Esperant si es confirma la coça al cul del president

Pensant-ho bé potser sí que val la pena votar favorablement la moció de censura i d'aquesta manera treure'ns de sobre tota aquesta colla de ministres impresentables, amb el seu president al capdavant. Crec que, ben mirat, també m'hi apuntaria. No és que em mereixi cap confiança el senyor Pedro Sánchez, i no parlo només pel tema Catalunya, sinó d'Espanya en general. Tampoc tinc gaires esperances amb els ministres que ens hi poden posar, i sobretot em preocupa per l'staff que hi ha a Madrid, que lliga molt de peus i mans els polítics.

És més aviat la idea de deixar d'escoltar personatges com Montoro, però sobretot, els pitjors, Zoido, Dastis i Méndez de Vigo, uns ministres que, no sé com a persones, han fet més mal que bé al país, no als seus interessos particulars, i han fet el ridícul més esperpèntic que ningú no s'hauria imaginat mai. 

Serà possible que deixin d'aparèixer a les primeres pàgines dels diaris? Que no tinguem dos anys més M. Rajoy donant lliçons d'allò que ell no ha practicat, com és la honradesa...

Continuo pensant que Catalunya no hi surt guanyant amb el canvi, o com a molt podem pensar que no hi perdrà el que faria amb C's, que espera la primera oportunitat que pugui per portar a l'extrem la seva doctrina autoritària i populista.

M'agradaria pensar que els nostres presos polítics en sortiran beneficiats, però molt em temo que tampoc. El PSOE no s'ha desmarcat de la imposició del 155, sinó que li ha donat suport i ha insultat els nostres representants polítics, i per tant a nosaltres. L'únic consol de tot plegat, si es confirma la victòria de la moció de censura, serà pensar que M. Rajoy deixarà de presidir el govern de l'Estat, amb una coça al cul. 

Coincidíem també als anys 70 reclamant la fi de l’autoritarisme

Corria per les xarxes socials un escrit on es deia que bona part de la nostra generació, que ara tenim entre 60 i 70 anys, som els que ens manifestem en defensa de la llibertat d'expressió, i que molts érem els que ens vàrem manifestar els darrers anys del franquisme. 

M'imagino que som més que no pas nosaltres, però sí que és cert que entre les persones que ens trobem i parlem de la situació política actual, coincidim en recordar tot el que vàrem viure en la nostra joventut, reclamant la fi de la dictadura i exigint un sistema democràtic per a Espanya.

Els joves, que sortosament també n'hi ha, poden entendre a mitges les nostres vicissituds, ja que per molt que ens estiguin maltractant i limitant els nostres drets, no hem arribat a la situació que teníem amb el dictador. De totes maneres, mai ens hauríem imaginat, els primers anys després de la mort del dictador, que a ple segle XXI ens trobaríem en una situació semblant.

Poc podíem imaginar que un partit polític, per més dretà que pogués ser, arribaria a actuar de la manera que ho fa el PP, ni que podrien sorgir altres partits més extremistes, com C's, batallant per retallar els nostres drets. Tots confiàvem que estàvem fent passos per a una societat més justa i democràtica, i que mai més tornaríem a ser governats per gent tant autoritària. Pensàvem que Europa no ho permetria.

Segur que Europa podria i hauria de fer més per salvar la nostra democràcia, però estic convençut que sense aquesta Europa que observem entristits, la nostra situació seria encara molt pitjor.

No estem parlant d'independència, sinó de llibertat, de democràcia, de respecte als drets fonamentals de la persona, d'una Justícia sana i imparcial, i d'uns governs al servei de la població. Tot un conjunt de fets que haurien de ser normals, i que en aquests moments es troben desapareguts o críticament malalts.

Cospedal diu que els jutges no són infal·libles

Quan Cospedal afirma això està generalitzant o només parla dels jutges que condemnen el PP i a M. Rajoy? Ho hem sentit bé? "El que diu un jutge no és llei". Crec que aquesta ha estat l'altra frase que ha pronunciat. Ho podem aplicar en el cas del jutge Llarena? O potser aquest jutge és l'excepció i sí que és infal·lible?

És molt fort sentir dir això per la senyora Cospedal, després del que està passant des de fa mesos a Espanya, amb els nostres presos polítics. A veure, faig una pregunta als unionistes, i d'aquests als que els sembla bé que l'anterior govern de la Generalitat estigui empresonat o a l'exili: si els jutges no són infal·libles, com afirma Cospedal, per què el jutge Llarena manté el govern a la presó i ningú fa res per evitar-ho?

S'ha de ser molt mala persona per fer aquestes afirmacions quan la sentència t'és desfavorable, i defensar a capa i espasa les decisions judicials, sense judici, quan et van a favor. S'ha de ser mala persona i indigna per ocupar un càrrec públic. El senyor Rajoy i tots els seus ministres no es mereixen governar el país, i haurien de dimitir sense demora, al marge del resultat que hi pugui haver amb la moció de censura.

