Azrou

Hem arribat a l'hotel d'Azrou, l'únic hotel de la població, que encara desconeixem perquè ja és fosc. De fet hem viatjat força estona sense llum de dia i sota la pluja insistent - l'anticicló ens ha deixat. Les poques imatges que he pogut copsar d'Azrou evidencien que estem en una zona completament diferent a la que estàvem acostumats des de la sortida de Marràqueix.

Ahir el vespre, a l'alberg de Tamtatouche, i després d'escriure el meu post, en Pep, l'Ignasi i la Clara ens tenien preparada una sorpresa; es tractava de la innocentada del dia 28, dos dies més tard, però en un marc de més confiança per a en Pep, ja que hi va col.laborar tothom, des de la cuina fins els altres hostes, uns ciclistes bascos i una parella catalana. Per al segon plat ens varen portar una taginera que, quan la vaig obrir, estava plena d'esclòfies, peles de patata i ceba, i un parell de pebrots verds. Com podeu imaginar, tot el menjador va esclafir a riure mentre la M. Àngels i jo no enteníem què estava passant.

Després de sopar hi va haver musica en directe i jocs de màgia amb molt d'humor. Aquest mati hem sortit amb la intenció de fer la primera parada a l'escola d'Aït Thani, perquè la M. Àngels exercís de professora de francès, i així ha estat. La quitxalla ha seguit amb atenció les instruccions que els ha donat, i han preguntat i respost uns als altres, la pregunta sobre el nom i l'edat.

Hem deixat unes peces de roba perquè les repartissin als més necessitats. Hem continuat el viatge cap a Rich on hem dinat. Durant el camí hem repartit més roba, en aquest cas a tres noies molt joves que anaven carregades de llenya.

La parada a Rich ha estat simplement per dinar i continuar el viatge; teníem moltes ganes de veure la neu.

Poc després se'ns ha posat a ploure i la pluja no ens ha deixat fins a Azrou. Amb llum de dia, però, hem pogut desviar-nos del camí i anar a veure una família coneguda d'en Pep, que viuen al mig de les muntanyes, en una espècie de cova i un parell de haimes, amb el bestiar voltant pel mig. Només hi havia dues filles d'uns 30 i 7 anys respectivament, a qui també hem pogut donar roba.

Tots ens preguntàvem com podien viure allà tot l'any, sense cap servei ni comoditat, sense escolaritzacio... Una nova experiència a sumar a les acumulades d'aquests dies. Ben mirat no estant essent unes vacances de relax, sino que tenim els cinc sentits tot el dia en alerta. Un viatge intens i alliçonador, per als adults i sobretot per als meus fills.

Tamtatouche

Hem arribat aviat a Tamtatouche, un poble de muntanya que, segons en Pep, deu estar a uns 1.800 m. d'alçada.
Avui es tractava de fer pocs quilometres, de Tinghir a Tamtatouche, per situar-nos a l'inici de dos dies de muntanya. Ens hem llevat més tard del costum i no hem tingut cap pressa per marxar de l'hotel. Quan ho hem fet, ens hem dirigit cap a l'oasi del Toddra, un riu que hem vist néixer.
Ens hem aturat a l'oasi i ens hi hem passejat; m'ha cridat l'atencio la gran quantitat d'oliveres, a part de les palmeres i de força conreu.
El dinar a la carta i molt occidental; l'hem fet al costat ,ateix de l'oasi, i ha estat abundant i bo. Després de dinar ens hem dirigit a les gorgues del Toddra, i alli si que hi havia turistes, i escaladors que aprofiten les grans parets per exercitar-se. Malauradament hem presenciat l'evacuacio d'un accidentat que el portarien en ambulància fins a Tinghir, i fins a Casablanca en helicopter.
Més amunt del naixement del riu; baixava aigua del desglaç de la neu de les muntanyes, i nosaltres l'hem anat seguint fins a Tamtatouche.
Avui dormirem en una suite, amb climatitzador i molt ben endreçada. L'alberg és senzill, pero molt net i polit, i decorat amb gràcia, i com sempre la gent és molt amable; no té res a veure amb l'hotel de la nit passada, on hi hem estat molt comodes, pero el tracte era molt fred.
Hem sortit a passejar en dos grups, i a poc a poc se'ns ha anat afegint quitxalla a l'estil Hamelin. Quan ens hem retrobat tots portàvem el corresponent seguici, que no ens ha deixat fins a l'entrada de l'alberg.
Continuo pensant que la gent del Marroc és molt amable i senzilla, i que els occidentals tenim molt per aprendre d'ells, potser tot allo que hem anat perdent a mesura que ens hem anat tornant més adults socialment parlant, pero més tancats i envejosos. No és estrany que en Pep hi tingui tants amics.
Aquesta nit farà fred, pero nosaltres a la suite no en passarem gens.

