S'acaba un any a la banqueta del 2014

Acabo l'any barallant-me amb el meu ordinador. M'imagino que no deu ser tan difícil el que vull aconseguir, però jo... no me'n surto. He intentat poder incorporar a l'ordinador la signatura digital, ja sigui amb l'idcat o amb el dnie, però... res de res. Si algú m'hi ajuda, potser no hi hauré de perdre més temps. Què carai vol dir una consola? Per què segueixo tots els camins que m'indica el manual i no em surt el mateix? 

A les televisions van recordant tot el que ha passat durant el 2013, però m'imagino que és el primer cap d'any que estem més pendents del que pot passar el 2014 que no de tot el que hem fet fins ara. Hem de recordar, però, que no podem oblidar el passat perquè aquest ens ha condicionat on som i fins i tot on podem arribar. Les coses no passen perquè sí.

Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos un bon any 2014, que tinguem tots molt de seny, que no ens prohibeixin més coses i que ens deixin decidir. Si ens ho posessin bé, potser ens quedaríem i tot, però han de canviar molt. Què passarà?

El meu horòscop per aquest nou any em diu que sóc el que ho tinc més bé, però no sé a què es refereix. Si és professionalment, haig de dir que davant de tanta crisi, no em puc queixar, si es refereix a la salut, tampoc en puc dir res en contra, si en canvi es refereix al futur polític... m'imagino que no hi ha pensat, perquè tanta sort no la sé veure.

Sigui el que sigui el que ha de passar, us desitjo una bona entrada d'any. Demà hi tornarem, amb més del mateix. Que tingueu sort, salut i amics!

Una experiència entre estelades

Aquesta tarda-vespre he assistit al partit de futbol entre la selecció catalana i la de Cap Verd. Era la primera vegada que entrava a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, i també la primera vegada que presenciava en viu un partit de la selecció catalana. La decisió ha estat avui a última hora i si m'ho haguéssiu preguntat ahir, us hauria dit que no tenia cap intenció d'anar-hi.

Futbolísticament parlant, encara que no hi entenc res, només hem gaudit durant tres minuts, quan Catalunya ha marcat tres gols, la resta del partit ha estat molt avorrit, o almenys a mi m'ho ha semblat.

Quant a l'animació, es pot dir que ha estat una festa en un estadi força buit, que s'ha compensat a base de cants i crits independentistes. M'imagino que era el que tocava. Tothom content i ja hem passat un altre any. A vegades penso que fàcilment establim festes o trobades que a la llarga resulta difícil de mantenir, si més no amb la mateixa intensitat. Pot passar això mateix amb l'aventura independentista?

Arribant a casa he llegit la premsa i he vist que el PP està preparant una campanya internacional per deixar-nos com a mentiders, que no tenim dret a reclamar res ni queixar-nos de res, perquè és Espanya la que ens manté i finança. De fet és el que comentava ahir la Dolors Montserrat. 

Estic d'acord amb els que pensen que aquesta campanya del govern espanyol ens pot beneficiar. És més fàcil atrapar un mentider que un coix, i a Europa no se l'enreda fàcilment. A més, si s'ho preparen tan bé és perquè tenen por, i això ens va a favor.

Continuo pensant que hem de sumar i no dividir-nos. També penso que Espanya podria fer un tomb i oferir una alternativa on tots hi sortíssim guanyant, però no em puc conformar amb el que m'està donant, o millor dit, amb el que m'està prenent i prohibint. Ells em fan independentista, encara que no vulgui.

La festa de la Sagrada Família

A falta de bones notícies ens hem d'acontentar amb allò que podem, i avui, si em permeteu, insistiré en la desconfiança del Papa Francesc vers el cardenal arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Rouco Varela. No pretenc llançar les campanes al vol, però d'alguna manera em satisfà, com a creient, que el Papa Francesc es miri amb més bons ulls l'Església catalana que no pas l'espanyola que presideix un franquista nostàlgic, com és Rouco Varela.

Tampoc no ens confonguem. L'Església no defensarà mai l'avortament, i defensarà el model clàssic de la família, però una cosa és creure-hi i defensar-ho i una altra de ben diferent és pretendre imposar-ho a una societat laica. Aquí hi ha el greu error dels bisbes i capellans seguidors de Rouco Varela.

És precisament que en algun moment vaig protestar contra les persones que posaven en el mateix sac la jerarquia eclesiàstica. Amb tots els matisos que vulgueu, errors i omissions, a Catalunya l'Església va jugar un paper molt diferent. Avui, caldria matisar-ho una mica més, però sens dubte no té res a veure amb el que passa a l'Espanya ultraconservadora que té amb el PP, el gran aliat polític.

