La nova estratègia del PP no consisteix en més diàleg, sinó en més pressió psicològica barrejada amb una certa intencionalitat per confondre'ns. Aquesta aparent contradicció entre el delegat del govern, el senyor Millo, i el president del grup del PP al Parlament, el senyor Albiol, no sé si és casual o buscada expressament.
Difícilment el president Rajoy canviarà la imatge de polític gris amb plantejaments poc definits, sinó que continuarà volent distreure l'atenció, despistant i no donant la cara, per evitar caure en una trampa.
El cert és que llegint la premsa i escoltant molts dels comentaris d'aquests darrers dies t'adones que la gent es pregunta més sobre com acabarà tot plegat, perquè ningú afluixa i això no és normal. La posició còmode es troba al bàndol del govern espanyol, que espera la ficada de peus a la galleda dels polítics sobiranistes.
Molts som conscients que, acabi com acabi, d'aquesta part de la història del nostre país se n'escriuran molts llibres i la història hi reservarà un espai important. Allò que va començar com a una predicció il·luminada de Carod i Rovira, ha arribat a un punt en què molts incrèduls han caigut del cavall. Ara, ningú té clar si continuarem galopant, o bé ens costarà massa aixecar-nos i reprendre el camí.
Avui ja es parlava de vaga general i de sortir al carrer a defensar les nostres institucions, quan fins fa quatre dies t'arribava el xoc de trens, sense que t'imaginessis gaire com ho il·lustraves. El govern de Madrid té a favor l'status quo, el de Catalunya la força de la gent. El primer està garantit, però en canvi falta per veure la resistència dels independentistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada