Avui a Tarragona

Avui a Tarragona ens hem trobat una colla d'amics que ens unien varis elements, un d'ells la nostra confiança que una altra manera de fer política és possible, i també que tindrem l'oportunitat de demostrar-ho. Això passa, a Arenys, pel canvi de govern municipal.
Hem parlat de Participació Ciutadana, des de l'enfoc teòric, però també pràctic. Per alguns com ara jo, amb ganes de poder posar-ho en pràctica.
Vàries conclusions, de les quals en destaco una: Cpc ha de treballar al costat de la ciutadania, no hi ha cap altra opció. El meu compromís personal: si no actuo d'aquesta manera, sigui al govern o a l'oposició, la meva continuïtat a l'Ajuntament no tindrà sentit.
Us dec els comentaris sobre el debat d'ahir divendres. Ho faré demà. Deixeu-me que us digui només, que la gent del Grup de Debat i Tertúlia vàrem sentir-nos molt orgullosos de la massiva assistència a l'acte. Els detalls, demà

El debat d'aquest vespre

Avui, aquest vespre, hi ha el debat pre-electoral organitzat pel Grup de Debat i Tertúlia d'Arenys de Mar. Un debat que comptarà amb els set candidats a les properes eleccions municipals, set llistes que lluitaran per fer-se lloc al Consistori i, prosseguir amb la política actual, o bé donar un tomb a la manera de governar d'aquests quatre anys. Una decisió que prendran els arenyencs i arenyenques, el dia 27 de maig.

Avui podrem escoltar l'opinió dels alcaldables, sis homes i una dona, sobre els temes que el Grup de Debat i Tertúlia va preparar a la trobada de primers d'abril. Una resposta oberta: sobre la guinda del programa de cada partit, i una resposta obligada, sobre immigració. Després tot un seguit de preguntes i respostes instantànies, en relació de diferents temes d'interès. A l'acabar, si tothom respecte els límits del temps, el públic podrà dirigir preguntes als protagonistes del debat d'avui.

Tot això passarà a la nova sala d'actes de la Biblioteca P. Pare Fidel Fita, d'Arenys de Mar, al carrer Bonaire, 3. Aquest cap de setmana intentaré presentar-vos un resum de com ho hauré viscut.

La Participació Ciutadana al món local, a debat

Amb aquest títol s’organitza, a Tarragona, una jornada de reflexió i debat sobre la participació ciutadana a l’àmbit municipal. Serà aquest dissabte 5 de maig, d’11 a 14h, a la sala d’actes de l’Autoritat Portuària de Tarragona.
Ara fa quatre anys, i dimarts en parlava en aquest blog, el Grup de Debat i Tertúlia vàrem organitzar un acte pre-electoral, amb els cinc candidats a l’alcaldia d’Arenys de Mar, per parlar sobre Participació. Llavors ja quedava bé parlar del tema, i es varen fer tot un reguitzell de propostes; unes propostes que els partits que han governat (CIU+PP) no han complert.
La participació ciutadana necessita una reflexió, sobretot pel fet que de tant parlar-ne, a vegades s’ha arribat a prostituir. De qualsevol cosa se’n diu participació, i això és molt evident a casa nostra. El nostre alcalde està convençut que practica la participació dels arenyencs i arenyenques, fins al punt que s’ho arriba a creure, encara que només ell. Ni els regidors de la seva llista, saben què vol dir participar, estant al seu costat.
Els principals detractors del model participatiu, han volgut fer creure que es tractava d’una alternativa a la democràcia representativa, per llavors carregar-s’ho. Per altra banda, ajuntaments que han apostat fort per la participació, han vist com el seu esforç no es corresponia amb una fidelitat electoral, i llavors s’han adonat que la seva pràctica tenia finalitats electoralistes.
Cal reflexionar sobre com s’ha de plantejar la participació ciutadana, quins mecanismes s’han d’utilitzar, i de quina manera es pot engrescar els ciutadans a participar-hi. És per això que em plau poder participar en la taula rodona “Dificultats i reptes de la participació ciutadana a l’àmbit local”, aquest dissabte a Tarragona, junt amb dues persones amb experiència política, i una altra candidata a entrar en aquest món.
Si em permeteu, us avançaré el meu secret: no és tant important els mecanismes participatius a posar en marxa, com la pròpia actitud. Perquè si vols que la gent participi, has d’informar i formar, amb la màxima transparència. Si sou d’Arenys de Mar, fixeu-vos en el secretisme en què es gestiona des de l’Ajuntament; la poca informació que es dóna. Si sou de fora d’Arenys també tindreu experiències. És per això que quan em presento, dic ben alt que vull entrar l’Ajuntament per obrir portes i finestres, i deixar entrar a la resta d’arenyencs i arenyenques, a conèixer la realitat de la gestió pública municipal. Si això falla, no cal inventar res més.

Per què és interessant poder governar?

