Un dia ben aprofitat

Ha estat un dia feixuc i llarg, però ha valgut la pena. Quan les coses surten tal com tenies previst, encara que t'hagis cansat, ho agraeixes i et sents satisfet. Avui, doncs, és un d'aquests dies que les hores van avançant i el teu entorn ha anat variant.
Ens hem trobat a les 7h del matí per intentar esbrinar allò que ens denunciaven i ha servit per veure aixecar-se el dia, un dia de mercat. La gent parla bé del canvi d'emplaçament de les parades del mercat, per les obres d'urbanització del tram baix de la Riera, encara que algun "paradista" li agradaria que li hagués tocat un altre lloc.
A la residència geriàtrica la seva directora, la Núria, estava al peu del canó per controlar un dia més tots els detalls d'una gestió acurada i agraïda. La residència es troba sempre impecable, i això sempre ho han agraït els familiars dels residents.
Havia de baixar a Barcelona perquè feia dies que no anava a la Coordinadora de Ciutadans pel canvi (CpC), i això no és bo ja que et desconnectes del dia a dia. Entretant Arenys posava en marxa la primera jornada Ajuda'ns a ajudar, per recollir aliments per a les famílies més necessitades.
Hi ha hagut pràcticament unanimitat a l'hora de valorar els darrers esdeveniments relacionats amb el Poder Judicial. L'actitud del Tribunal Suprem de voler jutjar el jutge Garzón per gosar esbrinar què va passar amb les víctimes del franquisme, o bé el ridícul i vergonya ocasionada pel nou fracàs d'un Tribunal Constitucional, discutit per molts i ara gairebé tocat de mort, han sigut motiu de diferents intervencions a la Coordinadora. Ho he dit, perquè ho tinc ben clar: cal modificar la Constitució.
I a la tarda, organitzada pel grup de la confirmació, una xerrada sobre la situació dels cristians a l'Iraq, Egipte i el Pakistan, a càrrec de Javier Menéndez Ros, un pare de família de set fills, que ha estat testimoni de la vida difícil que han de patir els cristians en els països abans esmentats.

Abans i després de la xerrada, una visita a la placeta per veure com anava la recollida d'aliments, i cap a casa, a reposar amb la família, a l'espera de la jornada de demà que també serà moguda. Content, però un xic cansat.

Estem farts del Constitucional

Senyors, cada vegada som més les persones que estem farts del Tribunal Constitucional (i també del PP). Estem farts perquè és una presa de pel i perquè ha perdut tot el crèdit que encara conservava. Perquè no es pot fer més el ridícul, i perquè s'ha demostrat que el poder judicial no és independent dels altres poders, sinó que és una plataforma política del partit majoritari, s'entén en el moment de la seva constitució. Un Tribunal Constitucional que està format per persones recusades i persones a qui fa dos anys se'ls va acabar el període de temps pel qual varen ser nomenats.
I he afegit el PP perquè, com el mateix "defensor del pueblo", varen recusar un estatut referendat pel poble català, que és sobirà, i aprovat pels seus representants al Parlament català i al Congrés de Madrid. L'he afegit perquè el seu discurs és cínic, sobretot el partit a Catalunya, on ens volen fer veure que creuen en la justícia i el que només creuen és que s'ha d'aconseguir com sigui ofegar les aspiracions democràtiques del poble català.
I mentre tot això passa, al Suprem el magistrat Varela acusa de prevaricació el jutge Garzón, per haver treballat sobre els assassinats comesos durant la dictadura. On és la lògica? On és el sentit comú? a què ens podem aferrar quan tot trontolla?
Ràbia i impotència són dues de les sensacions que sentim, però sobretot el desànim perquè no veiem clar el futur que ens espera. Estic d'acord amb els que opinen que el PP i els seus jutges afins, i també el senyor Múgica, han fet mol mal al Constitucional, que l'han deixat en un carreró sense sortida i que fins i tot cessant tots els seus membres i escollint-ne de nous, no hi ha cap garantia que ens mereixi confiança. A mi, si no em demostren que els jutges actuen independentment de les seves preferències polítiques, continuaré pensant que el poder judicial no està legitimat per actuar, i les seves institucions em semblaran un engany, un frau a la població.
Arribats a aquest punt, no sé vostès, però jo... estic fart del Tribunal Constitucional!

