De Felipe González, per aquí m'entra i per allà em surt

Em vaig llegir la carta que ens adreçava l'expresident Felipe González a través del diari El País. Se'n va fer prou ressò a les xarxes socials que calia saber què ens deia, quina solució ens donava que ens fes desistir de demanar la independència.

Potser no la vaig llegir prou bé, per la pressió mediàtica, perquè no m'acabava d'agradar tot allò que deia, però sobretot per l'estil i l'insult injustificat que es desprenia del global de la carta. Penso que, al marge de la meva opinió sobre la necessitat de ser independents o no, el senyor Felipe González no té cap legitimitat ni moralitat per escriure una carta com aquella, ni tan sols opinar sobre els catalans.

Segurament que en algun moment de la història el senyor Felipe González va representar una bona part de catalans en la seva gestió a Madrid, però ja fa molt temps que va esdevenir un impresentable i, una persona que no representa ningú més que a ell mateix, cobrant de tots nosaltres i oblidant el seu passat socialista.

Cadascú actua com vol, sempre i quan el seu comportament no sigui denigrant per als altres, i es guanyi la vida honradament i sense privilegis. Però al marge de la seva situació social i econòmica, tampoc té dret a utilitzar un llenguatge fals i acusador, banalitzant el nazisme com ho fa qualsevol extremista de dretes.

El senyor Felipe González fa molts anys que va perdre els papers, i tot allò que ens pugui dir, ha perdut qualsevol prestigi, i la seva repercussió és mínima. Qui lloa el seu escrit caldria que s'ho fes mirar. Només ho fa qui no té arguments prou sòlids per desfer els arguments dels independentistes. Com ja he dit moltes vegades, qui m'asseguri un procés federalitzant a Espanya tindria molts vots a favor, un d'ells el meu, però de moment no hi ha ningú que em demostri prou garanties d'assolir, encara que sigui a mitjà termini, una solució federal per Espanya. González no ens dóna cap solució, només que abaixem el cap i continuem tres-cents anys més sota la prepotència dels successius governs espanyols.

A Espanya li agafa la por, però hi són a temps

Dóna la impressió que a darrera hora a Rajoy i altres dirigents polítics espanyols els ha agafat la por. La por a pensar que potser sí que hi ha una bona part de catalans que volen la independència de veritat i que faran mans i mànigues per aconseguir-la. Aquell discurs amenaçador en forma de posar por al cos dels que demanaven ser independents s'està convertint en por en el propi cos de que pugui arribar a passar. 

El president del govern espanyol, el PP i PSOE com els dos grans partits polítics d'Espanya, han tingut molt temps per asseure's a valorar què s'estava demanant des de Catalunya, i estudiar què es podia fer per no arribar a la situació on ara som. Ningú no ens podrà negar que els catalans fa molts anys que negociem i que som conscients que sempre tenim les de perdre, però malgrat això no ens tanquem en banda. Per què ara no ha estat possible?

Sempre defensaré la meva opinió que l'orgull quixotesc dels dirigents espanyols, menystenint la possibilitat que els catalans diguéssim prou!, ha fet que estiguem on som. Si quan hi havia unanimitat en l'elaboració del nou Estatut, excepte els senyors del PP i posteriorment amb l'ajuda del PSOE, s'hagués atès com calia les reivindicacions catalanes, aprovades en el Parlament català i referendades, malgrat les retallades, no hauríem arribat a la situació actual, i només quatre nostàlgics estarien pensant en la independència.

El mal obrar dels governs espanyols successius ha provocat que molts catalans hagin dit prou, i el que defensaven uns quants, s'hagi convertit en la reivindicació de molts, a comprovar el dia 27 de setembre.

Que ningú, doncs, ens vingui a donar lliçons, ni jugui brut amb nosaltres. El que s'ha de fer primer és reconèixer la mala praxis política dels governants espanyols i rectificar. El que ha de fer el president espanyol Mariano Rajoy és reconèixer que es va equivocar amb la recollida de signatures en contra de l'Estatut català, i que s'ha continuat equivocant fins ara, i afrontar una reforma constitucional que tingui en compte la realitat territorial. Però que no vulgui enganyar ningú, perquè encara que ara pogués frenar la reivindicació d'independència, aquesta tornaria amb tanta o més força.

Autonòmiques amb promeses impossibles

La discussió en aquestes properes eleccions autonòmiques gira al voltant de les promeses que difícilment es podran complir. Del que es parla més és de la promesa de la independència que ens fa la gent de Junts pel sí, i la CUP, i que és la que més detractors té. Aquests ens diuen ben clarament que no se'ns permetrà declarar la independència. Llavors, per què Romeva, Mas, Junqueras... ens prometen que si guanyen serem independents?  Hem llegit molts escrits i arguments on se'ns deixa ben clar que aquest objectiu és inassumible, per la qual cosa no podem votar aquells que ens prometen la independència, que per tant ens prometen coses impossibles!