És fàcil acusar els polítics de voler asseure’s a la poltrona i governar, i no dic que no es pugui fer, però hi ha persones que entren a la política amb esperit de servei, i aquests ho poden fer bé o malament. A mi els primers no m’interessen, però sí que em fixo molt en els altres, tant si ho fan bé com no.
Per què pots tenir interès en presentar-te a unes eleccions municipals, quan saps que rebràs crítiques des del primer dia? Hi poden haver moltes respostes, des de posicions masoquistes fins a actituds de servei. Cadascú sabrà perquè ho fa, però a molts ens preocupa la mala gestió pública i ens sembla que ho podem fer millor. És per aquestes ganes de demostrar que l’administració pública pot funcionar millor, i que cal pensar més en les persones, perquè alguns hem assumit el risc.
Arenys pot ser governada millor, només d’entrada, establint una organització coherent i coordinada. No cal que tot passi per les mans d’una sola persona, si es compta amb una bona coordinació. Cal establir àrees de treball, agrupades amb sentit comú, i interelacionades amb la resta. No és només una organització política sinó també administrativa. Els recursos són escassos i s’han de rendibilitzar, amb eficàcia, però també amb eficiència.
Tot això no existeix en aquests moments al nostre Ajuntament, i en aquest mandat s’ha radicalitzat el desordre i augmentat la ineficiència. Els tràmits administratius s’eternitzen; no es compleix amb l’obligatorietat de pagament a 60 dies; encara que el govern ho negui, no es contesten totes les sol·licituds, i fins i tot no s’entren totes pel Registre Municipal; no s’ha entès la lletra de la llei de protecció de dades; s’han obviat els organismes autònoms, en algunes tramitacions que havien de participar-hi; i s’ha radicalitzat l’enfrontament amb la plantilla de treballadors de l’Ajuntament i els seus organismes autònoms.
Només pels temes exposats a l’anterior paràgraf ja es justifica la necessitat d’entrar a governar. Arenys i el seu Ajuntament no es poden permetre el luxe de patir quatre anys més els mals de l’actual govern municipal, i els dos partits es presenten amb la mateixa gent cansada, sense autonomia ni iniciativa.
Això ho hem entès uns quants, que no teníem intenció de presentar-nos a cap llista, i que una sèrie de casualitats ens hi ha portat. És una llàstima que la ciutadania sigui tan poc crítica a l’hora de demostrar-ho electoralment, i en canvi ho sigui tant, a nivell de tertúlia i trobades informals. No és estrany que alguns sondejos arribin a dir que més del 60 % dels arenyencs i arenyenques, veurien bé un canvi d’alcaldia. Tampoc és estrany que un terç dels seus votants també ho vegin igual. Ara caldrà veure si la gent es manté en aquest criteri, o bé canvia la seva opinió quan es trobi amb un papereta a la mà.

Debat pre-electoral a Arenys de Mar

Aquest divendres, organitzat pel Grup de Debat i Tertúlia d’Arenys de Mar, tindrà lloc una taula rodona amb la participació dels set alcaldables de la vila. Per ser més precisos, sis alcadables i una alcaldable. Tal com va passar ara fa quatre anys, el Grup de Debat i Tertúlia inicia els debats públics amb els alcaldables, per ajudar a conèixer quins són els seus projectes i línies programàtiques.
A diferència de l’any 2003, en què es va tractar monogràficament “la participació ciutadana”, enguany el debat és més obert i cada candidat podrà centrar la seva intervenció en el tema que més prioritzi, i per acabar hi haurà un bombardeig de preguntes amb resposta ràpida.
Recordo, i ho he comentat en més d’una ocasió en aquest blog, que l’any 2003 tots els candidats varen cantar meravelles de la participació i varen prometre grans avenços. El més evident i concret eren els pressupostos participatius que ens prometia l’alcaldable pel PP, la senyora Rosa Zaragoza, que tot i haver governat en coalició amb CIU, no ha fet cap pas al respecte. Això em fa pensar que potser tampoc podrem esperar grans solucions a les promeses que de ben segur ens faran, sobretot, i per experiència, les dels partits que durant quatre anys podien haver-ho demostrat.
De les set persones que encapçalen les set opcions d’Arenys de Mar, només n’hi ha tres que repeteixen, precisament els candidats dels dos partits que durant aquests quatre anys han governat: Rosa Zaragoza i Miquel Rubirola, i Joaquim Ponsarnau. També és cert que tres alcaldables més, ja formaven part de les llistes del 2003: Ramon Vinyes, Lluís Blanchar i Oriol Ferran, dels quals els dos primers han sigut regidors. De fet, doncs, només hi ha un que s’estrena: Xurde Rocamundi, que intentarà aprofitar l’entrada de tres parlamentaris del seu partit, per obrir un forat a Arenys de Mar.
Tot i ser amant d’aquests debats, sempre em queda aquell regust de no ser capaç de discernir entre allò que és real del que és fictici, de tot el que em poden explicar els ponents. Una persona em comentava que en campanya electoral, i jo gairebé diria sempre, els polítics es converteixen en venedors d’intangibles. I no és fàcil.
Veurem com es mou cadascú en aquest debat, i seguirem atents a tots els actes que tindran lloc fins al 27 de maig.

Reflexions sobre l'abstenció

Arran de l'extensa discussió a arenyautes, sobre el dret i el deure de votar, de la qual ja us en parlava fa pocs dies, he estat donant-li voltes i reflexionant sobre el sentit del vot en una societat que no et serveix, una societat que ni tan sols et motiva la possibilitat de millorar-la.
Em preguntava si l'abstenció no era una demostració de l'individualisme. Podríem afirmar que l'abstenció és una reacció antisocial? Pot un indidu social abstenir-se per principis? No ho tinc clar, i m'imagino que les respostes són complexes. Quina ha de ser la base de la política social? Com s'ha d'organitzar aquesta societat? Si tothom s'abstingués, qui organitzaria què?
Els abstencionistes militants què proposen? Què pensen de les persones que opten a presentar-se? Tenen alguna esperança de futur? Compten que algú o altre estarà governant, però que ells n'estaran al marge? S'han plantejat mai presentar-se a unes eleccions? Pensen el mateix d'unes eleccions sindicals,escolars o de l'associació a què pertanyen, si és que en pertanyen a cap.
No he arribat a cap conclusió, tl com es podia suposar. Ho deixo a l'aire per continuar reflexionant.