Una vegada més manifesto que la política que s'està utilitzant a Espanya, amb la conxorxa dels tribunals judicials, em fa fàstic i és denigrant. Espanya no es mereix tenir uns polítics corruptes i cara-dures com els del PP. I no hi ha consol que ens calmi, quan veiem quina és l'alternativa de govern. 

Cada dia tenim més limitada la llibertat d’expressió

Amb tot aquest anar amunt i avall amb creus grogues i l'intent de retirar-les, ens hem perdut la substància, i uns i altres sembla que anem una mica despistats. Els llaços grocs, les creus i les tovalloles o bufandes grogues no s'utilitzen per reclamar la independència de Catalunya. El groc s'ha agafat per exigir la llibertat d'unes persones que no han estat jutjades i se les ha empresonat injustament.

I als nostres polítics empresonats i exiliats, hi sumem els jordis a qui s'acusa de violents quan les imatges han demostrat tot el contrari, i els cantants de qui se senten ofesos per les seves lletres, i totes aquelles persones que veuen censurada la seva llibertat d'expressió, per culpa d'uns jutges que utilitzen erròniament i també interessadament la justícia. El color groc de l'exigència perquè es faci justícia i que aquesta no depengui de la voluntat política. Volem una justícia imparcial, com se la suposa, però que de moment no actua com a tal.

El tripijoc entre jutges i polítics ja no es porta a terme de manera dissimulada, sinó que ho fan a cara descoberta, segurs que ningú no els en demanarà comptes, perquè tenen tot el poder controlat. Aquesta és la gran misèria que domina el nostre país, més enllà de passejar símbols per carrers i ciutats. La nostra societat ha sofert una involució dramàtica, de la qual ens costarà sortir-nos-nos.

No es pot permetre l'empresonament de persones pel simple fet de criticar les forces armades, el rei o la sagrada Constitució. I això encara és més descarat, quan paral·lelament es fomenta i no es castiga l'atac a les nostres institucions i els seus representants legítims. Amb aquest model de país, no podem anar bé, i es fa molt difícil creure que es pugui solucionar a curt i mitjà termini. L'improbable èxit de la moció de censura a M. Rajoy no és cap garantia, tampoc, per aconseguir un país just i respectuós amb les nostres institucions.

La diversitat ens enriqueix, evitem el conflicte

Quan m'he refet del cansament d'aquest matí he decidit escriure el post d'avui. He pensat quina era la notícia del dia que voldria comentar i he fet una petita volta a través de les xarxes socials. De què parlen aquesta tarda de diumenge?

Puc parlar de corrupció, fent esment de la sentència del cas Gürtel, o bé de la moció de censura presentada per Pedro Sánchez. També puc parlar de les creus grogues que es van plantant a diferents poblacions catalanes, avui a Mataró...

Tot això està passant i es repeteix dia sí dia també. Em pregunto què en dirà la història? Què en coneixeran els nostres néts? Serà important per a l'evolució del nostre país o bé quedarà en una trista anècdota en un paràgraf del llibre de text?

Aquest matí, en un moment donat, he palpat la indignació que provocava una processó de creus grogues. He intentat entendre què discorria per les ments d'aquelles pacífiques persones, i si pensaven el mateix que jo. La complexitat dels nostres pensaments fa que les reaccions siguin diferents i només has de demanar serenitat i no fer cap mal pas.

Per què és tan difícil conviure persones diferents? Només hi trobo una resposta: ens falta respecte a la diversitat. No suportem que l'altre sigui diferent de tu. Que pensi diferent i tingui uns altres costums, una altra manera de fer. Resulta totalment estúpid perquè la diversitat ens enriqueix, o així ho hauríem de veure. Què estem fent malament? Què ens ha fallat?

Aquest matí coincidien en un espai obert, no massa gran, diferents cultures que conviuen de costat, cada dia, i per uns instants ens hem mirat i hem descobert que les persones no som tan diferents si prioritzem el diàleg i el gaudir plegats d'una festa.

Els nostres polítics s'haurien de fixar més en les persones i prendre exemple. No es pot estar en política per benefici propi, sinó per servir i ajudar a conviure les persones en la diversitat. Aquesta és la gran recompensa. El demés no comporta conflictes.

Apunyalades a l'esquena en el món judicial

Avui ja no saps què et fa més fàstic si la política o les maniobres internes de la justícia. Quan veus tot el que es cou dins del món de la judicatura per arribar a ocupar alts càrrecs, sense cap tipus de mirament ni ètica exigible a qui ha de jutjar les persones, et resulta vomitiu i tot el que pugui haver fet M. Rajoy en política no és res comparat amb tot el que ha provocat en el món judicial.

