En democràcia, el poble té dret a votar-ho tot

Eva Granados s'ha equivocat i de ben segur no volia dir el que ha dit. En democràcia no es pot pensar que hi ha coses massa importants que la gent no pot votar. Pensar o dir això és menystenir la democràcia. Precisament la democràcia es diferencia d'una dictadura en que és el poble qui és sobirà i no el dictador, sigui rei o sigui militar.

La pobra Eva Granados no em cau bé, no sé si és perquè la trobo una mica cínica, però en aquesta ocasió vull pensar que no ho volia dir. No pot ser que el seu subconscient l'hagi traït. De totes maneres, als partits polítics se'ls ha d'acusar en més d'una ocasió, que es pensen que són els que saben fer les coses. Hi ha molts polítics que no es consideren representants del poble, sinó dirigents del poble que ha de fer allò que ells volen.

Si hi hagués formació de polítics, amb cara i ulls, potser sí que podríem pensar que estan en un altre esglaó, però no és així. La Diputació de Barcelona, per exemple, és un cas flagrant d'assessors sense coneixement, simplement es tracta de tenir el carnet del partit polític de torn per poder estar en nòmina. Que quedi clar que no és tothom, però... Déu n'hi do!

Jo puc entendre que a l'Eva Granados, com a militant del PSC, no vulgui que s'organitzi un referèndum d'autodeterminació, però arribar a dir que hi ha coses massa importants com perquè la gent no ho pugui votar, és més greu del que alguna persona benèvola la voldrà excusar.

El gran problema de l'encaix de Catalunya a Espanya és precisament aquest, on preval la Constitució, encara que alguns hi votessin en contra, que no pas la veu del poble que representa que és sobirà.

Érem sis-cents mil

No ens hi vàrem inscriure, però hi hem anat. No ha estat el resultat de la palleta curta, palleta llarga, sinó de valorar el sentit, més que no pas les ganes. Hem estat una colla de gent que hi hem assistit emprenyats amb el govern. He tingut el president davant meu, saludant els meus veïns. No m'ha sortit cap comentari, perquè no era el moment. Estava gaudint de la resposta de la gent, i m'he mossegat la llengua.

Governar no és fàcil, però quan un s'hi fica, ha de ser conseqüent. No estic d'acord amb l'actual govern. Ja ho he dit moltes vegades en aquest espai. No estan legitimats per demanar-nos que ens manifestem al carrer. Ho hem fet, no per ells, sinó perquè valorem l'esforç de la gent que amb ganes i una certa innocència es desplaça a la capital per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels nostres polítics. Ho hem fet pels polítics presos i exiliats. Ho hem fet per ells.

Després de la manifestació d'aquesta tarda, tothom hi dirà la seva, però la majoria dels comentaris ja els coneixem, perquè és més del mateix, i tenim molt clar que el mes d'octubre tornarem a manifestar-nos, en aquella ocasió per protestar contra la sentència als polítics jutjats. Una sentència que serà condemnatòria, perquè segueix el ritual traçat al marge de la justícia democràtica. Es tracta d'una justícia parcial i venjativa, amb la voluntat d'escarmentar uns polítics que varen gosar enfrontar-se a l'Estat.

Tot apunta a unes noves eleccions generals

La incògnita és si algun dels dos partits polítics en negociació està disposat a cedir. Parlem de diàleg i negociacions, però hem de constatar que en aquest país no se sap negociar perquè ningú mai cedeix. Tots tenen apreses les línies vermelles que no volen traspassar i no es mouen d'aquí. Aquesta és la tristesa del nostre pobre país, amb unes deficiències democràtiques importants.

A Pablo Iglesias, doncs, li passa el mateix que als representants independentistes. L'interlocutor no accepta cap premissa i impedeix un bon diàleg. Pretendre negociar amb el convenciment i creença que l'altre només pot acceptar les meves imposicions és un error. Això no és negociar.

Si les coses continuen com ara, el dia 10 de novembre tornarem a votar en eleccions generals, amb l'esperança que els resultats facilitin la constitució del govern. D'entrada, a la meva manera de veure-ho, només hi ha dues possibilitats reals. Per una banda que les forces de la dreta, a semblança d'Andalusia, sumin la majoria absoluta que els permeti governar. L'altra possibilitat és que el PSOE faci una crescuda important del nombre de vots i no necessiti ningú més per donar la presidència del govern a Pedro Sánchez.

Sembla ser que les enquestes auguren una crescuda important del PSOE, que li permetria formar govern, però el risc que el votant d'esquerres estigui cansat de tanta comèdia i no es presenti a les seus electorals, existeix. Si la dreta sumés, seria una lliçó d'excés d'orgull dels dirigents d'esquerra, sobretot per a Pedro Sánchez.

Suso de Toro anima els catalans a manifestar-se

En el seu article, l'esperança, al diari ARA, Suso de Toro explica per què els catalans hem de manifestar-nos aquest onze de setembre. Ens anima a defensar les nostres vides i llibertats, que no tothom ho pot fer, i afegeix que ells, que no ho poden fer, es beneficiaran del nostre exemple de dignitat i valentia.

Aquests darrers dies he anat comentat els dubtes sobre la participació o no a la manifestació d'enguany. A diferència dels anys anteriors, ens trobem molt cansats, no pas de sortir al carrer, sinó d'observar que els polítics independentistes ens fan molt poc cas. S'omplen la boca de grans proclames, que espanten els unionistes a no participar de la festa, però al darrere només hi ha palla.

Per tapar la boca els detractors de la Diada, et sents cridat a participar-hi, per demostrar que no hi ha res tancat, però emprenya deixar massa contents els partits independentistes que ens ho paguen malament.

L'escrit de Suso de Toro, com és habitual en ell, desprèn un regalim d'enveja sana per la nostra situació política i econòmica, pensant que a Galícia són molt lluny de tot plegat. No podem pecar d'optimisme, perquè després ens arriba la patacada, però també va bé llegir, de tant en tant, escrits que t'alegrin una mica l'estona. 

L'enteresa i coherència de Jordi Cuixart

He trobat interessant l'entrevista del diari ARA al president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart. Les seves respostes demostren l'enteresa del dirigent social, la seva manca de ressentiment i la seva coherència. M'ha agradat que consideri una necessitat tenir el PSC al costat. L'empresa és de tots els demòcrates de bona fe. Ho dic perquè podem excloure fàcilment els dirigents de C's, perquè han actuat sempre de mala fe, no els seus votants, sovint enganyats, sinó els que han liderat el projecte, un projecte destinat a atacar els valors democràtics i històrics de Catalunya.

Estic d'acord en la necessitat de treballar plegats i buscar el màxim de consens. Malgrat els fets puntuals que s'han anat succeint els darrers deu anys, podríem trobar en els meus escrits les ganes d'avançar junts, sense necessitat d'excloure ningú que no desitgi ser exclòs. Això no treu que no sempre tothom pot acceptar les proclames, no sempre encertades, dels més abrandats. 

Estic convençut que només sumant podem aconseguir alguna cosa. L'enfrontament radicalitzat no porta enlloc. Això no treu, però, que els nostres sentiments surtin a la llum, i que manifestem els nostres desigs, amb il·lusió i a vegades certa innocència.

Critico els nostres dirigents actuals, perquè no estan a l'alçada de l'actitud de la societat catalana. La seva preferència pels interessos partidistes i el seu ego, fa que ens mantinguem a una certa distància. Fa uns dies que tenia molt clar que la resposta a l'onze de setembre d'enguany seria més fluixa que anys anteriors, i en culpava els partits independentistes. Ara tinc els meus dubtes perquè observo que la nostra societat manté la il·lusió malgrat les discrepàncies. Personalment encara no tinc presa la decisió.

Ferides d'arma blanca a l'espai públic

No podem estar contents amb tot el que passa a la nostra societat, quan llegim massa sovint baralles amb apunyalades de manera gratuïta. Fa un parell de dies amb el resultat de la mort d'una noia de 26 anys, a qui li robaven el mòbil, i aquesta matinada amb una noia de 17 anys ferida. Que això passi és que els atacants porten a sobre l'instrument que utilitzen per ferir les víctimes. No es tracta d'actes imprevistos o involuntaris, sinó que tenen tota la intencionalitat.

