Avui es commemoren els 75 anys de la declaració universal dels drets humans. Un fet que ens recorda l'obligació de respectar-los i fer-los complir, ja que parlem molt de drets, fins i tot els recordem, però a l'hora de la veritat no tothom hi queda inclòs, ni tots els drets reconeguts es respecten.
No hi ha dubte que hi ha uns drets que són vulnerats sistemàticament arreu on hi ha conflictes bèl·lics. Quan veiem el que està passant a Ucraïna o a Gaza, sobretot, sense oblidar-nos que hi ha més països en guerra, encara que no se'n parli als telenotícies, hi ha drets que estan per sobre de qualssevol altres, que afecten unes persones que han tingut la dissort de néixer i viure en el lloc i el moment més inoportú, i que per culpa d'una lluita d'interessos són víctimes directes de la injustícia.
Hi ha un segon nivell de drets que queda molt bé de parlar-ne, però que estem anys lluny perquè es tinguin en compte i que els humans, tots, els tinguem a l'abast. Només per posar un exemple tenim el dret a l'habitatge i a una vida digna que hauria de ser l'objectiu de qualsevol governant, i que no hi ha manera de fer-ho realitat. Al nostre país, d'una manera exagerada, l'habitatge digne resulta una quimera per a molts ciutadans. Sembla que tothom té clar com s'hauria de resoldre, però ningú no és capaç de posar en marxa la maquinària per fer-ho possible.
És per això que quan arriba el dia 10 de desembre no saps si alegrar-te o entristir-te. Després de la greu experiència de la segona guerra mundial semblava que no hi havia cap altra possibilitat que asseure's per redactar aquesta declaració universal, que posés les bases d'una societat que no tornés a caure en els mateixos paranys. Una societat que havia de ser justa i respectuosa, posant l'accent en la igualtat i no discriminació entre els humans, amb respecte a la diversitat. Han passat els anys, i ens adonem que som molt lluny d'aconseguir fer realitat el respecte als drets humans i, el que encara és més greu, és la sensació que estem fent els passos per arribar a una situació semblant a la d'ara fa un segle. Amb un creixement de les ideologies feixistes, amb una extrema dreta carregada de vicis, discriminant per raó de raça, cultura, religió i procedència.
Com a recordatori de com hauríem d'actuar i encaminar la política a seguir en els nostres països és bo, però no podem deixar de treballar i insistir perquè els drets humans no siguin només un llistat de bones intencions, sinó una pràctica habitual que presideixin totes les nostres actuacions, i siguin d'obligat compliment per als nostres governants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada