Halloween o castanyada?

Trobo que enguany no es parla massa de la disjuntiva Halloween/Castanyada, potser perquè no he estat a l'aguait, o bé perquè cadascú ha optat pel que prefereix. També és cert que les modes les acostuma a portar el màrqueting. On hi ha possibilitat de fer negoci, es planta la tenda i el que menys importa és saber si és tradicional o arribat de fora.

Aquest vespre, quan tornava a casa, he vist un grup força nombrós de joves, nens i nenes, davant del portal. La M. Àngels els donava caramels o galetes, i ells, disfressats, agraïen el detall. De seguida m'he imaginat casa seva, coneixia alguns dels vailets, i estava segur que menjarien panellets i castanyes. A la Riera, la castanyera hi tenia una bona cua, tots i totes estoicament aguantat el fred que hi feia.
Serà doncs que mantenim la tradició de la castanyada, i incorporem el halloween. Un no treu l'altre sinó que els podem fer conviure. Mantindran aquests nois i noies la "tradició" de sortir cada any a demanar caramels per les cases? I els panellets i castanyes se'n continuarà consumint? A casa el halloween no ha tingut èxit, i de castanyes i panellets, em sembla que jo sóc qui més en menja, però anar a casa l'àvia a fer els panellets, és tota una tradició que no pot faltar cap any. I a Vic hi anirem a fer la castanyada, a torrar-les a la llar de foc. Si fa un dia gris i fred, semblarà més verídic; si podem anar-hi a cos de camisa, serà culpa del canvi climàtic.

Ibarretxe, Foro Ermua, 11 M, Dignidad y Justícia...

Ibarretxe seurà al banc dels acusats perquè l'any 2006 va mantenir contactes amb Batasuna. Mireu ja no sé què dir ni pensar. Probablement hi ha motius formals per portar a un president de govern a judici per una causa com aquesta, però jo no entenc res.
Continuo escrivint pensant més en el cor que no en el cap, i em vénen a la memòria tot tipus de situacions delictives, d'alta repercussió, i també les sentències corresponents. Coincideix en el temps amb la sentència del judici pels fets de l'11 M, una altra dimensió.
Ens trobem amb dos fets que no tenen res a veure, però que han estat causa de molta atenció i tensió de la població espanyola. Aquest segon cas es tracta de conèixer la sentència contra unes persones que varen assassinar prop de dues-centes persones. En el primer estem parlant d'unes converses que pretenien trobar la manera que la banda terrorista deixessin de matar.
Es penalitza el diàleg, l'interès per acabar amb les morts. És il·lícit? Per altra banda estem esperant poder conèixer si l'estratègia electoral del PP, l'any 2004, els va fer llufa. Si finalment renuncien a la teoria de la conspiració, podrem pensar que també es fa en situació preelectoral, pensant en les eleccions generals de la primavera.
Però hi ha un altre judici que fa una mica d'angúnia, suposo que pel desconeixement del país, les seves lleis, els seus governants i jutges. Em refereixo al Txad, on uns treballadors d'una línia aèria es veuen implicats en una operació que es creu fraudulenta.
I no em vull deixar la gent del Foro Ermua i de Dignidad y Justicia, que m'imagino hi deu haver gent senzilla, sincera i humana, però que no s'adonen de la manipulació que pateixen inconscientment.
Tot plegat, nois... fa mala olor.
Ramon, cada dia la llista és més gran.

Té la passa

Vés quines coses de parlar! si ja ho sé, tot i que ara em sembla que no es diu tant. Potser aquí s'estila menys que allà a Vic. Avui més d'un hi havia caigut, llavors immediatament parles de "la passa". No cal ser metge o treballar al CAP, el veredicte és automàtic.
Això és extrapolable a moltes situacions. Em refereixo a converses on fàcilment es sentencia, que coneixes un cas i ho generalitzes.
Però hi ha una altra "passa" que fa molt temps que dura i avui en parlava l'expresident Pujol. De fet Pujol parlava més aviat d'intoxicació, però sigui una cosa o l'altra la veritat és que ja fa massa temps que dura. Sempre que es presenten eleccions, se'ns diu que es tracta de campanyes electoralistes; que anar en contra de Catalunya porta vots a la resta d'Espanya. Hi són polítics i sobretot periodistes, diaris, emissores de ràdio.
També és cert que nosaltres hi hem ajudat moltes vegades, sobretot quan regna la calma, llavors surt el graciós de torn i ens complica l'existència.
Pujol parla dels problemes de Rodalies i es queixa que es culpi al govern català quan la competència és del govern estatal. Fins i tot quan algú podria pensar que potser és cert que les inversions estatals en infraestructures a Catalunya han estat escasses, va i es decanta per criticar el govern català de no fer bé les coses.
No sé si es pot considerar una "passa", però en tot cas podríem parlar d'un mal crònic del qual no ens podem desprendre'n fàcilment.