Tinghir

Ens hem llevat a 1/4 de 7 del mati per anar a veure la sortida del sol, en camell, més abrigats que mai i amb presses per ser-hi a temps: Ens esperaven dos camells, de fet son dromadaris, ajaguts i rumiant, i una rècola de camells més, amb els seus jenets japonesos.
L'aixecada del camell i la davallada son subtades (continuo sense saber accentuar la "i" i la "o""), i has de vigilar de no perdre l'equilibri. Un cop a dalt hem hagut de pujar uns metres a peu, els primers dels quals m'han sobtat, tal com ahir em va passar a les primeres passes quan pujàvem les dunes a peu. Arribats al cim hem esperat que aparagués el sol i l'hem ben retretat.
Hem deixat el desert de la sorra per anar al desert de les roques, a recollir fossils; n'hem trobat un parell o tres d'interessants, en molt poca estona. Abans, pero, hem visitat el Mausoleu de Moulay Ali Cherif, on hem pogut veure bé, per primera vegada, una mesauita; ben diferent de Turquia que podies entrar a pràcticament totes.
Després de dinar a Arfoud, hem agafat la carretera fins a la destinacio d'avui:Tinghir, on ens esperava un hotel que no tenia res a veure amb tota la resta. Venint de l'alberg du sud, al desert, la M. Angels ho ha agraït.
La part antiga de Tinghir és tot un mercat, amb carrers estrets on els productes de les botigues d'un costat es barregen amb les de l'altre costat. En Pep continua trobant amics arreu i fent bromes a qui no coneix i arriba a sorprendre'ls.
Abans d'anar a sopar hem entrat a una botiga d'estores, també amics d'en Pep, que ens han rebut amb tota solemnitat. La persona que ens ha mostrat les diferents estores, parlava un castellà perfecte i entenia i mig parlava el català.
A l'hotel hi ha Internet i podré penjar els dos posts pendents: el d'ahir al desert i el d'avui. Demà arribarem a la muntanya per passar-hi un parell de dies; no sé si hi haurà Internet, com tampoc sabem si hi haurà neu, encara que tot fa pensar que no ja que fa dies que tenim l'anticiclo a sobre.

Erg Chebbi

Enfilat a la duna contemplo el meu votltant i se'm fa dificil entendre que hi pugui haver tanta terra sense ser ocupada i tant terreny sense conrear ni urbanitzar.
Penso que a Catalunya, al Maresme concretament, vivim en un troç de terra super explotada i poc cuidada, i que no som capaços de valorar-la suficientment.
Avui sortiem de la kashba d'el khorbat, on hi hem estat molt bé; encara que la Clara no s'ha trobat massa bé i ha agafat febre. Tot el dia ha estat una mica pioca, pero ara el vespre sembla que està millor; somriu i toca el jambé al ritme del grup musical aue s'ha improvisat i engrescat aqui a l'alberg del desert, on ta,bé hi toca l'Ignasi.
Avui es tractava d'anar fins al desert tot passant per la ciutat de Rasini, i visitar el mercat dominical. Ja ho he dit en alguna altra cronica d'aquest viatge, i és que anant amb en Pep entres als llocs més inversemblants, avui a la parada d'un venedor de tota classe d'engüents i herbes medicinals, amb la companyia d'una iguana i una tortuga.
El dinar l'hem fet tipus càmping, per després anar a caminar per les dunes. A la tarda he intentat accedir al meu blog am l'ordinador de l'alberg, pero l'Internet arribava massa dèbil i no ha estat possible. Ho intentaré a la propera parada, demà de cmi cap als mitjos Atlas.

El Khorbat

Hem arribat a la kashba d'El Khorbat, a l'oasi que porta el mateix nom, on ens hi esperaven interessants sorpreses.

La nit passada, a Zagora, ha estat una mica una disbauxa, potser perquè estàvem molt ben acostumats. A l'arribar, l'aigua calenta no funcionava i tampoc escalfava el climatitzador; la solucio ha estat posar-se una manta de més al llit i tapar-se fort.

El dia d'avui es tractava de sortir de Zagora a les 9 del mati, fer una parada per dinar i arribar el més aviat possible a Tinejdad, o per ser més precisos, a la kashba d'el khorbat.

Si ahir passàvem pel tram de carretera on, a la pel.licula "Babel" uns nois disparaven contra un autobus, avui hem passat pel poble de Tazarine on troben el veterinari perquè curi la persona ferida, i per davant de la muntanya que sobrevola l'helicopter que se l'emporta.