Ja fa dies que n'estem parlant, però això no treu la importància i necessitat de comentar-ho i exigir trobar-hi solucions. No pot ser que convertim l'espai públic en un espai de risc, que no ens puguem moure sense tenir la sensació d'inseguretat i violència gratuïta. La culpa és molt negra i ningú la vol, però la trobaríem molt repartida. D'entrada la família té la seva responsabilitat a l'hora d'educar els fills, però la societat hi ha de col·laborar, i les autoritats a qui hem delegat la responsabilitat han de treballar-hi de valent. No volem un estat policial, però sí que es vetlli per la tranquil·litat i la pau social.

Hi haurà més casos, i no tot és culpa dels mateixos. Ho dic perquè és molt fàcil criminalitzar certs col·lectius que viuen amb dificultats. Tots plegats som culpables que la vida social no sigui lo pacífica que caldria i hem de trobar la manera de col·laborar perquè puguem passejar tranquils pels nostres carrers i places, fins i tots en els llocs d'esbarjo.

El govern no es posa d'acord en unes noves eleccions

Continuen les discussions entre JxCat i ERC sobre la conveniència o no de convocar eleccions. Al darrere de tot això només hi ha interessos partidistes. Uns tenen por de perdre-les i els altres estan convençuts que les podran guanyar, per primera vegada.

És molt trist que ens vulguin enganyar disfressant la seves preferències com a conveniència per al país. Mentida! només es mouen per interès propi, per poder mantenir-se al poder, uns, i aconseguir-lo, els altres.

Tot plegat molt indignant i a pocs dies de l'onze de setembre on, una vegada més, ens conviden a participar a la manifestació. El problema que hi veig és l'interès que hi siguem, per a què? Per a qui?

Necessitem uns polítics transparents, que no ens enganyin, i que de veritat lluitin per al nostre país, per als interessos de tots, i no només dels seus. El govern actual, amb els dos partits independentistes, no ha funcionat i difícilment aconsegueixi alguna cosa de bo. El president només es dedica a fer discursos incendiaris, sense argumentacions ni concrecions. És evident que es tracta d'un president de circumstàncies, però el problema és que ja fa massa temps que duren.

En aquests moments, el conseller Aragonès sembla ser l'únic interessat en aprovar els pressupostos. Els altres, amb el president Torra, sembla que no els interessi. Tot aquest desgavell ens portarà encara més enrere i queda clar que s'ha de fer un canvi de timó immediat. Aquesta podria ser la veritable raó per defensar unes eleccions abans d'acabar l'any.

Javier Nart surt de C's, però es queda a Europa

L'anunci de Javier Nart de donar-se de baixa com a militant de C's, sense abandonar l'escó d'eurodiputat, i continuar defensant el programa electoral de C's, em despista una mica, no sé si es considera més a la dreta o més a l'esquerra. Ja sé que no cal apuntar-se en un altre partit i que pot funcionar com a independent, amb trampa perquè no deixa de ser un trànsfuga.

Pel poc que he seguit el personatge al llarg dels darrers anys, més aviat em decantaria que s'aproxima més a VOX que no pas a cap altre partit. Potser m'equivoco, però no combrego gens amb la seva manera d'entendre la democràcia representativa. Més aviat el veig un dirigent que ordena i mana i que poc escolta els administrats. És per això que l'acosto a Vox.

Caldrà veure què farà dins del Parlament europeu. A la darrera votació ja va destacar per votar de manera diferent a la resta dels seus companys de partit, ara excompanys. El que tinc molt clar és que el trobarem sempre on s'ataqui la singularitat de Catalunya, la nostra llengua i cultura. En aquest aspecte no es diferenciarà del partit que l'ha acollit fins ara.

En l'impàs, observem el Regne Unit

Davant la manca de notícies fresques sobre la política catalana i espanyola, tot plegat força avorrit, ens fixem en què passa al Regne Unit on sembla que les notícies són més actuals i corren més de pressa.

Entre ahir i avui hem vist com el partit en el govern perdia la majoria al Parlament britànic i passaven a tenir menys diputats. S'ha vist en les dues votacions successives, importants pel resultat d'aplicació del Brexit. Ara el següent pas està en si es convoquen eleccions, amb les esperances de Boris Johnson de guanyar-les i poder sortir de la UE encara que no hi hagi acord amb el Brexit.

La situació dels britànics ajuda a entendre el funcionament electoral d'aquell país. Els diputats, adscrits o no als grans partits, surten elegits per districtes i representen els seus votants, a vegades contraris a posicionaments del partit polític on s'han adscrit. Aquest model de representativitat democràtica és el que moltes persones voldríem al nostre país, amb les adaptacions que fessin falta, però respectant la mateixa idea.

Ha estat precisament el canvi de bàndol d'un diputat el que ha fet perdre la majoria al govern. Ha canviat perquè ha entès que la majoria de votants a qui representava estaven en contra del posicionament de Boris Johnson. Al nostre país, els diputats es deuen al partit que els ha inclòs a la llista, i és per això que hi ha tantes baralles quan canvien de partit, fins a cert punt lògiques.

A l'espera, doncs, que es desencalli la política de casa nostra, continuarem observant el Regne Unit.

Aprendre a estimar

Des de fa temps hem deixat d'aprendre a estimar. Un fet tan simple que té gran abast. Estimar és la solució a molts mals, també a l'incivisme. Recordo que els meus pares m'ensenyaren a comportar-me a la via pública, respectant els altres, sobretot els més grans, i la base de tot era l'estima cap a les persones, les veïnes, les menys afavorides.

Al cap dels anys entens que estimes els altres quan defenses comportaments cívics a la vila, quan et fa mal veure que els altres l'embruten, sense que els vegis preocupats. Estimar també vol dir això. I la història, i la geografia, el país...

Una tradició, que no s'ha perdut encara que probablement sigui minoritària, era l'escoltisme, els grups d'esplai, les sortides organitzades a la natura, on s'ensenyava respectar les persones, però també les coses. Ja em crec que encara t'ho pots trobar, però abunda més l'incivisme, l'avorriment, el no saber en què dedicar el temps... I és potser això el que fa que hi hagi gamberrisme, actes incívics, i fins i tot delictius.

I això s'aprèn a l'escola, però també i sobretot a la família. Hem renunciat a l'educació dels nostres fills, i fins i tot els hem aviciat a l'excessiva competència, a menystenir el perdedor, a fer-ne escarni. Reivindico, doncs la necessitat que recuperem l'exercici de fer aprendre a estimar, no només els nostres, sinó també aquells que són diferents. A estimar l'espai públic i sentir-nos orgullosos de mantenir-lo endreçat. A treballar perquè la vida pública sigui harmònica, sense estridències i justa per a tothom.

Hem perdut la vergonya!

Han imputat Aguirre i Cifuentes. Molt bé! Que no ho estaven ja? Fa anys que les dues senyores surten a la premsa relacionades amb actes de corrupció, però elles viuen tan amples. El fet que ara un jutge les hagi imputat, no els treu el son. Han perdut la vergonya i viuen entremig de la merda.

Al nostre país s'ha perdut la vergonya, i ja no ens amaguem de res. Els corruptes són nomenats per a càrrecs polítics, sense que a ningú li pugin els colors a la cara. No passa res! Abans entraven nets i s'embrutaven dins de la política, però ara ja hi entren bruts, corruptes.

Com que els processos judicials s'allarguen tant en el temps, arriba un moment que ja et perds, i aquell que ja li havien penjat una causa, essent un presumpte corrupte, ara li cauen altres casos, sense haver aclarit els anteriors.

A Espanya la corrupció no és motiu de càstig, o de passar vergonya. Aquí els honrats passen per imbècils, ja que no han sabut com enriquir-se amb el càrrec. Aquesta és l'Espanya que Borrell defensa a Europa. Una Espanya demòcrata i transparent. I ho és! Perquè la transparència ens permet observar la corrupció. El problema és que al corrupte no li passa res, encara que sigui motiu de primeres pàgines dels diaris, i això és perquè han perdut la vergonya, l'ètica i la moral.