Hi ha més promeses impossibles (dic impossibles perquè encara que una força política assolís la majoria absoluta, la decisió no està a les seves mans). El PSC, per exemple, ens promet l'Estat federal.  M'hi apunto! On haig de signar? Simplement votant PSC? Em poden explicar, abans, com ho aconseguiran, encara que obtinguin els 135 escons?

Ara el senyor Rabell, del Catalunya sí que es pot, que jo no sé ben bé què és el que diuen que es pot. Deia que el senyor Rabell, que amaga sota la samarra a Joan Herrera, promet la Hisenda pròpia i el Referèndum pactat. Pactat amb qui? Amb el PP, C's, PSOE? M'imagino que consideren que Mas no s'hi ha fet prou per aconseguir el pacte. És així? És aquí on hi ha el problema?

De C's i el PP no cal parlar-ne perquè ells no busquen res per Catalunya, simplement continuar lligada a Espanya i, a poder ser, amb menys competències i recursos.

Per tant, la meva conclusió és que voti el que voti, no aconseguiré que la promesa escollida sigui una realitat, a no ser que ens hi posem molt forts i trenquem tots els lligams. És per això que hi ha tant gent (malgrat La Razón ho negui) que vol la independència ja que, impossible per impossible, tant per tant lluny de Rajoy i cia.

En campanya abans d'hora

Ho deia aquests dies quan parlava del joc brut, i tothom sabia que abans del dia 27 de setembre hi hauria publicitat en contra de Junts pel sí. Avui s'han realitzat diferents escorcolls en seus i institucions, bàsicament ajuntaments, que han estat governats per CDC, en busca de documents que comprometin els seus polítics en casos de corrupció.

Sóc el primer de demanar i exigir transparència, i per tant tot allò que faciliti el descobriment de corrupció serà benvingut, però demanaré més. Demanaré que els corruptes paguin pel seu delicte i els decantin per sempre de la política activa. Si l'operació d'avui serveix per inculpar més culpables, endavant, però em temo que es tracta simplement d'una maniobra política per influir de cara les eleccions del mes de setembre.

M'agradarà veure com el ministre d'Interior o el poder judicial que correspongui, executa els mateixos moviments en contra de corruptes del PP, setmanes abans de les eleccions generals. Creieu que això passarà? 

Són massa casualitats, com ara la negació a allargar el període perquè els catalans residents a l'estranger pugui exercir el seu dret a vot, ja que, segons la Junta Electoral Central, posaria en risc el calendari electoral, però en canvi sí que s'allarga per als militars. Em pregunto si en aquest cas no es posa en risc el calendari.

Ho deia l'altre dia, i estigueu segurs que encara passaran més coses. Abans del 27 de setembre s'actuarà mediàticament i políticament en contra dels partits independentistes, però, sense voler estalviar-los cap judici ni responsabilitat delictiva, hem de respondre contràriament al que el PP i aliats pretenen, és a dir, cal donar més suport a qui pateix un atac premeditat per desprestigiar-los. Podem deixar de votar els acusats, però no votarem els que juguen brut, que només actuen quan saben que poden fer més mal. Un partit polític que té la llista més llarga d'imputats i corruptes declarats. No ens deixarem entabanar.

Joc brut a la política

Estem tan acostumats al joc brut en política que ja res no es estranya, o fins i tot veiem fantasmes on no n'hi ha. Cada vegada que es convoquen eleccions a Catalunya es disparen unes alarmes que pretenen sembrar la por i desorientar desinformant la població. 

Pensar que tot són invencions no està prou justificat, ja que tots hem pogut comprovar situacions clarament destinades a crear una mala imatge del líder a qui no es pot vèncer a les urnes. S'ha de dir que el resultat no és tan deficient, sinó que en part aconsegueixen l'objectiu.

Ara l'objectiu a batre és la candidatura Junts pel Sí, i de rebot, si es pot, la CUP. Un resultat excessivament favorable als interessos de Romeva i els seus, pot desestabilitzar el país, i això no ho vol ni el poder mediàtic, ni l'econòmic, ni el polític.

Al marge de la nostra ideologia i de l'opció política que vulguem donar suport el dia 27 de setembre, tots tenim molt clar que el futur de Catalunya i Espanya està en funció dels resultats que obtingui la candidatura Junts pel Sí. És per això que la resta de candidatures, tret de la CUP, hi estan en contra i lluiten per desprestigiar-la tant com poden. La manera de fer-ho no és la mateixa i, sortosament el PSC actua de manera intel·ligent, no fent el joc al PP i C's, que només els volen per als seus interessos, no pas pels interessos de Catalunya.