En tot cas, per als que no hagueu llegit la informació, el Papa Francesc ha enviat un representant a la celebració de la Sagrada Família, que ha tingut lloc a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, cosa que no ha fet en la mateixa celebració de Madrid. Com ja vaig dir l'altre dia, el Papa Francesc està molt lluny de Rouco Varela de qui només esperem la propera jubilació.

Espanya ens ajuda, gràcies a Espanya ens mantenim

"Quan diuen que Espanya ens roba és mentida. Espanya ens ajuda. Gràcies a Espanya ens mantenim i ens podem finançar". Segons he pogut llegir al diari ARA, aquestes han estat unes declaracions de la diputada del PP i vicepresidenta tercera del Congrés, Dolors Montserrat, a Cope Catalunya.

Llegint la notícia no sé si pensar que la noia actua de bona fe i l'enganyen, o bé és que ens pren per babaus. Aquestes declaracions no lliguen amb les de Mariano Rajoy quan afirma que la independència de Catalunya suposaria un desastre per a Espanya, ni tampoc quan diuen que no ens poden fer el mateix tracte que el de Navarra i País Basc, perquè la nostra participació al PIB és molt elevat.

Així com quedem? és Espanya qui ens manté i finança, o bé som nosaltres, amb els nostres impostos els que financem la resta de l'Estat?

Com que considero que la diputada Dolors Montserrat és intel·ligent, dedueixo que ens pren per uns ignorants que ens ho empassem tot, i això m'indigna. I aquí ve la meva següent pregunta: hi ha algun ciutadà de Catalunya que pugui estar defensant el tracte que rebem de l'Estat espanyol? no parlo ni d'independència ni de federalisme, sinó només parlo del tracte que rebem. Tampoc no em fixo en la cultura ni la llengua, ni la història, només des d'un punt de vista econòmic.

Accepto que puguem ajudar regions o nacionalitats més empobrides, però això no té res a veure a que ens prenguin el pèl. Dolors Montserrat podria dir que la sort ens ha acompanyat i estem obligats a fer concessions a la resta d'Espanya, que no hi estaria d'acord, però el que sí que no ens pot dir és que gràcies a Espanya ens mantenim i ens podem finançar. Això és una burla massa infame que només mereix la nostra repulsa.

Com s'ho farà Vidal-Quadras per continuar a Brussel·les?

En Vidal-Quadras no és que el PP no el vulgui, sinó que és ell que no hi vol ser. D'aquesta manera la seva reputació queda intacta. Un personatge com ell no pot quedar en evidència ni fer el ridícul, i encara menys ser un perdedor. Per la seva boca surten molts gripaus, insults i amenaces, i canviar l'estil, a hores d'ara és impossible. La pregunta que ens podem fer és si el seu discurs, per dir-ne alguna cosa, és ben considerat per la majoria dels simpatitzants del PP, o bé desagrada i li fa perdre vots.

De fet Vidal-Quadras és molt transparent, ningú no el pot acusar de falsedat, d'enganyar els votants. Si no fa més és perquè no el deixen, i per això potser sí que en aquests moments no es troba bé dins del PP. Alejo manifesta que les discrepàncies amb el PP fa impossible que pugui ser candidat en les eleccions europees. 

Vidal-Quadras no és ben vist per Alícia Sánchez-Camacho, però de ben segur que cau simpàtic a Aznar, Aguirre i Mayor Oreja, per posar alguns noms. Al president Rajoy no, perquè el troba tou. Jo més aviat el catalogaria d'indecís, fals i en fora de joc. Recordeu que l'Alejo havia animat l'exèrcit a instal·lar-se a Catalunya, i veuria molt bé que Artur Mas seguís els camins del president Companys.

Si Vidal-Quadras vol continuar en política, probablement haurà de pensar en Rosa Díez, per desempallegar-se de Ciutadans, i que el seu partit sigui present a Catalunya. Jo no veuria pas que desentonés amb l'estil d'UPyD. Molt menys que a C's que els considero molt més educats en les formes, encara que el contingut o l'objectiu sigui el mateix: negar la realitat Catalana i relegar-la a una regió més d'Espanya.

Avui llegia que Rajoy avisava que la independència de Catalunya seria un desastre per a Espanya. He pensat que de mica en mica el president ho va entenent. Si la gallina dels ous d'or marxa, qui salvarà l'amo? De totes totes, Catalunya ha de continuar a Espanya per poder-nos continuar munyint. És la llei de la supervivència.

