dilluns, 9 d’octubre del 2006

La intolerància assassina

Llegint la notícia de l’assassinat de la periodista d’Anna Politkóvskaia, t’entra una ràbia difícil de contenir, barrejada amb impotència i dolor. No és només perquè algú l’ha matat, sinó perquè la seva mort és fruit de la més gran hipocresia. Estem vivint uns moments d’intolerància que comença a preocupar, però hi ha països que això està a l’ordre del dia. Al nostre país, la intolerància es troba a l’oposició, i es dedica a fer sermons per Amèrica llatina. A d’altres països, la intolerància té el poder econòmic i polític, i fa callar la veu de la discòrdia amb les bales.
A Espanya tenim exemples de periodistes que viuen només per provocar, amb el premi de ser escoltats i beneïts per partits polítics d’àmplia militància. Sortosament, però, el joc, encara que desequilibrat, es regula a partir de la paraula, i quan es fa necessari, per la justícia. No fa tant de temps, però, que el terrorisme salvatge es carregava a persones perquè pensaven diferent. Ho hem viscut de molt a prop, i sabem què significa.
Fa ràbia pensar que, per diplomàcia, per necessitats polítiques o pel que sigui, podem veure aviat com el president Putin encaixa la mà de qualsevol dirigent polític europeu. Ningú el pot acusar, perquè no hi ha proves que l’imputin, però se li ha d’exigir que aclareixi qui són els autors de l’assassinat de la periodista, i també els motius, abans de sortir en pantalla per qualsevol tipus de reunió o trobada. No n’hi ha prou en fer declaracions. Avui, les declaracions de polítics i de la mateixa ONU han caigut en el descrèdit i ja no convencen ningú, ni espanten els culpables.
Potser no acabarem d'entendre què està passant realment a Rússia i Txetxènia, però sí que hem entès que una persona ha mort, després de viure assetjada, i no ha estat la primera ni serà, dissortadament, la darrera.

2 comentaris:

Dan ha dit...

Es depriment com està el pati. Hi ha la sensacio que els diferents integrismes es van fent amb el poder.

Anònim ha dit...

Era atractiva i delicada, encara que era difícil suposar-ho a través dels reportatges rigorosos en què condemnava el règim de Vladímir Putin i els seus col.laboracionistes a Txetxènia. I la veritat és que ja s'ho pensava, que la matarien. "Sí que tinc por. ¿Com no n'he de tenir després de tot?", confessava Anna Politkóvskaia a aquest corresponsal el febrer del 2005, en una entrevista després de rebre el Premi Vázquez Montalbán de Periodisme Internacional.
Tenia la il.lusió que el renom internacional li faria d'escut, que seria la seva assegurança de vida a Rússia, on cada vegada sentia més odi cap a la seva persona. Però no ha estat així. Moltes vegades ja s'havia trobat entre la vida i la mort i en circumstàncies estranyes. El 2004 se n'anava a Beslan per intercedir pels nens segrestats a l'escola. Quan va arribar a l'aeroport de Moscou, tots els vols cap al sud estaven cancel.lats.
Ja se n'anava quan s'hi va acostar un treballador de l'aeroport que li va oferir viatjar en un xàrter. A l'avió hi anaven agents del Servei Federal de Seguretat (FSB, antic KGB). Li van servir un te i al cap de cinc minuts ja perdia el coneixement. Va tornar en si en un hospital. La investigació d'aquest cas a càrrec de la fiscalia russa no ha donat resultats.
El 2001, els militars russos que la van detenir van insinuar el que podrien fer als seus fills, i la van sotmetre a un fals afusellament per haver denunciat les tortures als txetxens en els camps russos.
Filla d'un diplomàtic rus als EUA, Politkóvskaia va néixer a Nova York el 1959. Malgrat la seva imatge pública d'una periodista guerrera, la Politkóvskaia íntima era una dona encantadora amb un somriure que desarmava el seu interlocutor.
La seva vida estava farcida de reunions i de viatges, però confessava que "donaria un ull de la cara" per poder descansar al llit de casa seva. "No tinc ganes de viatjar. Estic cansada de tants de viatges i vull ser a casa per dedicar més temps a la meva família", assegurava. Però la seva passió per la feina pesava més. "A vegades m'apassiono massa pel que escric", confessava .
L'any 2002, quan va decidir conversar amb els terroristes txetxens que van prendre centenars d'ostatges al Teatre Dubrovka de Moscou, el seu fill va telefonar per dir-li: "¡No ho faràs! ¡No ho suportarem!". Reconeixia més tard: "El meu fill s'ha cansat de passar nervis per mi".
QT