L'ordre dels factors no altera el producte

Avui tocava parlar del cara a cara, o més aviat de la prohibició per part de la Junta Electoral del cara a cara televisiu, però ha tocat repassar matemàtiques. Les propietats de la suma, o de la multiplicació: l'associativa, la commutativa, la distributiva... L'exponent d'una base negativa. Els nombres naturals i els nombres enters...

A mi sempre m'han agradat les matemàtiques, però reconec que ha passat molt temps i em falla la memòria a l'hora de recordar les definicions. Conservo l'agilitat en la pràctica, i gairebé dedueixo les definicions a partir del càlcul. És una sort que em toca estudiar matemàtiques i no gramàtica. Aquí sí que em perdria del tot. Mai havia disfrutat amb la gramàtica. Era de ciències.

De fet he arribat a casa molt cansat i, si m'haguessin dit que em tocava una lliçó de repàs de matemàtiques no m'ho hauria cregut. La tarda ha estat complicada, més pensant en demà que avui mateix. No hi ha dubte que res és fàcil i sovint em pregunto què he fet per merèixer-me tot el que rebo. No em puc queixar, perquè ho podia entreveure i, si més no, m'aclareix molt el futur.

Són moltes tecles i cadascuna fa el seu so, independent de les altres, però necessàriament harmòniques. No tot s'hi val, i no sempre a gust de tothom. Qui em demanava que entrés a jugar, si no hi havia regles, tothom feia el que volia, i es reien de l'ordre i el concert? En què ha millorat la partida? Ho entenen millor els espectadors? S'hi troben més a gust?

I l'equip? doncs és important comptar amb un bon equip, ben compenetrats, amb els mateixos objectius, respectant el capità, posant en pràctica el sistema assajat per obtenir l'èxit. Tenir confiança en l'equip, encara que et marquin molts gols, però saber que la defensa s'hi fa tant com pot, i també el porter. Els davanters ho tenen molt agraït, però s'han de refiar que els hi arribi la pilota, el mig camp és important, i sempre hi ha qui fa la feina bruta, la que no es veu, però que és imprescindible per veure lluir els altres, per obtenir els resultats esperats.

Avui hem repassat matemàtiques, i hem superat el mínim comú múltiple i el màxim comú divisor. Ja no representen cap obstacle. Hem assimilat les potències, i la rel quadrada. I demà, quan estigui a la feina, pensaré en positiu, per aconseguir convèncer els interlocutors que només sumant podrem aconseguir el millor per a tots.

Cara a cara

Quan semblava que es confirmava que tindríem un debat cara a cara entre les dues forces polítiques més importants en nombre de vots, ha aparegut el Consell assessor de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que ho rebutja, entenent que no estem davant d'un sistema presidencialista, sinó parlamentari, i que el país és plural i hi ha altres partits que configuren el dibuix parlamentari i fins i tot, com ha estat el cas de les dues darreres legislatures, són aquests petits partits els que han donat la presidència al partit que havia obtingut menys escons. Tots els partits petits, excepte ICV, han impugnat la decisió de realitzar el cara a cara, i ara serà la Junta Electoral Central qui decidirà si es pot fer o no.

Personalment estic a favor al cara a cara entre els dos grans partits, perquè sigui quin sigui el pacte parlamentari, un dels dos serà el nou president de la Generalitat, i quant més diàleg i discussió hi hagi, més fàcilment descobrim com pensa un i l'altre. Amb això no vull pas dir que sigui lícit o s'adeqüi amb el sistema parlamentari que tenim, sinó que és una preferència personal. Entenc que els altres partits polítics parlamentaris no hi estiguin d'acord, perquè és donar més protagonisme als dos partits grans, però també caldria decidir si és just que els partits amb representació parlamentària tinguin més oportunitats de fer-se veure que els altres partits extraparlamentaris.

Haig de confessar que ahir no vaig seguir el debat dels sis caps de llista, tret d'algun moment mentre feia zàping. És per això que no puc opinar sobre qui va guanyar, encara que CIU, i en aquest cas Mas, surt com a vencedor a totes les enquestes i això té reflex en la seva cara i en la seva expressió. A tot això, si hi afegim que les persones ens afegim als guanyadors (no ens agrada perdre), tot fa pensar que Mas guanyarà les eleccions i serà el proper president de la Generalitat.

Pitjor el remei que la malaltia

Arran de la filtració de 35.000 imatges dels escàners de persones on es veu el seu cos nu, ha sorgit més controvèrsia sobre la idoneïtat del seu ús per al control dels viatgers dels vols als EUA. Sembla ser que s'havia assegurat que les imatges no quedaven guardades, però ara s'ha demostrat que alguna cosa falla i per això s'han pogut veure aquestes imatges.

Una vegada més ens trobem davant la disjuntiva entre volar segur i ser violentat amb els controls excessius abans d'embarcar. Volem que s'eviti que els terroristes puguin pujar a l'avió, però ens molesta que ens facin passar per aquests controls.

Al mateix temps, la polèmica s'ha agreujat quan s'ha dit que la radiació d'aquests escàners era perjudicial per a la salut, i que la probabilitat de morir arran d'un escàner de tot el cos era la mateixa que fer-ho per un atac terrorista.

Sens dubte que arran dels fets de l'11 de setembre de 2001 als EUA, la por s'ha fet més evident entre la població i les autoritats civils intenten assegurar la vida dels seus ciutadans amb mesures que no sempre són ben vistes. No ha d'estranyar a ningú que pugui molestar que la teva imatge, nua completament, sigui visionada per una persona, per més policia que sigui, i encara més si després saps que aquesta imatge queda guardada i la poden veure més persones, al marge dels motius per als quals s'ha procedit a l'escàner.

No sé si el pudor pot fer canviar la pràctica d'aquest escàner, o bé ha de ser el risc que comporten les radiacions al teu cos, el que ha de ser determinant per deixar d'emprar aquest sistema. No tindria sentit que per evitar la mort per causes terroristes, posessis en perill la teva vida amb les radiacions dels escàners dels aeroports. Sense pretendre donar consells a ningú, crec que fora bo trobar altres maneres de controlar els viatgers dels vols d'alt risc, que no incomodessin tant ni esdevinguessin cap risc per a la salut de la ciutadania.

Austeritat

Una de les coses que hauríem d’haver aprés en aquests moments de crisi econòmica és la contenció de la despesa. Si mirem un temps enrere, quan encara no sentíem parlar de crisi, ni somiàvem que ens hi poguéssim trobar, observarem que tot plegat era una disbauxa i havíem assolit un nivell de despesa innecessària que en aquests moments ens hauria de fer caure la cara de vergonya.