La vergonya dels 645,30 euros

Sisplau, algú em pot donar els imports de dietes que cobren els congressistes de Madrid? Encara cobren per habitatge, entre altres el president del govern, que viu a la Moncloa? Com va acabar la denúncia que es va presentar a la Mesa del Congrés? Em podeu fer memòria de si els eurodiputats espanyols continuen volant en primera?

El ministre Montoro que tracta tothom d'ignorants, com se sent moralment? Després que el ministre de Justícia va instaurar les taxes per reduir la feina dels jutjats, a compte dels pobres, ara com se sent amb un salari mínim de 645 euros mensuals?

Dels pressupostos estatals no hi ha despesa sumptuosa que no es pogués reduir per augmentar el salari mínim interprofessional? I si recuperéssim tots els diners robats, la majoria per part de militants i càrrecs del PP, no podríem donar una empenta al salari mínim?

L'altre dia llegia unes declaracions de Montserrat Caballé defensant l'espanyolitat de Catalunya. Se sentia molt espanyola. Algú m'ha dit, però, que els impostos els paga a Andorra. Si és així, això vol dir sentir-se espanyola? Potser si pagués els impostos a Espanya el salari mínim interprofessional podria créixer. I com ella molts d'altres, oi?

Malauradament no només passem vergonya pels 645,30 euros de salari mínim interprofessional, sinó també pel nombre d'aturats, pel nombre d'aquests que ja no reben cap tipus de subsidi, per les preferents, per els vots contraris del PP a la dació en pagament... 

Monsenyor Rouco Varela, és aquest el model de país que defensa? no creu que el sector de l'Església que vos representeu, no hauria de presentar-se en públic i plorar per sempre més per l'incompliment de les paraules de l'Evangeli?

Aquest país se sosté pel voluntarisme de persones que han hagut de girar l'esquena a representants del poder civil i l'eclesiàstic, perquè els conduïa pel mal camí. La vergonya de demà són els 645,30 euros del salari mínim interprofessional, però la vergonya de cada dia és la corrupció dels nostres governants.

Un bon Nadal per a qui ha trobat la pau

Penso que ha estat un Nadal tranquil, si descartem els països que estan en guerra, els altres on hi esclaten bombes, els països europeus on el vent ha causat morts i destrosses, les famílies que estan a l'atur... el Nadal ha estat tranquil, sobretot per als presumptes corruptes i el govern espanyol. Sí, el ministre Soria també.

I per a l'Alícia Sánchez-Camacho? Aquests dies es deixava fotografiar al costat de Rivera i s'engrescava animant a participar-hi en Pere Navarro, però ben pensat... qui serà el seu adversari polític en les properes eleccions? Els sobiranistes? No!, els seus adversaris seran els nacionalistes espanyols, sobretot l'Albert Rivera. És hora doncs de començar marcar distàncies i intentar convèncer que, si bé és cert que C's és unionista, és el PP l'únic que pot solucionar el problema i fer que l'Artur Mas, el secessionista s'estavelli. És hora de recuperar vots. Del PSC ni en parla. Ja s'han desprestigiat sols.

Per cert, els presumptes corruptes, ni han justificat els diners robats, ni els han retornat, i no han tornat a casa per Nadal, perquè no els ha calgut. Ells continuen vivint tranquils i la presó es troba molt lluny de la seva vida. Evidentment el Rei d'Espanya estava equivocat. Al nostre país la Justícia no és igual per a tot el món. Els rics i presumptes corruptes en surten beneficiats i tenen molts amics al sistema judicial. Una casualitat com una altra. Que passeu una bona diada de Sant Esteve.

Al nostre país els estudis musicals són un luxe

Què estudies noi? Jo, música. Ah, i què més?

Han passat molts anys des que vàrem iniciar l'Escola de Música d'Arenys, i des de fa uns quants anys n'estic al marge. Vaig aconseguir que els meus fills hi estudiessin, ara només l'Ignasi continua amb el piano, amb menys dedicació del que convindria, però sempre he cregut que el temps que han viscut cantant i tocant, no haurà estat endebades.

Recordo quan demanàvem al nostre Ajuntament alguna subvenció per tal que els alumnes no haguessin de pagar tant i els mestres cobressin una mica més, encara que no arribessin al mínim que hauria estat just. Ho recordo i tinc molt present les paraules d'un exregidor que ens deia que es tractava d'una escola per als fills dels convergents, que era una manera de dir, una escola per als rics. 