Vuitanta anys de la segona guerra mundial i l'extrema dreta puja

Ningú ho diria, però avui fa vuitanta anys de l'inici de la segona guerra mundial, amb la invasió de Polònia per part de l'exèrcit alemany. Els actes de commemoració d'aquesta atrocitat, amb la petició de perdó per part del president alemany no tenen res a veure amb la mateixa realitat d'alemanya, avui celebrant eleccions a Saxònia i Brandenburg, amb moltes possibilitats de guanyar l'extrema dreta.

Què no hem entès els europeus? Què més hem de recordar d'ara fa cent anys a Europa, per no tornar-hi a caure? Com és possible que ens encanti el discurs de l'extrema dreta, sabent què va passar a Europa ara fa vuitanta anys?

L'estupidesa humana fa possible que reincidim en la destrucció de la pau social, empesos per uns discursos de gent malalta, que enganyen la societat amb discursos populistes, però totalment interessats, per fer-se amb el poder de les nacions. 

M'entristeix aquesta incapacitat de governar-nos primant la justícia social, l'interès comú... Com és possible que siguem tan cecs i no vulguem veure què s'amaga darrere d'aquests líders polítics amb les ments ofuscades i plens d'odi vers tot allò que és divers?

Com és possible que existeixin persones com Silvini, Rivera, Abascal i més, que tenen la capacitat d'encaterinar tanta gent? I com és possible que existeixin altres persones com Sánchez o Borrell, que no s'adonin del perill que patim les persones de bona voluntat. És un excés d'orgull? Viuen encegats per les ànsies de poder? Prevalen aquests sentiments a la voluntat de gestionar d'una manera justa les institucions públiques?

Em sento decebut pel nivell polític europeu de l'actualitat, i veig molt negre el futur per a les persones que somien en la justícia de la Llei al món occidental.

La capacitat de convocatòria de la societat civil

S'ha demostrat a bastament que els catalans som capaços de reunir una multitud de persones per reclamar la nostra llibertat, celebrar referèndums o exigir-los. Ho dic perquè cada vegada que s'acosta l'onze de setembre hi ha qui s'encarrega de proclamar que és necessari participar-hi, però arriba un moment, quan ha quedat palès que en som molts, que no tens tan clar que s'hagi de demostrar una vegada més.

Penso en què escrivia fa uns dies sobre la possibilitat de no manifestar-nos enguany, i esperar el resultat de la sentència al judici als nostres presos polítics. En aquells moments les inscripcions estaven per sota de les expectatives i comparativament amb altres anys. Ho explicava per la situació que vivim, amb una crisi dels partits polítics independentistes i l'enfrontament d'alguns d'ells amb l'ANC. Avui sembla ser que les coses s'han arreglat, no pas les picabaralles entre JxCat i ERC. 

Aquests dies es parla de la conveniència de convocar unes noves eleccions, preveient que no s'aprovaran els pressupostos. ERC ha arribat a proposar amb la presentació d'una moció de confiança, que sembla ser que el president Torra no veu bé. Molt de soroll dins del govern i dels partits independentistes, arreu menys a la CUP que sembla que estiguin muts a la gàbia, a l'espera dels esdeveniments.

Una vegada més estarem amatents en observar el poder de convocatòria de les entitats ANC i Òmnium, d'una societat catalana cada vegada més cansada i desencisada. Celebro que el PSC s'apunti als actes oficials de la Diada, perquè és una festa de tots els catalans, i deixin amb el cul a l'aire els impresentables de C's.

Llibertat i fiança de 1.150 euros als manifestants de Hong Kong

Els manifestants de Hong Kong no ho tenen fàcil. El govern de Pekin està decidit a fer el que calgui per fer-los callar i guanyar la seva aposta. Aparentment la situació és més complicada que la que hi pugui haver a Catalunya en front del govern espanyol. De totes maneres hem vist que els líders de la manifestació, inicialment detinguts, han estat posats en llibertat amb un fiança de 1.150 euros. Recordem que a Espanya hi ha dues persones acusades de liderar una manifestació, que porten gairebé dos anys de presó preventiva.

Analitzant el món t'adones de moltes coses. És cert que hi ha problemes arreu i que no ens voldríem posar en la pell de sirians, kurds, rohinyàs... Però és molt trist el que està passant a Espanya, no només amb els presos polítics i exiliats, sinó també amb la impunitat de polítics corruptes. Quants anys fa que hi ha polítics encausats i que continuen vivint tranquil·lament a l'espera d'un judici que sembla que no interessi a ningú que es dugui a terme?

Fins ara s'acusava de corrupció a polítics que estaven gestionant institucions públiques, ajuntaments, parlaments... ara, però, ja és va més enllà i es nomenen persones que estan sent investigades per corrupció, amb proves evidents. Com és això possible? Aquesta és una de les moltes raons per no votar mai més el partit de C's, que es presentava com a salvador del sistema i per fer fora de la política els corruptes. En què ha acabat tot plegat?

És trist viure en aquest país de mediocres, incompetents i corruptes, que són els que tiren endavant sense problemes, i deixen en la misèria moltes persones que actuen de manera honrada. Els nostres pares i avis, que havien viscut amb les amenaces de grans cataclismes, estarien esperant quan aquests arribarien, veient com està el panorama. Necessitem un canvi, que ens transformi a tots plegats.

El PP basc defensa la foralitat

Ho ha dit molt clar el polític del PP d'Euskadi, el senyor Alfonso Alonso, arran de les insinuacions de C's de plantejar un "Navarra Suma" al País Basc. El president del PP basc ha explicat que en poden parlar sempre i quan respectin la foralitat i el concert econòmic, que no està en els pensaments del senyor Rivera, que en més d'una ocasió ha defensat eliminar-ho.

La notícia em serveix per justificar la idea que he comentat diverses vegades en el meu bloc, que el PP basc no es comporta com el PP català. Els primers sempre han defensat el País Basc davant de possibles atacs, fins i tot dels mateixos col·legues de Madrid. Això no ha passat mai a Catalunya. El PP català no ens ha defensat mai, sinó tot el contrari, sempre ha posat entrebancs i ha col·laborat amb els partits espanyols per restar competències. 

Aquesta realitat es paga amb la representativitat d'avui al Parlament català, però és important que tothom en sigui conscient, perquè a vegades només ens fixem en la ideologia, i les persones que es consideren conservadores haurien de poder tenir un partit polític català de dretes que defensés, però, els interessos de Catalunya. El PP no ho ha aconseguit i es fa difícil que amb l'actual to, i la senyora De Toledo com a representant a Madrid, canviï gaire en un futur immediat.

I si Felip VI suspèn el Congrés?

No poseu fonament en el que pugui dir jo ara en aquest post, perquè no tinc coneixement de les arrels, però sí que m'ha fet gràcia parlar-ne perquè molt em temo que el govern espanyol, el d'ara en funcions i els que puguin venir més endavant, podria molt ben ser que en prenguessin nota i fessin el mateix: Suspendre el Congrés de Diputats i fer i desfer sense que ningú li digui la contrària.

Ja no caldrien majories absolutes per governar, simplement quan les coses es posessin negres, es suspendria el Congrés de Diputats i endavant les atxes!

Avui sortia la notícia que l'actual primer ministre britànic, el senyor Boris Johnson, té previst demanar a la reina que suspengui el Parlament. Es tractaria d'unes quantes setmanes i les males llengües diuen que seria per evitar oposició a la ruptura sense acord del Brexit. 

Desconec si els grups de l'oposició tenen maneres per evitar-ho, i tampoc sé si la reina s'avindrà a fer-ho. De fet Johnson la posa en un bon compromís. Cara o creu!

Veurem si la manera perquè Pedro Sánchez pugui governar és a través de la suspensió del Congrés de Diputats per part de Felip VI.

Per què no s'accepten els presos polítics?

Ara ha estat VOX qui ha demanat que s'amonesti aquells diputats del Congrés de Madrid que parlin de presos polítics. I per què? Tan mal fa sentir a parlar de presos polítics? Remou la consciència? 