Llegia avui l'article de la subdirectora de l'ARA, la Sílvia Barroso "Trapero, en mans de Conxa", i t'adones que estem voltats de merda, perdoneu l'expressió. Espanya continua immersa en el món fosc i tenebrós de l'autoritarisme, ara sense Franco, però farcit de personatges sinistres que tenen la paella pel mànec i continuen dominant la societat, amb la innocent i estúpida col·laboració dels que en surten més perjudicats.

Si algú creu que l'alternativa de poder, en mans de C's, ens podrà alliberar de la dreta espanyola, hereva del franquisme, està molt equivocat, doncs aquest partit, sorgit de la ràbia que els feia el fet català, no té altre objectiu que retornar a models feixistes o, si no us agrada el nom, populistes, on la classe dirigent no dóna la paraula al poble, perquè se'l considera inútil i equivocat en les seves decisions.

Catalunya, atacada per totes bandes, conviu en una Espanya grisa, sense futur esperançador, perquè no existeix cap alternativa de govern que generi optimisme. Només cal veure els darrers quinze dies de Pedro Sánchez per adonar-nos que el seu nivell està molt per sota del que caldria esperar d'un polític que aspira a governar Espanya, amb un partit polític errant i desorientat, que té molt lluny la seva filosofia progressista que se li esperava.

Tinc moltes ganes que el corrupte M. Rajoy salti del govern d'Espanya, però el suport del PDECat i ERC a Pedro Sánchez no el considero ni oportú ni defensable, coneixent qui és qui en aquesta jugada del PSOE.

El PSOE presenta una moció de censura a Rajoy

La sentència condemnatòria al PP i a un bon grapat de polítics del seu partit, no ens ha sorprès. Tothom tenia clara la seva evidència, i ho era tant, que fins i tot els seus tribunals de justícia no han pogut fer res per salvar-li el cul. A partir d'aquí què passa? En un país demòcrata i de funcionament normal, el president dimitiria, però Espanya no actua d'aquesta manera.

El senyor Rajoy, no tan sols no demana perdó, sinó que encara es manifesta prepotent i arrogant com si la seva responsabilitat estigués neta de culpa. Per a ell, ara és més important els vots que té al darrere que no pas el pes de la justícia! Es tracta de canviar de discurs segons li convé. Aquesta ha estat sempre la seva manera d'actuar. Quan les sentències li són favorables, els altres són uns corruptes, però quan li són contràries, es tracta d'un complot contra el PP. El pitjor de tot és que ell s'ho creu, i la majoria dels seus simpatitzants i votants també.

Avui el PSOE ha presentat una moció de censura per fer fora Rajoy de la presidència del govern. Aquesta moció necessita el vot favorable de gairebé tota l'oposició, exceptuant C's que ja busca l'excusa per no donar-hi suport, però sense deixar de culpar Rajoy per la sentència rebuda. Tot plegat funciona de cara a la galeria.

Als catalans què ens interessa més? A aquesta pregunta només podem buscar com a resposta qui ens farà menys mal, ja que, sigui qui sigui qui governi Espanya, sabem per experiència que els catalans mai hi sortirem guanyant. Deixeu-me creure que les opcions PP i C's són les pitjors, i que ara convé fer fora de la presidència un corrupte.

El PP ja és judicialment corrupte

Bé, no sé si s'ha de dir d'aquesta manera, però el cert és que ja no cal batejar de "presumptament" corrupte, si nó que ja hi ha sentència. Ningú apostava ni cinc cèntims per la seva innocència, tot i l'amistat del partit amb la cúpula judicial. Era massa evident com per passar-ho per alt. Esclar que, en situacions normals, el president ja no seria "presumptament" corrupte i ja no exerciria de president. Però això ja és demanar massa.

Tal com un twitaire ja va avançar ahir, la notícia s'ha volgut amagar amb una altra notícia en contra de polítics i alts càrrecs catalans. Calia esperar el moment adequat per donar-ho a conèixer, i havia de servir per intentar passar desapercebuda la sentència del cas Gürtel. Amb això no vull dir que no s'hagi d'investigar tot, i si hi ha delicte s'ha de conèixer i jutjar.

El PP i els jutges, són tan previsibles, que ja res no ens sorprèn. Quan estem esperant alguna clatellada al PP, ja sabem que en caurà una altra, per equilibrar la balança, no fos cas que hi hagués massa gent pendent de les misèries del PP. 

És molt trist que un partit polític tan corrupte estigui governant Espanya, però hem de recordar que ho fa gràcies al PSOE i en connivència amb C's, i la mà estesa del PNB. Però tampoc podem oblidar que, de moment, l'alternativa política al PP encara és pitjor: un camí a l'autoritarisme que molts recordem del passat franquista.