En arribar a la kashba hem anat a fer-hi un tomb, aprofitant la llum del dia, i hem descobert la primera sorpresa: una escola bressol; en aquells moments estaven fent classe de francès i ens hem assegut als darrers bancs i hem seguit atentament la lliço del mestre. En Pep ha demanat sortir a la pissarra i llegir les frases en francès que hi havia escrites; es notava que no havia estat prou atent i la pronunciacio no era del tot bona.

Començava a entendre per què a l'hotel de la kashba hi havia la carta del restaurant també en català.

Després de saludar les persones que es trobaven al carrer, i que en Pep i l'Ignasi pugessin en una bicicleta que han demanat a un xicot, hem anat a la segona sorpresa: el museu sobre la vida de la "Jebel Saghro"; un complet museu historic sobre la vida, els costums, el treball, les festes, les batalles, els vestits... de les persones que habitaven la vall. Un museu que resultava dificil d'entendre que pogués ser en aquesta kashba.

En Pep ens ha comentat el museu, pero també el per què. Hi ha una persona catalana que participa del projecte i que va ajudar al propietari de l'hotel de la kashba a tirar-ho endavant.

Aquest vespre, a l'hora de sopar, demanaré a en Pep que ens expliqui una mica més sobre el projecte de l'escola bressol i del museu. Us recomano la visita.

Demà dormirem al desert i per tant no tindrem connexio a Internet. El que ens passi durant la jornada ho penjaré el primer dia que hi tingui accés.

Zagora

Avui hem arribat a Zagora procedents de Ouarzazate. Ha estat un viatge emotiu perquè anant amb en Pep entres al moll de la civilitzacio, i et trobes amb la senzillesa de les persones més desvalgudes.
Es tractava d'anar de picnic (continuo sense saber com accentuar les "i" i les"o"), ja que durant el cami no trobariem un lloc adient i d'acord amb l'hora. Ens hem parat pel cami a comprar pa, directament del forn, i mandarines; la resta ho havien comprat en Pep i la M. Angels, mentre jo amb els meus fills anàvem a fotografiar l'interior de la Kashba i a fer les quatre fotografies que ahir de nit no vàrem poder fer.
Hem visitat la Magine (en Pep em corregirar l'ortografia) i la seva familia, que viuen en una Kashba, a Tinzouline, que segons en Pep havia d'anar per terra ara fa vint anys. L'hem visitat i realment feia la impressio que havia de baixar tot i nosaltres al darrera. Hem vist la Magine i el cor se'ns partia. LaMagine és una noia de 19 anys que fa dos mesos va ser mare. Hem pogut veure la seva filla, que la M. Angels ha sostingut en braços; li ha regalat el rellotge que portava; li ha sortit del cor. Recordaré molt temps la familia i el lloc de residència.
Hem dinat a l'oasi i ens dirigit cap a Zagora, on teniem l'hotel reservat, abans, pero hem anat a visitar la biblioteca de Tamgroute, que té més de 4.000 llibres, la majoria d'ells sobre l'Alcorà, des del segle XI. A continuacio hem visitat la seva Kashba, interessant perquè és soterrada.
El dia l'acabo des d'un Ciber amb una connexio força deficient. Demà ens acostarem més al desert.

Ouarzazate

Enguany la diada de Nadal ha estat diferent de sempre, i el dinar no cal dir-ho. Costelles de xai a la brasa i per postres mandarines. El restaurant de Taddart, de cami de Ouarzazate, es troba al peu de la carretera, i és d'aquells llocs que no t'hi pararies mai, si no fos anant amb en Pep.
Un xai moltgustos que ens ha donat força per arribar a la destinacio.
Abans haviempassatpelpoble de Ait-Ourir, on hi viu aquell xicot que varen condemnar per haver escrit a l'escola: "Déu, pàtria i Barça". Desconec com ha acabat.
Prop del coll dels Atlas que hqviem de travessar, ens hem parat a trepitjar neu; feia gràcia de fer-ho al Marroc, a un parell de dies d'entrar al desert.
En Pep té amics a tot arreu i te'ls vas trobant a mesura que vas fent cami. A la Kashba de Ouarzazate, que hi hem arribat quan fosquejava, el coneixen per "el doctor", i només senties gent que el cridava per aquest sobrenom.
Hem arribat a l'hotel de ben fosc i la impressio des de fora, a la nit, no és la mateixa de quan entres. Em fa l'efecte que ens hi trobarem molt bé.

