Marxa enrere a l'hotel de la plaça Lloveras

Feia molt temps que no em trobava malament com avui, amb mal de cap i poques ganes de no fer res. Penso en les persones que s'hi troben sovint. A mi em serveix d'alguna manera per pensar en el bé que ens trobem i la sort que tenim, perquè la feina la fas igualment, però se't fa més carregosa i vas veient que perds energies.

He llegit la notícia de Ràdio Arenys, sobre el Ple municipal d'avui, que aprovarà tirar enrere el Pla Especial Urbanístic que permetia la construcció d'un hotel a la plaça Lloveras. El motiu que dóna el govern municipal és que ara ja tenim un hotel a la Riera i altres allotjaments. 

La idea inicial tenia el seu interès, encara que tingués els seus detractors, sobretot per qüestió d'imatge. Esclar que no podem pas dir que la imatge de la primera línia de la vila sigui fantàstica. Suposo que ens hi hem acostumat, però mirem de no fixar-nos-hi gaire. La façana de l'Ateneu, que no sé si hauríem de parlar de façana, és molt trista i els diferents blocs intercalats amb cases baixes...

Sempre he pensat que, amb algunes excepcions, les poblacions de la nostra costa han patit una malaltia urbanística que les ha destrossat, si més no estèticament, a diferència dels pobles de l'interior, on l'especulació urbanística no els ha fet tan mal. Som una mica destralers.

Doncs, bé, la plaça Lloveras continuarà com ara (?) amb una sala d'exposicions que es va tancar perquè amenaçava de caure (?), i així van passant els anys. I l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, amb finestres i portes tapiades, també continua igual, com la Raureta, o l'antiga Casa de les Aigües, l'Stella Maris... i ara comprarem les Clarisses.

Passaran dos anys més i arribarà un nou govern, i al cap de quatre anys un altre... i res no es mourà, i recordarem el tema dels equipaments com ara recordem el desviament per Valldegata, i no ens adonarem que després de molts anys no hem sabut solucionar cap dels problemes que venim patint, i que ens fan perdre posicions respecte a d'altres municipis que sí que han tingut l'encert de posar-se a treballar més enllà dels records del passat. Tot plegat és molt trist.

El Segle XXI veu abonat el terreny a l'extrema dreta

Avui moltes mirades estan posades a Holanda amb la por al cos perquè la ultradreta no faci un pas endavant més i ens avergonyeixi de ser europeus. No podem ser simplistes i pensar que només depèn de si queda primer o segon. Sens dubte no desitgem que Holanda tingui un president xenòfob, però el problema ja el tenim ara i des de fa molt temps.

N'hem parlat moltes vegades i la culpa de la situació en què ens trobem, que a cada convocatòria electoral comencem a tremolar pel que pugui passar, només és culpa de no estar fent bé les coses. Els partits polítics que fins ara defensaven amb arguments la lliure circulació de persones i posaven tothom al mateix pla, ara enfosqueixen les seves proclames, cada vegada més properes a l'extrema dreta.

Aquesta actitud poc valenta fa que l'extrema dreta es surti amb la seva encara que no guanyi les eleccions. A Àustria va anar d'un pèl; avui sabrem què passa a Holanda, i ben aviat ens preocuparem per França, on el candidat de la dreta ha estat imputat i el de l'esquerra li comencen a sortir marrons.

Si els partits que fins ara han alternat en el govern dels estats europeus han corromput la política, beneficiant-se de la seva posició de poder, no és estrany que la ciutadania se'ls giri d'esquena. No costa gaire d'imaginar que amb un discurs populista i demagog, l'extrema dreta trobi les portes obertes a liderar el moviment polític i el govern del segle XXI.

Sorpresa pel nomenament del nou director de TV3

Cal ser molt curós en la presa de decisions i no sempre es fan bé les coses. El nomenament de Vicent Sanchís com a nou director de TV3 ha provocat crítiques, no només dels partits unionistes, sinó també d'independentistes. Un nomenament amb urgència d'una persona que no deixa ningú indiferent.

La figura de Sanchís és polèmica vagi on vagi i el fet de ser nomenat per dirigir una entitat pública de relleu, com és la televisió catalana, no passa desapercebut i provoca reaccions de sorpresa i també d'indignació. Que Sanchís dirigeixi TV3, en un moment convuls i de seguiment escrupolós per part de qui la critica de parcial i plataforma d'independentistes, no era, al meu entendre, la millor opció.

A les tertúlies on s'ha fet popular és un provocador que acostuma a animar-les, però no té res a veure amb dirigir una televisió pública que ha d'abastar tota la ciutadania, que és plural i diversa.

Tot i les diferències, he recordat el nomenament de l'actual director de La Vanguardia, Màrius Carol, que acostumàvem a veure a les tertúlies de TV3, amb un paper que no té res a veure amb el càrrec que ostenta. En el cas de Sanchís no es tracta d'una empresa privada, sinó pública, i d'alguna manera el canvi d'actitud que se li espera hauria de ser més radical.

La notícia ha sorgit en el mateix moment que es coneixia la sentència del cas 9N, i l'inici del judici del cas Pretòria. Això li ha tret relleu, però estic segur que no quedarà en un pou mort, sinó que en continuarem sentint a parlar. Serà capaç de dirigir la televisió que el nostre país necessita? Desitjo que el futur de TV3 sigui pròsper. Avui la televisió pública i privada a l'Estat espanyol té moltes mancances i no serveix pel que molts desitjaríem. No podem permetre que l'única televisió que es fa a casa nostra passi a engruixir el grup de la televisió brossa. 

La CUP està en contra de l'adquisició de les Clarisses

Encara que potser avui tocaria parlar de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del cas 9N, tenint en compte que donarà per a moltes xerrades, tertúlies i comentaris, avui em referiré a l'opinió que la CUP d'Arenys de Mar va fer pública a través de Ràdio Arenys, sobre la compra del convent de les Clarisses.

La CUP està en contra d'aquesta compra perquè considera que no és correcte fer la despesa, tenint com tenim a Arenys, altres equipaments públics, alguns dels quals no són utilitzats. La CUP considera que anar en contra de la compra del convent de les Clarisses no és anar en contra de la Biblioteca, que és la destinació que li vol donar l'actual govern, perquè a més de disposar d'altres equipaments hi ha l'acord de Ple de celebrar una consulta ciutadana sobre el lloc on es vol situar la Biblioteca.

Aquesta notícia la relaciono amb alguns dels meus escrits sobre equipaments municipals, per recordar que és necessari disposar d'un Pla d'Equipaments, per no anar treballant a mata-degolla, improvisant sempre. Cal una visió global que contempli què tenim i què necessitem. Després ja planificarem el calendari d'acord amb les decisions preses i les possibilitats pressupostàries. 

Decidir on ubiquem la Biblioteca és molt important. S'han de tenir en compte molts aspectes tècnics, de mides, accessibilitat, centralitat... però hi ha un tema que l'hauríem de considerar i és l'entorn. Per experiència en altres ciutats no es tracta d'un factor menor, sinó que repercuteix en el dia a dia dels usuaris de les biblioteques.

Un entorn desangelat condiciona el fet que els nens i nenes més petits hi puguin accedir sense companyia dels adults. Hi ha experiències amb problemes derivats de la inseguretat que pateixen els més joves en el seu recorregut cap a la Biblioteca, sobretot l'hivern quan els dies són curts i es fa fosc molt aviat.

Potser el convent de les Clarisses és un bon lloc per situar-hi la nostra Biblioteca, però considero que és una irresponsabilitat anar adquirint equipaments públics sense actualitzar i consensuar un Pla d'Equipaments.

La tercera en discòrdia al PSOE

Finalment, com era d'esperar, Susana Díaz formalitzarà la seva candidatura a liderar el PSOE. Serà la tercera opció després que així ho fessin Pedro Sánchez i Patxi López. Quines opcions té Díaz? Algunes veus diuen que les eleccions per decidir quina persona liderarà el PSOE estan preparades perquè sigui Susana Díaz la nova líder del partit socialista.

Es busca una lluita a tres per evitar enfrontar Sánchez amb Díaz. D'alguna manera Patxi López serviria per treure vots a Pedro Sánchez i d'aquesta manera brindar la secretaria general a la candidata andalusa, que és qui tindria més suport i la gran estima de patums del PSOE, amb l'expresident González al capdavant.

Què interessa més al PSC? Fins ara jo creia que la millor opció per als socialistes catalans era que guanyés Pedro Sánchez, però després del pacte d'Iceta ja no ho tinc tan clar. Els socialistes andalusos han estat els principals lluitadors perquè Catalunya no obtingués cap privilegi, sinó tot el contrari, que ens poguessin explotar al màxim, en benefici de la resta d'Espanya, sobretot d'Andalusia.

