L'Open Arms incomoda el govern

Es demostra que un govern té nivell quan és capaç de resoldre les adversitats, saber trobar solucions als problemes que es plantegen. És per això que nosaltres votem els nostres governs, perquè portin a terme els seus programes, però davant dels obstacles, dels imprevistos, de les situacions de crisi, les sàpiguen resoldre de la manera més urgent i eficient possible.

Dit això podem afirmar que Espanya fa molts anys que compta amb un govern incapacitat per estar al capdavant de l'Estat. Hi trobem molts exemples que a tots ens vénen a la memòria, més enllà dels que tenim més presents actualment, com són els joves d'Altsasu, el procés català amb presos polítics i exiliats, o el rescat d'immigrants al Mediterrani.

És una gran vergonya el que està passant al mar Mediterrani. N'he parlat fa poc perquè és un tema massa greu com per tenir-lo oblidat, i cada dia hi ha noves notícies, de nous fets que no troben una resposta lògica, valenta i moralment justa per part del govern de Madrid. No és només aquest govern, però això no els eximeix de la seva responsabilitat.

L'Open Arms fa nosa al govern. El seu treball de salvar vides humanes els molesta perquè els fa trontollar la consciència. Els deixa sense arguments quan no accedeixen a rebre les persones rescatades o bé pressionar Malta i Itàlia perquè ho facin. No podem confiar en un govern com l'actual, si obra d'aquesta manera davant dels fets del Mediterrani. El problema, però, és que no tenim una alternativa millor. Aquesta és la dissort dels espanyols i de les persones que intenten arribar a terra ferma.

Bloquejar el país com a mesura de força

Hong Kong demostra que el poble té el poder a les mans, però no és una cosa improvisada ni de quatre dies, sinó que vol dir una gran força de voluntat, molta energia, valor i cap mica de por. No es tracta només d'arguments, sinó que es necessiten grans mobilitzacions i paralització del país. Aquesta és l'única arma del poble per combatre i arribar a guanyar el poder, quan aquest es posa en contra de la ciutadania i més que servir-la la reprimeix.

Ho dic perquè a casa nostra fa més de dos anys que estem discutint què s'ha de fer, es deixa a mans dels partits polítics i aquests sembla que s'ho estan repensant. Amb això no vull animar la gent a sortir al carrer. Cadascú és lliure de fer allò que millor li sembli. Si només es tracta de sortir cada onze de setembre perquè ens comptin, endavant, però no esperem gaire res més del que tenim.

Si algú continua creient en la possibilitat d'esdevenir independents, que entengui que la nostra actitud ha de canviar i hem de ser capaços de renunciar a tot per tal d'aconseguir aquest ideal. Si no és així ens estarem enganyant a nosaltres mateixos.

Els ciutadans de Hong Kong tenen un gran enemic, molt poderós, a qui només la desobediència i el bloqueig de la nació el pot combatre i, tot i així amb grans dificultats. Espanya té poder i té tot l'ajut de la comunitat europea. Podem molestar i ensenyar el que ens fan, però això no és suficient per aconseguir el gran objectiu de la independència. A un mes de l'onze de setembre pensem-hi una mica i actuem en conseqüència.

Una Europa immoral

Continua i amb més força la vergonyosa actitud de l'Europa civilitzada. Cada vegada ens hem d'avergonyir més de què està passant a Europa, però si una cosa supera els límits de la immoralitat és el paper que juguen els estats europeus davant de l'arribada d'immigrants des del sud, salvats d'una mort segura gràcies a l'actitud i esforç del voluntariat, de persones com la gent d'Open Arms.

Què ens està passant? Quin exemple estan donant els dirigents polítics italians, i quina és l'actitud de la resta de països europeus? Quina Europa estem construint?

No podem estar de vacances ignorant el que està passant al Mediterrani. Els obstacles que els estats estan posant per poder desembarcar persones que han estat salvades del mar. Quina actitud pot ser pitjor que permetre la mort de persones al mig del mar, amb la desesperació per poder arribar a un món que els permeti viure dignament?

No ho puc entendre, però si m'aturo a pensar-hi m'adono d'actituds de dirigents de C's que estan en la línia. De l'odi a l'adversari. D'esclafar qui no pensa com tu. Amb aquestes maneres es pot entendre que hi hagi governants que prefereixin veure morir éssers humans, abans de donar-los una oportunitat per refer la seva vida. Indignant!

Cap de setmana a Tavertet

Cap de setmana de relaxació, però en aquests moments esperant que el sol se'n vagi a la posta i deixi de fer tanta calor. No tenim la humitat de la costa i això resta uns quants graus de sensació de calor. Es tracta, doncs, de posar-te a l'ombra i esperar que el sol amaini per anar a passejar.

Aquesta nit tenim la intenció de veure les llàgrimes de Sant Llorenç, i demà la sortida del sol arran de mar, des de les Guilleries. Així ens ho han dit, encara que sigui poc creïble.

Tot i proposar-me no llegir les notícies del dia, he caigut en la trampa de les xarxes socials i m'he assabentat de tot el que està passant. De fet, però no és gaire diferent del que passava ahir. Sabem que fins a començaments de setembre no hi haurà gaires novetats, i segons de quin tema fins ben bé a finals. Hi haurà noves eleccions?

Per cert, si no heu estat mai a Tavertet, us ho aconsello. La situació és immillorable i el poble l'han endreçat amb gust. No és el Tavertet que vaig conèixer fa cinquanta anys o més, totalment incomunicat de la resta del món, sense aigua ni carretera per desplaçar-s'hi, però no ha perdut el seu encant. És simplement diferent.

Sens dubte l'entorn on vius condiciona la manera de ser de les persones. D'aquí la necessitat de procurar-nos un bon entorn, amb convivència, amistats i tranquil·litat. No cal anar a viure a les Guilleries, sinó que des de la mateixa capital es pot viure bé, sempre i quan sàpigues valorar què és important per viure plenament. 

El rei o els sindicats acosten Sánchez a Podemos

No sé si ha estat el rei o els líders sindicalistes que han fet canviar d'opinió a Pedro Sánchez a l'hora d'iniciar una nova tanda de converses i un acostament a Unides Podem. O potser forma part del joc orquestrat pel PSOE per anar donant voltes sobre el mateix tema i anar fent perdre el temps. 

Queda clar que ni PP ni C's estan per la labor d'abstenir-se i d'aquesta manera fer-lo president. S'ha vist molt clar que es troben més a gust amb els feixistes de Vox. Suposo que tenen més trets en comú. Vénen de les mateixes famílies franquistes, amb evolucions una mica diferents, però no tant!

Ara Sánchez diu que sí que parlarà amb els independentistes catalans. Suposo que ja no ve d'aquí, i tancant-se en banda PP i C's, és l'única possibilitat per fer cas al rei, que té corda per estona, encara que molts li desitjaríem una jubilació anticipadíssima.

No sé si la trobada amb ERC i JxCat li ve gaire de gust, però en tot cas haurem de veure què passa, ja que ambdós partits els veig força desorientats. Amb un Tardà canviant de discurs, no sé si li afecta l'edat o la jubilació, i amb el desori a què ens tenen acostumats els hereus de CIU. Un president que no funciona i un altre esgargamellant-se des de Brussel·les. Entre els dos no em fem ni un de sencer.

La societat civil representada per l'ANC també la veig desorientada, enfrontada amb els partits independentistes i volent fer una manifestació apartidista. No sé si compten en què molts comencem a estar-ne ben tips.

Continuarem vivim de vacances un mes d'agost molt tranquil, amb corregudes a última hora perquè la diada de l'onze de setembre no sigui un fracàs, i les negociacions un altre.

La Traviata de Peralada

Ahir dimecres vàrem tenir la sort de poder assistir a la representació de l'obra de Verdi, La Traviata, als jardins del castell de Peralada. Dic la sort en doble sentit. En primer lloc perquè es tractava de dues invitacions que ens varen tocar per sorteig (ara ja no podré dir que no em toca mai res), i també perquè el resultat de l'espectacle va ser interessant i satisfactori, amb la qual cosa vàrem passar una bona vetllada, amb sopar a altes hores de la nit.