498 nous beats

Des d'avui comptem amb quatre-cents noranta-vuit nous beats, màrtirs del segle XX, que segons el Sant Pare, es tracta d'una mesura per avançar en la reconciliació. Un fet que alguns posen en dubte i d'altres ja no ens ve de nou, perquè està en la línia del camí que va emprendre l'església institucional des de l'arribada del Papa Joan Pau II.
Molta gent ho ha dit millor que jo, però permeteu-me només una petita reflexió: per què només s'ha recollit el llistat de víctimes en temps de la República i no s'hi ha afegit aquelles persones martiritzades per la dictadura de Franco? També va passar en el mateix segle XX. En què consisteix la reconciliació? En continuar acceptant que els dolents eren els defensors del govern democràtic, sorgit de les eleccions, i que els bons són i han estat els que es varen alçar en un cop d'estat?
L'Església catòlica institucional no vol reconèixer la seva implicació i defensa d'una part, la que va ostentar el poder després del cop d'estat, per por a reconèixer les pròpies misèries. Aquesta actitud no li fa cap bé, i aquelles persones que encara creiem en el valor de les paraules de l'evangeli, fa que ens sentim avergonyits per unes persones que ja no podem considerar els nostres representants, els nostres líders espirituals.
No voldria que del meu escrit es fes la lectura que no tinc en consideració el patiment de les persones a qui s'ha proclamat beats i beates, sinó que m'agradaria que posats a proclamar beats, també es tingués en compte a les altres víctimes, que hi tenen els mateixos drets, i potser entendríem més allò de la reconciliació. Diuen que la història l'escriu el guanyador, i això és prou significatiu per poder entendre tot el que passa. A l'Església jeràrquica li convindria una injecció d'humilitat i acceptar que són homes i els homes ens equivoquem moltes vegades.
Si heu seguit la notícia no sé si us n'haureu adonat, però també en això som diferents. Un altre motiu?...

Èxit de participació

Després de la trobada d'aquesta tarda al Calisay, amb les entitats i associacions sense ànim de lucre d'Arenys de Mar, només se m'acut dir que ha estat un èxit de convocatòria, i el premi correspon a les entitats que han respost amb la seva assistència i participació.
M'he entretingut a mirar la secció "Entitats" del web municipal, on hi consten 84 entitats, per poder calcular el percentatge d'assistents. He comptat totes les entitats no esportives, ja que aquestes no estaven convocades, sumant fins i tot aquelles entitats que no han actualitzat la seva pàgina des de 2004, i me n'han sortit poc més de cinquanta. Si tenim en compte que s'han inscrit a la jornada un total de 39 entitats, estaríem parlant d'una gran participació.
Quant al contingut de la trobada encara és massa aviat per analitzar-ho tenint en compte que ens hem dividit en grups temàtics i s'hauran de sintetitzar les conclusions, però els comentaris que es podien sentir al final de la jornada eren positives, agraint l'oportunitat d'haver pogut reunir en un mateix espai el conjunt d'associacions que treballen el lleure, des del compromís social, cultural i juvenil.
Apostem pel diàleg amb les entitats per treballar per Arenys. Una estreta relació entre la ciutadania organitzada i el govern municipal és la garantia per poder créixer socialment.

Convocades les entitats

Demà hi ha programada una trobada de les entitats i associacions sense ànim de lucre d'Arenys de Mar. Serà la primera trobada general d'entitats del mandat 2007-11, i cal esperar bona resposta i una bona feina.
La vida associativa és important a la nostra vila, amb un bon nombre d'entitats, dels quals una bona colla són ben actives. Tot això es tradueix amb una agenda d'activitats ben fornida. Activitats que acostumen a comptar amb un públic fidel, però que entre tots hem d'aconseguir augmentar el nombre de participants, incorporant nous públics.
Però la vida associativa no té com a única finalitat l'organització d'actes, sinó que ha de servir de plataforma per a la formació de nous ciutadans compromesos amb el seu govern i la vida en societat.
A Arenys també hi funciona una plataforma o federació d'entitats que, sense grans pretensions, ni grans formalismes, pretén interrelacionar diferents entitats, i treballar conjuntament projectes més amplis dels propis individuals, projectes de vila. Crec que és una bona tasca que caldrà potenciar i, si és factible, ajudar a que es pugui ampliar el nombre d'entitats incloses.

Es necessiten magistrats per Tribunal

Ja sé Ramon que no fa gaires dies que en vaig parlar, però no me n'he pogut estar. He llegit que el Partit Popular vol recusar tres magistrats, que sumats amb els dos recusats pel Partit Socialista i els dos decantats pel propi Tribunal Constitucional, deixen un Tribunal de circumstàncies i caldrà posar anuncis als diaris, a veure si trobem magistrats a l'atur que s'apuntin.
Ahir també parlava del cas de l'agressió a una noia equatoriana, i avui s'ha conegut la resolució del jutge encarregat del cas: lliberta provisional sense fiança. Una decisió que no agradarà a la gent, perquè l'agressió va quedar enregistrada i s'ha pogut a tots els canals televisius i, com és conegut, els fets que no es veuen no existeixen.
El que molesta més, segons els comentaris que sents o llegeixes, és l'actitud de l'agressor davant les càmeres. Una actitud prepotent i burleta que encara ha encès més els ànims. Què hauria passat si l'escena de l'agressió no s'hagués enregistrat, o si més no, no s'hagués difós tan fàcilment?
Resultarà que la culpa de tot plegat està més en la manera de parlar-ne que no pas en la pròpia acció?
Precisament ara mateix, al programa "La nit al dia" de TV3, estan parlant del tema i comenten el fet de la dimensió que de l'agressió han fet els mitjans de comunicació. S'han vist imatges de grups de fotògrafs i periodistes empaitant l'agressor i també a la víctima. Ve a ser més o menys per on anava.
No sé com anirà la dimensió diplomàtica, amb la intervenció del cònsol i de la mateixa ministra de Relacions Exteriors, però seria desitjable que els fets servissin per reflexionar si la societat que entre tots estem dissenyant és la millor possible, o bé caldria anar a fons en inculcar l'esperit cívic de la gent. No sé si l'assignatura d'Educació per a la convivència és la solució, però com a mínim hem d'acceptar que calen moltes esforços per garantir una educació que tingui en compte els principis més elementals per a la convivència. Busquem-li la figura que més ens agradi, però no ens quedem amb els braços creuats. I, per retornar al tema inicial, no ens fiem gaire dels magistrats a l'hora de seguir l'exemple; de moment tenen molt per aprendre, o són els polítics que ho emboliquen tot?

Una imatge val més que mil paraules

Una imatge val més que mil paraules, una afirmació que podríem aplicar als fets ocorreguts als Ferrocarrils Catalans, i que s'han pogut veure per televisió i Internet. Us haig de dir que les imatges em varen ofendre i indignar. No puc entendre comportaments salvatges com aquest. No em serveixen excuses de borratxeres, encara que legalment puguin servir per alleugerir la pena; probablement són estratègies ben apreses, o consignes de la defensa. Els jutges sabran quina és la pena adequada, d'acord amb les lleis actuals, però les imatges no han deixat indiferents a ningú.
La mateixa escena, sense imatges, per més bé i detallada que s'hagués explicat no hauria tingut els efectes actuals, i ves a saber si no hauria condicionat de manera diferent a qui ho han de jutjar. La pregunta és immediata: qui ho dóna? a qui interessa? en què condiciona? És bo donar aquesta informació? em reitero: una imatge val més que mil paraules.