Post número 600

Aquest és el post número 600 del meu blog. Un blog que vaig començar el gener de 2005, amb una freqüència irregular que ha acabat sent diària. Un blog on parlo força de temes d’Arenys, sense oblidar-me del meu país o de l’estat espanyol.

La política, o millor dit, la meva manera de viure i entendre la política, és un dels temes més utilitzats, encara que no m’oblido de la cultura, el lleure i la societat que m’acull i on intento incidir amb el meu testimoni i la manera d’entendre la vida.
Un blog que ha sofert darrerament un canvi important en la manera de llegir-se. Em consta que hi ha gent que té o tenia el costum de llegir-me, i que no ho fa de la mateixa manera a partir de conèixer la meva intenció de presentar-me a les eleccions municipals. Es tracta d’un fet que mereix una reflexió. La pregunta que em faig és en què puc haver canviat a l’hora de ser valorat o jutjat pel fet de presentar-me en una llista electoral: Serà pel simple fet de presentar-me a les eleccions? Serà pel fet de fer-ho a la llista del PSC? M’imagino que hi ha gent per a tots els gustos, i voldria pensar que no he decepcionat a ningú, sinó com a molt, sorprès.
En molts posts he parlat de la meva afició a la política al marge dels partits polítics, i ara algú podria pensar que he pres una decisió contradictòria. No sé si el post número 600 pot ser un bon moment per justificar-ho, encara que tampoc tinc clar que ho hagi de fer. Si és d’interès per algú, voldria dir que la decisió que he pres és seriosa i meditada. Continuo pensant que la ciutadania ha d’estar més implicada en la gestió pública que els afecta, i és precisament per aquest motiu que he optat a presentar-me, i poder afavorir aquesta implicació des de dins. La meva gestió municipal, al govern o a l’oposició, no tindrà cap sentit si no va dirigida, principalment, a obrir portes i facilitar el diàleg i la participació de la ciutadania. I ho faig en una llista d’un partit polític on hi ha unes persones amb qui veig possible treballar junts, i que m’ha acceptat tal com sóc. Unes persones a qui he ofert el meu compromís per treballar per a uns objectius assumibles, i que faig extensiu a tots els regidors i regidores del futur Consistori.
També m’he decidit a presentar-m’hi, cansat d’observar la mala gestió de l’actual govern de CIU+PP. Una acció de govern que, encara que ens venguin moltes fotografies, ha viscut al marge del diàleg, de la planificació, de l’eficiència... quatre anys perduts, que s’han volgut maquillar aquests darrers mesos.
Perquè crec que es pot fer millor; que Arenys compta amb persones molt més capacitades per liderar un projecte polític que beneficiï a tothom, sobretot als més febles; perquè cal donar un impuls que ens faci sortir d’aquest cul de sac on hem anat a parar, i per la meva experiència a l’administració local, em presento a les eleccions municipals, amb una idea ben clara: si no sóc capaç d’aportar valor afegit, no tindrà cap sentit continuar com a regidor, sigui al govern, sigui a l’oposició. És el compromís que he assumit des del primer dia que vaig prendre la decisió, i que estic disposat a respectar.

Serà per ànsies de protagonisme

Avui un anònim em convidava a que escrivís sobre les declaracions de Maragall, atès que ho havia fet sobre Carretero, en alguna ocasió. M’hauria agradat més que qui m’ho demana, hagués signat amb nom i cognom, però ja veig que no tothom sap o vol donar la cara.