Comoditat o compromís

Una vegada més els partits de l'oposició s'entretenen a criticar el tripartit, no només per la política que porta a terme, que seria el més lògic, sinó per la pròpia essència d'un tripartit. És cert que la democràcia del nostre país no ha madurat suficientment, i estem més fets al joc de les majories absolutes, i molt poc a coalicions de partits. A vegades, però, la crítica és tan radical que es pot interpretar que no es considera legal un pacte de govern a tres, quan com a molt el que caldria dir és que en tot cas no agrada.
Estaríem d'acord que els pactes a tres provoquen més lentitud a l'hora de prendre decisions, i a més no sempre es pot fer el que un voldria, sinó que cal pactar-ho i aprendre a cedir. No hi ha dubte que un partit amb majoria absoluta pot tirar pel dret, sobretot al nostre país on hi ha obediència cega dels militants, però quan no s'assoleix aquesta majoria, s'ha de tenir cintura i això no vol dir vendre's per un plat de llenties.
De totes maneres, en aquesta legislatura els socis d'ICV han compromès força el govern, no sé si per incapacitat dels titulars de les carteres o bé per les carteres que els ha tocat dirigir. Penso que el president ha jugat el paper que li tocava, és a dir, defensar els seus consellers encara que s'hagués de mossegar la llengua. Retreure aquesta actitud resulta força patètica, quan en tot cas el que s'ha de retreure és la manera com s'ha actuat i errors comesos pel govern, sigui quin sigui el color del conseller o consellera.
Són molts els ajuntaments governats amb pactes entre partits, i no són pitjors que els ajuntaments amb majoria absoluta. És més, la pràctica de treballar en equip és un valor afegit per al govern, perquè un governant ha de ser sempre dialogant, tingui o no majoria, per, d'aquesta manera evitar enrocar-se amb les idees i perdre la visió de la realitat.
Una altra cosa és si volem parlar de comoditat. En aquest cas és ben clar qui hi està més còmode, qui no pateix disgustos, o si més no en pateix menys. Però no ens equivoquem... els dictadors encara estan més tranquils i no és pas un model de govern que vulguem per casa.

Rentem la cara

Ahir a la tarda el conseller Nadal va anunciar que aquest mes es licitarà la variant de Valldegata, la que unirà la Nacional II amb l'autopista C-32. Es tracta d'una carretera de només un quilòmetre, però que fa anys que se'n parla. La importància està en què permetrà eliminar la carretera que passa pel mig d'Arenys (la C-60 o antiga B-511) i reduir sensiblement la circulació de vehicles per la Riera.
Em sembla que quan vaig arribar a Arenys, l'any 80, ja se'n parlava, i sempre es deia que anava per llarg, però que s'acabaria fent. Ara sembla que va per curt i que pot ser una realitat a finals d'aquest any o començaments de l'altre.
Si tot va com sembla que ha d'anar, ens trobarem que en un any canviarem la cara de la nostra població, amb unes millores urbanístiques importantíssimes, a la façana marítima, amb el passeig de la tercera platja i potser també el camí cap a Caldes; amb els giratoris de la N-II i la variant de Valldegata; les andanes de l'estació del tren; la urbanització de La Riera, en el seu tram baix, i d'un conjunt de carrers al centre històric de la vila, i...
Resultarà, i això ho vaig escriure un dia a no sé on, que justament en uns anys de crisi serà quan més obra pública s'haurà fet, i més transformació haurà sofert la nostra vila. I això té mèrit, encara que hi haurà qui s'encarregarà de treure'n-li.
De fet avui volia parlar dels consellers d'ICV que, no em negareu, donen bons motius per fer-hi comentaris. Ara estem a l'espera de si un d'ells mou fitxa, per després fer-hi cullerada. Suposo que el soci majoritari desitjarà pensar que en pot prescindir en una futura combinatòria, si més no dels representants actuals.

Una dreta que fa por

S'ha d'exigir respecte en tot moment, però no ha de venir de nou si a algú se li perd el respecte, quan les seves actuacions són de dubtosa lleialtat. Tampoc ha d'estranyar que la gent es revolti quan se'ls nega un dret, i en això trobaríem molts exemples.
No parlaré del dret a l'autodeterminació, perquè ja ho he fet altres vegades i continuaré tenint oportunitats per comentar-ho. Avui em refereixo al tema de moda i en concret als escarafalls del PP davant la manifestació contrària a què es jutgi el magistrat Baltasar Garzón.
Quan les coses es fan malament, se'n reben les conseqüències, i en això el PSOE és tan culpable com el mateix PP, doncs no es podia aprovar una llei de la memòria històrica com la que es va aprovar, deixant descontents a tothom. Els bous s'han d'agafar per les banyes, sense que això sigui un suïcidi. En política també s'ha d'anar amb valentia, sense tantes picades d'ullet als electors. Si es vol acontentar tothom l'únic que s'aconsegueix és enfadar tothom.
Senyors, no pot ser que amb el poder judicial, en l'òrgan que vulgueu, no s'hi pugui estar en desacord, quan és un poder que ve de l'època franquista sense que hi hagi hagut cap trencament. No pot ser que ens venguin allò de la independència dels tres poders, quan estem vivint des de fa anys les picabaralles polítiques i partidistes dins el Tribunal Constitucional, per posar un exemple. Com es menja que a demanda d'unes entitats ultradretanes i colpistes es culpi un jutge per haver intentar jutjar els assassinats del franquisme?
Fem l'esforç de no prendre partit per cap posició, és a dir, ni a favor ni en contra del cop d'estat, de l'aixecament nacional. Per què no es pot investigar si es va actuar correctament o no? Per què no podem investigar les morts provocades pels defensors de la república?
He dit que el PSOE és culpable per haver permès aprovar una llei de la memòria històrica, però el PP ha demostrat una vegada més la seva defensa de posicions antidemocràtiques i la seva voluntat de no descobrir què va passar durant el franquisme, potser per por a quedar en entredit una bona part del seu discurs.
Per la meva part, estaré sempre d'acord amb la professionalitat, equilibri i intel·ligència de l'ex fiscal en cap anticorrupció, el senyor Jiménez Villarejo. I una apunt: potser el president espanyol no està a l'alçada que li correspondria, però l'alternativa fa molta por.