Recordo la meva infantesa en que vivíem d’una manera més austera, sense gaires capricis, ni demanant peres a l’om. Sabíem què podíem esperar de casa, dels nostres pares, i no exigíem més. Els regals eren mitjons o samarretes, necessaris per a la nostra vestimenta, i les joguines les imprescindibles per no castigar la nostra infància. Donàvem valor a les coses, i no desaprofitàvem res que comportés sacrifici.

Hem comprovat que els temps han canviat i de quina manera el nostre cos s’acostuma a consumir sense fre i per això li resulta tan difícil adoptar una actitud restrictiva del consum, un planificar millor la despesa per tal reduir-la en la part supèrflua. I això passa a casa, a nivell familiar, però també en el món de les empreses i a l’administració pública.

Durant massa temps hem viscut de la rifeta, en què tot ens venia de cara i érem capaços de comprar-nos un pis, el cotxe i viure alegrament sense posar límits. Hem deixat de ser austers i hem esdevingut uns consumistes impulsius.

Les empreses tampoc han avançat en l’aplicació de mesures eficients a la seva producció, els costos de producció o de gestió s’han disparat i el marge de benefici ha evolucionat gràcies a la forta demanada. L’administració tampoc ha tingut un no com a resposta a l’hora de crear nous serveis i esdevenir més depenent d’unes despeses de manteniment que s’acumulen. Li hem exigit una sèrie de comoditats que, per fer-nos contents, ens han satisfet.

Si bé és cert que perquè l’economia rutlli és necessari el consum, no cal que aquest estigui desorbitat, ni superi les previsions més optimistes de creació de riquesa. No es pot confondre consumir amb tirar per la finestra tots els estalvis.

L’educació familiar és important que tingui en compte aquesta formació, per no acostumar els nostres fills a gastar tot el que es té a la butxaca, sobretot quan encara no n’entren, fruit del treball. S’ha d’ensenyar a fer un bon ús dels nostres diners, per una necessitat econòmica, però també per créixer sense dependència del diner.

Amb la crisi, doncs, de cop i volta ens hem vist obligats a estrènyer el cinturó, però això no ha estat fàcil i moltes famílies han vist reduïts els ingressos familiars, i s’han vist obligats a deixar, fins i tot, la seva llar per trobar-ne una amb un lloguer més mòdic, o retornar l’habitatge hipotecat sense possibilitats de realitzar els pagaments.

L’administració també ha d’aprendre de la lliçó i començar a saber dir no a segons quines demandes, sense por a les conseqüències electorals, sinó amb coherència amb la realitat econòmica i les possibilitats financeres de l’entitat pública.

Un bon dia per a la col·lecció

Avui he fet un parèntesi que m'ha anat molt bé. Penso que si es té l'oportunitat, val la pena fer-ho. Sortir de la rutina que, encara que la teva vida sigui molt variada, hi acabes caient. Anar a veure la natura més enllà dels blocs de ciment. Trobar-te amb la gent que gairebé tens oblidada, amb qui un dia vares compartir espai i temps.

Aprofitant que havia de dur el cotxe a revisió, he anat fins a Cantonigròs i d'aquesta manera he sortit del mig de la boira que ocupava tota la plana, fins més enllà de l'Esquirol. Als 1.000 metres la temperatura, gràcies al sol mig adormit, això si, arribava als 6 graus (a Vic estaven a 0 graus). 

El Pirineu estava enfarinat i també el Pedraforca, que es divisava clar i net. He aprofitat per fer la fotografia, però costa d'apreciar el Pedraforca i la Serra de Busa (crec que aquest és el seu nom). La passejada no ha estat molt llarga perquè el sol cada vegada estava més espantat i la temperatura baixava.

M'imaginava el canvi que es produiria a Cantonigròs en cosa de poques hores. Era divendres, darrer dia laborable de la setmana, per a moltes persones, algunes de les quals pujarien a passar el cap de setmana. Sempre m'ha agradat imaginar-me indrets que conec, i que s'omplen per temporada. Com són quan la gent no hi és. El més depriment va ser quan vaig descobrir pobles sencers de Mallorca abandonats pràcticament, en temporada d'hivern. Totes les portes eren avall i no es veia ni una ànima. Era trist. Això no té res a veure amb Cantonigròs, que té vida pròpia també durant l'hivern, i això és bo.

Hem dinat a Can Puntí, on hi havia un grup de clients, tots treballadors d'algunes de les cases del poble. Pintors, jardiners, paletes... compartien taula aquests dies de feina fora de llur poble de residència. Ho he trobat molt bé, i m'hauria agradat escoltar els seus comentaris, no pas per xafarderia, sinó per comprovar si parlaven de feina o no. Era el seu temps lliure.

Estàvem al costat de l'estufa, i ha anat bé, perquè quan hem sortit a fora ens hem adonat que feia més fred i el sol ja havia pràcticament desaparegut. La resta del dia l'hem passat a Vic, sense sol, però amb una bona calefacció. Un bon dia per a la col·lecció.

Ciudadanos s'apunta al carro dels independentistes

Em direu primmirat, però m'he fixat en la notícia de l'Avui sobre els errors gramaticals de C's. Ja sé que tothom es pot equivocar i quan fem les coses de pressa correm el risc d'escriure malament o deixar-te paraules importants. Tot i així no podem oblidar que si pretenem liderar un projecte polític, com a mínim hem de donar una imatge de controlar la situació i no caure en errors de manera innocent. 

En aquest cas Ciudadanos es declara independentista, la qual cosa resulta sorprenent, encara que si entren al grup mixt del Parlament, amb Solidaritat i Reagrupament, algun element en comú haurien de tenir. Però al marge d'aquest error que es pot deure al descuit de la paraula "no" al davant, són preocupants els errors gramaticals, ja que no tan sols demostren un desconeixement de la llengua, sinó també la improvisació i la manca de pulcritud al fer la feina. Si això passa en campanya electoral, que passaria si arribessin a governar?

És clar que mentre C's s'equivoca i escriu malament la llengua, la senyora Sánchez-Camacho es dedica a disparar contra independentistes i immigrants. A vegades penso que els errors són simples traïcions de la subconsciència, que ens delaten. Ara ningú del PP acceptarà que en el fons del seu missatge hi ha un contingut xenòfob. No queda bé, però les seves actuacions, no pas ara en campanya, sinó des de sempre, ratllen la xenofòbia, en voler predicar un discurs populista a l'estil de la Plataforma de Josep Anglada.

Qui em despista una mica és Montserrat Nebreda i el seu vídeo anomenat "porno". De fet es contradiu al final, quan surt amb la tovallola, perquè realment el que ha pretès és cridar l'atenció, no pas per les imatges, sinó pel so de fons. Crec que hi havia altres maneres de plantar car a la manipulació d'alguns partits polítics, sense necessitat de muntar el vídeo de campanya.