Malgrat tot, l’anònim té raó, i és bo que en parli, perquè em molesta igualment, com m’ho havia fet el conseller Carretero. M’agrada que la gent sigui crítica, i encara més quan es tracta de gent de partit. Penso, i potser m’equivoco, que la gent d’esquerres és més autocrítica, i això és bo, fins a cert punt. M’explico.
Tots cometem errors, i és bo que ho sapiguem reconèixer. Els grups o en aquest cas els partits polítics, també s’equivoquen i és important que els serveixi per millorar. Les divergències són interessants perquè ajuden a créixer, però s’han de tractar bé i en el seu moment. La unanimitat, en la manera de pensar, més aviat m’espanta, ja que em recorda moments d’autoritarisme i repressió. Entenc que la vida és complexa, la política viva, i això ens porta a la diversitat de pensaments i actuacions.
Les persones que anem per lliure, som responsables dels nostres actes, però les que van en grup, o nosaltres, quan decidim caminar plegats, hem d’actuar de comú acord, que no vol dir perdre el nostre criteri ni la nostra manera de pensar, sinó que hem de treballar en equip i consensuar les accions.
Les meves crítiques al conseller Carretero es basaven en l’efecte negatiu sobre accions de govern. En més d’una ocasió, quan la primera pàgina dels diaris hauria d’haver estat dedicada a acords importants de govern, unes declaracions inoportunes li treien protagonisme. En aquests moments, el president Maragall, ha ressorgit per manifestar la seva opinió sobre l’Estatut i el seu desencís per haver estat decantat de la política. No es tracta del mateix que en el cas de Carretero, ja que el conseller ho feia des de dins del govern i Maragall ho ha fet des de fora, un cop ha estat apartat del govern. De totes maneres, però, no deixa de fer un flac favor a l’actual govern de l’Entesa.
Tindrà això conseqüències electorals, o el que seria pitjor, sobre l’estabilitat del govern? Caldrà veure si la societat en general, i els polítics de manera especial, són prou madurs per destriar una cosa de l’altra. No és menys cert que conèixer la veritable història dels fets, ajuda molt a comprendre el present i també el futur, per la qual cosa, les declaracions de Maragall no són simples anècdotes sense importància.
Voldria creure que a partir d’aquestes declaracions del president, i les que encara estan per arribar, tots fóssim capaços d’analitzar on hem fallat i què ens queda per aprendre. La resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, serà decisiva, per al futur de la nostra nació. Maragall diu que, mirat en perspectiva, la reforma de l’Estatut no ha valgut la pena. Això ja ho va dir ERC, però va quedar en minoria. El govern de Catalunya pensa que no és cert, que l’esforç sí que ha valgut la pena. Tot és molt relatiu, i hi ha gent d’Arenys que, fins i tot, arriba a dir que aquest mandat de CIU+PP, ha servit d’alguna cosa, la qual cosa em fa pensar que qui no és feliç és perquè no vol.
Hauria preferit que Maragall, si tenia alguna cosa a dir, ho hagués fet en el seu moment, i no haver esperat fins ara. També és cert que és millor ara que no pas després de conèixer el veredicte del Tribunal Constitucional. El que demano és que el govern treballi i no perdi el temps. La nostra nació no es pot permetre el que li ha succeït a Arenys aquest darrers quatre anys.

La xarxa d'arenyautes

Arenys tenim la sort de poder comptar amb una xarxa d’arenyautes, que arriba als quatre-cents titulars, dels quals, com a molt, n’hi ha una cinquantena d’actius, però amb suficient activitat com per dinamitzar la xarxa. També és cert que el ritme no sempre és el mateix i es passa temporades amb poca activitat.

Aquesta tarda quan m’he connectat m’he trobat amb més de quaranta correus, la majoria dels quals eren d’arenyautes. Es tractaven dues qüestions: el vot per correu, i el dret i/o deure de votar. El primer cas era més en to informatiu, atès que ha començat el període per exercir el vot per correu, però el segon tema no és la primera vegada que es toca. Des de fa molt temps que es debat sobre les conseqüències d’abstenir-se, i la possible irresponsabilitat en el cas de no votar.
Tenim a un gran defensor de l’abstenció, que ho argumenta amb força, i es molesta quan llegeix les crítiques que reben les persones com ell. Tot i que sóc defensor de la predisposició de la gent a votar, encara que sigui en blanc, puc entendre la seva posició, perquè és raonada. No es tracta de no votar, per desídia, per mandra, per pur passotisme, sinó l’abstenció que ell defensa parteix d’una posició militant, tan lícita i comprensible com la de la persona que vota amb convenciment, i molt més justificable que la d’aquell que vota per inèrcia, sense meditar massa el seu vot, que desconec si n’hi ha molts, però estic segur que també n’hi ha.
La llàstima d’aquesta discussió és que no avança i s’acaba sempre al mateix lloc, el lloc que serveix per reprendre la discussió al cap d’uns dies o setmanes. Seria bo anar més lluny.
Avui més d’una persona insistia en les deduccions sobre una actuació o una altra. Segons es podia llegir, no votar era donar ales als de sempre. Això s’entendria si partíssim de la hipòtesi que els partits de sempre té votants fidels, i els que no voten, si ho fessin votarien els altres partits. Potser és cert, però què passaria si els que no voten anessin a votar, i ho fessin per als partits de sempre?
Jo sempre animaré la gent a votar, però fer-ho a consciència, amb la màxima informació possible, i entendré perfectament el militant abstencionista.