Quan una cosa no és certa, el fet que un altre en parli no és cap problema, perquè està clar que no és cert. És l'altre que s'embolica i diu el que no toca. Allà ell! Però quan fa mal sentir-ho a dir té un significat. No agrada perquè compromet. No agrada perquè no tenen tan clar que no sigui cert. Si nosaltres parlem de presos polítics, els constitucionalistes s'enfaden perquè no tenen tan clar que no sigui així. 

Mai els presos polítics han estat acceptats com a tals per qui té el poder. Sempre són catalogats de delinqüents, així se'ls posa en un sac d'on ningú voldrà salvar-los. Reconèixer-los com a presos polítics és reconèixer que la política que se segueix deixa al marge part de la població. Que el sistema no és del tot democràtic i que políticament es rebutja idees oposades. Aquests dubtes sobre el sistema polític fan mal als ulls de fora, en aquest cas seria Europa. És per això que es dediquen tants esforços per convèncer que no estem parlant de presos polítics, sinó de simples delinqüents.

I si no ens manifestem aquest onze de setembre?

Què passaria si enguany no organitzéssim la manifestació de l'onze de setembre a l'espera de millors circumstàncies? Ahir ja comentava que hi havia menys inscrits i, malgrat les excuses que hi dóna l'ANC, és comprensible que n'hi hagi menys i que el dia onze també hi assisteixi menys gent. És per això que, davant del possible fracàs, per què no ho deixem per a l'any vinent?

Aquests dies només veiem con es tiren els trastos al cap els dirigents del PDECat i ERC. Els primers també s'esbatussen entre ells i els moviments que s'han inventat. Ara un ja no sap si està parlant amb un membre de la Crida, del PDECat o bé de JxCat. Per altra banda ERC fa marxa enrere i ja no parla de la unilateralitat, sinó del diàleg, però no ens explica com ho farà, si ni el PSOE hi està interessat.

I la CUP? Ja s'han dissolt? Fa dies que no en sentim a parlar. Amb qui estan més d'acord?

L'ANC ha dit que és la societat civil qui es manifesta, al marge dels partits polítics, però vivim en un sistema democràtic basat en els partits polítics. Ja podem anar-nos manifestant si no tenim interlocutors vàlids. 

Quan haguem acabat la manifestació d'enguany i ens diguin quants érem, què farem? Estarem igual que abans, o potser pitjor, perquè ja hi haurà qui ens tirarà a la cara la baixa participació. Continuarem a l'espera de conèixer quina és la sentència als nostres presos polítics, després de la qual tindrem motius suficients per tornar a sortir al carrer. Així què? La desconvoquem i ens trobem després de la sentència?

Menys inscripcions a la manifestació de la Diada

Carrizosa (C's) diu que les inscripcions a la manifestació de l'onze de setembre han baixat un 25% perquè la gent està farta del procés. Jo penso que té raó. Som molts que n'estem farts, però potser no de la manera que Carrizosa ho pressuposa.

Molts catalans estem farts del govern, dels partits polítics, de l'ANC, de... estem una mica farts de tot i tothom, perquè la impressió que tenim és que no hi ha ningú que lideri res. El govern no funciona, els partits independentistes estan barallats, l'ANC convoca la ciutadania al marge dels partits polítics, i la gent no sap a qui ha de creure.

Tens la sensació que arriba el dia onze de setembre i toca manifestar-se. No sabem gaire quin és el lema, ni què pretenem demostrar. Volem sumar més gent? Això no serà possible, perquè no estem prou motivats. Volem avisar que en funció de la sentència actuarem d'una manera o altra? Doncs no sabem què farem, ni com ho decidirem.

El senyor Carrizosa, doncs, té raó quan diu que n'estem farts, i el dia onze de setembre segur que es farà un tip de repetir-ho, però això no vol dir que les ganes de ser independents hagin afluixat. Probablement les expectatives són més baixes, les forces s'han reduït, però les ganes de fer un salt i marxar de qui no ens estima, sinó que simplement ens utilitza, hi continuen sent.

Ignorància, mandra o incivisme

Aquesta era la pregunta que em feia ahir divendres, al vespre, quan em dirigia a casa a través de diferents carrers de la vila, on es fa el porta a porta, i on havia una gran quantitat de bosses de la brossa. Ahir era el torn del rebuig, és a dir, de tots aquells residus que no podem reciclar ni com a orgànic, plàstic, vidre, ni paper. Això és el que hauria de ser els divendres el vespre, però realment el que passa és que una gran majoria de veïns i veïnes ho aprofiten per treure-ho tot, també paper i plàstics, i andròmines.

Pensava en l'Ona, la regidora actual encarregada de posar-hi ordre, i no volia estar a la seva pell. Em preguntava si algú creia que seria possible canviar la mentalitat d'una gran part de la població. Perquè no només són uns quants. Les ampolles de plàstic que podies veure ahir eren moltes, i tots hauríem de saber que el plàstic ja té dos dies a la setmana per ser tret al carrer.

Em preguntava si faltava pedagogia perquè la gent s'assabentés de quan havia de treure cada cosa, però arribava a la conclusió que només uns quants podien passar per inadvertits, per ignorants del sistema, però estic segur que la gran majoria ho sap, però no col·labora. Ja sigui per mandra o per incivisme, per no saber conviure en societat, molts treuen la brossa el dia que els va bé i allò que els fa nosa.

La regidora diu que vol posar-hi ordre i estendre el porta a porta a tota la vila. Jo ho veig bé, però em perdonarà la regidora si dubto que ho pugui aconseguir. No pas per incapacitat d'ella, que és una gran lluitadora, sinó per la resistència d'uns vilatans molts reticents a exercir els seus deures, i molt disposats a reclamar els seus drets. Tant de bo m'equivoqui!

Treure profit de les platges de la vila

Com que teníem visita m'he apropat a la platja en una hora gens habitual pel que fa a mi, però sí per a la majoria de gent. He quedat esparverat! Quanta gent que hi havia! No s'hi cabia, era tot ple. A resultes d'això he girat cua i amb el meu cunyat hem anat a beure una canya. Jo que em pensava que avui faria la primera banyada de l'any... i no ha estat possible.

És bo que faci bon temps quan la majoria de gent fa vacances. S'aprofita millor el temps i tothom en surt beneficiat. Esclar que en el cas d'Arenys de Mar, el fet que les seves platges estiguin plenes tampoc en treu un gran profit. Si més no aquesta és la impressió que tens.

Em pregunto, quanta d'aquesta gent que ara comparteix l'espai al costat del mar ha entrat a la vila o ho farà després de banyar-se? La majoria de banyistes han vingut en cotxe, l'han aparcat al costat del mar i com a molt s'han acostat en un d'aquests xiringuitos, com hem fet nosaltres. Com es podria fer perquè la vila en tragués més profit? S'ha pensat prou bé? 

La línia de tren, la carretera nacional i el mateix port aïllen la platja de la vila. Si els forasters haguessin de travessar la vila per acostar-se al mar, potser hi hauria botigues de la Riera que en traurien algun rèdit, però si travessen la Riera és en cotxe, amb prou maldecaps, i amb ganes d'arribar aviat a la platja per deixar-hi el cotxe i tirar-se al mar. S'accepten idees.

Les vagues a l'aeroport no s'aturen

Aquesta setmana he tingut l'ocasió de presenciar les cues de l'aeroport de Barcelona a l'hora de dirigir-se a l'embarcament i la impressió que tens és de desmanec i tercer món. Saps que els treballadors estan en vaga si t'ho expliquen, però aquesta no és la sensació. El primer que et ve al cap és que està mal gestionat i que una nova gerència podria resoldre la situació.

Ho dic perquè la voluntat dels treballadors en vaga, que la majoria de la gent que s'ha d'enlairar en avió des del Prat s'adoni del seu problema i es pugui solidaritzar o no, no es fa evident. S'aprofita els dies de més moviment perquè la repercussió sigui més gran, però ni així aconsegueixen que les persones s'adonin que hi ha un problema laboral.