Hi ha mil maneres de practicar el joc brut en política. La premsa utilitza la informació esbiaixada, però també mentides i estadístiques inventades, per desanimar els catalans indecisos. Ja sabem la màxima que una gran part de la població s'apunta al guanyador. Presentar Mas i els seus com un fracàs, frena la intenció de votar-hi a favor.

Els polítics espanyols, i també alguns catalans, utilitzen la por a la incertesa, a caure en el buit, a navegar indefinidament a l'espai sideral... Tot menys donar arguments positius per treure del cap la idea de la independència. No es tracta de comprar la fidelitat, però sí de donar l'opció. No es tracta de regalar res, sinó de comprendre l'altre. La pitjor estratègia és intentar ofegar l'altre. Tard o d'hora se'n reben les conseqüències.

La nostra responsabilitat cívica

Dir que vivim un temps amb una greu manca de civisme és d'una obvietat que no destaca en cap mitjà de comunicació, ni crida l'atenció a ser llegit. L'incivisme galopant s'ha convertit en un fet natural i, fins a cert punt, consentit. Hi ha actuacions que anys enrere ens haurien alarmat, que avui són considerades habituals, no desitjables, però tolerades.

Alguns diuen que és la crisi econòmica la culpable d'aquest incivisme latent. D'altres li donen la culpa a la immigració. N'hi ha que parlen de la pèrdua de valors... Segur que hi ha molts factors que sumats provoquen que el nostre comportament en societat no sigui el més adequat. Simplificar-ho és crear tòpics i fòbies.

La meva opinió és que la família era fins fa uns anys un fre a la llei del més fort i al pensament que tot s'hi val. La vida familiar educava en el respecte, en el compartir, en la solidaritat... Tot això i més, de manera diferent en funció de les capacitats i circumstàncies particulars. Avui, però, hem delegat moltes funcions a altres institucions i moviments, ja sigui per incapacitat o per deixadesa, i això ha fet molt mal als nostres joves.

Pensar que els canvis experimentats en el model familiar són els únics culpables de la situació a què hem arribat, seria una altra simplificació errònia, però sí que considero que la família hi juga un paper molt important.

Serà la meva edat, el model de família que he viscut, la sort d'haver compartit anys i espai amb persones bones i interessants, la no presència de problemàtiques greus... que ara jo pugui parlar tan bé del paper socialitzant de la família, però hi crec fermament, com també crec que es poden trobar altres formes de vida compartida que ajudin igualment a conrear un sentiment de respecte als altres, però potser no els hem sabut trobar.

Tots en som una mica responsables, però al davant de tots hi ha aquelles persones que per posició social o política han pogut marcar un camí de respecte a tothom i ho han deixat de fer. Cadascú haurà de respondre en funció de la seva capacitat de canviar el món.

La bandera espanyola a l’Ajuntament d’Arenys de Mar

Em disculpareu que avui sigui breu en el meu post. Avui arriba el fill, després de l'experiència de voluntariat al Nepal, i s'ha d'anar a l'aeroport a rebre'l.

De totes maneres voldria introduir dos temes que els podrem tractar més endavant amb més calma. En primer lloc la denúncia de PP i C's a la Delegació del govern espanyol a Catalunya, per les estelades penjades a la Riera, però amb un afegit més significatiu com és la no presència de la bandera espanyola al balcó de l'Ajuntament. 

El segon tema a comentar seria la reestructuració de l'aparcament a la part baixa de la Riera, i especialment la voluntat d'augmentar el nombre de places de zona verda al voltant del Calisay i Mercat municipal.

Del primer tema ja vaig dir bastant el que pensava, però crec que és important tenir present, si és certa la notícia, que la denúncia al govern municipal per no tenir penjada la bandera espanyola al balcó de l'ajuntament, és un canvi en la política de pacte no escrit de no penjar-hi cap bandera, amb alguna excepció, i que fins fa pocs anys s'havia anat complint. Si a partir d'aquesta denúncia la delegada del govern a Catalunya obliga l'ajuntament d'Arenys a penjar la bandera espanyola, podem trobar-nos amb una imatge pràcticament inèdita a la nostra vila.

Quant a l'ampliació de la zona verda, precisament davant del Mercat municipal, no l'acabo d'entendre. Normalment la zona verda es reserva a zones residencials, ja que té sentit, i en canvi la zona blava té més sentit en zones que convé la rotació, com són les zones comercials. Sisplau, que algú m'ho expliqui.