Rodalies i AVE es fan la guitza

Reconec que no sóc gens original i que m'apunto al tema de moda, el tema que avergonyeix a uns i no deixa ben parat als altres. La situació caòtica de Rodalies fa pensar a més d'un, i adonar-nos que la gestió pública del nostre país no és bona.
He seguit de lluny els esdeveniments, però he pogut escoltar algunes declaracions de persones afectades pel tancament d'una part dels trens de rodalies, i em quedo amb qui comparava l'AVE amb la xarxa de rodalies, i em faig la pregunta: algú ens va preguntar si preferíem l'AVE a una bona xarxa de rodalies?
No és una discussió nova, i per tant no és fruit dels problemes d'aquests dies, sinó que en tot cas ara s'han generalitzat i no és estrany. No negaré els avantatges d'un tren ràpid per cobrir distàncies llargues, però no em negareu que l'àrea metropolitana, i fins a la segona corona, necessita una xarxa ferroviària de primer nivell, perquè és el mitjà de transport més concorregut, del qual depèn la gran majoria dels treballadors catalans.
La xarxa ferroviària és de mal substituir, i quan això es fa de manera precipitada, no pot ser bo de cap manera. La mostra és la disbauxa que s'ha viscut aquesta setmana, els retards, cues i emprenyamentes dels usuaris del transport públic.
L'abandonament del manteniment de la infraestructura del transport a Catalunya, per part del govern central, en allò que té competència, com és el cas de la xarxa ferroviària, i la poca contundència dels successius governs catalans per denunciar els greuges soferts pels catalans, expliquen la situació que ens trobem, i les dificultats de tocar res sense que provoqui problemes greus.
Explicar tot això ara és fàcil, apuntar-se a la crítica quan les coses van malament no té mèrit, però hi ha gent que ja ho havia denunciat i se'ls va acusar de poc moderns, de no saber valorar l'AVE. Si l'activitat inversora hagués estat al nivell que calia esperar, ara podríem compartir l'AVE i una xarxa modèlica de rodalies, sense entrebancs. Si em fan escollir entre un o altre, tinc clar cap on em decanto, però confio que a partir d'ara no hagi de privar-me de nous models, perquè els elementals no funcionen.

Els polonesos han dit prou

Els polonesos han dit prou i han sortit a votar a favor d'una alternativa de govern. Segons diuen els cronistes polítics, la Polònia moderna i urbana ha sortit en massa a votar contra el govern vigent, i el món rural, més fidel als germans Kaczynski han votat en un percentatge molt per sota. S'ha demostrat que la paciència té un límit i que el sistema democràtic és una arma poderosa contra el despotisme.
Si bé és cert que les notícies que han estat arribant des de Polònia els dos darrers anys deixaven molt malparats els germans Kaczynski, sempre pots posar en dubte la veracitat de les notícies o si més no la possible exageració dels efectes. Avui, després de comprovar el càstig tan important que els votants han infringit al govern, només pot entendre's a partir d'un govern dèspota com ens han vingut explicant els mitjans de comunicació.
M'agradaria haver seguit més de prop l'evolució política de Polònia des de l'època comunista fins ara. Si només hem llegit els titulars de premsa, sense entrar a fons en la notícia, coneixerem l'existència de Lecz Walesa, per la seva lluita durant el comunisme i més tard com a president polonès, i potser poca cosa més. Ara, amb els bessons Kaczynski, tornàvem a sentir notícies de Polònia, probablement per ser bessons i compartir el poder, però també pels mètodes emprats per mantenir-se al poder.
Voldria desitjar molta sort al nou Parlament; un bon pacte de govern, i una bona gestió pública en benefici de tots, i més especialment les persones més necessitades.