Algú dirà que la culpa està en els serveis mínims fixats, que són massa grans i que per això no s'aprecia la reducció del personal, però és evident que estem parlant d'un servei públic i no es pot deixar tot a la mà dels treballadors. S'ha de negociar i tenir en compte també els drets dels usuaris de l'aeroport.

Com ja he comentat en alguna altra ocasió, però, el fet que aquests problemes només succeeixin a l'aeroport de Barcelona ha de tenir alguna altra explicació. Els que pensem que els serveis s'han de gestionar de la manera més propera possible, i si entenem que existeixen uns governs autònoms amb capacitat per governar i gestionar els serveis públics, el cas dels aeroports haurien de ser gestionats per aquests i estic convençut que aniríem molt millor.

El govern espanyol no autoritza salvar vides humanes

Llegir les declaracions de la vice-presidenta en funcions del govern espanyol, la senyora Carmen Calvo, on manifesta que l'Open Arms no està autoritzat per salvar vides humanes al Mediterrani, fa mal. Sembla impossible escoltar aquestes paraules i no saps com justificar-les. De fet no pots fer-ho perquè no té perdó.

El que se'ns demana des del govern espanyol és que si veiem gent ofegant-se, girem cua i no en fem cas. Es tracta de no mirar el problema i d'aquesta manera tenir la consciència tranquil·la. Aquest discurs sembla ser que s'empara en la manera de pensar dels estats europeus, un pensament immoral i inhumà que no té res de cristià, que són les nostres arrels com a societat.

Veurem com a acaba aquest episodi del salvament de persones migrants al Mediterrani i les conseqüències per als responsables del vaixell de l'Opel Arms. En tot cas, però, la nostra posició serà d'indignació tan sols per les paraules de la vice-presidenta, a l'espera de si reben cap sanció econòmica. 

I entretant que passarà amb els nous nàufrags. Està clar que el bloqueig dels vaixells de les ONG que salven vides al Mediterrani no farà desistir les persones d'intentar creuar el mar per arribar a Europa i poder refer la seva vida. Els hem de deixar morir tranquil·lament? Aquesta és la posició de la desenvolupada Europa? Aquest és el missatge que se'ns envia des de les institucions dels estats?

El president ja ha parlat

Estàvem més o menys tranquils i el president Torra ha parlat. Sembla com si de cop i volta s'hagi despertat i no recordi on érem ni què va passar, i el que és pitjor, no ens ha demanat què pensem nosaltres, la societat civil. Ens demana sacrificis, molts, per aconseguir la independència, però no ens explica com, i menys tenint en compte que el seu partit està a les últimes i ERC està fent un discurs totalment diferent. Què pretén?

Em queixava que el govern no estava fent res, però en cap cas volia que el president fes un discurs d'aquesta manera, sinó que es posés a governar la nació, amb tot el seu govern. La sortida del discurs a la Universitat catalana d'estiu ens aboca a un nou fracàs i malgastar les energies del poble sobirà.

La impressió que em dóna és que vol posar-se a la pell dels polítics empresonats o exiliats, a la pell del president màrtir, si no, no ho entenc. Amb aquest discurs no crec que animi gaire a la gent, i pot provocar una retirada de molts a l'hora de sortir mobilitzats el proper onze de setembre.

El discurs de Torra no se sosté en res, és d'irresponsables o fanàtics, i així no es governa un país. Ja ho sabem que Espanya no negociarà la independència, però què pretén? Ens demana que sortim al carrer i paralitzem el país? Aquesta és la seva manera d'aconseguir la independència? Doncs, que ens ho digui clar, però que ens expliqui què faran els nostres governants, tots, i fins on estan disposats a arribar. 

ERC qüestionada a les xarxes socials

Si us haig de ser franc no acabo d'entendre el que està passant a les xarxes socials on, des de fa unes setmanes, hi ha una sèrie d'atacs a ERC que no acabo d'entendre. Probablement m'he perdut alguna cosa, o bé no acabo d'entendre el posicionament d'uns i altres, i això em despista.

La situació que vivim ara no és la millor per a la gent independentista. Fa massa temps que es divaga, amb un govern sense actuar i a l'espera d'una sentència judicial que es preveu contundent, i sense resposta fixada. Tampoc la manifestació de l'onze de setembre d'enguany no acaba d'arrencar i es fa difícil preveure quin serà el resultat.

En una situació confusa com l'actual, i amb una picabaralla evident entre ERC i JxCat o PDECat, és fàcil entendre que els polítics d'una i altra banda siguin criticats, sobretot tenint en compte que la ciutadania demana unitat per enfrontar-se a Madrid. D'aquí, però, a atacar ERC culpant-los de tots els mals i dient que no són independentistes, sinó fins i tot botiflers, hi ha una gran diferència. 

No sóc seguidor d'ERC i en moltes ocasions els he criticat per la seva manera d'actuar, però en aquesta ocasió els poso al mateix cistell que els altres, que no despleguen, que només pensen en el seu partit, i que d'aquesta manera no es resol la situació de Catalunya dins l'Estat espanyol.

Crec que tots plegats hauríem de reflexionar una mica sobre la situació i intentar trobar solucions, més que no pas passar les culpes als altres. De fet, des d'Espanya és bo aquest enfrontament, perquè es perden energies i ells mantenen el timó.

Atrapats en la injustícia i immoralitat

Continuen els problemes en el vaixell Open Arms que no pot desembarcar els immigrants que continuen a coberta. Una situació immoral que hauria d'haver estat resolta fa molts dies. És una situació desagradable haver d'estar comentant tot el que està passant amb aquest vaixell i tot fa pensar que encara en tenim per alguns dies més.

Si l'Europa que construïm és aquesta que permet que persones mal visquin en un vaixell, no ens interessa. No la volem! Si per alguna cosa hem de lluitar és perquè hi hagi justícia al món i que els estats que s'ho poden permetre obrin les portes a les persones que han hagut de fugir dels seus països per poder sobreviure.

És injusta la situació i hem de ser solidaris amb les persones que estan lluitant perquè es resolgui el més aviat possible, i amb les persones que varen ser salvades del mar i que encara no han pogut posar els peus en terra ferma.

Cal denunciar la situació de l'Open Arms, encomanar-los moltes forces i no callar fins aconseguir que les persones migrants puguin baixar del vaixell.

Recordant les víctimes d'ara fa dos anys

Tots, en algun o altre moment del dia, hem tingut un record pels fets d'ara fa dos anys a Barcelona i Cambrils. Va ser un cop que va colpir a molta gent i que encara ens manté d'alguna manera afectats. El fet en sí és suficient per trasbalsar-nos, al marge de tenir en compte les circumstàncies i tot allò que encara no hem pogut saber, ni nosaltres ni les persones més properes a les víctimes mortals i les ferides.

Avui calia fer un acte de manifestació de dolor per la mort de persones innocents, víctimes d'un atac terrorista que no havia de succeir. Que no es justifica, per més cridòria que vulguin fer, aquelles persones malaltes mentalment, ofuscades i manipulades. Avui no era dia de reivindicacions, encara que les tinguem presents perquè la nostra societat necessita explicacions, necessita respostes d'aquestes institucions, d'aquest Estat que diu fer tan bé les coses.

Han passat dos anys i encara cueja el mal afegit per interessos. La premsa espanyola, la policia espanyola i el mateix Estat es varen preocupar per trobar culpables més enllà de la seva responsabilitat. Els mossos varen estar al punt de mira. Tot per justificar que no estaven preparats i que la millor sortida era la gestió central de la policia. Qualsevol excusa és bona per voler recentralitzar el poder. Vergonya!

Avui recordem l'atac d'uns nois venuts, enganyats i manipulats per qui només s'alimenta d'odi vers els altres, vers aquells que són diferents. Hem de continuar creient que no tothom és igual, i que només en són uns quants els que estan afectats i impregnats d'aquest odi que els fa actuar d'aquesta manera. Hem de continuar lluitant per aconseguir una convivència rica en la diversitat.