Ser més exigents en la gestió dels recursos públics

Avui la premsa, segons quina, s'escandalitzava per les trampes dels partits polítics en el govern quan elaboren els pressupostos. La notícia sortia arran del nou pressupost general per al 2016 on les partides del Ministeri de Defensa són molt moderades, encara que ja reconeixen que durant l'any s'aniran incrementant a través de crèdits extraordinaris.

Aquest frau legal l'he vingut denunciant fa molts anys i passa arreu, però no per això no s'ha d'intentar canviar-ho. El govern de torn elabora un pressupost que és als ulls i a la boca de tothom, sobretot dels partits polítics de l'oposició. Durant l'any el pressupost pateix multitud de modificacions que al final no s'assembla en res en allò que es va aprovar inicialment. Després, la premsa en prou feines es fa ressò del pressupost liquidat, quan precisament és el que importa conèixer.

Confeccionar un pressupost amb una despesa important en Defensa no queda bé. Cal dissimular partides, que semblin que tenen destinacions diferents, però que a l'hora de la veritat s'utilitzen en el Ministeri de Defensa, i a més realitzar modificacions de crèdit a favor de partides de Defensa. Segons les xifres que presentava el diari ARA, durant la legislatura de Rajoy la despesa final ha estat 8.737 milions més del previst.

En el cas de les inversions a Catalunya ha estat d'escàndol comprovar els imports que no s'han invertit sobre la previsió inicial, és a dir, si ens queixàvem que la previsió d'inversió era baixa, imagineu-vos quina ha estat la inversió final.

Ens falta, doncs, més control del govern de torn, a nivell estatal, autonòmic i local, i denunciar la mala praxis perquè després no ens haguem de lamentar d'una mala gestió pública. 

Exhaurides les vacances

Aprofitant que els partits polítics ens avorreixen amb el mateix de cada dia, parlaré de les vacances que avui s'acaben. Dic que ens avorreixen perquè no afegeixen res de nou. Cap d'ells. Joan Herrera es dedica a atacar per evitar que es fixin massa en ell, que cada dia resulta més patètic. Albiol fent d'home fort del PP intentant treure alguna cosa dels empresaris, encara que sigui fent-los por. Iceta marcant distàncies de tothom, crec que de manera molt intel·ligent, i de Junts pel sí... no podem dir res de nou.

Demà recuperem la normalitat, i ho fem amb l'agenda plena, per treure'ns la son de les orelles. En pocs dies, doncs, oblidarem tot el que hem fet aquests dies. La capacitat de desconnectar, de posar-hi distància, de canviar el ritme i la rutina, i recuperar les ganes de treballar en nou projectes, amb nova il·lusió i amb professionalitat.

Acostumem a fer propòsits a primers d'any, però d'alguna manera és després de vacances quan seria més idoni. Després d'haver gaudit d'uns dies de repòs que també ajuden a mirar en perspectiva el futur, el nou curs.

Demà, doncs, primer dia de la setmana, primer dia del nou curs. Agafem-nos-ho bé! 

ICV tem les repercussions de la divisió de Syriza

Els darrers esdeveniments a Grècia, amb la dimissió del seu primer ministre, preocupen a Podemos i també a ICV, que havia trobat en Pablo Iglesias el refugi per subsistir després dels dubtes existencials de Joan Herrera. Aquest va córrer a reunir-se amb el fins ara primer ministre grec, per sortir als diaris i donar entendre que seguien la mateixa línia.

No es pot fer un judici ràpid i simple del que està passant a Grècia ni de la dimissió de Tsipras, a no ser que vulguem amagar algun interès polític, o bé per debilitar Podemos, com fa el PP, o per justificar-se en la importància que es dóna al poble, com sembla fer el mateix Podemos.

Cal veure les dificultats per sortir del lloc que es trobava Grècia quan l'actual partit en el govern va guanyar les darreres eleccions. Que ningú li vulgui carregar tots els mals d'on estan ara, perquè la situació era crítica. Cal, però també ser honestos i analitzar les promeses que es varen fer i que no s'han pogut complir. El PP ho ha patit a Espanya, encara que ho hagi negat sempre, però tots sabem que va incomplir les promeses electorals que el varen fer guanyar per majoria absoluta.

ICV pateix perquè la repercussió de Grècia no afecti greument el discurs de Catalunya sí que es pot, que personalment trobo totalment ambigu i fins i tot contradictori. ICV té por que els electors d'esquerra catalans s'adonin que realment l'única opció sobiranista i d'esquerres és la CUP, que diu les coses molt clares i per tant facilita que hi anem a favor o en contra, i no ens deixa en el dubte com passa amb la seva agrupació electoral.