Tercer dia a Marraqueix

Hem acabat el dia amb el resopo de desprésde la Missa del Gall, una missa ambmoltes sorpreses. En Pep em comentava que s'hi havia trobat comsi fosal Senegal.
De fet ha durat un parell d'hores, amb cantarulles a càrrec d'un cor de gospel un xic desafinat, sobretot quan s'hi afegien els homes. L'evangeli l'han escenificat, com si ens trobésim en una representacio dels pastorets, i a les ofrenes han sortit quatre noies de color amb molt de ritme i de bon veure.
Després del llarg viatge d'ahir, avui només ens hem bellugat per Marraqueix; al mati hem visitat l'antic palau reial i la Menara, i a la tarda hem fet una volta en carrossa, i ens hem deixat caure a la plaça, abans d'assistir a la Missa del gall.
Hem dit adéu a Marraqueix perquè demà ja sortim capa Ouarzazate, i iniciem el trajecte que ens portarà fins a Fes.

Segon dia a Marraqueix

Es tractava de llevar-se aviat per anar a veure l'Atlàntic. La destinacio era Essaouira, una ciutat molt turistica i amb un port pesquer molt dinàmic.
Més o menys uns dos-cents quilometres de carretera en mal estat, que es troba en obres per convertir-se en autoviq.
La primera parada, tret d'una de tècnica, ha estat d'allo més turistica en el sentit més ridicul del terme, i ha consistit en fotografiar unes cabres enfilades a dalt d'un argan (una espécie d'olivera tipica d'aquesta zona), pero que mirat en positiu ha servit perquè en Pep ens expliqués el per què de l'oli d'argan.
Lligat amb aquesta parada ha vingut la segona, on hem visitat una cooperativa de dones, solteres i vidues, dedicades a l'elaboracio d'oli, per menjar, pero també d'engüents diversos.
Al port d'Essaouira entra peix en tot moment, molt peix blau, pero també algunes altres espècies, sempre amb molta gent bellugant-se amunt i avall, res a veure amb el que estem acostumats a casa nostra.
Els xiringuitos del costat del port, amb peix acabat d'arribar, es barallaven per atreure els comensals. Tauro, sardines; calamarcets, gambes i peix de Sant Pere, un bon assortit per preparar la tarda, amb la panxa satisfeta.
Hem visitat la Medina abarrotada de gent, comprant i venent... aprofitant les primeres hores de la tarda, abans no ens enfiléssim al cotxe per iniciar el cami de retorn.
Per sopar un altre plat tipic, i ja en van tres. Demà visitarem bé Marraqueix i buscarem una església per anar a la missa del gall.

Primer dia a Marraqueix

Primera cronica des del Marroc, amb problemes amb el teclat, sobretot en vocals accentuades, i primer dia al Marroc, amb una arribada relaxant, sense sorolls ni presses. un dinar de benvinguda i a la tarda a la Medina, plena, aixo si, de color i parades, amb un amunt i avall de motoretes i bicicletes. Hem acabat a la plaça més fqmosa del pais, de la capital turistica del Marroc. Ha estat un bon llami per a un viatge de somni.