La senyora Álvarez de Toledo avança

Sembla ser que des del PP, segons explica la triomfadora de les darreres eleccions generals, la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, tenen la intenció de primar els constitucionalistes, els unionistes en front dels independentistes. Volen premiar el mèrit de mantenir-se fidels als principis espanyols i a la llengua comuna.

La notícia no seria rellevant si es tractés d'una tasca de bona fe, ja que no hi ha res de dolent defensar una causa, si no es tracta d'atacar-ne una altra. La lectura que podem fer del missatge d'aquesta senyora és que cal sembrar més discòrdia per aconseguir reduir els independentistes.

Com en tot, també en l'esport, està bé la competència si l'objectiu és millorar i gaudir-ne tots plegats. Que a Catalunya hi hagi qui es dediqui a potenciar el castellà no es pot considerar de cap manera negatiu. El problema que patim a Catalunya és que tots els moviments que provenen de fora, amb el suport de part de la gent de dins, són per atacar el català i el nostre fet diferencial. No cal ni anar a parar a l'objectiu de la independència, sinó simplement aconseguir poder parlar en català a tot arreu. Sí, a tot arreu, també a la policia espanyola, a Catalunya, i als jutjats.

Es veu que a primers de setembre ens explicaran com ho pensen fer. Nosaltres entretant ens malfiem de la seva actitud, perquè en tenim d'altres molt properes, com les que ens té acostumats el ministre Borrell.

Probablement a la senyora Cayetana li hauríem d'explicar que la llengua més primada a Catalunya continua sent el castellà, encara que hi hagi gent dedicada a dir el contrari.

La degradació social ve de lluny

La inseguretat de viure a Barcelona de què es parla aquests dies, arran dels diferents actes criminals succeïts, no és un fet aïllat que sorgeixi del no-res, sinó que és fruit d'una situació de deteriorament de la vida social de la ciutat, i també del país, que ve de lluny. La marginalitat en què viuen moltes persones afavoreix que s'acabin succeint accions criminals. La pèrdua de valors, el poc respecte als altres, la manca d'educació familiar... tot això contribueix a què la vida no sigui tranquil·la i que cada vegada tinguis més sensació que a fora al carrer no s'hi està segur.

La solució a la situació a què s'ha arribat no és fàcil, i encara menys només policial, perquè cal canviar el sistema de vida a què hem arribat. S'ha de detectar les bosses de pobresa i marginalitat i treballar per reduir-les i intentar eliminar-les. No és normal que tinguem persones dormint al carrer en pèssimes condicions. Persones sense llar i sense feina, siguin autòctons o immigrants.

El fet que hi hagi persones que necessitin delinquir per poder subsistir, és un motiu de preocupació perquè genera violència i a vegades la mort. Hem de tenir clar que les coses no s'arreglen a cops de porra o dissimulant la realitat, amagant-la sota l'estora. Cal resoldre les situacions que poden generar violència i aconseguir un món més just. Si no és així, i només amb mesures policials no ho aconseguirem, i haurem de continuar lamentant la mort de víctimes innocents.

Vot de vila a Sant Roc

Avui s'inicien els actes de la festa de Sant Roc a la vila d'Arenys de Mar. Són uns actes que destaquen per la gran participació de vilatans, però no com a observadors, sinó com a col·laboradors i actors en diferents facetes. És aquesta gran participació que la fa gran i que ja no puguem batejar-la com la festa petita, després de Sant Zenon, perquè no en té res de petita!

Aquesta nit hi haurà la passejada nocturna dels gegants, amb un recorregut sorpresa per carrers i places de la vila. Són molts els joves que formen part de la colla gegantera, i moltes les persones que en un moment o altre de la seva vida n'han format part. És l'orgull i il·lusió de formar part d'un veïnatge que enriqueix la vida en societat.

Demà tindrà lloc la representació de la pesta a diferents contrades d'Arenys, amb gairebé quatre-cents participants en les diferents muntatges que es podran veure. Es tracta d'una festa amb deu anys d'història que ha anat agafant protagonisme, un protagonisme que només ostentaven els macips.

Serà divendres, el dia de Sant Roc, que més de cent cinquanta macips i macipes recorreran els carrers de la vila ruixant els vilatans per alliberar-los de la pesta. Es tracte d'un vot de vila a Sant Roc, que ens va deslliurar de la pesta. A la tarda macips i geganters es retrobaran per fer una petita desfilada pel centre de la vila.

I tots aquests no seran pas els únics actes que es podran seguir en honor del sant. Que passeu una bona festa!

L'Open Arms incomoda el govern

Es demostra que un govern té nivell quan és capaç de resoldre les adversitats, saber trobar solucions als problemes que es plantegen. És per això que nosaltres votem els nostres governs, perquè portin a terme els seus programes, però davant dels obstacles, dels imprevistos, de les situacions de crisi, les sàpiguen resoldre de la manera més urgent i eficient possible.

Dit això podem afirmar que Espanya fa molts anys que compta amb un govern incapacitat per estar al capdavant de l'Estat. Hi trobem molts exemples que a tots ens vénen a la memòria, més enllà dels que tenim més presents actualment, com són els joves d'Altsasu, el procés català amb presos polítics i exiliats, o el rescat d'immigrants al Mediterrani.

És una gran vergonya el que està passant al mar Mediterrani. N'he parlat fa poc perquè és un tema massa greu com per tenir-lo oblidat, i cada dia hi ha noves notícies, de nous fets que no troben una resposta lògica, valenta i moralment justa per part del govern de Madrid. No és només aquest govern, però això no els eximeix de la seva responsabilitat.

L'Open Arms fa nosa al govern. El seu treball de salvar vides humanes els molesta perquè els fa trontollar la consciència. Els deixa sense arguments quan no accedeixen a rebre les persones rescatades o bé pressionar Malta i Itàlia perquè ho facin. No podem confiar en un govern com l'actual, si obra d'aquesta manera davant dels fets del Mediterrani. El problema, però, és que no tenim una alternativa millor. Aquesta és la dissort dels espanyols i de les persones que intenten arribar a terra ferma.

Bloquejar el país com a mesura de força

Hong Kong demostra que el poble té el poder a les mans, però no és una cosa improvisada ni de quatre dies, sinó que vol dir una gran força de voluntat, molta energia, valor i cap mica de por. No es tracta només d'arguments, sinó que es necessiten grans mobilitzacions i paralització del país. Aquesta és l'única arma del poble per combatre i arribar a guanyar el poder, quan aquest es posa en contra de la ciutadania i més que servir-la la reprimeix.

Ho dic perquè a casa nostra fa més de dos anys que estem discutint què s'ha de fer, es deixa a mans dels partits polítics i aquests sembla que s'ho estan repensant. Amb això no vull animar la gent a sortir al carrer. Cadascú és lliure de fer allò que millor li sembli. Si només es tracta de sortir cada onze de setembre perquè ens comptin, endavant, però no esperem gaire res més del que tenim.

Si algú continua creient en la possibilitat d'esdevenir independents, que entengui que la nostra actitud ha de canviar i hem de ser capaços de renunciar a tot per tal d'aconseguir aquest ideal. Si no és així ens estarem enganyant a nosaltres mateixos.

Els ciutadans de Hong Kong tenen un gran enemic, molt poderós, a qui només la desobediència i el bloqueig de la nació el pot combatre i, tot i així amb grans dificultats. Espanya té poder i té tot l'ajut de la comunitat europea. Podem molestar i ensenyar el que ens fan, però això no és suficient per aconseguir el gran objectiu de la independència. A un mes de l'onze de setembre pensem-hi una mica i actuem en conseqüència.

Una Europa immoral

Continua i amb més força la vergonyosa actitud de l'Europa civilitzada. Cada vegada ens hem d'avergonyir més de què està passant a Europa, però si una cosa supera els límits de la immoralitat és el paper que juguen els estats europeus davant de l'arribada d'immigrants des del sud, salvats d'una mort segura gràcies a l'actitud i esforç del voluntariat, de persones com la gent d'Open Arms.

Què ens està passant? Quin exemple estan donant els dirigents polítics italians, i quina és l'actitud de la resta de països europeus? Quina Europa estem construint?