Música i paraules a la vila, i no hi ha campanya

Ahir música a l’EMA i paraules al PLE. Aquest podria ser un resum de la tarda-vespre d’ahir dimecres 25 d’abril. A la sortida del Ple Municipal, un petit recordatori d’Almansa, en la commemoració dels 300 anys.
Música, perquè aquesta setmana l’Escola de Música d’Arenys de Mar celebra una setmana musical, dedicada a Sant Jordi. Ahir va ser el torn de l’Aula de Guitarres del Conservatori de Badalona. La meva filla, la Clara, estudia guitarra, i era important assistir al concert.
Va resultar un concert agradable, en família, però tècnicament molt correcte. Sempre he pensat que la guitarra, per als que comencen a estudiar-la, no és gens agraïda. Té poc so i un so rar, mig desafinat. Escoltar un concert de guitarra a càrrec d’algun virtuós, és tota una altra cosa. L’instrument es transforma.
Avui hem tornat a l’Escola, perquè aquesta tarda actuaven els nostres fills. Res a veure amb ahir. Més pares, més germans petits, i el producte: el treball d’aquests mesos a l’escola. Arenys té una escola consolidada. No sé si sortiran bons músics, però ben segur que tindrem uns arenyencs i arenyenques molt sensibles, i amb una formació musical envejable.
I després el Ple Municipal, el que havia de ser el darrer del mandat, exceptuant l’extraordinari de la insaculació per a les meses electorals. Sembla ser que l’Alcalde en vol fer un altre. De cara a la galeria? Que cadascú pensi el que vulgui. De fet va resultar molt més interessant que la majoria de plens d’aquests quatre anys. S’ha de reconèixer que els regidors i regidores del govern (CIU+PP), s’han espavilat, i tot allò que no han fet durant tres anys i mig, ho estan entrant amb calçador aquests darrers mesos. Estan fent una bona campanya electoral.
Nova ordenança reguladora de les instal·lacions de radiocomunicació (casualment el darrer cap de setmana hi va haver una manifestació); un conveni per aconseguir un Motel (després de quatre anys de sentir parlar d’hotels i més hotels); el registre telemàtic (el més ambiciós possible, després d’estar-ho demanant any rere any). Aquest govern és una vinya! Gairebé, només per la feina que fan els dos darrers mesos de mandat, ja val la pena votar-los, encara que durant 46 mesos estiguin adormits, i fen oïdes sordes a les reivindicacions ciutadanes. Ah! el més interessant! Per primera vegada hem sentit de la boca de l’alcalde, demanar disculpes per la seva manca de diàleg. És un miracle? O són... les eleccions del més vinent?

L'habitatge i la borsa

Des de fa temps l’habitatge és el centre de la polèmica, per l’especulació que se’n fa; per les dificultats dels joves per accedir-hi; per la quantitat de pàgines que s’han omplert parlant-ne; per l’augment geomètric del seu preu...

Les hipoteques formen part de la nostra vida, i es fa difícil trobar famílies que n’estiguin al marge. Hem viscut uns anys en què el diner no valia res, i la inversió en habitatges era una bona opció. Inversió per anar-hi a viure, però també per especular-hi.
L’economia del nostre país s’ha beneficiat del boom de la construcció, i ha fet recular el percentatge de l’atur. Malgrat tot, però, ningú dubtava, o dubta encara, que tot té un final, i que s’ha de saber parar a temps. Avui es fa més difícil hipotecar-se, perquè els habitatges són cars, i el diner ha recuperat part del seu valor, i les hipoteques no resulten tan favorables.
Cada vegada hi ha més famílies que tenen com a principal despesa l’amortització de la hipoteca, i veuen mermada la seva disponibilitat pressupostària. Es tracta de gent que ha fet el pas d’adquirir un habitatge, amb un gran esforç d’endeutament, i ara es troben que el preu del diner segueix pujant.
He parlat d’inversió per viure i inversió per especular. No és el mateix, ni les conseqüències són les mateixes. Aquella persona que ha especulat, es pot trobar que la seva adquisició no tingui demandes, i es vegi obligada a rebaixar el preu de l’oferta, o quedar-se amb l’habitatge. Una altra situació molt diferent és aquella persona que després de fer un gran esforç, de sobte es troba amb un increment considerable de la despesa mensual per la hipoteca, i amb el perill que no pugui tornar enrere, perquè el mercat estigui saturat i els preus comencin a baixar.
Avui llegíem la notícia de la borsa, on les immobiliàries s’enfonsen. És l’inici del final de l’efecte bombolla? Comença el cicle negre per a la construcció? S’ha d’analitzar tot i no deixar-se portar pels primers símptomes. La borsa és especulació, i caldrà veure què hi ha de cert i què de pura especulació. De totes maneres, però, no podem enganyar-nos, i allò que fa tant temps hem anat comentant, no trigarà massa a arribar.
Què fa l’administració pública? Hi ha de jugar? De quina manera? Aquestes són tres preguntes amb unes respostes que identificarien la manera de ser i pensar dels diferents corrents polítics. Que cadascú hi digui la seva, però jo voldria que l’habitatge fos realment un dret per a totes les persones, i per tant, quedés al marge de l’especulació. Tot el que pugui fer l’administració pública per assegurar aquest dret, serà poc si no hi ha polítiques valentes i contundents. Hem de lluitar perquè els governants hi apostin fort.

Ara és l'hora de demanar-ho tot

Amigues i amics arenyencs, ara és l’hora que demaneu a l’equip de govern, que està a punt de plegar, tot allò que se us ha negat o ignorat. Ara el govern de CIU+PP diu SÍ a totes les demandes de la societat civil. Ara teniu la garantia que, per aconseguir els vots, us faran tot allò que els demaneu, sobretot si ho feu públic i amb manifestació.

L'actual govern municipal entrarà al Guinness, per haver assolit un rècord: realitzar en dos mesos tot allò que havia de fer durant quatre anys. Els veureu lliurant flors als intèrprets; inaugurant projectes que es varen coure durant el mandat anterior, ara fa més de quatre anys; dissimulant les tibantors d’aquests quatre anys, amb el somriure a la boca, i sobretot, tal com us deia, acceptant totes les propostes i demandes que se’ls fa, perquè el NO està prohibit en precampanya.
Recordeu però, que necessitem un govern receptiu i amb possibilitats de participar, durant tot el seu mandat. No és bo haver d’esperar quatre anys per aconseguir un reguitzell de coses. M’agradaria saber què se n’ha fet del projecte participatiu del Xifré; què hi ha de l’estudi subvencionat per la Diputació, sobre el panorama cultural; i també per què les llicències d’obres han trigat, durant aquest mandat, més d’un any; què ha passat amb els pressupostos participatius que defensava la regidora del PP; què passa amb l’ordenança sobre bustiades, o la de les antenes parabòliques i els aparells d’aire condicionat a les façanes, i més promeses no complertes que tots vosaltres podríeu afegir.
No és positiu haver d’esperar quatre anys més perquè ens facin la feina els darrers dos mesos. Ha de ser des del primer dia, i això no ens ho pot garantir la mateixa gent que ha paralitzat l’activitat política i administrativa de la nostra població. No ho podem esperar d’unes persones que s’han manifestat incapaces d’aconseguir tot allò que ens varen prometre, i han donat mostres de cansament i dependència absoluta del seu líder. Volem un altra manera de treballar, i aquesta la podem aconseguir, per un bé per Arenys.