Probablement ho hem explicat molt malament, però el PSC llançant la tovallola ha fet un pas enrere en la tasca de fer pedagogia i diferenciar la solidaritat de l'abús de confiança. Segurament la pressió per aconseguir la independència l'ha rebotat a l'altra banda, simple qüestió de la llei del pèndol, però sap greu.

Europa reclama neutralitat al Tribunal Constitucional

El Consell d'Europa demana al govern espanyol que reconsideri la reforma del Tribunal Constitucional que va aprovar Rajoy a finals de l'anterior legislatura aprofitant la seva majoria absoluta. Recordeu que la reforma permet que el Tribunal Constitucional no només sentenciï, sinó que a més li dóna poder per executar les seves pròpies sentències.

És de preveure que el govern espanyol no mourà fitxa, atès que es tracta d'una recomanació sense cap efecte vinculant, però sempre és bo que es faci públic que decisions imposades pel govern del PP no són correctes i que només s'aguanten per raó de la força i no per la força de la raó, sobretot quan vénen d'organismes internacionals. És bo perquè dóna ales a qui en aquest moment és el principal afectat, i que per això es va fer la reforma del Tribunal Constitucional.

Ens trobarem, doncs, amb un exemple més del quixotisme espanyol que tan mal li ha fet a Espanya i que no li ha permès aconseguir agafar el tren de la dinàmica democràtica que calia esperar després de tants anys de transició. Els grans partits espanyols, PP i PSOE, no han estat a l'alçada i han utilitzat les seves majories absolutes per teixir una xarxa ja sigui de corrupció o de favoritismes i amiguismes, amb poca voluntat transformadora de la societat i encara menys de transparència i voluntat d'obertura a la ciutadania.

La situació política espanyola, al marge del procés català, és de molta tristesa, indignació i ràbia. No pot ser aquesta manca de diàleg, d'interessos partidistes per repartir-se el pastís. La imatge que proporciona no crec que ens la mereixem, i necessitem que des de fora ens vinguin a donar lliçons de democràcia i, en aquest cas, de neutralitat del Tribunal Constitucional.

Rajoy ignora una pregunta en anglès

Es tracta d'una anècdota, però no deixa gaire bé al nostre president, l'espanyol. Ja sabem que no li cal conèixer l'anglès, perquè el castellà és universals i hi ha molt bons traductors que l'acompanyen on sigui, però avui dia un president d'un govern europeu crec que hauria de defensar-se en anglès. Esclar que amb el Brexit, potser l'anglès deixarà de ser llengua oficial a la Unió Europea.

Rajoy té moltes qualitats i una d'elles és la de ser capaç de presidir un govern sense fer res. És una mostra de la seva capacitat de seducció a adversaris com el PSOE o enganyats com C's. Una vegada que surt a fora, fa una roda de premsa i no surt darrere d'un plasma, sisplau no se us acudeixi preguntar-li en anglès. Feu-li fàcil.

Voldria saber quina sensació ha experimentat quan ha sentit que algú gosava preguntar-li en anglès. No cal dominar l'idioma, simplement defensar-se amb quatre frases fetes i un vocabulari reduït. No es tracta de fer grans discursos, sinó tan sols entendre què vol saber aquell periodista anglès d'un president d'un estat del sud d'Europa. 

Esclar que si un exministre pot ser enviat d'embaixador al Regne Unit sense conèixer l'anglès, per què li cal a Rajoy entendre allò que li pregunten en una llengua diferent a la castellana?

Maragall va quedar curt o hi ha pacte amb el diable?

Com ja us he dit moltes vegades, les meves prediccions són molt poc fiables. Ahir comentava de passada que el Barça podia eclipsar la notícia del judici del cas Palau, però que jo no hi confiava. Doncs sí, el Barça es va classificar després d'un partit que algú ha batejat d'èpic. No sé si aquest és l'adjectiu escaient, però sí que va ser una remuntada sense precedents.

El judici del cas Palau ha continuat i també les acusacions d'enriquiment de CDC. El seu tresorer, Daniel Osácar ha declarat, però, que tot eren mentides i ha negat qualsevol il·legalitat. A qui ens hem de creure? Com és possible que tot això passi després de tants anys?

Les imatges d'ara fa 12 anys on el llavors president Maragall acusava CDC que el seu problema era el 3%, s'ha pogut visionar i fins i tot, segons Montull, Maragall va quedar curt.

Aquesta tarda-vespre hem anat a caminar prop del mar, camí de Canet, i pensava com pot ser que haguem caigut tan avall, que hi hagi tants miserables enriquint-se a costa dels altres. Algú pensa que hi ha cap justificació possible? Podríem avalar aquestes actituds encara que els objectius fossin justos? 

La pilota està sobre la teulada del president Mas, que haurà de donar moltes explicacions per convèncer molta gent que tot el que es va fer des de CDC era legal, d'acord amb les lleis vigents, i que totes les acusacions de Millet i Montull són mentides per reduir les seves penes. Ells dos varen confessar la seva culpabilitat. No sabem si ho varen dir tot, però ara busquen rebaixar els anys de presó que, com acostuma a passar a casa nostra, molt probablement no hi arribin a entrar.

Només el Barça pot despistar-nos del cas Palau de la Música

Diuen que el Barça hauria de classificar-se per decantar de les primeres pàgines dels diaris de demà la notícia sobre el judici del cas Palau de la Música. Certament així és com ens movem, per veure què i qui col·lapsa les portades de la premsa, i són moltes les actuacions que s'expliquen sota aquest argument.

Personalment no crec que el Barça sigui capaç de remuntar la golejada d'ara fa quinze dies a París, i sí que podrem veure demà les cròniques de les declaracions de Millet davant del jutge. Un encausat que ha denunciat l'actuació de CDC per finançar-se de manera fraudulenta.

Com sempre he dit, demano que s'investigui a fons aquest i tots els casos, si pot ser amb més agilitat, i que els culpables d'haver obrat malament paguin penyora, però tots! també els del PP i del PSOE. Perquè, tal com em comentava un militant de l'antiga CDC, el PP ha pagat per la seva corrupció molt menys que CDC, perquè el seu rival PSOE fa aigües, i CDC té molts partits en contra i forts, que no li perdonen el seu passat.

Em sembla bé que dirigents del PSC, d'ICV i fins i tot C's, amb alguns matisos, exigeixin transparència i reclamin la veritat, però trobo molt hipòcrita que això vingui del PP, quan encara no ha acceptat totes les seves culpes pels diferents casos de corrupció.

És cert que la política és desagraïda i que persones que han estat al capdamunt del poder han acabat molt avall, però també és molt cert que un percentatge molt alt de la ciutadania viu oprimit, en males condicions i enganyats per aquells que hem escollit perquè ens facin créixer. Hem perdut l'oportunitat que uns partits nous ens ajudessin a enterrar la vella política, ja que en poc temps ens hem adonat que són més del mateix. Caldrà somiar en una altra oportunitat.

Exigim treballar per la pau!

Molt bé, hem assistit al concert del Sant Jordi, i ens hem manifestat per la Via Laietana de Barcelona en suport a l'acolliment dels refugiats encallats a Grècia i Turquia, i ara què? Els promotors varen aconseguir un gran ressò, però ara què? Què més hem de fer? Ja hem acabat la feina?

M'explicava la meva amiga, la Maria Dolors, que ha estat a Grècia veient la realitat dels camps plens de refugiats, que cal felicitar els organitzadors dels dos actes de Barcelona i la resposta de la gent, però troba a faltar una reivindicació, una exigència: el retorn al seu país.

És cert que ens hem limitat a exigir els nostres governs que acullin els immigrants que marxen de la guerra, de la mort, però ens hem plantejat per algun moment que el seu dret és poder viure en pau al seu país? Podem demanar que s'obrin les fronteres per treure'ls del cul de sac on es troben, però ha de ser una acollida temporal, perquè ells han de poder viure al seu país.

Nosaltres els occidentals vàrem provocar la guerra en aquells països i no hem fet res per aconseguir la pau, tot el contrari, hi anem a vendre armes. Sí, el nostre rei hi va a vendre armament. I no ens fa vergonya?

Esclar, els nostres dirigents europeus estan preocupats pel futur d'Europa i per la pujança de l'extrema dreta, xenòfoba. Ens hem preguntat per què ha crescut l'extrema dreta a Occident? Què hem fet malament perquè la gent confiï en aquests xenòfobs i islamòfobs?

Sisplau, tot està per fer. No alliberem la nostra consciència dels mals que hem provocat, i tinguem clar que vàrem sortir al carrer, però els problemes continuen i no podem abandonar-los. Exigim els nostres governs que treballin per aconseguir la pau als països de l'Orient i que la seva gent pugui tornar a casa.