No podem estar de vacances ignorant el que està passant al Mediterrani. Els obstacles que els estats estan posant per poder desembarcar persones que han estat salvades del mar. Quina actitud pot ser pitjor que permetre la mort de persones al mig del mar, amb la desesperació per poder arribar a un món que els permeti viure dignament?

No ho puc entendre, però si m'aturo a pensar-hi m'adono d'actituds de dirigents de C's que estan en la línia. De l'odi a l'adversari. D'esclafar qui no pensa com tu. Amb aquestes maneres es pot entendre que hi hagi governants que prefereixin veure morir éssers humans, abans de donar-los una oportunitat per refer la seva vida. Indignant!

Cap de setmana a Tavertet

Cap de setmana de relaxació, però en aquests moments esperant que el sol se'n vagi a la posta i deixi de fer tanta calor. No tenim la humitat de la costa i això resta uns quants graus de sensació de calor. Es tracta, doncs, de posar-te a l'ombra i esperar que el sol amaini per anar a passejar.

Aquesta nit tenim la intenció de veure les llàgrimes de Sant Llorenç, i demà la sortida del sol arran de mar, des de les Guilleries. Així ens ho han dit, encara que sigui poc creïble.

Tot i proposar-me no llegir les notícies del dia, he caigut en la trampa de les xarxes socials i m'he assabentat de tot el que està passant. De fet, però no és gaire diferent del que passava ahir. Sabem que fins a començaments de setembre no hi haurà gaires novetats, i segons de quin tema fins ben bé a finals. Hi haurà noves eleccions?

Per cert, si no heu estat mai a Tavertet, us ho aconsello. La situació és immillorable i el poble l'han endreçat amb gust. No és el Tavertet que vaig conèixer fa cinquanta anys o més, totalment incomunicat de la resta del món, sense aigua ni carretera per desplaçar-s'hi, però no ha perdut el seu encant. És simplement diferent.

Sens dubte l'entorn on vius condiciona la manera de ser de les persones. D'aquí la necessitat de procurar-nos un bon entorn, amb convivència, amistats i tranquil·litat. No cal anar a viure a les Guilleries, sinó que des de la mateixa capital es pot viure bé, sempre i quan sàpigues valorar què és important per viure plenament. 

El rei o els sindicats acosten Sánchez a Podemos

No sé si ha estat el rei o els líders sindicalistes que han fet canviar d'opinió a Pedro Sánchez a l'hora d'iniciar una nova tanda de converses i un acostament a Unides Podem. O potser forma part del joc orquestrat pel PSOE per anar donant voltes sobre el mateix tema i anar fent perdre el temps. 

Queda clar que ni PP ni C's estan per la labor d'abstenir-se i d'aquesta manera fer-lo president. S'ha vist molt clar que es troben més a gust amb els feixistes de Vox. Suposo que tenen més trets en comú. Vénen de les mateixes famílies franquistes, amb evolucions una mica diferents, però no tant!

Ara Sánchez diu que sí que parlarà amb els independentistes catalans. Suposo que ja no ve d'aquí, i tancant-se en banda PP i C's, és l'única possibilitat per fer cas al rei, que té corda per estona, encara que molts li desitjaríem una jubilació anticipadíssima.

No sé si la trobada amb ERC i JxCat li ve gaire de gust, però en tot cas haurem de veure què passa, ja que ambdós partits els veig força desorientats. Amb un Tardà canviant de discurs, no sé si li afecta l'edat o la jubilació, i amb el desori a què ens tenen acostumats els hereus de CIU. Un president que no funciona i un altre esgargamellant-se des de Brussel·les. Entre els dos no em fem ni un de sencer.

La societat civil representada per l'ANC també la veig desorientada, enfrontada amb els partits independentistes i volent fer una manifestació apartidista. No sé si compten en què molts comencem a estar-ne ben tips.

Continuarem vivim de vacances un mes d'agost molt tranquil, amb corregudes a última hora perquè la diada de l'onze de setembre no sigui un fracàs, i les negociacions un altre.

La Traviata de Peralada

Ahir dimecres vàrem tenir la sort de poder assistir a la representació de l'obra de Verdi, La Traviata, als jardins del castell de Peralada. Dic la sort en doble sentit. En primer lloc perquè es tractava de dues invitacions que ens varen tocar per sorteig (ara ja no podré dir que no em toca mai res), i també perquè el resultat de l'espectacle va ser interessant i satisfactori, amb la qual cosa vàrem passar una bona vetllada, amb sopar a altes hores de la nit.

Sempre he dit que no sóc persona d'òpera sinó que més aviat m'atrau el lied. Això no vol dir que no m'ho passi bé escoltant i veient interpretar òpera sempre que en tinc l'ocasió. En aquest cas, una òpera fora del Liceu sembla que li hagi de faltar alguna cosa, i és cert que l'embolcall és diferent i el muntatge de grades i seients, no del tot comfortables, no és el mateix que el panorama interior del teatre de la Rambla de Barcelona.

La interpretació em va semblar molt correcte, amb un gran paper de la protagonista, i també la de l'Alfredo, a càrrec de la soprano Ekaterina Bakanova i el tenor René Barbera. Potser el 'sogre', el baríton Quinn Kelsey, va fer patir una mica, però no es tractava d'anar a fer crítica, sinó de gaudir de l'espectacle.

L'aire que es respirava era variat. Per una banda hi havia l'espectador que t'imagines en un mes d'agost a Peralada, escoltant òpera, però també hi podies veure persones molt normals (com ara nosaltres, jeje). Això és important per no classificar la gent segons el seu gust musical o posició social.

Ens ho vàrem passar molt bé i només ens va fer patir durant uns minuts, el temps, ja que poc abans de començar varen caure quatre gotes que no varen impedir l'inici a temps d'una bona interpretació operística. L'escenografia i l'orquestra varen estar a l'alçada de l'espectacle.

La vaga de cada estiu a l'aeroport

Els catalans estem molt acostumats a que quan més necessitem una cosa més entrebancs ens hi posen, sobretot en serveis dirigits des de Madrid. No ens deixen gestionar serveis, ni tan sols per comprovar si ho faríem igual de malament.

Cada estiu, coincidint en època de vacances, un o altre col·lectiu de treballadors de l'aeroport de Barcelona fan vaga. No solucionen el problema de tot l'any i fan pressió quan més moviment de passatgers hi ha. Quanta més repercussió més possibilitat d'èxit de les seves reivindicacions.

Sabem que la vaga és un dret dels treballadors i per tant no es tracta de negar-los-lo, però sí que em provoca una qüestió: Per què només passa a Barcelona? Per què la gestió de l'aeroport de Madrid, per posar un exemple, no provoca tantes vagues com el nostre? 

Desconec quines són les condicions salarials i laborals d'aquests col·lectius, però haig de suposar que no són les mateixes a Barcelona que a Madrid. Quina és la raó?

A Barcelona també és tradicional la vaga del transport coincidint amb fires internacionals. Potser per engrescar els organitzadors a desplaçar-se a Madrid, on els serveis funcionen normalment? És pensar malament, però m'agradaria que algú m'ho expliqués per no continuar mal pensant del govern espanyol a l'hora de no cedir la gestió de serveis públics a la Generalitat.

En defensa del porta a porta en la recollida de la brossa

Una vegada més em veig en l'obligació de parlar de la selecció de la brossa i el correcte reciclatge perquè sembla ser que hi ha persones que no ho respecten ni ho volen respectar. 

No fa gaires dies va circular un vídeo sobre la recollida de la brossa a Arenys, intentava donar lliçons de no ser què, però quedar-se en l'anècdota és propi de persones poc sensibles i que viuen al marge de la vida real, aquella que ens obliga a reciclar si volem un món més saludable.

Si els carrers estan plens de bosses que no toquen no és culpa de l'Ajuntament de torn, sinó d'aquelles persones que les hi deixen sabent que no ho poden fer. Tinc uns veïns d'aquests que treuen la brossa que els fa nosa qualsevol dia de la setmana. No he pogut desxifrar qui són, però voldria dir-los que si volen conviure en un poble endreçat cal comportar-se cívicament i seguir la norma escrita de la recollida setmanal de la brossa.