Sempre he dit que no sóc persona d'òpera sinó que més aviat m'atrau el lied. Això no vol dir que no m'ho passi bé escoltant i veient interpretar òpera sempre que en tinc l'ocasió. En aquest cas, una òpera fora del Liceu sembla que li hagi de faltar alguna cosa, i és cert que l'embolcall és diferent i el muntatge de grades i seients, no del tot comfortables, no és el mateix que el panorama interior del teatre de la Rambla de Barcelona.

La interpretació em va semblar molt correcte, amb un gran paper de la protagonista, i també la de l'Alfredo, a càrrec de la soprano Ekaterina Bakanova i el tenor René Barbera. Potser el 'sogre', el baríton Quinn Kelsey, va fer patir una mica, però no es tractava d'anar a fer crítica, sinó de gaudir de l'espectacle.

L'aire que es respirava era variat. Per una banda hi havia l'espectador que t'imagines en un mes d'agost a Peralada, escoltant òpera, però també hi podies veure persones molt normals (com ara nosaltres, jeje). Això és important per no classificar la gent segons el seu gust musical o posició social.

Ens ho vàrem passar molt bé i només ens va fer patir durant uns minuts, el temps, ja que poc abans de començar varen caure quatre gotes que no varen impedir l'inici a temps d'una bona interpretació operística. L'escenografia i l'orquestra varen estar a l'alçada de l'espectacle.

La vaga de cada estiu a l'aeroport

Els catalans estem molt acostumats a que quan més necessitem una cosa més entrebancs ens hi posen, sobretot en serveis dirigits des de Madrid. No ens deixen gestionar serveis, ni tan sols per comprovar si ho faríem igual de malament.

Cada estiu, coincidint en època de vacances, un o altre col·lectiu de treballadors de l'aeroport de Barcelona fan vaga. No solucionen el problema de tot l'any i fan pressió quan més moviment de passatgers hi ha. Quanta més repercussió més possibilitat d'èxit de les seves reivindicacions.

Sabem que la vaga és un dret dels treballadors i per tant no es tracta de negar-los-lo, però sí que em provoca una qüestió: Per què només passa a Barcelona? Per què la gestió de l'aeroport de Madrid, per posar un exemple, no provoca tantes vagues com el nostre? 

Desconec quines són les condicions salarials i laborals d'aquests col·lectius, però haig de suposar que no són les mateixes a Barcelona que a Madrid. Quina és la raó?

A Barcelona també és tradicional la vaga del transport coincidint amb fires internacionals. Potser per engrescar els organitzadors a desplaçar-se a Madrid, on els serveis funcionen normalment? És pensar malament, però m'agradaria que algú m'ho expliqués per no continuar mal pensant del govern espanyol a l'hora de no cedir la gestió de serveis públics a la Generalitat.

En defensa del porta a porta en la recollida de la brossa

Una vegada més em veig en l'obligació de parlar de la selecció de la brossa i el correcte reciclatge perquè sembla ser que hi ha persones que no ho respecten ni ho volen respectar. 

No fa gaires dies va circular un vídeo sobre la recollida de la brossa a Arenys, intentava donar lliçons de no ser què, però quedar-se en l'anècdota és propi de persones poc sensibles i que viuen al marge de la vida real, aquella que ens obliga a reciclar si volem un món més saludable.

Si els carrers estan plens de bosses que no toquen no és culpa de l'Ajuntament de torn, sinó d'aquelles persones que les hi deixen sabent que no ho poden fer. Tinc uns veïns d'aquests que treuen la brossa que els fa nosa qualsevol dia de la setmana. No he pogut desxifrar qui són, però voldria dir-los que si volen conviure en un poble endreçat cal comportar-se cívicament i seguir la norma escrita de la recollida setmanal de la brossa.

No em serveixen les excuses de mal pagador. Tots sabem que el dia a dia no és fàcil, que tot allò que estem obligats a fer no sempre s'aconsegueix fàcilment, a la feina, a l'escola, a casa amb la família... però malgrat tot hi posem interès i esforç i ens en sortim. Doncs, amb la selecció de la brossa també ho hem de fer. 

Si som responsables, llavors ja demanarem a l'Ajuntament que faci els canvis que ens puguin semblar idonis, però el primer que hem de fer és complir amb les normes ciutadanes, perquè és la manera de respectar els nostres veïns.

Celebro que l'Ajuntament decideixi destinar una persona a examinar qui incompleix la norma i el sancioni. És una llàstima arribar a aquest extrem, però és vist que la nostra societat només rutlla quan hi ha l'amenaça de la multa. Si no canviem, s'haurà d'actuar així.

Sembrar l'odi

Jo sóc dels que creuen que el discurs de Trump és un discurs que ajuda a sembrar l'odi. Això no vol dir que sigui culpable de tots els delictes que es cometen arreu, però sí que se li ha de fer entendre que la seva manera d'actuar i de xerrar no és la millor manera per generar pau arreu del món.

Un president no pot actuar com un simple ciutadà del carrer, perquè té una imatge que crea expectatives, modes, exemple. És per això que és més responsable que qualsevol altre ciutadà que es manifesti racista o xenòfob. La seva política de construir una muralla entre Mèxic i els Estats Units va acompanyada d'un discurs que ajuda a malfiar-se dels immigrants, de fins i tot els hispans que es troben ja en territori dels EUA.

I parlem del president de la potència mundial que els seus actes tenen incidència més enllà de les seves fronteres. És molt trist que l'home que presideix la primera potència mundial sigui precisament Trump, un home sense valors i amb el pitjor discurs que pots esperar d'un ésser humà.

Trump no serà el culpable de tots els mals de la humanitat, però hi ajudarà molt i només podem esperar la seva desaparició, com a polític de primer nivell, per aconseguir refer el camí de la solidaritat de tots els pobles i el bon fer de les institucions internacionals.

El rus del iot ancorat prop de la costa

Un estiu més la nostra vila compta amb un personatge que ningú ha vist però que desperta tot tipus de comentaris, històries i imaginacions sobre la procedència i les seves intencions. Un personatge que bategem com a rus, que ancora el seu iot davant la nostra costa i desperta top tipus de curiositats. Qui deu ser? Què deu voler? Qui hi ha? Què fan?

Com cada any es comenten possibles negocis, la compra d'un hotel, d'una urbanització. Es tracta, segons les converses que se'n deriven, d'un rus molt ric que ve a l'estiu per fer negoci. No és un rus més d'aquells que ja comencem a veure per la nostra vila, sinó que es tracta d'un potentat que, com ja he dit al començament, ningú l'ha vist.

L'altre dia, durant el nostre berenar-sopar a la platja, vàrem veure que s'hi acostava una llanxa a tota màquina. Es podia intuir que en baixaven el passatgers i poc després s'encenien els llums del iot. A la nostra imaginació començava un sopar festiu, amb convidats per passar-s'ho bé. Qui podien ser les persones convidades?

Tota la imaginació possible ajuda a passar els dies de vacances, en què el nostre cap és més receptiu, sobretot per a tot allò que no cal certificar com a evidències. Es tracta de jugar amb la imaginació i crear castells al mar. El fet que sigui rus ens ajuda a sortir dels estereotips d'una classe pobre i fidel a un tsar o el seu equivalent president Putin.

No estem bé

Si et pares a observar tot el que està passant al teu voltant arribes a la conclusió que no anem bé. La nostra societat cada vegada està més malalta i el comportament de la gent és, si més no, rar, anormal i genera sorpresa.

Deixant de banda els nostres polítics que ja en parlem sovint, la gent de peu també sembla haver-se encomanat d'aquesta tonteria que no té explicació. Accions que no saps a què són degudes, si no conclous que estem una mica malalts i que les nostres relacions socials estan afectades.

Avui, per exemple, he llegit que un noi a Madrid n'ha llençat un altre a la via quan arribava el metro a l'estació. Sortosament el noi ha caigut entre els rails i el metro l'hi ha passat per sobre sense que l'atropellés. L'acció delictiva és absurda, i no té raó de ser. A sant de què una persona li vénen ganes de llençar-ne una altra per provocar-li molt probablement la mort?

No cal dir que el fet que cada dia hi hagi més agressions sexistes en grup és una anomalia que no té tampoc explicació. Com pot ser que una persona, amb amics, es permeti violar una altra persona per gaudiment personal? On hem anat a parar?