No ens desanimem, i recordem que encara queda una setmana ben bona de propaganda electoral, sense cara a cara, segons sembla, per culpa d'algú. Encara, doncs, podrem descobrir noves maneres de cridar l'atenció. De moment l'originalitat no ha donat els resultats esperats. Veurem si els dóna el dia 28.

Pisos socials d'urgència a Arenys de Mar

Avui n'han parlat a Ràdio Arenys, amb molta il·lusió perquè el projecte s'ho val. Es tracta de tres pisos situats al bloc conegut pels pisos dels mestres, perquè allà hi vivien els mestres que venien a donar classes a l'escola pública. Com molt bé es descriu a la pàgina web de la ràdio, no es tracta de pisos de protecció oficial, sinó d'habitatges per ser ocupats de manera urgent i per un temps limitat, durant el qual els inquilins segueixen un pla de reinserció social.

Gràcies al bon treball de tot l'equip d'Acció Social i a l'encert en la seva reestructuració i ampliació de plantilla, aquesta darrer any el servei ha experimentat un salt qualitatiu important, eixamplant l'àmbit d'actuació i el nombre de casos atesos, però sobretot iniciant projectes de futur. La manca de recursos ha frenat l'empenta inicial de l'equip de treball, però no ha evitat que el projecte de pisos es posés en marxa.

En aquests moments, gràcies a l'esforç econòmic i la millora en eficiència, s'ha aconseguit reunir a un equip amb quatre treballadores socials, dues educadores socials i una treballadora familiar. Un equip de treball cohesionat i disciplinat, amb un gran esperit de servei. No cal dir que em sento orgullós d'haver col·laborat en fer possible els resultats que s'estan produint, sense oblidar per un moment que tot és possible gràcies a l'entrega i dedicació de l'equip de treballadores de Serveis Socials.

És una satisfacció poder gaudir de moments alegres i positius, sobretot quan el dia a dia està ple de problemes difícils de resoldre. A vegades per les pròpies dificultats dels objectius a assolir, però també perquè la convivència no és fàcil, les negociacions són complicades i no sempre agraïdes. Quedem-nos, però amb la part positiva i deixem els problemes per a un altre dia.

Tancant repetidors

He vist que continuen els episodis sobre el tancament de repetidors de TV3 al País Valencià. El govern valencià insisteix en criminalitzar TV3, i vetlla perquè els seus ciutadans i ciutadanes s'estalviïn de veure una televisió que probablement els portaria a perdre.

Només comparable amb fets que passen en països totalitaris i on no hi ha llibertat d'expressió ni de moviments. Penso per exemple en la prohibició de sortir a recollir el Premi Nobel de la Pau, a la Xina Comunista, o més a prop, en tot el que està passant al Marroc i al Sàhara occidental.

Fa vergonya que un govern del PP que es fa dir democràtic, esmerci tants esforços per evitar que els valencians puguin accedir a TV3. De què tenen por? probablement del que tenen por sigui d'allò que no disposen: de capacitat de diàleg, de llibertat d'expressió...

Algun dia s'estudiarà la València del PP de finals del XX i començaments del XXI, i donarà elements suficients com per constituir un tema de l'assignatura d'història dels nostres alumnes. Serà sens dubte un període obscur, trist de la història del País Valencià; de la decadència dels seus mandataris, al marge de la seva ideologia política.

No em mou escriure aquestes paraules perquè sigui un gran defensor de TV3. És cert que és la cadena que més hores està sintonitzada a casa, però també li sé veure els seus defectes. Tampoc em mou la meva passió pels Països Catalans ni la unitat de la llengua. Si bé entenc que som part d'una mateixa col·lectivitat, amb la diversitat que també ens fa més grans, no mouria un dit per forçar cap valencià a sentir-se català del sud, o membre dels Països Catalans. Sempre he pensat que si ho volen, bé, i sinó no passa res. Tothom és lliure de sentir-se d'on li plagui. Si a la seva llengua l'anomenen valencià i no ho consideren una variant del català, no em preocupa. Que cadascú pensi i estimi allò que vulgui.

És la vergonya aliena la que em fa escriure contra una actitud sense sentit del govern valencià, de qui se'm fa difícil no creure que ells mateixos, quan són a casa, s'escandalitzin del que estan fent. No estic d'acord en prohibir perquè si, i menys de trobar motius inimaginables a tot arreu, però... planyo els valencians, pels dirigents que han de suportar, i ara miro cap a casa, que prou feina tinc.

Titulars de campanya

Durant la campanya és bo llegir els titulars de la premsa, d'acord amb les afirmacions que fan els diferents polítics. Resulta interessant per poder valorar la capacitat de cinisme d'alguns i la poca gràcia d'altres. Analitzar quants tòpics s'utilitzen, i qui la diu més grossa.

Avui n'he arreplegat alguns: "Laporta farà del català única llengua oficial", evidentment extret de les paraules del propi Laporta; "Mas és el candidat ocult del PP i el PSOE", a càrrec de Rivera; "Comença a desinflar-se perquè les seves propostes són fum", de Montilla en relació al candidat Mas; "Catalunya pateix espoliació fiscal, i algú ho havia de dir", en paraules de Puigcercós; "Catalunya és d'esquerres. S'ha de sortir de la resignació", afirmació de Joan Herrera; "Els temps en què el PP apuntalava governs de CIU sense demanar res a canvi s'han acabat", en veu de Sánchez-Camacho.

Els titulars d'avui no són massa brillants. Potser destaquen les paraules de Laporta que, com és lògic, ha de dir-la ben grossa per fer-se un lloc entre els escollits. De la mateix manera que és estrident, és igualment revocable si fem ús de la raó. Però en campanya electoral la raó no té lloc, sinó més aviat és la passió, i nosaltres, babaus, ho sabem i ens deixem enredar una vegada i una altra.

El fet que tots els partits dirigeixin els seus trets cap al candidat Mas, li dóna més relleu i afavoreix la seva elecció com a màxim candidat a la presidència de la Generalitat. Ningú li nega el principal paper en aquesta cursa electoral, però tothom busca que l'avantatge sigui el mínim possible, i ell ho sap. És normal, doncs, que les seves afirmacions i titulars siguin de perdonavides, de tornar-ne quan els altres hi van.

Ahir hi va haver un titular sucós: "A Andalusia no paga ni Déu", en paraules de Puigcercós. PP i PSOE han demanat o exigit disculpes, però... els catalans ho diem molt sovint, i quan dic els catalans també penso en aquells que parlen castellà i que tenen les seves arrels al sud d'Espanya.

Tot just som al començament de la campanya i per això podrem llegir molt més titulars, i també sondejos amb resultats electorals. Farem el seguiment.

