El petit príncep és vigent després de més de setanta anys

Avui, festivitat de Sant Ignasi de Loiola, fa 21 anys del nostre casament i setanta que va desaparèixer Antoine de Saint-Exupéry, autor de l'obra El petit príncep, del qual en guardo un bon record i que sovint hi penso, sobretot en moments de reflexió sobre el comportament dels humans, el nostre comportament.

Avui hem pogut parlar amb els nostres fills gràcies a les tecnologies que en la nostra joventut no ens podíem imaginar i que ara, fins i tot treure-ho a destacar sona una mica ridícul, perquè ja ho tenim del tot assumit.

Avui és el darrer dia de juliol, quan oficialment comencen les vacances, encara que, sortosament per als que em podem gaudir, les fem de manera escalonada i no ens trobem tots en els mateixos llocs. Seria un desastre!

Una de les coses curioses, lligada amb una notícia que treia Ràdio Arenys sobre les dificultats de cobertura de telefonia a Arenys de Mar, és que puguis parlar en vídeo conferència amb la costa del Pacífic i tinguis tants problemes per utilitzar el telèfon mòbil per parlar amb Mataró. Llegeixo a la notícia que sembla ser que d'aquí a quatre o cinc anys podran quedar resolts aquests problemes. ¿És això normal d'un país avançat, o bé es tracta d'un exemple més de que vivim en un país de pandereta?

Som en un país que construïm quilòmetres i més quilòmetres de vies d'alta velocitat sense calcular la seva rendibilitat, i en canvi posem tots els paranys possibles per connectar una de les grans entrades del comerç internacional, com és el port de Barcelona. De què creieu que es tracta? d'incompetència o de ganes de fer-nos la punyeta?

Si encara no ho heu fet o bé fa temps que el vàreu llegir, us recomano que llegiu El petit príncep, i veureu de quina manera retrata els humans que ens creiem tan avançats. M'agradaria que al president Rajoy, un dia d'aquests que estigui gaudint de vacances, se li aparegués el petit príncep i es parés a pensar en tot el que li diria. No és només qüestió de sensibilitat, sinó també d'honestedat i dignitat.

Pels carrers de Varsòvia en la memòria d'ara fa setanta anys

Aquests quatre dies a Varsòvia m'han ajudat a entendre la facilitat en què ens creiem que som els millors del món. Ho critiquem dels nostres dirigents, però també ens ho hem d'aplicar a nosaltres mateixos. Com totes les ciutats, Varsòvia té els seus defectes, però també els seus encants, però el que més em crida l'atenció és com t'obren els ulls i la ment el veure la realitat i la compares amb la idea que te n'havies fet, o més que tot, que t'havien retratat.

No puc dir que m'hi hagi trobat com a casa, perquè no és cert, però sí que no m'hi he trobat estrany. Em fixava en les fesomies i pensava que les podia trobar a casa nostra. La moda, els costums, el bellugueig de la ciutat no diferia tant de les nostres. Sí, en canvi, he trobat una gran diferència, i ja ho vaig comentar ahir o abans d'ahir, que és la netedat dels carrers i places. No era pulcritud, perquè la ciutat té vida i també hi conviu gent incívica, però era neta. Es netejava i la gent ho respectava. No hi havia caguerades de gos, i això no només en els llocs cèntrics i més curiosos, sinó tampoc en barris com el de Praga, que té menys bona fama. 

A Arenys som bruts. Ni netegem bé, ni respectem la vila. Per què?

Ens queixem molt dels corruptes i ara de Jordi Pujol. Tenim raó per protestar contra les retallades mentre hi ha gent que s'embutxaca els diners o bé no els declara ni paga els impostos corresponents, però després tampoc ens apliquem els deures que tenim com a ciutadans, i un d'ells, que no hauria de ser tan difícil, és la netedat.

Una altra reflexió ha estat sobre el litigi entre jueus i palestins a Israel. Aquests dies he trepitjat el gueto de Varsòvia, on hi va patir i morir tanta gent pel fet de ser jueus. M'ha entristit llegir tot el que va passar allà per culpa dels nazis, que els russos no varen millorar, i després he pensat en Gaza. La crueltat dels atacs dels israelians contra la ciutat plena de gent, i he imaginat la duresa de viure allà en aquesta situació. La història ens mostra pàgines cruels de la vida, els homes i dones som incapaços d'aprendre de la història i dels nostres errors. Fins quan ha de durar aquesta guerra? Fins quan plorarem tantes morts absurdes? Com ho podem evitar?