El PSC cedeix davant del PSOE

Els titulars dels diaris em fan pensar que el PSC ha llançat la tovallola i ha cedit a les pressions del PSOE. És cert això? He llegit que la desmarcada del PSC en la votació del president Rajoy ja no ho podran fer mai més. He llegit que el PSC podrà escollir el seu candidat a la Generalitat, però haurà de pactar amb els partits catalans que el PSOE beneeixi. Això no és llançar la tovallola?

Va córrer el rumor, fa temps, que apareixia la secció catalana del PSOE. Ara ja no cal, perquè segons es pot desprendre, el PSC passa a ser aquesta secció del PSOE, encara que formalment es mantingui com a partit polític. No és això llançar la tovallola?

Em sap greu per tots els grans socialistes que han format part de la família del PSC al llarg de tota la transició. Em sap greu per l'abaixada de pantalons d'Iceta i companyia, però no em sorprèn. Des del primer dia que Iceta es va oferir per liderar el partit, no des del darrere, que feia temps que ho feia, sinó des de la primera línia, ja preveia que el PSC moriria, si més no l'esperit que l'ha fet vibrar i governar moltes institucions catalanes durant anys.

Perquè no cal ser independentista per saber i reconèixer que Catalunya té la seva singularitat, millor o pitjor que els altres, però diferent. Que el PSC passi a dependre de l'aparell del PSOE és un cop baix a l'autonomia del partit, a la seva singularitat. És evident que Catalunya necessita un partit socialista fort i amb lideratge. Ara, però tot fa pensar que l'haurem d'anar buscar a fora del PSC, i no sé veure on. No ho tenim senzill.

Fillon aconsegueix reunir una multitud de francesos

Que la corrupció no castiga els partits política, o si més no amb la contundència que caldria esperar, ho hem vist a Espanya i ara sembla que també passaria a França. Les persones que seguim dia a dia la política creiem a vegades que les accions dels polítics tenen una repercussió fulminant en les enquestes o eleccions, però ens adonem que no és ben bé així.

No hi ha hagut mai un partit tan declaradament corrupte com el PP i malgrat tot continua guanyant i governant. Fins i tot és capaç d'enganyar els seus socis perquè li donin suport. A França la dreta s'ha espantat amb el descobriment públic de les actuacions corruptes del seu candidat, i li demanen que plegui per poder tenir alguna opció a les eleccions que s'acosten. Avui s'ha demostrat, però, que els francesos simpatitzants de la dreta no el castiguen, sinó que li donen suport. Realment els cal canviar de candidat?

Què és el que condiciona el vot? Se'm fa difícil dir-ho, perquè en cada moment hi ha els elements que el condicionen. A vegades són per demèrit propi, però a vegades és per demèrit de l'adversari, malauradament poques vegades és per mèrit propi, i això és perquè des de fa massa temps els partits polítics s'han situat d'esquena als electors i aquests hem llançat la tovallola. Semblava que amb Podemos la cosa podia canviar, però ha passat més del mateix.

I a Catalunya què ha passat? No creieu que el descobriment del passat fosc de la família Pujol ha estat determinant per a la desaparició del partit hegemònic de la dreta catalana? Per què CDC ha desaparegut i el PP no? Hi ha hagut més corrupció a Catalunya que a Espanya, amb CDC i PP?

Crec sincerament que en els dos partits polítics hi ha hagut persones que han jugat brut, i se'm faria difícil dir qui ha jugat més fort, encara que pensi que al PP ho han treballat molt més i han tingut molta més col·laboració interna. Al final qui té més poder, en aquest cas qui governa a Espanya, és qui en surt més beneficiat, o menys castigat. A Catalunya, les ganes d'ensorrar el procés han provocat més estralls al partit de Mas i Puigdemont.

Tres candidats a liderar un partit en hores baixes

Si dic que la proclamació del nou líder del PSOE comportarà moltes portades dels diaris, a ningú li sorprendrà. És evident que serà matèria de molts comentaris i articles a la premsa en els propers mesos. Tots tenim molt clar que la identitat del nou líder del PSOE no deixarà ningú indiferent. Hi ha molts interessos al darrere i això pot comportar molta desconfiança en el procés d'elecció. 

Fins ara sembla ser que seran tres les candidatures. Patxi López i Pedro Sánchez ja s'han manifestat, i falta fer-ho Susana Díaz, que ja ha iniciat la campanya. Tots sabem que l'aparell del partit donarà suport a la presidenta andalusa, que té molts números de ser escollida per tots els militants.

El PSC podrà votar i si no canvien les coses ho farà a favor de Pedro Sánchez, que necessita recuperar la posició que va perdre per un cop d'estat de les mòmies socialistes que remenen els fils. Una vegada més tot fa pensar que el PSC resultarà perdedor, perquè els interessos del PSOE són molt poc d'esquerra. Sempre he cregut que el socialisme espanyol fa molts anys que va perdre la visió d'esquerres de la política i ha resultat ser un partit descafeïnat que l'ha conduït al lloc que es troba ara, molt lluny de qualsevol possibilitat de liderar un govern a l'Estat espanyol.

Seguirem amatents a l'actualitat política per veure si el PSOE arriba al punt d'inflexió per tornar a ser realment una opció de govern per al futur incert de l'Estat espanyol.

Eurodiputats impresentables

Que un país com Polònia enviï a Brussel·les un diputat com Janusz Korvin-Mikke no vol dir res o vol dir molt! Que un representant polític afirmi que les dones han de cobrar menys que els homes perquè son més dèbils i menys intel·ligents és realment un atac a la intel·ligència de tots nosaltres. Aquesta mentalitat segurament la trobaríem en aquests desgraciats que maten la seva dona. 

La institució, en aquest cas el Parlament europeu, hauria de sancionar-lo inhabilitant-lo. No pot ser que una persona que pensa i declara això pugui tenir estatus de diputat a la cambra europea. Tots plegats som dèbils i porucs i no aprovem lleis que ataquin d'arrel comportaments com aquest. Si fóssim sensats i valents, personatges com aquest diputat, i alguns diputats del Congrés de Madrid no podrien estar asseguts al seu escó.

Però la nostra societat és feble i ens trobem desorientats i és per aquest motiu que sorgeixen amb força els moviments extremistes, els personatges il·luminats que enceguen multituds i són capaços de guanyar eleccions i presidir governs del món occidental. 

Tenim la por al cos a l'expectativa de veure què passarà a Holanda o a França. Si l'extrema dreta serà capaç d'arraconar partits polítics de tradició demòcrata. I si és així de qui serà la culpa? Dels votants d'aquests partits extremistes, xenòfobs i populistes? No serà culpa de totes les persones que no han fet res per evitar que aquestes forces polítiques creixessin?

Cal arriscar sense radicalismes

Els radicalismes són perillosos i al mateix temps absurds. A la llarga no porten enlloc, i obliguen a rectificar a no ser que l'orgull sigui massa crescut. No estic parlant d'assumir riscos, també perillós, però necessari si no volem estancar-nos i no avançar, massa freqüent avui.

Valdria la pena diferenciar una cosa de l'altra. A vegades creiem que s'ha de cremar tot per solucionar els problemes i ho contraposem a la immobilitat. Hem de ser agosarats, però no suïcides. Per què ho dic? Doncs per responsabilitzar aquells que fan farts de llop creient que la societat avança, però desapareixen tot seguit i al final no s'ha mogut res.

En què penso? Ara mateix recordava la reacció de la nova alcaldessa de Barcelona en relació al Mobile World Congress. Per poc no s'engegava tot a rodar, per una manera errònia d'entendre el funcionament d'una societat, de col·locar elements a la dreta o a l'esquerra, sense analitzar els beneficis o perjudicis d'una decisió mal presa.

Barcelona és una gran capital, que fa gran el nostre país, però aquesta grandesa té les seves servituds, no podem negar-les, però cal fer balanç i apreciar què suma més, els perjudicis o els beneficis de celebrar un esdeveniment com aquest a casa nostra. Si no es fa a Barcelona es farà en una altra gran ciutat, i els ingressos econòmics no vindran.

L'altre dia em queixava de la inactivitat del govern municipal de la vila, avui hi pensava i em dolia veure que estem estancats i que no tenim ni idea de què volem ser en un futur proper. No hi ha risc ni ganes d'actuar. Estem fent bullir l'olla, quan hauríem d'estar planificant i posant les primeres pedres d'allò que ha de ser Arenys de Mar. No demanem que es llancin a la piscina sense aigua, sinó que arrisquin projectant l'Arenys del futur.

Els fiscals a l'Estat espanyol

La judicialització de la política a Espanya ha ajudat a entendre molt bé què passa amb la Justícia i quin grau d'independència té respecte al poder executiu. Ens venim queixant fa molts mesos de que aquesta independència no existeix a l'Estat espanyol, i això ho hem pogut constatar en molts exemples, l'últim dels quals ha merescut un capítol a part. Es tracta dels fiscals i la seva dependència jeràrquica del president del govern.