Grècia està en una situació dramàtica de molt difícil solució, i els caldrà afinar molt l'opció política que presentin els dos partits en què s'ha dividit Syriza. Caldrà que ho expliquin bé i siguin coherents amb el que prometin. El mateix m'hauria agradat poder demanar a Catalunya sí que es pot, però em sembla que ja no hi serem a temps.

En record d'en Santi Herce

Arribant a Arenys, després d'un bonic dia a la Costa Brava, m'he assabentat de la mort d'en Santi Herce. La notícia m'ha colpit. Vaig conèixer en Santi en unes tertúlies radiofòniques, amb en Francesc Castell, però sobretot durant la meva etapa de regidor, quan ell fou regidor del PP a l'oposició, després d'haver format govern en mandats anteriors. Puc parlar poc d'ell, perquè la seva vida era molt diversa, abastant molts fronts, però en guardo un bon record.

Sempre el vaig considerar una persona afable, que li agradava saludar tothom i que estava content si els altres ho estaven. Persona molt de la broma que sempre em recordava que ell no aniria al cel, que no li voldrien, però jo no penso igual. Si realment hi ha aquesta vida eterna, segur que ens hi retrobarem. No podríem estar sense ell.

Amb ell vaig descobrir una cosa tan senzilla, però que sovint oblidem. Es podia pensar molt diferent, pertànyer a partits polítics contraris, però guardar una bona amistat. Mai vaig saber si militava al Partit Popular amb convicció o per amistat amb la Rosa Saragossa i altres simpatitzants populars. Recordo que li deia que no sabia què hi feia al PP.

Avui us volia comentar la jornada a Port de la Selva i Cadaqués, sense tocar l'aigua, però gaudint de la seva bellesa, però conegut el traspàs d'en Santi, no podia deixar de recordar-lo en aquest meu racó d'Internet, per dedicar-li el meu humil homenatge. Santi, espero que ens retrobem, allà dalt. Bon viatge!

Els partits polítics espanyols no ho posen fàcil

Avui els diaris es fan ressò de les declaracions que, en temps de vacances, fan els diferents polítics, sobretot les del president espanyol, que passa els dies a la seva terra natal. Què en diuen de la Constitució i la seva possible reforma?

Com ja he dit altres vegades, els catalans, no només els independentistes, els catalans no podem esperar res de bo de tot aquest intercanvi de declaracions sobre la possible reforma de la Constitució, ja que fins i tot en el cas que s'arribés a reformar, no estaríem parlant de cap guany per a Catalunya.

I això ho diuen els independentistes, però també ho saben els altres, els federalistes i els unionistes, el que passa és que aquests no ho diuen i s'expressen com per fer creure als altres que hi ha possibilitat de millores continuant dins d'Espanya. Jo també ho volia creure i fins i tot ho signaria ara mateix, el que passa és que no tinc la barra de voler convèncer ningú que això és possible.

Haurien de canviar molt les coses, i sobretot les persones, perquè avancéssim cap a una proposta constitucional i territorial. Que fos justa amb tothom. També amb Catalunya. El PSC defensa el federalisme, i tinc molts amics que hi creuen, però saben, encara que no tots ho reconeixen, que el PSOE no està en condicions de donar-hi suport, i sinó que li demanin a la presidenta andalusa o al president extremeny. A més, però, caldria que el PP i C's també hi estiguessin d'acord, i això ja no s'ho creu ningú.

És per això que em sembla molt bé que el PSC continuï defensant el model federalista i en faci pedagogia, però que entengui que les altres formacions polítiques defensin altres models i ho argumentin, entre altres, per la impossibilitat actual d'aconseguir res de millor per a Catalunya, i no facin discursos ni els considerin eixelebrats, perquè saben que tenen raó, encara que no ho vulguin compartir. És per això que avui m'ha agradat l'editorial del dia ARA.

Ser més sensibles en la netedat de l'espai públic

Aquesta tarda ens han netejat amb aigua a pressió el tram de carrer de casa nostra. Us haig de dir que no recordo haver-ho vist abans, però pot ser que s'hagués fet i no hagués coincidit que jo fos a casa. Ha anat bé perquè hi ha molts arenyencs incívics, alguns que no recullen les cagarades del seu gos, però la immensa majoria que no tenen cap pudor en deixar que el seu gos orini als baixos de les portades, dels fanals i a les cantonades.

Heu fet mai l'exercici de passejar per Arenys mirant els baixos de les cases? Us adonareu de seguida que fa fàstic de mirar, i això no és perquè l'ajuntament neteja poc, sinó perquè hi ha molts arenyencs que són bruts i incívics.