Connectat des de qualsevol part del món

Avui dia no desconnectes fàcilment. T'ho has de proposar seriosament i tot i així caus en la temptació de fer una ullada a l'actualitat. He conegut la confessió de Jordi Pujol i n'he parlat al blog, he sabut que el rial del bareu ha baixat força un parell de dies, i m'he trobat desperfectes al rial sa clavella. Tot això sense dedicar-hi massa interès ni estona.

De Jordi Pujol ja n'he parlat i continuarà havent notícies que no ens farà oblidar-ho. De les rierades podria parlar d'alguns comentaris de la xarxa social. N'hi ha que fan riure per no plorar. Algú es va creure que el kumbaià va desaparèixer fa alguns anys, però no és ben bé del cert. Encara podem trobar-hi una bona colla de happy flowers.

Que cadascú pensi el que vulgui, però seria important posar-se a la pell dels que no hi guanyen res. Tan sols per uns moments, i potser se'ns acabaria tanta tonteria.

I una cosa que sempre em trobo quan surto a fora i torno a casa. Arenys és brut i els llocs que visito són molt més nets. Són nets perquè els netegen contínuament i perquè la gent s'hi mira abans de llençar un paper a terra o no recollir la defecació del seu gos.

Per aquells que estan tan convençuts que el seu país és el millor, que s'ho facin mirar, siguin espanyols o catalans. A casa nostra és brut i a Arenys de Mar especialment. Això sí!, som uns amants de la natura i permetem que els rials es vagin deteriorant, però que no es talli cap arbre. Això és pecat!

El mal fer de Jordi Pujol és menja per als carronyaires

Deixeu-me que intervingui en un tema que en cap cas voldria que s'interpretés com una defensa a l'expresident Jordi Pujol. Cadascú ha de fer front a les conseqüències de les seves actuacions, i si aquestes han estat delictives, acceptar el càstig que li correspongui. Això a tothom sense excepcions, ni que sigui el rei o l'ex.

Dic això perquè em molesten les paraules d'Alicia Sánchez Camacho, que aprofita el cas Pujol per posar-ho tot al mateix sac, i ho fa el dia que l'exministre i expresident de les Balears entrava a la presó, per una condemna a l'espera de molts altres judicis, i quan està a punt d'entrar-hi l'expresident de la Diputació de Castelló, aquell del "aeropuerto del abuelo", i uns quants més, tots del PP.

Ahir ja en parlava, però és que avui he rebut més informació al respecte i per això m'he indignat més. Quan hi ha carronya que fa pudor, tots els carronyaires s'hi tiren a sobre, perquè els aprofita molt, i en política se n'hi troben molts.

Ho sento senyora Camacho, però vostè no té prou dignitat per jutjar el senyor Pujol, que mereix judici, perquè vostè encara no ens ho ha aclarit tot. Em refereixo, suposo que ja ho endevina, al cas La Camarga. 

Aquí s'ha esquitxat tothom, i jo encara espero que m'expliquin per què hi ha una sèrie de diputats del Congrés espanyol que continuen cobrant dietes com si vinguessin de fora i en canvi tenen el seu piset a Madrid, o una casa com és el cas del president Rajoy. Els polítics estan mal pagats, però les dietes i complements superen els sous d'una manera exagerada. A veure qui hi posa remei.

El cas Jordi Pujol m'ha fet mal perquè ha estat el president del meu país, com també m'afectaria que José Montilla o bé Pasqual Maragall haguessin actuat il·legalment.

Tots contra Podemos

Digueu-me si m'equivoco, perquè no m'ha arribat prou informació, però sembla ser que Rajoy busca a Pedro Sánchez per anar junts contra Podemos. No es tracta, però d'anar junts en unes eleccions, sinó de fer pinya per aprovar les lleis que siguin per tal que Podemos quedi al marge, que no pugui sortir.

No sé si es tracta d'una queixa victimista de Podemos, o bé és cert, encara que a mi no m'estranyaria coneixent com actua el PP. El sentit de democràcia que té el PP ho és tot menys demòcrata. El PP utilitza la majoria absoluta per aprovar totes les lleis que el puguin fer imprescindible i insubstituïble. 