Una reflexió per al nou any

Entrem a la setmana de Nadal que, encara que desdibuixada i en certa manera desnaturalitzada, continua essent per a molts creients, una setmana de pau, d'amor i de fraternitat. Per als que tenim fe, és la imatge més evident de la humilitat que tan sovint ens falta, de la capacitat de posar-nos al servei dels altres, sense egoisme ni supèrbia. És el moment de desitjar la felicitat dels altres i contribuir-hi dins les nostres possibilitats.
És per això que en aquest post, que és el número 1.200 del meu blog, voldria transmetre aquest missatge de servei, estima i col·laboració amb els menys afortunats, amb els malalts, els que sofreixen, els que amb prou feines arriben a final de mes, i els que viuen sols sense que ningú en tingui cura.
Voldria fer, també, ara que s'acaba l'any, una reflexió perquè ajudés a afrontar el nou any amb un esperit diferent al que ha presidit en aquest i els anteriors, a les persones que treballen professionalment o de manera voluntària, a informar i tractar els temes d'actualitat de la nostra vila.
Seria desitjable que es pogués corregir aquest mal vici d'afirmar sense contrastar la notícia; d'acusar sense tenir proves, i de buscar el sensacionalisme sense pensar en les conseqüències que tot això pot comportar, si és que no es busca predeterminadament.
L'actitud, aquests darrers dies, de responsables i col·laboradors de la revista L'Agenda, i d'algun col·laborador de Ràdio Arenys, no fan cap favor a la gent ni a la vila d'Arenys de Mar. No és un problema d'informació, sinó de desinformació. No és un problema de crítica, que sempre consideraré saludable vagi a favor o en contra la meva persona, sinó un problema de mal ús dels mitjans de comunicació i de falta al codi deontològic.
El contingut de bona part del darrer número de L'Agenda, és una mostra del mal fer d'alguns dels seus redactors. No es pot difamar a la lleugera sense valorar les conseqüències d'un error en el plantejament o la informació. És molt greu acusar l'exalcalde i l'actual alcalde d'implicats en una possible corrupció, quan es tracta de diligències per un contenciós administratiu, provocat per la denúncia d'una persona a qui judicialment se'l va condemnar a enderrocar les edificacions que havia fet en sol no urbanitzable, i que l'actual alcalde va fer executar.
No saben o no preveien el mal que podien fer i han fet a la imatge de les persones difamades i a la de la nostra vila? No vull pensar que sigui de mala fe, però els fets m'ho posen difícil.
Per què en un altre article de la revista, arran d'unes declaracions de l'Intercomitè de l'Ajuntament, es diu, en boca del representant sindicalista de CCOO, el senyor Antoni Cubel, que l'actual govern municipal podia haver denegat la pròrroga de la vida laboral del Secretari de la Corporació, quan això no és cert ja que la pròrroga es va realitzar en el mandat anterior, i a més l'alcalde no pot denegar un dret al funcionari, a no ser que hi hagi una causa raonada que pugui anul·lar aquest dret?
Si això no se sabia, no costava res a demanar-ho, però el pitjor de tot és que, posteriorment he parlat amb el senyor Cubel, i m'ha negat haver fet aquesta afirmació. Què pretén la gent de l'Agenda? informar o llançar porqueria sobre la gent?
Desitjaria que tot això es tractés d'un mal son, i que ens despertéssim i ens trobéssim davant de L'Agenda, amb informació veraç i contrastada, amb crítica profunda de la gestió del govern municipal, que ens servís per recapitular i corregir allò que estem fent malament, però que poguéssim explicar el per què de les coses.
Si L'Agenda continua en aquesta línia, el seu futur serà gris i trist, per als seus redactors, per als seus lectors, per als seus anunciants, i el que és més preocupant, per a la imatge de la nostra vila que no es mereix un tracte com el que està rebent.
Avui, al programa El Dominical de Ràdio Arenys, que dirigeix el president de l'AIA, editora de L'Agenda, he tingut l'oportunitat de parlar i deixar clar quina era la veritable versió de la notícia. Confio en la professionalitat del senyor Enric Sierra, perquè es faci justícia i s'esmercin per recuperar l'honorabilitat dels qui mai havien d'haver estat difamats.

Un concert accidentat

Avui a Arenys de Mar hi havia una marató de concerts. Ja se sap que quan arriba el Nadal, els concerts corals es prodiguen, i a la nostra vida, amb vocació coral i musical en general, hi ha tres concerts que han esdevingut tradicionals: el que organitza la Ràdio municipal, amb la Raquel Xiberta com a protagonista, el concert de la Coral Esperança, i el del Cor l'Aixa, que una vegada més comparteix amb el Cor Infantil de l'Escola de Música d'Arenys de Mar.
Un any més hem assistit al concert del Cor l'Aixa per poder veure i escoltar la nostra filla, i també al Cor l'Aixa que tants bons moments ens ha deixat. Avui, però, ha sortit tot una mica al revés i ens hem quedat amb les ganes. M'imagino que és allò de que quan una cosa falla, tot surt malament.
Al vici arenyenc de començar els concerts més tard del compte, avui s'hi ha afegit una colla de minuts més. Després del concert hem sabut que era per problemes amb el teclat; un teclat que ha desgraciat bona part de la interpretació del Cor Infantil, sobretot la peça de Bach, que si hagués aixecat el cap, no l'hauria reconegut. Una llàstima perquè el poc que arribava de les veus blanques sonava prou bé.
Ja d'entrada s'han presentat excuses per l'oblit del programa de mà, però aa ixò entremig del conjunt d'incidents, no hi hem donat importància. Jo només pensava que hauria estat millor prescindir de l'acompanyament musical, i desitjava que el concert de demà a Caldetes es fes amb un altre aparell.
La interpretació del Cor l'Aixa tampoc ha estat al nivell que ens té acostumats. Els fragments de la missa de Rossini no han brillat de la manera que els vàrem poder escoltar aquest estiu, ni tampoc estava prou segura la peça de John Rutter. D'alguna manera la nadala el noi de la mare, ha salvat el concert, que ha acabat un Mendelsohn dubitatiu i el bis de la nadala.
Sigui com sigui, el Cor l'Aixa i el Cor Infantil de l'EMA ens han felicitat i desitjat les bones festes, amb la manera que ens tenen acostumats, encara que el resultat no hagi estat el desitjat, els volem agrair l'esforç i dedicació, i esperem poder-ne gaudir molts anys més.