Internetness

Ho definiria com la malaltia originada per la dependència a l’Internet. Quan no et pots connectar a la xarxa, sembla com si et quedessis sense saber què fer. Com si t’haguessin desaparegut les idees i només se t’acudís tancar-te i perdre’t en els somnis, en el no res. Aquests dies a casa tenim problemes de connexió, gairebé diaris, en un moment o altre, i això fa que si tens pensat connectar-te, o bé com és el meu cas, escriure el post del dia, et quedis frustrat, amb un sentiment d’impotència. Simplement perquè no hi ha xarxa.

Quan recuperes la connexió, sembla que et torni la vida, l’acció. Se t’obren les portes de casa i et disposes a treballar, navegant d’aquí a allà. I llavors no recordes de què volies parlar abans d’adonar-te que no hi havia xarxa.
Avui, a més, m'ha passat el que desitges que succeeixi quan et trobes sense connexió, i és posar-te a escriure amb el convenciment que durant l'exercici vindrà la connexió. M'ha passat també que no he recordat el tema de què volia parlar avui, encara que més o menys anava en la direcció d'explicar una mica d'història dels tres anys de funcionament. Sobretot en l'aspecte sensorial, no tant per l'execució de la feina.
Deixeu-me que us digui que només de sensacions podria escriure tot un article i encara quedaria curt. No us podeu pas imaginar com canvia tot l'entorn i et canvia també, no pas l'actitud sinó la visió, o el que és més correcte, encara que em repeteixi, les sensacions.
Vivim voltats de sentiments, negatius: de culpa, frustració, fracàs, impotència, desengany... i positius: responsabilitat, èxit, orgull, satisfacció..., però les sensacions no són sempre les mateixes, sinó que canvien amb el temps. No és la mateixa sensació de desengany els primers dies de rodatge, de quan portes tres anys d'experiència. Les sensacions es troben una persona experimentada i més segura de si mateixa. L'efecte que provoquen no és el mateix, i en això l'experiència és un grau.
El que estic experimentant aquests dies tindrà els seus efectes, encara que no puc preveure'n el temps, però segur que donarà peu a uns escrits més o menys sorprenents; n'estic convençut.

Pactes i conxorxes

Josep Antoni Duran Lleida porta l'etiqueta de voler ser ministre espanyol i difícilment se la podrà treure de l'esquena. No sé què hi ha de veritat, però el cert és que hi ha moltes postures i apunts que fan pensar que és cert, si més no declara sovint sobre la necessitat d'arribar a un pacte a Madrid amb el PSOE.
Per què CIU no creu en un pacte amb el PSC per a Catalunya? Potser perquè sap que el PSC no està per la labor? o bé només l'interessa governar Catalunya, passi el que passi a Madrid? A Espanya CIU és i serà sempre un partit frontissa que només pot esperar a poder ser decisiu a l'hora de sumar escons, sempre i quan no li xafin la guitarra els seus amics del PNB. A Catalunya, però, aspira a recuperar el govern que, amb Pujol, va tenir durant 23 anys. No pot doncs acontentar-se amb un pacte quan creu en les possibilitats de la victòria, una victòria que ha de ser suficientment gran que no permeti un nou pacte a tres i que el deixi a fora.
De cara les properes eleccions autonòmiques caldrà veure el paper que farà Reagrupament, si és capaç d'aglutinar suficients vots per passar a ser protagonista. De la manera que s'ha identificat sempre el senyor Carretero, tot i haver format part d'ERC, el seu partit és de tendència dretana i no cal dir sobiranista. Una posició molt propera a certs col·lectius de Convergència i Unió, la qual cosa fa pensar en dues possibilitats: que Reagrupament pacti amb CIU per al nou govern català, o bé que el partit del senyor Carretero s'emporti una part important de vots de la coalició nacionalista, de manera que deixi sense majoria el partit de Mas.
Fins ara, sense comptar el testimoni de Ciudadanos, el joc estava entre els cinc partits tradicionals de Catalunya. Si Reagrupament aconsegueix entrar al Parlament, recollint vots de CIU, caldrà veure quin serà el futur govern català, però també el pes que podrà tenir el senyor Duran Lleida a Madrid, és a dir, la credibilitat que tindrà davant Zapatero a l'hora de procurar qualsevol nou intent de pacte amb contraprestació política.