Del PSOE actual, amb el flamant nou cap, no sé què pensar-ne. De totes maneres si és cert que Pedro Sánchez ha posat al mateix lloc els independentistes i els maltractadors, ja no podem esperar-ne res de bo. Els catalans ho tenim clar amb aquest panorama!

Puc entendre que la resta d'Espanya no vulgui ni accepti la idea que un dia Catalunya pugui ser independent, però el que no comprenc, perquè no els considero a tots uns imbècils, que la seva manera de rebatre-ho sigui insultant i fent aquestes comparacions de subnormal. Alguna cosa falla i, o bé és el cap, la intel·ligència, o bé es creuen que amb aquests discursos anormals ens poden fer canviar d'idea.

Podemos ha entrat amb força i si el PP i el PSOE creuen que és cosa d'una foguerada, el millor que poden fer és ignorar-los i ja es perdran pel camí. Si el que pensen és que Podemos té un discurs trencador que pot il·lusionar els que fa temps que demanem un canvi en la manera de fer política, i els fa por, el que han de fer el PP i el PSOE és canviar el seu estil de política i ser més atractius, però mai posant obstacles antidemocràtics. D'aquesta manera estan cavant la seva tomba. 

La confessió de Pujol es converteix en un atac a Catalunya

Des de la distància, descobrir que una persona amb qui has confiat t'ha estat enganyant durant tants anys, i que només confessa quan ja està gairebé tothom esquitxat, et fa mal i molta ràbia. És en aquests moments quan t'adones que mai pots col·locar ningú com a símbol de res, perquè quan aquest falla s'emporta tota la tasca i els ideals de molta gent enlaire.

Em fa ràbia quan llegeixo que irresponsables com Millo, s'esquinça les vestidures davant la confessió de Pujol i posa tot el sobiranisme al sac de la merda, i en canvi no ha estat honest en fer i dir el mateix quan tants polítics del seu partit han estat imputats per delictes més greus.

Tot plegat t'ensenya que la feina és de tots i que els líders només són uns instruments per aconseguir els nostres ideals. Hem de buscar bons líders, i sobretot honrats, però després hem d'estar al davant i denunciant els que no es comporten d'acord amb els principis que ens han de regular.

Ara és l'hora de ser molt crítics amb Pujol i fer-li veure que ha fet molt mal a Catalunya, però al mateix temps hem de ser capaços d'afrontar amb valentia i seguretat tots aquells que aprofitaran l'avinentesa per dir mal dels catalans i Catalunya. Qui sigui lliure de pecat que llenci la primera pedra. Hi ha molta corrupció que encara no hem descobert, però sí que sabem una cosa molt clara: Catalunya no pot continuar vivint ultratjada pels successius governs de l'Estat.

Duran continua volent ser el centre d'atenció

Diuen que Duran i Lleida està movent fitxes per refundar el centre. Jo el que diria és que una vegada més l'única cosa que fa és ressaltar el centre d'atenció. A Duran i Lleida l'única cosa que busca i l'interessa és ser el centre d'atenció, i que tothom parli d'ell encara que sigui per a bé.

Duran i Lleida no està còmode a CIU, i li agradaria poder-se desmarcar de CDC, sense perdre pes polític. Això, però no ho te fàcil, i el que vol mirar és de deixar CDC en una situació incòmode per aconseguir vots convergents. Mas no ho té fàcil. Si aguanta el tipus se'n pot fer la pell, però tampoc en sortirà massa bé si llança la tovallola.

Des de la distància no ho acabo de veure clar. Fins ara a Duran li ha anat bé això d'anar torejant la situació intentant quedar bé a casa i a Madrid, però ara s'ha de decantar per a uns o els altres, i això no li agrada perquè no ho ha fet mai.

Com en tot, ens haurem d'esperar a veure-les passar, però a casa ho tenim mol clar. Probablement tenim les de perdre, però recordaré la pel·lícula de la meva adolescència 'murieron con las botas puestas'. Madrid no ens ho posa fàcil. No fa el gest i cada vegada ho té més difícil, per a una banda i per l'altra. Ha forçat massa la corda i el perill és ara que es trenqui, perquè uns no ens volen donar ni aigua i els altres estem massa cansats de ser l'ase dels cops. Impotents i cabrejats, només tenim una solució i aquesta passa per anar a totes.