Al nostre país el fet d'estudiar música ha estat un caprici, un luxe, i així anem. Potser els músics que han sortit s'han convertit en uns excèntrics, uns rara avis. Les escoles i instituts no han sabut ensenyar bé ni la música ni les llengües estrangeres, i l'opció ha estat estudiar-ho en horari extraescolar. I amb això no em carrego els professors d'idiomes o música, que n'hi ha de molt bons, sinó el sistema.

Ara amb la crisi econòmica la Generalitat retira la subvenció, una tercera part del cost, i això obliga els ajuntaments o els pares a aportar més diners. Podem fer molta demagògia i continuar pensant que la música no és necessària, però llavors jo hi afegiré que en la mateixa línia tampoc no és necessària la cultura, ni les festes majors, ni les cavalcades de reis, ni... Tot és prescindible i costa molts diners. Si ens posem d'aquesta manera, deixem de comparar-nos amb altres països, i acceptem que serem un país insensible, endarrerit i trist. Si a l'ensenyament curricular es fes bé la feina, les escoles de música o les acadèmies d'idiomes no haurien de començar ensenyant des de la base, sinó a partir d'un nivell acceptable, i el cost no seria tant elevat per als pares i l'Estat.
Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos un Bon Nadal.

Targetes vermelles a Rouco Varela i Rajoy

Des de fora d'Espanya comencen a aparèixer targetes vermelles per la manera d'actuar dels responsables del poder eclesiàstic i civil espanyols. El Papa Francesc ha deixat fora de la "Congregació dels bisbes" el cardenal Rouco Varela, molt probablement pel seu tarannà ultraconservador i no tant per l'edat. A Rajoy, des de França, li recriminen les lleis retrògrades que els diferents ministeris porten a aprovar, aprofitant la majoria absoluta que, com ja he dit en altres ocasions, confonen amb fer el que els doni la gana, sense escoltar ningú i encara menys dialogar.

En tot cas la llàstima és que juguem una lliga diferent, i les targetes vermelles no els fan fora, sinó simplement queden retratats. Rajoy, però, no s'immuta. És tanta la vergonya que hauria de tenir per la manera de comportar-se, d'enredar tothom i de dirigir un partit polític farcit de 'presumptes' corruptes, que ja ha quedat immunitzat.

El cas del cardenal i president de la Conferència Episcopal Espanyola, és diferent perquè es tracta d'una víctima d'un passat nostàlgic on la raó s'imposava per la força, políticament, i per la por, eclesiàsticament. El diàleg era signe de flaquesa i uns personatges tan orgullosos no podien caure en aquesta desgràcia.

No podem cansar-nos de repetir que el govern que tenim no ens el mereixem, perquè és un govern autoritari, escollit democràticament, però involucionista, recentralista i anti-català. Segur que els temps canviaran i que recuperarem els drets que ens fa perdre el PP, però el problema és saber quant temps haurà de passar per aconseguir aquest alliberament. Si ens ha de venir de la mà del PSOE, calen alguns miracles, però si no és per ells, difícilment aconseguirem redreçar la política del país. Entretant nosaltres hem de decidir. Ningú amb dos dits de front voldrà continuar com ara, i si hem d'esperar a pactar-ho amb el PP, ho tenim clar!

Forcades i Oliveres pixant fora de test

Perdoneu-me que em repeteixi, però els catalans ensopeguem sempre amb la mateixa pedra, i el més preocupant és que l'invent de dos il·luminats (amb el bon sentit de la paraula) sigui seguit per una bona quantitat de catalans, per un projecte que no tindrà cap resultat efectiu.

No tenim suficients alternatives com per anar dividint-nos? no s'adonen que la dreta espanyolista s'està agrupant sota el paraigües de C's, deixant el PSC i el PPC a nivell residual? Entretant els partits que volen avançar cap a una altra manera de governar-nos, anem inventant partits perquè ningú aconsegueixi un lideratge clar. 

No fa gaires mesos que Oliveres manifestava que el seu discurs era molt proper a ICV. Si així ho creu, per què no sumen en lloc de dividir els votants? I amb la CUP potser tampoc són tan diferents. L'explicació només té un nom: protagonisme. Els catalans volem ser protagonistes i això ho solucionem inventant partits. Fem memòria? Laporta, López Tena, Carretero, Forcades-Oliveres...

Si algú ens vol mal als catalans, l'única cosa que ha de fer és seguir el nostre exemple: dividir-nos. D'aquesta manera no anirem enlloc.