No em serveixen les excuses de mal pagador. Tots sabem que el dia a dia no és fàcil, que tot allò que estem obligats a fer no sempre s'aconsegueix fàcilment, a la feina, a l'escola, a casa amb la família... però malgrat tot hi posem interès i esforç i ens en sortim. Doncs, amb la selecció de la brossa també ho hem de fer. 

Si som responsables, llavors ja demanarem a l'Ajuntament que faci els canvis que ens puguin semblar idonis, però el primer que hem de fer és complir amb les normes ciutadanes, perquè és la manera de respectar els nostres veïns.

Celebro que l'Ajuntament decideixi destinar una persona a examinar qui incompleix la norma i el sancioni. És una llàstima arribar a aquest extrem, però és vist que la nostra societat només rutlla quan hi ha l'amenaça de la multa. Si no canviem, s'haurà d'actuar així.

Sembrar l'odi

Jo sóc dels que creuen que el discurs de Trump és un discurs que ajuda a sembrar l'odi. Això no vol dir que sigui culpable de tots els delictes que es cometen arreu, però sí que se li ha de fer entendre que la seva manera d'actuar i de xerrar no és la millor manera per generar pau arreu del món.

Un president no pot actuar com un simple ciutadà del carrer, perquè té una imatge que crea expectatives, modes, exemple. És per això que és més responsable que qualsevol altre ciutadà que es manifesti racista o xenòfob. La seva política de construir una muralla entre Mèxic i els Estats Units va acompanyada d'un discurs que ajuda a malfiar-se dels immigrants, de fins i tot els hispans que es troben ja en territori dels EUA.

I parlem del president de la potència mundial que els seus actes tenen incidència més enllà de les seves fronteres. És molt trist que l'home que presideix la primera potència mundial sigui precisament Trump, un home sense valors i amb el pitjor discurs que pots esperar d'un ésser humà.

Trump no serà el culpable de tots els mals de la humanitat, però hi ajudarà molt i només podem esperar la seva desaparició, com a polític de primer nivell, per aconseguir refer el camí de la solidaritat de tots els pobles i el bon fer de les institucions internacionals.

El rus del iot ancorat prop de la costa

Un estiu més la nostra vila compta amb un personatge que ningú ha vist però que desperta tot tipus de comentaris, històries i imaginacions sobre la procedència i les seves intencions. Un personatge que bategem com a rus, que ancora el seu iot davant la nostra costa i desperta top tipus de curiositats. Qui deu ser? Què deu voler? Qui hi ha? Què fan?

Com cada any es comenten possibles negocis, la compra d'un hotel, d'una urbanització. Es tracta, segons les converses que se'n deriven, d'un rus molt ric que ve a l'estiu per fer negoci. No és un rus més d'aquells que ja comencem a veure per la nostra vila, sinó que es tracta d'un potentat que, com ja he dit al començament, ningú l'ha vist.

L'altre dia, durant el nostre berenar-sopar a la platja, vàrem veure que s'hi acostava una llanxa a tota màquina. Es podia intuir que en baixaven el passatgers i poc després s'encenien els llums del iot. A la nostra imaginació començava un sopar festiu, amb convidats per passar-s'ho bé. Qui podien ser les persones convidades?

Tota la imaginació possible ajuda a passar els dies de vacances, en què el nostre cap és més receptiu, sobretot per a tot allò que no cal certificar com a evidències. Es tracta de jugar amb la imaginació i crear castells al mar. El fet que sigui rus ens ajuda a sortir dels estereotips d'una classe pobre i fidel a un tsar o el seu equivalent president Putin.

No estem bé

Si et pares a observar tot el que està passant al teu voltant arribes a la conclusió que no anem bé. La nostra societat cada vegada està més malalta i el comportament de la gent és, si més no, rar, anormal i genera sorpresa.

Deixant de banda els nostres polítics que ja en parlem sovint, la gent de peu també sembla haver-se encomanat d'aquesta tonteria que no té explicació. Accions que no saps a què són degudes, si no conclous que estem una mica malalts i que les nostres relacions socials estan afectades.

Avui, per exemple, he llegit que un noi a Madrid n'ha llençat un altre a la via quan arribava el metro a l'estació. Sortosament el noi ha caigut entre els rails i el metro l'hi ha passat per sobre sense que l'atropellés. L'acció delictiva és absurda, i no té raó de ser. A sant de què una persona li vénen ganes de llençar-ne una altra per provocar-li molt probablement la mort?

No cal dir que el fet que cada dia hi hagi més agressions sexistes en grup és una anomalia que no té tampoc explicació. Com pot ser que una persona, amb amics, es permeti violar una altra persona per gaudiment personal? On hem anat a parar?

Jo continuo pensant que l'home és per naturalesa una bona persona, que en certes circumstàncies s'intoxica i actua malament, sobretot en grup. Tan mal parada hem deixat la nostra societat que tots aquells rampells malèvols hi tinguin lloc?

Arribo a la conclusió que no estem bé, que alguna cosa ens està passant i se'ns ha girat el cervell. No pretenguem que els nostres líders actuïn en conseqüència si nosaltres ho fem d'aquesta manera. Si la nostra societat permet aquest i altres actes, és lògic que els nostres dirigents puguin ser acusats de corruptes i immorals. Els nostres valors els estem perdent i la nostra societat està resultant caòtica.

Un pas endavant per a la dona saudita

Una notícia que no ho hauria de ser, és el fet que a l'Aràbia Saudita les dones ja poden tramitar el passaport sense necessitat que els hi autoritzi cap home, i poden divorciar-se, casar-se... Som al segle XXI i se'ns fa estrany que aquesta situació no hagi estat vigent fins ara. Ho sabíem perquè les notícies de qualsevol racó del món ens arriben en segons, però se'ns feia difícil d'entendre. Probablement culpàvem els homes de la situació, quan es tractava d'una norma que venia de l'autoritat i tradició.

Si mirem la nostra història observarem que no fa tants anys que a països com Espanya la dona necessitava l'autorització del marit per fer moltes de les accions que l'home feia amb tota naturalitat. És per això que ens hem d'alegrar que Aràbia Saudita adopti aquesta llei alliberadora per a la dona, i desitjar-los que vagin avançant en la línia de la igualtat. Nosaltres encara no hem arribat al punt ideal i lògic. Tenim unes lleis que hi ha partits constitucionalistes que voldrien abolir, com és el cas de Vox, i que fan amics al PP i C's. És per això que encara hem d'estar alertes perquè ningú no ens marqui un gol, amb nocturnitat i traïdoria.

Onze de setembre antipartits

De la reunió entre l'ANC i Òmnium va sortir la proposta de no convidar els partits polítics a la fila zero de la manifestació del proper onze de setembre. Arran d'aquesta idea ja hi ha dos polítics d'ERC que han declarat que no aniran a la manifestació. Si tots seguíssim el seu exemple ningú aniria a la manifestació perquè fa molt temps que la ciutadania està molesta amb els partits independentistes per la seva desunió.

O sigui que recomano als polítics emprenyats que s'ho pensin dues vegades i reflexionin sobre si el paper dels seus partits ha estat el que calia esperar des de la societat civil. Una cosa és que el sistema polític sigui representatiu i l'altre que els representants ignorin els representats.

A tota la picabaralla entre partits polítics independentistes només li faltava aquesta nova baralla amb la societat civil representada per les dues entitats que ens han presentat la proposta. Eliminar la fila zero, la fila dels partits polítics, és posar tothom en el mateix lloc, és a dir, en la posició personal davant el problema que estem patint els catalans, i l'exigència d'un referèndum pactat amb l'Estat.

No seré jo qui doni ales a aquesta nova discussió, però sí que m'agradaria que s'hi reflexionés una mica, i es pugui entendre, encara que no es comparteixi, la proposta de les dues entitats. La ciutadania ha respost generosament cada vegada que se l'ha convidat a sortir al carrer, en canvi els partits independentistes han fet cas omís a la veu del poble i s'han dedicat exclusivament a vetllar pels interessos partidistes. No anem bé!