Àpats de Nadal

Aquests dies són dies de dinars o sopars d'empresa, d'amics... i s'acaben amb els àpats familiars. Es menja molt i també es parla, es discuteix i es gaudeix de l'amistat, de la companyonia, de l'amor familiar...
Es fa perquè toca, però no sé si això s'ha de considerar negatiu o positiu, ja que m'imagino que hi ha gent per a tot, els que s'hi senten obligats i els que ho esperen de fa temps. El més important és aprofitar l'avinentesa per millorar les relacions, fer-les més positives, més interessants, sense que això vulgui dir que no es pot fer xerinola i passar-s'ho bé.
Personalment no sóc massa aficionat als sopars, però també hi ha ocasions en què ho valoro i m'agrada participar-hi. Avui, per exemple, em fa il·lusió poder compartir taula amb persones que potser desconec, o si més no tinc poc tractades, i que els uneix la il·lusió per aprendre, aprofitant les oportunitats que se'ls presenta, i em sento orgullós d'haver pogut contribuir en fer-ho possible, gràcies al treball i el saber fer de persones com la Isabel Artero, que engresquen i fan venir ganes de continuar estudiant i aprenent l'ús de les tecnologies de la informació i comunicació.
Sigui espontani o estudiat, és bo aprofitar l'avinentesa per desitjar bones festes a les persones amb qui hem compartit part del nostre temps, laboral, familiar o d'esbarjo.

No tot és el Congrés de diputats

"Un grup d'inversors de Catalunya liderat pel Consorci de Turisme de Barcelona i Catalana d'Iniciatives ha llançat una oferta al Grup SAS per fer-se amb el 25% del capital de la filial Spanair SA, una oferta que es podria ampliar fins el 80 per cent. Les administracions i l'empresariat català esperen que l'operació porti lligada la decisió de convertir l'aeroport del Prat en un hub (centre de redistribució de vols) d'Spanair."
Aquesta notícia, extreta del diari Avui, apareixia mig amagada en un dia en què el protagonisme es trobava al Congrés espanyol i l'aprovació dels pressupostos per al 2009. Uns pressupostos que han tirat endavant gràcies als vots favorables dels 25 diputats del PSC, una decisió que comportat molta crítica aquests dies, i que també m'hi he referit en aquest bloc.
El futur de l'aeroport de Barcelona és molt important per a l'economia del nostre país. Si ens quedem en un aeroport de segona, estarem posant molts obstacles per al desenvolupament econòmic. És cert que el futur del finançament és clau per a Catalunya, però no podem oblidar-nos de les infraestructures.
Segons informa el diari Avui, el grup Catalana d'Iniciatives està controlat per l'Ajuntament de Barcelona i l'Institut Català de Finances amb un 25 per cent conjunt, al qual cal sumar-hi la participació d'una vintena d'empreses privades.
Tot fa pensar que si l'operació acaba fent-se, haurà estat un jugada per reforçar el paper de l'aeroport de Barcelona, i per tant de Catalunya dins el món aeronàutic.

No ens equivoquem!

Si anem marejant la perdiu no aconseguirem que la gent ens cregui, ni ens valorin la feina que fem, ni les hores que hi dediquem. Tot això serà una culpa compartida, perquè no som capaços de separar el gra de la palla. I quan dic culpa compartida penso en els governs i en les oposicions, i també en els mitjans de comunicació. Tots hi participem i caldria que hi reflexionéssim.
Avui llegia la notícia sobre la invitació del conseller Saura perquè els comandaments dels Mossos d'Esquadra assistissin a una conferència que donava sobre la modernització social i ecològica de Catalunya. Segons la premsa els comandaments dels Mossos d'Esquadra estaven obligats a assistir a l'acte del conseller, segons Interior es tractava d'una directriu perquè hi assistissin, i els grups parlamentaris de CIU i PP demanen la dimissió del conseller.
No vull pas dir que no tingui importància, però tots plegats acostumem a posar-ho tot al mateix sac. A vegades perquè hi ha intencionalitat, però sovint per frivolitat inconscient.
També ens passa a casa, a l'Ajuntament, on ens podem trobar que un Ple dels pressupostos es recordi més per la secció de precs i preguntes. Un Ple on s'han aprovat temes importants per unanimitat o sense vots en contra, i en canvi hi ha hagut picabaralla en les preguntes i respostes del final del Ple. Ara només faltarà veure quina és la crònica que en fan els mitjans de comunicació. Espero que estiguin a l'alçada i prioritzin els temes importants per sobre dels anecdòtics. Nosaltres ja tenim tema per reflexionar-hi.