Oliveres té un historial que no es mereix destrossar d'aquesta manera. La monja Forcades (perquè així es presenta) té massa ego, que no es correspon amb la seva persona. Crec que són bones persones, però que han perdut el nord i això em sap greu.

Necessitem un PSC fort i un PSOE coherent

L'Espanya franquista torna a governar i només podem fer-hi front amb una mobilització de la ciutadania i un PSOE coherent amb els principis del socialisme democràtic. El Partit Popular del president Aznar haurà resultat una caricatura davant la involució democràtica i pèrdua de drets de les persones en mans del govern del president Rajoy.

No només Catalunya és atacada en la llengua i la cultura, sinó que tota Espanya veu com els drets adquirits després de quaranta anys de dictadura i una transició democràtica que ara posem en dubte, desapareixen de cop gràcies a un govern format per uns ministres ultraconservadors, assessorats per una església que fins i tot el Vaticà defuig.

El PSC no pot girar l'esquena als problemes que provoca aquesta marxa enrere del govern espanyol, i ha de retornar al grup dels que defensen el dret a decidir, per votar a favor d'un nou model d'Estat que no ha de ser necessàriament la independència. Confiar que el PP pugui pactar mai una consulta és un error, si no una excusa per no estar-hi a favor.

Necessitem un PSC fort perquè defensi els drets de les persones més febles, per evitar una fractura social, per recuperar els drets elementals de l'habitatge i el treball, però també perquè planti cara al PP amb qui mai, i no per culpa seva, hi podrà pactar. La posició del PP és prou clara i no genera dubtes.

I els regidors del PSC d'Arenys de Mar?

"Els regidors socialistes de Badalona, Cervera i Caldes de Montbui se sumen als electes del PSC de Flix, Ripoll, Arenys de Munt, Igualada, Santa Coloma de Farners, Montblanc, Bisbal d'Empordà, Olot, Palafrugell, Vic i Berga, on també han aprovat declaracions de suport a la consulta."

És per això que em faig aquesta pregunta: què defensarien els regidors i regidores del PSC d'Arenys de Mar. En cas de plantejar-se a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, donarien llibertat de vot com quan jo hi era? Encara recordo quan un exalcalde socialista em va renyar davant de militants socialistes, per les meves declaracions al meu bloc.

Hi ha municipis on el PSC no és uniforme, amb regidors totalment contraris al dret a decidir, compartint grup municipal amb regidors i regidores que hi votarien favorablement. I tot això té les seves explicacions. El PSC agrupa militants i simpatitzants que no es diferencien en res del PP o C's en la seva espanyolitat, i d'altres que són hereus del socialisme català que es mossega la llengua quan veu i sent el que diu Pere Navarro i el seu entorn.

Una cosa és defensar el dret a decidir i una altra la independència. Si es defensa un model federal, que probablement seria el més coherent, s'ha de defensar poder-ho votar. L'excusa que per avançar en la consulta cal l'acord amb el govern de Madrid, és un engany que només té sentit en boca del PP i C's, però no pot sortir del PSC. En això cal que demostrin que són totalment diferents, de la mateixa manera que ho són davant dels atemptats als drets de les lleis de l'avortament, la seguretat ciutadana o la reforma de l'administració local. Aquí som molts que anem junts. Per què no podem anar junts també amb el dret a decidir?

Arran del Pressupost municipal d'Arenys de Mar

Deixant de banda què passarà amb la reforma de la llei local, i del poc marge de maniobra en un pressupost amb els ingressos tan limitats, com és el cas de la nostra vila, l'elaboració del pressupost anual acostuma ser poc transparent i amb criteris equivocats. No cal dir que tot això és glòria si ho comparem amb el moment més transcendent que és la liquidació del pressupost executat. Suposo que us podeu imaginar que el resultat se sembla molt poc a les previsions inicials, i aquí s'hi dóna molt poca importància, massa poca.

Ni el govern municipal ni l'oposició es prenen prou seriosament què s'ha fet durant el darrer exercici, ni es qüestionen per què l'execució és tan diferent de la previsió inicial. Fins i tot m'atreveixo a dir que quan s'està elaborant el pressupost ja se sap que aquest no es complirà, i que durant l'any s'aniran fent canvis, previsibles d'entrada.

L'oposició acostuma a queixar-se de la poca transparència, i sol tenir raó. A vegades aquesta manca de transparència passa dins del propi govern, sobretot quan hi ha pactes, però el pitjor és que sovint el pressupost s'elabora a partir de concessions als diferents regidors i regidores del govern. Ningú vol sortir amb un pressupost a la baixa, i es prioritza el pacte entre regidors a les veritables necessitats de la població. Això és molt greu.

