, de color gris, no em podia provocar la mateixa sensació que a la Georgina o altres joves de la sala. Nosaltres havíem corregut davant d’aquells grisos, havíem hagut d’esquivar bales de goma, i recordàvem molt bé els fets del 3 de març, mesos després de la mort del dictador, quan ens crèiem que tot seria diferent.
Imagineu quina és la nostra sensació quan veiem el senyor Fraga, governant en democràcia, o al senyor Martin Villa, presidint empreses per mèrits obtinguts. Nosaltres els vàrem patir, i hem hagut de suportar estoicament la seva adaptació a la vida demòcrata.
Jo també penso que la transició ha estat un engany, provocat per uns quants, i acceptat per uns altres. Fent una ullada al PP, t’adones que la transició no ha existit, sinó que ha consistit en canviar les formes i amagar el fons. La pel·lícula d’ahir la vàrem seguir amb ràbia, pensant més en l’actualitat que no pas en la història. Aquelles cinc morts no s’han explicat, i el seu assassinat ha quedat impune. Aquelles cinc morts continuaran a la memòria dels seus botxins, mentre visquin.
Gràcies Lluís Danés; gràcies Arenys Solidari; gràcies Lluís Llach.