La ultradreta contraataca

Qui continua creient en el Poder Judicial, i en la seva independència ideològica? aquesta és una pregunta que es fan els mitjans de comunicació i la societat civil motivada. Una pregunta originada per l'auto del jutge Varela contra el jutge de l'Audiència Nacional, el senyor Baltasar Garzón. Un auto que ve originat per les denúncies del sindicat ultradretà "Manos Limpias", l'Associació Libertad e Identidad i Falange Española de las JONS (embolica que fa fort). Per cert, sabeu quin és el segon cognom de l'arquebisbe Rouco?
Ens trobem doncs en un renaixement de les forces més ultradretanes del país, que reben el suport de les institucions judicials, a l'hora de negar qualsevol intent de descobrir què va passar en temps de la dictadura, i on varen anar a parar els cossos de les víctimes del franquisme.
Aquelles pors que es varen originar el febrer del 81, sembla que tornen a afectar segons qui perquè, tot i el temps passat, no hem pogut passar pàgina a una situació mal resolta que pot acabar amb tots nosaltres.
L'opinió de la gent del carrer és diversa, però en el fons predomina la sensació de la feina mal feta, inacabada, no resolta. El renaixement de l'extrema dreta a França, pot donar ales a les forces mig adormides, però existents al nostre país, que troben amb l'auto contra el jutge Garzón un motiu per renéixer.
La Llei d'amnistia general del 77 no convenç les forces democràtiques que la justifiquen pel moment en què es va proclamar, però que de la mateixa manera que a Argentina es va revocar, caldria fer-ho ara, una vegada s'ha recuperat l'estat democràtic i les influències dels anys de dictadura ja fa temps que han deixat de prevaldre, o almenys això és el que caldria pensar i entendre.
Espanya ha fet passes mal donades, com la llei de la memòria històrica, que va ser, com moltes altres coses, un buf. La por a decidir segons què, fa que tot es quedi a mitges sense acontentar ningú. La indecisió és nefasta i l'esquerra espanyola ha demostrat la seva incapacitat per tornar les coses al seu lloc, davant d'una dreta més forta del que pugui semblar, i una ultradreta que perdura en el temps i que encara mobilitzaria masses a favor del dictador.
La incertesa, la por a dir o a fer, són signes de debilitat que donen força a posicions conservadores i dictatorials, que només esperen motiu i espurnes per encendre el foc. Europa no és tan forta com per evitar la involució de països de la seva òrbita, encara que això signifiqui mirar enrere trenta-cinc anys.

La Sentència més a prop

Ahir ho avançava. Sembla ser que la setmana vinent el Tribunal Constitucional dictarà sentència sobre l'Estatut. No sé si podem esperar cap sorpresa després de tant temps de parlar-ne. L'única incògnita era saber si es decidirien a dictar sentència o no, i si la presidenta faria servir el vot de qualitat en cas d'empat.
Pels comentaris fets, no sé si amb coneixement de causa, el resultat serà el més favorable possible, tenint en compte que qualsevol sentència serà desfavorable i anirà contra el text que el poble de Catalunya, que jo sempre consideraré sobirà, va aprovar en referèndum. Un text que ja havia estat retallat, tenint en compte el que va aprovar inicialment el Parlament català, és a dir, els representants legítims dels catalans i catalanes. Un text que no va ser capaç de conservar intacte el president del govern espanyol, tot i les promeses electorals a la seva visita a Barcelona, demanant el vot.
Ara es tracta de veure quina serà la reacció del poble català, i naturalment els seus representants parlamentaris, i quan dic representants polítics no hi compto als parlamentaris del PP ni de Ciudadanos, perquè tot i ser representants polítics, ja sabem què pensen i què defensaran. Em refereixo a la resta, perquè no està ben clar si sabran posar-se d'acord per defensar el que pensa la majoria del poble català. No sabem si deixaran de banda les seves divergències i aniran junts a reclamar un canvi jurídic a l'Estat espanyol si vol continuar avançar de la mà de tots, o prefereix viure en la lluita constant entre sobiranistes, federalistes i nacionalistes espanyols.
Si tot va com sembla, ens queden pocs dies per començar a veure l'entrellat. Després ja valorarem la capacitat de reacció dels catalans i els seus partits polítics. No sé si la sentència condicionarà la campanya electoral, si més no serà un element més a tenir en compte, no tant per qui hi surt guanyant, sinó per la coherència en l'actuació dels diferents partits polítics.