Jo continuo pensant que l'home és per naturalesa una bona persona, que en certes circumstàncies s'intoxica i actua malament, sobretot en grup. Tan mal parada hem deixat la nostra societat que tots aquells rampells malèvols hi tinguin lloc?

Arribo a la conclusió que no estem bé, que alguna cosa ens està passant i se'ns ha girat el cervell. No pretenguem que els nostres líders actuïn en conseqüència si nosaltres ho fem d'aquesta manera. Si la nostra societat permet aquest i altres actes, és lògic que els nostres dirigents puguin ser acusats de corruptes i immorals. Els nostres valors els estem perdent i la nostra societat està resultant caòtica.

Un pas endavant per a la dona saudita

Una notícia que no ho hauria de ser, és el fet que a l'Aràbia Saudita les dones ja poden tramitar el passaport sense necessitat que els hi autoritzi cap home, i poden divorciar-se, casar-se... Som al segle XXI i se'ns fa estrany que aquesta situació no hagi estat vigent fins ara. Ho sabíem perquè les notícies de qualsevol racó del món ens arriben en segons, però se'ns feia difícil d'entendre. Probablement culpàvem els homes de la situació, quan es tractava d'una norma que venia de l'autoritat i tradició.

Si mirem la nostra història observarem que no fa tants anys que a països com Espanya la dona necessitava l'autorització del marit per fer moltes de les accions que l'home feia amb tota naturalitat. És per això que ens hem d'alegrar que Aràbia Saudita adopti aquesta llei alliberadora per a la dona, i desitjar-los que vagin avançant en la línia de la igualtat. Nosaltres encara no hem arribat al punt ideal i lògic. Tenim unes lleis que hi ha partits constitucionalistes que voldrien abolir, com és el cas de Vox, i que fan amics al PP i C's. És per això que encara hem d'estar alertes perquè ningú no ens marqui un gol, amb nocturnitat i traïdoria.

Onze de setembre antipartits

De la reunió entre l'ANC i Òmnium va sortir la proposta de no convidar els partits polítics a la fila zero de la manifestació del proper onze de setembre. Arran d'aquesta idea ja hi ha dos polítics d'ERC que han declarat que no aniran a la manifestació. Si tots seguíssim el seu exemple ningú aniria a la manifestació perquè fa molt temps que la ciutadania està molesta amb els partits independentistes per la seva desunió.

O sigui que recomano als polítics emprenyats que s'ho pensin dues vegades i reflexionin sobre si el paper dels seus partits ha estat el que calia esperar des de la societat civil. Una cosa és que el sistema polític sigui representatiu i l'altre que els representants ignorin els representats.

A tota la picabaralla entre partits polítics independentistes només li faltava aquesta nova baralla amb la societat civil representada per les dues entitats que ens han presentat la proposta. Eliminar la fila zero, la fila dels partits polítics, és posar tothom en el mateix lloc, és a dir, en la posició personal davant el problema que estem patint els catalans, i l'exigència d'un referèndum pactat amb l'Estat.

No seré jo qui doni ales a aquesta nova discussió, però sí que m'agradaria que s'hi reflexionés una mica, i es pugui entendre, encara que no es comparteixi, la proposta de les dues entitats. La ciutadania ha respost generosament cada vegada que se l'ha convidat a sortir al carrer, en canvi els partits independentistes han fet cas omís a la veu del poble i s'han dedicat exclusivament a vetllar pels interessos partidistes. No anem bé!

Desconnexió a mitges

Les vacances serveixen, entre altres coses, per desconnectar una mica de tot, canviar els hàbits i intentar fer alguna cosa fora del normal. Això no vol dir que t'aïllis totalment del dia a dia, de les notícies que circulen per les xarxes socials. Ho podries fer, però hauries d'endreçar el mòbil i anar viure com un anacoreta. Potser seria prou bo!

Per tant, encara que desconnectis t'arriben les notícies del dia, i encara que no les llegeixis a fons, t'assabentes més o menys d'allò que està passant. Haig de dir que faig l'exercici de no aprofundir-hi, i probablement això fa que se'm barregin les notícies i ja no sé qui denuncia a qui. Crec que tothom presenta denúncies i sempre són els mateixos els ignorats i els que veuen acceptades les seves. El món no canvia i els que el dirigeixen tampoc.

Malgrat demà comencem el mes d'agost hi ha polítics que continuen a les primeres pàgines dels diaris. Aquest mes d'agost i el setembre el PSOE i Podemos hauran de mirar de posar-se d'acord per evitar les eleccions generals del novembre. Puigdemont continua generant notícies entre proclames i denúncies, i tots desitgem que Torra no surti als diaris perquè per a bé no serà.

Top manta i policia

Intentar resoldre el tema del top manta amb més policia és un error. Si el que es vol és que en uns indrets concrets no hi hagi el top manta, és clar que amb policia de guàrdia dia i nit, ho aconseguiran, però aturaran els top manta d'arreu? Posaran policia a tots els barris, carrers i places de Barcelona? i de la resta de poblacions catalanes?

Si es vol eliminar el top manta s'ha de treballar d'origen. Entendre per què passa, quines són les causes i com es pot resoldre perquè no hi hagi persones que s'arrisquin a que se'ls confisqui tot el material. No és fàcil, no dic que sigui fàcil, però és molt clar que amb més policia al carrer no ho solucionen, sinó que en tot cas ho maquillen, que quedi maco, però res més.

Vivim en una societat que es confonen les causes amb els efectes. El mateix podríem dir dels menors no acompanyats que tenim en diferents poblacions. Tot i la bona voluntat de molta gent (mentors) de col·laborar en la seva inserció a la nostra societat, si l'administració no fa res per resoldre els problemes de base, no s'aconseguirà res. Com els podem inserir en el món laboral? Com aconsegueixen papers per poder viure amb normalitat? Fa massa temps que parlem de la llei d'estrangeria, que no resol els problemes, sinó que els provoca, els accentua. No es dispensa permís de residència si no hi ha contracte de treball, però aquest no s'obté si no hi ha permís de residència. Un peix que es mossega la cua i que els nostres polítics no volen solucionar.

Rufián, estratègia o marxa enrere?

Cada dia anem coneixent més irregularitats comeses pel govern de M. Rajoy a través de les clavegueres de l'Estat i de totes les seves institucions. Avui llegia el pagament a "xivatos" dels Mossos amb càrrec als pressupostos de l'Estat, però els darrers dies n'hem sabut més.

Aquesta és la gran diferència entre l'Estat, que controla tots els poders, de manera legal i també il·legalment, i l'administració catalana que no deixa d'estar al servei de la voluntat de Madrid, que s'encarrega de vetar aquelles lleis que no agraden.

Desconcerta l'actitud d'ERC d'aquests darrers dies, i concretament la de Rufián. Algú pot pensar que és una estratègia per enredar els socialistes per després treure la bena independentista, però a molts sembla com si es tractés d'un fer marxa enrere i trair els independentistes que han sortit al carrer a exigir el referèndum. És una estratègia d'ERC per eixamplar la base?

Vivim uns moments que no pots dipositar la confiança en cap dels partits polítics. Avui diuen una cosa i demà en pensen una altra ben diferent. Rufián s'ha enfrontat en manifestacions contràries, pel seu posicionament al Congrés de Diputats, amb una abstenció per afavorir la denominació de Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol. Els radicals més tossuts no li ho perdonen i desitgen demostrar-ho en unes properes eleccions. 

La invasió dels animalistes

Com en totes les coses sempre hi ha qui es passa de frenada i provoca més mal del que vol evitar. Aquests dies hem llegit sobre accions d'animalistes en granges d'animals a les nostres comarques. Han entrat en espais privats i han volgut actuar en defensa d'aquells animals "explotats" pels grangers i pagesos. 

Si miréssim enrere veuríem com ha funcionat l'explotació ramadera des de sempre i de ben segur que, amb alguna excepció, mai s'han tractat tan bé els animals com ara. També el govern de la Generalitat té els seus mecanismes per comprovar el correcte funcionament de les explotacions, i en tot cas seria en aquest estat on s'hauria de reclamar i no entrant a les granges i prendre's la justícia per la seva banda.