Millo no ha entès res, el groc és llibertat i drets trepitjats

Amb la tramesa d'aquesta carta als alcaldes i alcaldesses de Catalunya, es demostra que Millo, el delegat espanyol a Catalunya, no ha entès res. No és estrany que es comporti com ho fa i se'l vegi tan rar. 

Algú li podria aclarir que amb la plantada de creus a les platges, els llaços a les solapes i façanes, no estem reclamant la independència, sinó la llibertat? La llibertat dels presos polítics i els jordis, i la nostra llibertat per poder-nos expressar i defensar la nostra cultura, la nostra llengua i, en definitiva, els nostres drets.

Millo no està sol en la ignorància de tot el que passa i perquè passa. És cert que la majoria parlamentària d'ara i l'anterior legislatura és independentista, però ara el que demanem és justícia i que unes persones sense judici ni sentència, pugui viure lliurement. Demanem i exigim que els nostres drets siguin respectats, i després ja parlarem d'independència, sobretot si formant part d'Espanya no hi ha manera de protegir-nos.

Millo s'equivoca quan parla de neutralitat. En la defensa dels nostres drets no hi ha neutralitat que valgui. Els drets es defensen o es trepitgen, i si el que pretén és que ens els deixem trepitjar, està molt equivocat. No pararem d'exigir justícia i respecte fins que ho aconseguim, i ho farem pacíficament, malgrat que els nostres agressors utilitzin la violència. Quedarà molt clar qui són els violents i qui els anima a ser-ho.

Qui són els violents, que no respecten els altres, que ataquen amb traïdoria?

Aquest cap de setmana ha estat notícia l'agressió d'uns encaputxats enretirant les creus plantades a la platja de Canet de Mar. És evident que la lectura que se'n fa dels fets és diferent segons qui sigui que ho analitzi. Per als unionistes, el sol fet de plantar les creus a la platja ja és motiu d'agressió i només té com a resposta la violència. Per als independentistes o simplement, per als que estimen aquest país i la democràcia, plantar les creus és una manera de denunciar la pèrdua de drets dels catalans. 

Som capaços d'entendre les dues posicions? No dic de justificar-les, dic simplement d'entendre! Si en som capaços, llavors que cadascú hi reflexioni i em respongui unes qüestions:

Qui són els violents? Qui són els intolerants? Qui defensa la democràcia? Qui trenca la pau i la convivència?

És molt simplista acusar els independentistes de fracturar la societat. Qui els acusa què pretén? Voldria que continuessin submisos? Reivindicar justícia, millor tracte i respecte als drets més elementals, és fracturar la societat? No seria més lògic pensar que qui la fractura és qui exerceix el poder sense justícia, sense legitimitat?

Avui es fa difícil diferenciar la defensa de l'independentisme de la defensa de la democràcia. Es pot estar en contra del poder establert a l'Estat sense aspirar a la independència. Sí. Només reivindicant el dret a decidir com volem constituir el nostre país, acceptant el resultat, i lluitant per un país més just.

És una llàstima que partits polítics amb una gran història democràtica, també amb moments i personatges foscos, però amb el sacrifici de molta gent, pugui ara acabar menjant-se les engrunes d'un partit nefast, enganyós i perillós per a la democràcia, com és C's.

Continuen condemnant corruptes amb un currículum polític impressionant, que han desgraciat un partit, el PP, que al marge de la nostra opinió, no es mereixeria trobar-se en la situació en què es troba, per a la dignitat de moltes persones de la base, i simpatitzants, que en un moment o altre hi han cregut. 

Sisplau llegiur Rob Riemen, llegiu els clàssics, i reflexioneu!

Arran de la lectura de "Per combatre aquesta època", de Rob Riemen

Populisme, una manera de no nomenar pel seu nom feixisme

(Judith Shklar [Homes i Ciutadans]) El terme populisme és un terme molt relliscós, fins i tot si s'aplica a ideologies i moviments polítics. ¿Es refereix a alguna cosa més especifica que a una barreja confusa d'actituds hostils? És simplement una manera poc precisa per referir-se a totes les persones que no són clarament ni d'esquerres ni dretes? ¿La paraula no inclou senzillament tots aquells que han estat ignorats per una historiografia incapaç d'admetre altres possibilitats que conservador, liberal i socialista, i que va oscil·lant entre els pilars de <<dreta>> i <<esquerra>> com si fossin lleis de la naturalesa? ¿El populisme és només una rebel·lió que no té visat per entrar a les capitals del pensament conservador?

