Aquesta tarda-vespre al Calisay he reviscut èpoques mig oblidades. D’entrada, un espai que m’és molt familiar l’he vist ocupat per una colla de persones desconegudes que et miraven de cap a peus, amb les reixes del pati mig tancades que t’obligaven a passar entre mig d’elles. Un cop a dins només tenia feina a buscar cares conegudes. La sala Josep M. Arnau era plena a vessar i només n’he pogut identificar tres o quatre. Cap al final de l’acte, quan han demanat que aixequéssim la mà els arenyencs, se n’han aixecat unes quantes, però les seves cares em continuaven semblant estranyes.
El presentador i moderador de l’acte ha estat en Xurde Luís Rocamundi, que s’ha presentat com arenyenc, nascut a Barcelona, que estima Catalunya i que té un petit negoci a la vila. Jo l’he recordat enganxant cartells a les façanes d’Arenys, promocionant el seu producte. L’acompanyaven a la taula, en Félix Pérez Romera, i l’Arcadi Espada.
L’experiència ha estat interessant i m’ha ajudat en la meva tasca de descobrir el dia a dia del país on he nascut i viscut cinquanta anys. Qui em coneix sap que m’agrada escoltar i treure’n coses positives i prevenir-me de les negatives. Avui, les gesticulacions, les intervencions, els aplaudiments... deien molt. Els ulls dels assistents brillaven de manera especial. Tothom estava esperant un missatge esperançador. Intentava veure-hi escèptics. N’hi havia alguns però pocs. La majoria havia acudit al Calisay per sentir allò que els de la taula sabien que havien de dir.
Han estat dues hores contundents, amb assentiments de cap constants i monocolor. No hi ha hagut discussió. Els dos ponents, en Félix en castellà, i l’Arcadi en català i amb un estil calcat al de l’Albert Boadella, s’han explicat i justificat el per què d’un nou partit polític. En Félix ho ha justificat perquè hi ha fracàs escolar; llistes d’espera als hospitals; perquè els problemes dels ciutadans no pesen en l’acció del govern, que només busca la reconstrucció nacional i perpetuar el nacionalisme del “règim” actual... Es preguntava què ha passat durant aquests 25 anys que no hi hagi pràcticament oposició política. Ha parlat de l’adoctrinament polític a les aules i de l’apologisme del terrorisme per part del Conseller primer. Per acabar la seva intervenció, ha fixat la data de l’acte constituent del partit polític per a finals del mes de febrer, i la del congrés del partit, el mes d’abril o maig.
L’Arcadi ha justificat l’adhesió al futur partit, per part de milers de persones perquè no es troben representades políticament i ha comentat que les expectatives inicials s’havien desbordat. S’ha definit com “espanyolista amb totes les de la llei”, i ho ha il·lustrat amb tres motius. Abans però ha recordat que avui dia a Catalunya que t’anomenin espanyolista és un insult i en canvi “el catalanista gairebé té el cel guanyat”.
Per què és espanyolista?
Per qüestió sentimental. La família del seu pare és d’una altra part d’Espanya i ha recordat que, segons la demògrafa Anna Cabré, sense la immigració Catalunya veuria reduïda la seva població en més de la meitat de l’actual. També ha fet broma sobre què entenem per “drets històrics” i què consideren història i què no. Ha parlat de nacionalisme com exhibicionisme i ha afegit que hauria de ser castigat.
Per altra banda també ha dit que Espanya és un bon negoci econòmic per a Catalunya i que no són els espanyols qui ens exploten sinó tot el contrari. Ho ha comparat amb la hipòtesi que la gent de Pedralbes no acceptés que part dels seus impostos s’invertissin a Poble Nou. Per altra banda ha comentat que “La Caixa” està molt preocupada per aquest “boicot estúpid”.
Ha acabat aquest punt dient que amb la resta d’Espanya no hi destinem fons de cohesió com els que ens venen d’Europa, sinó que hi tenim un pacte de sang.
Motiu cultural. La cultura espanyola, ha dit, és molt més important que la catalana. Aquesta forma part de l’espanyola. Els immigrants no venien sense res a Catalunya sinó que portaven una llengua que ara se la considera de segona categoria. Ha afirmat que ara, amb la nova llei, tindrem el dret i l’obligació de conèixer l’aranès.