Carrera electoral, marcant posició

Les eleccions al Parlament de Catalunya vénen, a la meva manera de veure, condicionades per les consultes sobiranistes que es varen organitzar al territori català, i probablement tenen també l'ajuda de la sentència del Tribunal Constitucional al recurs presentat pel Partit Popular espanyol. D'alguna manera els partits s'han definit en temes que sovint fa por de parlar-ne clarament, i s'acostuma a deixar més o menys ocult perquè no provoquin desbandades. 

El Partit Popular s'ha tret la son de les orelles i està intentant demostrar que no és necessari votar l'opció de C's, perquè ells són prou clars defensant la unitat de l'estat i de la llengua castellana. El PP vol créixer per donar ales als seus seguidors i animar-los per a les properes eleccions generals. Rajoy està present a Catalunya perquè creu que la seva victòria depèn en gran mesura del creixement de seguidors a Catalunya.

Per la seva banda Montilla, ahir ja en parlava, ha deixat clar que vol una Espanya federal i rebutja el pacte a tres amb partits que estan per a la independència. Dóna a entendre que sacrifica les possibilitats de continuar governant, per aconseguir una consistència més gran amb les idees clares, sense embuts ni enganys.

ERC necessita convèncer els seus afiliats i seguidors que l'única alternativa per a la independència són ells i no pas les opcions que han aparegut darrerament amb Carretero i Laporta al capdavant, però que malgrat l'enrenou a Internet, les estadístiques no els donen presència al Parlament. ERC ha governat i per tant ha rebut el desgast que tenen els partits que o bé no existien o estaven a l'oposició. El canvi de líder els pot ajudar a donar més força el seu discurs electoral i convèncer que ara ja no poden pactar amb grups que no defensin clarament l'autodeterminació i la independència de Catalunya.

CIU és el més ambigu en el seu discurs. Va de guanyador, perquè així li auguren les estadístiques, i per això evita definicions massa evidents que pugui fer dubtar els seus simpatitzants. CIU realitza la campanya dels que se senten guanyadors i engresca els que, sense tenir gaire clares les idees, es volen apuntar a l'equip guanyador. Ningú sap amb quina força exercirà per aconseguir el referèndum d'autodeterminació, ni com influirà a Madrid per aconseguir més autogovern per a Catalunya. La indefinició de CIU li pot donar més vots, encara que ens deixi un país a les palpentes.

Qui té més a perdre és ICV a qui li interessaria reproduir el tripartit, com a única possibilitat de seguir en el govern de la Generalitat. Tot fa pensar que els resultats electorals li donarà el sostre mantingut de seguidors fidels, incapaços d'engrescar a més gent, però sense perdre els incondicionals.

C's, com deia més a munt, necessita aixecar la veu i distanciar-se del PP. Convèncer els dubtosos que només ells defensen la unitat d'Espanya des d'una posició ambigua entre dreta i esquerra, depenent de les persones i de les agrupacions que tenen escampades arran del territori català.

L'entrada de nous partits al Parlament passa per les opcions independentistes de Laporta i Carretero, la primera sense cap transparència del model de país que vol, al marge de la seva independència, i la de Carretero més definida, però amb molts dubtes després del seu pas per la política dins les files d'ERC. Per acabar hi ha la Plataforma del vigatà Josep Anglada que pretén entrar al Parlament amb l'única obsessió dels mals de la immigració i que li va donar bons resultats a les passades eleccions municipals.

Montilla i el Setè de cavalleria

Una de les pel·lícules que recordo de la meva infantesa és "Murieron con las botas puestas", i ho dic en castellà perquè és tal com la vaig veure. Desconec si després amb la "normalització" del català, s'ha traduït en la nostra llengua. Recordo la pel·lícula i l'associo amb Cantonigròs, a les escoles, al costat del cementiri, on hi anàvem a jugar, i també on hi celebràvem la famosa tómbola. Hi anàvem a veure cinema i també hi vaig arribar a actuar, cantant "les sabates" de Joan Manuel Serrat, o "Juanita Banana" de Luís Aguilé, fent duet amb la meva germana...

Per què he pensat amb la pel·lícula? doncs m'ha vingut al cap mentre pensava amb l'actitud de Montilla davant d'aquestes eleccions. Montilla ha tancat qualsevol possibilitat de pacte, quan totes les enquestes li donen una baixada important de vots, i per tant cap possibilitat de governar en solitari davant les moltes combinacions de coalicions de govern dels altres partits. Ho ha tancat, quan ha afirmat que no reeditaria el tripartit, i també quan ha rebutjat la coalició amb Ciutadans pel Canvi. Montilla es presenta sol i vol demostrar que pot guanyar, sense necessitat d'anar de bracet de ningú.

El Setè de cavalleria, amb el seu coronel al capdavant, va sortir a enfrontar-se als indis, malgrat que ningú li podia assegurar la victòria. Varen sortir a defensar el seu honor i van morir tots a la batalla. No sé si Montilla ha pensat amb aquesta pel·lícula, però la impressió que jo tinc és la mateixa. Montilla pot ser el primer president de Catalunya que deixa de governar sense jubilar-se, sinó passant a l'oposició. El gest de Montilla és de valentia, però no sé si assenyat.

Tot el que sabem són estadístiques que també ens fan imaginar que si tothom anés a votar, i no només el 50%, probablement les expectatives de Montilla serien unes altres. La realitat és la que és i una bona part dels nostres ciutadans creuen ben poc en el govern autonòmic. Això fa que els resultats siguin enganyosos i ens creguem que són més les persones que defensen la sobirania del nostre poble. Això es demostra en el dia a dia.

D'aquí a pocs dies sabrem si el gest de Montilla ha estat encertat o no. Si ha estat un acte de valentia o bé una moguda cap al suïcidi col·lectiu. Ara fa quatre anys algú comentava que amb la segona derrota de CIU, el partit es veia abocat a la desaparició. Ara plantejo què pot passar amb el PSC si es demostra que no té prou força ni a dins ni a fora, i quin futur se li espera davant les eleccions municipals, on perilla la principal ciutat del país. Montilla ha volgut anar sol a defensar l'honor del seu partit i veurem si se n'ha fet la pell.

Una mort injusta

Avui he llegit la notícia sobre l'home que es va penjar al carrer, després que la vida de la seva família havia arribat a un extrem de desesperació. La notícia m'ha dolgut i m'ha vingut a la memòria les persones que he atès i que em venien amb problemes semblants, uns problemes que s'han generalitzat i que no són fàcils de solucionar. L'acció d'aquesta persona només s'entén per la pressió que patia degut a no poder fer front a les despeses mínimes de subsistència. Probablement la família no tan sols no tenia recursos econòmics, sinó que li mancava suport de familiars, amics, voluntariat...