Matas, Garzon i l'Estatut

Em trobo davant d'un problema moral. No sé si m'haig de compadir del senyor Matas, o bé li haig de dir el nom del porc. Sentint-lo a ell penses que no hi ha dret que a una persona que no ha fet res d'il·legal, se'l pugui prejutjar de manera tan cruel, deixant-lo sense feina i fent-li pagar una fiança de tres milions d'euros.

Per altra banda penso que, si pot pagar una fiança de tres milions d'euros és que en té una bona colla (fa quatre dies que tots ploràvem perquè els patrimonis declarats per uns quants polítics del PP eren tan pobres). Si s'ha dedicat a la política, més aviat hauria d'anar malament de "quartos", perquè a la privada se'n guanyen més, i sobretot pensant que a la política hi ha una part important d'altruisme. O bé serà que jo no sé de la missa la meitat?

La notícia preocupant d'avui és l'actitud del Suprem contra el jutge de l'Audiència, Baltasar Garzón. Haurà prevaricat intentant descobrir què s'amaga al darrere de tants anys de dictadura? És prevaricar voler recuperar la memòria històrica? A qui interessa que siguem uns desmemoriats? És que hi ha molts culpables i fills de culpables de les morts i els assassinats, que mantenen una força política, judicial o econòmica important?

Jo no tinc resposta, sinó que us trasllado les preguntes perquè me les respongueu. Tinc sospites, interpretacions i hipòtesis, però la veritat no la tinc. Qui la té? La vol tenir algú? o millor dit, hi ha gent interessada en que no se sàpiga mai la veritat?

Què passarà amb el jutge Garzón inhabilitat? continuarem "transicionant" sense aixecar el cap, amb la mirada avergonyida cap a terra? Què ha passat que vulguem santificar Garzón?

I per acabar la notícia del Tribunal Constitucional. Segons les darreres notícies, s'ha convocat el Tribunal per al dimecres i dijous de la setmana vinent, per decidir sobre l'Estatut. Serà veritat aquest cop? Podem començar a mobilitzar-nos els catalans? Tot plegat tuf una mica, i jo sóc gat escaldat, però impotent per escapolir-me.

Treballant contra les dificultats

Si no fas, segur que no t’equivoques, però si t’has ofert a treballar, no té sentit quedar-te a casa i no prendre partit, ja que tothom vol que actuïs, que decideixis. Si prens decisions, corres el perill d’equivocar-te, i és per això que no t’ha de fer por la crítica, tant la constructiva com aquella que busca alguna cosa més que criticar-te. No és tan clar, però que hagis de preparar-te per ser insultat, encara que l’experiència demostra que aquest fet també és usual, sobretot en política, encara que no únicament.
Fins fa poc, i encara hi ha qui ho conrea, la política es basava en la regla de no ensenyar les cartes, com si d’un joc es tractés, però cada vegada hi ha més persones que reclamen transparència, que volen confiar amb els seus elegits i no volen quedar al marge de les seves decisions.
Si acceptem que ens hem ofert a treballar i que cal ser transparents, la millor manera és presentar el pla de treball a què ens comprometem des d’un principi, que és un risc, i fer-ne un seguiment, explicant com s’ha fet tal cosa i per què s’ha deixat de fer tal altra.
La crisi de què fa tant de temps parlem, ha frenat l’activitat econòmica i repercuteix en les previsions, sobretot si aquestes varen ser fetes ara fa tres anys, però lluny de servir d’excusa cal buscar les alternatives per aconseguir que la despesa pública no disminueixi, la qual cosa agreujaria la parada econòmica.
No apostem per reduir l’activitat econòmica ni la presa de decisions, tal com algú ens ha demanat, sinó que optem per impulsar projectes aturats des de fa molts anys, coneixedors del risc a la crítica fàcil i barroera, però convençuts que els resultats seran beneficiosos per a tots, encara que el reconeixement arribi tard.
En èpoques de crisi com l’actual resulta interessant que la despesa pública es mantingui i a ser possible s’incrementi, per evitar que la reducció del poder adquisitiu de les famílies provoqui una acceleració del tancament d’empreses i, per tant, un augment de l’atur.
Per això, encara que pugui semblar contradictori, enguany Arenys viurà una transformació urbanística important. La construcció del passeig a la tercera platja, canviarà la cara de llevant, a l’espera que es confirmi l’inici de les obres a ponent. I al moll de l’os, l’eix cultural, social i econòmic, La Riera, també veurà canviada la seva fesomia, junt amb altres carrers del casc antic. És a dir, un any de dificultats econòmiques, serà un any de grans inversions a la vila, que permetrà frenar la tendència al creixement de la taxa d’atur.
Els maldecaps que podrem patir enguany només es podran valorar una vegada estiguin acabades les obres i es puguin veure els resultats. Només amb esperit constructiu i en positiu podrem alleugerir els entrebancs que malgrat tot s’intentaran minimitzar, però tal com molt bé diu la dita: “qui vol lluir ha de patir”.
Tots aquests treballs perdrien sentit si no anessin acompanyats d’unes actuacions directes i enèrgiques per resoldre els problemes econòmics de moltes famílies de la vila, facilitant ajudes a curt termini, i treballant per aconseguir eixamplar el seu mercat laboral, a través de la formació i l’orientació.
Seria important que tot aquest esforç fos compartit i no hi poséssim entrebancs per interessos partidistes o afany de protagonisme. Si aquest costum esdevé pervers i inútil, en situacions de necessitat com les actuals, la seva pràctica és molt més recriminable.Només el posicionament clar i transparent alhora, donarà sentit al treball que des de fa tres anys vàrem iniciar i pel qual vàrem optar en lloc de veure-les venir.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys del mes de març