Per cert, també emprenyats amb el govern municipal d'Arenys. Aquell estudi que diuen que han de fer sobre els arbres del rial sa clavella, fa anys que està pendent, i cada vegada que fem sortir el tema tenen la mateixa resposta. Ja em perdonarà el senyor alcalde i tot el seu equip, però no tenen cap tipus de credibilitat. Al govern s'hi va a prendre decisions i no pas a encallar i mentir els ciutadans. Potser la CUP és la solució per a la nostra vila aquest 2015.

Agafar un avió avui no és el mateix que abans

Anava a dir que aquests dies seran dies d'especulacions sobre el to i el contingut de la conversa convocada per dimecres vinent entre els presidents Rajoy i Mas, però també tenim el tema dels avions que desapareixen o els tomben. En la memòria el cas de l'avió desaparegut no fa gaires mesos hi hem d'afegir l'avió atacat des d'Ucraïna, l'altre que es va precipitar sobre la illa de Taiwan i avui llegim que n'ha desaparegut un altre, aquesta vegada quan sobrevola Mali.

Potser ens ho haurem de pensar una mica abans d'agafar l'avió. A mi no m'ha fet mai por, en tot cas mandra, però ara amb totes aquestes experiències recents, potser desitjarem arribar a port el més aviat possible, comptant els minuts que falten.

Espero poder continuar comentant les notícies del dia i el procés sobiranista del nostre país, en aquest blog, sense que cap avió m'ho impedeixi. En tot cas no em frenaré alhora d'agafar-ne un, però sí que hi pensaré més que abans. 

Després penses que cada setmana hi ha una llista de morts a la carretera i no per això deixes de conduir cada dia. Tot plegat ens fa pensar que hem de valorar més la vida i no témer pel que pugui passar, sense que això vulgui dir no prendre precaucions. Fins demà.

Comiat a en Joan Pons

Avui hem acomiadat en Joan Pons, amb l'església plena de gom a gom, de gent que l'ha estimat i gent que l'ha criticat. Fra Eduard, que ha presidit la celebració, ha fet una bona homilia, destacant els principals trets d'en Joan. Segur que sí s'esperava tanta gent, perquè en Joan, agradés o no, era sincer i deia el que pensava. A mi m'agrada aquesta gent. Penso que hi ha massa persones que enreden, que no diuen el que pensen, que són falsos i hipòcrites i es creuen que d'aquesta manera no tenen enemics, però s'equivoquen.

Tant de bo que tothom fos sincer i parlant amb l'altre sabessis realment què pensa i opina de les coses i coneguessis si t'hi pots avenir o no. En política, on en Joan va actuar durant uns quants anys donant la cara i més assessorant i fent costat als amics, la sinceritat és un valor que escasseja. En Joan era sincer i no t'enganyava.

És per això que tanta gent ha acudit al seu comiat, i això és el que haurien de tenir present les persones que tenen voluntat de treballar i participar en la cosa pública. No ho dic per aconseguir emplenar l'església el dia de l'enterrament, sinó per viure rodejat de persones, moltes de les quals potser pensen diferent, però hi pots comptar, parlar, reflexionar i enriquir la vida social de la vila.

Fra Eduard ha fet possible aquella unió que a més d'un l'haurà fet esquinçar el vestit. Hi ha una falsa hipocresia al voltant de la fe i el seu exercici, que ens fa posar unes etiquetes que no fan justícia. Nosaltres no som ningú per dir i pensar com són els altres, i molt menys col·locar-los a dins o a fora de la comunitat. Pensem en nosaltres que hi tenim prou feina a fer.

El BBVA d'Arenys bruteja

Ahir a la nit vaig rebre la notícia que finalment seria el BBVA qui comprava CatalunyaCaixa. No és l'opció que més m'agrada, però hi ha altres entitats bancàries amb qui treballar. Es tractarà simplement de fer canvis i portabilitats.

Amb el BBVA no hi he tingut relacions, tret d'algun ingrés que he anat a fer-hi per algú que hi tenia el compte. Recordo haver entrat una vegada a les oficines de la Riera del Bisbe Pol, a la cantonada del carrer de la Perera. Vaig vigilar molt de no tocar les parets, ja que no volia embrutar-me.

No sé si us hi heu fixat, però la façana que es veu més, la de la Riera, bruteja. No ha de ser difícil de netejar, perquè és el vidre de les finestres, plenes de cartells, i marbre. El cas és que no el netegen, si més no ho fan molt poc sovint i s'hi acumula la pols i porqueria. 