Avui n'hem parlat un moment a la feina i hi havia qui deia que molta gent no treballa perquè no vol. Jo vull matisar molt bé aquesta afirmació que, d'entrada, pot ser molt poc argumentada i resultar ser un dels tòpics que ens fabriquem. És cert que hi ha pot haver persones en atur que no tenen massa voluntat per trobar feina, però a mi el que m'interessa és tota la gent que està a l'atur i voldria no ser-hi, per necessitat de fer alguna cosa i ingressar uns diners, per dignitat. No em preocupa qui ja hi està bé, sinó aquells que en volen sortir.

La notícia deia que la família de l'home que s'ha penjat okupava un pis buit d'ADIGSA, i això també m'ha fet pensar, perquè no és ètic que hi pugui haver pisos de propietat pública que estiguin desocupats, sense realitzar cap funció social, i al mateix temps hi hagi tanta gent que està a punt de ser desnonada per impagament del rebut de lloguer. Seria bo esbrinar per què aquests pisos estan buits i aconseguir que es puguin destinar a les persones que en tenen necessitat. Massa sovint la paperassa administrativa és massa feixuga per aconseguir resultats a temps, amb eficiència.

No són lluny de casa. Els podem trobar si ens movem una mica. El nostre poble no és un privilegiat sense atur, delinqüència, furts... A prop de casa també ho tenim, i és per això que és tan important cohesionar la societat i fer-la més digne.

Esperant el xiulet de sortida

Falten menys de dues hores perquè comenci oficialment la campanya electoral, i us haig de dir que coneixent com va tot, és d'admirar els voluntaris que estan a punt de sortir a enganxar cartells. Sovint ens quedem en el que veiem i imaginem, però desconeixem què hi ha al darrere.

Veurem si entre tots són capaços d'engrescar la colla i que l'abstenció no resulti ser la guanyadora. De fet és el que més preocupa, i si som sincers ens hauria de preocupar a tots, també els que no optem a ser escollits. Perquè encara que jo no em conformi amb el model de democràcia representativa, sí que li dono molt de sentit la participació a les eleccions. Sense consolidar aquesta fase, no arribarem mai a la democràcia participativa. No es tracta només de criticar, sinó que cal aportar solucions, alternatives i arguments, que d'aquests en falten molts.

Jo votaré, i tu hauries de fer el mateix. Votaré l'opció que considero més vàlida per a la gestió del meu país, però seré molt crític amb els escollits. No els hi demanaré res que no hagin promès, però exigiré tot allò que han afirmat que farien. No tant els resultats, que depenen de moltes variables, sinó les actituds, les instruccions, l'actuació.

No ens ha de preocupar tant si els nostres polítics acaben realitzant tot allò que han promès, per la pròpia dificultat sobrevinguda, però no els podem permetre que escullin un camí diferent al que han traçat i dibuixat en campanya. Suposo que és l'experiència que et fa veure que no sempre pots aconseguir allò que volies, però només si no t'hi has fet tant com has pogut, et sentiràs frustrat. Qui lluita per uns ideals no pot ser acusat de mentider ni fals. És aquell que promet allò que no creu, i no fa res per aconseguir-ho, qui ha de ser criticat, perquè en el fons ha estat cuinant un engany.

M'imagino les brigades de cola totes preparades per iniciar la sortida cap a les cartelleres degudament reservades. Avui ja no s'acostuma a penjar cartells a qualsevol lloc, sinó que ens hem tornat una mica civilitzats. Espero poder repetir el mateix el dia de reflexió, quan s'hagin enganxat tots els cartells.

Teniu quinze dies per pensar, però de la cosa que no podeu dubtar és d'exercir el vostre dret a votar.

Dolor al Sàhara

Ja sé que estem a les portes de la campanya electoral i que cada dia hi ha notícies per comentar, però pesa molt el que està passant al Marroc i no podem deixar de parlar-ne, ja que és el mínim que podem fer per reclamar justícia i seguir de prop el nostre govern perquè no es deixi intimidar pel Marroc, ni convèncer pels tractes comercials entre els dos països.

Les notícies que arriben del Sàhara Occidental són confuses perquè ningú s'hi pot acostar. Tenim la versió oficial del Marroc i també la del Front Polisari, però no sabem qui està dient la veritat i qui ens enganya. La versió dels sotmesos és terrible i ens recorda passatges no massa llunyans de l'antiga Iugoslàvia.

Estic content que la ministra Jiménez hagi deixat ben clara quina era la posició del govern espanyol, i m'ha alegrat llegir-ho perquè més aviat el PSOE sempre ha anat més de bracet del Marroc que no pas dels sahrauís. És l'evidència que triomfa, i la veritat la que es veu atacada per interessos il·legítims del govern marroquí.

De totes maneres no n'hi ha prou en dir que és l'ONU qui ha de moure fitxa, sinó que tots els països demòcrates s'haurien de posar a treballar perquè el desitjat i promès Referèndum es porti a la pràctica i quedi decidit el futur del poble sahrauí. Espanya a més, no pot tenir la consciència tranquil·la, perquè en un moment determinat, ara fa 35 anys, va deixar els sahrauís a la seva sort, i d'aquell desgraciat fet encara no se n'han pogut sortir.

El govern espanyol no ha sortit massa ben parat en les seves relacions internacionals. No podem pas dir que tinguem talent en afers estrangers, i el pes de la pròpia incoherència interna ha fet prendre decisions com la de Kosovo, que ratllen el ridícul. M'agradaria pensar que en el cas del Sàhara el seny i la intel·ligència, i amb elles la justícia, presideixin les actuacions del govern espanyol.

De viatge amb bici

M'ha cridat l'atenció la notícia sobre la regulació de la circulació de bicicletes a les ciutats. Sembla ser que la Direcció General de Trànsit (DGT) té la intenció de redactar una normativa aplicable a totes les ciutats espanyoles. El motiu és el desordre que es produeix, el perill per als propis ciclistes i també els vianants. Entenc que la regulació de trànsit de bicicletes es podrà fer a les ciutats més grans, on els carrers són més amples, perquè a Arenys només tenim un tram de carril-bici a la Riera, però no en podem posar a pràcticament enlloc més. En tot cas cal fer aprendre el conductors de cotxes a conviure amb la bicicleta, la qual cosa seria una bona solució a l'actual massificació automobilística i el perill que suposa barrejar-te pel mig.

Hi ha hagut un període de la meva vida en què la bicicleta ha estat absent, però després va tornar a aparèixer, encara que us confesso que jo, damunt d'una bicicleta ja fa uns quants mesos que no m'hi heu vist. A casa, però n'hi ha cinc, i és que des de fa un mes hi tenim un convidat que n'és un gran aficionat. Acostuma a fer llargs trajectes amb bici, i amb el poc temps que està entre nosaltres ja ha anat tres vegades a Barcelona.