(Federico Fellini) El feixisme sempre sorgeix d'un esperit provincià, d'una manca de coneixement dels problemes reals i de la negativa de la gent -per mandra, prejudici, cobdícia o arrogància- a donar un significat més profund a la seva vida. Pitjor encara, presumeixen de la seva ignorància i persegueixen l'èxit per a ells mateixos o el seu grup, mitjançant fanfarronades, afirmacions sense substància i una falsa exhibició de bones qualitats, en comptes de proveir-se d'autèntiques capacitats, experiències o reflexions culturals reals. No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d'avergonyir. Per tenir aquesta part de nosaltres sota control necessitem alguna cosa més que activisme a favor d'un partit antifeixista, perquè en tot nosaltres hi ha amagat un feixisme latent. Ja va tenir veu, autoritat i confiança una vegada, i pot tornar a aconseguir-ho [...]

(Alexis de Tocqueville, visitant els EUA, 1831) Busco en va una paraula que expressi aquest fenomen, perquè els vells conceptes de despotisme i tirania no són adequats. Per tant, intentaré descriure-ho: veig una multitud immensa de persones, totes semblants i iguals, que giren incansablement sobre elles mateixes per tal d'obtenir els petits i vulgars plaers amb els quals s'omplen l'ànima. Cada una d'elles, vista aïlladament, és com aliena al destí de totes les altres. [...] Per damunt d'elles s'eleva un poder immens i tutelar que assumeix completament la responsabilitat d'assegurar-los els plaer i de vetllar per la seva sort. [...] A aquest poder li agrada que els seus súbdits es diverteixin, sempre que només pensin a divertir-se. Sempre he cregut que aquest tipus de servitud -ordenada, suau, pacífica- que acabo d'esbossar, podria combinar-se millor del que es pensa amb algunes de les formes exteriors de llibertat, i que no li seria del tot impossible establir-se a la mateixa ombra de la sobirania popular.
(Arnold Toynbee [Un estudi de la història]) [...] les civilitzacions cauran, no perquè sigui inevitable, sinó perquè les elits que governen no tenen respostes adequades a les circumstàncies canviants, o perquè només estan centrades en els seus propis interessos.

El perill que es trenqui o ens arrossegui per terra

Tot i que avui volia parlar de l'estratègia per no parlar de feixisme, segons les referències i plantejament que fa del populisme el fundador i president del Nexus Institut, Rob Riemen, la notícia d'aquest migdia sobre la decisió pactada de no aixecar el 155, fa qui m'hi refereixi.

Avui és el tercer dia consecutiu que opino sobre la decisió del president de la Generalitat de nomenar consellers a polítics presos i a l'exili. Continuo pensant que és un error, i m'imagino que la decisió consensuada per Rajoy, Sánchez i Rivera, es deu principalment al nomenament del nou govern.

Si juguem a veure qui té més resistència, sento dir que el govern de l'estat té la paella pel mànec, perquè té els poders judicial, executiu i policial al seu bàndol, i nosaltres, el nostre govern, pot presumir de músculs, però tenim les de perdre.

Continuo pensant que està molt bé la idea de recuperar allò que il·legítimament ens han pres, però ara és hora d'avançar, i amb aquesta actitud no veig que puguem arribar molt lluny. Estem donant massa facilitats perquè els partits estatals vagin units, en part gràcies a la claudicació del PSOE a ser alternativa de govern. És així, ells ho han volgut, però els fem forts contra nosaltres.

Desitjo que el nostre president rectifiqui, ja sigui obligat per la impossibilitat de nomenar-los, o a voluntat pròpia, després d'haver ensenyat les dents, i no voler anar més lluny en el conflicte. També m'agradaria que es confirmés la trobada amb el president del govern espanyol, i que en aquesta ocasió s'actués de manera més brillant, sense improvisar i calculant totes les conseqüències.

La tasca del nostre president i del govern que en resulti nomenat no serà fàcil. Caldrà afrontar molts entrebancs, la majoria dels quals no hi podem renunciar, però és bo que coneguin què és essencial, i què es prioritari, i es deixi una mica de banda els simbolismes que no necessitem, o bé no són vitals, en un moment com l'actual.

Un govern amb empresonats i exiliats i lluny de la paritat

Dos exiliats i dos empresonats entre el nou govern nomenat pel president Quim Torra. Les amenaces del govern del PP no han evitat que el president català nomenés els consellers vetats per Madrid. El ministre portaveu del govern espanyol va deixar ben clar que si es produïa aquest nomenament, actuarien. Ara caldrà veure quina serà aquesta actuació, i si això provocarà que es perllongui la vigència del 155.

Ahir escrivia que no ho veia convenient, però és evident que era la meva opinió, i que al llarg de tot el que portem de procés, en més d'una ocasió he pensat de manera diferent de com s'ha actuat. Veurem si la decisió és bona i ens ajuda a avançar, o bé ens continua mantenint encallats.