Aquest estiu vaig escriure sobre gossos i la brutícia que provocaven per culpa dels seus amos o passejadors, i ho comparava amb la ciutat que em va acollir de vacances. Enveja sana. ¿Com podia ser que allà, amb més de tres milions d'habitants, no es veiessin gairebé gossos i cap cagarada o fanal orinat?

El tram de casa és força utilitzat pels passejadors de gossos i no hi ha dia que no n'hi hagi un o dos que no reculli les cagarades. El cas de les orinades ja passa de taca d'oli, però segons podem comprovar, estem voltats de porcs i marrans que llavors exigeixen als seus regidors i alcalde que cuidin el poble. Jo també demano més esforç en la neteja, però sobretot demano als arenyencs que siguin més curosos amb la seva vila, per aconseguir fer-la més agradable.

Potser hi ha gent que a casa viu entremig de la brutícia i no li fa res, però penso que no és el cas de la majoria de les persones, algunes de les quals no tenen cap mirament a l'hora de circular per la via pública, llençant a terra tot allò que els fa nosa. No recorden que hi ha papereres i que no representa un gran esforç comportar-se com una persona. Ens falta molta educació, i això és feina de les famílies. A vegades són més nets els fills que els propis pares, i això és greu. No us fieu mai d'una persona que no és curosa, a l'hora de confiar-li una feina o treballar-hi junts, o fins i tot compartir el lleure. La manca de sensibilitat, fins i tot en la neteja, és un símptoma prou negatiu per jugar-vos-la.

Les estelades de la Riera molesten al PP i C's

Sembla ser que el PP i C's han presentat avui en el Registre Municipal de l'Ajuntament d'Arenys una instància per demanar que l'alcalde ordeni retirar les estelades penjades a la Riera, donant-li tres dies de temps abans no presentin una denúncia a institucions superiors.

Recordem que el PP forma part del govern de la vila i per tant cal pensar que ho beneïa, a no ser que es tracti d'un pacte de conveniència. Tot i que en les passades eleccions PP i C's varen ser adversaris, en aquesta ocasió han anat de la mà per fer desmuntar l'acció organitzada per l'ANC amb el vistiplau de l'alcalde.

M'imagino que l'autorització per la penjada de les estelades fou formal, i entenc que l'acció està regulada per les ordenances municipals, ja que no tot es deu poder penjar ni tampoc de qualsevol manera, per exemple, malmetent els arbres.

Com que les estelades ofenen a algunes persones, probablement aquest sigui el motiu que al·leguin els denunciants, com jo podia haver reaccionat el dia que es va autoritzar a C's i PP manifestar-se a la plaça de l'Església amb banderes anticonstitucionals, però ni se'm va acudir, doncs que cadascú es manifesti com vulgui. Això és democràcia, oi? Es tracta, doncs, de formacions que no accepten allò que no els agrada, i busquen qualsevol sistema per carregar-s'ho, tot menys l'esperit democràtic que tots voldríem per a una societat realment democràtica i plural. Ho hem vist en la judicialització del procés català.

En campanya, si tothom t'ataca és que alguna cosa fas bé

Quan veus que hi ha tanta obsessió per atacar un partit polític o agrupació política, com se n'hagi de dir, és que fa por i temen que guanyi les eleccions. Penso que el més interessant seria que cadascú defensés la seva posició i argumentés per què defensa tal cosa, per intentar convèncer-nos que és la millor opció. Quan veig que només es dediquen a criticar a una altra força política em fa pensar que aquella serà la guanyadora.

I ja sabem que el millor ganxo per atraure vots és figurar com la candidatura guanyadora, perquè la gran majoria vol anar amb qui té opcions de guanyar. Això fa encara més estúpid donar ales al contrincant enlloc de presentar la proposta, si és que se'n té.

Avui, però volia comentar que cada vegada serà més difícil parlar de política sense que se'ns acusi de partidisme. El fet que la nova moda en política és la de batejar grups i candidatures amb substantius, expressions verbals o adjectius, provoca que hagis d'arraconar-ne uns quants si no vols veure com t'acusen d'afavorir una o altra força política.

En aquests moments tenim "Ciutadans", "Podem", "Guanyem", "En comú", "Junts", "Sí es pot", "Societat cívica Catalana"... i me'n deixo. Per tant no podem parlar de ciutadans sense pensar amb els amics de Rivera, ni podem expressar que guanyem si anem junts, ni tan sols dir que som una societat cívica catalana. 

A TV3 se li ha fet treure el logotip "Junts" de la seva campanya d'estiu per considerar que s'estava fent una propaganda subliminar a la candidatura de CDC i ERC. Probablement la direcció de TV3 així ho havia plantejat, però en tot cas tot plegat fa una mica de riure. Entenc que molesti a agrupacions com ara Catalunya sí que es pot, perquè s'hi juguen la supervivència ja que els pronòstics van des del desastre més espatarrant fins aconseguir ser la segona força del nou Parlament. Davant d'això, no es pot badar.