Com que, si no vaig errat, no s'ha canviat res en relació a la dependència orgànica i les funcions dels fiscals, per ara, les diferències observades només es deuen a un canvi d'actitud d'uns càrrecs que han deixat de banda la independència de l'executiu aprofitant l'empara de la pròpia definició i elecció dels seus membres.

Encara que el fiscal general es queixi de les informacions sorgides a la premsa, no ens podrà negar que seria massa casualitat que els canvis ordenats en les diferents fiscalies siguin favorables a persones i posicions del PP. La població som i actuem de manera molt innocent. Se'ns pren el pèl fàcilment i tenim una memòria efímera. Sí, però a base de repetir el mateix i fer-ho dia sí i dia també, ens facilita l'agilització de la memòria i ens adonem de l'engany.

Ja ho vaig dir fa unes setmanes i ho hauré d'anar recordant, que la meva fe en la Justícia ha desaparegut. No em fio dels magistrats, jutges i demés, tot i creure que algú ho deu estar fent bé, però no em mereixen la seva confiança ans el contrari, crec fermament que la Justícia afavoreix el poder econòmic i polític en detriment de la classe mitja i la treballadora. El cas dels fiscals ja és flagrant.

Reorganitzar la Riera és una necessitat

Estic molt d'acord amb la proposta de la CUP d'Arenys de Mar d'ordenar l'aparcament a la part baixa de la Riera. A molts ens agradaria poder tenir una Riera sense cotxes, però no podem prescindir d'ells fins i tot si aconseguim desviar el trànsit per la variant de Valldegata. Si hem de compartir la Riera amb els cotxes hem de buscar la millor manera per gaudir de l'espai i facilitar les coses als que vénen de fora, ja sigui d'altres municipis o bé dels afores de la nostra vila.

La zona blava és necessària, però cal organitzar-ho diferent. S'ha de prioritzar la rotació dels cotxes, donant facilitats als conductors que només necessiten aparcar uns minuts el cotxe per damunt d'aquells que l'estacionament és més llarg. Facilitar la càrrega i descàrrega, si convé de manera gratuïta, i disminuir la durada màxima d'aparcament, que per això hi ha l'aparcament de sota el Xifré.

Arenys, però necessita un pla de mobilitat perquè no tots els problemes es concentren a la Riera, sinó que hi ha altres vies de circulació que convé analitzar i fer els canvis necessaris per millorar la circulació dels vehicles i les persones. No es poden buscar solucions parcials, sinó que s'ha d'analitzar la vila globalment i això ara ja és una necessitat.

Fa temps que demano un estudi a fons per saber quin ha de ser l'Arenys del futur, però sembla ser que això no interessa. El Pla de mobilitat i el Pla d'Equipaments, si finalment l'Ajuntament adquireix les Clarisses, són dues prioritats que caldria treballar. Si no és per iniciativa del govern, caldrà confiar en la força de l'oposició.

L'IPC també assoleix el 3%

Una nova onada del 3% apareix a la premsa espanyola i espanyolista. Fins i tot l'IPC està al 3%, la qual cosa no sé si té algun significat especial. Serà pel procés? 

Estem força cansats del 3% i voldríem que tots els corruptes s'asseguessin en el banc dels acusats i posteriorment els dirigissin a la presó que se'ls assignés. Això no passa, potser perquè no interessa. Què fa més efecte, un cas irresolt o bé resolt amb sentència de culpabilitat? Si fóssim com cal hauríem de voler els casos resolts, i entretant respectaríem la presumpció d'innocència, però no. Les persones interessades en avortar el procés busquen quantes més notícies del 3% millor, però que no es resolgui, no fos cas que no fos cert.

És una llàstima que haguem perdut la fe en la Justícia, en el mal ús que se'n fa i al fet que no és igual per a tothom, com afirmava fa uns dies. Aquesta desconfiança es consolida dia rere dia, i el PP en té bona part de la culpa, però no només ells.

Suposo que heu llegit que C's ja no són tan contundents amb la corrupció, oi? Si més no amb la corrupció del PP. Fa uns mesos que s'omplia la boca de la seva lluita contra la corrupció, declarant que no pactaria amb un partit polític corrupte, però ara... Què passa amb Múrcia? Fins i tot el PP ha fet fora el fiscal que acusava de corrupte el seu president. Més clar no pot ser, i tot i així C's li continua mantenint el suport. Falsos! Que ningú es cregui les mentides de C's. No han estat mai sincers excepte quan han declarat la guerra a tot el català.

Dinar familiar a la capital de la plana

Després d'una bona colla d'anys de no participar-hi, avui he assistit a la trobada dels cosins Febrer. No hi érem tots, doncs no és fàcil reunir-nos sense que a algú li sorgeixi algun impediment, ni tampoc a tothom li agraden aquestes trobades, o prefereix espaiar-les. És bo que ningú s'hi senti obligat, per més que puguis pensar que és bo no reduir les trobades als enterraments de familiars, un dels darrers el del pare, el petit de can Casas i el darrer en deixar-nos.

Som una família força nombrosa i amb un interval d'edats important. La cosina més gran té 92 anys i la més jove, la meva germana, en té 57. Els deu fills i filles vius es varen casar tots a la plana, la Guixa, on varen néixer, Malla, Vic. Els seus fills, els meus cosins i cosines, majoritàriament també, encara que no tots. Barcelona, Canàries, Cardedeu, Arenys... Tot això fa que no ens veiem si no ens ho proposem.

Avui, doncs, ens hem trobat a Vic, ens hem recordat i hem xerrat molt, res transcendent, però sí d'allò que ens passa cada dia, amb la família, els amics, els veïns. Hem compartit taula, parlant amb els més propers i recordant els nostres pares i els avis, els culpables de que tots els presents dinéssim junts.

Pineda va patir el temporal

Diuen que el foc té aturador, però l'aigua no, i és ben cert. No fa massa dies que la nostra costa va rebre de valent el temporal de vent i pluja, causant una colla de desperfectes. Avui hem estat a Pineda i hem fet la passejada usual de quan anem a aquesta població. Hem pogut observar els estralls de la mala mar que va fer entrar la sorra ben endins i va destruir part del carril bici, i en algun lloc també el clavegueram,

M'he imaginat l'Ajuntament de Pineda preocupat per aconseguir recuperar la normalitat abans de l'arribada del turisme d'estiu, font de molts ingressos per a la població. S'ha de dir que el passeig feia goig i et venien ganes de passejar-hi. Avui l'aspecte era totalment diferent i sabia greu el perjudici ocasionat.

Malgrat tot hem gaudit d'una bona passejada, a marxa ràpida perquè volem que ens serveixi d'esport per abaixar pes i sucre, i ens hem trobat amb persones, xafarderes com nosaltres, que contemplaven l'estat del litoral i la molta feina que hi ha pendent de fer.

Moltes vegades no som conscients de la feina que porta estar al capdavant d'una institució com l'ajuntament, i ens fixem massa en el que no es fa o es fa malament, i no tant en la feina petita i poc visible de cada dia. Hi hem de pensar, però no podem deixar d'exigir la màxima atenció i dedicació dels nostres representants polítics, que han optat per formar part de l'administració pública que no pot fer altra cosa que servir la comunitat.

La llei i el sentit comú no van de la mà

No n'he parlat gaire en aquest blog, la qual cosa no significa que no sigui important, com és el cas de les okupacions d'habitatges, per persones desnonades, moltes vegades amb el suport de la PAH, o d'altres persones que caldria analitzar a fons per no col·locar-les totes en el mateix sac.

Aquests dies s'ha parlat molt del cas de la població de La Llagosta on un grup de joves de 18 a 22 anys ha ocupat uns pisos, propietat del BBVA, quan estaven a punt d'anar-hi a viure unes famílies que havien adquirit els habitatges. L'enrenou ha estat important perquè es tracta d'una operació amb moltes persones implicades, i per la sang freda i 'professionalitat' dels okupes, que tenen molt clara la legislació vigent i la manera de quedar-ne protegits, en contra del sentit comú.

Dic sentit comú perquè a ningú se li acudiria defensar els okupes davant dels nous propietaris, al marge de la llei, però resulta que aquesta llei que tant ens demanen que hem de respectar i obeir, dóna la raó a les persones que entren furtivament als pisos que no els són propis.

L'anècdota del cas és que els mateixos okupes han demanat ajuda als mossos d'esquadra perquè els defensessin de les agressions dels propietaris afectats, i que s'ha trobat sense pis i tindran molts problemes per recuperar-los.