L'experiència és un grau, i t'ajuda a entendre segons quines decisions que, si no ho coneguessis, et faria pensar que no tenen sentit. M'he queixat moltes vegades del funcionament intern dels partits polítiques. Dels equilibris per guanyar posicions, de la importància de les simpaties més que no pas les aptituds. En el cas del pressupost també estaríem parlant de les concessions per afinitats o obligades pels pactes.

Hi ha qui ha sabut donar un cop de puny a la taula i prioritzar, amb més o menys encert, els temes principals a treballar, assignant els recursos necessaris en detriment del fair play erroni, però habitual. Desconec què passarà amb el pressupost d'Arenys de Mar per al 2014. Hem de tenir en compte que el govern està format per quatre forces polítiques, i si es tracta d'acontentar tothom, el resultat pot ser un bunyol. Confiem que regni la intel·ligència i el sentit comú, i s'aparqui la política mal entesa.

Els vincles del PP amb la dictadura franquista

Tot i que s'ha volgut dissimular durant molts anys, els anys de la tan anomenada transició, el PP no ha pogut amagar els seus forts lligams amb la dictadura del general Franco. Persones que han continuat amb responsabilitats polítiques, organitzacions properes al dictador, simpatitzants premiats amb càrrecs i llocs privilegiats... i una moral totalment predemocràtica, prepotència, autoritarisme i enemics de qualsevol tipus de diàleg.

L'anècdota d'aquests dies és l'advocat de la líder del PP català, la senyora Sánchez-Camacho, que va ser qui va redactar la sentència de mort de Puig Antich, després d'un 'judici' totalment polític i amb final intencionat, mentre el dictador estirava la pota.

Els pares ens preocupem dels amics dels nostres fills. Sabem que a part de l'educació que els podem donar i l'ensenyament que reben a l'escola, hi ha un component important en la formació dels nostres fills que és l'entorn d'amistats en el temps lliure i aficions. Ens agrada pensar que els amics dels nostres fills respecten uns mateixos valors que no són contraris a les nostres creences. Aquest pòsit és el que els obrirà les portes i els determinarà el seu futur.

El PP ha mantingut a les seves files una bona colla de franquistes convençuts, essencialment antidemocràtics, que ha evitar que reeixís cap partit d'extrema dreta, com passa en molts països europeus, perquè a Espanya aquests personatges tenen via lliure dins del Partit Popular.

Tot és prou evident, i per això és tan fàcil d'entendre que el senyor Rajoy, que no és el pitjor dels seus, no sàpiga què vol dir dialogar. Ho confon amb parlar d'allò que a ell li agrada, sense acceptar cap altra proposta. Això, els demòcrates saben que no és diàleg, sinó prepotència, perquè l'únic argument és la majoria absoluta de què disposa. Ens falta molt per aconseguir un país totalment democràtic. Ara per ara només tenim una reproducció mal feta, i interessada, del que seria un sistema democràtic de respecte als drets fonamentals de les persones. Oblideu-vos de la separació dels tres poders. A Espanya continuen manant els mateixos, fins i tot quan el president del govern ha estat socialista.

Les misèries polítiques es concentren en el PP

Sempre he pensat que el paper del Partit Popular català era difícil d'entendre, des de fora, però també des de dins, a no ser que partim de la base que el seu principal objectiu és fer petit el perfil i caràcter de Catalunya. No és cert que els enemics de Catalunya són a fora, sinó que els tenim a dins des de fa molts anys, i han governat o ajudat a governar a CIU i també al PSC. A casa nostra, Arenys de Mar, en tenim un bon exemple, ara tots tres al govern municipal.

Es tracta, a més, d'un partit acomplexat, amb molts prejudicis i sempre a la deriva, anant contra corrent de tot allò que fa créixer el nostre país. Per no ser, no han pogut ser ni tan sols intermediaris entre els governs de Madrid i Catalunya. A Madrid sempre han preferit parlar amb CIU, bàsicament amb Duran i Lleida, fins i tot ara que el diàleg és tan escàs.

El gran repte dels diferents líders catalans del PP ha estat poder sumar més que l'anterior, i tot i no tenir rival, han acostumat a fer el paper de la trista figura. Ara que ha sorgit un nou partit espanyolista, o millor dit, oportunista i populista, ho tenen més magre, amb l'únic consol de que no seran ells els únics afectats pel creixement de C's, gràcies a la deriva del PSC, cada vegada més sucursal del PSOE.