Ha manifestat que a Catalunya no hi ha conflictes lingüístics i que el català és un dialecte del castellà o bé aquest ho és del català, en funció de qui mani. El problema que hi ha a Catalunya, ha continuat dient, és cultural. Ens obliguen a llegir Manuel de Pedrolo quan en Rafael Sánchez Ferlosio és molt millor.
Estat de dret. Espanya, segons l’Arcadi, és la principal garantia per preservar l’estat de dret a Catalunya, que en aquests moments està amenaçat, i ho ha explicat amb tres exemples:
- La protecció del català arriba a fer-lo antipàtic. Interessa més el coneixement del català que la preparació de les persones per exercir un ofici.
- L’Estatut és un artefacte infame i un atemptat a l’estat de dret. És una vergonya intel·lectual encara que sortosament quedarà avortat, ja que el govern espanyol té seny i protegirà els drets dels ciutadans de Catalunya.
- La nova llei de l’audiovisual de Catalunya és una orwelliana, que instituïa el ministeri de la veritat. A partir d’ara unes poques persones diran el què és vertader. Tot i així, ha afegit, això no succeirà perquè s’hi presentarà recurs i quedarà sense efecte.
L’Arcadi ha acabat la seva intervenció dient: “Volem un partit polític que contribueixi a restablir la realitat”. Ha citat Albert Manent: “El nacionalisme és un vel que impedeix veure la realitat”, i ha afegit: “és hora de trencar el vel!”
Cada intervenció en el debat ha estat llargament aplaudida. Hi havia passió, convenciment i sensació d’alliberament. S’hi han manifestat persones decebudes del PP i del PSC. S’han referit als fets de Girona; a la necessitat de protegir el castellà; a l’absència de crítica als atacs a la COPE; a la situació de crisi de Catalunya; a la preocupació del PP, davant el qüestionament que es fa del seu líder Piqué i que molts militants l’abandonin; al fet que els periodistes s’hagin convertit en el principal puntal de la situació política actual de govern, i també al darrer sondeig fet pel PSC que els dóna una pèrdua de 3 parlamentaris que anirien a parar a Ciutadans de Catalunya. Per acabar han volgut deixar ben clar que aquest partit es presentarà a les properes eleccions autonòmiques i hi tindrà representació.
El presentador i moderador de l’acte ha estat en Xurde Luís Rocamundi, que s’ha presentat com arenyenc, nascut a Barcelona, que estima Catalunya i que té un petit negoci a la vila. Jo l’he recordat enganxant cartells a les façanes d’Arenys, promocionant el seu producte. L’acompanyaven a la taula, en Félix Pérez Romera, i l’Arcadi Espada.
L’experiència ha estat interessant i m’ha ajudat en la meva tasca de descobrir el dia a dia del país on he nascut i viscut cinquanta anys. Qui em coneix sap que m’agrada escoltar i treure’n coses positives i prevenir-me de les negatives. Avui, les gesticulacions, les intervencions, els aplaudiments... deien molt. Els ulls dels assistents brillaven de manera especial. Tothom estava esperant un missatge esperançador. Intentava veure-hi escèptics. N’hi havia alguns però pocs. La majoria havia acudit al Calisay per sentir allò que els de la taula sabien que havien de dir.
Han estat dues hores contundents, amb assentiments de cap constants i monocolor. No hi ha hagut discussió. Els dos ponents, en Félix en castellà, i l’Arcadi en català i amb un estil calcat al de l’Albert Boadella, s’han explicat i justificat el per què d’un nou partit polític. En Félix ho ha justificat perquè hi ha fracàs escolar; llistes d’espera als hospitals; perquè els problemes dels ciutadans no pesen en l’acció del govern, que només busca la reconstrucció nacional i perpetuar el nacionalisme del “règim” actual... Es preguntava què ha passat durant aquests 25 anys que no hi hagi pràcticament oposició política. Ha parlat de l’adoctrinament polític a les aules i de l’apologisme del terrorisme per part del Conseller primer. Per acabar la seva intervenció, ha fixat la data de l’acte constituent del partit polític per a finals del mes de febrer, i la del congrés del partit, el mes d’abril o maig.
L’Arcadi ha justificat l’adhesió al futur partit, per part de milers de persones perquè no es troben representades políticament i ha comentat que les expectatives inicials s’havien desbordat. S’ha definit com “espanyolista amb totes les de la llei”, i ho ha il·lustrat amb tres motius. Abans però ha recordat que avui dia a Catalunya que t’anomenin espanyolista és un insult i en canvi “el catalanista gairebé té el cel guanyat”.