Deia abans, sentit comú, perquè una persona vinguda de fora no endevinaria mai a qui la llei dóna la raó. Esclar que si els corruptes condemnats a sis anys de presó els deixen en llibertat sense fiança, que no han de fer amb els okupes que simplement s'han apropiat d'un pis que no era seu. Aquesta és la llei que els nostres polítics, els legisladors, mantenen incomprensiblement.

La Justícia no és igual per a tothom

"La Justícia a l'Estat espanyol no és igual per a tothom i els fiscals defensen els interessos dels corruptes del PP". Aquesta podria ser una frase que molts defensarien després de veure el que passa dia rere dia. No tinc cap interès en què el cunyat del rei entri a la presó, simplement m'estranya i indigna que no tothom és tractat de la mateixa manera. Li desitjo tota la sort del món, però també a molts infeliços que no han tingut la mateixa sort.

Quan veus les decisions que es prenen, després de sis o set anys de sentir parlar del judici i de tot el que han estat fent durant anys. Quan veus la manera que té el fiscal general d'arraconar fiscals que imputaven càrrecs electes del PP per corrupció, només tens ganes d'engegar-ho tot a rodar. Quin futur estem preparant als nostres fills?

Quan era jove tenia la il·lusió d'aconseguir que al meu país acabés amb la dictadura i tinguéssim un sistema democràtic. Veia amb ganes el futur que s'acostava, perquè la situació no podia continuar. Europa era massa forta i a prop com per permetre que no escapéssim d'aquell món gris del general Franco i els seus aliats.

El resultat no ha estat el que desitjàvem, però sí que és molt millor del que teníem els anys setanta. Ara, però jo penso en els meus fills i se'm fa difícil animar-los de cara el futur, però ho haig de fer, i no sé on agafar-me per engrescar-los perquè gaudeixin d'una vida feliç i justa. Tenen tots els números d'haver de suportar la dictadura d'una democràcia malalta i corrupta durant massa anys. Els vull animar a treballar perquè aconsegueixin un món més just i lliure de corruptes i paràsits, però em costa. M'està costant. Ja no em preocupen els anys que pugui continuar vivint, que espero que en siguin molts, sinó el futur dels meus fills que els hi hem posat tan difícil. Com podem acabar amb aquest govern del PP tan corrupte, manipulador i injust?

La corrupció del PP és una anècdota per Rajoy

Nosaltres tan preocupats i escandalitzats per la corrupció que els surt per les orelles als polítics populars, i ara resulta, segons Rajoy, que simplement es tracta d'una anècdota. Quins nassos! No només ens roben, sinó que a més ens prenen per imbècils!

El problema de tot plegat és que malgrat estiguin podrits de corrupció la gent els vota i d'aquesta manera no cal ser honrat. Tot i ser imputats per corrupció la justícia els condona la pena, cosa que no passa amb el pobre desgraciat que roba setanta euros. Els polítics enriquits paguen la llibertat amb els diners robats, un fet que pot succeir amb el cunyat del rei.

M'indigna la cara dura instaurada en el nostre país, i les dificultats per aconseguir fer aflorar les bones intencions, la generositat, l'honestedat... No sé si els polítics que tenim són els que ens mereixem. No sé si són el reflex de la societat, però si fos així, podem preocupar-nos perquè hem arribat molt avall.

L'estratègia de deixar que l'altre s'entrebanqui

La nova estratègia del PP no consisteix en més diàleg, sinó en més pressió psicològica barrejada amb una certa intencionalitat per confondre'ns. Aquesta aparent contradicció entre el delegat del govern, el senyor Millo, i el president del grup del PP al Parlament, el senyor Albiol, no sé si és casual o buscada expressament.

Difícilment el president Rajoy canviarà la imatge de polític gris amb plantejaments poc definits, sinó que continuarà volent distreure l'atenció, despistant i no donant la cara, per evitar caure en una trampa.

El cert és que llegint la premsa i escoltant molts dels comentaris d'aquests darrers dies t'adones que la gent es pregunta més sobre com acabarà tot plegat, perquè ningú afluixa i això no és normal. La posició còmode es troba al bàndol del govern espanyol, que espera la ficada de peus a la galleda dels polítics sobiranistes. 

Molts som conscients que, acabi com acabi, d'aquesta part de la història del nostre país se n'escriuran molts llibres i la història hi reservarà un espai important. Allò que va començar com a una predicció il·luminada de Carod i Rovira, ha arribat a un punt en què molts incrèduls han caigut del cavall. Ara, ningú té clar si continuarem galopant, o bé ens costarà massa aixecar-nos i reprendre el camí. 

Avui ja es parlava de vaga general i de sortir al carrer a defensar les nostres institucions, quan fins fa quatre dies t'arribava el xoc de trens, sense que t'imaginessis gaire com ho il·lustraves. El govern de Madrid té a favor l'status quo, el de Catalunya la força de la gent. El primer està garantit, però en canvi falta per veure la resistència dels independentistes.

L'última cabina supervivent

M'he quedat amb la notícia sobre l'última cabina telefònica de Barcelona. En concret es tracta de l'única cabina del model de portes que queda, que molts recordem de fa molts anys, però que no sabem dir quan la vàrem utilitzar per darrera vegada. Nostàlgia?

Una veïna engega una campanya per salvar-la i proposa que els beneficis es destinin a Arrels Fundació, i la premsa se n'ha fet ressò. Per al meu blog és un parèntesi a tanta notícia relacionada al moment polític català, només distret pels moviments del president dels EUA.

Recordeu la pel·lícula "La cabina"? protagonitzada per José Luís López Vázquez. Una pel·lícula que vàrem poder veure per televisió espanyola l'any 1972. Han passat molts anys!

Veurem com acaba la iniciativa d'aquesta veïna i si aconseguirà salvar la cabina, si formarà part d'un museu històric, o bé podrà continuar funcionant, malgrat que gairebé tots tenim un mòbil a la butxaca, i utilitzem més el whatsapp que les trucades de veu.

Farts de l'status quo

La situació política actual dissenya un futur imprevisible. No ens trobem en un moment qualsevol de la història, sinó que s'han accelerat tot un conjunt de moviments i canvis que es preveien fa uns anys, però potser no amb la contundència amb què han arribat ni en la confluència de la majoria d'ells. 

El populisme que fa temps que ens preocupa ha tingut en Trump i en les expectatives de l'extrema dreta a Holanda i França, uns protagonistes prou destacats, que se sumen a les hores baixes de la Unió Europea que perd els britànics i deixa en entredit la continuïtat d'altres estats europeus, en funció dels resultats electorals dels propers mesos.

Paral·lelament als discursos de la por per als catalans sobre la sortida o no de la UE en cas d'assolir la independència ha coincidit la voluntat de molts europeus de marxar-ne, bàsicament perquè no hi troben cap benefici, ans el contrari, consideren que les decisions polítiques i, sobretot, econòmiques les prenen els de fora. Aquella tendència que observem en les persones a actuar cada vegada més individualista, sembla que ha pres força també a nivell dels estats, i creix la voluntat de tancar fronteres a les persones, però també a l'economia.

Estic convençut que en un futur s'estudiarà aquesta època que estem vivint, com el naixement d'un canvi transcendent en la manera de funcionar del món occidental. Seran aquests anys el punt d'inflexió cap a una nova manera d'entendre la vida, amb menyspreu a les institucions internacionals que es varen crear el seu dia per unir esforços i potenciar el lliure mercat, la llibertat de moviments de les persones i el respecte dels drets humans a les nacions del món.

No caiguem en l'error de considerar que la culpa és dels quatre xenòfobs i demagogs que practiquen el populisme i els discursos de la por, sinó que l'error ve de més lluny, del moment en què la majoria dels ciutadans varen deixar de confiar en els sistemes democràtics estancats, amb uns governs que varen girar-los l'esquena.

No hi ha cap persona il·legal

Avui ens hem manifestat a Barcelona per reclamar justícia i una solució per a les persones que anomenem refugiats, però que fins ara només es tracta de persones retingudes a les fronteres d'Europa, malvivint i patint la insensibilitat dels nostres governs, la inacció sense escrúpols que ens avergonyeix.

No sé quants érem, perquè el nombre sempre oscil·la en funció de qui ho calcula, però us haig de dir que érem molts i teníem molt clar que el nostre govern, l'espanyol, és un irresponsable i no es mereix cap tipus de consideració ni respecte. No és l'únic govern d'un Estat europeu que negui l'entrada de les persones que han fugit de la guerra, però això no és excusa i tenim l'obligació de criticar-lo i exigir-li el compliment de la promesa feta d'asil als refugiats.

No només demanàvem l'acollida d'aquestes persones, sinó també s'han sentit crits en contra de la llei d'estrangeria que maltracta moltes persones que fa anys varen arribar al nostre país i no gaudeixen del respecte i drets més elementals. 