Ara, amb el pas ferm dels quatre partits pel dret a decidir, les misèries del PPC tornen a lluir amb tot el seu esplendor, conduint el partit a la zona residual del marc parlamentari. Camacho se'n pot fer el lloc, si no són capaços de trobar algú més espavilat, políticament parlant. El temps ho dirà tot. Nosaltres només ens cal observar.

La CUP d'Arenys de Mar torna a convocar els vilatans per...

Segurament és culpa meva, però no em vaig assabentar de la convocatòria de la CUP, per parlar dels pressupostos. Probablement hi hagués assistit, i dic probablement perquè no m'agrada perdre el temps, i amb la CUP d'Arenys de Mar ja he tingut un desengany en aquest mandat, quan ens varen convocar per posar en marxa el regidor de barri, que s'ha acabat en no-res.

Sembla ser que la seva proposta no va tenir cap resposta positiva per part dels altres partits representats al Ple municipal, i això que n'hi ha 7. Cada vegada es veu més que de les promeses als fets hi ha una gran distància, i ens quedem amb les ganes. D'aquí la creixent desafecció, sense haver d'arribar a l'extrem de la corrupció, que no és el cas de la nostra vila.

Qui pensi que animar la població a participar de la vida pública és fàcil, s'equivoca. És molt complicat, pel fet que som molt egoistes i deixem que siguin els altres que se n'encarreguin, i si ho fan malament ja els criticarem. De totes maneres els polítics tampoc no ho posen fàcil, i les picabaralles polítiques fan perdre la il·lusió. Haver de treballar per assegurar bons resultats tampoc hi ajuda gaire. Probablement arribaríem a la conclusió que caldria canviar el sistema electoral, sobretot en pobles com el nostre en que gairebé tothom es coneix i sabem, sense gran marge d'error, què podem esperar d'una persona o l'altra.

La notícia diu que les aportacions ciutadanes apuntaven a l'estalvi energètic i la cohesió social. També comenta que, per a la CUP, hauria de ser l'equip de govern qui informés a la població. És cert, encara que és bo que l'oposició també ho faci, i no es limiti només a criticar el govern.

Els anys passen i no acabem de veure-hi millores. No estem davant d'un ajuntament amb greus problemes, però sí que li falta brillantor, idees clares, i visió de futur. I coincideixo amb la CUP quan diu que hi falta transparència, i no em fixo només en els partits que avui configuren el govern municipal. No fa massa vaig llegir unes manifestacions de grups de l'oposició que em varen provocar vergonya aliena. Gràcies a Déu encara tinc memòria.

La Marató de TV3 és motiu de reflexió

Si una cosa és important i en canvi sovint ens oblidem de practicar-ho, és la reflexió. Som capaços de viure sense aturar-nos a pensar què fem i en què podríem millorar, canviar els hàbits, ser més sociables, més compromesos i solidaris.

La Marató de TV3 no agrada a tothom. Hi ha persones molt crítiques, sobretot en l'acusació als governs que no fan el que caldria i obliguen la societat a fer el pas. Jo hi discrepo. Sense entrar a valorar si l'administració hauria de fer-s'hi més, ja que no podem oblidar que nosaltres hem d'estar compromesos amb els altres, i segons quines opinions són excuses de mal pagador.

La Marató de TV3 és una mostra de la bondat de les persones, de la seva generositat, i tira per terra els tòpics de la garreperia dels catalans i la insolidaritat. En tot cas els catalans no som insolidaris amb Espanya, perquè sí. El que no ens agrada és veure el mal ús dels nostres diners. En el cas de la Marató això no passa i per això obrim la mà.

La Mataró de TV3 és una tradició que no desapareixerà mai, i per tant ha esdevingut un dels pilars de la manera de ser dels catalans. Jo, que sortosament no tinc cap familiar proper afectat amb cap de les malalties que són objecte de la Marató, em sento solidari amb totes les persones afectades i aplaudeixo la iniciativa i felicito a totes les persones que ho fan possible. Gràcies!

Espanya és la millor nació del món

... i tot i així volem sortir-ne. Som uns desagraïts i uns inconscients. On estarem millor?

El senyor Rajoy és per ell sol un acudit. Llàstima que sigui un mal acudit i que a mi em fa vergonya escoltar-lo, i m'avergonyeix pensar que és el meu president, cosa que no ho puc dir d'Artur Mas, ni tampoc ho vaig dir ni pensar de José Montilla, Pasqual Maragall, Jordi Pujol i Josep Tarradellas, al marge de la simpatia que podia tenir per uns i altres.