La guerra contra la població civil siriana

A Síria continua la guerra i les víctimes no són militars, sinó civils. Avui ja no es parla de danys col·laterals, perquè les civils han esdevingut l'objectiu, i el més greu és que l'exèrcit sirià els ataca de la manera més crua. I la societat occidental què hi diu? 

Els europeus només patim per l'entrada massiva d'immigrants, molts d'ells procedents de Síria, si aconsegueixen travessar el Mediterrani. Els ofegats se sumen a les víctimes de la guerra en terra ferma la qual cosa fa que el nombre de morts i desapareguts sigui esgarrifós.

Amb els anys i els grans descobriments hem aconseguit que les guerres s'adrecessin directament a la població civil. Les persones més indefenses són les que primer ho paguen amb la vida. Infants, gent gran que no tenen manera de defensar-se són l'objectiu de tot un exèrcit al servei d'un president que no para de destrossar el seu propi país, per defensar què?

Algú em pot dir què passa per la ment de Baixar al-Àssad? Quina capacitat té per posar ordre real al seu país? Hi ha algú que hi pugui fer res? 

Ahir La Vanguardia recordava la mort de Tyler Drumheller, que va ser agent nord-americà de la CIA, i que en un programa 60 minuts del 2006, parlant de la justificació de la invasió a l'Iraq, comentava que "cada vegada que els sento dir que va ser un error de la intel·ligència, se'm regira l'estómac".

L'exagent va ser molt bel·ligerant amb els seus superiors i es va fer un tip d'avisar que les armes de destrucció massiva no existien, però no li varen fer cas. No va interessar. La decisió estava presa. 

Drumheller va afirmar que "El problema és parlar de guerra contra el terrorisme. Això dóna a la gent la perspectiva que la pots guanyar. Una vegada capturem tots els membre d'Al-Qaida al món, n'hi haurà d'altres esperant". Això precisament és el que succeeix amb l'Estat Islàmic sembrant terror a diferents territoris del món.

Ara qui ho arregla tot plegat? Els occidentals varen iniciar la guerra i ara no hi ha qui ho pugui parar. De qui és la culpa? Quins són els grans perjudicats? Ho he dit abans: la població civil.

Què sabem realment de Tianjin?

Entre xàfec i diluvi anem observant les notícies de la resta del món i preocupa de manera especial els efectes de l'explosió a Tianjin, a la Xina. Preocupació per les conseqüències, però també per la manera de tractar el tema i la poca transparència que les autoritats xineses mantenen davant del neguit dels afectats i familiars.

L'actitud no és nova en règims totalitaris i no democràtics, la qual cosa no vol dir que en els sistemes democràtics puguem cantar victòria, però sí que és cert que en països com la Xina els ciutadans viuen  a expenses de la voluntat dels seus dirigents i coneixen només allò que els permeten conèixer.

Les notícies que rebem, doncs, són en comptagotes i a més amb totes les reserves del món. En un primer moment ens parlaven d'unes poques víctimes i ara ja passen d'un centenar i de ben segur que la xifra augmentarà amb tots els desapareguts i els ferits greus.

El succés és greu per les conseqüències que comporta en la vida de les persones, però el fa més greu saber que hi ha instal·lacions que són bombes potencials que posen en risc a multitud de persones. Només quan passa és quan hi pensem, però caldria eliminar tot el risc per no haver de lamentar-nos després d'aquests tràgics successos.

La nostra societat és clarament injusta

Cap de setmana farcit d'actes festius a la nostra vila, però amb la vista fixada en la previsió meteorològica per por que la pluja pugui deslluir-ho. També fa gràcia que estiguem tantes setmanes esperant que plogui i quan arriba la pluja desitgem que no ho faci. Diuen que sempre plou quan no hi ha estudi i que no ho fa mai a gust de tothom.

Avui ha comparegut el ministre d'Interior per explicar els motius que el va fe rebre Rato en seu ministerial. Hem de recordar que en les seves primeres declaracions va afirmar que només havien tractat temes personals i res sobre la seva situació d'imputat. La pressió al ministre l'ha fet canviar les declaracions i no és estrany que desconfiem de qui es contradiu en les declaracions, però, esclar té el president Rajoy al costat i la majoria absoluta. Res a fer.