S'ha cridat contra un Estat que parla de persones il·legals i que nega el dret al treball, a l'habitatge, a la salut, posant tota mena de traves per dificultar la vida de cada dia dels immigrants. Tots hem caminat a pas lent donant suport a totes les reivindicacions dels menys afavorits, dels menyspreats per uns governants que incompleixen sistemàticament els seus compromisos.

#VolemAcollir

Demà tindrà lloc a Barcelona la manifestació de suport a les persones retingudes a les fronteres d'Europa i de protesta a les actituds dels governs europeus insensibles a la situació dramàtica que pateixen des de fa mesos. Els de casa hi serem, perquè ens solidaritzem amb la causa que ens fa avergonyir com a ciutadans europeus que som.

Conscients que la nostra actitud difícilment farà canviar el comportament aberrant de l'Estat espanyol, però que il·lustrarà les moltes persones que ens revelem contra aquesta actitud passiva i de menyspreu cap a persones humanes desplaçades per la guerra de la qual en som corresponsables.

Hi serem convençuts que tenen dret a ser acollits perquè no tenen cap altra alternativa, i que som prou  capaços de compartir el nostre país amb persones d'altres cultures, llengües i religions, com ja hem demostrat fins ara amb les persones arribades de lluny, malgrat la xenofòbia i racisme d'una part de la nostra població que també ens avergonyeix.

De la mateixa manera que defensem que les persones de creença musulmana puguin disposar d'uns equipaments religiosos en condicions, també obrim els nostres pobles i ciutats a aquelles persones que han hagut de deixar les seves cases, els seus pobles, la seva feina, la seva vida.

A la manifestació de demà no hi podem faltar, no hi pots faltar!

Continua el serial de la corrupció del PP

"Anem per vosaltres pel tema independentista, us fotrem per instrucció directa del ministre de l'interior". Aquesta frase del comissari José Manuel Villarejo a Josep Pujol Ferrusola no sé si és certa, però si més no és creïble. Algú pot pensar que tenir un ministre català a Madrid és una sort, però jo sempre he cregut que tenir un ministre català del PP és un desastre encara més gros, perquè el PP, i ho repetiré les vegades que faci falta, mai ens ha defensat com a catalans, sinó més aviat el contrari. La quota catalana als governs de Madrid, si més no amb el PP, no ens ha ajudat en res i si algun o alguna ministra pintava que podia anar bé, va ser efímera.

Què passa amb els enregistraments a polítics del PP? Està vist que amb el sistema actual la resposta només pot ser: res. Quina independència té la fiscalia? No en té, sinó que és la defensa de l'Estat contra tot i tothom. La defensa fins i tot d'actes presumptament corruptes del PP. La fiscalia serveix per ofegar els sobiranistes i defensar el PP encara que estiguin empastifats per tots cantons de corrupció.

Com deia ahir, avui també hem tingut un nou capítol de la sèrie "corrupció sostinguda del PP", i demà continuarà. Entretant, lligats de mans i peus, només podem quedar-nos immòbils contemplant com se'ns rifen a la cara i tenen la barra de predicar els valors de la democràcia. Quina democràcia? Jo no la veig per enlloc.

La política espanyola, un mar de porqueria

Diuen que a les 11h de la nit hem de mirar el diari digital Público perquè donarà més detalls de l'operació Catalunya. Hi ha tanta corrupció que la premsa digital es diverteix passant informació per etapes, per entretenir-nos. El joc dóna per a molt!

Com ja he dit en altres ocasions, tot això hauria de ser motiu suficient per engarjolar els corruptes i mentiders i, com a mínim, fer-los fora de càrrecs de responsabilitat política. Això seria el que caldria suposar, però no! A Espanya ser corrupte no és, d'entrada, cap motiu de penalització, en tot cas si la cosa es desboca i hi ha molta pressió d'aquí i d'allà, pot ser que algú en surti mal parat, si més no per salvar el cul als més ben situats.

Diuen que les afirmacions categòriques d'Alícia Sánchez-Camacho, que ignorava que estava essent enregistrada mentre parlava amb l'ex de Jordi Pujol fill, són un engany i que precisament va ser ella qui va ordenar que es col·loqués el micròfon i n'estava al corrent. Costa de creure, oi? Sobretot després de revisionar les seves paraules... Doncs, sembla que sí, que ens va enganyar a tots i va passar per víctima. Crec que pocs ens ho vàrem creure, però no en teníem proves. Ara diuen que les tenen i que tot va ser un muntatge per atacar els sobiranistes.

Com podem veure tot plegat és un mar de porqueria, on el PP és el principal protagonista, però no convoqueu eleccions, perquè aconseguiran la majoria absoluta! Som així i no hi ha res a fer. Per més porqueria que sobreeixi el PP surarà cofoi mentre veu com la resta de partits s'ofeguen sense remei.

El joc brut del PP continua manifestant-se

Queda clar que la salut democràtica al nostre país té molt que desitjar. Ho notem cada dia amb les diferents informacions que ens arriben i som conscients que hi ha molts fraus que no sabem ni potser sabrem mai. Una altra cosa, però és que conegudes les accions fraudulentes tinguem marge de maniobra per castigar els infractors i millorar la política al nostre país. Simplement ho sabem, ens queixem, però la vida continua.

Ja fa temps que vàrem acceptar, per força, que a Espanya no existeix la independència dels tres poders, sinó que treballen tots de la mà. S'utilitza el poder judicial per mantenir-se en el poder executiu, i el legislatiu es veu superat pels vetos del president del govern, amb l'excusa que les propostes de l'oposició encareixen els pressupostos.

No només és el PP responsable del mal funcionament de la democràcia, encara que sigui el principal responsable, sinó també els partits polítics que han permès que el PP governi en minoria. Probablement unes terceres eleccions li haurien donat la majoria absoluta i ens estalviaríem aquests tripijocs.

La notícia d'avui, que confirma la corrupció total del PP, és l'indult de fa uns dies a uns quants corruptes del seu partit, preveient que s'aprovi una llei que el limiti, sobretot quan es tracti de  condemnes per corrupció i delictes de violència de gènere. Aquest joc brut del PP no és altra cosa que l'evidència d'un mal ús del poder polític en un país que fa pudor per totes bandes.

Empresaris catalans i valencians pressionen Rajoy

Per què el govern espanyol no desencalla el corredor mediterrani? Algú podria pensar que no tenen clar que sigui tan important per a Espanya, però els més malpensats diem que no els interessa afavorir catalans i valencians, perquè només pensen en Castella.

Del govern de Madrid sempre he pensat aquella tria que fa un quan sap que l'altre n'obtindrà el doble. Opta perquè li treguin un ull i deixar cec l'adversari. En el cas del govern de Madrid prefereix frenar el creixement econòmic d'Espanya per evitar que els pobles de la mediterrània en surtin beneficiats.

I no penso que tingui res a veure amb les aspiracions independentistes de Catalunya, perquè també es perjudica València i Múrcia. Espanya no ha avançat i encara creu amb l'eix radial, reforçant una sola capital en detriment de possibles equilibris territorials.

El més greu de tot plegat és que no només no es fa res a favor del corredor del mediterrani, sinó que sembla ser que es gasten diners europeus per a l'eix central, a Madrid, entre Chamartin i Atocha.

La trobada d'avui a Tarragona d'empresaris catalans i valencians reivindicant l'acceleració dels treballs del corredor, per no continuar asfixiant on més es produeix i, encara que no ho vulguin reconèixer, salven el global d'un país que encara té reminiscències del passat.

S'haurà de veure si amb aquesta trobada empresarial el govern de Rajoy mou peça, encara que tots coneixem el president i és massa orgullós com per fer alguna cosa pressionat. Aquest orgull tan marcat és el que ha perdut Espanya al llarg de la història.

No ens mereixem polítics com Lluís Rabell

Ahir vaig seguir per TV3 el concert organitzat per "Casa nostra Casa vostra" i em va servir per reflexionar sobre el tema que fa tants mesos que vivim, encara que sigui a través de la televisió o de les pàgines dels diaris. La realitat que ens avergonyeix i que potser no fem prou per evitar que la situació es perllongui encara més.

Em varen agradar més les paraules que la música, i em varen molestar les pauses per a la publicitat. Potser em va sobrar una part de la intervenció més polèmica, la que ha originat més controvèrsia a les xarxes socials, la de Jordi Évole. Ens queixem de la demagògia dels polítics, però sovint la premsa, i en aquest cas un periodista estimat i qualificat, també cau en el mateix parany, però el que més em molesten són aquells oportunistes que ho aprofiten per fer encara més demagògia, com és el cas de Lluís Rabell.