Els moviments animalistes entenc que tenen els seus principis de bona fe, i les ganes de protegir els animals de la mala praxis dels humans. La teoria és molt bona i fins i tot cal donar-hi suport. Malauradament a la pràctica no sempre s'actua amb aquest to i es cau en les exageracions confonent animals i humans. Una cosa és defensar el bon tracte a les bèsties i una altra de diferent és anar en contra del seu consum. 

Probablement és aquesta confusió la que acaba provocant aquest abús dels animalistes en contra de les explotacions ramaderes. Una cosa és el que t'agrada i una altra de diferent és atacar allò que no t'agrada. La societat ha de procurar-se les normes de comportament i no tot és excusa per fer complir allò en què creus.

La típica excusa de la hipocresia política

Les lectures que es fan del fracàs de la investidura de Pedro Sánchez són diverses i interessades. El PSC s'afanya a culpar Podemos, i sobretot el seu líder Pablo Iglesias, d'haver fet fracassar l'intent d'una coalició d'esquerres. Per la seva banda Podemos diu que ha estat el PSOE que no ha tingut cap interès en aconseguir la coalició, oferint menudalles a Podemos. Tothom tindrà la seva part de raó, però és important tenir memòria i recordar què dèiem abans en situacions semblants.

Les xarxes socials s'han fet un tip de recordar al PSC i a Pedro Sánchez concretament, les seves paraules contra Rajoy quan va fracassar en l'intent d'aconseguir ser investit president. Llavors Pedro Sánchez afirmava que "la responsabilitat de la investidura fallida és exclusiva del senyor Rajoy per haver estat incapaç d'articular una majoria".

Si fóssim coherents, si Pedro Rajoy pensés el mateix ara que quan li va passar al president Rajoy, hauria d'assumir que ell és responsable de la fallida actual, però no. En política això no passa. Quan passa als altres és molt fàcil donar-los la culpa, però quan toca a casa llavors les coses canvien i es troba alguna altra excusa. És la típica excusa de la hipocresia política.

Una tardor electoral?

Si ens fixem en les últimes dades del CEO observem un estancament dels dos grups, els independentistes i els unionistes, al Parlament català. Els canvis que s'hi observen són un repartiment diferent dels escons entre JxCat i ERC, que aconsegueix el primer lloc, i entre el PSC i C's, amb un increment important dels socialistes i una pèrdua encara més significativa de C's.

Els dos grups es mantenen si fa o no fa amb el mateix suport i per tant no hi ha un avenç dels independentistes que aporti més arguments per exigir el referèndum d'autodeterminació. Entenc que les dades s'han extret abans de les decisions preses en el debat d'investidura fallida del president espanyol, i per tant el comportament d'ERC no sabem encara si el beneficiarà o bé li restarà suports. S'han sentit moltes crítiques des del bàndol independentista i no sé si entre aquests hi havia votants d'ERC.

El Parlament català fa molt temps que necessita un canvi d'imatge. El discurs independentista ha monopolitzat massa la seva activitat i ha frenat que es tractessin més temes importants per al país. Per altra banda, l'actitud de C's amb una manca total d'educació i respecte a la pròpia institució, li ha fet mal. La imatge és molt depriment i confio que això castigui el partit, que s'està desinflant per moments.

A l'espera de la sentència del judici al procés, estarem també atents a si finalment es convoquen eleccions a la tardor que, vist el desenllaç del Congrés de Diputats, podrien acompanyar a les eleccions espanyoles.

Encara sense president

Tal com es preveia, si més no a partir de les notícies d'ahir dimecres sobre l'evolució de la negociació entre el PSOE i Podemos, avui Pedro Sánchez no ha obtingut suficients vots favorables per aconseguir la presidència del govern. Tampoc fa l'efecte que ho intenti abans del 23 de setembre, que és la data límit abans no es convoquin les eleccions, de manera automàtica. Dóna la impressió que Pedro Sánchez tingui molt clar que unes noves eleccions l'afavoriran, mentre que els partits de la dreta s'estan fregant les mans. PP i Vox no hi tenen res a perdre, o almenys això és el que creuen.

Des de Catalunya hem observat el paper que han jugat els partits independentistes, un no de JxCat i abstenció per part d'ERC, i hem intentat entendre la jugada. Probablement comprensible el no de JxCat, i més sorprenent l'abstenció d'ERC, sabent que amb això no n'hi havia prou per donar-li la presidència a Pedro Sánchez. Per què ERC no hi ha votat en contra?

Els darrers dies s'ha vist ERC amb molt interès perquè Pedro Sánchez aconseguís la presidència. No vull entendre que hi vegin en ell la solució al conflicte entre Catalunya i Espanya. Així, com s'explica?

Una repetició de les eleccions espanyoles en què beneficia o perjudica a Catalunya? És aquesta la lectura d'ERC? Pedro Sánchez ha deixat molt clar què en pensa del procés i de les aspiracions catalanes de convocar un referèndum pactat. Llavors què se'n pot treure de la seva presidència? 

No tot està tancat, i ens queden gairebé dos mesos per constatar si les postures es mantenen o bé hi ha algun canvi que eviti la convocatòria de noves eleccions. Estarem amatents!

El difícil camí cap al consens i els acords

Després dels pactes del PSC amb ERC o JxCat, per a governar ajuntaments, consells comarcals i la mateixa Diputació de Barcelona, sembla que els socialistes s'han animat i ara s'ofereixen al govern de la Generalitat per a l'aprovació dels pressupostos de 2020. De fet, el paper que més li correspon a un PSC sorgit de les cendres és intentar guanyar protagonisme a través dels pactes i diferenciar-se de C's, que li havia guanyat la partida, però que la seva actitud conflictiva, sense propostes constructives, els tornarà a la marginalitat.

Com ja he dit en alguna altra ocasió, si una cosa ha funcionat en les darreres eleccions ha estat la recuperació de vots del PSC a costa de C's. Molts independentistes els posarien en el mateix sac, però a la meva manera de veure-ho no és just. Malgrat els canvis soferts dins del socialisme català, que no té res a veure amb l'època de Maragall, el PSC sempre ha presentat propostes, que agradaran més o menys, però que volen construir. Tot el contrari de C's que només viu per atacar sense contrapropostes.

Entretant a Madrid el candidat socialista a la presidència del govern espanyol es manté fort davant de Podemos i no cedeix a les seves exigències. Si això acaba així, ens portarà a unes noves eleccions, on Pedro Sánchez sembla tenir clar que li seran més favorables. El que no està tan clar és si aquest possible augment de vots serà en detriment de Podemos, ni quin paper jugarà la dreta, ara dividida en tres i amb moltes ganes de sumar, al marge de posicions ètiques i morals.

Per responsabilitat

És curiós sentir el candidat a president del govern espanyol demanar als grups de l'oposició que votin "per responsabilitat" allò que el beneficia a ell: aconseguir la presidència. Ho deia l'altre dia i és evident que aquest país no acaba d'entendre el sistema parlamentari i només sap jugar a una carta: la majoria absoluta.

En el moment que calen coalicions per formar govern, tot trontolla. No en saben, no tenen arguments per aconseguir-ho i han de passar al punt de les declaracions, exigir els altres que prenguin una resolució quan ells no són capaços d'atraure altres formacions polítiques.

Avui Pedro Sánchez no ha estat escollit president del govern, perquè no ha aconseguit la majoria absoluta dels vots, però amb els resultats d'avui tampoc ho aconseguiria en segona instància, perquè el nombre de paperetes contràries ha estat superior a les favorables.

Les negociacions no crec que estiguin acabades, i en tot cas hi ha un bri d'esperança que el sentit del vot de l'oposició canviï. Podemos podria sortir de l'abstenció per donar el sí, i ERC s'abstindria, no així JxCat. Caldrà doncs esperar què passa a la propera sessió parlamentària, però el que tenim molt clar els catalans, és que no som moneda de canvi i que no hi ha cap possibilitat que el govern entri a dialogar amb els partits independentistes. És evident, que el pas l'hem de fer des de Catalunya, i per això necessitem uns millors polítics.