No sé si és correcte formalment o no, però en tot cas fa mal d'ulls i una cosa sí que cal ressaltar: ser amic d'un ministre et fa diferent i en pots treure un bon rèdit. No tots els imputats són iguals. Està ben clar que una persona pobre i sense padrins ho té molt més complicat que una persona rica i amb molts amics influents. La nostra societat és clarament injusta.

No és estrany, doncs, que hi hagi persones que lluitin per canviar la nostra societat i fer possible que les lleis penalitzin el mateix a rics i pobres, a amics i desemparats. Qui ho consideri pura demagògia que s'ho faci mirar. Segur que trobaríem moltes persones que en aquests moments temen per la seguretat de la seva família, però no tenen l'oportunitat d'entrevistar-se amb el ministre per fer-li conèixer.

De la representativitat política i la identificació de l'elector

De la meva lectura de premsa d'avui destacaria dues informacions o textos, que voldria animar a reflexionar-hi. En primer lloc l'article d'aquest dijous a l'ARA, del filòsof Àngel Castiñeira, "No ens representen" i en segon lloc la composició de la candidatura "Catalunya sí que es pot".

L'article de Castiñeira és interessant perquè descriu molt bé la relació entre representants i representats, i els problemes de relació que s'han derivat sobretot arran de la crisi econòmica, però també territorial.

Castiñeira planteja dos models per entendre la noció de representació política, que alhora es complementen. En primer lloc la representació com una delegació de poder i de funcions, i per altra banda, la representació com a representativitat, de manera que l'elector se sent identificat amb l'elegit, per acabar afirmant que la legitimitat i la credibilitat del poder polític depèn del fet que els dos models siguin percebuts com a vàlids en el seu funcionament. A partir d'aquí l'autor ens convida a reflexionar-hi a través d'alguns exemples del que està passant avui.

Considero també molt interessant quan afirma: "La burocratització dels partits, convertits en òrgans de l'Estat més que en part de la societat civil, els ha anat distanciant de la gent". Una realitat que no sé si les noves formacions polítiques seran capaces de canviar.

Quant a la composició de la candidatura Catalunya sí que es pot, com molt bé diu l'ARA, no segueix el patró de Barcelona en Comú, sinó que en aquest cas es tracta d'ICV reforçada amb membres d'altres moviments, com Podemos. Això, doncs, em fa pensar que els resultats que ens pot oferir aquesta candidatura, en cas que tingués algun paper a jugar després del 27S, no diferirien de l'oferta que ens pot brindar ICV, i que tots tenim prou identificada.

Amb aquest panorama queda més clar que mai el que ja avançava en l'escrit d'ahir, si no ho recordo malament, donant més protagonisme a la CUP per aquelles persones d'esquerres i que vulguin un futur nou per a Catalunya.

La reforma de la Constitució és un miratge

Aquests dies les dues forces polítiques espanyoles més importants han parlat d'una possible reforma de la Constitució. El PP, que aspira continuar governant en la propera legislatura, parla d'una reforma de consens que no agradarà als independentistes. El cert és que la proposta de reforma no agradarà a cap català, ni als independentistes ni als federalistes, i això Miquel Iceta ho té molt clar, i molts problemes amb els seus socis de la capital. No és el cas, però, del transformat alcalde de Lleida, Àngel Ros, que encara es pensa que el PSOE beneirà una Espanya federal. Que li demani a la presidenta andalusa!

Totes les declaracions es fan en clau eleccions generals espanyoles, i per tant no hi pot haver cap afirmació sospitosa de beneficiar Catalunya, ni cap reforma constitucional que ens afavoreixi. Els partits catalans amb socis espanyols no volen cap millora per Catalunya, en el cas del PP i en un futur el C's, o bé tenen molts problemes per fer-ho entendre, en el cas del PSC.

C's demana fer un front no sobiranista a les properes eleccions autonòmiques, i és clar que el PP hi estaria interessat, però no està tan clar en el cas del PSC. Els tres partits són unionistes, però no iguals. A l'entremig hi tenim la nova UDC, que res té a veure amb els seus orígens, i la barreja d'ICV i Podemos, que no saben ben bé què volen. Al cantó oposat als primers hi ha la CUP i Junts pel sí, els únics que s'han manifestat obertament a favor de la independència.

Aquesta divisió dóna sortida a tots els sobiranistes d'ICV que tindran l'opció de votar la CUP, com a força clarament d'esquerres i sobiranista, i deixar els ecologistes unionistes quedar-se amb Podemos, per evitar desaparèixer del mapa polític català.

El resultat de la possible modificació de la Constitució espanyola no pot acontentar a ningú més que al PP i C's, i a nivell espanyol al PSOE, que hi haurà de votar a favor. La resta de forces polítiques no poden esperar res de positiu de la reforma. És per això que s'ho podrien ben estalviar.