Rabell és un bocamoll que Déu ens guardi de no donar-li mai cap tipus de responsabilitat pública. Xerra perquè té boca, però és injust i mentider. Évole es va equivocar quan va parlar d'incompetència del govern de la Generalitat en el cas dels refugiats. Podem trobar moltes incompetències en el govern actual, no diré que no, però en el cas dels refugiats, són els Estats els únics que poden prendre decisions. L'alternativa seria la desobediència, però sense garanties, perquè ho hauria de permetre la Unió Europea.

Rabell que és un cagadubtes, que no saps mai què dirà ni què farà, i normalment dissimularà i es quedarà sense fer res, gosa donar suport a les paraules de Jordi Évole, quan no dóna suport al govern català per desobeir a Madrid! El millor que podria fer Rabell, si no es vol enfrontar amb Madrid i defensar la independència, és jubilar-se i anar a casa a cuidar l'hortet ben ecològic, i deixar-nos tranquils dels seus discursos i demagògia.

Gairebé un any després i el govern municipal no arrenca

Passen els mesos i tens la impressió que tot es fa provisionalment, dictant normes i marxa enrere a la més petita protesta. No es pot governar un municipi fent només cas als més cridaners! Respectem que els passejadors de gossos els portin deslligats, sobretot! i no passa res que el poble estigui ple de cagarades no recollides i baixos pixats!

S'ha de ser valent i defensar el programa electoral i no anar sempre a remolc de què diran els afectats. Amb aquesta manera d'obrar els que hi surten perdent són els respectuosos que no es revolten ni surten al carrer a manifestar-se.

Em sap greu, però no sé veure un govern municipal capaç d'aixecar el nostre poble. Tot són pedaços, molts d'ells de cara a la galeria, però no avancem en res. Què passa amb els problemes de mobilitat? Quin futur s'espera del Mercat municipal? Què s'està fent per evitar que Arenys es quedi sense botigues? I a l'antiga llotja? No hi havia un projecte que no permetia que hi vingués un privat?

Ni solucionem el dia a dia, perquè Arenys continua brut, i els cotxes continuen aparcant en segona fila a La Riera, i la gent deixa la brossa el dia i lloc que no toca...

Com que no penso que hi hagi mala voluntat, es tracta d'incapacitat per liderar el govern municipal i això és molt perillós. Arenys no té ja el paper a la Comarca de quan el vaig conèixer per primera vegada. Jo el veia com una petita capital d'una subcomarca que res tenia d'envejar a Mataró. Hem perdut, però en gairebé tot. Ni som el primer port del Maresme, ni tenim influència en els municipis de l'entorn.

Tots tenim la nostra part de culpa, però aquelles persones que es presenten per governar el municipi en són els primers responsables, perquè això és el que li demana la vila. Feina, progrés, convivència... No volem sortir als diaris pel nombre de mendicants, les revoltes de veïns per la mesquita, els robatoris amb violència, o els projectes inaugurats, però sense funcionar.

Parlem del corredor del mediterrani?

El PP contraresta les sentències condemnatòries dels seus càrrecs polítics insultant els altres partits. No tenen cap argument per defensar la corrupció dels seus dirigents, ni tampoc vergonya. No són només els condemnats els culpables, sinó que en tenen molts més en llista d'espera. Els seus judicis no tenen la pressa del judici pel 9N.

Us asseguro que cada dia, a l'hora de decidir el tema a tractar en el meu bloc, em trobo amb tants exemples per criticar la política sectària, centralista i bàsicament anticatalana, però no només, que em vénen ganes d'engegar-ho a rodar i pensar en altres coses. I em pregunto, com és possible que el govern del PP tingui tantes facilitats per potenciar els seus i denigrar els altres, per subvencionar els seus i menystenir els altres...

Avui escoltava la denúncia del secretari d'obres públiques del govern valencià per l'ús del fons europeu per al corredor del mediterrani, en les obres del túnel de Charmartín a Atocha. Per la cara! ells ho fan tot bé i en benefici de la seva Espanya, els altres, els de la perifèria hem de callar, perquè som uns interessats, uns nacionalistes... I amb tot això, qui és que encara tingui ganes de quedar-se? Això és el que ens espera, i encara pitjor, per haver gosat plantar cara.

Traficants d'urnes, paperetes i formularis

Deixeu-me frivolitzar sobre el que està passant aquests dies. Puc entendre la seriositat en què s'agafen el judici a Mas, Ortega i Rigau els unionistes, però no deixa de ser grotesc tanta pantomima per ambdues parts. Tothom hi diu la seva, sobretot quan se'ns pregunta què s'està jutjant. Ja ho sé que és seriós, però la manera com s'ha portat a terme és ridícula i em fa riure, per no dir pena.

El fiscal que no va veure-hi motius per aturar la jornada participativa, és qui demana ara la inhabilitació dels polítics responsables. El partit en el govern espanyol que va parlar de farsa estèril,  vistos els resultats, i sense deixar de menysprear-ho, ho denuncia i en demana responsabilitats.

Què està passant? Que ningú em digui que hi ha tal o tal altre partit polític que en queda al marge! Tots han estat fent el ridícul i l'hipòcrita en un moment determinat. Què se n'ha fet d'aquell PSC de Maragall o Montilla? El mateix Iceta defensava la via del referèndum i ara va predicant i fent lletjos a aquesta idea. No li produeix vergonya ser tan fals i interessat?

Del PP poca cosa podem dir de bo en aquest tema. Ells que podien haver actuat d'interlocutors amb els seus socis espanyols, han actuat com si no fossin catalans. Probablement C's serien els més coherents. Ells sempre han lluitat contra els interessos d'una Catalunya amb valors propis. De fet varen néixer per arraconar la cultura, la llengua i els drets diferencials catalans.

D'ICV ja no se'n canta ni gall ni gallina. El partit ha quedat absorbit per un moviment que va néixer amb molta força, però que és inconsistent, dubitatiu i imprevisible, amb un portaveu al Parlament superat pels fets i l'entorn. I un PDECat que no troba la manera d'aixecar el cap, amb uns socis de govern que li posen més pals a les rodes que no pas aplanar-li el camí. 

No és estrany, doncs que amb un panorama com aquest, amb una Espanya cada vegada més retrògrada i immòbil, ens entretinguem a descobrir els traficants d'urnes, paperetes i formularis a qui cal carregar totes les culpes. Què en dirà la història de tot plegat?

Rajoy interlocutor de Trump a mig món

Rajoy vol ser l'interlocutor de Trump a mig món. Convençut de les seves habilitats en el diàleg s'ha ofert a Trump per posar-li fàcil les coses amb l'Orient mitjà, Amèrica del Sud i el Nord d'Àfrica. Està demostrat el seu do de llengües, dominant a la perfecció el castellà..., bé amb el castellà en té ben prou, i sinó es tracta de donar feina als traductors simultanis.

Un president que és incapaç d'asseure's a parlar amb el president del govern català, ni donar la cara, ni fer l'esforç de dialogar per trobar una solució als problemes de convivència interna, s'atreveix a proposar-se com interlocutor internacional.

Serà perquè s'identifica amb Trump, o bé perquè somia amb la imatge d'Aznar amb els peus a la taula al costat de Bush, o la fotografia amb Bush i Blair celebrant l'atac a l'Iraq com a gran solució al terrorisme internacional...

Tot plegat em sembla esperpèntic, encara que ja ens hi té acostumats des de fa molts anys, si més no des dels "hilillos de plastilina", o del seu cosí que li va explicar allò del canvi climàtic, que era mentida. Veus! en això es deu semblar a Trump, que tampoc no hi creu.

Potser pensa que si algun interlocutor hi ha d'haver amb Catalunya aquest ha de ser el flamant delegat, el senyor Millo. Esclar que en el poc temps que fa que exerceix el càrrec se li ha vist el llautó i el segell permanent del PP català que, com ja he dit moltes vegades, mai s'ha proposat defensar Catalunya, sinó que han actuat amb total dependència de la voluntat de Madrid.

Conversa telefònica entre Trump i Rajoy

Hem sabut que hi ha programada per aquest vespre una trucada telefònica del president Trump a Rajoy. La broma fàcil és demanar en quina llengua parlaran. Trump ha entristit molts espanyols per haver tret la seva llengua del web presidencial i Rajoy té un nivell d'anglès, segons diuen, que no permet una conversa més enllà del bon dia i bona nit.

El problema de les relacions internacionals de Trump resideix en el grau d'autarquia que vol imposar als Estats Units i els efectes que aquesta política pot provocar als altres estats, també a Espanya. No és tant, encara que també, una qüestió de dretes o esquerres, de republicans o demòcrates, com d'atzagaiades i actuacions irreversibles pensant en el futur de la societat mundial.