El problema català

Ens agrada molt batejar les coses i ho acostumem a fer de la manera més simplista possible. A vegades, però, és la manera d'amagar la realitat, disfressant-la segons ens convé. Avui, que s'ha iniciat el debat per a la investidura del president del govern espanyol, ha aparegut "el problema català", no tant per part del candidat que sembla molestar-li, i en canvi molt nomenat per l'oposició, sobretot per aquells que els hi agrada tirar-li en cara la possibilitat de valer-se dels partits independentistes per aconseguir la presidència.

Sigui com sigui, ningú pot negar que la situació on ens trobem els catalans és una patata calenta per al govern de Madrid, sigui del color que sigui. També és evident que la realitat catalana ha afectat els partits polítics espanyols i els ha condicionat el discurs. C's, per exemple, ha virat cap a l'extrema dreta, col·locant-se en posicions fins ara reservades a partits com Vox. El PP ha arribat a dir bajanades a l'altura del seu expresident Aznar.

No sé com acabarà la investidura ni si haurem d'anar a unes noves eleccions, però és ben cert que el paper que juguin ERC i JxCat és clau i les conseqüències de la seva decisió també, perquè condicionarà encara més el seu futur.

Es tracta d'estratègia, de valorar els interessos partidistes, perquè la posició del candidat socialista respecte a Catalunya sembla estar molt clar, però no sé si té també clar que Catalunya necessita una resposta del govern espanyol, i no pot ser un girar-s'hi d'esquena, perquè "el problema català" s'enquistarà, i Espanya hi sortirà perdent.

Una tarda amb els "mena"

Cal felicitar la iniciativa d'organitzar un pícnic a la platja amb els menors no acompanyats residents a la vila i els seus mentors. Esta vist i comprovat que només compartint estones amb les persones aconsegueixes fer fora molts prejudicis. Si a l'Estat espanyol hi ha aquesta catalanofòbia tan encesa és, a part dels errors que haguem pogut cometre nosaltres i la manipulació de la premsa espanyola, degut al desconeixement mutu. Parlant la gent s'entén, però simplement compartint una vetllada pots trencar molt estereotips.

Ahir dissabte a la tarda ens trobàrem una colla d'arenyencs que vivim situacions ben diverses, per compartir el menjar que entre tots vàrem preparar, i escoltar un conte i una interpretació musical. A vegades no cal muntar grans espectacles ni filigranes, quan el que importa és compartir. Veure que som diferents, però tots som persones, i que aquells rumors, a vegades intencionats, no són més que rumors, que al darrere hi ha persones que estan fent un esforç molt gran per aconseguir ser respectats i trobar un camí a seguir a la seva vida, una vida que no els ha estat fàcil.

Felicito els mentors i les seves famílies i encoratjo tothom a ser respectuosos i comprensius davant d'una situació que és clarament injusta, la que pateixen aquests menors vinguts de fora.

El bloqueig de l'Estat

Les peticions perquè hi hagi eleccions lliures a Moscou són comparables a les nostres demandes del referèndum. Sortim al carrer amb exigències, però ens trobem amb el tap del poder de l'Estat. En un i altre cas arribem a la conclusió que la democràcia està emmascarada, no és pura, sinó que s'utilitza per justificar i defensar la raó del poderós, del que té el govern. No votem els nostres servidors i representants polítics, sinó els que dirigeixen el país en benefici de qui té la paella pel mànec.

Els russos han trobat en Putin la recuperació del poder de l'Estat contra la voluntat popular. Tenim massa exemples de governants que manipulen el poble, amb un discurs populista, i amb un rerefons que els protegeix davant qualsevol intent de fer-los caure. Això també passa als Estats Units del president Trump.

Els nostres polítics ho tenen mal entès. No es presenten a les eleccions per treballar per al poble, sinó que hi concorren per assumir el poder i dirigir el govern a la seva conveniència o a la dels que els han col·locat al davant. 

Avui a Moscou hi ha hagut una manifestació reclamant unes eleccions lliures, després que hagin retirat 57 candidats de l'oposició. Està ben clar: si no vols que guanyin els hi negues la possibilitat de presentar-s'hi. Més fàcil impossible.

Indefens a la corrupció i l'engany

No sé si pensareu el mateix, però jo crec que cada vegada el món es troba més indefens davant l'engany, la corrupció, els poders fàctics... Em costa d'acceptar, i em rebel·la, el fet que la premsa espanyola sigui, en general, tan enganyosa. Que publiqui només allò que interessa a una part, i que a més es tergiversi la informació expressament. Em repugna la idea de l'ocultació de la veritat per part de les institucions de l'Estat, i sobretot la sang freda a l'hora de passar pàgina.

Que avui o ahir, la ministra portaveu del govern digués que no es tractava el tema del CNI i l'atemptat de Barcelona i Cambrils del 2017, no és una anècdota, sinó que és molt greu! Si el CNI va esborrar les dades de l'imam de Ripoll vint-i-quatre hores després dels atemptats, com ho hem d'interpretar? Que volien amagar informació, oi? Quina responsabilitat hi tenien? I que ara el govern del PSOE no vulgui parlar-ne...

Tot això i més coses que podríem llistar, em crea indefensió. Fa que em senti desprotegit i víctima d'un atac ferotge d'uns poders que ens fan moure com titelles, a les seves mans, als seus capricis. Que ens utilitzen quan els servim, i ens abandonen quan ja no els cal.

No considero que estigui emprant un to pessimista, sinó realista. Perquè això està passant. Quantes coses sabrem d'aquí uns anys que ens hauran amagat? Com han forçat el canvi de la història uns poders que no controlem?

Està vist i comprovat que quan no ets útil a qui controla el sistema, n'esdevens víctima. Que només venerant el capital potser et lliuraràs de preocupacions ètiques i morals, però no econòmiques i seràs vulnerable a la fractura social.

ERC i JxCat pacten al Consell Comarcal del Maresme

El pacte ERC - JxCat funciona al Consell Comarcal del Maresme. Tot i que s'havia especulat amb un pacte entre el PSC i ERC, sembla ser que finalment les dues forces independentistes han aconseguit posar-se d'acord i pactar el govern per a aquests quatre anys.

Vaig llegir que JxCat tenia cert interès en venjar-se d'ERC per haver pactat en els seus municipis uns acords que deixava la força més votada, fora de l'alcaldia, un fet que va passar a Arenys de Mar. No sé si la notícia tenia fonament o no, ja que tot és possible, però finalment veiem que no ha estat així, i ERC i JxCat es repartiran les conselleries i la presidència que ostentarà el partit polític més votat als municipis del Maresme, ERC.

També he vist que el representant del nostre Consistori, l'exalcalde Estanis Fors, serà responsable de la conselleria de Promoció Econòmica, una bona manera de treballar per a la Comarca, que de retruc ha de repercutir a la nostra vila. És bo que els polítics, a part d'ocupar regidories i conselleries, es dediquin a treballar per millorar els àmbits del seu abast. Aquesta feina es pot fer des de l'oposició, però és evident que ostentant un càrrec i una responsabilitat es fa més fàcil.

Per cert, avui llegia la protesta d'Estanis Fors per la manca de transparència del govern municipal d'Arenys de Mar. No puc imaginar que les dues regidores de la CUP, que formen part d'aquest govern, caiguin en el vici de l'opacitat que ens tenen acostumats des d'ERC. Ambdues regidores junt amb el representant d'Arenys en Comú s'haurien de desmarcar del conjunt del govern, si és que una vegada més menysté l'oposició amagant-li informació.

Terrorisme d'Estat?

El digital Público ha esbombat una notícia que en situació normal faria rodolar molts caps i d'altres, que ja no són a primera línia, haurien de pagar per la seva nefasta acció. Llegeixes fets impossibles que fa que alguns creguin que es tractava d'una actuació premeditada, el deixar fer. És massa gros com per imaginar que sigui cert, i que el CNI, sabent-ho, no evités un atemptat més que probable a la capital de Catalunya. Si fos així, què hauria de passar ara?

Les clavegueres de l'Estat han actuat i actuen contra Catalunya, però aquest fet va més enllà de posar pals a la roda, perquè la seva incapacitat (vull pensar que va ser això) per detectar que es cometria un atemptat a Barcelona és molt greu.