Raikkonen campió

Avui es decidia, al Brasil, qui seria el nou campió del món de la Fórmula U. Tot i que no he seguit gaire les retransmissions de les curses, sí que m’he anat assabentant de tot l’entramat de picabaralles al voltant dels corredors de la marca Mclaren, en Fernando Alonso i en Lewis Hamilton.
No acabo d’entendre que es parli de l’equip Mclaren, quan existeix no pas una rivalitat esportiva, que es pot mig entendre, sinó una antipatia i odi manifest. Si estàs en un equip has de fer el possible per fer-lo guanyador, i això passa per procurar ser el millor i col·laborar amb el company d’equip, o no?
El serial que ens han muntat l’Alonso i en Hamilton ha estat més notícia que les pròpies curses automobilístiques, i semblava que tot estava encaminat al cara o creu. S’han arribat a crear dos bàndols: els favorables a l’Alonso, i els contraris al campió espanyol. Al final, ni Hamilton ni Alonso, sinó Raikkonen.
Per als que no teníem cap preferència per l’Alonso, pel fet de ser espanyol, sinó més aviat ens molestava el seu caràcter, o potser hauríem de dir el que ens transmetia la premsa del seu caràcter, i que al mateix temps no teníem cap simpatia pel senyor Hamilton, perquè no el coneixem de res, ens ha agradat la notícia que sigui un tercer pilot el que s’hagi emportat el campionat. Un corredor d’un país petit i apreciat, i que la premsa, o això és el que a mi em sembla, n’ha parlat poc darrerament.
A més, però, tenim que la casa Mclaren s’ha trobat que amb la picabaralla entre els seus dos pilots, el campionat s’ha decantat per un pilot de l’adversari Ferrari. Un per l’altre la casa sense escombrar.
Aquí que cadascú en faci la lectura que vulgui, però els que no hi entenem, com ara jo, ens quedem recordant que la vanitat i la prepotència, a diferència del que podia arribar a semblar, no són unes bones amigues de viatge.

Cada dia és diferent

Anar a dormir havent viscut una experiència nova és un plaer, una sort que no sempre pots gaudir i quan això succeeix, no hi ha dubte que dorms més plàcidament. Normalment no es tracta de grans esdeveniments sinó més aviat són petites accions que et van enriquint com a persona i com a membre de la societat. A vegades són fruit de la casualitat, però en el fons són per a qui les busca, perquè de regals te'n donen pocs.
Avui he viscut una experiència agradable de gran responsabilitat, perquè per a les persones implicades es tractava d'un acte solemne i de gran compromís. Calia estar a l'alçada i donar allò que esperaven de mi. És complicat valorar-se un mateix i com a molt pots arribar al nivell de la percepció, que en el cas d'avui ha estat positiva. com també he rebut mostres d'agraïment sinceres.
És bo gaudir de situacions com aquestes perquè de moments amargants i difícils en vivim prou, encara que les dificultats no ens han d'espantar. La nota negativa... la girada d'esquena o la negació de la salutació d'una vilatana que prefereix culpar els altres en lloc d'assumir les pròpies responsabilitats. Això passa molt sovint, i en política és molt freqüent.

Un Tribunal en rebaixes

Ho pensava mentre tornava de Cantonigròs, escoltant Catalunya Informació: de qui ens podem refiar? a qui volen enganyar? Dues preguntes que ens podem fer molt fàcilment, només parant atenció a les notícies sobre el Tribunal Constitucional.
El que diré no interessarà a les persones que hi entenen, perquè no utilitzaré cap base jurídica i em deixaré influir per la lògica de qui no en sap o no hi entén, però estic segur que hi haurà gent que m'entendrà.
Fa un parell dies, o poc més, que llegíem la notícia del recurs a dos jutges del Tribunal, a qui se'ls considera de caire progressista (vol dir proposats pel PSOE). La notícia no era només el recurs, sinó les conseqüències, en el cas nostre, que tindria sobre la decisió a prendre davant els recursos contra l'Estatut català. (estem parlant de jutges, a qui s'ha de suposar lluny de qualsevol passió i subjectivitat).
Avui hem escoltat que el govern ha decidit recusar a dos magistrats del Tribunal Consitucional, que formen part del grup conservador (continuem parlant de jutges). Amb això tornaria a tenir avantatge el sector progressista. (en aquest punt torno a recordar allò dels tres poders independents, encara que mai he vist clara la independència entre els poders legislatiu i executiu, però amb tota aquesta moguda, la independència del judicial... on és? Si podem anar posant i esborrant, no hi veig la gràcia.)
Era tard i no tenia massa visibilitat, però tan sols resseguint les siluetes de les muntanyes que encerclen la Plana de Vic, em venia al cap quanta gent estava perdent el temps, en aquell moment, intentant esbrinar si això del Tribunal Constitucional té gaire sentit quan veus com es fan les coses.
El meu amic Ramon, que no hauria de llegir aquest post, segur que em faria saltar de l'escambell i defensaria allò que jo no sé defensar ni penso que s'hagi de fer. Aquesta és la virtut dels juristes, que saben defensar la cosa més indefensable.
El fet que es condicioni el resultat del recurs del PP contra l'Estatut català, a l'equilibri de forces entre conservadors i progressistes, i que la sort vingui donada per qui hagi recusat a més jutges del bàndol contrari, provoca que siguem més els que estem seguint aquesta espècie de sainet. Si el tema fos un altre, ja no figuraria a les primeres pàgines dels diaris. Aconseguiran que anem a dormir somniant en l'Estatut, el Tribunal Constitucional i en la senyora Maria Emília Casas. Jo intentaré anar a dormir, recordant la silueta de Cabrera (la del cabrerès).