Potser que no sigui la política del banc, sinó que es tracti simplement del desmanec del responsable de l'oficina, perquè si jo en tingués responsabilitat exigiria als meus superiors una partida pressupostària per al menys netejar-ho una vegada a la setmana.

Avui quan hi he passat hi estaven enganxant uns cartells nous, però no donava la sensació que volguessin netejar-ho. A veure si quan hi passi a la tarda me'n duc una sorpresa i veig els marbres nets. Seria bo per a la sucursal i sobretot per a Arenys, doncs volem una Riera endreçada i tenim una oficina del BBVA que fa fàstic.

Núria Parlón, un valor dins del PSC

Avui he escoltat una part de l'entrevista que Catalunya Ràdio ha fet a la Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i número dos del PSC, i m'ha agradat. Sempre que l'he sentit, partint de la base del partit que representa, l'he trobat molt coherent i políticament intel·ligent. Penso que el PSC necessita persones com ella per sortir de l'atzucac on l'han ficat.

Sens dubte Pere Navarro no era la millor opció per reflotar el partit i el PSC ha tingut molta sort que dimitís, segurament pressionat per la seva executiva on hi ha gent prou espavilada. Iceta, ja ho deia ahir, ha fet una gran jugada col·locant Ros i Parlón en uns llocs destacats dins del partit, però sobretot en el cas de Núria Parlón que és una referent i un valor de futur. El cas de Ros ja el vaig tractar ahir i no cal donar-hi gaires voltes més.

A aquestes alçades de l'estiu la política estaria adormida a l'espera del mes de setembre. Enguany, però hi ha prou temes per mantenir viva la línia informativa i la tensió. La trobada anunciada per aquest mes de juliol entre els presidentes Rajoy i Mas, els preparatius de la manifestació de l'onze de setembre i la consulta del 9-N, marquen un protagonisme prou significatiu com perquè molts estiguem de vacances amb una orella als informatius radiofònics, o una ullada a Internet.

A nivell local poca cosa a destacar tret dels darrers robatoris a comerços i llars que preocupa els vilatans per la impunitat amb que operen els lladres. És important que els veïns estiguem alerta, i si sospitem d'algun moviment estrany a casa dels nostres veïns, ho comuniquem de pressa a la policia. Si no ens ajudem entre nosaltres qui ho farà?

Primer dia de vacances, gaudint de la casa i recuperant converses que durant l'any costa prou de trobar moments per fer-ho. De mica en mica, sense fer-ho de sobte, desconnectant de la feina, que ja toca.

Àngel Ros opta per la presidència aparcant el dret a decidir

Ningú no dubtava de la capacitat de lideratge de Miquel Iceta, ni de la seva intel·ligència política, ni tampoc ningú no podrà dir que el seu discurs l'ha sorprès després de trenta anys maquinant pel darrere. Navarro era la veu del seua amo, però fins i tot li varen fallar les formes.

Ahir Iceta va sortir escollit com a nou primer secretari del PSC, com estava pactat, i va engrescar els militants socialistes a recuperar el prestigi i poder polític que li correspon històricament, i que m'heu llegit en més d'una ocasió. El que no queda clar, però és la seva capacitat per engrescar els catalans, aquells que durant molts anys han votat el PSC, però que actualment es troben lluny del discurs de l'actual equip de govern del partit.

La trampa en què ha caigut, sobretot l'Àngel Ros, no facilita les coses en la pugna interna entre sobiranistes i federalistes. Ros ha aconseguit el que perseguia des de fa molt temps, i ha deixat de banda el seu discurs sobiranista i el seu posicionament crític dins del partit. Podríem pensar que una cosa li pesava més que l'altra i al final s'ha vist clares les seves intencions.

Els crítics que encara són dins del PSC es poden oblidar d'Àngel Ros i planificar bé la seva estratègia. Hauran de decidir si continuen com a minoria dins del partit, renunciant a la consulta, o bé sortir-ne a la recerca d'una nova opció política. Miquel Iceta ha estat molt clar i el seu equip està compost bàsicament per les persones que mai han estat al costat del dret a decidir, i molt menys a favor de la independència.

El 18 de juliol encara pesa massa

Els nostàlgics franquistes de la mà d'un representant de l'església reivindiquen un nou alçament militar per l'auge de l'extrema esquerra a Espanya. Algú es pot prendre seriosament aquest país?  De quina església estem parlant? de quin país estem parlant? Hi dirà alguna cosa el nostre ministre de l'Interior? Potser és que se sent més proper a aquests nostàlgics.