Probablement el fet que en Jack estigui a casa, fa que estigui més sensibilitzat pel tema i per això quan llegia la notícia pensava en el perill d'anar amb bici, i el risc que assumia en Jack cada vegada que enfila la N II direcció a Barcelona. Després m'he imaginat els meus fills circulant per Arenys i entès perquè no m'agrada que agafin la bicicleta si no és per anar directament a la platja i pedalar tranquil·lament sense que els cotxes et posin en perill.

Crec interessant que es treballi una normativa que reguli la circulació de les bicicletes a les ciutats, i que es busqui potenciar-ne el seu ús, assegurant la integritat dels ciclistes, però també dels que van a peu. Si tot queda en una excusa per posar més sancions, però no resol la circulació, no hi haurem guanyat res.

Arriben males notícies del Sàhara

No és fàcil parlar del Marroc i el Sàhara, sense caure en el perill de decantar-te per a un d'ells, després de 35 anys de domini dels primers, després de 16 anys d'incomplir el compromís del Referèndum. Quan els països estrangers et són favorables, ho agraeixes, però quan en van a la contra els exigeixes que no es fiquin en afers nacionals. Això és el que està pensant el Marroc quan sent l'opinió de la majoria de països occidentals, en relació a l'ocupació del Sàhara i la no convocatòria del Referèndum promès.

Hi ha massa interès econòmic per part del Marroc, per deixar anar el Sàhara, i massa interès polític i estratègic a països com els EUA, com per fer un lleig al Marroc, si el Sàhara no els pot donar res a canvi.

Salvant les distàncies, passa una mica com a casa nostra en què a mesura que et fas gran sacrifiques part dels teus ideals, no pas perquè els traeixis, sinó que el cansament et va vencent i arribes a sentir-te impotent de continuar lluitant per allò en què creus.

És d'admirar la constància i energia mantinguda pel Front Polisari que, amb totes les seves imperfeccions, s'ha mantingut ferm en els seus ideals, i confia aconseguir el reconeixement internacional més tard o d'hora. Una mica el que alguns pensen de casa nostra i s'aferren en aquestes possibilitats per somiar la victòria.

Malgrat hem de tenir en compte que els dos casos comentats en paral·lel, només tenen en comú que una part de la seva gent té l'objectiu d'assumir la independència, però ni les condicions en què viuen, ni la capacitat de desenvolupament de les parts oprimides, són les mateixes. I si a casa nostra es tracta de millorar, en el cas dels sahrauís estem parlant de subsistència.

Em dol aquesta situació, i encara més quan et porten notícies de morts d'un i altre bàndol, perquè per un costat m'identifico amb els sahrauís, i potser per això vàrem decidir tenir-ne un a casa durant l'estiu, però per l'altra banda he visitat el Marroc i m'ha encantat, tant la terra com les persones. No puc defensar una opció sense que brillin els meus records del Nadal de fa dos anys. Em poso a la pell d'un francès, anglès o belga, que entengués el fet català, però mantingués uns bells records de les terres i gent de l'Espanya diversa.

No és fàcil, però no es pot jugar amb les persones, i per això s'han de complir els compromisos assumits, costi el que costi, encara que sigui la pèrdua de la sobirania sobre una part del globus terrestre.

Evitar la llista de l’atur

Aquest cap de setmana, tal com ja s'anava donant, la notícia de portada ha estat la visita del Papa a Barcelona. Una oportunitat per manifestar-li el suport i també la crítica. Segons les informacions rebudes, s'esperava més persones pels carrers de Barcelona, i els contraris han estat més que res testimonials, com calia esperar. La Sagrada Família ja és Basílica i serveix, si més no, per convèncer els que no s'ho acabaven de creure, que l'obra s'acabarà.

El meu cap de setmana ha estat avorrit, acabant de passar els dies de mal de panxa que ja detectava el dimecres quan escrivia el post. Quan estàs malalt no tens ganes de fer res i el dia es fa molt llarg. He deixat d'anar a diferents actes que s'han celebrat de divendres a diumenge, un cap de setmana, per cert, ben farcit.

No hi ha mal que per a bé no vingui, i això ha passat avui, que he tingut més temps de llegir el diari, de manera més exhaustiva, sense limitar-me a les notícies, com em passa sovint. L'article que m'ha cridat l'atenció el signava Núria Peláez, a La Vanguardia, i el titulava "Massa preparats", amb el subtítol "La crisi incrementa la sobrequalificació i dispara la xifra d'universitaris que somien ser funcionaris".

Segons CCOO uns 450.000 catalans estan més ben preparats del que es necessita per al lloc de treball que ocupen, un 14,5% de la població activa (dades 2009), i un 30% si ens fixem només amb els joves. Segons l'articulista la crisi ha afavorit la qualificació, en què les persones a l'atur ho han aprofitat per formar-se, i els universitaris han pres el lloc a moltes persones de l'atur, encara que el treball requerís una formació menor. 

Si ens fixem en el món del funcionariat, hi ha un cert malestar per part de les persones sense titulació acadèmica pel fet que hi hagi titulats universitaris ocupant plaça d'auxiliars administratius. A l'article també diu que un 35% dels aturats es plantegen estudiar oposicions com a alternativa, i que un 15% ja les estan preparant.

De tot això se'n poden fer moltes lectures, per entendre com pugen els nostres fills, conèixer quines possibilitats tenen per al seu futur, a nivell formatiu, però també laboral. A casa sempre diem que la competència serà important i per això cal la formació, perquè a l'hora de la veritat, compta i desfà l'empat. L'altra cosa és confiar que una vegada acabada la carrera ja es trobi la feina. Això també s'ha de tenir molt clar.

Precampanya electoral

Paral·lelament a la visita del Papa a Barcelona, la precampanya electoral continua i cada partit va definint la seva estratègia, sense deixar d'escoltar què diuen els altres partits. El PP està molt envalentit arran de les sentències del Tribunal Constitucional i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els ha donat ales i defensa d'una manera ben clara i sense cap mena de dubte, la subjugació de Catalunya a Espanya. C's també està en aquesta mateixa línia i només caldrà veure qui s'emporta els vots dels que pensen que Catalunya està massa capficada amb l'independentisme i la defensa del català.

Del grup independentista sembla que Carretero queda una mica fora de joc, agafant el relleu Joan Laporta, davant d'un partit sense cap més objectiu que la independència. Per contra, ERC que té el desgast d'haver estat governant amb coalició amb el PSC i en temps de crisi, s'esforça per presentar un programa coherent amb els seus principis.