A l'hora de sospitar de tothom s'hi afegeix el fet que ni PP, ni PSOE, ni C's acceptessin una comissió d'investigació per aclarir què havia passat. Estrany, no? Si més no sospitós, perquè el més normal és que sempre vulguis saber la veritat, a no ser que es pugui descobrir joc brut, oi?

Si Espanya fos un país veritablement democràtic, que el govern socialista tingués voluntat de fer bé les coses, s'investigaria a fons com es va poder arribar a produir l'atemptat de Barcelona i Cambrils. Però Espanya no és un Estat democràtic, no és transparent i hi ha massa interessos foscos que no es volen delatar. És per això que la ciutadania, una part de la ciutadania, reclamarem que s'investigui i es castigui els culpables, però els polítics espanyols, del color que siguin, s'hi negaran. Sempre és la mateixa cançó: no remoure el passat, però aquest passat va avançant i ja el tenim a girar la cantonada.

Volen un no a la investidura de Pedro Sánchez

Un grup d'independents de JxCat es vol fer fort demanant un no a la investidura de Pedro Sánchez i fer marxa enrere en el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Cada dia, doncs, surten veus discordants amb la direcció del partit, mentre estudien com s'interrelacionen JxCat i PDeCat. Ara són gent independent els que tensen la corda i ja no sé qui mana a dins.

Penso que els pactes són per complir-los i no es pot anar canviant com de camisa a la primera. Potser no s'havia de fer el pacte, però varen tenir prou temps per pensar-s'ho i no veuria seriós que ara tiressin enrere. Tot i que, veient com va la política al nostre país, i observant quins polítics tenim en exercici, tot és possible i no et pots fiar de res ni ningú.

Perquè... si el pacte va venir donat com a revenja dels pactes d'ERC amb el PSC en alguns municipis, quedaria evident que la política està passant per uns moments molt baixos i perillosos. Els ciutadans votem els nostres representants en les institucions, perquè treballin per al nostre país, la nostra ciutat, i no perquè mercadegin amb els escons. Com que no podem escollir les persones, sinó els partits, ens hem d'empassar molts gripaus. Si el sistema electoral català s'hagués modificat i poguéssim tenir llistes obertes, potser aconseguiríem col·locar els millors a dins, i ens estalviaríem tants maldecaps. Esclar que llavors els partits ja s'encarregarien de filtrar les persones que podrien anar a cada llista. Ho tenim magre, i ara necessitem un cop de puny a la taula.

Ara a l'hora d'investir o no el president, que s'ho pensin una mica més.

No sabem governar sense majoria absoluta

Està vist i comprovat que els governs de coalició al nostre país, i a l'Estat, no funcionen. No en sabem! Ens cal obtenir majories absolutes per poder formar govern i sortir de llargues etapes, com l'actual, d'estancament i d'inacció. Mentre no existia "el problema catalán" la manca de majoria absoluta es solucionava amb les falques dels nacionalistes, però ara, que els partits catalans són com el dimoni, ja no hi ha falques que hi valguin i així estem.

A Catalunya hi ha hagut experiències de govern amb tres partits, però sembla que això ja hagi passat a la història. L'actual govern, amb dues formacions, fa aigües per tots els costats, i això que hi hauria un tema que els hauria d'unir molt: el procés, però no.

Tot apunta, doncs, a que més tard o més d'hora hi haurà convocatòria anticipada d'eleccions per la impossibilitat de continuar governant, o millor dit, tornar a governar, considerant que ara no hi ha govern i no hi ha res.

Un dia d'aquests sortien unes dades electorals on es preveia que ERC guanyava una bona empenta en detriment de JxCat, i també el PSC a costa de C's. El primer cas es pot entendre perquè a JxCat encara no s'acaben de posar d'acord qui són ni què volen ser. Quant al PSC crec que és una bona notícia per al nostre país, el fet de recuperar vots que varen anar a parar a C's, un partit que només viu per a la polèmica, però que no és beneficiós per a les persones ni el país.

No és no, ara i sempre!

Mentre s'està jutjant uns fets ocorreguts a Manresa ara fa tres anys, d'una violació en grup a una menor, ens assabentem que un fet similar ha succeït aquesta matinada i se n'ha detingut els autors. Què està passant? Ni l'escarment dels integrants de la "manada" de Pamplona serveix per aturar un fet delictiu tan fastigós com aquest? On és la nostra dignitat?

No és només un atac a la dignitat de les víctimes, sinó també a la pròpia dignitat dels menyspreables autors de la violació. Com és possible que la nostra societat hagi caigut tan avall? On és el respecte a les persones i les mínimes normes de convivència?

Hem arribat a una situació que una dona no es pot refiar de ningú? Som tots els homes violadors en potència? És això el que hem construït entre tots? Tan avall hem caigut que som incapaços de conviure homes i dones sense que ens surti l'instint animal? Això és el que hem ensenyat als nostres fills?

Podria continuar preguntant-me qüestions al respecte sense que arribés a entendre com és possible. Necessitem que aquests fets rebin la pena que es mereixen, però al mateix temps hem de trobar la manera perquè no es repeteixin casos com aquests, cada vegada més estesos.

Llegia avui que no és tant que ara hi hagi més casos, com que abans no se'n parlava. Les víctimes no ho denunciaven i els violadors quedaven impunes. Potser és això, però en tot cas hem de denunciar tots aquests casos, posar cara als violadors perquè tothom els conegui i no els vinguin ganes de tornar-hi mai més, i treballar perquè la nostra societat recuperi els valors que entre tots hem deixat perdre.

El temps no ho cura tot

Aquest mes de juliol es commemora el cinquantè aniversari de l'arribada de l'home a la lluna. Els que tenim una edat ho recordem. S'havia assolit un repte que feia anys que era un objectiu perseguit. Semblava que s'obrien les portes a molts més descobriments i aventures. Ens ho miràvem en blanc i negre, a través d'uns televisors que tenien pocs anys d'història. Començava una nova època?

Vivíem en la grisor del franquisme, amb moltes ganes de sortir d'aquest reducte autoritari, somiant poder entrar a Europa i deslliurar-nos de la dictadura del general Franco. Amèrica arribava a la lluna i nosaltres continuàvem sotmesos en la censura política, social i cultural.

Han passat cinquanta anys i es parla de Mart, però llavors, quan s'arribà a la lluna semblava que era l'inici d'un no acabar. Anys més tard vàrem deixar de sentir-ne a parlar. No és que desaparegués la NASA, però sí de les portades dels diaris. Fins fa poc, quan ha sortit la notícia de l'anada a Mart. Ho veurem?

Contrastar aquesta notícia amb la realitat política que vivim a casa nostra t'entristeix. Estem perdent el temps miserablement, només per l'ambició d'uns quants. Què hem fet malament que ens toqui aguantar aquest govern? Ens adonem suficientment que les nostres converses giren sempre sobre el mateix tema. És això una vida agradable i interessant? Quina importància té si el president el jutgen per haver mantingut el llaç groc al seu balcó? 

El més trist de tot plegat és que creiem que el temps ho cura tot, però no és del tot cert. Quina cara li queda a qui va ser president del Barça, en ser alliberat sense condemna després de gairebé dos anys de presó preventiva? Quina cara els queda als mestres de l'institut de Sant Andreu de la Barca quan s'arxiven les seves causes, després d'haver passat la vergonya de veure les seves fotografies a les primeres pàgines dels diaris grocs espanyols? Què passarà amb els nostres presos polítics i exiliats? Respondrem que el temps ho cura tot?

Reclamen que l'ANC lideri, que lideri què?

Comentava un dia d'aquests que l'ANC estava en contra del pacte de JxCat amb el PSC a la Diputació de Barcelona, i avui hem conegut que un sector crític a la direcció de l'entitat protesta pel seguidisme que fa als partits independentistes. Jo més aviat parlaria de paràlisi, perquè així estan els partits independentistes i només s'ha mogut per fer els pactes que tant s'han criticat.

Aquest sector crític demana a la direcció de l'ANC que prengui el lideratge de la mobilització, ja que els partits no fan res. Critica la seva actitud i hi veu massa militants infiltrats entre la direcció, que només posen pals a les rodes. 