Sant Jordi festiu o laborable

No us heu fet aquesta pregunta? Doncs jo avui l’he escoltat més d’un cop en més d’una tertúlia improvisada. També hi he participat, i la resposta no és homogènia. Hi ha els defensors del seu caràcter laboral i els que voldrien que fos festa.

Jo m’inclino perquè continuï com a dia laborable, perquè en el fons, encara que anem a treballar, estem una mica de festa, i ens escapem a badar, comprar llibres i roses, i gaudir d’una de les primeres festes de la temporada, sortint de l’hivern.

La placeta de l’església d’Arenys, s’ha omplert a partir de les sis de la tarda. Fins aquesta hora hi havia unes quantes persones passejant pel tram de la Riera, les parades de llibres i roses, Ràdio Arenys i també la d’alguns partits polítics. L’espectacle infantil ha reunit a tots els nois i noies que sortien de l’escola i de les activitats extraescolars.
En perspectiva t’adones que estem de festa, la festa del nostre patró, i avui no era un dilluns qualsevol, sinó que era un dia més del cap de setmana.
Demà començarem de veritat la setmana, amb la sort, per a qui no treballi els dissabtes ni els diumenges, que només durarà quatre dies. Demà llegirem el volum de vendes, tant de llibres com de roses, i valorarem l’efectivitat de la diada. Per a nosaltres haurà estat important participar de la festa, i haver rebut la rosa o el llibre de la persona estimada. Sant Jordi és una festa amable, on ens reafirmem com a poble, no pas a partir de la crispació sinó de l’estimació, a la cultura, en forma de llibre, i a la sensibilitat de l’altre, amb la rosa. Desitjo que la jornada us hagi estat plaent.

Xè aniversari del Cor de noies

Si ahir us explicava l’espectacle Pel camí dels ulls, avui us parlaré del concert que ha tingut lloc aquest migdia, a l’església del Convent dels Caputxins d’Arenys de Mar. Dins la programació intensiva d’aquest cap de setmana de Sant Jordi, un dels actes era la celebració del desè aniversari del cor de noies de l’Escola de Música d’Arenys. Inicialment es tractava d’un cor de joves, però al quedar només les noies, automàticament ja se l’anomena cor de noies. Avui s’aprofitava l’avinentesa per presentar també al Cor infantil, que ja havíem tingut l’ocasió d’escoltar-li alguna peça coral els voltants de Nadal. El seu repertori ha augmentat i avui ens han interpretat set peces de diferents autors i països.
Les dues formacions són dirigides per Jordi Lluch, que hi dedica molt d’esforç i entusiasme, i la seva gran qualitat musical i sensibilitat, que el fa un gran director. El resultat n’és una mostra palpable.
La interpretació del Cor infantil ha estat molt correcte, destacant l’atenció dels cantaires cap al director, la seva concentració, i l’emissió conjuntada de les veus. Al darrera s’entreveu moltes hores d’aprenentatge, i un mà segura i clara en el gest, per part del director. A tot això s’hi ha de sumar les diferents coreografies, simples, però encertades que engalanen l’actuació.
El cor de noies ha començat la seva participació, amb una Ave Maria, atribuïda a Giulio Caccini, molt ben interpretada, destacant els pianos ben ajustats. La segona peça ha estat Vois sur ton chemin, de C. Barratier / B. Colais, que molts haureu escoltat al film “Los chicos del Coro”. La peça, en si mateixa, és molt agraïda, i la seva interpretació ha estat a l’alçada. Han acabat la seva actuació individual, amb Shiru, d’Allan E. Naplan, que l’hi ha donat el toc divertit. El concert s’ha acabat amb la interpretació conjunta dels dos cors, de la peça No ceo, no chan, de Briones / A. Suárez.
No hi havia molta gent, probablement per la coincidència d’actes a Arenys, ja que aquella mateixa hora s’inaugurava la sala adjunta de la Biblioteca. Un dels molts actes que l’actual govern municipal està realitzant darrerament, per oblidar els quatre anys de paràlisi, i poder passar a la història amb alguna cosa feta.

Pel camí dels ulls

Aquesta nit, al Principal, dins la programació Primavera de les Arts, veu i piano en concert. Un excel·lent muntatge, amb textos de Salvador Espriu i música de Debussy, Rodríguez Picó, Schubert, Ravel, Poulenc, Stravinsky, Brahms i Mozart, dirigit per Teresa Vilardell, a càrrec de Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández Sagrera, piano a quatre mans, i Fina Rius, actriu. L’assessorament musical ha anat a càrrec de Jesús Rodríguez Picó, compositor, de qui li hem escoltat un parell de peces.