La vida alliçona

M'ho va explicar l'altre dia quan ens vàrem retrobar després d'un parell d'anys ben bons. Havíem congeniat molt durant els anys d'Universitat. Encara que érem molt diferents, hi havia una certa sintonia que ens ajudava a entendre'ns i a passar bons moments, no pas d'esbarjo, sinó de reflexió, de debat... a tots dos ens agradava molt xerrar.
Després de la Universitat ens vàrem distanciar, però de tant en tant coincidíem, mentre vivia a Vic. Ara feia temps que no l'havia vist, i em va agradar trobar-me'l, encara que fos en un enterrament, com acostuma a passar.
Vàrem parlar de moltes coses, de què havia fet darrerament, de la seva família i dels amics comuns. Em va comentar que en Roc i en Mauri, darrerament se'ls veia junts. Tots dos feia molts anys que es coneixien i havien passat moments de tot. Per un temps varen formar part de la mateixa colla, fins que en Roc se'n va atipar i va marxar i es va ajuntar amb la colla d'en Segimon, que feia pinya amb en Víctor i en Joan.
Des de llavors les relacions entre en Mauri i en Roc varen ser tenses i tothom se'n ressentia. És per això que la notícia que tornaven anar junts era una sorpresa, i encara ho era més el motiu del retrobament.
Sembla ser que hi va haver problemes amb una empresa que els va afectar tots dos, i va ser la manera de què es trobessin a l'hora de decidir com ho farien per recuperar el que els havia estafat aquella empresa. És allò de que no hi ha mal que per a bé no vingui.
A l'empresa no se li va posar gens bé ja que, com és natural, preferia tenir-los enfrontats per aconseguir sortir-se'n i no haver de retornar-ho tot.
Mentre en Pep m'ho explicava, pensava que la vida és imprevisible i que en el moment menys pensat les coses es tomben i allò que era blanc ara és ben negre, i encara una cosa més interessant, que ve a ser una lliçó de la vida mateixa: en castellà diríem "a rio revuelto, ganancia de pescadores", que acompanyaríem d'un altre refrany: "li va sortir el tret per la culata".
Vam continuar parlant de molts altres fets i anècdotes, però jo no em treia del cap la idea que una consigna equivocada podia provocar efectes contraris als desitjats, no sé si per incompetència, ignorància o mala fe.
Quan ens acomiadàvem li vaig dir que desitjava que no esperéssim tant temps a retrobar-nos, i sobretot que no fos en aquelles circumstàncies.

Ui!, quina por

Aquesta tarda s'ha reunit l'executiva del PSC per decidir si votarien favorablement els pressupostos de l'Estat per a l'any 2009. Una votació que tenia a tothom pendent per veure si serien capaços de votar-hi en contra, en desacord amb l'actitud del govern de Madrid en el tema del finançament. Una votació de la qual tothom coneixia el resultat, però que esperaven que ho diguessin la gent del PSC.
Algú creia que els 25 diputats del PSC a Madrid votarien contra els pressupostos? Em voleu fer creure que hi ha gent tan innocent pel món? No, ningú s'ho creia i per tant tampoc ha sorprès a ningú.
Des de l'executiva ens diuen que al marge del seu suport als pressupostos, si veuen que el govern espanyol no mou fitxa per solucionar el problema del finançament, llavors... que es preparin! que es preparin per què? amb què els volen espantar? si fa anys que ens prometen coses i no compleixen res, ara hauran de canviar? que potser no es presentaran junts a les properes eleccions generals, quan no han estat capaços de formar un grup parlamentari propi? A qui volen enganyar?
Entenc perfectament la decisió de votar a favor dels pressupostos; el que no entenc és que ho posessin en dubte! que fessin creure a la gent que podien no votar-hi a favor! Entenc que separin el problema del finançament de la votació dels pressupostos, però això ho han de dir des del començament, perquè ara hi ha gent que s'ho va creure i s'han sentit enganyats (els més innocents i fidels).
Si no som capaços de dir les coses pel seu nom, donant la cara i totes les explicacions que calgui, no aconseguirem que la gent es cregui res del que fan els polítics, i la desafecció, que està tan de moda, serà cada vegada més gran i preocupant.
Per què no ens diuen l'estratègia que seguiran? quin serà el nou pas? o anem junts o no hi tenim res a fer, i si no vigilen aniran deixant amics pel camí, fins a quedar sols. La memòria històrica els hauria de fer veure el perill en què poden caure. Hi ha camins que no tenen retorn.