El tema es fa interessant, i em pregunto com s'ha de mobilitzar l'ANC, com ha de prendre el lideratge per fer què? Si els partits independentistes estan perduts barallant-se per veure qui té més cadires a les institucions, què podrà fer l'ANC per avançar en el procés? Demanaran que la gent tornem a sortir al carrer? A reclamar què? 

La meva humil opinió és que mentre tinguem els polítics que tenim, difícilment aconseguirem avançar en gairebé res. Ara estan parats, potser amb l'excusa de conèixer la sentència judicial del procés, però els mesos van passant i només portem una llei aprovada al Parlament. I quan coneguem la sentència, què? Ja hi han pensat, o llavors s'hi posaran a pensar-la. Hem de tornar a ser els ciutadans els que movem fitxa? I els polítics continuaran sense reaccionar?

No sé què passarà demà dissabte a Girona, a la reunió del plenari del secretariat nacional de l'ANC, però el paper a jugar, en aquests moments, tampoc és clar, i la ciutadania que porta molts mesos recollint consignes, començar a estar cansada, no tant per sortir al carrer, com per comprovar que no serveix per a res.

Els partits polítics tiren cap a casa seva

S'ha confirmat el pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona i hi ha gent molt empipada, entre ells ERC i l'ANC. Com pot ser que es pacti amb un partit defensor de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució contra Catalunya? Doncs no és el primer pacte, amb la mateixa gent. També ERC hi ha pactat, però llavors era diferent, oi?

Doncs sí, la presidenta de la Diputació de Barcelona és la socialista Núria Marín. I a la Diputació és on hi ha els calers, i molts assessors, molts dels quals en varen entrar un dia i no se n'han mogut. És una bicoca!

Per a alguns la jugada és allò de cornut i pagar el beure. A l'hora de criticar-ho s'ha de posar tot sobre la taula. Què està passant, des de fa ja molt temps, entre ERC i JxCat? Doncs, que no s'entenen, que es consideren rivals i lluiten per ser els primers. Que el tema procés ja és secundari, malgrat tinguem a nou persones a la presó i unes quantes d'exiliades.

Què passa a més? Doncs, que el nivell dels actuals polítics té molt que desitjar, amb un president de la Generalitat que ens avergonyeix a uns quants, i una resta de polítics que no mouen fitxa, i les poques coses que fan encara les fan malament.

Doncs, ja tenim presidenta socialista i a l'ajuntament de la capital un pacte de govern entre Comuns i el PSC que dóna a aquests molt poder, molt més del que es podien imaginar el dia abans de les eleccions. Potser aquest canvi de color ens anirà bé. No sé si això farà que s'eixereixin una mica els independentistes adormits, o bé els transportarà al son profund.

Parats i avorrits perillosament

D'avui destacaria les baralles entre ERC i JxCat d'aquests darrers dies i la petició del govern perquè el ministre Borrell dimiteixi. Una petició absurda perquè tots sabem que, si hi ha un ministre que no dimitirà mai si li demana l'oposició, aquest és Borrell.

He llegit un tertulià de les xarxes socials dient que ERC no vol noves eleccions perquè sap que perdria tot el que va guanyar en les últimes. Segons aquesta persona, ERC va enganyar la gent dient-los que era un partit independentista quan s'ha confirmat que no ho és.

No conec els arguments per dir que ERC no és independentista. Sí és cert que la febre ha baixat, però algú podria dir que és estratègia, vista la situació actual, no prevista en el seu moment. La reacció del govern espanyol que molts creien incapaç d'aturar l'empenta independentista de tants catalans, manifestant-se cada any pels carrers i ciutats de Catalunya.

També seria curiós que ara el patit independentista fos l'hereu de Jordi Pujol, un partit que encara no acabem de conèixer quin és el nom verdader i qui l'acaba dirigint. Amb un president a l'exili actuant, aparentment, a soles, i un altre embolicat amb els seus propis paranys, el partit ha reaccionat a estirabots i enfrontat amb ERC, que ha tingut com a principal objectiu ser el virtual guanyador.

Més històries per anar repetint que estem aturats, que el govern no fa res. Avui llegint la contraportada de l'ARA, l'escrit de Josep Ramoneda, es recrea amb molts bones paraules en aquesta paralització perillosa del nostre govern i Parlament.

Un desprestigi buscat o no, però trobat

La Fiscalia demana vint mesos d'inhabilitació al president Torra, per haver desobeït l'ordre de la Junta Electoral Central, de retirar la pancarta amb el llaç groc, de la façana de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume. Si tot plegat no fos tan seriós hi podríem fer-hi broma, contents d'aparcar un temps el nostre president, i esperar més sort amb el substitut.

No sé si hi ha prou delicte com per inhabilitar el president, però en tot cas a mi no em va semblar bé tot el tripijoc amb les pancartes, i encara menys l'argument final per treure-les. Ho vaig trobar molt infantil. Potser és un fet més que se m'ajunta a l'hora de valorar tant negativament la gestió de Torra, i les ganes que es convoquin eleccions per treure'l de Palau.

Si a tot això hi afegim que avui la Guàrdia Civil ha tornat a entrar a la Generalitat buscant més proves del dia 1 d'octubre, podem afirmar que el prestigi de les nostres institucions, per culpa nostra i dels altres, està sota mínims. Tothom s'hi atreveix i si a més els nostres polítics tenen les institucions paralitzades, arribarà un moment que no tindran credibilitat per fer res. És molt trist.

Glòria a Sant Zenon!!!

Portem la meitat de les festes i encara no ha arribat el sant gloriós. Avui és el dia de cantar l'Himne i no caldrà patir per fer ploure, perquè ja ho ha estat fent aquests dies. Només en pensar que l'aigua és vida, et fa oblidar els maldecaps dels organitzadors dels actes de la Festa Major, la majoria dels quals tenen lloc a l'aire lliure.

La calor d'aquests dies no podia acabar de cap altra manera, tot i que els homes del temps de TV3, crec que no ho han acabat d'encertar gaire. Portem un parell de dies que en un moment o altre plou, i avui ja portem un parell de ruixats. Sort que la cantada de l'Himne a Sant Zenon té lloc a l'església de Santa Maria i estarem a aixopluc.

Avui també hem sabut que la vila d'Arenys de Mar estarà representada a la Diputació de Barcelona, per la nostra alcaldessa, i al Consell Comarcal, pel guanyador de les passades eleccions, l'Estanis Fors. Confiem que el fet de tenir-hi el peu, sobretot a la Diputació, que és on hi ha els calés, es noti d'alguna manera i podem comptar amb noves inversions.

De moment guardeu-vos de la pluja i cantem tots plegats: Glòria a Sant Zenon!!!

Arrimadas, la gran mentidera

Ha anat bé que Arrimadas hagi anat a Madrid, d'aquesta manera la coneixeran pel que fa i no pel que deia quan era a Catalunya. Veuran que les seves passejades són pura provocació per fer-se la víctima i dir que no hi ha respecte i insultar de feixistes els altres.

Perquè Espanya desconeix moltes coses de Catalunya. No vull dir que nosaltres ho fem tot bé, perquè trobaríem mil raons que demostrarien que ens equivoquem, però tampoc és allò que expliquen els mitjans de comunicació espanyols o bé partits polítics com C's i PP. 

Els catalans hem errat la nostra feina de fer pedagogia. Ja sé que no ho tenim fàcil perquè més aviat ho tenim tot en contra. Les famoses notícies falses, sobre Catalunya no són noves d'ara, sinó que ve de molts anys. Hem culpat sovint els espanyols de mirar-nos malament, però hem oblidat que sovint les notícies que els hi arriben són adulterades, errònies o simplement voluntàriament falses.

Amb l'anada d'Arrimadas a Madrid els espanyols del centre s'adonaran de quina mena de persona és. Jo sempre he cregut que era mala persona i cada vegada n'estic més convençut. Crec que la posició de C's ha fet que des de sempre els seus líders siguin això: males persones. La seva raó d'existir és crear polèmica, insultant els altres i fent-se la víctima, però han errat amb la tàctica i no els ha sortit bé. Han vist que sorgia Vox que eren pitjors que ells, amb l'avantatge que Vox no s'amaga de res. És més transparent i la gent sap a què atendre's, cosa que no passa amb C's, que han enganyat a molta gent, i ara comencen a sortir-ne. Estic segur que la trajectòria de C's no serà gaire més llarga. PP i PSOE recuperaren els enganyats.