La parella de pianistes ja ens tenen acostumats amb un gran nivell musical, i per tant ja no ens sorprenen. Fina Rius ha fet un gran treball narratiu, ben compenetrada amb els pianistes. La nota curiosa que ha trencat una mica el silenci d’un públic molt atent, ha estat la posada en escena, a sobre el teclat, dels peus dels dos pianistes.

Un espectacle aconsellable. que estic segur que repetiran en algun altre auditori o teatre, i que augmenta el prestigi i qualitat del cicle de Primavera de les Arts del Maresme. El Teatre Principal continua oferint actuacions professionals de qualitat, que poden convèncer als més escèptics a la rehabilitació del teatre.
Deixeu-me que hi afegeixi una crítica que m’han demanat que comentés. Es tracta del programa de mà que no sempre és fàcil de llegir, sobretot per les persones d’una certa edat, o bé amb problemes de visió. El disseny no ha d’estar renyit amb la claredat del programa de mà. La cursiva i negreta del text d’avui, oferien certa resistència a una lectura fàcil per a qui ja té els ulls una mica gastats.
Avui, Arenys de Mar ha pogut presenciar una brillant actuació, de la qual n’he pogut gaudir.

Comença la festa

Amb l’arribada de Sant Jordi comença la gresca. Tot i que enguany l’hivern gairebé no ha existit, no hi ha dubte que Sant Jordi inicia un rosari de festes amb el denominador comú en la presència de la gent al carrer. És cert que fins a Sant Joan encara queden dies, però les tardes i els caps de setmana ja seran diferents. Haurem trencat el gel i ja no es farà mandra sortir fora, fins i tot en tindrem necessitat.

Enguany cau en dilluns, i per tant conserva aquell caire mig festiu, que el fa més desitjat. Els llibres, les roses i la feina es barregen, sense experimentar el trencament d’un cap de setmana o una diada festiva.
Sant Jordi entra al despatx, a la fàbrica, o a la botiga, i li dóna un color que no trobem la resta de l’any. Sant Jordi 2007 portarà roses, llibres i pamflets polítics, com va essent tradicional cada quatre anys. És un dia de precampanya electoral amable, on tothom somriu, i els candidats aprofiten per ser més presents al carrer. Ho viuré per primera vegada, i se’m fa difícil preveure canvis respecte els altres anys.
M’ho deia un amic, aquesta tarda. El polític en campanya electoral, esdevé un venedor d’un producte intangible. No ha de ser fàcil, i no es pot falsejar, perquè s’atrapa abans un mentider que un coix. El que faltarà veure és si la gent és capaç de respondre amb la mateix moneda que se’ls ha tractat.
Que tingueu un bon cap de setmana de Sant Jordi.

Diàleg, però sobretot saber escoltar

És una evidència, que te n’adones mentre escoltes els altres i dialogues. És fàcil, només cal voluntat, humilitat i respecte. És fàcil, però no tothom ho sap fer. M’imagino que els que acostumeu a llegir-me, ja sabeu a qui em refereixo. Doncs, si no se’n sap o no hi ha voluntat, segons quins papers, segons quins càrrecs no s’han de fer ni voler.
Ha estat una tarda interessant, després d’un matí intens, però profitós. Parles amb gent que coneixes des de fa temps, amb qui has parlat sovint, però també amb unes altres persones que acostumes a saludar sense intercanviar massa paraules. Parles també amb gent que no coneixies i que t’expliquen coses interessants. Quina sort, no?
Si només parles amb els que et diuen “Amén” de tot, amb aquells que sempre et donen la raó, amb les persones que mai et qüestionaran res del que dius o fas, quina gràcia té? D’on aprens? És que ja ho saps tot? Que trist, no?
Avui encara no he pogut llegir el diari, i per tant no sé si ha passat res d’extraordinari, però a Arenys, i per a mi, sí: he conegut gent nova, els he escoltat i hem dialogat.
Per cert, també he conegut l’eina arenys.cat. Encara no és operatiu, però segur que hi entrarem tots, perquè serà útil per Arenys. Tot això gràcies a arenys.org, els dels 5 cantons.

La vergonya d'occident

Ràbia, impotència, dolor, vergonya... són unes quantes de les sensacions que m’envolten, llegint les notícies dels atemptats a l’Iraq. En un sol dia 163 persones han mort, víctimes de la injustícia i la prepotència d’un món mal anomenat ‘civilitzat’.
Els occidentals vàrem anar a salvar l’honor i deslliurar el poble iraquià de les mans del dictador. Ara no podem viure tranquils, per la càrrega de culpabilitat. Varen ser els nostres governs, per a molts, actuant contra la nostra voluntat, però tots plegats formem part d’occident, i subsidiàriament en som culpables.
Quantes morts encara veurem? quanta ràbia haurem de contenir? quant temps ho patirem?
A casa nostra tenim molts problemes; hem de canviar moltes coses i moltes actituds; hi ha injustícia al nostre voltant, però a l’Iraq les persones moren dia rere dia, sense tenir més responsabilitat que el fet d’haver nascut en un indret i un moment desafortunat; d’haver estat enganyats, sota la falsa aparença de l’alliberament. L’orgull d’occident mata les víctimes d’orient, i nosaltres què fem?