La condescendència cap a postures integristes de l'extrema dreta no és un bon senyal i no presenta un futur massa esperançador. La dreta a Espanya cada vegada és més extrema i amb massa poder. Justificar un nou juliol del 36 per la puixança de l'extrema esquerra no fa riure perquè és preocupant, però és ridícul i perillós. Ridícul perquè no hi ha enlloc on agafar-se, perillós perquè el govern ens ha demostrat ser massa permissiu amb les accions de l'extrema dreta, els nostàlgics del franquisme, de la dictadura, i extremadament rigorós amb els que no pensen com ell.

El govern espanyol pot aturar aquests grupuscles i la seva voluntat desestabilitzadora o bé permetre que els radicals siguin els veritables protagonistes del futur del país. L'experiència amb el govern del PP és prou desastrosa com per no témer el pitjor. 

Iftar a Al Ouahda Mataró

Aquest vespre he assistit a l'Iftar (trencament del dejuni) amb la comunitat islàmica d'Al Ouahda, al barri de Rocafonda de Mataró. L'entitat, amb qui tenim contactes tot l'any, ha convidat a representants d'entitats, associacions de veïns, grups municipals, entitats religioses, cossos policials i tècnics municipals per celebrar l'Iftar en aquest mes del Ramadà, en una jornada de portes obertes de la seva mesquita.

Només amb el diàleg, el coneixement entre diferents col·lectius i les ganes de fer coses junts farà possible la convivència i que la societat civil s'enforteixi i creixi en pau. És precisament el desconeixement mutu el que ens manté distants i perjudica les nostres percepcions de l'altre, i així no es pot fer ciutat, no es pot teixir la ciutat.

Les diferents comunitats islàmiques de Mataró ens han convidat al llarg de la setmana a les seves seus, per compartir un ritual que mantenen estrictament, en un mes de pregària i reflexió que els ha de permetre encarar un nou any, ara ple de dificultats econòmiques.

Un representant de la comunitat musulmana deia no entendre l'expressió 'primer els de casa', perquè ell havia nascut a Mataró i la seva mare hi vivia des dels 18 anys. Qui és de casa i qui no ho és? el president Pujol deia que era català qui viu i treballa a Catalunya. Amb això està tot dit. Són mataronins aquells que viuen i treballen a Mataró, hagin nascut a l'Hospital de Mataró, a Múrcia o a Marràqueix. Aquest grup polític que té tant en compte la cultura, raça i procedència, és la que nega el dret a decidir, com també fa el PP. 

He celebrat que l'arxiprest de Mataró assistís a l'acte d'aquest vespre i defensés tot allò que tenim en comú les diferents confessions religioses, sense oblidar-nos que vivim en un estat laic on es defensa la llibertat de creences i la pràctica religiosa.

Deixem en evidència la premsa groga i els mals periodistes

La notícia tràgica d'avui és la mort de 259 persones en un avió abatut quan transitava per sobre d'Ucraïna. Es discutirà i s'investigarà qui ha disparat el míssil i si aquest anava dirigit a l'avió abatut o bé a l'avió que passava per allà amb Putin a bord, però el que és transcendent i lamentable són les 259 morts.

El conflicte d'Ucraïna i el de l'Orient mig ocupen les primeres pàgines dels diaris. Són vius i per això estan de moda, però arribarà un dia que passaran a un segon pla fins que ens n'oblidarem, fins que la seva activitat es rellanci i torni a ser notícia.

Vivim sense massa consciència de la influència dels mitjans de comunicació. Estem en les seves mans i per això som molt vulnerables. Estem en les mans dels mitjans de comunicació i d'alguns periodistes que utilitzen la professió en benefici propi, sense ser prou conscients del mal que poden provocar a l'estabilitat i convivència. Això passa a casa i és deplorable.

El paràgraf anterior no és gratuït. La informació que ens arriba dels dos conflictes abans esmentats, i de tots aquells que ens han comentat i que ara no ens comenten, malgrat continuïn, ve de periodistes i mitjans de comunicació. Els interessos amagats són els que destaquen, però també l'espectacularitat, el drama i fer sang.