Trump té molts observadors perquè les seves decisions no tenen la importància de les que pugui prendre Rajoy, per posar un exemple, sinó que els seus efectes arriben a tot el món. Si el considerem una persona que no confia en ningú més que en ell mateix, els disbarats que pot cometre són preocupants i no ens ho podem agafar a la lleugera.

Fins ara he llegit més notícies relacionades amb els efectes polítics a països com França, amb unes eleccions aquest any, i poques sobre els efectes econòmics. Decisions com pressionar empreses americanes perquè deixin d'invertir en altres països, com Mèxic, no són només actuacions populistes per guanyar simpaties, sinó que poden generar conflictes importants en les balances de pagament i per tant, en les relacions internacionals.

Caldrà veure fins on arriba Trump, i si fa saltar gaires guspires. De moment avui parlarà amb Rajoy i no sé si parlaran de Catalunya, de l'atur espanyol o de la llengua de l'imperi. Demà la premsa ens ho farà saber, però tinc els meus dubtes que, en cas que la conversa sigui transcendent, ens ho expliquin amb massa detall.

Els prejudicis són ulleres amb diòptries diferents

Els prejudicis ens fan veure les coses de maneres diferents. Les imatges, les actuacions, els esdeveniments no sempre són vistos de la mateixa manera en funció de com som i pensem. Tot això partint de la base que volem ser objectius. Quan actuem conscientment de manera subjectiva ja és una altra cosa.

Em preocupa aquelles persones que menystenen els altres perquè pensen de manera diferent. Aquelles persones que ara justifiquen allò que fa temps havien criticat i a l'inversa, però no pas per un simple canvi en la manera de pensar, sinó per interessos polítics. 

No em molesten segons quines declaracions de militants i polítics del PP o de C's, però sí alguns comentaris i insults que provenen de polítics i simpatitzants del PSC, perquè sempre he cregut que eren diferents. Ara he tingut una desil·lusió.

Estic convençut que la generalització és un error, però també crec que hi ha molts socialistes catalans que fan pagar la crisi actual als seus adversaris polítics, els seus dubtes als que de manera determinada opten per una opció, que pot ser encertada o equivocada, però la defensen i treballen per ella. Aquesta indefinició que els ha portat tan avall, no la poden combatre menystenint els que defensen els seus principis i anhels, i reben suport multitudinari.

Solidaritat enganyosa

Les mostres de solidaritat que aquests dies ens mobilitzen a signar en defensa dels refugiats que no deixen entrar, ens humanitzen, competeixen amb la individualitat, la fredor i a vegades menyspreu cap els altres, però malgrat tot sempre tinc els meus recels sobre el veritable sentit, el veritable valor de les nostres signatures i, sobretot, els meus dubtes d'unes contradiccions que intentem dissimular.

A algunes de les persones que aquests dies manifesten aquesta solidaritat als refugiats els preguntaria si saben què representa acceptar que vinguin a casa nostra aquests refugiats, si saben quina cultura tenen i quina religió practiquen, i si no tornarien a mobilitzar-se per tal d'evitar tenir una mesquita al costat de casa.

Perquè això ha passat i encara passa, és més, coincideix en el temps. Probablement persones que hauran signat el manifest a favor dels refugiats hauran assistit a una reunió a l'Ajuntament per pressionar l'alcaldessa perquè no permeti l'establiment d'una mesquita al seu barri.

M'agradaria que hi reflexionéssim i actuéssim d'acord amb els valors que diem defensar, i no fóssim hipòcrites per quedar bé davant dels altres.

La manifestació de dilluns vol sortir als diaris

L'impacte mediàtic és poderós i no deixa indiferent a ningú. És per això que són tants els que s'hi posen bé per sortir afavorits a la fotografia i a les primeres pàgines dels diaris, encara que sigui mentin i enganyant. És també per això que és tan odiat i criticat. Què passarà dilluns davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya? Passi el que passi serà notícia. Per uns la resposta de la gent en suport del president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d'Ensenyament Irene Rigau, constituirà un èxit, per uns altres un rotund fracàs i una manipulació dels pocs concentrats. Avui l'impresentable cap del PP català tornava a banalitzar el nazisme.

En política sempre passa el mateix i es fa la lectura interessada, amb un ampli ressò mediàtic d'una premsa espanyola totalment dominada per interessos en un mateix sentit, amb més o menys gràcia a l'hora d'explicar-ho.

Com que ja sé què passarà, perquè... només passa allò que ens expliquen i quan ho expliquen, m'avanço a donar la meva opinió. El judici per desobediència és un judici coherent amb la legalitat espanyola vigent, una legalitat que ha estat suggerida i imposada per una majoria absoluta de la dreta més rància, amb el suport d'un desorientat PSOE que fa temps va deixar la seva política d'esquerres, per aferrar-se a la vida encara que sigui de la mà del PP.

El resultat del judici ja el sabem, perquè els jutges tenen la via descrita, i els polítics jutjats seran inhabilitats a desgrat de molts espanyols que els voldrien entre reixes, també el senyor García Albiol.

Ahir el nostre convidat a la Tertúlia ens ho deia: "Aquest any 2017 serà dur, molt dur". Passi el que passi, viurem el dia a dia que formarà part de manera destacada en la història de Catalunya.

Imbecil·litat col·lectiva?

Antoni Bassas, a l'ARA, entrevista Jorge Wagensberg i Joan Martínez Alier, autors del llibre "Solo tenemos un planeta", i posa en relleu la frase "L'humà és individualment intel·ligent, però col·lectivament imbècil".

No he llegit el llibre i per tant no en puc opinar, però m'ha cridat l'atenció aquesta frase i he arribat a la conclusió que hi estic molt a favor. Potser és massa xocant i agosarada, però sí que crec que té molta raó en distingir les persones individualment i col·lectivament.

Hem sentit dir moltes vegades que les concentracions de persones provoquen a vegades reaccions que els propis protagonistes serien incapaços de realitzar individualment. Un s'engrandeix al costat dels altres que es van animant fins oblidar qui són i com actuen normalment. S'emparen uns amb els altres i ningú en té la culpa i tots la tenen a la vegada.

De la mateixa manera que en ajuntar-nos podem actuar de manera negativa, el mateixa passa en positiu. Les grans manifestacions dels darrers onzes de setembre han estat una prova de civisme i respecte, sense que es detectessin incidents que després hem de lamentar o la mateixa Marató de TV3.

Aquesta darrera reflexió posaria en dubte la frase de Jorge Wagensberg, i en tot cas hauríem de deixar una escletxa per a possibles situacions en que la col·lectivitat seria sensible i aportaria valors positius.  No podem ignorar que la unió fa la força i que junts podem aconseguir grans objectius. Per què, doncs, podem acceptar que col·lectivament siguem imbècils? L'única defensa que hi veig és la pràctica, és a dir, si sempre aprofitéssim la intel·ligència individual per posar-la al servei de la col·lectivitat, segur que la nostra societat avançaria molt més del que passa, i això és culpa que en societat no sumem les nostres individualitats, sinó que vivim aïllats i poc compromesos, i ens deixem portar en moltes ocasions per sortides fàcils i gens comprometedores.

Oportunisme judicial

Les declaracions interessades d'un costat i l'altre no ajuden en res a desenredar la situació que estem vivint aquests dies. Cal ser honestos i posar cada cosa al seu lloc. Si hi ha indicis de corrupció això s'ha d'investigar a fons i no parar fins que quedi demostrat. Entretenir-ho i treure-ho quan interessa desviar l'atenció o bé afectar la vida política d'un moment determinat tampoc és honest.

El problema més greu, però no està en si ara tocava la mobilització de la Guàrdia Civil per fer sortir dels seus caus els convergents vigilats, sinó que les seves accions hagin estat fraudulentes, i també que la Justícia actuï a mercè de l'Executiu, de quan i com li va bé al partit en el govern. Aquest és el gran problema a Espanya des de fa molts anys, però que ara s'ha agreujat en l'època Rajoy. Un president que ha deixat d'actuar políticament i ha utilitzat els tribunals de Justícia per resoldre els problemes i les reivindicacions a Espanya.

L'altre element que agreuja el problema és la submissió del PSOE al PP, que juga amb ell i li fa fer el que vol sense que s'albiri un canvi a mitjà termini. Un partit polític de dreta rància que no té oposició real, sinó que compta amb la col·laboració de qui representa que l'hauria d'enutjar.

L'alternativa esquerrana, Podemos, no passa per un bon moment i té mes feina a definir-se i a barallar-se per ser el número 1, que no pas per liderar una oposició ferma a la inacció del govern del PP i a les trifulgues amb els jutges i les seves institucions.

Davant d'aquest panorama resulta difícil prendre decisions sense tenir la incertesa de la bondat o no d'aquestes. Estem vivint el dia a dia amb més intensitat del que seria normal, i això perquè avui no sabem què podrà passar demà i encara menys demà passat.