Ahir vaig acabar de llegir "Al mateix riu d'Heràclit", de Pep Coll. M'ha resultat interessant i he pogut reflexionar sobre algun dels pensaments del savi filòsof, sobretot relacionats amb la vida pública i la política, però sobretot en la consciència de les persones, la responsabilitat dels seus actes, i les conseqüències dels mateixos.

Un govern en què el president tampoc s'hi ha lluït gaire a l'hora de tenir en compte la paritat. A vegades ens esplaiem amb grans proclames i exigències, però a l'hora de la veritat actuem de manera contrària i incoherent amb allò que hem defensat. No hi havia altres opcions? No es tracta d'obsessionar-se amb el percentatge exacte, però d'això a la realitat que podem observar hi ha una gran diferència.

És la millor opció nomenar els consellers empresonats?

Entenc que els símbols són importants i fins i tot necessaris, però en aquests moments Catalunya necessita fer un pas endavant i recuperar tot allò que ens varen usurpar il·legítimament, emparats per unes lleis aplicades erròniament i amb esperit de venjança. En aquest paquet de responsables de tanta injustícia no hi ha només el PP, sinó que hi figuren, amb responsabilitats i interès polític, C's i PSOE.

Com hem de fer aquest pas endavant? En cap cas hem d'oblidar-nos de tot el que ha passat els darrers mesos, i encara menys dels polítics i líders socials empresonats o a l'exili. Els hem de tenir molt presents i continuar denunciant el seu empresonament que és totalment injust. Ningú no ens perdonaria l'oblit perquè de la seva situació en compartim la responsabilitat, que no la culpabilitat, ja que aquesta està molt clar on es troba.

Sense l'oblit, però amb ganes de recuperar la dinàmica que teníem, legislant malgrat els impediments que ens posa l'Estat espanyol, aprovant lleis justes i socials, defensant el català, l'escola, la cultura i el país, i treballant per la República catalana.

Nomenar consellers i conselleres de la Generalitat els nostres polítics empresonats, probablement no és la millor manera d'avançar, que no vol dir que no s'ho mereixin, però ja tindran l'oportunitat més endavant, quan tota la injustícia del món, caigui pel seu propi pes, i el nostre país, també Espanya, recuperi l'estat democràtic que se li suposava. Aquest camí l'hem de fer tots, pensant en tothom, i especialment en els nostres presos polítics.

I aquest treball l'hem de fer junts. Si recuperés escrits de fa anys. Probablement de l'inici de l'embranzida independentista, quan encara no somiàvem arribar on som ara, trobaria els meus consells d'anar de la mà de qui mai s'ha sentit independentista, ni ha tingut necessitat de defensar la seva llengua, però sí que considera injust el tracte que rebem des de Madrid. Això no s'ha aconseguit, i caldria tornar-ho a intentar. 

De ben segur que els escrits del nostre president, que ara han aparegut a les xarxes socials, no són el millor exemple per avançar en concòrdia tots plegats, però tampoc ho és l'odi que es desprèn de molts polítics de C's, sobretot del seu dirigent, ni l'actitud del PP català, o certes declaracions d'un PSC més moderat que els altres, però no pas lliure de culpa. Tots necessitem reflexionar i, sobretot, actuar de manera honesta i amb esperit de servei.

D'aquí a poc temps l'hemeroteca serà espatarrant!

A l'Estat espanyol se li en fot fer el ridícul per Europa, i menysté qui el ridiculitza. Hi ha massa supèrbia com per fer-los posar-se vermells. L'Estat espanyol el que vol és que li lliurin els polítics exiliats, de la manera que sigui, a les bones o a les no tan bones, però que facin el favor d'extradir-li els fugitius.

Els que no hem estudiat dret, o amb prou feines, la cosa que hem entès és com es practica a Espanya la Justícia. Es tracta d'utilitzar la llei de l'embut i fer passar bou per bèstia grossa. Encara que s'hagi demostrat que el jutge Llarena no està preparat per fer bé la feina, ell té molt clares les amenaces. Amenaça a una persona citada, a jutjar-la per allò que li vingui de gust, o a la justícia alemanya, a no comportar-se com la belga. I queda tan ample!

Entretant van caient acusacions contra polítics corruptes o mentiders, i també càrrecs prou importants com el que va ocupar el senyor De Alfonso, a l'Oficina Antifrau. Resulta còmic, però no fa riure, que l'encarregat de l'Oficina Antifrau actués fraudulentament. Això només pot passar en el nostre país, i que no sigui mal vist pel poder polític espanyol.

Passa el mateix amb l'acusació de xenofòbia. El PP acusa Torra de xenòfob i mil coses més, mentre que el senyor Albiol, anima als badalonins a mostrar-se en contra de la construcció d'una nova mesquita. Això no és xenofòbia? Potser quan ve del PP, no ho és.