Parlem molt dels polítics i són al punt de mira de tots els mals. Molts s'ho han buscat i hi han arrossegat la resta, però no podem oblidar-nos dels periodistes, des dels més petits, a nivell local, fins als que dirigeixen grans empreses periodístiques. La història ens n'ha donat proves suficients, però sovint ho oblidem i els permetem que continuïn intoxicant només perquè el seu nom surti al diari i cobrar-ne la minuta. El comportament d'alguns és de purs mercenaris. Lluitem per dignificar el periodisme, eliminant la púrria i deixant els bons professionals.

Que no ens preocupi el menyspreu ni els insults

El respecte no es pot perdre en cap dels casos, fins i tot quan llegeixes declaracions d'Arcadi Espada has de mantenir la calma i pensar que ell opina diferent encara que utilitzi insults i menyspreu en les seves afirmacions. La capacitat d'aguantar tots els retrets i insults, sense perdre el nord i deixar d'avançar d'acord amb els nostres objectius és la millor manera d'aconseguir l'èxit. Si caiem en la trampa del menyspreu i l'atac, encara que només sigui lingüístic, perdrem tota la força que encara tenim.

Els fets, però també les paraules desacrediten aquells que de manera barroera ataquen els que no pensen com ells. Defensar la independència és tan legítim com voler mantenir la unitat d'Espanya. La legitimitat la tenim tota, encara que les lleis ens vagin en contra. Les lleis, però es poden canviar, i el PP ho sap de molt bona font, per experiència. És per això que negar un dret enrocant-se en una llei, com si fos impossible de modificar, és la cosa més absurda i sense sentit que hi pugui haver en una societat que es té per demòcrata.

Avui tots parlem de la llei de consultes, que volen aprovar per poder-la utilitzar el dia 9 de novembre. Tots sabem que no serà possible si no hi ha acord polític i aquest no es preveu existeixi, però, malgrat tot, els passos s'han de donar i la llei s'ha de portar al nostre Parlament, per a la seva aprovació. Hem de deixar constància de tots els passos que donem i al mateix temps deixar retratats aquells que són incapaços de respectar els altres. No demanem la independència, sinó el dret a decidir. És evident que en una societat governada pel PP difícilment podrem decidir res important. Han preparat prou bé el terreny per governar en el més absolut despotisme.

L'obra pública a Arenys és la cançó de l'enfadós

Les notícies arriben a ser avorrides quan es repeteixen cíclicament, sense que s'avanci en res. A Arenys resulta tradicional que es vagin anunciant obres públiques en un termini més o menys curt sense que s'arribin a realitzar mai. Això crea desconfiança i incredulitat entre els veïns.

Si fem una mica de memòria tots recordarem una colla de promeses en inversió pública que han anat apareixent de tant en tant, sense que les haguem vist començar: La canalització del rial del Bareu, el cobriment d'una part de la Riera, la rampa del capdavall de la Riera on hi ha l'ascensor que no funciona, l'ampliació del CAP (aquesta fa temps que no se'n parla), el camí cap a Caldetes, el passeig marítim cap a Canet, l'espigó davant la platja de la Picòrdia, la carretera de circumval·lació d'Arenys, des del giratori del Caprabo, el pas subterrani a la platja, al costat de l'estació del tren...

Me'n deixo més que tots podríem anar-hi afegint, i l'excusa sempre és la mateixa: manca de diners, però passa ara que estem en una crisi financera, i ha passat abans quan el diner encara corria. Perquè hi ha altres raons, una de les quals és la manca d'ambició dels nostres polítics, que s'han entretingut en els petits detalls i s'han oblidat de les grans obres.

Busqueu en el mapa algun poble o ciutat que hagi experimentat millores urbanístiques en els deu darrers anys, jo en tinc un al cap, i analitzeu per què ha succeït. No tothom serveix per governar, ni tothom és eficient en el treball. N'hi ha que hi tenen traça i deu ser que a Arenys no hem estat de sort o bé no ens ho hem merescut. A veure si el maig vinent els partits polítics a Arenys ens presentaran un bon ventall de persones competents i tindrem l'encert d'escollir els millors, al marge del seu color polític.

Els partits polítics van prenent posicions

Avui s'ha sabut que l'Oriol Pujol renuncia a la secretaria general de CDC i al seu escó al Parlament. Feia molt temps, massa, que CDC vivia una situació de provisionalitat a l'espera de com quedava esquitxat Oriol Pujol, judicialment. Sembla ser que el partit no podia esperar més i per això aquesta renúncia.