És una llàstima que el nivell del president sigui tan baix, en tots sentits, i que els discursos que escup siguin tan mediocres, com les paraules que va expressar en el funeral de Mandela. Esclar que si el màxim que arriba a llegir és la premsa esportiva, no podem esperar d'ell gaire res més del que ens ha demostrat des del primer dia.

Espanya no es mereix ni un president com Rajoy, ni un govern tan irrellevant i mediocre. No cal dir que tampoc ens mereixem un govern ultraconservador que fa pudor de naftalina i que ens condueix al desastre i a la terra de la injustícia, on la diferència entre rics i pobres es fa més gran.

Rajoy és la riota dels dirigents europeus i això ens beneficia, perquè la causa catalana agafa més força. És important que el PSOE se'n decanti tant com pugui, i formuli el seu propi discurs, si de veritat vol esdevenir l'alternativa de govern que Espanya necessita.

Raimon i Espriu al Monumental de Mataró

Mentre tothom parla de la pregunta de la consulta que està prevista fer el 9 de novembre de l'any vinent, i el govern de Madrid continua tancant-se al diàleg, recentralitzant competències i reduint la transparència, jo ho aprofito per anar a escoltar Raimon com canta Espriu, en el centenari del seu naixement.

És evident que no estaré desconnectat de la realitat del nostre país, perquè Raimon i Espriu són testimonis de la voluntat dels catalans de ser considerats com a Estat. Madrid sembla ser que es tanca al diàleg i nega qualsevol possibilitat a fer les coses legalment. El que més greu em sap és que PSC i PSOE no treballin plegats i no es desmarquin de PP i C's. No podem posar-los al mateix sac, perquè ens equivocaríem.

Avui no he pogut llegir la premsa, però crec que Rubalcaba va declarar que coincidia amb Rajoy, i això em dol. El PSOE hauria de lluitar per convèncer el PP que hi ha solucions per a l'encaix de Catalunya i Espanya, sense arribar al trencament, però això vol diàleg i, malgrat el que diguin uns i altres, Rajoy i els seu govern no volen dialogar. No només en aquest tema han negat el diàleg. També a l'hora de tirar endavant lleis restrictives de drets i anacròniques. El seu únic argument és la majoria absoluta de què disposen al Congrés i al Senat. Amb aquest únic argument no hi ha diàleg possible.

Me'n vaig a escoltar Raimon. Després us ho explico.
El Monumental era ple i les millors expectatives s'han complert. Raimon, que s'ha excusat pel seu refredat, ens ha ofert una gran interpretació, amb un començament que ha provocat una certa alarma, però a mesura que avançava el concert hem comprovat que conserva el caràcter de la veu, potser amb alguns problemes en les notes aguantades.
Hem recordat vells temps, amb un final de la primera part apoteòsic que despertava enyorança, però també certa angúnia, en pensar que en segons quins aspectes, la vida no ha canviat tant i que podem tornar a haver de demanar allò que reclamàvem en temps del dictador. Ha estat un encert assistir-hi. Ens ho hem passat molt bé.

La salut democràtica de Catalunya després de la negativa de Rajoy

El tema del dia és, evidentment, la pregunta i data de la consulta. Ho és per als que la volen i desitjaven des de fa molt temps, però també pels que consideren que és un error, i creuen que la consulta no es podrà fer. Hi ha també les persones que acumulen les dues posicions, és a dir, aquelles que celebren la notícia d'avui, però que desconfien que la consulta s'acabi fent.

És pràcticament impossible parlar de la notícia objectivament, i encara menys, fer-ho el mateix dia que ens ho han presentat. Hi ha notícies que cal pair abans de pronunciar-s'hi. És quan es precipiten les declaracions que es diuen moltes tonteries.

Si alguna cosa no m'agrada de totes les discussions entre defensors i detractors de la consulta és la simplicitat en què es parla de la constitucionalitat de les decisions preses per un govern autònom. Tots els canvis han vingut gràcies a trencaments de constitucions o règims establerts. Tots els canvis, doncs, inicialment són inconstitucionals. Per què Mandela va estar pres vint-i-set anys?

Obama ho va dir molt clar durant el funeral de Mandela. Molts dirigents lloen Mandela, però són incapaços d'escoltar l'oposició. Incapaços de dialogar. El nostre president, l'espanyol, és la personificació de la negació, i amb personatges com el senyor Rajoy la democràcia no té futur.