I les eleccions al Parlament quan?

Té raó Miquel Iceta quan parla de la hipocresia d'ERC i JxCat a l'hora de fer pactes, cadascú pel seu compte. Realment el plantejament dels dos partits independentistes és per fer-nos reflexionar i, com a mesura més lògica, trencar el govern de la Generalitat i convocar noves eleccions. Si, com han demostrat des de fa temps, ERC i JxCat són incapaços d'anar junts, el millor que poden fer és partir peres i anar a unes noves eleccions.

Aparquem el procés i ja en parlarem quan tinguem les coses clares, i anem per resoldre la inestabilitat del govern, la paràlisi que Torra i tot el seu equip han provocat a la gestió governamental. No podem estar més temps aturats, necessitem un govern fort i que treballi, que deixi de mirar-se el melic i somiar despert.

Els pactes amb els socialistes, vist el panorama actual, han demostrat la hipocresia d'uns i altres. No es pot estar argumentant la defensa de l'aplicació de l'article 155 per després acabar-hi pactant. No vull pas dir que no siguin bons pactes i puguin comportar un desencallament de la situació actual, però llavors que callin i no xerrin segons els convingui.

Tot plegat demostra la manca de polítics seriosos, de bons polítics capaços de dirigir les nostres institucions. Fa vergonya veure segons quines majories, amb una incapacitat manifesta per tirar endavant les polítiques públiques. Ja va sent hora de clavar un cop de puny a la taula i començar de nou. Senyor Torra, convoqui eleccions!

Tenim l'ultra més a prop del que ens pensem

Arran dels fets del Masnou d'ahir vespre-nit, amb una persona detinguda i uns quants ferits, voldria recordar que la xenofòbia i el racisme no és cosa d'ara, sinó que es troba latent des de sempre, amb la diferència que ara entre tots hem obert les portes a grups d'extrema dreta que es troben més valents manifestant-se i actuant contra les persones migrants, en aquest cas els menors no acompanyats que la Generalitat tutela a diferents poblacions del país.

Hauríem d'aprofitar l'avinentesa per fer visibles aquests xenòfobs, que tothom els hi posés cara perquè sapiguem qui tenim al nostre costat. Hem de fer molta pedagogia entre la població, perquè en el fons de cadascú hi ha uns elements distorsionadors que tenen molts punts per caure en la xenofòbia, però amb els delinqüents, amb els que ataquen els immigrants o els homosexuals, no hi ha més pedagogia que tancar-los per fer-los fora de la nostra societat i que entre reixes aprenguin la lliçó.

Aprofitem cada ocasió per proclamar el dret de tota persona a viure lliurement, al marge de quina sigui la seva raça, religió, cultura i color de la pell. No podem girar-nos d'esquena d'aquells que no han tingut la sort de néixer en situacions més favorables i que han hagut de renunciar a tot el que tenien per anar a buscar fortuna a terres llunyanes, aparentment riques i prometedores, però que són víctimes de la xenofòbia i el racisme despectiu injustificable.

Òmnium crida a la desobediència civil

Ens diuen que la desobediència civil és un obligació moral que tindrem si l'Estat espanyol condemna els nostres presos polítics. Caldrà que ens expliquin com hem de desobeir per ser efectius, però abans jo demanaria un compromís fort, generós i transparent dels nostres polítics, no els que estan a la presó o a l'exili, sinó aquells seus successors que fa dos anys que estan aturats.

Perquè si algú s'ha mogut darrerament ha continuat sent la societat civil. Els polítics s'han dedicat a barallar-se entre ells, incapaços de fer res junts. Ja sé que és Òmnium qui ens ho demana, però ho fa en presència del president de la Generalitat que, per estar, no està ni en funcions, no fa res.

Està molt bé demanar a la societat civil que actuem, en aquest cas, que desobeïm, però estem una mica farts d'anar rebent consignes i quan nosaltres els demanem que vagin junts, es giren d'esquena. És per això que no es mereixen gaire res més de tots els votants i manifestants a favor del referèndum, veient com es comporten des de fa dos anys. Si a mi em demanen que desobeeixi, jo els demano que facin cas del què reclama la societat catalana, i deixin de paralitzar el govern del país.

Incitar a l'odi no és delicte?

Em faig aquesta pregunta després de llegir els comentaris de fiscalia sobre el discurs del representant de Vox contra l'islam. Fiscalia diu que és un discurs abominable, però no delictiu. Podem acceptar com legal un discurs que incita a l'odi? Ho podem permetre com si no passés res?

Ho deia l'altre dia. Vox no ha aconseguit entrar a les institucions catalanes i menys del que es pensaven a Espanya, però el seu discurs és molt present i fa mal. És una vergonya haver de sentir segons quines declaracions insultants. Penso que hauríem de ser menys permissius amb aquells que porten l'odi a dins del cos i l'escampen arreu. 

Una societat amb el càncer de Vox no pot ser una societat saludable. La democràcia permet que persones menyspreables com aquests militants de Vox es puguin presentar a les eleccions i sortir elegits. És una vergonya i un punt negre de la nostra societat.

Vox és una cosa descarada, però malauradament a Espanya hi ha dos partits polítics més que no queden gaire lluny a l'hora de fer segons quines afirmacions. Casado i Rivera s'han envalentit i ja no es tallen. Tot plegat ens presenta un panorama polític molt trist i un futur per a la nostra societat gens agradable. Hem de continuar lluitant per aconseguir una societat més digne, més justa i més lliure.

No podem condemnar un col·lectiu pels actes d'uns pocs

El que veritablement genera més confiança és que es detingui el criminal i sigui penat pels seus actes. Malauradament es veu massa sovint que un delinqüent entra per una porta i surt per una altra. Aquesta aparent inseguretat què molta gent sembla patir es veu augmentada per la manca de confiança en les autoritats. Unes lleis massa garantistes desanimen les possibles víctimes, però també els policies que els detenen, a vegades jugant-se el físic.

Arran dels fets ocorreguts recentment a Arenys de Mar i el Masnou, és lògic sortir al carrer per no estigmatitzar tot el col·lectiu de menors no acompanyats, perquè no tots són iguals. No poden pagar justos per pecadors, però aquests han de ser arrestats i castigats. Això s'ha de veure, perquè també és un exemple per als altres.

Comptar amb aquest menors als nostres pobles és una realitat i també un risc, però hem de pensar en quina és la seva situació, i hem d'estar oberts a rebre aquests nois i noies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. Cal, però que les autoritats i les persones que en tenen cura, realitzin una bona feina d'acompanyament. No es poden deixar sols pels carrers i places sense cap tipus d'activitat. La seva autoestima els condiciona i no tothom té el coratge per comportar-se de manera cívic. Això s'ha d'entendre.

Si tots hi posem el nostre gra de sorra hi sortirem guanyant. No ens enganyem, el mal és a tot arreu i tempta els més pintats. Els més dèbils tenen més punts per caure-hi, però no per això els hem de condemnar d'entrada.

Vigília de la manifestació catalana a Estrasburg

Demà dimarts molts catalans seran a Estrasburg, però no hi seran ni Puigdemont ni Comín. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha rebutjat les mesures cautelars perquè demà els dos eurodiputats catalans s'asseguessin al Parlament Europeu provisionalment, la qual cosa no vol dir que no estudiï a fons el tema per dictar sentència.

Una vegada més amics, companys i familiars es trobaran en una ciutat europea reivindicant els drets dels nostres polítics presos i exiliats. Europa, a qui tenim dipositada més confiança, no s'ho pren a la lleugera i vol evitar un pas en fals. És per això que vol estudiar bé les circumstàncies per poder sentenciar correctament. A Espanya ja sabem que les sentències i amenaces contra els catalans són molt habituals i amb pocs miraments.

Avui contemplem per Internet com han començat a arribar catalans a la ciutat francesa d'Estrasburg. Desitgem que facin honor al concepte que tots volem que tinguin de nosaltres. Reivindicadors, insistents, però educats, no violents i amables. Demà hi haurà una altra ocasió per fer córrer les xifres sobre l'abast de la manifestació catalana.