Hi ha algú que vagi preparant l'hemeroteca? D'aquí a poc temps, quan molts haurem oblidat tot això que estem vivint, hi haurà qui obrirà el calaix i ens cansarem de veure actituds contradictòries, i tot això és perquè hi ha molta demagògia, molt d'engany, i molta irresponsabilitat i maldat. No anem bé!

Enyoro antics polítics, a la recerca de l'honradesa i l'honorabilitat

És injust que els nostres polítics continuïn empresonats i exiliats. Dia rere dia observem el ridícul de la judicatura espanyola, però això no ens fa feliços perquè els volem a casa. Volem que l'estat espanyol alliberi les persones empresonades injustament, a partir d'una interpretació parcial i interessada de la justícia, que a fora d'Espanya és motiu de sorpresa i fins i tot crítica. Un estat democràtic no pot caminar de la manera que ho fa, i això és precisament el que es posa en dubte, la democràcia de l'estat espanyol.

En veurem moltes més encara que ens desesperaran, perquè com ja he dit altres vegades a Espanya no s'està fent justícia, sinó venjança per uns fets totalment democràtics que els varen deixar en ridícul. Com es podien imaginar que tenint tot el poder a les seves mans, Catalunya aconseguiria organitzar el referèndum? Això va ser un cop baix que l'estat no ha paït, i des de llavors només busca excuses per venjar-se. Una mala pràctica de l'administració de la Justícia no és la millor manera de resoldre els conflictes entre Catalunya i Espanya.

I entretant continuen sortint mostres de corrupció de polítics del PP, i també d'alts càrrecs designats pel govern espanyol. Fins i tot l'oficina antifrau resulta esquitxada de cobraments il·lícitis. Amb aquestes institucions corrompudes què pretenen fer. Cada vegada queda més clar que els nostres polítics tenen un nivell d'honradesa molt baix i també de personalitat. Enyoro antics polítics, encara que no estigués d'acord amb els seus principis, però sí amb la seva ètica, la seva honradesa i la seva honorabilitat.

Rajoy i Sánchez pacten mantenir intervingudes les nostres finances

Quin diàleg podem esperar d'un govern que pacta amb l'oposició mantenir la mà a la caixa catalana? Sembla una mica absurd pretendre dialogar amb qui et manté la intervenció de l'economia. Si no podem exercir les poques competències que ens queden, què podem esperar del govern espanyol? 

Sembla ser que l'acord a què han arribat el PP i el PSOE, en boca dels seus màxims dirigents, és mantenir la intervenció de les finances de la Generalitat, i algú que m'expliqui quina política pots exercir si no disposes de diner, o bé tens marcat en què te'l pots gastar.

Que s'ho faci mirar aquell que critica al govern català de fracturar Espanya. No serà l'actitud de l'Estat la que provoca el trencament? Jo particularment ho tinc molt clar, i qui vulgui que em vingui a convèncer que estic equivocat.

Ja no es tracta d'independència o de procés, ni tan sols del dret a l'autodeterminació, sinó de mesures tan bàsiques com l'assistència sanitària universal, o la llei de la pobresa energètica, per posar només dos exemples. Suposo que en aquests casos, com a mínim els Comuns estaran d'acord en afirmar que l'Estat ens limita la nostra voluntat de governar-nos. Doncs, lluitar contra això és construir la República catalana, i en aquesta tasca ens hi han d'ajudar.

El nou govern també ha d'aprendre dels errors anteriors i canviar la manera de fer. Els independentistes no superen el 50% i això obliga a aplicar una política diferent a la de fins ara. Això no vol dir que no haguem de reconèixer el resultat de l'1-O, el fet d'haver-ho celebrat i el resultat obtingut, ni tampoc deixar de tenir en compte els resultats del 21-D, que donen una majoria parlamentària als partits independentistes. I encara menys ens hem d'oblidar dels polítics empresonats o a l'exili, i també dels jordis, que porten massa mesos sense llibertat. Tot això ho hem de tenir en compte i lluitar per restablir l'ordre, fent-los retornar i avançar en la recuperació dels nostres drets, però ho hem de fer de manera que tots o la màxima gent possible vegi clar quins són els nostres objectius com a país, i que no hi ha res en contra de, sinó a favor d'una societat més justa i lliure, cosa que des de l'Estat espanyol es fa molt difícil.

Ja en són 131. Felicitats President!

Aquest matí el Parlament de Catalunya a escollit Quim Torra com a president 131è de la Generalitat de Catalunya. Poca broma! Us haig de dir que, ni per qüestió laboral ni per esgotament i poques ganes d'escoltar personatges com l'Arrimadas, no he seguit el Ple i darrerament desconnecto molt de les notícies. Se'm fa pesat, sobretot haver d'aguantar persones mal educades, tal com es manifesten els diputats de C's.