No era Tona

Tenia el televisor obert i estaven fent un programa sobre records del passat, combinant imatges actuals i amb imatges d'uns quants anys enrere. Hem pogut veure Rupit, com era abans i com és ara... després imatges d'un poble molt familiar, que tractaven d'idenificar... és Tona, sí és Tona! però no, no era Tona, jo he conegut perfectament de quin poble es tractava: Cantonigròs. Precisament demà a la tarda hi seré. Però em pregunto per què ens han deixat amb l'error?
Imatges del passat que et refresquen la memòria. Es veia la rectoria i la plaça de l'església, des de les escoles, al costat del cementiri. A les escoles hi havia anat a veure cinema; recordo la pel·lícula "murieron con las botas puestas". També hi havia anat a festivals benèfics, i fins i tot recordo haver-hi actuat, cantant (Juanita Banana, a la neu...). La tómbola també era una tradició anual, en que tornaves a casa amb un bon grapat d'objectes i regals, que ara s'anomenen "pongos". Normalment els regals tornaven a la tómbola l'any següent.
I les classes de llatí. Llavors, a la missa, responíem en llatí, i jo, com a bon escolanet, anava a la rectoria perquè el senyor rector me n'ensenyés a fer-ho en llatí. La Rosa, pèl roig, tenia cura del rector, i es passejava pel poble amb un parell de gossos. No recordo bé els seus noms... "Lira", crec que un o una es deia "lira". N'hi havia un de blanc i l'altre ros.
D'això ja en fa uns quants anys i la Rosa i el senyor rector continuen a la rectoria, però en canvi la gent de Cantonigròs ha canviat força. La majoria dels estiuejants actuals, no corrien per Cantoni, com li diem abreviant el nom. Recordo les famílies Passola, Ribas, Molas - Can Rifà -, Prat... el senyor Prat, tot un senyor, i les ties Prat, les seves germanes. També em venen a la memòria els nostres veïns allotjats a Can Canal. La meva germana segur que recorda la frase "juguem a vacazz?" i també deu recordar el tip de córrer escales a munt, empaitada pel Sant Bernat de la família Valls. Anant una mica més enrere parlaria de l'Agneta, una dona amb caràcter i empenta, despatxant a la botiga apuntalant-se mig asseguda. Hi compràvem el pa, però també alguna verdura i fruita. El senyor Mariano, que ens portava a passejar en carro i amb el burro que teníem a davant de casa, a Cal Pastor.
Ja ho veieu, del reportatge de televisió he anat a parar al Cantoni dels anys seixanta. Avui encara pots trobar-hi famílies d'aquells anys: els Triadú, Villanueva, Pi, Mas, Bofill... encara que es tracta dels seus fills o nets. És una barreja de nostàlgia i orgull d'haver viscut uns anys especials, irrepetibles, però dels quals encara hi podríem aprendre alguna cosa.