Ja hi torna a ser

Segur que ho heu notat, però probablement no en coneixíeu la causa. A mi m’ha passat. No sabia ben bé què era, però em faltava aquella flama que et fa veure la vida amb relleu i color; que no tot és gris ni pla; que hi ha una explicació per a cada cosa, i fins i tot si no hi és, s’inventa.
Avui he obert els ulls i m’he adonat del per què Arenys no lluïa com sempre. Avui ho he descobert llegint arenyautes: “la llegenda del Drac i d’en Soler de Vilardell”. Sabeu de qui parlo, oi? D’en Ramon Verdaguer, en Serrallonga per als internautes.
Avui ha aparegut després d’una bona colla de dies que no en sabia res. El polifacètic arenyenc, a qui no podrem fer fill predilecte de la vila, se’n va a Sant Celoni a explicar la llegenda, la diada de Sant Jordi. Desitjo, però, que els arenyencs el puguem escoltar, a la nostra biblioteca, al Calisay, o al mig de la plaça. Ben retrobat Ramon!

No caiguem en el parany de la crispació

El món polític està vivint un temps de molta crispació. Es tracta d’una afirmació que no ve de nou a ningú, perquè la trobes a totes les portades dels diaris i a les presentacions de les notícies de ràdio i televisió. El problema, però, no seria aquest sinó fos que aquesta situació contamina, de manera intencionada, la vida social de l’estat espanyol i a Catalunya d’una manera especial.

Una altra afirmació repetida és la que defineix l’actual sistema democràtic com el menys dolent. Precisament una de les debilitats del sistema és que se sosté únicament per un procés electoral cada quatre anys. Això fa que després d’unes eleccions ja comenci a treballar la maquinària electoralista per preparar el terreny.
El sistema de democràcia representativa ha convertit la política en una professió, i del seu exercici, en una necessitat de subsistència. Sóc conscient que moltes persones veuen bé que els polítics siguin professionals. Com en totes les coses, tot és discutible, però valdria la pena de fer l’exercici d’analitzar què passaria si l’exercici d’un càrrec polític s’entengués com un treball temporal, sense continuïtat eterna. Generalitzar és perillós ja que sempre et trobes amb exemples que contradiuen la teoria, però quan aquests són l’excepció, es confirma el plantejament.
Partint de la base que totes les persones que opten a presentar-se a unes eleccions, de l’àmbit que sigui, ho fan sota el convenciment que es consideren preparades i il·lusionades per servir la comunitat, la necessitat que es crea de perpetuar-se al lloc assolit, no sempre és bona companya de viatge. A vegades no és només la necessitat personal, sinó la del partit al qual l’electe es veu compromès. Imagineu-vos per un moment que l’alcalde, el diputat o el senador de torn, exercís el seu càrrec sense pensar en una reelecció, quin pes es trauria de sobre!
Un dels perills de la democràcia representativa és el clientelisme polític; allò d’actuar de manera que en surtin beneficiats aquells que després em votaran. És una pràctica força corrent, i accepto que no sempre se n’és conscient. Potser per això la gent menys afavorida sempre hi surt perdent, ja que són els que menys poden donar a canvi, però es tractaria d’un error conceptual, ja que la seva força podria ser molt més gran, si se’n prengués consciència i tots fessin el pas.
No tothom té la voluntat de plegar quan està rebent tants elogis i prestigi. És aquesta supèrbia que tenim una mica tots, que a la llarga ens fa perdre, i si no fixeu-vos en els exemples que ens brinda la història.
La crispació política de la qual us parlava al començament, i que té conseqüències per a la societat, és una bona manera per emboirar i amagar la crua realitat, de l’ànsia de poder, de voler governar per manar i dirigir a la manera que més afavoreixi els interessos de la classe o grup que representen.
És per tot això i més arguments que podríem destriar, que necessitem una sortida de l’atzucac que ens hem ficat, i aquesta podria ser la implantació del model de democràcia deliberativa, que no és una alternativa al model actual, sinó complementària: possibilitar que la societat pugui implicar-se més en la gestió de l’administració pública, informant-se, deliberant i decidint el futur d’allò que els condiciona com a membres d’aquesta societat.
El model participatiu no és fàcil, però n’hem d’anar aprenent i, per sobre de tot, hem de ser capaços d’acceptar que tot allò que estem planificant i executant, és seguit de prop per les persones que ens han donat la seva confiança i la responsabilitat de decidir el camí a seguir, però mai d’esquena, perquè els resultats electorals no ens donen dret a tot.
L’actitud d’un dels principals partits polítics espanyols, intoxicant la societat, és reprovable, perquè només ens porta a la desestabilització social, i en conseqüència a un empobriment de la nostra vida col·lectiva. La veritat és que poca cosa podem fer per contrarestar la força en què arriba, però com a mínim ho hem d’intentar a partir d’una actitud clara de rebuig a entrar en aquest joc, i defensar una altra manera de viure la política i la vida comunitària. El mes de maig hi ha eleccions i caldria tenir el cap molt fred per valorar quina és o quines són les opcions de govern municipal que més clarament poden defensar els interessos de la vila, i qui es presenta amb millor currículum per garantir una bona gestió. No podem caure el parany de les picabaralles que no porten enlloc, o traslladar discussions d’altres àmbits quan el que estem confeccionant és el govern municipal d’Arenys de Mar.

Article publicat aquest mes d'abril, a l'Ametlla d'Arenys