Crítica en sospita

Volia parlar del que està passant amb el PP, però com a mínim haig d'esmentar el nom de Messi, que de moment porta marcats quatre gols. Suposo que ja no en farà cap més.
Deia que volia parlar del PP i tots els casos de corrupció que l'envolten, però amb una reflexió sobre la sospita contínua en què viu la política. Massa sovint hem de lamentar situacions com la que està passant la política aquests dies, que no ajuden gens a creure-hi i fa que es generalitzi amb massa facilitat.
Necessitem fer creure que no tot està podrit i que és una sort que avui dia es pugui descobrir les males arts i castigar els culpables. S'ha de fer entendre que la gran majoria de polítics són honrats i dediquen bona part del seu temps per treballar per a la societat. No pot ser que una minoria ho embruti tot i faci posar tots els polítics en un mateix sac.
Però els mateixos polítics ens equivoquem quan llancem crítiques que posen en dubte l'honorabilitat de l'adversari. Lluny de perjudicar l'altre el que provoca és una desconfiança cap a tots els polítics i una desafecció que no és gens positiva. Hem de ser curosos i criticar l'adversari per allò que fa o deixa de fer; per no actuar de la manera que nosaltres creiem que ho hauria de fer, però si pensem que hi ha males arts, que hi ha indicis de corrupció, no hem de criticar-lo, sinó denunciar-lo. I si no n'estem segurs, i per això no es denuncia, el que toca és callar, perquè posar-lo sota sospita no serveix per res més que desautoritzar tothom, a qui s'acusa i a qui ho fa.

Consum i estalvi

Avui llegia a La Vanguardia digital que l'estalvi de les famílies ha arribat al 24,7% en el darrer trimestre, però jo parlaria més aviat de reducció del consum, no pas amb l'afany d'estalviar, sinó per por al futur. L'article diu que és la por a caure a l'atur que fa que s'incrementi l'estalvi a xifres rècord, però tot això fa que es redueixi el consum que hauria de ser la força perquè l'economia del nostre país es posés en marxa per sortir de la crisi.
Tal com escrivia fa uns mesos, hi ha moltes persones a qui la crisi no els ha afectat, com tampoc lligaven els gossos amb llonganisses quan les coses anaven tan bé. Si els nostres ingressos no s'han reduït, no hi ha motiu per reduir el consum, sempre i quan no ens endeutem, com va passar fa uns anys i va provocar la manca de liquiditat a moltes famílies. Si les pensions no han baixat, tampoc cal espantar els nostres jubilats dient que han d'estalviar, sobretot amb els imports que reben i les cabrioles que han de fer per arribar a finals de mes.
El consum és bàsic perquè l'intercanvi econòmic es reprodueixi i eviti l'estancament que ocasiona qualsevol crisi. Si bé és cert que el nostre país té un fort endeutament i que ha de mirar de rebaixar-lo, el que no pot ser és que no s'inverteixi per posar en marxa tota la maquinària econòmica. Com reduirem l'atur si no invertim? És important saber on cal invertir, i quin és el model productiu que volem per al nostre país. L'administració pública ha de donar un cop de mà important, però no pot oblidar l'empresa privada com un dels motors per sortir del clot que hem anat a parar. Busquem com requalifiquem el capital productiu per orientar-lo cap al futur i flexibilitzem tots els paràmetres que facin possible aquesta reorientació econòmica. Estalvieu si teniu deutes pendents, però no us passeu arraconant recursos si entre tots no sabem posar el tren en marxa. Continuo pensant que la puja en dos punts de l'IVA és una mala solució.