Per què és espanyolista?
Per qüestió sentimental. La família del seu pare és d’una altra part d’Espanya i ha recordat que, segons la demògrafa Anna Cabré, sense la immigració Catalunya veuria reduïda la seva població en més de la meitat de l’actual. També ha fet broma sobre què entenem per “drets històrics” i què consideren història i què no. Ha parlat de nacionalisme com exhibicionisme i ha afegit que hauria de ser castigat.
Per altra banda també ha dit que Espanya és un bon negoci econòmic per a Catalunya i que no són els espanyols qui ens exploten sinó tot el contrari. Ho ha comparat amb la hipòtesi que la gent de Pedralbes no acceptés que part dels seus impostos s’invertissin a Poble Nou. Per altra banda ha comentat que “La Caixa” està molt preocupada per aquest “boicot estúpid”.
Ha acabat aquest punt dient que amb la resta d’Espanya no hi destinem fons de cohesió com els que ens venen d’Europa, sinó que hi tenim un pacte de sang.
Motiu cultural. La cultura espanyola, ha dit, és molt més important que la catalana. Aquesta forma part de l’espanyola. Els immigrants no venien sense res a Catalunya sinó que portaven una llengua que ara se la considera de segona categoria. Ha afirmat que ara, amb la nova llei, tindrem el dret i l’obligació de conèixer l’aranès.
Ha manifestat que a Catalunya no hi ha conflictes lingüístics i que el català és un dialecte del castellà o bé aquest ho és del català, en funció de qui mani. El problema que hi ha a Catalunya, ha continuat dient, és cultural. Ens obliguen a llegir Manuel de Pedrolo quan en Rafael Sánchez Ferlosio és molt millor.
Estat de dret. Espanya, segons l’Arcadi, és la principal garantia per preservar l’estat de dret a Catalunya, que en aquests moments està amenaçat, i ho ha explicat amb tres exemples:
- La protecció del català arriba a fer-lo antipàtic. Interessa més el coneixement del català que la preparació de les persones per exercir un ofici.
- L’Estatut és un artefacte infame i un atemptat a l’estat de dret. És una vergonya intel·lectual encara que sortosament quedarà avortat, ja que el govern espanyol té seny i protegirà els drets dels ciutadans de Catalunya.
- La nova llei de l’audiovisual de Catalunya és una orwelliana, que instituïa el ministeri de la veritat. A partir d’ara unes poques persones diran el què és vertader. Tot i així, ha afegit, això no succeirà perquè s’hi presentarà recurs i quedarà sense efecte.
L’Arcadi ha acabat la seva intervenció dient: “Volem un partit polític que contribueixi a restablir la realitat”. Ha citat Albert Manent: “El nacionalisme és un vel que impedeix veure la realitat”, i ha afegit: “és hora de trencar el vel!”
Cada intervenció en el debat ha estat llargament aplaudida. Hi havia passió, convenciment i sensació d’alliberament. S’hi han manifestat persones decebudes del PP i del PSC. S’han referit als fets de Girona; a la necessitat de protegir el castellà; a l’absència de crítica als atacs a la COPE; a la situació de crisi de Catalunya; a la preocupació del PP, davant el qüestionament que es fa del seu líder Piqué i que molts militants l’abandonin; al fet que els periodistes s’hagin convertit en el principal puntal de la situació política actual de govern, i també al darrer sondeig fet pel PSC que els dóna una pèrdua de 3 parlamentaris que anirien a parar a Ciutadans de Catalunya. Per acabar han volgut deixar ben clar que aquest partit es presentarà a les properes eleccions autonòmiques i hi tindrà representació.
2 comentaris:
Estan condemnats al més estrepitós dels desastres. I ho estan, entre d'altres raons, per la seva dependència de la figura polèmica i canviant d'en Boadella, pel seu flirtreig amb mitjans com la COPE o l'ABC i per l'apologia que els seus dirigents han fet de la violència per aplacar les reformes estatutàries com la del País Basc.
Per cert, sabreu que l'Arcadi Espada ja no treballa a El País sino a El Mundo propietat de Pedro J. Ramírez. Ho dic perquè tantes conferències, presentacions, etc. costen un dineral i deu ser patrocinat per aquest senyor de Madrid, que li posa un sou de ministre.
Publica un comentari a l'entrada