Ni una volva

Es tractava d'anar a Vic a veure la família, ja que era el darrer cap de setmana que podíem abans de les festes de Nadal. Els homes del temps pronosticaven nevades a l'interior de les comarques de Barcelona, per sobre dels 400 metres, i Vic està gairebé a 500.
Havíem anul·lat l'anada a Cantonigròs, que es troba a 1.000 metres, perquè suposàvem que hi podria haver problemes de circulació, i per tant ens quedaríem a Vic. Els meus fills i senyora, esperaven poder veure nevar, una assignatura pendent tot i haver estar vivint set anys a Vic.
Ni una volva, ni cap intenció de nevar; un dia gris, a uns 4º de temperatura, amb una plana envoltada de muntanyes amagades pels núvols baixos. Un bon dia en família, al voltant de la taula, tot fent-la petar, i de tant en tant mirant de reüll la finestra per si el temps canviava.
Hem marxat i ens hem quedat amb les ganes de veure com els flocs de neu queien a les teulades i camps del voltant, tot pensant que encara hi ha tot l'hivern per endavant, amb l'esperança que un dia o altre tinguem l'oportunitat de veure el nostre paisatge cobert de neu.
Feia un parell d'hores que havíem arribat a Arenys de Mar, quan ens han trucat des de Vic: començava a nevar. Una altra vegada serà!

Les dues cares de l'estat rus

La victòria de Ksenia Sukhinova em porta a parlar dels canvis que hem viscut de la imatge russa en molt pocs anys. Recordo la Rússia de la poderosa URSS, quan el món es dividia en dos grans blocs, junt amb els EUA. La impressió que tenia era que es tractava d'una gran potència, una gran rival dels EUA, la líder del bloc comunista que tenia controlats tots els seus estats satèl·lit, en un ordre econòmic que, des del bloc capitalista, se'ns venia demoníac.
Amb la caiguda del mur de Berlin la imatge que vàrem arribar a veure va ser la d'un país hipotecat per massa anys de falsedat, de voler aparentar el que no era, i amb una incapacitat per resituar-se en un món globalitzat on la població no tenia recursos ni il·lusió per compartir una Europa vital amb un conjunt d'estats que de mica en mica anaven traient el cap.
Ens trobàvem amb una Rússia decadent, amb una pobresa molt marcada. Una Rússia que vaig visitar i que en vaig sortir impressionat per la tristor dels seus ulls, d'uns homes i dones derrotats i sense il·lusió.
Un Putin desconcertant, sorgit després d'uns presidents dèbils i sense imaginació, ha estat capaç de capgirar la visió exterior d'un estat que ha passat de ser un simple espectre a demanar tenir el lloc que sempre havia ostentat. Un país que vol convèncer que continua essent una potència mundial i a qui s'ha de tenir en compte.
La pregunta que ens fem molts és la de com estarà vivint aquesta nova situació la població silenciosa. Si poden confiar o no en el nou estat, en els nous dirigents. El tennis femení ha donat figures reconegudes, a vegades més pel seu físic que no pas pel seu nivell esportiu. Ara he vist que la nova miss món 2008 és la representant russa, en un certamen que per alguns és caduc, però que en el fons continua reportant molts diners i que en un món capitalista globalitzat com el nostre, difícilment desapareixerà.
Quina Rússia tenim i quin és el seu futur? la dels submarins mortals? la de l'ocupació de Georgia? Haurem d'esperar els propers anys, i també el paper de l'Europa comunitària i la seva influència sobre els països de l'antic bloc comunista, i el nou govern del EUA amb un Obama que caldrà seguir de prop, per comprovar si representa una nova manera de fer política, sobretot en el seu vessant internacional.

Una vetllada de reflexió i debat

Hem parlat de filosofia, de religió, de cultures, d'immigració, de convivència, d'educació... ha estat una xerrada relaxada, que ha començat tot menjant el caldo i ha continuat després del cafè i el te. No hi havia pressa i en canvi moltes ganes d'escoltar i exposar les opinions que teníem sobre els diferents temes que han anat sorgint, de manera desordenada, però en profunditat.
Ha estat, en definitiva, una excepció, una pausa en aquesta agitada vida que ens han muntat i on ens hi desempalleguem com podem; un moment per reflexionar a partir de les aportacions de la persona convidada, i un exercici per treure a fora tot allò que a vegades portem mig amagat.
També hem parlat de la sortida de vacances, i ens ha portat uns llibres amb imatges i mapes del país a visitar. Avui era divendres, un diumenge per al nostre convidat, i per tant un dia especial de pregària. El fet religiós ha anat sortint al llarg de la vetllada, i es podia veure com el nostre hoste era profundament religiós i un amant de la filosofia.
Ens ha manifestat que li agradaria crear un grup de debat sobre les religions, i s'ha referit en més d'una ocasió als seus mestres, de Manresa, de Còrdova. Hem quedat que ens retrobaríem a la tornada, i d'aquesta manera li explicaríem el viatge i li retornaríem els llibres.