Una visita familiar

Hem fet una escapada a Vic per veure el pare. Aquests dies ha voltat amb ma germana i, encara que mig refredat, se'l veia bé. S'ha de dir que estem fent el compte enrere per celebrar els 90. Tinc ganes que en aquesta ocasió sigui possible ja que no ho va ser per celebrar els 50 anys de casats.
Una calamarsada inesperada se'ns ha presentat a l'alçada de La Garriga-Figaró, a l'altra banda, però ens esperava el sol, un xic espantat, això sí, però un dia clar amb les muntanyes que rodegen Osona mig tapades per boires i núvols baixos.
Es tractava de menjar la mona, l'avi Jaume és el padrí de la Clara, però abans hem anat a fer una visita, a casa el meu cosí, en Joan Maria, que feia anys que no veia. Els meus cosins són 12 germans, i ens portem uns quants anys.
Segurament no coneixeu al meu cosí, però si amb qui està casat i tenen uns quants nets. És la Pilarín Bayés, la ninotaire. La Pilarín s'ha fet gran, com és natural, però no ha canviat gens. És una persona súper amable i senzilla que no es val del seu saber, del seu art, a l'hora de conversar. Fa com si el que dibuixa fos tan fàcil i no tingués cap mèrit, però només veient com ho fa i el què ha arribat a fer, te'n pots fer la idea.
Ha estat una visita agradable en què ens ha ensenyat el seu taller. La darrera vegada que hi vaig anar treballava a l'antic garatge. Ens deia que ho havia fet durant més de trenta anys. L'antiga piscina que ara tenen com a bassa, s'hi ha parat un ànec per refrescar-s'hi.
Tot i ser el mes d'abril feia fresca, de fet el Montseny es veia enfarinat i majestuós des de la sala d'estar. Una visió del Montseny totalment oposada a la que podem veure des d'Arenys, el Montseny que jo sempre havia conegut, el que tenia vist durant tota la meva infantesa.
Una mica atabalats hem tornat a casa, amb música de no sé pas qui, però que agradava als meus fills. Avui no ha sonat la música clàssica com fins ara ha estat habitual. El culpable, jo mateix perquè he connectat el seu Ipod al cotxe. Serà sempre així?
Recordeu quin ha estat el darrer llibre o revista que heu tingut entre les mans, amb dibuixos de la Pilarín? Ens ha obsequiat amb un llibre de la sèrie d'institucions, en el nostre cas l'Institut de les Lletres Catalanes, i ens ha ensenyat el llibre que estava il·lustrant sobre la història i patrimoni de Brugges, la considerada Venècia del nord. És tota una filigrana.

Pasqua

Aquest vespre hem celebrat la Pasqua, gairebé en família. Crec que cada any som menys, com si es tractés d’un testimoni del passat, ni el ganxo de la xocolata. És broma, però val més agafar-s’ho bé.

Hi ha, però una contradicció entre la creença i la pràctica,ja que no van de la mà. Pocs són els que ho descarten i en tot cas no li fan un lleig, pel que pugui ser, però una altra cosa és la pràctica.

Tot i així cal obrir els ulls i no negar l’evidència i pensar quin ha de ser el camí a seguir perquè tot plegat tingui un sentit, perquè no sigui un record del passat. Probablement coincidiríem a dir que a títol individual es conserva la creença, però com en altres àmbits és en la consciència col·lectiva on falla, en les relacions humanes, en la vida en societat.

Ho hem dit moltes vegades, i abans més que no pas ara, que la generalització superficial no era cap solució, res envejable, més aviat era un auto engany. Ara, però és més accentuat i ja no es veu de la mateixa manera, es troba molt més a prop.

Per uns moments he pensat en aquells films que any rere any ens passen per televisió, sigui un canal públic o privat. Uns films que ens mostren la comunitat cristiana, en minoria i en certa manera sotmesa pel poder pagà majoritari. La diferència es troba en la consciència, que ara no hi és, i això és el que pot fer perdre.

Al final arribaríem a la conclusió que no sabem conviure; que hem perdut l’hàbit, perquè ens hem convertit en individualistes; que no sabem compartir alegries ni sofriments, i que ho hem convertit tot en decorats que simulen la veritat, però es tracta de falsedats.

Per a qui encara creu que val la pena, Bona Pasqua!