Els dos grans continuen com sempre amb el seu discurs, uns demanant el canvi, recordant ara fa set anys que l'oposició al seu govern també el demanava, i els altres, en hores baixes, defensant el govern d'esquerres com a única solució per al nostre país. Les estadístiques són favorables al canvi, però no queda clar si amb majoria absoluta o bé necessitaran els vots de partits menors.

M'ha cridat l'atenció la por d'Alicia Sánchez Camacho per la possibilitat d'editar un govern tripartit independentista, és a dir, amb Mas, Puigcercós i Laporta. No sé si Mas ho veuria clar, però els altres dos segur que si. Per una banda Laporta només pot anar de tercer en alguna combinatòria i si es manté a l'oposició ja sabem el discurs que farà. Puigcercós ha estat al govern i per tant ha moderat el seu discurs. Continuar en el govern li aniria bé per aprofitar l'experiència d'aquests darrers anys. Si passés a l'oposició, perdria la bona posició com a partit independentista, ja que el partit de Laporta defensa una posició clara, sense tocar de peus a terra.

Veurem com continua la precampanya, però de moment no hi ha massa misteris.

Un clam al voluntariat

Encara que pugui semblar que és anar contra corrent, la figura del voluntari és tan important com sovint ignorada. En el nostre dia a dia, amb alts i baixos, amb problemes per fer-nos un lloc en aquesta societat, a vegades inhòspita, i també cruel, però amb dosis de bondat i generositat, existeixen unes persones que, per principis, per educació o per opció, es mostren oberts als altres, amb tota la naturalitat, sense buscar res més a canvi que la pròpia satisfacció d’haver ajudat els altres en aquelles coses en què tenen habilitat o possibilitats.

És d’agrair la predisposició a dedicar part del temps lliure a ajudar o col·laborar amb altres persones i institucions, sense buscar-ne una retribució econòmica, ni cap reconeixement social o polític, i això, en una societat limitada, amb dificultats econòmiques, com passa ara, permet que existeixin visitadors de malalts, bombers, protecció civil... però també entitats festives, d’esbarjo, culturals... en què els seus membres actuen a canvi de gaudir de la festa i fer-la gaudir a la resta de ciutadans.

A més de l’actitud de grup, hi ha la personal, aquella que es manifesta les vint-i-quatre hores del dia, en el nostre ambient familiar, de treball i lleure. Aquella actitud despresa, sense que signifiqui un sacrifici, sinó que surt de manera espontània i natural, i que afavoreix els que comparteixen espai i temps amb nosaltres. En aquest grup de persones hi hauria els voluntaris de carrer, que en aquest mandat, i des de Serveis Socials, s’ha impulsat. Són aquelles persones observadores que detecten possibles situacions de risc al seu veïnat, ja sigui per problemes econòmics, per temes de salut o dificultats socials, i que n’informen als professionals perquè n’estiguin al corrent i procedeixin a actuar per resoldre el conflicte.

També trobem el voluntari que dedica temps a formar persones amb més dificultats d’aprenentatge i sense possibilitats econòmiques per procurar-se un professor o una acadèmia, i les persones que acudeixen a la comunitat caputxina d’Arenys a preparar i servir el dinar a persones sense recursos que han trobat en la comunitat la via per alimentar-se dia rere dia. O el voluntari que observa anomalies de la via pública i n’informa al serveis tècnics municipals perquè ho resolguin

Una societat amb persones que tinguin el perfil del voluntari que hem definit, és una societat més justa socialment i més preparada per fer front, entre tots, situacions de crisi com l’actual, en què els més vulnerables necessiten d’un cop de mà. No es tracta pas de viure com ONG’s, ni convertir-nos tots en sants de guix, sinó que es tracta d’actituds davant el dia a dia, sense deixar d’atendre les nostres obligacions laborals, les familiars, les que haguem assumit socialment, sinó viure la realitat amb un esperit de servei als altres.

La meva experiència política m’ha permès observar i conèixer persones anònimes que desenvolupen una tasca de voluntariat, a vegades sense premeditació, fruit de la casualitat i circumstàncies, però que han assumit un compromís d’ajuda, assistència, visita, companyia, que fa més fàcil la vida dels altres. Són persones que no ho proclamen als quatre vents, sinó que forma part de la rutina de la seva vida, i que ho desenvolupen per pròpia voluntat.

El voluntariat té la virtut d’engrescar les persones a seguir amb l’exemple de coneguts, i això permet crear entitats voluntàries, bàsicament per a temes socials, d’ajudar a col·lectius, sectors o poblacions amb problemes concrets, i també la creació de xarxes que aglutinen les persones que a títol individual adopten aquesta actitud. Defensar el voluntarisme no és anar contra la professionalització, sinó que cadascú hi té el seu paper. Els voluntaris són totalment compatibles amb els professionals, sempre que cadascú desenvolupi la seva tasca. Els voluntaris han d’ajudar els professionals perquè aquests puguin fer la seva feina, mai substituir-los. 

Per tot això, la importància que a la nostra vila el voluntariat es mantingui viu i animi més gent a formar-ne part. Per aconseguir un Arenys més ric socialment, combatent les injustícies i el dolor de les persones vulnerables, entenent que tots formem part del mateix col·lectiu, i que la millora d’uns reverteix en tots.

Article publicat el mes d'octubre a l'Ametlla d'Arenys

Arran de la visita del Papa a Barcelona

L'Església catòlica està prou arrelada a casa nostra com perquè es faci difícil actuar amb coherència en un estat definit aconfessional. Arran de la visita del Papa se'n parla a tort i a dret i veus el posicionament d'uns polítics i la crítica d'altres. No és fàcil distingir què hi ha de sentiment religiós i què de protocol d'estat. Si ens fixem amb el Papa com a cap de l'estat del Vaticà, el que ve a darrere no té res a veure amb la fe religiosa que una persona pot tenir. Entenc que des de posicions allunyades de la religiositat costi distingir una posició de l'altra, i que els nostres polítics tinguin la tendència a equivocar-se en el seu posicionament, o encara pitjor, en les justificacions.

Avui llegia que el PP criticava la no assistència del president Zapatero als actes religiosos del Papa, en la seva visita a Espanya, i en canvi ho hagués fet a la missa d'oració dels Estats Units. Caldria veure què em pensa el propi president i de quina manera explica la diferent actitud. 

No cal, però que esperem a que vingui el Papa per destapar tota aquesta polèmica. Els pobles del nostre país celebren la Festa Major el dia del Sant Patró, i un dels actes que s'acostuma a fer és la Missa del Sant, amb l'assistència dels membres de la Corporació, sigui quina sigui la seva creença religiosa.

