dilluns, 19 d’abril del 2010

La veritat espanta

Qui diu veritats perd les amistats, però abans s'atrapa un mentider que un coix. En política sembla ser que s'accepta la diplomàcia, em refereixo a les paraules diplomàtiques, totalment falses, per quedar bé encara que l'altre ja sap que és mentida. Doncs, a mi m'agrada més anar amb la veritat per davant, encara que no agradi, o encara que et desprotegeixi de les crítiques. Malament rai si t'has d'avergonyir del que és cert... senyal que no has actuat com calia.
Hi ha persones que tenen molta por d'ensenyar les cartes, però és una por absurda a no ser que tinguis alguna cosa a amagar. La ignorància no s'ha d'amagar, perquè tard o d'hora s'acaba sabent. Si el que vols amagar és un mal ús de la llibertat de moviments, una mala aplicació de les eines democràtiques, és que no estàs actuant d'acord amb la llei, i per tant no pots continuar actuant de la mateixa manera.
He parlat moltes vegades de transparència i li he donat un paper clau del bon govern. Ens posem a la boca una i mil vegades la paraula participació, però quan grates una mica t'adones que no hi ha tanta gent que hi estigui d'acord. Hi ha partits polítics que se'ls titlla de poc democràtics i de no estar per la participació, però no ens fixem que en els altres hi ha moltes persones que tampoc combreguen massa amb la idea, i tracten de retallar-la al màxim.
El risc de posar etiquetes està precisament en la possibilitat de titllar una actitud d'una manera determinada, i donar per bo allò que aparentment ens sembla correcte. L'experiència que he tingut ha estat en la línia d'haver de combatre la importància de dir les coses pel seu nom, encara que vulgui dir, en alguna ocasió, ensenyar les nostres misèries. Aquesta actitud t'allibera i et fa més àgil. Reconèixer les nostres limitacions no ens desarma davant els adversaris, perquè ens alliberem de la feixuga càrrega que significa haver d'amagar la veritat, i per tant ens fa més forts per afrontar el que sigui.