Olla de grills

No sé qui té raó, si el senyor Laporta o bé el senyor Sandro Rossell, però si Joan Laporta vol participar en la política del nostre país, jugant un paper important, comença molt malament. De fet el senyor Laporta ha demostrat molt poca humilitat i ja sé que ha construït un Barça triomfant, però haig de suposar que gràcies a un bon equip, en què també hi era el senyor Rossell.
L'altre dia em comentaven que els "friquis" d'ERC havien sortit per anar a Reagrupament. Jo no sé si el senyor Laporta és un friqui més, però en tot cas va de diví i això s'ha demostrat d'anada i de tornada que no és bo, si mes no per a la ciutadania. Els Messies en política no són mai bons, sinó fixeu-vos en Itàlia, per dir un lloc que tenim a prop.
L'arrogància no és bona consellera i ens podríem trobar amb un partit bicèfal amb dos caps arrogants tibant cadascú pel seu cantó a la cerca de prestigi personal. Sense anar massa a fons podem constatar les dificultats del senyor Carretero per formar part d'un equip. No va ser possible amb ERC i als començaments de Reagrupament tampoc, en aquest cas va simular marxar per fer fora qui li feia nosa, qui no pensava com ell. El senyor Laporta també ha tingut problemes amb l'equip directiu, no tan sols amb el senyor Sandro Rossell, sinó amb altres persones de la junta directiva. Ara, si volen fer equip a Reagrupament, un o l'altre haurà de cedir protagonisme i jo ho veig força complicat.
Al final de tot, però, qui hi perd és la ciutadania i en aquest cas Catalunya. Anirem a unes eleccions autonòmiques encara més dividits, i el que és més greu, amb alguna opció política que presenta uns postulats xenòfobs i algun altre amb la idea fixa de la independència, però sense cap proposta de model de país. Ens podem trobar amb un ventall de partits polítics que discuteixin les formes, però no el contingut, alguns d'ells ni l'han pensat.
Si entren més forces polítiques al Parlament català no serà precisament una sort, sinó que pot arribar a ser un desastre. Malgrat sempre he cregut en la importància de la diversitat, quan és hora de debatre i aprovar propostes, aquesta pot ser un entrebanc complicat de vèncer, a no ser que hi hagi una voluntat ferma de consens, però que jo, en aquest cas, no li sé veure.

El meu record per a tres creadores

En pocs anys, un parell o tres, he perdut a tres amigues creadores. Han estat tres persones amb qui he compartit moments de treball, de lleure, de viatge, de manera ben diversa, fins i tot res a veure entre una i les altres. Les tres amigues ens han deixat massa aviat, quan encara tenien moltes coses per aportar, molt a crear.

De la Sophie Watallon en guardo uns pocs records de la seva estada a Arenys de Mar, gràcies a l'amistat amb la Mieke Van Weddingen. Amb elles i dos músics més vàrem organitzar-los una mini gira musical ja fa una bona colla d'anys. La Sophie tocava la viola de gamba i era una artista convidada per Savall. Va ser professora de l'Escola Superior de Música de Catalunya. Pel poc que la vaig conèixer, diria que era tota ella música. Vaig saber de la seva mort per Internet, era molt jove!
De la Sophie guardo un enregistrament "The art of the viola bastarda". Amb aquest fons musical estic escrivint aquest petit recordatori a tres amigues que han marxat sense haver pogut acabar la feina, una valuosa feina.
Si la Sophie era de la part francesa de Bèlgica, de Namur, la Mieke era de Vlaanderen, prop de Brussel·les. L'amistat amb la Mieke i la seva família va néixer d'un Europa Cantat a Namur, precisament. La Mieke era una artista de la flauta de bec, i professora a diferents escoles de música del seu país. La Mieke parlava el català que va estudiar en un parell d'estades a Catalunya, una d'elles a Vic. La Mieke patia esclerosi múltiple que li va provocar que s'allunyés de l'exercici de la seva professió, però sobretot vocació, fins la seva mort fa poc més d'un any.
La Pilar Pujol no coneixia la Mieke ni la Sophie, i encara que tocava la guitarra i havia animat la seva filla a tocar el violí, no estava en el món de la música. A la Pilar la vaig conèixer quan va aterrar a Mataró, després de voltar món i assolir també un gran coneixement del Tercer Sector. La Pilar era una especialista que va entrar a formar part del món del funcionariat on el que menys es valora és la capacitat d'artista que un pot tenir i aportar. Amb la Pilar hem compartit moments de tot, com a col·legues, però sempre he sentit que hi havia un component d'amistat que diferenciava la nostra relació de la que jo pugui tenir amb qualsevol dels altres companys de feina als quals aprecio molt.
La Pilar ens ha deixat fa una setmana, però jo encara la veig entrar al despatx amb un somriure maliciós, però sincer malgrat trobés molts obstacles que la podien fer entrebancar, penso jo que per enveja. La Pilar no treballava, sinó que creava. La solució que donava a les coses tenia aquell component d'inventiva i creació que decantaven qualsevol tendència a la rutina. Era precisament la imposició de la rutina més absurda el que patia i li preocupava.
La Pilar com la Sophie i la Mieke tenia encara moltes coses a fer i a crear. Elles tres s'hauran trobat i espero que es facin molt amigues i m'enviïn algun senyal perquè pugui entendre que s'han conegut i que es troben bé. Jo, amb la millor família que mai hagués pogut imaginar, continuaré saltant obstacles i contribuint a fer fàcil la vida dels que m'envolten, i si pogués, també m'agradaria crear i no limitar-me a repetir i seguir consignes. A la Sophie, la Mieke i la Pilar els envio una abraçada de tot cor.