A nivell de partit potser hi ha qui ho té més clar i no acudeix a la celebració, però a títol personal t'adones que la cosa no funciona de la mateixa manera, essent el dia del Patró, el dia de l'any en què un assisteix a la Missa. Quina és la posició més correcta? S'ha de ser coherent i si no creus no t'hi has de presentar? Actues a títol personal o en representació de la població que t'ha escollit? En aquest cas quedaria justificada la teva presència encara que no siguis creient?

Com en totes les coses és important analitzar la situació i actuar segons ens diu la raó. La crítica no la podràs estalviar, però com a mínim ningú no et podrà dir que no ets coherent, sinó que actues d'acord amb allò que creus que cal fer.

De què s'ha parlat avui?

Hauria de parlar de la fiscalia, de Mas i de CDC, perquè avui han estat protagonistes de les notícies, però us haig de confessar que no ho seguit, i no ho he fet perquè estic fart de la politització judicial, aquesta barreja entre poders que haurien de ser independents, però que a la pràctica es confonen.

Exigir transparència és l'única cosa que ens queda, però també s'ha convertit en la cançó de l'enfadosa. Tothom en parla i ningú s'ho creu. La reacció dels polítics, i em sap greu que així sigui, sempre és la mateixa siguin uns o altres els beneficiats o perjudicats pels fets jutjats. Jutjats normalment més per la premsa i la ciutadania que per l'organisme judicial corresponent.

En precampanya electoral tot s'exagera i surt de mare. Els partits a qui les enquestes donen com a perdedors s'afanyen a trobar forats negres i causes que inculpin els proclamats com a futurs vencedors. Aquests amaguen tot el que poden perquè no es descobreixin les seves misèries. I el poble? doncs el poble a veure-les venir i callar. Anar a votar allò que els sembla millor, però sabent que al cap de quatre anys es trobaran amb la mateixa simfonia.

Estic negatiu, ho reconec, però és que em fa un mal la panxa que no l'aguanto. No sé si és per alguna cosa que he menjat i no se m'ha posat bé, o per l'estat de nervis que visc darrerament. Els nervis es posen a l'estómac i me'l deixen com una pedra.

Penso que els partits que han estat governant s'haurien de dedicar més a explicar la feina feta, que jo considero que ha estat important, però que no els ha acompanyat la fama. Em fan pensar amb no sé qui...

És molt fàcil ensorrar l'altre i molt difícil fer mèrits perquè et valorin. Això ho hauríem de saber tots. Potser només els queda la tranquil·litat de la consciència, que no és poca cosa, i la satisfacció d'haver-ho donat tot.

Carregar el mort a l'altre

No descobreixo res si dic que ja de ben petits aprenem l'art de carregar el mort als altres. Gairebé no sabem parlar que ja ens acostumem a treure'ns les puces de sobre i assenyalar el germà, l'amic, el company de la guarderia, com a culpable de la malifeta. Aquesta postura no la descuidem i ens segueix tota la vida, a l'escola, a la família, a l'empresa. Nosaltres ho fem tot bé, o gairebé tot, en canvi els altres sí que ens perjudiquen i fan que no tinguem èxit en això o en allò altre.

Segur que a tots ens vénen a la memòria exemples que il·lustren aquesta pràctica i sentiment. Si anem malament econòmicament és perquè el govern ha pres tal mesura o no n'ha pres cap; és perquè la competència està més ben tractada i reben favors; perquè els bancs no ens deixen diners; perquè la gent no té diners per comprar-nos les mercaderies; perquè els treballadors són massa ganduls i no aprofiten tot el temps de feina...

Tenim l'habilitat de justificar tant la culpa dels altres que ens ho arribem a creure i no som conscients que el castell ens l'hem creat nosaltres per justificar les nostres febleses, els nostres errors. Ens pensem que som objectius i que tenim en compte totes les variables i que la conclusió és verídica i irrefutable.

Aquests dies de crisi qualsevol excusa és bona per quedar lliures de culpa. No podem negar que hi ha crisi, però hem de ser capaços de valorar quin és el grau de culpa externa i quina part hem d'assumir, per allò que no hem fet, o perquè el que hem fet no ha estat la millor opció.

Tothom s'ho passa malament? Tothom hi posa el coll, o bé hi ha qui s'ho agafa molt a la lleugera? Hem fet tot el que podíem? Hem fet bé la feina en temps de vaques grasses? 

No podem desatendre ningú, i ens hem d'ajudar mútuament, però està bé de reflexionar per què hem arribat on ara som. Potser ens va enlluernar deixar els estudis per començar a treballar de paleta i guanyar molts diners. Ara no tenim feina i no podem pagar la hipoteca, i encara devem el cotxe que ens vàrem comprar. Potser no vàrem fer les inversions necessàries en el moment oportú, perquè l'empresa es posés al dia, i ara ho paguem car. Potser no vàrem tenir en compte que els costos eren massa alts, i ara amb la recessió no els podem assumir...

No es tracta de flagel·lar-nos, sinó de reflexionar i aprendre de l'experiència. No vulguem enganyar-nos culpant els altres de tot, perquè ni arreglarem la situació, ni aprendrem a resoldre els problemes que puguin tornar a venir si ara ens en sortim. No carreguem el mort a l'altre, sinó que assumim la nostra part de culpa.

90 anys

Acabem d'arribar de Vic, on hi hem anat a celebrar els 90 anys del pare. En tenia ganes i ho va dir fa temps. Avui, però l'ha sorprès veure reunits a tants familiars. La nostra és una família ben nombrosa, i per això quan ens trobem, ens fem notar. Avui ratllàvem el centenar, i això que n'hi ha hagut uns quants que s'han excusat perquè viuen lluny o els era impossible venir.

Quan et trobes amb amics i familiars que fa temps que no has vist, t'adones que el temps no passa en va, i si nosaltres que érem els cosins més petits, ja tenim una edat, els més grans...

Tot ha anat molt bé i tothom estava content d'haver-ho pogut celebrar. El pare, abans de començar la festa em deia que no sabia entendre que ja tingués 90 anys. Suposo per allò de pensar que noranta són molts anys. Abans les persones vivien menys anys i quan el meu pare era jove segur que trobava la gent de 60 anys com si fossin uns avis. Ara noranta...

Ahir parlava de la família i en situacions com la d'avui és quan la valores i, pensant-hi, et ve a la memòria aquelles persones que s'han fet grans sense ningú al costat. La vellesa pot ser molt trista i cruel, i en canvi si la família t'acompanya, pots arribar a ser molt feliç.

A la residència geriàtrica hi ha persones que tenen visita gairebé diàriament, però d'altres pràcticament no tenen ningú que els vagi a veure, i això ha d'afectar les persones. A casa el pare va perdre la dona de la seva vida, amb qui havia viscut casat cinquanta anys, però que en feia més de setanta que es coneixien. El pare, però té una família que el cuida nit i dia i de cap manera es pot sentir sol. I això té molt mèrit.