Podreu dir-me que els hi tinc mania. Potser sí, però jo no suporto la mala educació i ells no fan altra cosa. No se saben comportar als llocs. Una cosa és discrepar i criticar l'adversari, defensant els propis arguments i una altra actuar com un hooligan en mig d'un partit de futbol, o d'una festa amb barra lliure.

Malgrat aquests energúmens ja tenim nou president. No sé si és el millor a què podíem aspirar, però sí sé que no podrà fer tot allò que caldria. Des de Madrid, amb la complicitat de C's i PSC, es qüestionarà tot allò que es pretengui aprovar i decidir. De fet ja tenim prou exemples d'abans del 155, i ara en tindrem més.

Necessitem reflexionar sobre tot el què ha passat des del dia 1 d'octubre de 2017 i evitar tornar a caure en la innocència i la improvisació. Cal recuperar tot allò que hem perdut, i avançar cap al nostre gran objectiu que és el referèndum d'autodeterminació. Cal que el món exterior continuï veient que si algú no fa bé els deures no som nosaltres, sinó el govern de Madrid, amb l'empara d'un poder judicial adulterat, que encara es regeix pels principis i anhels del franquisme. I no podem oblidar-nos de les persones destituïdes injustament, les empresonades i les exiliades. Hem de treballar per retornar-les al lloc que els correspon.

Endavant President!

No és bo per a Catalunya que el C's substitueixi el PSC

Definitivament el PSC ha llançat la tovallola i dóna tot el protagonisme contrari al procés a C's. L'única esperança en positiu que teníem els catalans era que l'alternativa a la independència la liderés el PSC, lluny dels extremismes de PP i C's, però això no ha estat així. Les veus que podien acostar al diàleg intern a Catalunya, PSC i els Comuns, han perdut protagonisme i l'han lliurat a C's.

És una llàstima aquest abandonament del paper d'interlocució per posar ordre al nostre país, que ha fet el PSC, perquè ells saben que amb C's no es podrà mai resoldre la situació política a Catalunya. El PSC és un partit polític que ha defensat les institucions catalanes, agradant més o menys, però respectant-les, cosa que no ha fet ni el PP ni C's. Sense respecte, doncs, no hi ha possibilitat d'entesa.

Els Comuns, han preferit conviure en l'ambigüitat i això està demostrat en política que només condueix al fracàs. Els porta a quedar per sempre com a força política residual amb l'única esperança de poder arribar a desempatar en funció de l'equilibri de les altres forces polítiques.

La primera derrota del PSC ha estat el perdre força i independència dins del PSOE, i això probablement és la causa que en el dia a dia a Catalunya hagin desaparegut com a força referent. Un partit que va poder governar el país, ara es baralla per aconseguir tenir un mínim de representació política al Parlament, i no li pugui acabar passant com al PP que ni tan sols disposa de grup parlamentari.

No és bo per Catalunya que l'alternativa al procés independentista sigui el C's, i és una llàstima immensa que el posicionament del PSC sigui tan proper al xavacanisme i als hooligans de C's que, per comportament i manera de ser, no es mereixerien estar representats al Parlament de Catalunya, a no ser que acceptem que aquesta és la trista realitat del nostre país.

Espanya, un model de democràcia particular

Els quaranta anys de transició des del franquisme ens han dut a una 'democràcia' que empresona els músics pel text de les seves cançons, empresona les persones per les seves idees, censura llibres per la seva opinió sobre els temes, administra la justícia que interessa al govern i al poder fàctic, actua en contra de la voluntat del poble expressada en les urnes... Aquest és el model de democràcia que hem aconseguit a Espanya.

S'ha qüestionat molt la transició, els acords del 78 per sortir de la dictadura franquista, la pressió de l'exèrcit i el manteniment franquista dins del poder judicial. L'estat espanyol ha mantingut els mateixos paràmetres, la mateixa ideologia que existia en temps del dictador, i els diferents governs que s'han anat constituint han estat incapaços de combatre aquesta resistència a no assumir paràmetres de democràcia real.

El fruit de tots aquests anys ha esdevingut una marxa enrere en les aspiracions dipositades el moment d'elaborar una Constitució que, lluny de representar un alliberament de les persones i una recuperació d'oxigen per viure democràticament, ha provocat una repressió a la ciutadania, obligada a un comportament submís i obedient al poder polític, econòmic i judicial.

Aquesta Espanya que tenim és el resultat de la nostra incapacitat de caminar cap a la veritable llibertat, cap al reconeixement absolut dels nostres drets, cap a l'exercici democràtic i de servei del poder polític vers els ciutadans. Tots ens som responsables i és hora de reconèixer-ho i actuar en conseqüència. No és qüestió d'agafar les armes, sinó d'expressar en pau i llibertat els nostres ideals, les nostres voluntats, els nostres drets com a ciutadans del món.