La intel·ligència de blancs i negres

Quan llegeixes una notícia com la que passo a comentar, i a sobre veus que qui ho afirma és un premi Nobel, en aquest cas de Medicina, se't remouen totes les neurones. Segons James Watson, descobridor de l'estructura de l'ADN, les polítiques occidentals cap a l'Àfrica son ineficaces perquè es basen en que "la intel·ligència dels africans és como la nostra, cosa que contradiuen totes les proves efectuades".
És evident que no em dedicaré a discutir la veracitat de les proves realitzades ni del resultat obtingut, però segons quines afirmacions són molt irresponsables, sobretot quan es generalitzen. Un titular com aquest pot fer pensar a qui ho llegeix, si és blanc o blanca, que és més intel·ligent que qualsevol persona negre que es trobi pel carrer. No penseu que simplifico les conclusions perquè el dia a dia ens dóna prou exemples de simplisme constant en la majoria de relacions humanes.
Llegint la notícia pots pensar que s'està referint als negres de l'Àfrica que viuen en poblats separats de l'evolució normal del món més proper a l'Occidental. Continuant la lectura - haig de reconèixer que no li sé la història - veus que el personatge ha estat des de sempre polèmic, en parlar de temes relacionats amb la sexualitat, la política i la raça.
No cal dir que quan aquesta notícia la trobes en un diari digital on s'origina un fòrum d'anònims, el millor que pots fer és passar pàgina, cosa que ho he fet, perquè estic segur que hauria passat de la sorpresa i malfiança a la indignació, i això no és bo.

Dels escarments se n'aprèn

És cert que no tothom es planteja les coses de la mateixa manera, i per això davant d'un projecte no tens cap garantia que l'actitud serà la mateixa. D'entrada penses que tothom és professional i responsable, i que en tot cas serà qüestió de comptar amb gent més o menys preparada per aconseguir aquells objectius fixats.
També és veritat que no pots anar demanant complicitat absoluta, per la cara, perquè sí, però t'agradaria encomanar il·lusió i ganes de fer coses, i de fer-les bé. És fàcil entendre que tinguem ben apresos els nostres drets, però ens oblidem massa fàcilment dels nostres deures, i quan això es converteix en una norma, trencar-la costa Déu i ajut. Malgrat tot no hi ha excusa que valgui i s'ha de treballar per girar la truita, donant a cadascú el que es mereix, li agradi més o menys.
Què és més important la aptitud o l'actitud? No hi ha dubte que convé bones aptituds i actituds, però si ho hem de repartir amb què ens quedaríem? en un 50 a 50? Jo, potser em decanto sovint per les actituds. No és que no valori els coneixements o la intel·ligència, però sovint t'adones que en treus més profit d'una bona actitud que no pas de les genialitats de la persona, si no hi ha una bona disposició a treballar i sentir-se seu allò que s'està fent.
Avui em parlaven de la necessitat de tenir interès en conèixer allò que et podran demanar. Limitar-te a no fer nosa o a no portar problemes és del tot insuficient.
Cada dia aprens una cosa, ja sigui a les bones o a base de disgustos o emprenyamentes. Avui més aviat seria pel disgust en veure que la pura ganduleria pot fer que un projecte no funcioni bé, però dels errors se n'aprèn i dels escarments també. Perdones la incapacitat per fer bé una cosa, però difícilment ignores la desídia, i és llavors quan t'imposes ser molt més exigent.

L'Alguer, passat o futur

L'endemà d'arribar de l'Alguer et preguntes si forma part de la teva petita història o és també una escletxa cap al futur. La realitat algueresa no pot deixar indiferent al català convençut, perquè no es pot ignorar la història que tot ho marca, perquè hi ha uns vincles, encara que llunyans, que et remouen la teva pròpia identitat.
No si val a parlar del nombre de persones que parlen o entenen la variant algueresa del català. Em deia un company de viatge que mai hi ha hagut tants algueresos com ara, que parlin l'alguerès. En nombre absolut és cert, en percentatge segur que no passa el mateix. És allò de voler mirar el got mig buit o mig ple.
De totes les converses d'aquests dies, voldria comentar-vos la que es referia a l'actitud d'alguns catalans quan es desplacen fora del Principat, dins els Països Catalans. Dic d'alguns, però sempre he cregut que era de molts. Una actitud de certa prepotència o de creure's una autenticitat superior a la de la resta.
La ignorància és atrevida i això ho pots constatar prou sovint. A vegades és pura inèrcia inconscient, altres fruit de l'afany de sobresortir o la necessitat de trobar-se en un esglaó superior. La riquesa de les diferències lingüístiques del català al llarg del territori no sempre s'entén, i es jutja els altres a partir de la pròpia realitat i no en la diversitat com a fet real.
La meva estada a l'Alguer ha fet fora suposades imatges de realitats inventades, però al mateix temps m'ha produït tot un allau de noves imatges de la història que ens agermana amb els pobladors de l'Alguer. A partir d'ara l'Alguer no serà el mateix, perquè l'he trepitjat, però també les meves idees sobre els nostres lligams, hauran canviat sensiblement.