Això passa el mateix dia que es confirma que abans d'acabar el mes hi haurà un cita entre els presidents Mas i Rajoy. Serà una cita amb llums i taquígrafs, perquè els barons del PP, els presidents autonòmics del partit del govern i totes aquelles persones sensibles amb Catalunya, puguin veure i escoltar que fa i diu Rajoy, perquè no es comprometi en res que els pogués perjudicar.

La posició de la CUP, que va aprovar aquest cap de setmana, de cridar a la resistència, és valenta i també coherent, encara que no es troba en el millor moment. Difícilment una societat, com la catalana, que el fet sobiranista pesa sobretot en la classe mitjana, i que encara té molt a perdre, posarà en perill el seu patrimoni i benestar per defensar una independència que tampoc està massa clara.

Estem esperant a veure quina fitxa mou ERC, que de moment juga molt còmodament i plàcida, sobretot si CIU els necessita per continuar aguantant el tipus. La CUP que no hi té res a perdre, políticament, intentarà anar del bracet dels nous moviments socials i polítics que volen revolucionat el sistema democràtic espanyol i català, que estan del tot obsolets, però qui haurà de tir

ar del carro encara és CIU, perquè el PSC necessita més temps.

Pedro Sánchez té l'encàrrec d'escombrar Rajoy

Començo a escriure sense conèixer quin candidat del PSOE ha guanyat les primàries, encara que si hagués de fer una aposta ho faria a favor de Pedro Sánchez. Per què? doncs perquè Madina ha tingut la mala pensada de posar-se al costat del PSC, i això és cavar-se la tomba. El tercer en discòrdia crec que en cap moment s'ha cregut que tenia cap possibilitat.

El guanyador tindrà una tasca molt complicada: situar el PSOE en el lloc que li correspondria en situació normal. Inicialment el PSC semblava que no es decantava per a cap del dos, però el fet que Madina vingués a Catalunya i hi celebrés el míting final, faria pensar que ell era l'opció preferida.

Tenint en compte el discurs dels diferents candidats, Catalunya no hi perd ni hi guanya en cap d'ells, sobretot amb els dos únics que sembla que poden tenir possibilitats de guanyar. Com sempre, anar contra Catalunya fa guanyar vots a Espanya. 

El seguiment en directe de l'escrutini (75%), que es fa des d'Internet, assenyala que Pedro Sánchez va guanyant. La diferència respecte a Madina és prou gran com per pensar que Sánchez guanyarà les primàries.

Cal esperar que no es tracti d'un Zapatero 2, perquè aniríem servits. Del nou líder caldria esperar que desbanqués Rajoy i els populars del govern espanyol, si més no que el PP perdés la majoria absoluta que té al Congrés de Diputats i que ha provocat aquesta retallada de drets que estem patint.

De què parlaran Rajoy i Mas?

Sembla ser que els presidents Rajoy i Mas es trobaran i dialogaran. No s'han posat d'acord en qui ha demanat la trobada i pretenen posar-se d'acord en les relacions entre Espanya i Catalunya. Ho veieu possible?

Haig de suposar que l'actitud de Wert i de tot el govern espanyol vers Catalunya és una estratègia per si han de negociar. Tu apuges els preus dos dies abans de les rebaixes i llavors presumeixes d'oferir grans rebaixes. El govern espanyol fa el mateix. Ja ho ha fet també amb els impostos.

Avui Rajoy parlava de l'existència d'un problema. M'imagino que, a la seva manera, el problema és Catalunya i no el govern espanyol. Si no pot entendre que Espanya, govern i institucions judicials, s'han esforçat a fer la punyeta a Catalunya, Rajoy no mourà fitxa i culparà Mas del fracàs.

El que no entenc, o si més no em fa vergonya, és l'actitud del PP català. Comprenc que la seva situació no és fàcil. Un partit gran a Espanya i prescindible a Catalunya. Justificar el que fa el seu partit a nivell espanyol és complicat. Cal ser demagog, cec o autista, perquè no és només despistar, sinó que han de defensar-ho, quan no s'aguanta en res.

Començarem les vacances amb el pensament posat en el 9 de novembre, però abans hauran de passar moltes coses, algunes de les quals poden deixar sense efecte la consulta. És per això que haurem d'estar molt a l'aguait, seguint-ho de prop.