Permeteu-me un petit recordatori de l'aniversari d'un fet poc freqüent en la història dels països del món occidental, com va ser l'assassinat del President de la Nació Catalana, i des d'aquí demanar l'anul·lació del judici a Lluís Companys.

Darreres hores a l'Alguer

Ens acomiadem de l'Alguer i ho fem amb el cuentista Albert Estengre, darrera el Hall de l'Hotel Catalunya. La família la tinc a la platja per aprofitar la netedat i blavor de la mar, en una tarda solejada.
Aquest matí hem visitat el municipi de Bosa, a pocs més de cinquanta quilòmetres. Pel camí, vorejant la costa, érem conscients de l'error del dia abans. Les imatges eren nítides i la mar força tranquil.la a l'espera de banyadors i navegants. Bosa té una bona entrada del mar i m'imagino que els seus habitants el tenen ben present.
La tarda la dedicaré a passejar pel centre històric de l'Alguer, abans d'anar a l'aeroport.

De costa a costa

Cansats de viatjar, hem arribat juist per sopar i assistir a la conferència del president d'Òmnium Cultural de l'Alguer.
Avui hem anat a la costa esmeralda, on hi desembarquen els famosos del món globalitzat. És cert que hem visitat una magnífica església del romànic bizantí, la de la Santa Trinitat, però els quilòmetres que hem fet per arribar a Porto Cervo, no han tingut la recompensa que podíem esperar.
Hem dinat bé i abundant, i hem fet rectificar el canvi d'itinerari: hem passat per Tempio, un poble a uns 900 metres d'alçada, molt carregat de pedra - aparentment cartró+pedra.
El sopar, a l'hotel, ha estat correcte i amb més ganes d'anar a dormir que res més, hem baixat a la conferència.
Ha estat interessant i ens ha situat en la història i també en la realitat actual. Us deixo una petició a la pregunta de l'Alcalde sobre què podiem fer des de Cataunya: "venir a l'Alguer i parlar català; que s'adonin que hi ha llocs on es parla."
Doncs ja ho sabeu

A la recerca dels algueresos

L'hem ben trepitjat, en una visita molt completa i diversificada: la catedral, l'església de Sant Francesc, amb el seu claustre, però també el mercat de la fruita i la verdura, i el del peix. Hem vist diferents torres i ens hem passejat per la muralla, en un dia radiant.
A la tarda ens hem embarcat i hem arribat fins a la roca foradada, i de tornada hem parat en una petita caleta per fer-hi "suca mulla".
I avui ens han rebut oficialment, amb presència del Síndic de l'Alguer (l'alcalde) i el Bisbe, a més d'altres regidors. Una vetllada poètica amb força presència espriuana. Ho hem celebrat amb coquetes d'Arenys i vi espumós de l'Alguer.
El dia s'ha acabat amb un refrigeri-sopar amb les autoritats locals i els regidors i alcalde d'Arenys, i el director i directora de les biblioteques de les dues poblacions. Ha estat una jornada ben variada i amb prou cansament com per acabar aquí la narració i tancar els llums. Per cert, l'Albert estengre ha iniciat l'acte de la tarda amb la narració d'un conte que, m'ha fet la impressió que el Bisbe no s'hi acabava de trobar massa còmode, no sé si perquè no entenia el text o per les referències a la vida conjugal dels protagonistes. Bona nit!